Maria Beneyto, la dona forta.

Aquesta vegada arribem a temps a presentar-vos Maria Beneyto i Cuñat (1920-2011), una gran escriptora valenciana i així col·laborem a afavorir la seva divulgació quan enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per retre-li homenatge, celebra l’Any Maria Beneyto.

Violeta Tena, en el seu article de presentació de l’Any Maria Beneyto a la revista El Temps, comença dient que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser la primera institució de les lletres que va incorporar al seu diccionari el mot ‘criptogínia’ per a expressar l’ocultació dels referents femenins i que per a combatre la criptogínia, “aquesta institució ha iniciat un programa per a recuperar i potenciar les escriptores valencianes de postguerra, dones la producció de les quals, massa sovint, no ha estat prou valorada. La primera figura fou Carmelina Sánchez Cutillas (entre els anys 2020 i 2021); la segona (l’any 2024), Maria Ibars.

Aquest 2025, com s’ha dit, és el dedicat a Maria Beneyto i per a donar a conèixer la seva aportació literària, la comissió organitzadora ha preparat una exposició itinerant i una altra al MuVIM, l’edició de material inèdit de l’autora, junt amb reedicions i traduccions de les seves obres. També s’ha programat una jornada didàctica, l’elaboració d’un còmic, recitals, un documental, un curtmetratge i l’estrena d’una partitura que musica versos seus. No hi falta res, perquè també estan previstes Rutes Literàries i que les activitats es portin a terme a diverses poblacions com a Oliva, Alcoi i Sueca.

Ja sabeu que la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la Dona està ben assortida i, en aquest cas, de Maria Beneyto tenim el recull poètic Para desconocer la primavera de la Colección Torremozas (1994), amb pròleg de José Mas i M. Teresa Mateu. Cal dir d’entrada que Beneyto va començar escrivint en castellà, la llengua de la seva família i a la dècada dels cinquanta comença a escriure en valencià com a llengua literària i opció de resistència en uns temps hostils. L’any 1952 va publicar el poemari Altra veu i en 1967 destaca la novel·la La dona forta.

Per una altra banda, cal dir que les companyes del Comitè d’Escriptores del Pen també preparen, en ocasió d’aquesta celebració, una publicació dedicada a Maria Beneyto i aquest fet concret i més proper és el detonant que m’ha portat a recuperar de la prestatgeria més alta de la meva biblioteca la novel·la de Maria Beneyto, La dona forta, que portava més de trenta anys esperant aquesta oportunitat, perquè és un exemplar del 1990 d’ Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions i amb una important introducció de Josep Ballester. I des d’ara aquest llibre ja s’incorpora a la biblioteca de Ca la dona.

No recordo res de la lectura de La Dona forta que vaig fer quan la vaig comprar als anys 90, però la veritat és que la ràpida relectura actual confesso que m’ha afectat. La dona forta està considerada una novel·la important i interessant publicada al País Valencià quan el protagonisme i la llibertat de les dones no encaixava de cap manera amb la realitat social. El fet que els personatges femenins, protagonistes corals de la trama de la novel·la es trobin en un espai feminista, el Fèmina Club, em va portar a pensar que estava davant la baula perduda que unia els anys seixanta amb el moviment feminista de l’època republicana. De fet, no sé com se n’hauria de dir d’aquest tipus de ginecotopia, un lloc ocupat per dones que no ha tingut la possibilitat d’existir en un moment històric concret, però que es genera a partir de records d’espais que sí que han existit en altres temps. La novel·la comença així:

No cal dir que aquesta entrada és sorprenent i xoca perquè, per una banda, fa present el feminisme a la societat franquista dels anys cinquanta però, per l’altra, els adjectius “vulgar” i “caduc” que acompanyen el seu discurs, el desvirtuen i desprestigien. Aquesta contradicció per a mi seria un exemple de la subtilitat i fins i tot de l’ambivalència de la literatura quan la crítica a la situació de les dones sota el franquisme ha de conviure amb la repressió i la censura. La pròpia autora, molts anys després, confessa que la primera versió de l’obra era diferent de com es va publicar i fins i tot reconeix que pugui semblar masclista. La veritat és que en el context social d’aquella època les relacions, frustracions i conflictes interns de les dones no tenen una sortida i es resolen, tant si agrada com si no, renunciant a la seva emancipació, malgrat que la cerca inicial de la seva pròpia identitat i autonomia ha provocat tota la trama i segur que resta en el fons de les seves personalitats a l’espera d’altres oportunitats en circumstàncies més favorables. També cal dir que aquestes dones es belluguen en un entorn burgés i, tot i així, afronten qüestions socials, emocionals i econòmiques que reflecteixen la complexitat de l’experiència femenina en general i la dura i injusta situació de les dones en plena època franquistaquan difícilment els conflictes en els quals es troben immerses les protagonistes com la violència, l’avortament, la separació matrimonial, el lesbianisme podien acabar exitosament.

Enmig de la repressió de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, Maria Beneyto ens situa en l’oasi d’un clubexclusivament femení, una espècie de pensió, amb unes normes estrictes on dones soles, separades o sense relació estable amb un home, organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen amb diferents nivells de consciència i implicació feminista.

Renuncio a explicar què els passa a les protagonistes perquè recomano la lectura acurada i crítica de La dona forta. Aquesta obra de Maria Beneyto s’ho mereixi també pot donar peu, després de la lectura, a una trobada per a compartir opinions i valoracions. De fet, és el millor donatge que li podem retre a una autora que va ser capaç de donar forma literària a la situació de les dones en els temps foscos de la dictadura i de fer aparèixer l’esperança del feminisme i de les feministes com a alternativa, malgrat totes les forçades limitacions i claudicacions. Sens dubte a l‘horitzó s’albira la llibertat i la dignitat de la dona forta en temps difícils.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Deutes pendents amb  Montserrat Vayreda i amb Rosa Fabregat

Cal començar l’any amb desitjos de benestar per a tothom i també cal començar-lo sense tenir deutes pendents i per això aquest bloc està dedicat a Montserrat Vayreda, per una banda, i a Rosa Fabregat, per una altra.

L’any 2024 va ser l’any Montserrat Vayreda perquè es complien els cents anys del naixement d’aquesta escriptora. La commemoració, impulsada per la Conselleria de Cultura i la Institució de les Lletres Catalanes, tenia en aquest cas una importància especial ja que es tractava de recuperar una autora que havia tingut un bon i merescut reconeixement molt vinculat a la seva terra, l’Empordà, i en uns cercles culturals concrets i que calia que fos coneguda més àmpliament i la seva obra valorada fent-ne la difusió pertinent. La comissària de dinamitzar i coordinar totes les iniciatives d’aquesta  commemoració ha estat Anna Maria Velaz.

Montserrat Vayreda Trullol (1924-2006) va destacar com a poeta, però també té una obra en prosa considerable i variada, de la qual destaca Els pobles de l’Alt Empordà, entre crònica i descripció històrica i paisatgística que inclou un poema dedicat a cadascun dels pobles.

La poesia de Montserrat Vayreda té el tarannà de l’autora i és lluminosa, mesurada, reflexiva i entenedora com ella volia per tal d’arribar a tothom que la llegís. Tant en la forma com en el contingut va seguir una lògica evolució al llarg del temps i així tant capta l’instant fugisser com fa reviure els records del passat sempre amb la natura present.

Montserrat Vayreda va desenvolupar un generós activisme cultural amb seu a Figueres on l’any 1956, juntament amb l’escriptora Carme Guasch, va promoure la celebració de la Festa de la Poesia, organitzada per l’Agrupació de Cultura del Casino Menestral. Hi participaren, en diferents moments, figures destacades com Carles Fages de Climent, Jaume Maurici, M. Àngels Vayreda, Pilar Nierga, Salvador Espriu i M. Àngels Anglada. Cal destacar les relacions literàries i de sororitat que varen tenir Maria Àngels Anglada, Carme Guasch y Montserrat Vayreda.

Va concursar als Jocs Florals, va obtenir els principals guardons i també en va ser mantenidora i membre del jurat. Ja s’ha dit que va tenir una important presència en la vida cultural de l’Empordà i de la Garrotxa i va mantenir una especial relació amb pintors ja que dos germans seus foren els pintors Lluís i Francesc Vayreda.

Per una altra banda, la seva germana Àngels (1910-1977) també es va dedicar a la literatura amb èxit sobretot en la narrativa i la seva novel·la més coneguda és Encara no sé com sóc (1970).

És d’esperar que totes les activitats portades a terme dins de l’any 2024 dedicades a donar a conèixer Montserrat Vayreda: la seva obra i el seu entorn cultural hagin estat profitoses i serveixin per a promoure la seva lectura i per a valorar la seva aportació a la literatura i cultura catalanes.

Just en acabar l’any 2024 , el dia 30 de desembre, ens va arribar la notícia de la mort de la poeta i novel·lista Rosa Fabregat Armengol, nascuda a Cervera l’any 1933.

Tant bon punt ho vàrem saber, la nostra companya Mireia Bofill, la va recordar dient que “era una gran persona i una gran dona, és cert. Sempre solidària. El seu poemari Estelles (1978) va inaugurar la col·lecció de poesia de LaSal edicions de les dones”.

La seva trajectòria literària és rica i variada perquè va escriure poesia, novel·la, contes i assaig. Destaca, en la diversitat de la seva producció literària, la seva força, alegria, vitalitat i espiritualitat. Cal afegir que era farmacèutica i que també es va dedicar intensament a la seva professió.

El seu feminisme traspua sobretot en narracions que es poden qualificar de ciència ficció aplegades a l’any 1997 a La dama de glaç, on parla del genoma humà, de la fecundació in vitro i del misteri de la vida. També és agosarada a la novel·la La capellana (1988), on és crítica amb la institució i defensa el paper de les dones en l’ Església d’acord amb el Col·lectiu de Dones en l’Església per l’Equitat, del qual va formar part.

Va formar part també de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, PEN Club, Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Popular de Ponent, la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia, la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia i altres. Per la seva obra i per tota aquesta activitat va rebre la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura.

Ah! No oblideu que a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona podeu trobar llibres d’aquests autores.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Parlem una mica de dones i d’història

En primer lloc cal celebrar que el 26 de novembre Mary Nash va rebre el Premi d’Honor de la Història 2024, promogut per la revista Sapiens, com a pionera en l’estudi i la docència de la història de les dones. Mary Nash (1947) va arribar d’Irlanda a casa nostra el 1968 i a partir dels anys 70, amb la seva recerca sobre les dones a la Guerra Civil, ja es va convertir en un referent per a les feministes i per al món acadèmic pel que fa a “qüestionar el cànon comú que havia projectat el masculí com a norma universal i havia exclòs el femení de la història”. Des d’aquí el nostre reconeixement i agraïment a Mary Nash.

A la mateixa convocatòria entre d’altres, també han estat premiades Mary Beard (1955) que és una reconeguda acadèmica anglesa especialista en estudis clàssics i Queralt Solé, professora universitària especialista en violència durant la guerra espanyola i el franquisme. És necessari parlar de les dones historiadores i dels importants canvis que es van consolidant en la historiografia gràcies a la superació de l’androcentrisme dominant a l’àmbit acadèmic. També és important, en tractar concretament de la història de les dones, plantejar la qüestió de si cal superar la visió d’una història de dones individuals i excepcionals i de si cal fer la història amb perspectiva i protagonisme de grups, de classes i de moviments socials. Evidentment aquí no és el lloc per a aquest debat, però queda sobre la taula perquè a continuació segueix la presentació d’uns llibres que potser entrarien en aquesta polèmica.

«Rafael Dalmau, Editor» és una empresa que va ser fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i Farreres, conjuntament amb la seva filla Maria Carme Dalmau i Dalmau, i que després d’una llarga trajectòria de vinculació al món del llibre continua com a empresa familiar en mans de la tercera generació. L’editorial s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular catalanes. L’any 1985 els fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Una de les col·leccions de l’editorial, la més veterana, és “Episodis de la història” que des del 1960 treu mensualment un volum breu i econòmic sobre història de Catalunya, de tal manera que compta al voltant de 350 títols. Es tracta majoritàriament de treballs de divulgació, però també se n’editen d’investigació i inclou estudis d’història, d’erudició local, història literària i treballs del jovent investigador.

A continuació hi ha la selecció de títols, que són molt pocs, que tenen les dones com a protagonistes seguint el número d’ordre dins de la col·lecció: 7. Margarida de Prades de E. Fort i Cogul, 28. Maria de Montpeller de R. Dalmau i Ferreres, 69. Les abadesses de Sant Joan d’Esteve Albert Corp, 77. Les dones en la nostra Història de Ferran Soldevila, 89. Mata d’Armanyac, duquessa de Girona de Aurea Javierre i Mur, 172. Violant Carroç, una comtessa dissortada de Maria Mercè Costa, 197. La reina Blanca d’Anjou de Francesc A. Miquel, 205. Berenguera Berenguer de Barcelona, emperadriu de les Espanyes d’A.Tona i Nadalmai, 218. Margarida de Montferrat, comtessa d’Urgell de J.B. Xuriguera, 236. Germana de València, segona muller de Ferran “el Catòlic” de Josep Faulí.

Aquests llibres, els podeu trobar a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona gràcies a la donació de la biblioteca familiar de Glòria Roig.

En aquesta llista veiem el que s’havia comentat, que les protagonistes de la història són dones individuals i excepcionals. En realitat, aquests llibrets són com biografies i resulten molt útils per a despertar l’interès sobre les dones que aconseguiren estar a prop del poder i la presència de les quals no va quedar invisibilitzada del tot. Són dones de la reialesa i la noblesa que són presentades com a esposes, mares o filles, però que d’alguna manera varen saber influir socialment i política des del seu paper secundari. La veritat és que estem parlant de dones dels segles XII al XVI i l’historiador Ferran Soldevila, en el seu llibret Les dones en la nostra Historia, parla de tres moments de plenitud o quasi de plenitud: “Crec que hi ha en la nostra història tres moments en què les dones estan a punt d’aixecar-se fins el nivell que els pertoca, i algunes ho aconsegueixen plenament: el primer és el trànsit del segle XII al segle XIII; el segon, en el primer terç del segle XV; l’altre, cap a la meitat del segle XVI”.

A continuació una pinzellada d’aquestes dones, ara per ordre cronològic i afegint-hi alguna més que no té llibret, però que cal citar perquè s’ho mereix. Per a mi ha estat un bon repàs de la història de Catalunya.

Emma de Barcelona (880-942) va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Era filla de Guifré el Pilós.

Ermessenda de Carcassona (ca.972-1058) va ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona casada amb el comte Ramon Borrell, amb qui governà fins que morí i li donà en escriptura testamentària el condomini dels tres comtats de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d’edat de son fill Berenguer Ramon I després encara va tornar a ser-ho del seu net.

Almodis de la Marca (c. 1020  1071) fou comtessa consort de Barcelona. Ramon Berenguer I va ser el seu tercer marit. Tots dos van abandonar els seus cònjuges respectius i així van fer un casament per decisió pròpia i no imposat, la qual cosa va suposar l’excomunió de Ramon Berenguer. Fou una dona sàvia que al llarg de la seva vida va manifestar interès pel dret i per això col·laborà de manera activa en la primera redacció dels Usatges de Barcelona.

Berenguera de Barcelona (1116-1149) fou reina consort de Lleó (1126-1149) i emperadriu de Castella i Lleó pel seu matrimoni amb Alfons VII de Lleó.

Peronella d’Aragó (1136-1174) era filla del rei d’Aragó Ramir II i, al cap d’un any de néixer, es va pactar el matrimoni de Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV que segons les disposicions matrimonials va posseir la sobirania d’Aragó i aquest es considera l’inici de la Corona d’Aragó.

Maria de Montpeller (1182- 1213) fou senyora baronessa de Montpeller, muller del rei Pere I i mare del rei Jaume I. Era filla de Guilhèm VIII de Montpeller i d’Eudòxia Comnena de Constantinoble.

Violant d’Hongria (1216-1251) com a cònjuge de Jaume I el Conqueridor fou reina d’Aragó, de Mallorca i de València i comtessa de Barcelona. Tingué un important paper en la política de la Corona d’Aragó. Està enterrada a  Vallbona de les monges.

Blanca d’Anjou o Blanca de Nàpols (1283-1310) fou princesa de Nàpols i reina consort de la Corona d’Aragó pel seu matrimoni amb Jaume el Just. L’enemistat entre els Anjou i la Corona d’Aragó pel domini de Sicília acaba amb el tractat segons el qual Jaume II es compromet a casar-se amb Blanca d’Anjou. El matrimoni es va avenir i varen tenir nombrosa descendència i és important destacar que Blanca preveient la seva fi quan anava a parir el seu novè fill, va fer testament on fa constar els perills que corrien les dones abans, durant i després del part

Elisenda de Montcada i de Pinós (c.1292-1364) fou reina de la Corona d’Aragó ja que fou la quarta i darrera muller de Jaume II el Just. Va fundar el monestir de clarisses a Pedralbes.

Sibil·la de Fortià, (vers 1350-1406) fou reina consort en casar-se amb Pere III, vidu d’Elionor de Sicília. Aviat començaren les tensions entre Sibil·la i el futur hereu Joan I i la seva esposa Violant de Bar. Fou reclosa durant un temps al castell de Montcada i finalment gràcies a Martí l’Humà va poder residir, sota vigilància, a Barcelona.

Mata d’Armanyac (1347-1378) fou duquessa consort de Girona i de Cervera per casament amb el futur Joan I. De bon tarannà fou apreciada a la cort i amb Sibil·la de Fortià hi mantingué una relació cordial, malgrat l’actitud de Joan envers la seva madrastra. Els seus dots diplomàtics foren essencials en els diferents conflictes que li van tocar viure.

Margarida de Montferrat (aprox. 1360-1420) Comtessa d’Urgell, segona muller de Pere II d’Urgell. Fou mare del comte Jaume II d’Urgell. Un cop vídua l’influí en el govern comtal i en la seva pretensió al tron reial, arran del compromís de Casp (1412). Sembla que fou la instigadora de la rebel·lió del seu fill contra Ferran d’Antequera que acabà amb l’empresonament de Jaume d’Urgell. Va conspirar per a alliberar el seu fill, fou descoberta i va patir diversos empresonaments fins a la seva mort.

Margarida de Prades (1387-1429) fou reina consort pel seu matrimoni amb el rei Martí l’Humà que durà menys d’un any i que, en no tenir descendència, s’extingeix així la dinastia del Casal de Barcelona i s’inicia l’interregne que desemboca en el Compromís de Casp. Margarida es tornà a casar, ara amb un noble valencià i no se saben les causes del caràcter secret d’aquest matrimoni. El seu interès per la cultura va ser el centre d’una important cort literària. Finalment es va retirar al monestir cistercenc de Valldonzella i va arribar a ser-ne abadessa.

Violant Carròs i de Centelles (1456-1511) fou Comtessa de Quirra (Sardenya), filla de Jaume Carròs, comte de Quirra, i de Violant de Centelles. Es va casar primer amb Dalmau Carròs i de Mur i, en segones núpcies, amb Felip de Castre i Carròs. Va tenir tota la seva vida problemes i plets amb les herències i reclamació dels seus béns. Fins i tot, fou detinguda i li fou arrabassat el comtat, a causa dels molts deutes que tenia. Violant aconseguí escapar i arribar fins a la cort i finalment pogué tornar a Sardenya on morí. Els plets i litigis pel seu patrimoni continuaren després de la seva mort.

Germana de Foix (1488-1536) fou virreina de València, reina consort d’Aragó com a segona esposa de Ferran el Catòlic. Després de la mort d’aquest, es casà amb Joan de Brandeburg-Ansbach; i finalment, després de quedar vídua novament, amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.

Reconec que el bloc aquesta vegada ha quedat més aviat excessiu d’informació i per això s’acaba aquí perquè, seguint el plantejament cronològic que feia Ferran Soldevila, ara ens quedaria pendent presentar algunes dones de la meitat del segle XVI com Juliana Morell, Isabel Josa i Estefania de Requesens, però les reservo per a un altre bloc perquè ja no es tracta de reines “consorts”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Silencis i destrucció de l’escriptura de les dones

A la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, la part dedicada a la narrativa sobretot, però també a la poesia i teatre, obres de creació escrites per dones, fa goig per la quantitat i la qualitat de la producció de les escriptores. A més a més el degoteig constant de donacions de llibres en aquest sentit també vol dir que la quantitat, qualitat i fidelitat de les lectores és excel·lent.

Aquesta percepció positiva i optimista de la realitat actual respecte a les dones escriptores cal matisar-la i contrastar-la. Per això ens és molt necessari tenir present  un parell de llibres claus, escrits i editats per dones que són molt bones coneixedores de com ha estat silenciada i destruïda l’escriptura de les dones i que, per això mateix, ens posen en guàrdia i ens fan pensar en com han anat canviant les coses en els últims temps i com hem de valorar-ho i alhora estar vigilants.

El primer llibre, escrit l’any 1965, és Silencis de Tillie Olsen, publicat enguany per Eumo editorial, traduït per Anna Listerri i amb un pròleg esplèndid de Pilar Godayol que porta el significatiu títol de “Supervivents”.

Pilar Godayol ens explica molt bé la vida i obra de Tillie Lerner Olsen (1912-2007) que fou una escriptora estatunidenca amb un doble compromís feminista amb les dones i amb la classe obrera que li venia de família i que va marcar tota la seva vida com a activista. Als anys 60 va treballar a diverses universitats i finalment va rebre beques, premis literaris i altres reconeixements. És significatiu que Tillie Olsen va començar una novel·la als 19 anys sobre el seu entorn social i personal que no va ser publicada inacabada fins l’any 1974. El seu primer llibre Tell me a Riddle/Digue’m una endivinalla, publicat l’any 1961, és un recull de quatre històries curtes unides pels personatges d’una família i fou un gran èxit.

Al seu pròleg, Pilar Godayol fa una cosa molt d’agrair que és contextualitzar els textos de Tiilie Olsen que, de fet, es tracta de dues conferències: “Els silencis en la literatura” pronunciada l’any 1962 i “Una de cada dotze: escriptores que són dones al nostre segle” de l’any 1971. El que va dir en el seu moment sobre la producció literària femenina i la seva invisibilització i valoració encara ressona avui en dia. La contextualització que ens ofereix Pilar Godayol és molt important i interessant perquè passa revista a l’edició feminista dels setanta, les “llistes de lectura” i també recorda les feministes coetànies de Tillie Olsen. Com a conclusió són molt adients les seves paraules, quan diu: “Una amiga de la poeta Anne Sexton, un referent per a Margaret Atwood, una influència per al discurs feminista de Maria-Mercè Marçal: Olsen ha deixat empremta en generacions d’escriptores perquè va advertir de les dificultats que té la humanitat, i sobretot les dones, per trobar un espai mental i físic per crear, per tenir veu.”

L’altre llibre, complementari de l’anterior és How to Suppress Women’s Writing/Com destruir l’escriptura de les dones de Joanna Russ. És un assaig de l’any 1983 publicat per l’editorial Raig verd (2020), traduït per Miriam Cano i amb un pròleg de Jessa Crispin, un epíleg de Mariló Àlvarez i unes bones notes al final.

Joanna Russ (1937-2011) va ser una escriptora també estatunidenca, autora d’obres de ciència-ficció i crítica feminista. Va ser professora de llengua i literatura anglesa en diverses universitats mentre seguia la seva carrera literària. Va ser una de les primeres autores a publicar obres de ciència-ficció i va guanyar nombrosos premis d’aquest gènere. The Female Man/L’home femella(1975) és la seva obra més coneguda per aplicar la temàtica feminista a la ciència-ficció. El seu activisme feminista, la defensa dels drets civils i de la comunitat LGTBI es reflecteixen en la seves obres.

L’assaig que ens ocupa és un clàssic de la crítica feminista que analitza com la història de la literatura ha tractat d’ometre la presència de les autores. Això ho fa al llarg dels capítols que tenen títols ben explícits: Prohibicions, Mala fe, Negació de l’autoria, Contaminació de l’autoria, La doble mesura del contingut, Falsa classificació, Aïllament, Anomalia, Manca de models, Reaccions, Estètica i Conclusió. De la Conclusió, reprodueixo el començament perquè em sembla prou clarificador:

“Mentre escrivia aquest llibre de mida i forma estranyes, anava creixent dins meu una convicció. Hi ha molta, molta més literatura escrita per dones de la que ningú s’imagina. N’hi ha més de la que jo em pensava quan vaig començar a escriure això. Les dones han irromput dins del cànon oficial una vegada i una altra, com si no vinguessin d’enlloc: excèntriques, peculiars, amb tècniques aparentment estranyes i temes que no es consideren ‘adequats’.”

I per a acabar una curiositat de contrast que ens ha arribat per donació de Mari Chordà: un petit quadern publicat a Mèxic l’any 1924 amb el discurs que va pronunciar Juan B. Delgado Altamirano (1868-1929) per a entrar a ser membre de l’Academia Mejicana de la Lengua, Correspondiente de la Real Española.

Juan B. Delgado és un personatge mexicà d’una personalitat ben especial per la seva formació, aficions literàries i diversitat de feines que va desenvolupar al llarg de la vida fins a ser diplomàtic. Mentrestant anava escrivint poesia i publicant.

El tema que va escollir per al seu discurs d’entrada a l’Acadèmia fou Nuevas orientaciones de la Poesía Femenina. El discurs evidentment no supera el pas del temps, però en el seu moment segur que pretenia ser, com diu ell, “una clarinada a fin de que críticos eruditos consagren a este tema sus estudios”. D’una manera molt curiosa parla de Juana Ibarbourou, Delmira Agustini, Alfonsina Storni, Gabriela Mistral i altres dins del plantejament general que fa, quan diu: “Hoy, debido a que ya se ha emancipado de los prejuicios y preocupacionees que la ataban al oscurantismo, la literatura femenina ha adquirido su verdadera esencia, ganando en vigor y enriqueciéndose en inspiración”.

A un segle de distància continuem vigilants perquè les escriptores siguin visibles i valorades.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Selma Lagerlöf i la “noble amistat”

Quan tenia uns tretze anys i em van recomanar de llegir El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia, no sabia res de Selma Lagerlöf, només que era important perquè qui me l’havia recomanat era una persona amb autoritat per a fer-ho. El llibre en qüestió està actualment a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona. El vaig llegir en aquells anys en castellà perquè no hi havia la traducció catalana que hi ha ara (Adesiara, 2020) i em sembla que aquesta serà l’oportunitat per a tornar-lo a llegir.

Malgrat la gran qualitat literària de totes les seves obres, sens dubte, la més coneguda de Lagerlöf és Nils Holgerssons underbara resa genom Sverige (El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia) encarregat pel Consell d’Educació suec per a ensenyar a les criatures la geografia del país. Amb una clara finalitat moral, la novel·la ensenya l’amor per la natura, alhora que per la geografia, la cultura, la mitologia i els costums del país escandinau.

M’ha agafat ganes de parlar-vos de Selma Lagerlöf perquè últimament Mari Chordà ens ha fet donació d’una obreta seva, El huésped de Nochebuena, de la revista La Novela Breve. que no porta data ni nom de la persona traductora i només tenim la pista que es va publicar junt amb altres escriptors nòrdics com Strindberg i Ibsen. L’altre llibre de la mateixa donant és una biografia de Selma Lagerlöf també curta de Dolores Medio (EPESA, Madrid 1971).

Casualment, no fa gaire, la cineasta Marta Balletbó-Coll, parlant de possibles iniciatives audiovisuals, em va enviar un vídeo, The “Noble Friendships” of the First Gay Nobel Laureate. que és una biografia de Selma Lagerlöf que posa l’èmfasi en les seves relacions amb Sophie Elkan i Valborg Olander.

Repassem breument qui va ser Selma Lagerlöf (1858-1940). Fou una escriptora sueca , primera dona guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1909. Formava part d’una família benestant de comerciants que es va arruïnar i sembla que Selma no va rebre tractament d’una malformació al maluc i per això va passar la infantesa retreta, llegint molt, i va anar tota la vida amb bastó. Malgrat la situació familiar va poder estudiar de mestra i el 1881 va sortir de la finca familiar per a estudiar a Estocolm i, acabats els estudis, va obtenir una plaça de mestra de noies a una escola secundària. A partir d’aquí es va desenvolupar la seva personalitat introvertida però afable i va començar a tenir amistats “especials” que acabaran sent qualificades de “amistats nobles”. La primera fou una companya també mestra, Anna Oom i després una treballadora de banca, Elise Malmros, que la va introduir en qüestions socials i feministes.

Per a tenir una idea del moviment feminista suec de l’època, al Centre de Documentació tenim el llibre À travers le feminisme suédois de Marc Hélys, pseudònim de Hortense Marie Héliard (1864-1958) publicat per Plon, Paris, 1906. (Com ha arribat aquest llibre a Ca la dona és una altra història).

L’any 1886 la principal figura del moviment feminista suec, Sophie Adlersparre, es va interessar pels sonets de Lagerlöf publicats a la revista literària femenina Dagnyi. Posteriorment, amb la seva obra Gösta Berlings (1891) va guanyar el premi del periòdic cultural Idun i a partir d’aquí comença la seva exitosa carrera literària.

El 1894, Selma va conèixer Sophie Elkan, que es convertiria en la seva amiga íntima per sempre. Sophie Elkan (1853 –1921) fou una escriptora sueca, molt popular a principis del segle xx, i segurament la seva relació amb Selma Lagerlöf la va eclipsar. Provenia d’una família acomodada, jueva i va perdre prematurament el seu marit i la seva filla de tuberculosi. Comença a publicar tard l’any 1889, sobretot contes i la seva primera novel·la Rika flickor (Noies afortunades) és del 1893. La seva obra literària, en principi, va ser considerada per la crítica d’estudi psicològic femení.

Ambdues escriptores compartien també el compromís amb el moviment d’emancipació femenina a Suècia i Europa. En viure en ciutats diferents, es conserva una nombrosa, important i interessant correspondència entre elles que va durar 28 anys i que no ha estat accessible fins l’any 1990, als 50 anys de la mort de Selma Lagerlöf.

Sophie patia períodes de depressió i no podia escriure. Era una dona molt sensible, socialment i cultural molt refinada i entre les seves amistats estava la polemista sueca Ellen Key, (1849-1926) que va ser una feminista i sufragista que va escriure sobre varietat de temes, especialment sobre vida familiar i educació.

L’any 1895, Selma i Sophie van realitzar un viatge a Itàlia, Sicília i a Europa Central i posteriorment van fer una altre gran viatge de sis mesos a l’Orient Mitjà que va inspirar a ambdues escriptores obres importants: Jerusalem de Selma Lagerlöf i Drömmen om österlandet (El Somni d’Orient) de Sophie Elken, que van esperonar la competència entre elles dues.

En un moment de la vida de Selma Lagerlöf va aparèixer la “noble amistat” sentimental deValborg Olander (1861-1943), mestra, molt compromesa com a sufragette i amb responsabilitats polítiques. Va escriure sobre els seus activismes i també sobre la llengua sueca. Sembla evident que va influir en l’obra de Selma Lagerlöf en la seva qualitat d’assessora literària.

És important destacar que, quan la terrible persecució nazi contra els intel·lectuals, Selma Lagerlöf, als últims anys de la seva vida, va ajudar els escriptors i pensadors jueus a refugiar-se a Suècia. Aquest va ser el cas de Nelly Sachs, poeta alemanya, i la seva mare que es van salvar dels camps d’extermini gràcies al visat oficial suec que va negociar Selma Lagerlöf.

Fins al final de la seva vida, Selma Lagerlöf va ser un exemple de treball i esforç. L’autobiografia o memòries de l’autora ocupen uns quants volums molt llegits i celebrats que porten el títol de Mårbacka que era el nom de la finca de la seva infantesa que la família va haver de vendre per necessitat i ella va poder recuperar.

Ja he començat dient que em proposo la relectura de l’obra emblemàtica de Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia, a veure si resisteix el pas del temps.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista