RESISTÈNCIES FANTASMES 2/2

by | maig 25, 2023 | Blog | 0 comments

UNA EXPERIÈNCIA D’ÈCFRASI[1]

SOBRE LA MOSTRA FEMART 2023 // Publicació en dues partes.
Trobareu la primera part aquí

5. L’univers de Lynn, de Lau López arts, és un tendre donatge a Lyn Margulis, la científica que va investigar els cianobacteris que es troben en l’origen de la vida. En el Delta de l’Ebre, va descobrir la Spirosymplokos deltaiberi (“l’espiroqueta catalana”, en deia ella) que va reforçar la seva teoria de l’evolució basada en la simbiosis i cooperació entre diversos elements (“simbiogenesi”) i no en el triomf dels individus més forts de l’espècie com defensen els Neodarwinistes… La imatge tendre i somrient de la Margulis, s’il·lumina en l’obscuritat amb llum ultravioleta i es poden veure projectades sobre el seu cos un munt de espiroquetes blaves que es mouen vitalment. Aquesta es la deliciosa manera de mostrar artísticament el que no es veu, la vida microscòpica i la resistència científica d’una dona a les teories instaurades de caire patriarcal.

6. La resistència a les  farmacèutiques, a la incapacitat de poder viure com tothom, la resistència a la mort i al tabú de no poder parlar de la malaltia crònica que moltis pateixen,  alimenta la resistència creativa d’Anna Fando: en la seva obra El debut (nom mèdic de la Diabetis1) ens ofereix la participació en un joc semblant a tarot, construït  a partir de diverses figures incloses en un círcol que roda i s’atura en una figura a l’atzar. Cada figura remet a un relat que ha desenvolupat l’autora a partir de recerques científiques, literàries i històriques relacionades amb la diabetis. Normalitzar el tema, sortir de la foscor, parlar-ne sense victimisme, amb humor, curiositat, critica , cultura… El joc és  infinit i  es pot practicar a internet.

7. Una obra col·lectiva, Resistències: i am, i am not, de Daniela Valdez, Daniela Callejas Aristizabal i Lucia Pinzan, visibilitza com tres artistes de diferents àmbits realitzen una obra completament compacta. Combinen les invisibles ones sonores i les lluminoses amb la poesia recitada i la música. Uns plats de diferent amplada plens d’aigua il·luminats per uns focus, projecten  sobre una paret blanca, dins la absoluta obscuritat, l’ombra i la llum de les ones provocades pel la intensitat  dels tons de veu i de la música sobre l’aigua. Un espectacle emocionant i trencador de codis i de suports artístics, una interdisciplinarietat que t’atrapa mentre escoltem el poema i la música mirant la preciosa oscil·lació imparable que produeixen les ones que no es veuen però que estan materialment presents construint emoció i possibilitats noves d’expressió i de gaudi pot ser  infinites.

Una de les resistències fantasmes més emblemàtiques de la història és la que s’oposa a la lesbofòbia. El feminisme deu molta força i profunditat a la resistència lesbiana. Totis estimem les dones i això ha constituït la por més gran del patriarcat. La por a veure´s prescindible en el domini del món i de la vida; la lesbofòbia es aquesta por. Les tres obres que trobem a continuació, Il·luminen les resistències lesbianes en forma de metàfores actives d’acció desobedient, rebel i concreta. Azahara Fuentes, Lara M. Pascual, e Irene C. Matamala (del col·lectiu Creación Positiva), ens presenten respectivament:

8. Les línies del desig, un plafó ple de fotografies que mostren aquest concepte arquitectònic que senyala els caminois i dreceres que, en els parcs o jardins, rompen amb desobediència col·lectiva i persistent, l’ordre establert pel disseny urbà. Hi ha una paraula escrita sobre el plafó amb neó de llum intensa: desig. Metàfora preciosa, representació magnífica i clara de les desobediències a la norma heteropatriarcal.

9. El nuvi fantasma, ens mostra una fotografia de l’autora quan jugava amb un noiet veí,  a l’edat de 8 anys. Llavors va ser quan la gent va començar a fer broma,  senyalant-los com a “noviets”. En les 4 pròximes fotografies idèntiques, la figura de la noia comença a desaparèixer esborrada progressivament amb un espàtula fins que la seva “no-figura” en blanc ocupa l’interior de tot el marc que ocupava la fotografia. L’impacte visual ens conta el primer moment que aquell cos va sentir que no encaixava en aquella norma clara de futur imposat i com va anar desobeint-la fins subvertir-la.

10. El no-diccionari, és una petita instal·lació amb dues màquines d’escriure clàssiques i un munt de papers on la gent va escrivint lliurement allò que no està en els diccionaris, allò que voldries que hi fos i allò que està però que calla coses o no ho diu tot. Se’ns proposa participar en una re-significació revolucionaria i contínua del llenguatge.

La triple experiència visual i participativa és molt clara, crítica i potenciadora de qualsevol desig de llibertat. La veritat és que la expo, en aquestes altures ens ha provocat un “subidón” molt excitant de complicitat insurrecta amb totes les artistes i amb nosaltres mateixes… Sols queden tres obres i un passadís estret i més obscur encara.

11.  Ens crida l’atenció una estranya màscara bastant lletja, rara i uns guants com a mans inflades com la màscara; tot està  fet amb un material encoixinat, dolç i suau com el de les primeres nines que abracen les criatures en néixer i amb les que sovint dormen. El color és daurat i lluminós com d’un vellut assolellat. És l’obra de Charlotte Nordgren Sewell, Llengua rebel. Ella promou la literatura feminista escrivint i contant contes a  les criatures més petites i, entre d’altres temàtiques, vol re-significar la concepció imaginària de les nostres ancestres bruixes. A més de les bones accions que aquestes realitzen en els seus relats, l’artista es posa la  màscara i els guants i quan les criatures se li acosten ella es deixa acaronar i abraçar reforçant el sentit de les paraules amb el tacte dolç de la màscara i els guants, per tal que la infantesa no tingui por de les bruixes, ni d’allò diferent/estrany/desconcertant que les caracteritza i, en esmentar-les, recordin el tacte dolç i la visió lluminosa d’aquesta altra figura aparentment abjecte. 

12. Andie Puentes Fernández, és una artista feminista hacker, molt hàbil i radicalment anticapitalista.  La seva obra,  Xeno paràsit, és fascinant i difícil d’explicar i descriure.  Ella ha aïllat les ones sonores de la veu, una de les senyes més pròpies d’identitat personal i una de les fonts de riquesa de sistemes que s’encarreguen de classificar-nos i etiquetar-nos d’acord amb uns estereotips arquetípics. Aquests sistemes detecten en la nostra veu, quan parlem per mòbil o ordenador, les ones sonores que expressen tristesa, alegria, desànim, etc… i, en funció d’aquesta informació, rebem publicitat de determinats productes. L’Andi ha aconseguit destarotar aquestes ones i enganyar a l’usurpador d’informació íntima. Amb un senzill aparell i unes peces il·luminades de diferents colors podem comprovar la distorsió de les nostres veus. Ella està preparant un paràsit per incorporar als mòbils i “agafant les eines que s’utilitzen contra la nostra llibertat  les resignificarem , hackejant-les, i agafarem el control”. Una mescla de creació artística, subversió política i possibilitat de control tecnològic. Quin gust de promesa alliberadora!

13. I arribem al passadís obscur i final.  En una paret molt gran, d’uns 5 m. de llargada  per 2’5m. d’altura, es desplega un mural enorme on les parts més significatives estan fetes amb pintura luminescent que brilla molt en l’obscuritat gràcies, de nou, a una llum ultravioleta. El relat impressiona i emociona perquè al centre de la paret es veuen unes mans molt grans i diferents, joves, grans, blanques, negres…, treballant al voltant de unes màquines de cosir. Apareixen allà al mig unes paraules que juguen amb la seva polisèmia en català, com “ZARNA”, i  “ROBA”,  i d’aquest centre visual i poderós, surten uns fils que a la dreta entren a la butxaca d’un “senyoro” ben vestit. I per la part esquerra els fils cauen sobre una noia hipster i el seu vestuari de moda. El contingut de denuncia és obvi  i molt impactant per la grandesa d’allò il·luminat. Aquelles mans que treballen tornen a posar l’emoció a flor de pell… Shetza Chicacausa dedica aquesta obra, Adquieralá 2, a la seva estimada mare, treballadora tèxtil explotada tota la vida en una maquila centroamericana.

La visita verbal ha acabat, no la vostra visita imaginada que haurà creat imatges noves que crearan altres imatges i que recreareu en molts moments de resistència. Imatges que viuran en la memòria com a instruments que se us oferiran i oferireu per resistir,  obrir món i canviar les coses.

Teresa Sanz Coll
Professora jubilada i activista feminista

[1] Ècfrasi,n. f. Pràctica literària que consisteix en la representació verbal d’una figura visual, p.e. la descripció d’una obra d’art.

RESISTÈNCIES FANTASMES 1/2

by | maig 19, 2023 | Blog | 2 comments

UNA EXPERIÈNCIA D’ÈCFRASI[1]

SOBRE LA MOSTRA FEMART 2023 // Publicació en dues partes.

Què ens diuen de més les imatges d’obres artístiques feministes?

Desvelar, descobrir, contradir la memòria històrica, crear nou imaginari…

M’agradaria contar-vos, així com si fos la crònica d’un curt viatge,  el relat expositiu que han construït les artistes participants en aquesta última Mostra de FemArt. Us ho vull contar perquè l’experiència ha estat molt rica i no hi ha hagut possibilitat de fer-ne un catàleg. Les exposicions com aquesta son vertaderament performatives: intenses i efímeres; cap artista presenta la seva obra amb afany comercial i, possiblement, després de la cloenda, sols haurà deixat petjada en les persones que hem visitat la sala, que ens hem sentit interpel·lades i hem incorporat elements nous, sobre tot noves imatges, en el nostre sentir i/o pensar, es a dir en el nostre cos, en la nostra memòria. Les visites individuals i de grups han estan nombroses i han sortit molt impactades. I sap greu que molta gent, inclús activistes de la casa, ens comentaren “Ja s’ha acabat  la expo?  Oh, no hem tingut ni temps de veure-la!”

Per tot això, he decidit provar de fer una bona pràctica d’ècfrasi, es a dir, un exercici literari de descripció verbal d’unes obres d’art visuals i plàstiques per intentar allargar en un text el record d’aquesta exposició. I vosaltres si llegiu aquest escrit, fareu el contrari, un exercici “d’imagin/acció” i posareu imatges vostres a lo que intento descriure; serà com si, d’alguna manera, féssiu la vostra visita a l’exposició. D’acord?

La convocatòria de la Mostra 2023 recollia la temàtica central que ha ocupat les activitats, residències i formacions de FemArt aquests últims anys : “Les resistències a l’ordre simbòlic dominant i al sistema patriarcal/capitalista“. Però, en aquesta convocatòria, al concepte “resistències”  li afegirem l’adjectiu “fantasmes”, demanant a les artistes que treballessin allò que no es veu i que cada una i totis portam, individual i col·lectivament, al nostre costat, com  una ombra amagada o reprimida, sovint guardada en el inconscient, sovint camuflada sota un sofriment, un malestar, una ràbia, una malaltia, però que apareix i es mostra resistent i persistent front les pressions, opressions i rutines del ordre patriarcal que ens vol sotmetre. Són les resistències fantasmes

A FemArt, fa temps que estem considerant el valor d’aquestes resistències invisibles (no estan en el imaginari col·lectiu) com a senyals del nostre cos que ens reclamen atenció. Per això hem promogut la seva materialització amb la creació de representacions visuals  i “lluminoses”[2]: una revolució dintre del imaginari hegemònic, tan esbiaixat, pobre i gastat, tan violent com avorrit! I hem vist com els nostres fantasmes poden esdevenir els nostres còmplices en aquesta revolta.

La Mostra va succeir així: un cop  reunit el jurat (Nora Ancarola, Lorena  Àvarez, Bàrbara Ramajo i Femart), seleccionàrem 13 obres entre les 36 presentades i, després d’un treball titànic d’instal·lació i muntatge per part de la nostra artista i mestra del disseny expositiu Karol Bergeret i el seu equip concret (l’Ester!), llavors, doncs, vàrem poder recórrer, entre llums i ombres, el curiós itinerari d’una original “Mostra artística” desvetlladora i potenciadora de diverses resistències fantasmes.

Sé que és una traïció a les obres d’art traduir-les en paraules (paraules que contenen ja imatges pròpies i significats induïts). Així és que, per transportar-vos per escrit a un mena de visita virtual a la mostra de FemArt 2023, intentaré descriure sense massa subjectivitat l’experiència que he viscut mentre tenia cura, alguns dies, de l’exposició i de la gent que la visitava. Intentaré relatar la potència visual i reflexiva que tenen les imatges, com si elles poguessin projectar, vagament, una ombra verbal.

Pintures luminescents que s’activen amb llums ultravioletes…

La sala es presenta obscura i la visita proposa establir una relació íntima i concreta de cadascuna  amb cada obra il·luminada amb petits focus directes i/o pintura luminescent que s’activa amb llum ultravioleta (casualitat simbòlica, no?).  Entrem doncs, en un ambient de recolliment que prepara el cos per reconèixer la màgia i acceptar la sorpresa i l’impacte d’allò que hi és amagat. Com si entréssim en un “túnel de la por” d’una fira, els ulls i la memòria s’entreguen  voluntàriament a l’experiència.

1. Just entrant a l’esquerra de la sala, ens trobem amb la reproducció, a escala petita (com de caseta de nines) i amb ferro negre, d’una casa clàssica de doble teulada sense portes ni finestres, és una imatge anguniosa i espectral. Per un petit i únic forat d’una de les parets surt  una llum…, hi acostem un ull hi veiem dintre la casa una  llunyana fotografia d’una dona i uns infants arraulits al seu voltant com si fos una pietat. L’obra, de Mònica Porta, es diu Una casa per a Florence Owen Thompson.

He vist, a la sala, com el  públic recorria als mòbils buscant aquest nom a internet o al codi QR explicatiu  que proporcionava la expo, perquè algunis reconeixíem la fotografia internacionalment famosa, però no la seva història ni context:

La mare migrant” (1936) de Dorothea Lange és una de les fotografies més famoses de la història, com a icona de la Gran Depressió Americana, però també un exemple per qüestionar-se quines són les fronteres ètiques del fotoperiodisme i de la representació de les persones que pateixen. La protagonista de la foto, Florence Owens Thomson, es va queixar, molts anys després, d’haver quedat estigmatitzada per la imatge i de que mai no va rebre cap ajuda com era d’esperar de la mediació de la persona que li va fer la foto… Mentre  la seva fotografia recorria el món – fins i tot figurava en un segell de correus dels EEUU-, la Dorothea Lange  esdevenia una fotògrafa famosa…

Després d’haver llegit uns minuts en els seus mòbils, lis visitants tornaven a posar els ulls sobre aquella casa fantasma. En aquesta segona mirada, les cares havien canviat de gest: s’havia mobilitzat l’emoció i la ràbia i aquella imatge artística, dura i minimalista, remetia la nostra memòria, la (contra)memòria, a visibilitzar de manera simultània en aquella obra, tota la injustícia històrica de la desigualtat social, una desigualtat extrema, tràgica en molts sentits, “naturalitzada” amb l’ajut del imaginari promogut pel periodisme sense escrúpols, el periodisme del espectacle, “naturalitzador” de la pobresa radical, de  la  manca d’habitatge, de la falta d’aliment i de l’obscenitat dels pocs i sempre rics, també “naturalitzats” per les imatges mainstream. Una visitant em diu que se li ha posat la pell de gallina…

Penso que l’imaginari que portem incorporat “sense voler o sense adonar-nos” és discriminador,  jeràrquic, classista, masclista, excloent…, perquè sols il·lustra el Simbòlic dominant,  la qual cosa inevitablement ens genera resistències concretes conscients o inconscients, que xocan amb la realitat de la nostra experiència. Són respostes  antisistèmiques, resistències que van despertant i creixent en la mesura que creix la visibilització d’allò que les activa en forma d’imatges imprevistes, desconcertants, crítiques i disposades a obrir món. Són imatges insubmises que desborden els límits del llenguatge i ens obren els ulls de l’enteniment… Les respostes de qui mira i admira les imatges insubmises, sempre són actes de (contra)memòria que es fixen en el nostre inconscient i tornen i tornen i reclamen la cura i l’atenció que no tingueren en el seu primer moment: són resistències fantasmes.

La trobada amb aquesta primera obra de la expo té la virtut de despertar de cop la nostra percepció corporal a contra/corrent (dic corporal per no caure en dicotomies artificials entre raons i sensacions, pensaments i emocions). Penso que el cos nostre respon amb la seva totalitat quan és capaç de abandonar inèrcies i prejudicis i d’entregar-se a una experiència artística com la que oferia aquesta Mostra.

2. Seguim l’itinerari, ja  amb els ulls disposats a rebre allò que té llum dintre l’obscuritat. Ens trobem una casa de cartró plegable i portàtil que sembla poder aixoplugar a una persona i que també conté un llibre: Una cambra pròpia de Virgínia Woolf. Noelia Maeso, ens diu ja amb el titòl Welcome to the netroom, que reformula  la proposta woolfiana. La nostra memòria recorda la imatge que ens hem fet sempre d’una habitació per cada dona en una casa  (imatge, per força, burgesa, ara més que mai on hi ha tanta  gent amb  falta d’habitatge!). Llavors entenem la ironia de la proposta propositiva de que “hacketjant amb un mòbil una wifi veïnal” i amb la caseta portàtil tenim, en qualsevol lloc i moment, el nostre racó de pensar i comunicar-nos amb el món. La nostra memòria recorda llavors la frase de la mateixa Virgínia: “No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment”. I reflexionem  amb velocitat d’imaginari el recorregut que hem fet ja pel tema de la pobresa, de l’habitatge,  de la llibertat, … i de la insurrecció de les nostres resistències. A més, entrem en el domini de les noves tecnologies i el seu poder artístic i polític en la revolució que volem.

3. “M’agrada treballar amb allò que viu en allò ocult”, ens diu Francisca Burgos amb l’obra Com si estic o no estic. I ens proposa construir un veritable àlbum de fotos autobiogràfic on, a partir d’un intel·ligent muntatge auto-il·luminat, mostra fotografiada una sèrie de  realitats viscudes i visibles sense jerarquies entre allò “real” i les ficcions pròpies. Una realitat total que reconeixem i ens deixa de fer por veure-la i mostrar-la. El muntatge trenca l’ordre temporal i la distinció establerta entre allò que passa i veus i allò que imagines!

4. Seguim caminant i en un racó de paret veiem, primer de tot, una gran ombra d’uns dos metres d’alçada, impressionant. Descobrim que és l’efecte d’un petit focus que il·lumina en contrapicat un bust humà d’uns 40 centímetres fet amb fang. Sembla  la figura d’una dona, el coll de la qual està ple d’agulles ornamentals incrustades en la carn i la pell. Deu pertànyer a un cos abjecte, estrany, aliè. Resulta que, segons l’autora, Daianna Sierra Camacho, és la reproducció exacta de la descripció d’una nativa del boscos amazònics (una “salvatge“) feta per un cronista del s. XVI, un cronista de la colonització espanyola. L’ombra enorme, llavors, ens suggereix tot allò que no es sap d’aquestes figures femenines,  tot allò que va quedar esborrat de aquella cultura en un cos femení…, va quedar esborrat per la superposició de la descripció colonial feta des de un imaginari excloent i dominant, sense respecte ni tan sols curiositat per allò que s’envaeix i conquista sense escrúpols… La memòria, tanmateix , es l’ombra que resisteix, no oblida i reclama atenció. Cossos apareguts, es diu l’obra.  He vist a gent del públic commoguda i, de nou, amb pell de gallina.

CONTINUARÀ…

Teresa Sanz Coll
Professora jubilada i activista feminista

[1] Ècfrasi,n. f. Pràctica literària que consisteix en la representació verbal d’una figura visual, p.e. la descripció d’una obra d’art.

[2] Per insistir en la recerca i localització de les resistències i en la seva sortida a la llum, afegírem a la convocatòria temàtica un repte de tipus tècnic per a les artistes: les obres presentades havien de comportar un projecte de auto-il·luminació, es a dir havien de jugar amb les llums i les ombres que les podrien definir.

.

D’hermafrodita a intersex

by | abr. 14, 2023 | Blog | 2 comments

Les companyes que van poder anar al Liceu a veure l’òpera Alexina B. van quedar fascinades perquè l’espectacle era molt excepcional per diferents motius: pel tema que tractava, per ser una partitura escrita per Raquel García-Tomás, dona i jove, i perquè l’escenografia i l’actuació estaven a l’alçada d’aquesta excepcionalitat igual que el llibret d’Irène Gayraud que dona forma i dinamisme a l’obra. A veure si hi ha sort i la reposen i podem gaudir-ne, perquè lamentablement aquesta vegada només es van representar quatre funcions.

He de confessar que la història sobre la qual es basa l’òpera no m’era estranya, perquè l’any 1982 vaig llegir el llibre publicat per editorial Hacer, Diario de un hermafrodita. A la portada posa que l’autor és Herculin Barbin, però un cop obert el llibre en els crèdits consta que el títol original és Herculine Barbin, l’autor/a és Alexina Barbin i la traducció és de Margarita Angel. Aquest llibre que explica en primera persona el cas que inspira l’òpera el podeu trobar al Centre de documentació de Ca la dona i també en tenim una altra versió d’editorial Talasa.

Cal subratllar que és molt interessant el pròleg de Michel Foucault que comença dient:

Verdaderamente ¿tenemos necesidad de un verdadero sexo? Con una constància que roza la tozudez, las sociedades del Occidente moderno han respondido de modo afirmativo. Han hecho entrar en juego obstinadamente esta cuestión del “verdadero sexo” en un orden de cosas en el cual se podría imaginar que sólo cuentan la realidad de los cuerpos y la intensidad de los placeres. Durante largo tiempo, sin mbargo, no se tuvieron tales exigencias. Lo prueba la historia del estatuto que la medicina i la justícia acordaron a los hermafroditas. Se tardó mucho tiempo en postular que un hermafrodita debía tenir un sexo, sólo uno, uno verdadero. Durante siglos, se había admitido muy sencillamente que poseía dos.

L’autobiografia d’Herculine Barbin/Alexine (1838-1868) és un document excepcional i cal tenir-lo present en la reconstrucció històrica de la intersexualitat. Va ser assignada com a dona en néixer, es va criar en un convent i es va formar com a mestra. Més tard va ser reclassificada com a home per un tribunal, després d’una aventura amorosa i d’un examen físic. No va superar el trauma, perquè es considerava una dona i va acabar suïcidant-se. El text autobiogràfic aporta també molta informació complementària sobre la societat francesa del segle XIX.

També podeu trobar a la Biblioteca de Ca la dona un altre llibre que forma part d’aquesta genealogia intersex i que encara va més enllà en el temps perquè parla de la realitat andrògina a la mitologia i a les societats de l’antiguitat clàssica. Es tracta del llibre de Marie Delcourt, Hermafrodita (Seix Barral, Barcelona, 1970). Han passat molts anys de la meva primera lectura d’aquest llibre i últimament l’he recordat perquè estem en un context social en què la realitat de la transsexualitat i la intersexualitat s’ha obert pas i es tracta de visibilitzar que la realitat de cossos i identitats és molt més diversa que la que ens han volgut transmetre.

En aquest cas també reivindico posar en valor una genealogia femenina dins dels estudis clàssics i per això cal saber qui va ser Marie Delcourt (1891-1979) i què i qui hi havia al seu voltant que va despertar el seu interès pel tema de la trans i de la intersexualitat a l’antiguitat. Va ser una dona valona, d’una rica personalitat i feminista, que va participar en els moviments intel·lectuals i socials de la primera meitat del segle XX. En el seu entorn estava present amb força la psicoanàlisi amb la sexualitat com a centre. I la sexualitat, avui dita dissident, era una realitat coneguda i reprimida i, per una altra banda, el món de l’espectacle tenia els transformistes i el circ exhibia dones barbudes.

L’aportació de Marie Delcourt en el seu llibre és recollir i analitzar els testimonis de les disfresses intersexuals en els rituals públics i privats del món clàssic. Les tradicions gregues mencionen alguns éssers que, al llarg de la seva existència terrestre, varen passar pels dos sexes com és el cas de Tirèsies. Per a la gent de l’antiguitat la conformació anormal dels òrgans genitals era una monstruositat i, quan naixia una criatura amb aquestes característiques d’hermafroditisme, el que calia era desfer-se’n per por a la còlera dels déus ja que aquesta “malformació” era un senyal d’alguna falta comesa, però, quan apareix el culte al déu Hermafrodita, és evident que serveix per a anar a poc a poc allunyant la por a l’androgínia malèfica.

Com es veu al segle XIX i principis del XX el terme “hermafrodita” és el que es feia servir per a referir-se a les persones que tenien els genitals propis dels dos sexes, l’un d’ells o ambdós gairebé sempre imperfectament desenvolupats. La mitologia havia encunyat el terme unint el déu Hermes i la deessa Afrodita. Actualment es parla d’“intersexualitat” en els casos de condicions associades a un desenvolupament atípic de les característiques físiques sexuals. Les persones intersex poden néixer amb cromosomes, genitals i gònades que no encaixen amb la típica presentació masculina o femenina. Un terme alternatiu a “intersexualitat” és “diferències en el desenvolupament sexual” (DSD).

Una altra de les lectures recomanades sobre intersexualitat és la novel·la de Jeffrey Eugenides amb el títol explícit de Middlesex publicada en 2002 que també podeu trobar a la nostra biblioteca. Sembla una autobiografia, però no ho és, encara que hi ha molta cosa de la realitat vital de l’autor marcada per la seva herència grega. És una novel·la d’aprenentatge i de saga d’una família que durant tres generacions presenta un gen mutat amb deficiència de 5-alfa-reductasa que provoca canvis vinculats a la intersexualitat. El conjunt de la novel·la està molt ben tramat amb altres aspectes interessants com, per exemple, la importància i força contrastada de la naturalesa en front de la criança i formació de les persones o la crítica al somni americà.

Per últim, recomano molt, per a saber quin és l’estat de la qüestió de la realitat de la població intersex, una publicació de l’Ajuntament de Barcelona dedicada a Diagnóstico de las diferentes realidades, posicionamientos y demandas de la población intersexual o con DSD (diferencias del desarrollo sexual) en Barcelona. L’estudi molt complet, publicat l’any 2016, fou portat a terme per l’antropòloga Núria Gregori Flor que confessa la dificultat de treure’n conclusions específiques degut a la diversitat del col·lectiu.

I acabo com he començat esperant poder veure l’òpera Alexina B que ha estat una magnífica manera de donar a conèixer la intersexualitat.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Col·leccions i jocs de cromos

by | març 28, 2023 | Blog | 1 comment

M’imagino que us heu assabentat que BTV amb els Mercats de Barcelona ha endegat una campanya de promoció al voltant del 8 de Març que consisteix en un àlbum de cromos de dones importants de la ciutat i que cada setmana als mercats reparteixen un sobre amb 5 cromos fins a completar la col·lecció.

Sempre he estat una entusiasta de les col·leccions i les de cromos van ser les primeres que vaig fer a la meva vida animada per la meva mare que conservava quantitat de cromos de xocolata d’abans de la guerra. Quan, després als anys cinquanta la Nestlé va treure l’àlbum de Las maravillas el mundo, el vàrem omplir amb dificultats després d’haver de canviar molt cromos. Aquest àlbum actualment està al Centre de documentació de Ca la dona amb altres “peces” que il·lustren com va ser la infantesa d’algunes feministes.

Com que se’m noten molt les dèries, ara m’han regalat un llibre fantàstic de Josep Grabuleda i Sitjà, Cent anys de cromos de la xocolata (1888-1985). Història de les fàbriques de xocolata a Banyoles, de Rigau editors, 2022. La primera part del llibre és una “petita història” de l’origen de la xocolata i de la seva implantació econòmica i comercial a Banyoles, tal com diu el títol, i la resta és un passeig ple de magnífiques il·lustracions dels cromos de les diferents marques de xocolata banyolines: Torrent, Torras, El lago, Capellera, Mas i Ametller.

Ha estat un goig anar comparant els cromos heretats de la mare, la majoria de xocolata Ametller, amb els que estan recollits i explicats en el llibre. Hi ha una classificació per marques, però també per temes, per les impremtes i pels il·lustradors. Els temes tractats són història, geografia, esport, cinema, homes il·lustres, narracions infantils, entreteniments, ciència i cuina. Quan me’ls mirava de petita, els que més m’agradaven eren els de cuina perquè trobava els dibuixos molt simpàtics i algunes receptes les feia la meva àvia. M’interessaven els de màgia blanca perquè donaven pistes sobre coses curioses com escriure amb tinta simpàtica que no es veia i també m’impressionava alguna narració que tenia unes il·lustracions especialment suggeridores com Juanito Valiente, el niño que jamás creció amb uns dibuixos excel·lents de Junceda.

Sempre he valorat molt el col·leccionisme des del punt de vista cultural i també d’entreteniment. Per això, quan als centres educatius s’experimentava la Reforma de la LOGSE i el professorat havia de programar tenint en compte tres nivells de concreció i seqüenciant els continguts, se’m va ocórrer que a Primària, dins de les actituds, valors i normes, per a seqüenciar el respecte i la valoració del patrimoni, es podia començar promovent les col·leccions de cromos.

Un altre aspecte potser més lúdic són els jocs de cromos retallats i empremtats que també formen part dels meus records d’infantesa en una escola de nenes. N’hi havia de dos categories segons el relleu i també valien punts diferents segons la mida o la qualitat del dibuix. O sigui que abans de començar a jugar calia posar-se d’acord en aquestes valoracions.

Es jugava picant sobre els cromos i guanyaves els que es giraven. Calia posar la mà d’una determinada manera còncava perquè hi hagués aire i els cromos saltessin i es giressin. Era més fàcil jugar a cara i creu posant els cromos entre els mans juntes i girant-les segons es decidia quin costat era cara o creu. Els cromos es guardaven en una capseta i hi havia dies que tenies sort i tornaves amb la capsa plena de cromos a casa i altres que els havies perdut. De petita no sóc conscient d’haver-ne comprat, ja de gran sí, perquè hi ha algunes papereries, molt poques, que en tenen i acostumen a ser anglesos o alemanys amb unes imatges molt maques i formant un conjunt temàtic: àngels, flors, animals, parelles… i s’han d’anar separant.

D’aquests cromos de picar no en tenim al Centre de documentació de Ca la dona o sigui que si en conserveu en podeu fer donació. Gràcies.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

8 de març. Feminisme i Sindicalisme

by | març 13, 2023 | Blog | 1 comment

Les companyes sindicalistes, en motiu del 8 de març, em van demanar fer una xerrada que vinculés el moviment obrer amb el moviment feminista, perquè sembla que a vegades ens oblidem que pràcticament van néixer junts. Aleshores he decidit recordar alguna fita important d’aquest caminar junts d’ambdós moviments, mirant cap enrere la història que els agermana. Ja sabem que la memòria és també una forma d’apoderament de les dones quan ens adonem que no som ni les primeres ni les úniques, sinó que han estat moltes les dones que amb la seva lluita han fet possible que ara nosaltres siguem aquí.

D’entrada, sempre cal recordar que fou Clara Zetkin (1857-1933) qui va proposar commemorar el 8 de març com a Dia de la dona treballadora a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes reunida a Copenhague l’any 1910 en record de la gran manifestació de dones a Nova York en homenatge a les víctimes de la vaga de treballadores tèxtils que hi havia hagut l’any abans, tot reivindicant millorar les condicions de vida de les dones en general i de les dones obreres especialment.

Això lliga amb la nostra història propera perquè els primers 8 de març que es van poder celebrar després de la dictadura franquista estigueren dedicats a la dona treballadora i així es pot veure en els cartells que conservem al Centre de Documentació de Ca la dona. Eren els temps de posar en evidència les discriminacions de les dones en el món del treball assalariat, reclamant coses bàsiques com “a igual treball, igual salari”. Però les feministes immediatament ens vàrem adonar que hi havia una discriminació de fons que era el no reconeixement del treball domèstic (aleshores ho dèiem així) de les mestresses de casa. Per això es parlava de la doble jornada de les dones que treballaven fora de casa i continuaven treballant quan arribaven a casa “en las labores propias de su sexo” com constava fins i tot en el carnet d’identitat. Ara ja fa temps que el 8 de març és “el dia de les dones” entenent que totes les dones són treballadores fora i dins de casa. I aquesta és la línia argumental que avui ens porta a parlar i reivindicar els treballs de cura i a buscar les formes de coresponsabilitat en les tasques de la vida quotidiana i mirar què es pot fer al voltant de la reforma horària.

Però tornem a la història per a recuperar tres figures excepcionals de sindicalistes feministes del segle XIX i principis del XX.

En primer lloc Célestine Thérèse Henriette Tristán i Moscoso, coneguda com a Flora Tristán (1803-1844) que fou una escriptora, activista social francesa d’origen peruà i que és considerada com una de les fundadores del feminisme modern.

Cal començar per dir que la consigna que es va fer famosa en el Manifest comunista de Marx: “Proletaris del món, uniu-vos” de fet és de Flora Tristan.

La seva vida és una odissea i si voleu aprofundir en el seu pensament us recomano el llibre Flora Tristan, una filósofa social de Conxa Llinás Carmona editat per la Universitat de Barcelona.

Ràpidament unes pinzellades d’aquesta vida excepcional.

El seu pare, peruà, i la seva mare, francesa, es van casar clandestinament, però el matrimoni no va tenir valor legal i la seva filla no fou reconeguda. Flora Tristán va tenir una bona primera infància, però això es va acabar quan va morir el seu pare i va deixar en la misèria a tota la família per la manca de reconeixement legal de la mare i dels fills. En aquesta situació de pobresa es traslladen a un dels barris més pobres de París. Treballa com a obrera en un taller de litografia i als 17 anys es casa amb el propietari. Aquest matrimoni de conveniència i de maltractes s’acaba quan Flora fuig de casa amb els seus fills. La seva doble condició de filla natural i esposa separada la va reduir a la marginal condició de «pària», perseguida incansablement pel seu marit Flora comença la seva vida errant. Va escriure un diari de viatges Pérégrinations d’une paria sobre les seves experiències al Perú i a Anglaterra. De retorn a França, emprèn una campanya a favor de l’alliberament de la dona, dels drets dels treballadors i en contra de la pena de mort. La persecució del seu marit continua i intenta assassinar-la, disparant-la al carrer i deixant-la malferida i amb seqüeles posteriors. Flora continua i publica el 1840 un programa socialista a L’Union ouvrière, on crida als treballadors a organitzar-se i unir-se

El feminisme de Flora Tristán enllaça amb la Il·lustració, a partir de la idea d’ igualtat i de llibertat de tots els éssers humans i manté la continuïtat amb el pensament d’autores anteriors com Mary Wollstonecraft, però Flora Tristán imprimeix al seu feminisme el segell de la classe social quan assenyala com la negació de l’educació a les dones està relacionada amb la seva explotació econòmica.

Per acabar aquest ràpid retrat de Flora Tristan m’agradaria recomanar-vos la lectura d’un llibret publicat per l’editorial Cal Carré que és especialment significatiu per la seva actualitat, i sorprenent després de dos segles que fou escrit. El títol ja ho diu tot, Hem d’acollir les dones estrangeres.

A continuació passem a reivindicar una figura del sindicalisme i feminisme catalans, Isabel Vila Pujol (1843-1896) molt desconeguda, però que ara comença a divulgar-se la seva persona i obra gràcies al teatre. Per una banda, hi ha un musical sobre Isabel Vila titulat IsaVel, basat en l’obra Isabel Cinc Hores de Toni Strubell Trueta i la biografia feta per Francesc Ferrer i Gironès. Per una altra banda, va fent un bon recorregut per terres catalanes el monòleg d’igual títol i autor, interpretat per l’actriu Carme Sansa.

Isabel Vila i Pujol fou una mestra i sindicalista republicana, considerada la primera lluitadora pels drets de la classe obrera a Catalunya que va tenir una vida heroica i exemplar i que, per desgràcia, és poc coneguda actualment.

El seu pare treballava al ram del suro, era taper a Llagostera en uns anys en què l’activitat laboral del ram del suro era en constant moviment i això va endinsar la jove Isabel en el món de l’activisme social revolucionari, del sindicalisme i dels drets humans i laborals. Se sap que als anys 1860 no sabia llegir ni escriure i que es va dedicar a treballar, tenir cura dels malalts i instruir-se, amb la idea de ser mestra d’escola.

En esclatar la revolució de 1868 Isabel Vila tenia 25 anys i, quan els republicans van voler aixecar-se en armes, ella s’hi va oposar, però va donar suport a l’aixecament armat amb la preparació de tot l’equip de cura dels ferits. El fet més important fou la concentració de tots els federals a la Bisbal per anar plegats a Girona. Allà es va produir el Foc de la Bisbal, en què Isabel Vila amb una bona colla de dones va tenir cura dels ferits. En els documents de l’època és qualificada d’«activista valenta i decidida i d’autèntic caràcter lluitador». La premsa francesa va recollir en diversos articles i dibuixos les barricades i enfrontaments del Foc de la Bisbal, la premsa espanyola, no.

Isabel Vila va ser coneguda com a Isabel Cinc Hores per la seva reivindicació de la jornada de cinc hores a les fàbriques per als menors de 13 anys. Va participar en la campanya Fora quintes, (1870) una revolta popular quan el govern espanyol volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l’exèrcit i que fou durament reprimida. I en el món de la cultura va sol·licitar una biblioteca per als obrers a Llagostera. Aquestes actuacions la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps.

En l’àmbit sindical Isabel Vila va ser la primera dirigent sindical d’Europa en ser nomenada Secretaria del Sindicat La Internacional fundat el 1840 a Anglaterra per Karl Marx i Frederich Engels. El 1874, amb el cop d’estat del general Pavia i la il·legalització de La Internacional, es va emetre una ordre de detenció contra Isabel Vila i va haver d’exiliar-se a Carcassona. Allà va ser acollida per una família de maçons il·lustrats i va poder cursar estudis de magisteri mentre impartia classes de castellà i francès.

El 1880, va tornar a Barcelona per dedicar-se a l’ensenyament, va treballar de mestra primer a Barcelona i després a Sabadell, on va ser contractada en una escola laica per a nenes de la Institució Lliure d’Ensenyament i al cap de pocs anys va fundar la seva pròpia escola. Va morir a Sabadell.

I per l’últim recordem i reivindiquem Teresa Claramunt i Creus (1862-1931) figura cabdal del feminisme obrerista a Catalunya que serà de les primeres a plantejar la necessitat de l’organització autònoma de dones anarquistes.

Teresa Claramunt neix en una família obrera de Sabadell. Era una treballadora del ram tèxtil i sembla que va participar en la Vaga de les Set Setmanes de 1883, en què es reclamava la jornada de 10 hores. El 1884 fou una de les fundadores de la Secció Vària de Treballadores Anarcocol·lectivistes a l’Ateneu Obrer de Sabadell. Per a Claramunt, l’educació de les dones era condició indispensable per a la seva emancipació.

Amb la lliurepensadora Ángeles López de Ayala i l’espiritista Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista a l’Estat espanyol, la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, que després es va dir Sociedad Progresiva de Mujeres, una organització articulada al voltant del lliure pensament anarquista, anticlerical i republicà que va organitzar l’any 1910 una manifestació de dones impressionant, una fotografia de la qual encapçala aquest text.

El 1893 van tenir lloc els fets del míting del Teatre Calvo-Vico, pels quals Teresa Claramunt i el seu marit van ser detinguts, acusats d’uns disturbis contra la Guàrdia Civil i posteriorment van ser sotmesos a un consell de guerra. Fou pitjor la detenció que va patir en la repressió del Procés de Montjuïc (1896) que fou el procés militar que seguí l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona contra la processó del Corpus. Va ser torturada i colpejada brutalment, cosa que li provocarà seqüeles per a la resta de la vida. Tot i que no fou condemnada per cap delicte, després del judici fou confinada a Anglaterra fins al 1898.

Va ser novament detinguda després dels fets de la Setmana Tràgica (1909) i confinada a Saragossa, on el 1911 impulsarà l’adhesió dels sindicats locals a la Confederació Nacional del Treball i continuarà la seva activitat revolucionaria i també tornarà a entrar a la presó.

Va participar en la divulgació d’idees proletàries i feministes i va fundar la revista El Productor i col·laborà en La Tramontana i en La Revista Blanca i dirigí el diari El Rebelde.

El 1924 tornà a Barcelona, però la paràlisi progressiva l’allunyà de l’activitat pública. Passarà els últims anys de la seva vida a casa de la seva germana on la visitaran personatges de la talla d’Emma Goldman. Va morir el mateix dia de les eleccions municipals espanyoles de 1931, que portarien la proclamació de la Segona República.

El nom de Teresa Claramunt internacionalment està a la mateixa alçada que el de Louise Michel, heroïna de la Comuna de París, i de Rosa Luxemburg, militant i teòrica, socialista, comunista i revolucionària alemanya.

Repeteixo per a acabar que aquestes dones són models que ens han d’ajudar a avançar com a sindicalistes i com a feministes. I val la pena llegir les seves biografies i obres perquè són apassionants i excepcionals. En aquest cas potser podríem citar Ciceró quan diu: Historia magistra vitae/La història és mestra de vida.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista