Ara m’adono que m’han demanat diverses vegades a la vida que ajudés a buidar pisos i sobretot les biblioteques petites i grans que hi havia en aquests pisos de familiars i amistats estimades. Les persones més properes tenien dificultats en decidir què calia fer amb tots aquells llibres que havien estat tan importants per a qui havia viscut al pis. En aquest sentit, cal afegir que en el Centre de Documentació de Ca la dona també som receptores de donacions de llibres i altres materials, fruit dels pisos on han viscut companyes i que s’han hagut de buidar per diversos motius.

Ja es veu que estic parlant d’una activitat vinculada a la memòria, a la conservació del record i que comporta una gran responsabilitat personal i col·lectiva. Això ho dic perquè de tant en tant se sent alguna notícia dolorosa i sorprenent que als Encants, per terra i de qualsevol manera, s’han trobat llibres, papers i fotografies que tenen una importància històrica i que sembla mentida que hagin anat a parar allí. De fet, hi ha gent estudiosa que fa visites esporàdiques als Encants per a veure si hi ha sort i hi troben tresors d’aquests. I cal dir que aquests materials són importants no perquè pertanyessin a persones destacades sinó que en molts casos són mostres excepcionals de la quotidianitat i de la història popular.

De passada, també està bé recomanar una visita als Encants de Barcelona perquè és obligada com a turisme cultural i sociològic d’una gran ciutat. Es tracta d’un gran edifici de metall i vidre (2013, Fermín Vázquez arquitectes) que té la forma de plaça coberta amb diferents nivells de protecció, però que manté la sensació de carrer a l’aire lliure que era l’origen d’aquest mercat, uns dels més antics d’Europa ja que se’n té notícia des del segle XV.

La impressió que provoquen els pisos buidats té una gran força per això em vaig sentir emocionada quan vaig veure l’exposició de fotografies de Jordi Baron Domus Barcino, amb el títol en llatí que per a mi sempre és un plus. Era el juny del 2023 quan vaig anar a veure-la a la Sala Artur Ramon Art.

Al mig de la sala uns matalassos de llana a ratlles enrotllats i al voltant les fotografies d’habitacions de pisos de Barcelona amb la bellesa melancòlica i silenciosa de l’abandonament, de la memòria perduda, dels objectes personals desordenats, fora de lloc, i sobretot dels llibres amuntegats i tirats per terra. El conjunt d’espais i objectes invita a la reflexió sobre la gent anònima que hi vivia, sobre el pas del temps i les transformacions dels espais privats i també dels públics perquè la pressió urbanística també hi fa el seu paper en la renúncia de pisos. Les fotografies gairebé sempre documenten com canvien els espais de la ciutat, però en aquest cas es tracta d’espais i objectes personals, familiars, més humans, que en absència de la gent perden sentit o potser guanyen un altre sentit.

Com sempre, al blog del Centre de documentació de Ca la dona, cal posar-hi el toc literari i en aquest cas resulta força fàcil perquè l’experiència de buidar cases, pisos i biblioteques és força universal i resulta una vivència prou emocionant perquè prengui forma d’expressió literària.

Així trobem, per exemple, que Care Santos té una sèrie de textos publicats a la plataforma digital Catorze, que justament porten el títol Buidar la casa que tots són molt sentits i amb un molt discret to d’humor. Parlant de llibres, el que trobo més adient de mostrar aquí és el dedicat a la Gran Enciclopedia Espasa on també cita el llibre de Paul Auster, La invenció de la soledat, on parla de quan va buidar la casa del seu pare mort.

Una de les darreres coses que van endur-se els nois de l’Ajuntament —perquè fins al darrer segon vaig mirar de trobar algú que se la quedés— va ser la Gran Enciclopedia Espasa, l’orgull del menjador, 102 volums de lloms daurats, grandiloqüents, que pesaven com una muntanya. La mare l’havia comprada, ja vídua, i l’havia pagada a terminis durant anys i panys. Cada cop que n’arribava una nova actualització —eren altres temps— estava contenta. La nit que va marxar l’enciclopèdia vaig somiar en la mare. Es mirava les cambres buides de casa seva, molt enfadada.

—Vull que m’ho torneu tot! —em va dir.

 I tot seguit va veure les prestatgeries del menjador:

—On és l’Espasa?

No vaig gosar dir-l’hi ni en somnis.

També és molt explícit el llibre de poemes Buidar la casa dels pares de Josefina Maymó que parteix de l’evocació i els records del domicili familiar i segueix tots els estadis del procés de dol per a arribar a «un veritable cant a la vida o la continuïtat o la memoralització». Maymó utilitza quaranta objectes inventariats a la segona part del poemari, coses aparentment humils i insignificants per tal de reflectir la vida i la pèrdua.

De fet, el primer llibre que vaig llegir sobre el tema va ser Com vaig buidar la casa dels meus pares de Lydia Flem (Ed.Lleonard Muntaner, 2009). No l’he pogut trobar per casa perquè ara recordo que justament el vaig regalar a la meva psicòloga el segon dia que ens vàrem conèixer. No sé per què ho vaig fer, però segurament era una targeta de presentació per si de cas. Ara mirant la fitxa del llibre veig que és traduït del francès per Josefa Contijoch i sento que, una vegada més, he de fer-li un reconeixement amb un dolorós record per la llarga malaltia que pateix.

Lydia Flem, com altres autores, descriu la tristesa de la pèrdua dels pares amb una sèrie de sentiments contradictoris en aquest cas, perquè en ser filla única, li és molt dur assumir sobretot el silenci familiar sobre l’experiència dels seus progenitors en els camps de concentració nazis. El llibre li serveix de teràpia a aquesta ferida omnipresent.

Reconec que avui el tema tractat no és gens engrescador des del punt de vista de la realitat, però, si pensem en llegir i escriure, és una bona font d’inspiració.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista