Paraules i veus de dones

by | abr. 3, 2025 | Blog | 0 comments

Sempre cal fer cas de les recomanacions de les amigues i així és com m’he espavilat a anar veure un parell d’exposicions, curiosament molt a prop una de l’altra pel que fa a la ubicació i al tema, però prou allunyades de fons i forma. El que tenen en comú és posar en relleu la paraula i les veus de les dones i es diferencien pel plantejament més creatiu i suggestiu, per una banda, i més documental per l’altra, de manera que no cal fer comparacions perquè la sensibilitat i fins i tot la finalitat d’ambdues a l’hora de concebre-les són ben diferents.

Al Museu Frederic Marès fins el mes de maig podeu veure l’exposició Dones de paraula (comissariada per Maria Garganté) que com diu el títol tracta de reivindicar l’ús de la paraula per part de les dones. En aquest cas una exquisida selecció d’obres del segle XVI al XVIII posen en contacte i en contrast amb l’actualitat unes dones que “van prendre la paraula”. Històricament sota control masculí la paraula de les dones ha estat negada i ocultada tant a la quotidianitat com a la literatura de manera que el biaix androcèntric domina en la comunicació i en la interpretació de la realitat. El conjunt reflecteix una genealogia per tal de superar el silenci que ha patit la paraula de les dones al llarg de la història.

Per a il·lustrar aquesta situació de les dones respecte de la paraula, l’exposició consta de tres àmbits amb una selecció de poques obres molt ben triades en cada apartat. Potser destaca, amb tot el seu protagonisme, la escriptura de santa Teresa d’Àvila amb el que representa d’autoritat indiscutible. Pel que fa a la transmissió, centrada en la llengua materna, està molt ben representada mitjançant la imatge de santa Anna amb un llibre a les mans ensenyant a Maria. Com a símbol indiscutible de la saviesa es troba la Immaculada i Maria Magdalena exemplifica l’ocultació i negació de la paraula, mentre que apareixen com a mediadores les figures mitològiques i bíbliques de les sibil·les.

L’altra exposició amb el títol de Veus femenines. 900 anys als documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó està ubicada a la seu originària de l’arxiu i reuneix gairebé seixanta documents dels fons de l’arxiu històric que tenen com a protagonistes dones del segle XI al segle XIX. Hi apareixen dones religioses, treballadores, bruixes, professionals i propietàries. Els documents donen fe de les veus de les dones en diverses circumstàncies com processos, empresonaments, malalties i testaments entre altres. En el conjunt potser fins i tot pot semblar que hi ha massa informació i la tria té un cert biaix de victimisme perquè la situació de les dones al llarg de la història veritablement ha estat desgraciada.

L’última part de l’exposició està dedicada a recordar que l’any 2022 es va complir el centenari de la incorporació a la plantilla de l’Arxiu de la Corona d’Aragó d’Áurea Javierre, la seva primera arxivera facultativa. Aquest recordatori i tota l’exposició és una mostra que els Arxius oficials estan començant a preocupar-se per la presència de les dones en el patrimoni documental i en la recerca científica.

Ja que el tema d’aquest blog és la paraula i les veus de les dones, em sembla molt adient recordar que ja en una altra ocasió he recomanat el llibre La veu i el poder de les dones (editorial Arcadia, 2017) de Mary Beard (1955), especialista en estudis clàssics i feminista. En les dues conferències que formen el seu llibre explica molt clarament des dels orígens de la nostra cultura la misogínia dominant i com les dones hem estat excloses de la paraula en l’esfera pública.

I ara afegiré una altra recomanació de lectura sobre el tema que és el llibre de Rebecca Solnit (1961), Els homes m’expliquen coses (Angle editorial, 2016). Solnit, historiadora, escriptora, periodista i activista feminista explica a partir d’una anècdota pròpia com costa que les dones siguem escoltades pels homes que moltes vegades repeteixen el que ja han dit abans les dones i ha estat ignorat.

De tota manera acabo com he començat parlant d’exposicions de protagonisme femení, recordo que al final del curs passat, la Universitat de Barcelona al vestíbul de l’edifici històric va muntar una exposició de títol Dones medievals: realitat i ficció que tractava concretament de les dones veïnes de la ciutat comtal i, en aquest cas, era molt enriquidora la visió crítica que contrastava la realitat de les dones medievals amb les ficcions literàries i la nostra visió actual sovint esbiaixada.

Vàrem poder gaudir-la també a Ca la dona en format físic i amb visita comentada i per sort la pàgina web amb l’exposició analògica pot visitar-se de manera permanent: https://www.ub.edu/donesmedievals/sobre-el-projecte/

Enguany al mateix vestíbul la Universitat de Barcelona es pot visitar l’exposició Dones de la nostra història que és un molt bon recull de dones importants al llarg de la història dels Països Catalans. La mostra és fruit d’un projecte que forma part del moviment Past Women i ofereix una bona col·lecció de dones diverses que, malgrat han estat oblidades o menys tingudes, van tenir un paper important en àmbits com la política, la cultura, el pensament o la ciència. L’exposició anirà acompanyada de la publicació per part d’Angle Editorial del llibre Dones de la nostra història. 55 imatges per recrear i entendre el passat (2025) per tal d’ampliar-ne la divulgació.

L’anècdota final és que l’amiga, historiadora feminista, Beatriu Porqueres que és qui em fa les recomanacions aquesta vegada directament no m’ha parlat de l’exposició, però m’ha enviat el plafó d’una dona de l’antiguitat, Viria Acte, que hi està representada i m’ha fet la pregunta de si la coneixia… i no, no la coneixia així que moltes gràcies.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

I vaig aprendre a llegir

by | febr. 20, 2025 | Blog | 3 comments

Diuen que ara tinc addicció al mòbil i és molt possible, però veritablement la meva addicció és la lectura, i em sembla que justament el que passa és que llegeixo pel mòbil de la mateixa manera que també, sense adonar-me llegeixo pel carrer tots el rètols i anuncis. Tants anys llegint a tot hora i no m’havia aturat mai a pensar com vaig aprendre a llegir. I ara ha arribat el moment de prendre’n consciència perquè, fent neteja del traster on tenia “conservada” tota la meva vida, he trobat el meu primer llibre de lectura de quan em van portar a l’escola amb tres anys, l’any 1950. No cal dir-vos que aquesta troballa no ha estat la magdalena de Proust, però gairebé.

El llibre en qüestió és Pequeñuelos de Josefina Álvarez de Cánovas (1898-1972) que es presenta com a inspectora d’ensenyament primari. Fou una mestra i pedagoga asturiana que significativament firmava amb el cognom del marit quan el seu cognom matern era Díaz. Primer fou mestra rural i després inspectora. L’any 1935 va tenir una beca de la Junta de Ampliación de Estudios per a aprofundir els mètodes de l’Escola Nova a França. Bèlgica i Suïssa. Té unes quantes publicacions professionals i va organitzar les Semanas Pedagógicas sempre des de posicionaments cristians i conservadors. Per una altra banda, destaca, per l’èxit que va tenir amb la sèrie de quatre llibres protagonitzats per Mari-Sol que va començar a escriure l’any 1942. Aquests llibres són una mostra dels arquetips infantils a la literatura de postguerra, però també tenen elements autobiogràfics com es veu clarament en els títols que segueixen la vida de la protagonista: Mari-Sol pequeñita, Mari-Sol colegiala, Mari-Sol maestra rural i Mari-Sol inspectora.

El llibre Pequeñuelos, amb el qual vaig aprendre a llegir, porta el subtítol La enseñanza de la lectura por el método global i encara a sota amb lletra més petita n’hi ha un altre: (El libro en que aprendió a leer Mari-Sol) i el va publicar l’Editorial Magisterio Español. El llibre és del 1943, com ens diu l’autora al final, encara que no sé per què porta un Nihil obstat de l’any 1933. A la sexta edició que és la que em va tocar a mi, no hi consta data, però comptant una edició per any, calculo que aquesta seria més o menys la de l’any 1950 que es correspon amb els meus tres anys.

No em puc entretenir a analitzar el llibre, però cal dir que m’ha sorprès gratament. Porta una bona introducció que explica el contingut i la metodologia ben explicada i aleshores he sabut que havia aprés a llegir “de manera global”, amb paraules senceres i no a partir de l’abecedari. Primer es comença amb lletra lligada gran que es va fent més petita i continua ja amb lletra d’impremta. No ens podem descuidar dels dibuixos molt nets i esquematitzats de Pedro Sarragúa, només a dos colors, blau i vermell. Josefina Álvarez ja sabia que no tot el professorat faria servir aquest mètode i per això diu que es pot fer servir de llibre de lectura seguint la temàtica esgraonada del contingut: el món de la llar, el món interior, el món de la fantasia, el món de l’amistat, el món de l’escola i el món exterior. Aquest llibre, d’alguna manera, seria un exemple de la contradicció entre el currículum explícit típic del nacionalcatolicisme i un currículum ocult, sobretot pel que fa a la metodologia i procediments molt més progressistes.

En el traster de la meva infantesa hi havia guardat un altre llibre de lectura de fora de l’escola que impressiona perquè la seva portada és la quinta essència de l’estereotip femení. Aquest és un llibre ja de més gran, de quan ja llegia d’oci. En conservo d’altres, però trio aquest per la seva autora que cal tenir en compte.

Josefina Bolinaga Ugarte (1880-1965), nascuda al País Basc, és una escriptora que pertany a la generació del 27. Es va dedicar primer a la poesia de temàtica rural i després sobretot a la literatura infantil amb una llarga trajectòria professional. Va assolir un èxit i reconeixement considerable entre els anys 30 i 60 del segle passat. L’any 1932 va rebre el tercer Premio Nacional de Literatura i l’any 1934 el Premio Nacional de Literatura. Publicava a la premsa periòdica i a revistes com Blanco y Negro, en el suplement infantil Gente Menuda on també publicaren Elena Fortún i Gloria de la Prada.

Un dels seus llibres Amanecer es va fer servir de lectura a l’escola els anys republicans i després de la guerra (1936-1939) va ser prohibit i retirat de les escoles i va haver de modificar-lo per la censura. Josefina Bolinaga va continuar escrivint, però va haver d’adaptar els continguts dels seus contes als permesos per la dictadura.

Com s’ha vist, sota el franquisme estava prohibit el català a l’escola o sigui que vaig aprendre a llegir en català una tarda de diumenge a la falda de la meva mare. La mare em va posar al davant el llibre Vols que et conti una rondalla? I jo que llegia en castellà a l’escola i no acabava d’entendre què volia dir allò que llegia, vaig començar a llegir amb la fonètica castellana i la mare va anar corregint les vocals neutres i les esses fins que me’n vaig adonar que el que llegia tenia sentit i eren les paraules que fèiem servir a casa.

També he conservat el llibre en qüestió on hi ha versions dels contes de Perrault, Grimm, Andersen: Ventafocs, Blancaneus, La princesa dormida, Ametlleta, L’ocell d’or i en Caganiu. El llibre no porta data ni autoria o sigui que només hi ha la pista de la Llibreria Bonavia.

No sé si podré o voldré continuar conservant aquests llibres, la veritat és que ara que us els he presentat, ja estic més conformada a “deixar-los anar”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Maria Beneyto, la dona forta

by | febr. 4, 2025 | Blog | 3 comments

Aquesta vegada arribem a temps a presentar-vos Maria Beneyto i Cuñat (1920-2011), una gran escriptora valenciana i així col·laborem a afavorir la seva divulgació quan enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per retre-li homenatge, celebra l’Any Maria Beneyto.

Violeta Tena, en el seu article de presentació de l’Any Maria Beneyto a la revista El Temps, comença dient que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser la primera institució de les lletres que va incorporar al seu diccionari el mot ‘criptogínia’ per a expressar l’ocultació dels referents femenins i que per a combatre la criptogínia, “aquesta institució ha iniciat un programa per a recuperar i potenciar les escriptores valencianes de postguerra, dones la producció de les quals, massa sovint, no ha estat prou valorada. La primera figura fou Carmelina Sánchez Cutillas (entre els anys 2020 i 2021); la segona (l’any 2024), Maria Ibars.

Aquest 2025, com s’ha dit, és el dedicat a Maria Beneyto i per a donar a conèixer la seva aportació literària, la comissió organitzadora ha preparat una exposició itinerant i una altra al MuVIM, l’edició de material inèdit de l’autora, junt amb reedicions i traduccions de les seves obres. També s’ha programat una jornada didàctica, l’elaboració d’un còmic, recitals, un documental, un curtmetratge i l’estrena d’una partitura que musica versos seus. No hi falta res, perquè també estan previstes Rutes Literàries i que les activitats es portin a terme a diverses poblacions com a Oliva, Alcoi i Sueca.

Ja sabeu que la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la Dona està ben assortida i, en aquest cas, de Maria Beneyto tenim el recull poètic Para desconocer la primavera de la Colección Torremozas (1994), amb pròleg de José Mas i M. Teresa Mateu. Cal dir d’entrada que Beneyto va començar escrivint en castellà, la llengua de la seva família i a la dècada dels cinquanta comença a escriure en valencià com a llengua literària i opció de resistència en uns temps hostils. L’any 1952 va publicar el poemari Altra veu i en 1967 destaca la novel·la La dona forta.

Per una altra banda, cal dir que les companyes del Comitè d’Escriptores del Pen també preparen, en ocasió d’aquesta celebració, una publicació dedicada a Maria Beneyto i aquest fet concret i més proper és el detonant que m’ha portat a recuperar de la prestatgeria més alta de la meva biblioteca la novel·la de Maria Beneyto, La dona forta, que portava més de trenta anys esperant aquesta oportunitat, perquè és un exemplar del 1990 d’ Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions i amb una important introducció de Josep Ballester. I des d’ara aquest llibre ja s’incorpora a la biblioteca de Ca la dona.

No recordo res de la lectura de La Dona forta que vaig fer quan la vaig comprar als anys 90, però la veritat és que la ràpida relectura actual confesso que m’ha afectat. La dona forta està considerada una novel·la important i interessant publicada al País Valencià quan el protagonisme i la llibertat de les dones no encaixava de cap manera amb la realitat social. El fet que els personatges femenins, protagonistes corals de la trama de la novel·la es trobin en un espai feminista, el Fèmina Club, em va portar a pensar que estava davant la baula perduda que unia els anys seixanta amb el moviment feminista de l’època republicana. De fet, no sé com se n’hauria de dir d’aquest tipus de ginecotopia, un lloc ocupat per dones que no ha tingut la possibilitat d’existir en un moment històric concret, però que es genera a partir de records d’espais que sí que han existit en altres temps. La novel·la comença així:

No cal dir que aquesta entrada és sorprenent i xoca perquè, per una banda, fa present el feminisme a la societat franquista dels anys cinquanta però, per l’altra, els adjectius “vulgar” i “caduc” que acompanyen el seu discurs, el desvirtuen i desprestigien. Aquesta contradicció per a mi seria un exemple de la subtilitat i fins i tot de l’ambivalència de la literatura quan la crítica a la situació de les dones sota el franquisme ha de conviure amb la repressió i la censura. La pròpia autora, molts anys després, confessa que la primera versió de l’obra era diferent de com es va publicar i fins i tot reconeix que pugui semblar masclista. La veritat és que en el context social d’aquella època les relacions, frustracions i conflictes interns de les dones no tenen una sortida i es resolen, tant si agrada com si no, renunciant a la seva emancipació, malgrat que la cerca inicial de la seva pròpia identitat i autonomia ha provocat tota la trama i segur que resta en el fons de les seves personalitats a l’espera d’altres oportunitats en circumstàncies més favorables. També cal dir que aquestes dones es belluguen en un entorn burgés i, tot i així, afronten qüestions socials, emocionals i econòmiques que reflecteixen la complexitat de l’experiència femenina en general i la dura i injusta situació de les dones en plena època franquistaquan difícilment els conflictes en els quals es troben immerses les protagonistes com la violència, l’avortament, la separació matrimonial, el lesbianisme podien acabar exitosament.

Enmig de la repressió de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, Maria Beneyto ens situa en l’oasi d’un clubexclusivament femení, una espècie de pensió, amb unes normes estrictes on dones soles, separades o sense relació estable amb un home, organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen amb diferents nivells de consciència i implicació feminista.

Renuncio a explicar què els passa a les protagonistes perquè recomano la lectura acurada i crítica de La dona forta. Aquesta obra de Maria Beneyto s’ho mereixi també pot donar peu, després de la lectura, a una trobada per a compartir opinions i valoracions. De fet, és el millor donatge que li podem retre a una autora que va ser capaç de donar forma literària a la situació de les dones en els temps foscos de la dictadura i de fer aparèixer l’esperança del feminisme i de les feministes com a alternativa, malgrat totes les forçades limitacions i claudicacions. Sens dubte a l‘horitzó s’albira la llibertat i la dignitat de la dona forta en temps difícils.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Deutes pendents amb  Montserrat Vayreda i amb Rosa Fabregat

by | gen. 14, 2025 | Blog

Cal començar l’any amb desitjos de benestar per a tothom i també cal començar-lo sense tenir deutes pendents i per això aquest bloc està dedicat a Montserrat Vayreda, per una banda, i a Rosa Fabregat, per una altra.

L’any 2024 va ser l’any Montserrat Vayreda perquè es complien els cents anys del naixement d’aquesta escriptora. La commemoració, impulsada per la Conselleria de Cultura i la Institució de les Lletres Catalanes, tenia en aquest cas una importància especial ja que es tractava de recuperar una autora que havia tingut un bon i merescut reconeixement molt vinculat a la seva terra, l’Empordà, i en uns cercles culturals concrets i que calia que fos coneguda més àmpliament i la seva obra valorada fent-ne la difusió pertinent. La comissària de dinamitzar i coordinar totes les iniciatives d’aquesta  commemoració ha estat Anna Maria Velaz.

Montserrat Vayreda Trullol (1924-2006) va destacar com a poeta, però també té una obra en prosa considerable i variada, de la qual destaca Els pobles de l’Alt Empordà, entre crònica i descripció històrica i paisatgística que inclou un poema dedicat a cadascun dels pobles.

La poesia de Montserrat Vayreda té el tarannà de l’autora i és lluminosa, mesurada, reflexiva i entenedora com ella volia per tal d’arribar a tothom que la llegís. Tant en la forma com en el contingut va seguir una lògica evolució al llarg del temps i així tant capta l’instant fugisser com fa reviure els records del passat sempre amb la natura present.

Montserrat Vayreda va desenvolupar un generós activisme cultural amb seu a Figueres on l’any 1956, juntament amb l’escriptora Carme Guasch, va promoure la celebració de la Festa de la Poesia, organitzada per l’Agrupació de Cultura del Casino Menestral. Hi participaren, en diferents moments, figures destacades com Carles Fages de Climent, Jaume Maurici, M. Àngels Vayreda, Pilar Nierga, Salvador Espriu i M. Àngels Anglada. Cal destacar les relacions literàries i de sororitat que varen tenir Maria Àngels Anglada, Carme Guasch y Montserrat Vayreda.

Va concursar als Jocs Florals, va obtenir els principals guardons i també en va ser mantenidora i membre del jurat. Ja s’ha dit que va tenir una important presència en la vida cultural de l’Empordà i de la Garrotxa i va mantenir una especial relació amb pintors ja que dos germans seus foren els pintors Lluís i Francesc Vayreda.

Per una altra banda, la seva germana Àngels (1910-1977) també es va dedicar a la literatura amb èxit sobretot en la narrativa i la seva novel·la més coneguda és Encara no sé com sóc (1970).

És d’esperar que totes les activitats portades a terme dins de l’any 2024 dedicades a donar a conèixer Montserrat Vayreda: la seva obra i el seu entorn cultural hagin estat profitoses i serveixin per a promoure la seva lectura i per a valorar la seva aportació a la literatura i cultura catalanes.

Just en acabar l’any 2024 , el dia 30 de desembre, ens va arribar la notícia de la mort de la poeta i novel·lista Rosa Fabregat Armengol, nascuda a Cervera l’any 1933.

Tant bon punt ho vàrem saber, la nostra companya Mireia Bofill, la va recordar dient que “era una gran persona i una gran dona, és cert. Sempre solidària. El seu poemari Estelles (1978) va inaugurar la col·lecció de poesia de LaSal edicions de les dones”.

La seva trajectòria literària és rica i variada perquè va escriure poesia, novel·la, contes i assaig. Destaca, en la diversitat de la seva producció literària, la seva força, alegria, vitalitat i espiritualitat. Cal afegir que era farmacèutica i que també es va dedicar intensament a la seva professió.

El seu feminisme traspua sobretot en narracions que es poden qualificar de ciència ficció aplegades a l’any 1997 a La dama de glaç, on parla del genoma humà, de la fecundació in vitro i del misteri de la vida. També és agosarada a la novel·la La capellana (1988), on és crítica amb la institució i defensa el paper de les dones en l’ Església d’acord amb el Col·lectiu de Dones en l’Església per l’Equitat, del qual va formar part.

Va formar part també de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, PEN Club, Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Popular de Ponent, la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia, la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia i altres. Per la seva obra i per tota aquesta activitat va rebre la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura.

Ah! No oblideu que a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona podeu trobar llibres d’aquests autores.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Parlem una mica de dones i d’història

by | des. 3, 2024 | Blog | 4 comments

En primer lloc cal celebrar que el 26 de novembre Mary Nash va rebre el Premi d’Honor de la Història 2024, promogut per la revista Sapiens, com a pionera en l’estudi i la docència de la història de les dones. Mary Nash (1947) va arribar d’Irlanda a casa nostra el 1968 i a partir dels anys 70, amb la seva recerca sobre les dones a la Guerra Civil, ja es va convertir en un referent per a les feministes i per al món acadèmic pel que fa a “qüestionar el cànon comú que havia projectat el masculí com a norma universal i havia exclòs el femení de la història”. Des d’aquí el nostre reconeixement i agraïment a Mary Nash.

A la mateixa convocatòria entre d’altres, també han estat premiades Mary Beard (1955) que és una reconeguda acadèmica anglesa especialista en estudis clàssics i Queralt Solé, professora universitària especialista en violència durant la guerra espanyola i el franquisme. És necessari parlar de les dones historiadores i dels importants canvis que es van consolidant en la historiografia gràcies a la superació de l’androcentrisme dominant a l’àmbit acadèmic. També és important, en tractar concretament de la història de les dones, plantejar la qüestió de si cal superar la visió d’una història de dones individuals i excepcionals i de si cal fer la història amb perspectiva i protagonisme de grups, de classes i de moviments socials. Evidentment aquí no és el lloc per a aquest debat, però queda sobre la taula perquè a continuació segueix la presentació d’uns llibres que potser entrarien en aquesta polèmica.

«Rafael Dalmau, Editor» és una empresa que va ser fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i Farreres, conjuntament amb la seva filla Maria Carme Dalmau i Dalmau, i que després d’una llarga trajectòria de vinculació al món del llibre continua com a empresa familiar en mans de la tercera generació. L’editorial s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular catalanes. L’any 1985 els fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Una de les col·leccions de l’editorial, la més veterana, és “Episodis de la història” que des del 1960 treu mensualment un volum breu i econòmic sobre història de Catalunya, de tal manera que compta al voltant de 350 títols. Es tracta majoritàriament de treballs de divulgació, però també se n’editen d’investigació i inclou estudis d’història, d’erudició local, història literària i treballs del jovent investigador.

A continuació hi ha la selecció de títols, que són molt pocs, que tenen les dones com a protagonistes seguint el número d’ordre dins de la col·lecció: 7. Margarida de Prades de E. Fort i Cogul, 28. Maria de Montpeller de R. Dalmau i Ferreres, 69. Les abadesses de Sant Joan d’Esteve Albert Corp, 77. Les dones en la nostra Història de Ferran Soldevila, 89. Mata d’Armanyac, duquessa de Girona de Aurea Javierre i Mur, 172. Violant Carroç, una comtessa dissortada de Maria Mercè Costa, 197. La reina Blanca d’Anjou de Francesc A. Miquel, 205. Berenguera Berenguer de Barcelona, emperadriu de les Espanyes d’A.Tona i Nadalmai, 218. Margarida de Montferrat, comtessa d’Urgell de J.B. Xuriguera, 236. Germana de València, segona muller de Ferran “el Catòlic” de Josep Faulí.

Aquests llibres, els podeu trobar a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona gràcies a la donació de la biblioteca familiar de Glòria Roig.

En aquesta llista veiem el que s’havia comentat, que les protagonistes de la història són dones individuals i excepcionals. En realitat, aquests llibrets són com biografies i resulten molt útils per a despertar l’interès sobre les dones que aconseguiren estar a prop del poder i la presència de les quals no va quedar invisibilitzada del tot. Són dones de la reialesa i la noblesa que són presentades com a esposes, mares o filles, però que d’alguna manera varen saber influir socialment i política des del seu paper secundari. La veritat és que estem parlant de dones dels segles XII al XVI i l’historiador Ferran Soldevila, en el seu llibret Les dones en la nostra Historia, parla de tres moments de plenitud o quasi de plenitud: “Crec que hi ha en la nostra història tres moments en què les dones estan a punt d’aixecar-se fins el nivell que els pertoca, i algunes ho aconsegueixen plenament: el primer és el trànsit del segle XII al segle XIII; el segon, en el primer terç del segle XV; l’altre, cap a la meitat del segle XVI”.

A continuació una pinzellada d’aquestes dones, ara per ordre cronològic i afegint-hi alguna més que no té llibret, però que cal citar perquè s’ho mereix. Per a mi ha estat un bon repàs de la història de Catalunya.

Emma de Barcelona (880-942) va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Era filla de Guifré el Pilós.

Ermessenda de Carcassona (ca.972-1058) va ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona casada amb el comte Ramon Borrell, amb qui governà fins que morí i li donà en escriptura testamentària el condomini dels tres comtats de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d’edat de son fill Berenguer Ramon I després encara va tornar a ser-ho del seu net.

Almodis de la Marca (c. 1020  1071) fou comtessa consort de Barcelona. Ramon Berenguer I va ser el seu tercer marit. Tots dos van abandonar els seus cònjuges respectius i així van fer un casament per decisió pròpia i no imposat, la qual cosa va suposar l’excomunió de Ramon Berenguer. Fou una dona sàvia que al llarg de la seva vida va manifestar interès pel dret i per això col·laborà de manera activa en la primera redacció dels Usatges de Barcelona.

Berenguera de Barcelona (1116-1149) fou reina consort de Lleó (1126-1149) i emperadriu de Castella i Lleó pel seu matrimoni amb Alfons VII de Lleó.

Peronella d’Aragó (1136-1174) era filla del rei d’Aragó Ramir II i, al cap d’un any de néixer, es va pactar el matrimoni de Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV que segons les disposicions matrimonials va posseir la sobirania d’Aragó i aquest es considera l’inici de la Corona d’Aragó.

Maria de Montpeller (1182- 1213) fou senyora baronessa de Montpeller, muller del rei Pere I i mare del rei Jaume I. Era filla de Guilhèm VIII de Montpeller i d’Eudòxia Comnena de Constantinoble.

Violant d’Hongria (1216-1251) com a cònjuge de Jaume I el Conqueridor fou reina d’Aragó, de Mallorca i de València i comtessa de Barcelona. Tingué un important paper en la política de la Corona d’Aragó. Està enterrada a  Vallbona de les monges.

Blanca d’Anjou o Blanca de Nàpols (1283-1310) fou princesa de Nàpols i reina consort de la Corona d’Aragó pel seu matrimoni amb Jaume el Just. L’enemistat entre els Anjou i la Corona d’Aragó pel domini de Sicília acaba amb el tractat segons el qual Jaume II es compromet a casar-se amb Blanca d’Anjou. El matrimoni es va avenir i varen tenir nombrosa descendència i és important destacar que Blanca preveient la seva fi quan anava a parir el seu novè fill, va fer testament on fa constar els perills que corrien les dones abans, durant i després del part

Elisenda de Montcada i de Pinós (c.1292-1364) fou reina de la Corona d’Aragó ja que fou la quarta i darrera muller de Jaume II el Just. Va fundar el monestir de clarisses a Pedralbes.

Sibil·la de Fortià, (vers 1350-1406) fou reina consort en casar-se amb Pere III, vidu d’Elionor de Sicília. Aviat començaren les tensions entre Sibil·la i el futur hereu Joan I i la seva esposa Violant de Bar. Fou reclosa durant un temps al castell de Montcada i finalment gràcies a Martí l’Humà va poder residir, sota vigilància, a Barcelona.

Mata d’Armanyac (1347-1378) fou duquessa consort de Girona i de Cervera per casament amb el futur Joan I. De bon tarannà fou apreciada a la cort i amb Sibil·la de Fortià hi mantingué una relació cordial, malgrat l’actitud de Joan envers la seva madrastra. Els seus dots diplomàtics foren essencials en els diferents conflictes que li van tocar viure.

Margarida de Montferrat (aprox. 1360-1420) Comtessa d’Urgell, segona muller de Pere II d’Urgell. Fou mare del comte Jaume II d’Urgell. Un cop vídua l’influí en el govern comtal i en la seva pretensió al tron reial, arran del compromís de Casp (1412). Sembla que fou la instigadora de la rebel·lió del seu fill contra Ferran d’Antequera que acabà amb l’empresonament de Jaume d’Urgell. Va conspirar per a alliberar el seu fill, fou descoberta i va patir diversos empresonaments fins a la seva mort.

Margarida de Prades (1387-1429) fou reina consort pel seu matrimoni amb el rei Martí l’Humà que durà menys d’un any i que, en no tenir descendència, s’extingeix així la dinastia del Casal de Barcelona i s’inicia l’interregne que desemboca en el Compromís de Casp. Margarida es tornà a casar, ara amb un noble valencià i no se saben les causes del caràcter secret d’aquest matrimoni. El seu interès per la cultura va ser el centre d’una important cort literària. Finalment es va retirar al monestir cistercenc de Valldonzella i va arribar a ser-ne abadessa.

Violant Carròs i de Centelles (1456-1511) fou Comtessa de Quirra (Sardenya), filla de Jaume Carròs, comte de Quirra, i de Violant de Centelles. Es va casar primer amb Dalmau Carròs i de Mur i, en segones núpcies, amb Felip de Castre i Carròs. Va tenir tota la seva vida problemes i plets amb les herències i reclamació dels seus béns. Fins i tot, fou detinguda i li fou arrabassat el comtat, a causa dels molts deutes que tenia. Violant aconseguí escapar i arribar fins a la cort i finalment pogué tornar a Sardenya on morí. Els plets i litigis pel seu patrimoni continuaren després de la seva mort.

Germana de Foix (1488-1536) fou virreina de València, reina consort d’Aragó com a segona esposa de Ferran el Catòlic. Després de la mort d’aquest, es casà amb Joan de Brandeburg-Ansbach; i finalment, després de quedar vídua novament, amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.

Reconec que el bloc aquesta vegada ha quedat més aviat excessiu d’informació i per això s’acaba aquí perquè, seguint el plantejament cronològic que feia Ferran Soldevila, ara ens quedaria pendent presentar algunes dones de la meitat del segle XVI com Juliana Morell, Isabel Josa i Estefania de Requesens, però les reservo per a un altre bloc perquè ja no es tracta de reines “consorts”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista