Escric això després que hagi tingut lloc la final del mundial de futbol i hagi guanyat Argentina. No patiu que no entraré en la polèmica de la necessitat d’aquestes trobades esportives i menys encara en l’oportunitat de celebrar-les en segons quin país i ens quedarien pendents moltes altres qüestions de fons i forma.
En realitat volia parlar d’un altre esport vinculat al futbol que també va celebrar una competició internacional a casa nostra fa unes setmanes i va tenir el seu espai a la premsa. Es tracta del futbol botons del qual en vaig tenir notícies ja f a uns quants anys pel meu nebot que hi jugava amb els seus companys a l’escola. Han passat molts anys, però el Daniel continua guardant una part de la seva col·lecció de botons que havia anat a comprar amb la seva àvia.
Segons sembla ara el futbol botons es juga amb unes normes que no eren les que feien servir els alumnes de l’escola Heura molt temps enrere. És curiós que sigui una iniciativa catalana donar categoria oficial a aquest joc tan proper i, per la notícia es veu que, malgrat sigui molt nostrat, no va haver-hi sort i no es va guanyar la competició.
En veure la col·lecció de botons, me’n vaig adonar de la importància d’aquest minúscul objecte, potser millor dir-li estri, i del que ha suposat i encara suposa en el fet civilitzador de vestir-nos i subjectar la roba, malgrat que la competència de les cremalleres i ara molt més del velcro/veta adherent sembla que el vagin retirant de circulació.
Podríem dir que potser des de la prehistòria ens acompanyen els botons i des del segle XIII són els estris pràctics que coneixem. No us podeu imaginar la quantitat de formes i colors que poden tenir els botons, però els rodons són els més esperables. Quant als materials, els més habituals actualment són metall i plàstic, però encara n’hi ha de nacre i els més antics són els de banya. Sobre els tipus tenim el botó de forats i el botó d’argolla i des del segle XIX hi ha el botó de pressió o clec, que sobretot s’empra en peces esportives o informals.
Comparteixo unes curiositats que he trobat buscant informació sobre els botons. Per exemple, li he dir al meu nebot que el col·leccionisme de botons es diu filobanomisme i que també hi ha una fòbia als botons anomenada koumpounofòbia que és molt minoritària, però hi ha qui diu que Steve Jobs la patia i que per això va promoure el toc de pantalla per a substituir els botons de polsar.
Parlant de Steve Jobs, he recordat que també ja fa uns quants anys va haver-hi un grup a Ca la dona que es deien Les Botones perquè eren les que tenien cura dels ordinadors i altres eines digitals.
Sembla mentida tot el que es pot dir dels botons perquè ara falta recordar a quin cantó es corden les peces superiors com les camises. La tradició marca que els botons se situïn per a home a l’esquerra i per a dona a la dreta perquè es diu que, per motius pràctics, facilitava als homes d’empunyar l’espasa i a les dones de donar el pit.
Ah, i aprendre a cordar botons és un exercici emblemàtic del mètode Montessori.
Doncs continuem perquè encara no hem acabat ja que són especialment importants els botons dels uniformes militars. Bé, ho eren més abans i ara ho són en els uniformes de passeig o de gala. I eren tan importants que en els càstigs de degradació s’arrencaven els galons i també els botons.
I ara hem arribat al punt en què podem lligar els botons amb el cinema i la literatura, perquè La guerra dels botons és un títol clàssic del cinema. L’any 1962 es va estrenar la pel·lícula francesa La guerre des boutons, referent del cinema per a infants, dirigida per Yves Robert i basada en una novel·la original de Louis Pergaud (1882-1915). Es tracta d’un llibre autobiogràfic com indica el subtítol: Novel·la dels meus dotze anys. L’obra traspua humor, dignitat, tendresa i també una critica de la societat miserable, ignorant i autoritària, des dels ulls dels infants de dues bandes de pobles rivals que s’enfronten. Aquesta obra va ser traduïda al català per Albert Jané.
Posteriorment trobem un altre llibre amb el mateix títol i que també tracta d’un grup d’infants relacionats amb els botons. És obra d’Avi que és el pseudònim de Edward Irving Morris (1937), un escriptor estatunidenc de literatura infantil i juvenil molt reconegut. L’acció passa a una petita localitat de Polònia durant la Primera Guerra Mundial, situada al mig dels dos fronts de batalla. En aquest escenari cruel i violent de la guerra una colla de nens juguen a veure qui pot aconseguir més botons de soldats lluents i brillants. Avi aconsegueix amb aquest contrast de joc i violència posar en evidència la incomprensió de la guerra.
Per acabar i canviar una mica, proposo un botó musical. Aprofito per fer-vos escoltar una cançó que em varen ensenyar a l’institut, fa més de seixanta anys, quan l’assignatura de Música formava part de les dites “maries” que eren donades per membres de la Sección Femenina de Falange española. La sorpresa ha estat trobar-me ara aquesta cançoneta recollida en el cançoner popular infantil i cantada en versió de Rosa León.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
