Les Feministes i els Subúrbia

Les exposicions del CCCB resulten molt interessants i no cal dir que el públic les segueix amb entusiasme. Així va ser en el cas de l’anterior dedicada a la Intel·ligència Artificial i això és el que està passant ara amb Subúrbia. La construcció del somni americà. No és d’estranyar aquest interès generalitzat perquè ja fa molt i massa temps que estem, en molts sentits, en l’òrbita dels Estats Units.

L’exposició molt completa i ben documentada tracta com diu el títol de la forma que pren el somni americà sobretot al final de la segona guerra mundial quan tornen els veterans de la guerra, però comença buscant els antecedents en les formes dels barris residencials del segle XIX i amb la importància dels desplaçaments en ferrocarril i sobretot en cotxe.

Al llarg de l’exposició es fa un exhaustiu relat del context econòmic, polític i social que promou aquesta forma de vida idealitzada de la casa unifamiliar amb jardí i piscina a les afores de les ciutats arreu dels Estats Units per a viure idíl·licament i com es converteix en un malson sobretot per a les dones.

Nosaltres ens hem afartat de veure en els mitjans de comunicació sobretot de cinema i publicitat aquestes grans cases amb els seus garatges imprescindibles on les famílies tenen  més d’un cotxe per a desplaçar-se a comprar o entretenir-se. Es tracta de famílies tradicionals que a més es relacionen amb les del veïnat que són semblants per no dir igual que elles.

Aquest desig d’un lloc tranquil i segur, a prop de la natura comporta un model urbanístic amb importants aspectes contradictoris com és la segregació social, ètnica i de gènere  que deriven en la paranoia de la seguretat i en el consum insostenible d’energies.

Sobre la seguretat, crida molt l’atenció l’acumulació d’armes que arriben a tenir algunes de les famílies i els refugis que construeixen per por als desastres de tot tipus.  Per una altra banda també impressiona un vídeo fet de una selecció d’escenes de pel·lícules on surten dones soles esporuguides en aquestes cases aïllades.

No per vist i sabut deixa de causar menys impacte veure exposat tot el material  documental històric, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians que recullen tots els diversos aspectes d’aquest model urbanístic tan arrelat al món occidental i que, de retruc, ens porten a plantejar-nos com vivim i com volem viure.   

Malgrat que l’exposició sembla que mostra exclusivament el model estatunidenc també hi ha una part dedicada a les urbanitzacions al voltant de Barcelona i Madrid. A Catalunya és interessant recordar que “la caseta i l’hortet” va ser una expressió popularitzada per Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República, que formava part del seu projecte polític perquè tothom pogués gaudir d’una casa i un petit terreny en propietat, com a mostra del benestar i progrés. Avui les urbanitzacions no tenen res a veure amb aquell ideal i la seva deriva sociològica és objecte d’anàlisi i estudi.

I el que cal destacar des del punt de vista feminista és el reconeixement que a l’exposició, mitjançant la reproducció d’una entrevista, es fa a Betty Friedan (1921-2006), l’autora de Mística de la feminitat, obra de referència del moviment feminista, publicada l’any 1963.

Quan Betty Friedan es va quedar sense feina, va passar un qüestionari a les seves antigues companyes d’estudi i va descobrir que compartia amb la majoria de dones la insatisfacció per la vida que portava. Va realitzar més qüestionaris, va consultar experts i va trigar cinc anys a redactar La mística de la feminitat.  En aquesta obra analitzava el paper de les dones de classe mitjana, moltes vivint en urbanitzacions, convertides en mestresses de casa  i sense recursos propis,  depenent del marit. Exposava que” la mística femenina” és una manera de sotmetre les dones. La seva proposta evident és que les mestresses de casa han de treballar i aconseguir mitjans propis que les portin a la seva independència dels marits i dels fills, sense sentir-se culpables. El llibre va tenir una entusiàstica rebuda i va ser premiat amb el premi Pulitzer i Betty Friedan va continuar escrivint articles i llibres tota la seva vida. 

El 1966 va fundar la National Organization for Women (NOW), una organització on es van integrar diversos col·lectius feministes i, per una altra banda, en aspectes concrets, no va estar exempta de crítiques de sectors feministes.

A l’exposició hi ha una part dedicada a les novel·les que tenen una ambientació en les urbanitzacions o que plantegen arguments derivats de les problemàtiques que generen. Hauríem de repassar quins d’aquests llibres tenim a la Biblioteca de Ca la dona. Fent una ràpida ullada, em va semblar que molts no han estat traduïts. Jo, en canvi, recordava  Mujeres  (The Women’s Room) de Marilyn French (1929 –2009), una escriptora feminista estatunidenca.

Aquesta novel·la, que segur que està a la biblioteca de Ca la dona (Ed. Argos Vergara, Barcelona, 1978) , justament narra la vida d’un grup d’amigues dels anys 1950 i 1960 amb tots els detalls de la seva vida quotidiana a casa, a la universitat i dins del moviment feminista de l’època.

A continuació cito un parell de fragments (segons la traducció d’Iris Menéndez)  per veure com descriu Marilyn French les urbanitzacions i les dones que hi viuen.

Meyerville era una especie de gueto de diversas clases, en un mundo compuesto de pequeños enclaves destinos a aislar clases y colores, ancianos y enfermos, entre sí. Había gran cantidad de idénticas casitas, cada una con refrigerador, horno, lavadora y patio cercado (p. 77).

Con frecuencia se señala que las mujeres de los suburbios, como las de la antigua Grecia, están encerradas en el hogar y durante el día sólo ven niños. Las griegas veían a los esclavos, que podrían haber sido gente interesante. Pero las mujeres de los suburbios se tienen a sí mismas (p. 79).

Ho deixo aquí, perquè parlar d’urbanitzacions seria també parlar de la crisi de l’habitatge i de la construcció i això ja és una altra cosa més dramàtica  i que ens porta més enllà del comentari d’una exposició.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Què sabem dels àngels?

Janette Winterson en el llibre que comentava en l’entrada anterior sobre la Intel·ligència Artificial, per tal de contrarestar tanta intel·ligència, acaba citant la Divina Comèdia de Dant (p. 331):

Al final del tercer llibre, el Paradís, Dant contempla la visió divina. Finalment veu “el que és”. La realitat fonamental. I no és “Déu és lògica”. No és “Déu és pensament”. No és la res cogitans (una cosa que pensa) cartesiana.

És això: “L’amore che move il sole e l’altre stelle”.

“L’amor que mou el sol i les altres estrelles”.

La curiositat m’ha portat a voler localitzar la cita de la Divina Comèdia i aquí ha començat el meu vagareig mental. Resulta que, fins on arriben els meus records de nena de tres anys, la meva àvia, en comptes d‘explicar-me un conte abans d’anar a dormir, agafava el llibre de La Divina Comedia de l’Editorial Maucci (1941) amb il·lustracions de Gustave Doré i me l’obria per les pàgines del Paradís on hi havia uns dibuixos plens d’àngels. Calculo que aquestes imatges em devien impactar i sempre més he conservat el llibre.

I a partir d’aquest record, els àngels han agafat el protagonisme d’aquest text que esteu llegint. A més a més l’altre dia en un aparador del passeig de Gràcia vaig veure una jaqueta amb unes grans ales de lluentons a l’esquena i aleshores també vaig recordar que a l’estiu a la platja havia vist que la jove d’una amiga meva portava dues ales tatuades a l’esquena. Els àngels ja se sap que són uns éssers (ho dic així, tenint en compte el misteri del sexe dels àngels) representats amb ales.

El nom d’Àngel, Àngela, Àngels és prou popular o sigui que parlar dels àngels em sembla que queda justificat.

Segons el catolicisme, si no hi ha hagut canvis d’última hora, els àngels són éssers espirituals, immortals, que tenen personalitat, acompanyen Déu i la seva existència és una veritat de fe. Tenen diferents categories segons les seves tasques o missions, de les quals la bàsica és el ser missatgers entre el cel i la terra (com l’etimologia del seu nom indica) i per això sembla que cada persona té un àngel de la guarda. Els Arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael són els prínceps dels àngels. Els Principats s’encarreguen de nacions senceres i d’inspirar l’art. Les Potestats s’encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals. Les Virtuts envien la gràcia. Les Dominacions manen sobre els altres àngels. Els Trons tenen l’aparença de rodes d’infinits colors. Els Querubins: són els encarregats dels astres i els Serafins tenen tres parells d’ales i són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.

També cal recordar que hi ha els àngels caiguts i condemnats amb Satanàs o Llúcifer

La veritat és que des del segle XIX pràcticament la teologia no parla dels àngels, malgrat que continuen decorant les esglésies i la tradició popular els té ben incorporats, només cal escoltar Antonio Machín reclamant justament la presència d’angelets negres.

També ha estat inspirador per a parlar dels àngels el fet que, a una amiga, li han regalat un penjoll que és un “reclam d’àngels”. Aquesta peça m’ha recordat el sonall que anys enrere es penjava al coll dels nadons. I si seguim la tradició clàssica, arribarem a la bulla que portaven els nens romans. Tots aquests amulets eren i són per a protegir i portar bona sort.

El reclam d’àngels actual m’ha portat a seguir la pista esotèrica dels àngels com a expressió d’experiències i creences que transcendeixen la realitat coneguda pels humans i aleshores se m’ha obert un món a investigar gràcies al treball final de carrera d’Estudis Culturals a la UOC d’Elisa Pons Guasch sobre Els àngels de la “New Age”, datat el gener del 2008. Es tracta d’una mirada des dels Estudis Culturals sobre la literatura didàctica i les cartes oracle que tracten d’ensenyar a comunicar-se amb els àngels.

La meva curiositat em diu que em caldrà fer una lectura acurada d’aquesta troballa en un àmbit sempre interessant i sorprenent.

No m’oblido de la literatura i, repassant els llibres de la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, trobo el recull de contes de Mercè Rodoreda, Semblava de seda i altres contes (Edicions 62, 1978). Precisament el títol del recull és el de l’últim conte que explica una visita al cementiri amb l’aparició d’un àngel que primer fa por i després resulta acollidor. El conte acaba així:

Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva… no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada…

Sempre em passa que tinc temptacions que no puc vèncer i, en aquest cas, derivades de la meva formació clàssica, o sigui que m’agrada incorporar la imatge dels àngels que custodien el sarcòfag dels Volumni, una obra etrusca (segona meitat del segle II a.C.) monumental i excepcional a l’hipogeu que es troba a Perusa. L’emoció de la visita que hi vàrem fer ja fa anys perdura i la força i seguretat de les figures són reconfortants.

Acabo tancant el cercle del que sé dels àngels tal com he començat amb un record d’infantesa de quan l’àvia ens resava una petita oració de bona nit que deia:

Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia. No em deixis sola que em perdria

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Ficar-se de peus a la galleda o parlar de la IA

“Ficar-se de peus a la galleda” és una frase feta que significa “dir o fer algun disbarat o alguna cosa inoportuna” i això és justament el que faré ara jo en gosar parlar de la intel·ligència artificial i del ChatGPT (acrònim del nom anglès Chat Generative Pre-trained Transformer, Transformador generatiu preensinistrat per a converses).

De fet, jo diria que el llançament de lliure accés del ChatGPT va ser el que va disparar l’interès generalitzat sobre la intel·ligència artificial, perquè era fàcil d’emprar i sorprenia per les seves respostes i el seu coneixement històric. Al cap d’una setmana de ser llançat al mercat, ChatGPT va aconseguir més d’un milió de persones usuàries registrades. I al cap de l’any, tenia una valoració de més de 89.000 milions de dòlars.

Va ser i és un fenomen popular que interessa i neguiteja en general. D’entrada i al meu voltant va ser sobretot el professorat qui va començar a veure que, amb l’ús que el jovent podia fer d’aquesta eina, perdia l’autoritat, per no dir el poder, de qualificar aprovar o suspendre, si no sabia qui havia fet realment l’exercici, si l’alumnat o la màquina.

Al mateix temps, si fa no fa, a finals del 2023, va tenir lloc el festival Kosmopolis al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i hi va ser convidada l’escriptora Jeanette Winterson i paral·lelament es va inaugurar l’exposició sobre la Intel·ligència Artificial. Aquesta exposició, encara no he pogut veure-la i segurament no la veuré, perquè té tant èxit que les vegades que he provat d’anar-hi, a diferents dies i diferents hores, ha resultat que l’aforament ja estava ple. En canvi sí que vaig poder assistir a la xerrada que va fer Jeanette Winterson (1959) que presentava el seu últim llibre Días de fantasmes (Ed. Lumen) que uneix les històries de fantasmes amb les noves tecnologies.

La veritat es que hi vaig anar perquè tenia una fixació en la Winterson dels seus començaments literaris, ja que les seves primeres obres m’havien agradat molt. Sabia que, com és lògic, havia anat evolucionant, però jo m’havia quedat en La Passió (1987)i Escrit en el cos (1992) i, encara que havia comprat altres llibres seus, confesso que no els havia llegit perquè jo ja tenia feta la meva idea de la Winterson. Després de sentir-la amb la seva força i energia al CCCB, vaig llegir la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011) i 12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro (2021), totalment dedicat al tema de la Intel·ligència Artificial.

Jeanette Winterson abans ja havia escrit en aquesta línia Frankissstein (2019) combinant elements d’intel·ligència artificial i transfeminisme en el monstre de Mary Shelley. El seu posicionament és optimista, però també diu: “La intel·ligència artificial és una nova religió dirigida per ignorants. Els que manen no tenen en compte ni la cultura ni la història, que són fonamentals. Pensar que aquesta gent està definint el nostre futur em deprimeix profundament”. I no cal dir les repercussions que té aquesta ignorància en el sistema educatiu que hauria de tenir ben presents aquestes opinions crítiques pel que fa a la importància dels estudis d’humanitats.

12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro és fruit de tres anys de reflexió i lectura sobre la IA i l’autora, en quatre parts que van del passat al futur, fa un recorregut per la mitologia, la literatura, la política i evidentment per la informàtica. D’aquesta manera passa revista als canvis que s’estan produint en la nostra manera de viure i d’estimar i, en aquest sentit, les dues últimes parts dedicades al sexe i al futur són les que més ens poden implicar. Com diu la crítica, aquests textos sorgeixen d’una curiositat compromesa i, tenint en compte la manera de fer i de ser de l’autora, s’allunyen dels escrits acadèmics i tenen els seus punts d’humor i empatia.

Al final ja veieu que he fet trampa i pràcticament no he parlar de la Intel·ligència Artificial. He decidit prescindir de totes les lectures que havia fet de Viquipèdia, però que consti que hi he après alguna cosa. Per exemple ara sé que un “bot” és l’abreviatura de “robot” i consisteix en un dispositiu dissenyat per a efectuar automàticament certes tasques repetitives. Ara també sé que l’animatrònica juntament amb la intel·ligència artificial és el que dona com a resultat els androides, com es sol conèixer als robots que imiten el comportament humà.

M’ha cridat molt més l’atenció l’storytelling que ja es veu que és l’art d’explicar històries, però és que existeix una branca de la intel·ligència artificial que engloba l’stortytelling i són sistemes que creen històries a diferents nivells: el guió, la narrativa i la presentació. Hi ha diversos tipus de sistemes que generen històries a partir de la IA però em quedo amb Brutus que és un sistema que genera històries de misteri, de traïció, fent referència al seu nom “Brutus” el fill adoptiu de Juli Cèsar que el va matar amb un punyal per l’esquena. Sort que la tradició clàssica encara no s’ha perdut!

I ara sí que acabo tot recordant el meu interès per la Intel·ligència Artificial quan encara no es deia així. Sabia que a les prestatgeries més altes de la meva biblioteca segurament encara hi havia el llibre d’Adrian Berry, La màquina inteligente que vaig comprar molt interessada l’any 1983 i que no vaig llegir… potser que m’hi posi ara que ja és història…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

D’Egèria a Amantia

Aquests últims dies es va parlant força de les eleccions gallegues i, clar com és lògic,  de Galícia, de la seva gent, de la seva cultura i de la seva llengua. Aleshores passa que se’m van entrellaçant  pensaments i records que tenen relació a diferents nivells amb la meva vivència de Galícia i acabo explicant-vos-ho, no tots, clar, sinó  només els que tenen sentit dins  del blog del Centre de documentació de Ca la dona .

Podria començar dient que, per part de pare, la meva família és originària d’un poblet de Lugo, però aquesta línia argumental ara no ve al cas i prefereixo parlar-vos d’una dona excepcional del segle IV que, segons sembla,  va sortir de Galícia cap a Terra Santa i va tornar per a explicar el seu viatge a les seves companyes de comunitat.

El nom d’aquesta dona és Egèria, però també apareix a vegades identificada com a Eteria, Ætheria o Etheria . És comprensible que hi hagi hagut molta recerca i estudis fins a fixar l’atribució d’autoria a Egèria del text Itinerarium, un manuscrit de treta-set pàgines trobat a finals del segle XIX i  que en català ha estat traduït per Pelegrinatge. Com sempre podeu trobar el llibre a la nostra biblioteca de Ca la dona en edició de Sebastià Janeras, publicat dins de la col·lecció Bernat Metge (1986). I ni que sigui de passada, cal destacar la importància d’aquest text com a document de llatí vulgar .

També hi ha hagut molta controvèrsia sobre les poques dades que es tenen de la biografia d’Egèria i, després de molt de debat, s’ha consensuat l’origen galaic d‘aquesta dona que sembla que era una religiosa ja que, en segons quins documents, se la tracta d’abadessa, però també podria haver estat una dama piadosa de l’alta societat. El que és sorprenent és que no va ser l’única dona que va fer aquest llarg viatge de pelegrinatge  a Jerusalem.  En citaré dues més que per a mi són molt significatives, Paula i la seva filla Eustoqui que l’any 385  segueixen sant Jeroni que es va retirar justament a Terra Santa per a traduir la Bíblia al llatí.

L’Itinerarium, també conegut com a Peregrinatio ad loca sancta , explica, tal com s’ha dit  un recorregut per terres d’Orient a finals del segle iv, acompanyat de comentaris relatius a la fe, a la disciplina religiosa i sempre amb una bona localització dels llocs bíblics per on anava passant Egèria, amb escorta,  fins arribar a Jerusalem i després cap al mont Sinaí.  Cal destacar els seus comentaris més personals sobre com la impressionaven els cels i els deserts per on passava.

Justament el fet que Egèria no fos l’única dona que al segle IV viatgés cap a Orient i a més escrivís sobre el seu viatge per a explicar-ho de tornada segurament a altres dones fou el que va inspirar a María Xosé Queizán l’obra Amantia.

La figura de Maria Xosé Queizan (Vigo, 1939) mereix el nostre record i  reconeixement perquè és una gran escriptora, catedràtica de llengua i literatura gallegues i figura capdavantera del moviment feminista peninsular. Va estudiar filologia a Vigo i a Santiago de Compostela i pertany a la primera promoció (1978) de la llicenciatura de Gallec-Portuguès. Va començar a escriure molt jove a la premsa local i de sempre va tenir una dedicació entusiasta pel teatre. Com a escriptora inquieta i compromesa  té obres en tots els gèneres: novel·la, contes, assaig, teatre, poesia i també ha estat traductora. A principis dels setanta va estar a París i els seus contactes amb  la novel·la francesa la van impulsar a escriure la seva primera novel·la A orella no buraco i en paral·lel l’any 1977 va publicar l’assaig  A muller na Galicia.

 El 1983 va posar en marxa la revista politico-cultural Festa da palabra silenciada, ​ formada només per dones del grup de Feministas Independentes Galegas i a partir d’aquí es va promoure el pensament i la crítica feminista alhora que es consolidava l’associacionisme feminista gallec .

El 2018 va publicar el llibre de memòries Vivir ao galope, on diu:

“Por que escribo sobre min? Ha ser polo mesmo motivo que actúo, que falo, que me dedico ao oficio de escribir, por unha conciencia de ser un elo na calceta universal e estar obrigada, si obrigada, a actuar para non interromper o labor”.

“¿Por qué escribo sobre mi? Ha de ser por el mismo motivo que actúo, que hablo, que me dedico al oficio de escribir, por una conciencia de ser un eslabón en el tejido universal y estar obligada, sí obligada a no interrumpir el trabajo”.

I acabarem parlant de la seva novel·la històrica Amantia (Edicións Xerais de Galicia, SA, Vigo, 1984) i on apareix la figura d’Egèria a la Gallaecia del segle IV . En aquest cas la protagonista és Amantia que convoca al seu voltant un grup de dones seguidores de Priscil·lià i entre elles s’hi troba Egèria. A la novel·la es parla obertament del lesbianisme entre les protagonistes. La recreació històrica és acurada i suggestiva amb bones descripcions i expressió de sensacions i sentiments de caire panteista. No sé si a hores d’ara, alguna editorial s’animaria a traduir-lo, jo el trobo prou  interessant.

Una nota curiosa del llibre és la declaració que fa M.Xosé Quezán al començament conforme se cenyeix a l’ortografia normativa del gallec i al final hi ha un apèndix amb informació històrica sobretot referida a Priscil·lià que contextualitza la novel·la.

Fins aquí un record de Galícia quan ja se saben els resultats de la votació…

No sé si us heu fixat en la imatge d’Egèria al principi del text. Es tracta de una ceràmica de Sargadelos, comprada a la botiga, galeria, llibreria,  que hi havia a Barcelona al carrer Provença tocant Rambla Catalunya i que va estar oberta fins el 2013.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Retrobament amb Teresa d’Àvila

No és el dia de l’onomàstica, però avui escric aquest text tot recordant les amigues i companyes que es diuen Teresa, Tere, Maite i altres variants del nom que portava Teresa d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada, més coneguda per santa Teresa de Jesús (1515-1582).

Durant tota la meva època d’estudiant de literatura castellana, santa Teresa de Jesús era l’única autora que sortia als manuals. Després amb una mica de sort apareixien Rosalía de Castro i Emilia Pardo Bazán i prou perquè, començant el programa pel Poema del Mio Cid, ja s’entén que al segle XX no s’hi arribava i això sospitosament era una clara estratègia per no haver de parlar de les autores republicanes que estaven a l’exili.

Com que santa Teresa de Jesús curiosament havia estat escollida per Pilar Primo de Rivera (1907-1991) com a patrona de la Sección Femenina de Falange Española, això tampoc no li feia cap favor a l’hora de valorar-la. I si a més encara afegim que el braç incorrupte (en realitat la mà esquerra) de la santa va acompanyar sobretot els últims dies al dictador Franco, aquesta apropiació acumula motius per a mirar amb mals ulls la figura de la santa en qüestió.

Per tot això va resultar gratament sorprenent que als anys 80 del segle passat aparegués una hispanista italiana Rosa Rossi (1928-2013) que es dediqués a escriure una biografia “laica” de Teresa d’Àvila. Rosa Rossi estava per sobre de tota sospita perquè el seu compromís com a feminista i dona d’esquerres estava ben provat.

No cal dir que els llibres de Teresa d’Àvila, sobretot el de Su Vida i el de Las fundaciones tenen el seu lloc a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona i evidentment també la biografia que va fer-li Rosa Rossi. Aquesta autora la va situar a la categoria d’una dona que excepcionalment escriu al segle XVI i que escandalitza amb els seus textos, rebel a les regles establertes pel poder, que té iniciativa i força social per a viatjar per tot arreu amb un missatge renovador de vida comunitària femenina més enllà del control de l’Església oficial representada per la Inquisició que la va perseguir sempre com a sospitosa i amb raó.

Aquí justament s’escau donar una notícia important per al Centre de Documentació i per Ca la Dona en general que consistirà en la presentació de la pàgina web dedicada a Giulia Adinolfi Sellitti (1930-1980) que va ser amiga i companya de Rosa Rossi des de que van coincidir a la Universitat de Nàpols i amb qui va compartir a Barcelona els estudis de literatura hispànica. Val la pena recordar les seves recerques sobre els processos de la Inquisició de María de Cazalla (1525-1534). La presentació d’aquesta pàgina web és altament recomanable per la importància i influència de Giulia Adinolfi en el feminisme català dels anys 70 del segle passat.

I acabarem amb una lectura actual del llibre de Cristina Morales Mis últimas tardes con Teresa de Jesús (Lumen 2015, Anagrama 2020)

Cristina Morales (1985) és autora de novel·les, contes i teatre, guardonada amb nombrosos premis. La seva obra Mis últimas tardes con Teresa de Jesús abans fou publicada amb el títol de Malas palabras.

No hi ha dubte que el títol és un record homenatge a l’obra de Juan Marsé. La portada de l’edició d’Anagrama és també interessant perquè es tracta d’un graffiti de Granada amb la paraula “Basura” repetida que sorprèn fins que queda ben justificada quan l’explica Juan Bonilla en el pròleg rescatant la cita de Teresa de Jesús que identifica el món amb les escombraries:

Cuando veo alguna cosa hermosa, rica, como agua, campos, olores, música, etc., paréceme no lo querría ver ni oír; tanta es la diferencia de ello a lo que yo suelo ver; y así se me quita la gana de ellas […] y esto me parece basura.

Cristina Morales fa un gran exercici de llengua per fer escriure a Teresa de Jesús un text alternatiu a la seva obra “oficial”, que serveixi per a explicar-se ella mateixa i els seus records més enllà de l’escriptura exigida pels seus superiors eclesiàstics per a complaure i defensar-se.

I acabo amb un record per a una companya d’universitat carmelita descalça, actualment a Tarragona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Buidar pisos, buidar biblioteques

Ara m’adono que m’han demanat diverses vegades a la vida que ajudés a buidar pisos i sobretot les biblioteques petites i grans que hi havia en aquests pisos de familiars i amistats estimades. Les persones més properes tenien dificultats en decidir què calia fer amb tots aquells llibres que havien estat tan importants per a qui havia viscut al pis. En aquest sentit, cal afegir que en el Centre de Documentació de Ca la dona també som receptores de donacions de llibres i altres materials, fruit dels pisos on han viscut companyes i que s’han hagut de buidar per diversos motius.

Ja es veu que estic parlant d’una activitat vinculada a la memòria, a la conservació del record i que comporta una gran responsabilitat personal i col·lectiva. Això ho dic perquè de tant en tant se sent alguna notícia dolorosa i sorprenent que als Encants, per terra i de qualsevol manera, s’han trobat llibres, papers i fotografies que tenen una importància històrica i que sembla mentida que hagin anat a parar allí. De fet, hi ha gent estudiosa que fa visites esporàdiques als Encants per a veure si hi ha sort i hi troben tresors d’aquests. I cal dir que aquests materials són importants no perquè pertanyessin a persones destacades sinó que en molts casos són mostres excepcionals de la quotidianitat i de la història popular.

De passada, també està bé recomanar una visita als Encants de Barcelona perquè és obligada com a turisme cultural i sociològic d’una gran ciutat. Es tracta d’un gran edifici de metall i vidre (2013, Fermín Vázquez arquitectes) que té la forma de plaça coberta amb diferents nivells de protecció, però que manté la sensació de carrer a l’aire lliure que era l’origen d’aquest mercat, uns dels més antics d’Europa ja que se’n té notícia des del segle XV.

La impressió que provoquen els pisos buidats té una gran força per això em vaig sentir emocionada quan vaig veure l’exposició de fotografies de Jordi Baron Domus Barcino, amb el títol en llatí que per a mi sempre és un plus. Era el juny del 2023 quan vaig anar a veure-la a la Sala Artur Ramon Art.

Al mig de la sala uns matalassos de llana a ratlles enrotllats i al voltant les fotografies d’habitacions de pisos de Barcelona amb la bellesa melancòlica i silenciosa de l’abandonament, de la memòria perduda, dels objectes personals desordenats, fora de lloc, i sobretot dels llibres amuntegats i tirats per terra. El conjunt d’espais i objectes invita a la reflexió sobre la gent anònima que hi vivia, sobre el pas del temps i les transformacions dels espais privats i també dels públics perquè la pressió urbanística també hi fa el seu paper en la renúncia de pisos. Les fotografies gairebé sempre documenten com canvien els espais de la ciutat, però en aquest cas es tracta d’espais i objectes personals, familiars, més humans, que en absència de la gent perden sentit o potser guanyen un altre sentit.

Com sempre, al blog del Centre de documentació de Ca la dona, cal posar-hi el toc literari i en aquest cas resulta força fàcil perquè l’experiència de buidar cases, pisos i biblioteques és força universal i resulta una vivència prou emocionant perquè prengui forma d’expressió literària.

Així trobem, per exemple, que Care Santos té una sèrie de textos publicats a la plataforma digital Catorze, que justament porten el títol Buidar la casa que tots són molt sentits i amb un molt discret to d’humor. Parlant de llibres, el que trobo més adient de mostrar aquí és el dedicat a la Gran Enciclopedia Espasa on també cita el llibre de Paul Auster, La invenció de la soledat, on parla de quan va buidar la casa del seu pare mort.

Una de les darreres coses que van endur-se els nois de l’Ajuntament —perquè fins al darrer segon vaig mirar de trobar algú que se la quedés— va ser la Gran Enciclopedia Espasa, l’orgull del menjador, 102 volums de lloms daurats, grandiloqüents, que pesaven com una muntanya. La mare l’havia comprada, ja vídua, i l’havia pagada a terminis durant anys i panys. Cada cop que n’arribava una nova actualització —eren altres temps— estava contenta. La nit que va marxar l’enciclopèdia vaig somiar en la mare. Es mirava les cambres buides de casa seva, molt enfadada.

—Vull que m’ho torneu tot! —em va dir.

 I tot seguit va veure les prestatgeries del menjador:

—On és l’Espasa?

No vaig gosar dir-l’hi ni en somnis.

També és molt explícit el llibre de poemes Buidar la casa dels pares de Josefina Maymó que parteix de l’evocació i els records del domicili familiar i segueix tots els estadis del procés de dol per a arribar a «un veritable cant a la vida o la continuïtat o la memoralització». Maymó utilitza quaranta objectes inventariats a la segona part del poemari, coses aparentment humils i insignificants per tal de reflectir la vida i la pèrdua.

De fet, el primer llibre que vaig llegir sobre el tema va ser Com vaig buidar la casa dels meus pares de Lydia Flem (Ed.Lleonard Muntaner, 2009). No l’he pogut trobar per casa perquè ara recordo que justament el vaig regalar a la meva psicòloga el segon dia que ens vàrem conèixer. No sé per què ho vaig fer, però segurament era una targeta de presentació per si de cas. Ara mirant la fitxa del llibre veig que és traduït del francès per Josefa Contijoch i sento que, una vegada més, he de fer-li un reconeixement amb un dolorós record per la llarga malaltia que pateix.

Lydia Flem, com altres autores, descriu la tristesa de la pèrdua dels pares amb una sèrie de sentiments contradictoris en aquest cas, perquè en ser filla única, li és molt dur assumir sobretot el silenci familiar sobre l’experiència dels seus progenitors en els camps de concentració nazis. El llibre li serveix de teràpia a aquesta ferida omnipresent.

Reconec que avui el tema tractat no és gens engrescador des del punt de vista de la realitat, però, si pensem en llegir i escriure, és una bona font d’inspiració.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista