22 de març de 2022
No sé si espontàniament hagués escrit res sobre la situació que està vivint la comunitat educativa aquests últims temps, ja que és una conjuntura complexa, difícil i arriscada de comentar sobretot perquè porta darrera molts anys de pèrdues, confusions i contradiccions. El detonant que em fa decidir a fer-me ressò dels moments conflictius que viu el món de l’educació a hores d’ara és que vaig anar a la manifestació el dijous passat i m’ho van demanar les companyes ja jubilades que em vaig trobar i que també hi havien anat, perquè com jo senten que ser mestra o professora imprimeix caràcter i ho ets per sempre i que, per tant, per dir-ho d’alguna manera, no podem deixar la nostra gent a l’estacada. De fet, escric per aquest sentiment de preocupació i solidaritat que porta implícit un compromís responsable amb el fet educatiu.
Malgrat les dificultats comunicatives, sembla que ja està clar que el conflicte actual no es tracta d’una qüestió concreta de fer uns dies més de vacances a principis de setembre, que ja se sap que, de fet, són de feina per a preparar el curs. Està clar, doncs, que no es tracta de vacances i sort que la rima i els rodolins ens recorden que són les mancances acumulades les que estan presents en el conflicte que es ressent de fa temps de les retallades que amb el pas del temps van provocant més desequilibris i injustícies, mentre es va allunyant cada vegada més el famós 6 % del PIB que és la xifra desitjada i esperada per un servei públic universal com és l’educació.
També és evident que hi ha una mancança que el col·lectiu d’ensenyants sent de manera més punyent, que és la falta de reconeixement i de diàleg per part de qui hauria de tenir-ne cura en les relacions personals i col·lectives. En aquest sentit cal dir que en això de les relacions no hi ha res fàcil, tenint en compte la pluralitat i diversitat del personal, però justament per això mateix s’ha d’anar amb peus de plom i explicar molt bé i dialogar tant com faci falta abans de prendre cap decisió, per urgent que pugui semblar o per bona que pugui ser.
Ja veieu que no tinc intenció d’entrar en qüestions més concretes (el mural a la façana de l’institut Poeta Maragall en fa una llista) perquè les mestres i professores feministes sabem que, en perspectiva àmplia, són les Pedagogies Feministes les que han d’il·luminar tot el conjunt de factors que han de portar a una educació de qualitat: la formació inicial i contínua del professorat, el currículum, la producció de materials didàctics, l’organització i funcionament de centres, la comunicació i la convivència. Les Pedagogies Feministes han recorregut ja un llarg camí d’alliberament i emancipació qüestionant l’androcentrisme i l’autoritarisme amb una crítica responsable de tot el que no funciona en el sistema amb l’objectiu de la transformació social mitjançant l’educació. Els elements característics d’aquesta manera d’educar i ensenyar no són una novetat i tenen una història al darrera sovint oblidada i que ressona quan es planteja el reconeixement de l’experiència com a font de saber, el desenvolupament de l’esperit crític, la deconstrucció de les relacions de poder, la lluita contra les desigualtats, les pràctiques participatives i emancipadores, el lligam entre afectivitat i aprenentatge, la interseccionalitat com a fonament de la identitat i… sobretot la voluntat de transformació social. La feina no ens l’acabarem, però les feministes sabem quina societat i quina humanitat volem i aquesta perspectiva marca una política educativa engrescadora, però si aquest ideal més o menys utòpic falta, aleshores… passa el que passa…
Ara pensava quantes Conselleries d’Ensenyament /Educació (15) i quants Plans d’Educació (5) he vist passar al llarg de la meva vida professional i d’aquí venen les recances personals i col·lectives. Recordo per si de cas la definició del diccionari de “recança”: Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o haver deixat de fer, alguna cosa. Crec que puc dir com a professora jubilada que, veient la situació actual, algú hauria de tenir recança d’haver fet o d’haver deixat de fer en el passat i de fer o no fer en el present.
Canvio de registre i per a acabar us recomano una exposició que en part ens recorda el passat i un llibre que ens invita a encarar el futur amb esperança.
L’exposició Portes obertes a l’escola pública es pot veure al Palau Robert fins el 14 d’abril. No sé si és per nostàlgia, però em vaig aturar en la part històrica dels anys 70 i 80 del segle passat quan, al final del franquisme, s’acabava una època fosca i hi havia la il·lusió de fer coses noves i diferents a l’escola. Sense fer comparacions, ni donar consells, val la pena fer una ullada a aquest període passat per si inspira especialment pel que fa a la normalització lingüística del català com a llengua vehicular de l’escola. El que no m’agrada de l’exposició és que es tituli “portes obertes”, perquè és fer una picada d’ullet a les jornades de portes obertes que fan els centres i no em sembla bé que els centres públics hagin de fer jornades de portes obertes, com si haguessin de vendre el producte en competència amb altres centres veïns o no. L’escola pública de qualitat hauria d’estar garantida per a tota la ciutadania amb igualtat de condicions i a tot arreu.
El llibre Educació Feminista (que podeu trobar al Centre de documentació de Ca la dona) va ser presentat a l’agrupació de mestres Rosa Sensat que n’és l’editorial i ha estat fruit de l’interès i de l’esforç de Mirta Lojo Suàrez que ha recollit articles de més d’una dotzena d’autores sobre l’evolució de l’educació feminista a Catalunya, els seus eixos vertebradors, les experiències, els recursos, la relació amb les famílies i la projecció cap al futur perquè el llibre pot tenir una continuació. És una publicació que recull les esperances del professorat que treballa diàriament amb il·lusió donant testimoni que una altra educació és possible.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
