Dones de la Universitat a l’arxiu: Juliana Morell i Isidra de Guzmán
Avui tenim moltes dades de les dones que estan a la Universitat: de les alumnes, de les professores, del personal no docent, de les categories i càrrecs que tenen. Al Centre de documentació tenim llibres que parlen dels biaixos, de les discriminacions i de les violències que pateixen les dones universitàries. Els anys 70 i 80 del segle passat, quan em vaig començar a preocupar per aquestes coses, perquè justament era PNN (professora no numerària) a la universitat, hi havia molts pocs estudis, per no dir cap, sobre aquesta realitat i a més els que hi havia venien de fora. Recordo l’impacte que em va causar llegir, Las cátedras de la lujuria. El acoso sexual en las universidades norteamericanas de Billie Wright Dziech i Linda Weiner, publicat per Fondo de Cultura Económica de México l’any 1988. De tota manera, encara falta molta informació de les dones dins d’una institució de tradició tan patriarcal com és l’acadèmica.
Aquesta introducció és prèvia per a començar a parlar de la sempre necessària recerca d’una genealogia, perquè tot just ara va sortint informació sobre les dones que, en èpoques passades i de manera excepcional, varen tenir opció de tenir uns estudis i una consideració universitària. Seguir la pista d’aquestes dones vol dir anar d’arxiu en arxiu i això és el que fa amb entusiasme Georgina Rabassó cercant i trobant qui va ser Juliana Morell.
Vàrem tenir la sort que, en ocasió del Dia dels Museus, les companyes del grup Carta Ripoll 25 varen convidar la filòsofa i investigadora Georgina Rabassó a Ca la dona per a explicar-nos la seva recerca sobre qui va ser i què va fer Juliana Morell.
Les feministes havíem descobert Juliana Morell al Paranimf de la Universitat de Barcelona perquè és una de les tres dones els noms de les quals apareixen en els medallons que decoren les parets del Paranimf, envoltades d’una majoria aclaparadora d’homes. Són Teresa de Jesús i Juliana Morell com a dones sàvies i, en un altre ordre de coses, la reina Isabel II que era la regnant quan es va inaugurar l’edifici de la Universitat. Les feministes tenim el Paranimf de la UB com a punt de referència important en les nostres celebracions ja que fou l’escenari on tingueren lloc les Jornades Catalanes de la dona, l’any 1976, que és una fita fundacional del feminisme després de la dictadura franquista. Per això ens interessa i és important per a nosaltres saber qui va ser Juliana Morell.
La vida de Juliana Morell (1594-1653) és prou emocionant i la seva obra resulta encara més sorprenent. Va néixer al barri del Raval de Barcelona, al carrer de la Cendra. El seu pare, en una carta, explica com va educar la seva filla. Des dels quatre anys es dedicava a estudiar vuit hores diàries, tots els dies de la setmana. Amb set anys parlava i escrivia en català, llatí, grec i hebreu. Quan la família s’ha de traslladar a Lió, als dotze anys, també dominava el castellà i el francès. Segueix la completa formació universitària de l’època estudiant els clàssics, retòrica, dialèctica i filosofia moral i també dret civil i canònic, matemàtiques, metafísica, astronomia i física. L’any 1608 en una cerimònia especial es doctorà en dialèctica i ètica.
Decidida a no casar-se, amb l’oposició del seu pare que li havia concertat matrimoni, va ingressar en un convent, el de les dominiques de Santa Pràxedes, a Avinyó, on podria gaudir de més tranquil·litat espiritual i on es va dedicar a escriure tractats religiosos, de filosofiai també d’història, biografies i poemes.
Fent cerca, a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona s’han trobat una trentena d’obres que van formar part de la biblioteca personal de Morell.
El cas de Juliana Morell és interessant com a mostra de l’educació en igualtat que podien rebre les filles dels humanistes que, tard o d’hora, entrava en contradicció amb la vida de convencions socials i morals i tasques familiars que són atribuïdes tradicionalment a les dones. Per això té sentit la seva decisió d’entrar a la vida monàstica.
Morell tampoc no té el poder econòmic d’altres dones que es poden dedicar al mecenatge cultural que pot permetre més llibertat de moviments. Aquesta altra oportunitat és la que potser va tenir, en un moment històric posterior, María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda (1767-1803), també anomenada María de Guzmán o Isidra Guzmán, més coneguda com a la doctora de Alcalá.
Fa quinze dies, la Universidad Complutense ens va convidar a anar a presentar el Centre de Documentació de Ca la dona dins d’una sessió titulada Del olvido a la memòria. Amb aquest títol tan significatiu està clar que el primer que vàrem veure en arribar a l’edifici renaixentista de la Universitat va ser la placa commemorativa de la seva il·lustre doctora del segle XVIII.
Isidra Guzmán (nom simplificat) fou filla de dos Grandes de España amb els títols de marquesat i comtat tant per part de pare com de mare. Cal destacar que una de les seves àvies, la Comtessa de Paredes, ja va ser educada per un bon preceptor i va ser l’autora dels sis volums de l’Año cristiano impresos a Madrid l’any 1654. Seguint aquest model, Isidra va rebre una bona instrucció i consta que fou la primera dona a Espanya que va assolir el grau universitari de doctor i la dignitat d’Acadèmica Honorària de la Llengua.
Amb l’autorització del rei Carles III l’any 1785, quan tenia disset anys, va rebre a la Universidad de Alcalá el grau de doctora i mestra a la Facultad de Artes y Letras humanas i a més fou investida amb els títols de Catedrática Honoraria de Filosofía conciliadora y Examinadora. Quan va entrar a la Real Academia Española, va pronunciar un magnífic discurs (Oración del género eucarístico), que es conserva als arxius de la institució.
El 1789 es va casar amb un altre Grande de España, també marqués i comte, i van anar a viure a Còrdova on va tenir quatre criatures i on va morir molt jove, als trenta-cinc anys.
En aquest cas, tan diferent del de Juliana Morell, malauradament ens queden molts dubtes sobre la personalitat i les aportacions d’Isidra de Guzmán. Segur que tenia grans capacitats, però no sembla que pogués aprofundir gaire en els estudis per una salut feble i per la dedicació a la família que tampoc no la van ajudar a progressar. De tota manera va fer alguna traducció del grec i destaca una versió parcial del tractat De re rustica de Columel·la que va fer per a la Sociedad Económica Matritense, on va aconseguir entrar l’any 1786 gràcies al suport de Jovellanos i malgrat l’oposició de Cabarrús.
Per a conèixer les dones estudioses que ens han precedit, la feina de recerca als arxius ha de continuar…
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista