Què sabem dels àngels?

by | abr. 10, 2024 | Blog | 7 comments

Janette Winterson en el llibre que comentava en l’entrada anterior sobre la Intel·ligència Artificial, per tal de contrarestar tanta intel·ligència, acaba citant la Divina Comèdia de Dant (p. 331):

Al final del tercer llibre, el Paradís, Dant contempla la visió divina. Finalment veu “el que és”. La realitat fonamental. I no és “Déu és lògica”. No és “Déu és pensament”. No és la res cogitans (una cosa que pensa) cartesiana.

És això: “L’amore che move il sole e l’altre stelle”.

“L’amor que mou el sol i les altres estrelles”.

La curiositat m’ha portat a voler localitzar la cita de la Divina Comèdia i aquí ha començat el meu vagareig mental. Resulta que, fins on arriben els meus records de nena de tres anys, la meva àvia, en comptes d‘explicar-me un conte abans d’anar a dormir, agafava el llibre de La Divina Comedia de l’Editorial Maucci (1941) amb il·lustracions de Gustave Doré i me l’obria per les pàgines del Paradís on hi havia uns dibuixos plens d’àngels. Calculo que aquestes imatges em devien impactar i sempre més he conservat el llibre.

I a partir d’aquest record, els àngels han agafat el protagonisme d’aquest text que esteu llegint. A més a més l’altre dia en un aparador del passeig de Gràcia vaig veure una jaqueta amb unes grans ales de lluentons a l’esquena i aleshores també vaig recordar que a l’estiu a la platja havia vist que la jove d’una amiga meva portava dues ales tatuades a l’esquena. Els àngels ja se sap que són uns éssers (ho dic així, tenint en compte el misteri del sexe dels àngels) representats amb ales.

El nom d’Àngel, Àngela, Àngels és prou popular o sigui que parlar dels àngels em sembla que queda justificat.

Segons el catolicisme, si no hi ha hagut canvis d’última hora, els àngels són éssers espirituals, immortals, que tenen personalitat, acompanyen Déu i la seva existència és una veritat de fe. Tenen diferents categories segons les seves tasques o missions, de les quals la bàsica és el ser missatgers entre el cel i la terra (com l’etimologia del seu nom indica) i per això sembla que cada persona té un àngel de la guarda. Els Arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael són els prínceps dels àngels. Els Principats s’encarreguen de nacions senceres i d’inspirar l’art. Les Potestats s’encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals. Les Virtuts envien la gràcia. Les Dominacions manen sobre els altres àngels. Els Trons tenen l’aparença de rodes d’infinits colors. Els Querubins: són els encarregats dels astres i els Serafins tenen tres parells d’ales i són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.

També cal recordar que hi ha els àngels caiguts i condemnats amb Satanàs o Llúcifer

La veritat és que des del segle XIX pràcticament la teologia no parla dels àngels, malgrat que continuen decorant les esglésies i la tradició popular els té ben incorporats, només cal escoltar Antonio Machín reclamant justament la presència d’angelets negres.

També ha estat inspirador per a parlar dels àngels el fet que, a una amiga, li han regalat un penjoll que és un “reclam d’àngels”. Aquesta peça m’ha recordat el sonall que anys enrere es penjava al coll dels nadons. I si seguim la tradició clàssica, arribarem a la bulla que portaven els nens romans. Tots aquests amulets eren i són per a protegir i portar bona sort.

El reclam d’àngels actual m’ha portat a seguir la pista esotèrica dels àngels com a expressió d’experiències i creences que transcendeixen la realitat coneguda pels humans i aleshores se m’ha obert un món a investigar gràcies al treball final de carrera d’Estudis Culturals a la UOC d’Elisa Pons Guasch sobre Els àngels de la “New Age”, datat el gener del 2008. Es tracta d’una mirada des dels Estudis Culturals sobre la literatura didàctica i les cartes oracle que tracten d’ensenyar a comunicar-se amb els àngels.

La meva curiositat em diu que em caldrà fer una lectura acurada d’aquesta troballa en un àmbit sempre interessant i sorprenent.

No m’oblido de la literatura i, repassant els llibres de la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, trobo el recull de contes de Mercè Rodoreda, Semblava de seda i altres contes (Edicions 62, 1978). Precisament el títol del recull és el de l’últim conte que explica una visita al cementiri amb l’aparició d’un àngel que primer fa por i després resulta acollidor. El conte acaba així:

Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva… no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada…

Sempre em passa que tinc temptacions que no puc vèncer i, en aquest cas, derivades de la meva formació clàssica, o sigui que m’agrada incorporar la imatge dels àngels que custodien el sarcòfag dels Volumni, una obra etrusca (segona meitat del segle II a.C.) monumental i excepcional a l’hipogeu que es troba a Perusa. L’emoció de la visita que hi vàrem fer ja fa anys perdura i la força i seguretat de les figures són reconfortants.

Acabo tancant el cercle del que sé dels àngels tal com he començat amb un record d’infantesa de quan l’àvia ens resava una petita oració de bona nit que deia:

Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia. No em deixis sola que em perdria

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

D’Egèria a Amantia

by | febr. 20, 2024 | Blog | 5 comments

Aquests últims dies es va parlant força de les eleccions gallegues i, clar com és lògic,  de Galícia, de la seva gent, de la seva cultura i de la seva llengua. Aleshores passa que se’m van entrellaçant  pensaments i records que tenen relació a diferents nivells amb la meva vivència de Galícia i acabo explicant-vos-ho, no tots, clar, sinó  només els que tenen sentit dins  del blog del Centre de documentació de Ca la dona .

Podria començar dient que, per part de pare, la meva família és originària d’un poblet de Lugo, però aquesta línia argumental ara no ve al cas i prefereixo parlar-vos d’una dona excepcional del segle IV que, segons sembla,  va sortir de Galícia cap a Terra Santa i va tornar per a explicar el seu viatge a les seves companyes de comunitat.

El nom d’aquesta dona és Egèria, però també apareix a vegades identificada com a Eteria, Ætheria o Etheria . És comprensible que hi hagi hagut molta recerca i estudis fins a fixar l’atribució d’autoria a Egèria del text Itinerarium, un manuscrit de treta-set pàgines trobat a finals del segle XIX i  que en català ha estat traduït per Pelegrinatge. Com sempre podeu trobar el llibre a la nostra biblioteca de Ca la dona en edició de Sebastià Janeras, publicat dins de la col·lecció Bernat Metge (1986). I ni que sigui de passada, cal destacar la importància d’aquest text com a document de llatí vulgar .

També hi ha hagut molta controvèrsia sobre les poques dades que es tenen de la biografia d’Egèria i, després de molt de debat, s’ha consensuat l’origen galaic d‘aquesta dona que sembla que era una religiosa ja que, en segons quins documents, se la tracta d’abadessa, però també podria haver estat una dama piadosa de l’alta societat. El que és sorprenent és que no va ser l’única dona que va fer aquest llarg viatge de pelegrinatge  a Jerusalem.  En citaré dues més que per a mi són molt significatives, Paula i la seva filla Eustoqui que l’any 385  segueixen sant Jeroni que es va retirar justament a Terra Santa per a traduir la Bíblia al llatí.

L’Itinerarium, també conegut com a Peregrinatio ad loca sancta , explica, tal com s’ha dit  un recorregut per terres d’Orient a finals del segle iv, acompanyat de comentaris relatius a la fe, a la disciplina religiosa i sempre amb una bona localització dels llocs bíblics per on anava passant Egèria, amb escorta,  fins arribar a Jerusalem i després cap al mont Sinaí.  Cal destacar els seus comentaris més personals sobre com la impressionaven els cels i els deserts per on passava.

Justament el fet que Egèria no fos l’única dona que al segle IV viatgés cap a Orient i a més escrivís sobre el seu viatge per a explicar-ho de tornada segurament a altres dones fou el que va inspirar a María Xosé Queizán l’obra Amantia.

La figura de Maria Xosé Queizan (Vigo, 1939) mereix el nostre record i  reconeixement perquè és una gran escriptora, catedràtica de llengua i literatura gallegues i figura capdavantera del moviment feminista peninsular. Va estudiar filologia a Vigo i a Santiago de Compostela i pertany a la primera promoció (1978) de la llicenciatura de Gallec-Portuguès. Va començar a escriure molt jove a la premsa local i de sempre va tenir una dedicació entusiasta pel teatre. Com a escriptora inquieta i compromesa  té obres en tots els gèneres: novel·la, contes, assaig, teatre, poesia i també ha estat traductora. A principis dels setanta va estar a París i els seus contactes amb  la novel·la francesa la van impulsar a escriure la seva primera novel·la A orella no buraco i en paral·lel l’any 1977 va publicar l’assaig  A muller na Galicia.

 El 1983 va posar en marxa la revista politico-cultural Festa da palabra silenciada, ​ formada només per dones del grup de Feministas Independentes Galegas i a partir d’aquí es va promoure el pensament i la crítica feminista alhora que es consolidava l’associacionisme feminista gallec .

El 2018 va publicar el llibre de memòries Vivir ao galope, on diu:

“Por que escribo sobre min? Ha ser polo mesmo motivo que actúo, que falo, que me dedico ao oficio de escribir, por unha conciencia de ser un elo na calceta universal e estar obrigada, si obrigada, a actuar para non interromper o labor”.

“¿Por qué escribo sobre mi? Ha de ser por el mismo motivo que actúo, que hablo, que me dedico al oficio de escribir, por una conciencia de ser un eslabón en el tejido universal y estar obligada, sí obligada a no interrumpir el trabajo”.

I acabarem parlant de la seva novel·la històrica Amantia (Edicións Xerais de Galicia, SA, Vigo, 1984) i on apareix la figura d’Egèria a la Gallaecia del segle IV . En aquest cas la protagonista és Amantia que convoca al seu voltant un grup de dones seguidores de Priscil·lià i entre elles s’hi troba Egèria. A la novel·la es parla obertament del lesbianisme entre les protagonistes. La recreació històrica és acurada i suggestiva amb bones descripcions i expressió de sensacions i sentiments de caire panteista. No sé si a hores d’ara, alguna editorial s’animaria a traduir-lo, jo el trobo prou  interessant.

Una nota curiosa del llibre és la declaració que fa M.Xosé Quezán al començament conforme se cenyeix a l’ortografia normativa del gallec i al final hi ha un apèndix amb informació històrica sobretot referida a Priscil·lià que contextualitza la novel·la.

Fins aquí un record de Galícia quan ja se saben els resultats de la votació…

No sé si us heu fixat en la imatge d’Egèria al principi del text. Es tracta de una ceràmica de Sargadelos, comprada a la botiga, galeria, llibreria,  que hi havia a Barcelona al carrer Provença tocant Rambla Catalunya i que va estar oberta fins el 2013.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Buidar pisos, buidar biblioteques

by | gen. 11, 2024 | Blog | 10 comments

Ara m’adono que m’han demanat diverses vegades a la vida que ajudés a buidar pisos i sobretot les biblioteques petites i grans que hi havia en aquests pisos de familiars i amistats estimades. Les persones més properes tenien dificultats en decidir què calia fer amb tots aquells llibres que havien estat tan importants per a qui havia viscut al pis. En aquest sentit, cal afegir que en el Centre de Documentació de Ca la dona també som receptores de donacions de llibres i altres materials, fruit dels pisos on han viscut companyes i que s’han hagut de buidar per diversos motius.

Ja es veu que estic parlant d’una activitat vinculada a la memòria, a la conservació del record i que comporta una gran responsabilitat personal i col·lectiva. Això ho dic perquè de tant en tant se sent alguna notícia dolorosa i sorprenent que als Encants, per terra i de qualsevol manera, s’han trobat llibres, papers i fotografies que tenen una importància històrica i que sembla mentida que hagin anat a parar allí. De fet, hi ha gent estudiosa que fa visites esporàdiques als Encants per a veure si hi ha sort i hi troben tresors d’aquests. I cal dir que aquests materials són importants no perquè pertanyessin a persones destacades sinó que en molts casos són mostres excepcionals de la quotidianitat i de la història popular.

De passada, també està bé recomanar una visita als Encants de Barcelona perquè és obligada com a turisme cultural i sociològic d’una gran ciutat. Es tracta d’un gran edifici de metall i vidre (2013, Fermín Vázquez arquitectes) que té la forma de plaça coberta amb diferents nivells de protecció, però que manté la sensació de carrer a l’aire lliure que era l’origen d’aquest mercat, uns dels més antics d’Europa ja que se’n té notícia des del segle XV.

La impressió que provoquen els pisos buidats té una gran força per això em vaig sentir emocionada quan vaig veure l’exposició de fotografies de Jordi Baron Domus Barcino, amb el títol en llatí que per a mi sempre és un plus. Era el juny del 2023 quan vaig anar a veure-la a la Sala Artur Ramon Art.

Al mig de la sala uns matalassos de llana a ratlles enrotllats i al voltant les fotografies d’habitacions de pisos de Barcelona amb la bellesa melancòlica i silenciosa de l’abandonament, de la memòria perduda, dels objectes personals desordenats, fora de lloc, i sobretot dels llibres amuntegats i tirats per terra. El conjunt d’espais i objectes invita a la reflexió sobre la gent anònima que hi vivia, sobre el pas del temps i les transformacions dels espais privats i també dels públics perquè la pressió urbanística també hi fa el seu paper en la renúncia de pisos. Les fotografies gairebé sempre documenten com canvien els espais de la ciutat, però en aquest cas es tracta d’espais i objectes personals, familiars, més humans, que en absència de la gent perden sentit o potser guanyen un altre sentit.

Com sempre, al blog del Centre de documentació de Ca la dona, cal posar-hi el toc literari i en aquest cas resulta força fàcil perquè l’experiència de buidar cases, pisos i biblioteques és força universal i resulta una vivència prou emocionant perquè prengui forma d’expressió literària.

Així trobem, per exemple, que Care Santos té una sèrie de textos publicats a la plataforma digital Catorze, que justament porten el títol Buidar la casa que tots són molt sentits i amb un molt discret to d’humor. Parlant de llibres, el que trobo més adient de mostrar aquí és el dedicat a la Gran Enciclopedia Espasa on també cita el llibre de Paul Auster, La invenció de la soledat, on parla de quan va buidar la casa del seu pare mort.

Una de les darreres coses que van endur-se els nois de l’Ajuntament —perquè fins al darrer segon vaig mirar de trobar algú que se la quedés— va ser la Gran Enciclopedia Espasa, l’orgull del menjador, 102 volums de lloms daurats, grandiloqüents, que pesaven com una muntanya. La mare l’havia comprada, ja vídua, i l’havia pagada a terminis durant anys i panys. Cada cop que n’arribava una nova actualització —eren altres temps— estava contenta. La nit que va marxar l’enciclopèdia vaig somiar en la mare. Es mirava les cambres buides de casa seva, molt enfadada.

—Vull que m’ho torneu tot! —em va dir.

 I tot seguit va veure les prestatgeries del menjador:

—On és l’Espasa?

No vaig gosar dir-l’hi ni en somnis.

També és molt explícit el llibre de poemes Buidar la casa dels pares de Josefina Maymó que parteix de l’evocació i els records del domicili familiar i segueix tots els estadis del procés de dol per a arribar a «un veritable cant a la vida o la continuïtat o la memoralització». Maymó utilitza quaranta objectes inventariats a la segona part del poemari, coses aparentment humils i insignificants per tal de reflectir la vida i la pèrdua.

De fet, el primer llibre que vaig llegir sobre el tema va ser Com vaig buidar la casa dels meus pares de Lydia Flem (Ed.Lleonard Muntaner, 2009). No l’he pogut trobar per casa perquè ara recordo que justament el vaig regalar a la meva psicòloga el segon dia que ens vàrem conèixer. No sé per què ho vaig fer, però segurament era una targeta de presentació per si de cas. Ara mirant la fitxa del llibre veig que és traduït del francès per Josefa Contijoch i sento que, una vegada més, he de fer-li un reconeixement amb un dolorós record per la llarga malaltia que pateix.

Lydia Flem, com altres autores, descriu la tristesa de la pèrdua dels pares amb una sèrie de sentiments contradictoris en aquest cas, perquè en ser filla única, li és molt dur assumir sobretot el silenci familiar sobre l’experiència dels seus progenitors en els camps de concentració nazis. El llibre li serveix de teràpia a aquesta ferida omnipresent.

Reconec que avui el tema tractat no és gens engrescador des del punt de vista de la realitat, però, si pensem en llegir i escriure, és una bona font d’inspiració.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Dona, doneta, donassa i un tip de riure

by | des. 14, 2023 | Blog | 3 comments

Quan la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, com cada any, dona a conèixer les paraules acceptades en el DIEC, diccionari usual de la llengua, sempre hi ha polèmiques: unes per qüestions en podríem dir més lingüístiques i altres per qüestions socials. El problema no és tant que una paraula es consideri que forma part del lèxic d’una llengua, en aquest cas de la catalana, sinó la definició, el significat amb el qual aquesta paraula entra en el diccionari.

Aquesta vegada la paraula que ha causat un malestar evident és “tarat, -da” amb la definició “dit d’una cosa afectada per una tara o d’algú que pateix algun trastorn mental”. Està clar que el moviment d’entitats Salut Mental de Catalunya s’ha queixat amb tota la raó, perquè una cosa és que la paraula es faci servir de mala manera i com a insult i una altra és que s’accepti amb aquest significat encara que sigui de manera figurada.

Però no era aquesta la paraula que m’ha portat a escriure aquest blog , sinó “donassa” que s’ha incorporat perquè encara no hi era amb dos significats: el literal, “dona corpulenta, exuberant” i el figurat, “dona, sobretot de l’època contemporània, significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica”. És l’equivalent en femení d’ “homenot”. L’exemple de donassa que apareix al diccionari és Aina Moll i efectivament és un bon model,  però a mi la donassa que em ve immediatament al cap és Maria Aurèlia Capmany i us explico per què.

Una mala passada de la memòria em va portar a buscar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany que recordava que es deia, Dona, doneta, donassa, quan en realitat es diu Dona, doneta, donota. I a més resulta que hi ha dos els llibres amb aquest mateix títol: un de l’editorial Dopesa de l’any, 1976 i l’altre del 1979 de l’editorial Edhasa fet conjuntament amb Avel·lí Artís Gener que aporta els seus dibuixos. El primer és una selecció de textos feministes de la Capmany sobre la història, l’amor, la llei, la feina i el treball, el plet de la petita burgesia, qüestions amoroses i cartes impertinents.

El segon llibre amb el mateix títol, fet amb col·laboració amb en Tísner, és molt diferent perquè el protagonisme és del dibuix i la Capmany és la guionista i és una altra forma de mostrar les discriminacions de les dones i les seves reivindicacions de manera incisiva i irònica. En aquest context s’imposa fer un reconeixement al mestratge de Núria Pompeia com la gran ninotaire feminista, que va excel·lir en aquest gènere.

La confusió de  “donota” per “donassa”” és ben significativa tenint en compte que, en el cas de dona el sufix –ot , -ota és clarament despectiu i no té entrada pròpia, malgrat que sempre es fa servir pensant en una dona de mala vida . En canvi el mateix sufix, aplicat a home, “homenot”, no és despectiu, ans al contrari i té entrada com a tal al diccionari.

A banda d’aquestes consideracions lèxiques i semàntiques que són prou importants, m’ha semblat molt interessant el que diu Maria Aurèlia Capmany a propòsit del llibre/còmic:

 Una de les més grans conquestes de la Humanitat, així amb majúscula, és la rialla. La rialla ens allibera de la por, del domini del fort, del dolor de la injustícia. Per això la comèdia, la burla, la paròdia neix en els camps conreats i suats pel poble. És sabut que els pobles oprimits, les classes oprimides, tot aquell que ha sentit el cop de tralla del poderós s’ha defensat amb la rialla. Les dones hem intervingut sovint en aquesta rialla que esberla les parets de l’opressió. Hem sabut riure del posat solemnial dels mascles investits amb la faramalla del poder i hem sabut riure de les actituds gemegaires del nostre propi sexe. Qui ens podria privar de la rialla? Riem doncs, que la història de la Humanitat és tan sorprenent, és tan injusta que ens dóna material abundant per a la burla i fins i tot la gresca més estripada.

El riure de les dones és important i revolucionari i recordo la força i les conseqüències que té en la història de la filosofia el riure de la noia tràcia segons l’anècdota que explica Plató al seu diàleg Teetet:

Aquí tens, Teodor, l’exemple de Tales, que també observava els astres i, en mirar el cel, va caure en un pou. I es diu que una jove tràcia, amb ironia, es burlava de la seva preocupació per conèixer les coses del cel, quan ni tan sols s’adonava del que tenia davant dels peus. Aquesta burla va molt bé a tots aquells que dediquen la vida a la filosofia.

Aquesta cita ha estat molt productiva per tal d’explicar críticament des dels feminismes la història de la filosofia occidental en què es posa en evidència la generalitzada distracció dels filòsofs de la realitat i l’experiència comú.

I parlant de la teoria que ha generat el riure de les dones també cal recordar el llibre d’ Hélène Cixous, Le rire de la Méduse , traduït com La risa de la medusa per Ana M. Moix amb revisió de Myriam Díaz-Diocaretz, publicat per Anthropos Editorial, el 2001, però, de fet, el llibre original  és de l’any 1975.

Hélène Cixous (1937) és una important i influent pensadora francesa en l’àmbit del postmodernisme i del feminisme. Té una extensa obra d’assaig, ficció i teatre i el llibre Le rire de la Méduse recull assajos sobre l’escriptura, concretament l’escriptura femenina que busca sortir de les regles convencionals dels sistemes patriarcals a la recerca de l’autoritat que permeti assolir la llibertat. Està considerat un llibre de referència del que es podria anomenar la segona onada del feminisme francès.

S’entén que parlo del llibre en aquest cas per a fixar-nos en el títol on apareix el riure d’un personatge mitològic molt curiós i interessant que és Medusa, una de les Gorgones que genera moltes interpretacions. No cal dir que la mitologia clàssica està en el rerefons de la nostra cultura, perviu i resisteix el pas del temps i ens forneix d’elements que ens permeten explicar realitats diverses.

Medusa era molt guapa i la deessa Atenea per gelosia va convertir els seus bonics cabells en serps i va esdevenir un monstre amb uns ulls que petrificaven els mortals que la miraven. La mitologia continua explicant i la psicoanàlisi, com fa amb nombrosos personatges mitològics, continua interpretant. Però el que ens interessa a nosaltres, les feministes,  és “qui riurà l’última”. En els textos de Cixous , la Medusa no se’n riu de ningú, riu senzillament pel plaer d’existir, de poder crear, de poder ser intel·lectual i autora i això és el que sempre ha fet por als homes i els deixa petrificats.

Com sempre hem anat lligant un fet d’actualitat amb llibres escrits per dones i, en aquest cas, amb un somriure reivindicatiu.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

El Japó està molt lluny

by | oct. 27, 2023 | Blog | 7 comments

Acabo d’escriure el títol i veig que queda bé, però que no és ben bé veritat perquè coneixem gent que ha anat al Japó i no està tan lluny. Tenim ben a prop restaurants japonesos, ens arriba el cinema japonès, tenim bones traduccions de literatura japonesa i enguany un autor japonès,  Haruki Marakami, ha rebut el premi Princesa d’Astúries de les Lletres. I també fa poc que va sortir la notícia que uns instituts catalans ofereixen el japonès com a llengua estrangera.

I fins i tot podríem dir que el Japó està a prop per l’origami i pel manga, que són molt populars i perquè fàcilment reconeixem la silueta del mont Fuji/ Fujiyama… I també perquè, quan es parla de desastres nuclears, desgraciadament tenim el record inoblidable del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i de l’accident de la central de Fukushima.

A la meva primera joventut vaig fer amistat per correu postal (ho dic així perquè es vegi el pas del temps) amb un estudiant japonès que va venir a visitar-nos. Em va regalar un diccionari de japonès i llibres infantils fàcils per si m’animava a aprendre la llengua. A classe quan explicava  els diferents alfabets m’agradava ensenyar aquests materials i reconec que el hiragana,  el katakana i els kanji japonesos interessaven sobretot per la seva estètica. També pels anys 70 vaig llegir Mishima i Marguerite Duras (a la biblioteca de Ca la dona podeu trobar molts dels seus llibres) i vaig veure Hiroshima mon amour al cine i Madame Butterfly al Liceu.

Una lectura molt generalitzada d’aquells anys 70 era Adolescencia, sexo y cultura en Samoa de l’antropòloga Margaret Mead, llibre que també tenim a la biblioteca. En canvi no trobo un altre llibre llegit aleshores, El crisantemo y la espada: los patrones de la cultura japonesa de la també antropòloga  Ruth Benedict que va tenir una important relació professional i sentimental amb Margaret Mead.  

Aquest llibre de Ruth Benedict (1887-1948) va ser escrit a petició de l’Oficina d’Informació de Guerra dels Estats Units per veure si es podia entendre i preveure el comportament dels japonesos a la segona guerra mundial i va tenir molta influència en les idees occidentals respecte de la cultura japonesa i, quan es va traduir al japonès l’any 1948,  també va afectar als propis japonesos, malgrat que es tractava d’una recerca de cultura a distància.  Les expressions encunyades aleshores de “cultura de culpa” i “cultura de vergonya” foren claus en les discussions més enllà de l’acadèmia.

Sembla que Benedict va ser qui va aconsellar que la continuació del regnat de l’emperador japonès fos part de l’eventual oferta de rendició al final de la guerra. De tota manera, es diu que hi ha hagut tants canvis al Japó des de la guerra que Ruth Benedict no reconeixeria la nació que va descriure l’any 1946.

Parlant del Japó hi ha una autora belga de llengua francesa que té una forta relació amb el Japó  que es pot dir que és la seva terra natal perquè el seu pare va ser-hi ambaixador. Es tracta de Amélie Nothomb (1966) que del seu període a Tòquio va escriure dues novel·les Estupor i tremolors i  Ni d’Eva ni d’Adam. Jo diria que si consulteu el catàleg de la biblioteca de Ca la dona pràcticament podeu trobar-hi tots els llibres d’aquesta autora.

Continuem amb llibres, però ara d’autores japoneses. Comencem per la clàssica Murasaki Shikibu  que fou escriptora, poeta i dama de companyia a la cort imperial i que va ser pionera de la literatura japonesa i mundial amb la novel·la Genji Monogatari El relat de Genji. La popularitat de la seva obra la va portar a la cort de l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. L’any següent, va morir i la seva tomba es conserva en l’antiga capital Kyoto. També de Murasaki se’n conserva un diari, Nikki.

Genji monogatari és una extensíssima narració que refereix la vida i aventures amoroses del fictici príncep Hikaru Genji i dels seus descendents intercalant tota mena de narracions testimonis de la societat de la seva època i curts poemes que s’intercanvien els personatges. El conjunt expressa la malenconia existencial motivada pel contrast entre el refinament aristocràtic i les belleses de la natura, i els patiments i misèries dels personatges femenins. També té el rerefons de la filosofia budista.

Veig que al Centre de documentació no tenim les obres de Murasaki Shikibu i faig donació d’una versió de Romance del Genji de l’editorial Juventud de 1941 i el Diari, publicat per Edicions de l’Eixample l’any 1990.

I fent un salt en el temps fins a l’actualitat acabo presentant Yōko Ogawa (1962) els llibres de la qual sí que els tenim a la biblioteca gràcies a la donació de les germanes Glòria i Esther Roig. És una escriptora japonesa en actiu de gran anomenada, que publica des de l’any 1988 amb gran èxit obres de ficció i no ficció, algunes de les quals han estat portades al cinema. Per a mi els títols d’alguns dels seus llibres són molt suggestius com La fórmula preferida del profesor, La residencia d’estudiantes, La niña que iba en hipopótamo a la escuela, totes elles d’editorial Funambulista.

Avui només faig una ràpida presentació d’aquesta autora que ha rebut nombrosos premis perquè confesso que només l’he llegida a trossos. Quan l’hagi llegit de debò ja us l’explicaré més detingudament… perquè el Japó està lluny, però no tant.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista