Les companyes sindicalistes, en motiu del 8 de març, em van demanar fer una xerrada que vinculés el moviment obrer amb el moviment feminista, perquè sembla que a vegades ens oblidem que pràcticament van néixer junts. Aleshores he decidit recordar alguna fita important d’aquest caminar junts d’ambdós moviments, mirant cap enrere la història que els agermana. Ja sabem que la memòria és també una forma d’apoderament de les dones quan ens adonem que no som ni les primeres ni les úniques, sinó que han estat moltes les dones que amb la seva lluita han fet possible que ara nosaltres siguem aquí.

D’entrada, sempre cal recordar que fou Clara Zetkin (1857-1933) qui va proposar commemorar el 8 de març com a Dia de la dona treballadora a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes reunida a Copenhague l’any 1910 en record de la gran manifestació de dones a Nova York en homenatge a les víctimes de la vaga de treballadores tèxtils que hi havia hagut l’any abans, tot reivindicant millorar les condicions de vida de les dones en general i de les dones obreres especialment.

Això lliga amb la nostra història propera perquè els primers 8 de març que es van poder celebrar després de la dictadura franquista estigueren dedicats a la dona treballadora i així es pot veure en els cartells que conservem al Centre de Documentació de Ca la dona. Eren els temps de posar en evidència les discriminacions de les dones en el món del treball assalariat, reclamant coses bàsiques com “a igual treball, igual salari”. Però les feministes immediatament ens vàrem adonar que hi havia una discriminació de fons que era el no reconeixement del treball domèstic (aleshores ho dèiem així) de les mestresses de casa. Per això es parlava de la doble jornada de les dones que treballaven fora de casa i continuaven treballant quan arribaven a casa “en las labores propias de su sexo” com constava fins i tot en el carnet d’identitat. Ara ja fa temps que el 8 de març és “el dia de les dones” entenent que totes les dones són treballadores fora i dins de casa. I aquesta és la línia argumental que avui ens porta a parlar i reivindicar els treballs de cura i a buscar les formes de coresponsabilitat en les tasques de la vida quotidiana i mirar què es pot fer al voltant de la reforma horària.

Però tornem a la història per a recuperar tres figures excepcionals de sindicalistes feministes del segle XIX i principis del XX.

En primer lloc Célestine Thérèse Henriette Tristán i Moscoso, coneguda com a Flora Tristán (1803-1844) que fou una escriptora, activista social francesa d’origen peruà i que és considerada com una de les fundadores del feminisme modern.

Cal començar per dir que la consigna que es va fer famosa en el Manifest comunista de Marx: “Proletaris del món, uniu-vos” de fet és de Flora Tristan.

La seva vida és una odissea i si voleu aprofundir en el seu pensament us recomano el llibre Flora Tristan, una filósofa social de Conxa Llinás Carmona editat per la Universitat de Barcelona.

Ràpidament unes pinzellades d’aquesta vida excepcional.

El seu pare, peruà, i la seva mare, francesa, es van casar clandestinament, però el matrimoni no va tenir valor legal i la seva filla no fou reconeguda. Flora Tristán va tenir una bona primera infància, però això es va acabar quan va morir el seu pare i va deixar en la misèria a tota la família per la manca de reconeixement legal de la mare i dels fills. En aquesta situació de pobresa es traslladen a un dels barris més pobres de París. Treballa com a obrera en un taller de litografia i als 17 anys es casa amb el propietari. Aquest matrimoni de conveniència i de maltractes s’acaba quan Flora fuig de casa amb els seus fills. La seva doble condició de filla natural i esposa separada la va reduir a la marginal condició de «pària», perseguida incansablement pel seu marit Flora comença la seva vida errant. Va escriure un diari de viatges Pérégrinations d’une paria sobre les seves experiències al Perú i a Anglaterra. De retorn a França, emprèn una campanya a favor de l’alliberament de la dona, dels drets dels treballadors i en contra de la pena de mort. La persecució del seu marit continua i intenta assassinar-la, disparant-la al carrer i deixant-la malferida i amb seqüeles posteriors. Flora continua i publica el 1840 un programa socialista a L’Union ouvrière, on crida als treballadors a organitzar-se i unir-se

El feminisme de Flora Tristán enllaça amb la Il·lustració, a partir de la idea d’ igualtat i de llibertat de tots els éssers humans i manté la continuïtat amb el pensament d’autores anteriors com Mary Wollstonecraft, però Flora Tristán imprimeix al seu feminisme el segell de la classe social quan assenyala com la negació de l’educació a les dones està relacionada amb la seva explotació econòmica.

Per acabar aquest ràpid retrat de Flora Tristan m’agradaria recomanar-vos la lectura d’un llibret publicat per l’editorial Cal Carré que és especialment significatiu per la seva actualitat, i sorprenent després de dos segles que fou escrit. El títol ja ho diu tot, Hem d’acollir les dones estrangeres.

A continuació passem a reivindicar una figura del sindicalisme i feminisme catalans, Isabel Vila Pujol (1843-1896) molt desconeguda, però que ara comença a divulgar-se la seva persona i obra gràcies al teatre. Per una banda, hi ha un musical sobre Isabel Vila titulat IsaVel, basat en l’obra Isabel Cinc Hores de Toni Strubell Trueta i la biografia feta per Francesc Ferrer i Gironès. Per una altra banda, va fent un bon recorregut per terres catalanes el monòleg d’igual títol i autor, interpretat per l’actriu Carme Sansa.

Isabel Vila i Pujol fou una mestra i sindicalista republicana, considerada la primera lluitadora pels drets de la classe obrera a Catalunya que va tenir una vida heroica i exemplar i que, per desgràcia, és poc coneguda actualment.

El seu pare treballava al ram del suro, era taper a Llagostera en uns anys en què l’activitat laboral del ram del suro era en constant moviment i això va endinsar la jove Isabel en el món de l’activisme social revolucionari, del sindicalisme i dels drets humans i laborals. Se sap que als anys 1860 no sabia llegir ni escriure i que es va dedicar a treballar, tenir cura dels malalts i instruir-se, amb la idea de ser mestra d’escola.

En esclatar la revolució de 1868 Isabel Vila tenia 25 anys i, quan els republicans van voler aixecar-se en armes, ella s’hi va oposar, però va donar suport a l’aixecament armat amb la preparació de tot l’equip de cura dels ferits. El fet més important fou la concentració de tots els federals a la Bisbal per anar plegats a Girona. Allà es va produir el Foc de la Bisbal, en què Isabel Vila amb una bona colla de dones va tenir cura dels ferits. En els documents de l’època és qualificada d’«activista valenta i decidida i d’autèntic caràcter lluitador». La premsa francesa va recollir en diversos articles i dibuixos les barricades i enfrontaments del Foc de la Bisbal, la premsa espanyola, no.

Isabel Vila va ser coneguda com a Isabel Cinc Hores per la seva reivindicació de la jornada de cinc hores a les fàbriques per als menors de 13 anys. Va participar en la campanya Fora quintes, (1870) una revolta popular quan el govern espanyol volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l’exèrcit i que fou durament reprimida. I en el món de la cultura va sol·licitar una biblioteca per als obrers a Llagostera. Aquestes actuacions la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps.

En l’àmbit sindical Isabel Vila va ser la primera dirigent sindical d’Europa en ser nomenada Secretaria del Sindicat La Internacional fundat el 1840 a Anglaterra per Karl Marx i Frederich Engels. El 1874, amb el cop d’estat del general Pavia i la il·legalització de La Internacional, es va emetre una ordre de detenció contra Isabel Vila i va haver d’exiliar-se a Carcassona. Allà va ser acollida per una família de maçons il·lustrats i va poder cursar estudis de magisteri mentre impartia classes de castellà i francès.

El 1880, va tornar a Barcelona per dedicar-se a l’ensenyament, va treballar de mestra primer a Barcelona i després a Sabadell, on va ser contractada en una escola laica per a nenes de la Institució Lliure d’Ensenyament i al cap de pocs anys va fundar la seva pròpia escola. Va morir a Sabadell.

I per l’últim recordem i reivindiquem Teresa Claramunt i Creus (1862-1931) figura cabdal del feminisme obrerista a Catalunya que serà de les primeres a plantejar la necessitat de l’organització autònoma de dones anarquistes.

Teresa Claramunt neix en una família obrera de Sabadell. Era una treballadora del ram tèxtil i sembla que va participar en la Vaga de les Set Setmanes de 1883, en què es reclamava la jornada de 10 hores. El 1884 fou una de les fundadores de la Secció Vària de Treballadores Anarcocol·lectivistes a l’Ateneu Obrer de Sabadell. Per a Claramunt, l’educació de les dones era condició indispensable per a la seva emancipació.

Amb la lliurepensadora Ángeles López de Ayala i l’espiritista Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista a l’Estat espanyol, la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, que després es va dir Sociedad Progresiva de Mujeres, una organització articulada al voltant del lliure pensament anarquista, anticlerical i republicà que va organitzar l’any 1910 una manifestació de dones impressionant, una fotografia de la qual encapçala aquest text.

El 1893 van tenir lloc els fets del míting del Teatre Calvo-Vico, pels quals Teresa Claramunt i el seu marit van ser detinguts, acusats d’uns disturbis contra la Guàrdia Civil i posteriorment van ser sotmesos a un consell de guerra. Fou pitjor la detenció que va patir en la repressió del Procés de Montjuïc (1896) que fou el procés militar que seguí l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona contra la processó del Corpus. Va ser torturada i colpejada brutalment, cosa que li provocarà seqüeles per a la resta de la vida. Tot i que no fou condemnada per cap delicte, després del judici fou confinada a Anglaterra fins al 1898.

Va ser novament detinguda després dels fets de la Setmana Tràgica (1909) i confinada a Saragossa, on el 1911 impulsarà l’adhesió dels sindicats locals a la Confederació Nacional del Treball i continuarà la seva activitat revolucionaria i també tornarà a entrar a la presó.

Va participar en la divulgació d’idees proletàries i feministes i va fundar la revista El Productor i col·laborà en La Tramontana i en La Revista Blanca i dirigí el diari El Rebelde.

El 1924 tornà a Barcelona, però la paràlisi progressiva l’allunyà de l’activitat pública. Passarà els últims anys de la seva vida a casa de la seva germana on la visitaran personatges de la talla d’Emma Goldman. Va morir el mateix dia de les eleccions municipals espanyoles de 1931, que portarien la proclamació de la Segona República.

El nom de Teresa Claramunt internacionalment està a la mateixa alçada que el de Louise Michel, heroïna de la Comuna de París, i de Rosa Luxemburg, militant i teòrica, socialista, comunista i revolucionària alemanya.

Repeteixo per a acabar que aquestes dones són models que ens han d’ajudar a avançar com a sindicalistes i com a feministes. I val la pena llegir les seves biografies i obres perquè són apassionants i excepcionals. En aquest cas potser podríem citar Ciceró quan diu: Historia magistra vitae/La història és mestra de vida.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista