No cal dir que el temps passa de pressa i, de fet, ja fa gairebé un mes que es va acabar la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta (https://lasetmana.cat/). I si he contestar la pregunta del títol que m’he plantejat jo mateixa, el que em queda és un bon, podria dir un excel·lent, record acompanyat de la frustració de no haver pogut comprar tots els llibres que m’interessaven i agradaven. Però aquesta limitació és una sort perquè no puc augmentar la meva mala consciència de col·leccionar llibres a piles que no tinc temps de llegir.

Gràcies a l’esplèndid aparador de la Setmana, hi ha l’oportunitat de veure exposades les aportacions d’editorials més o menys petites i especialitzades d’arreu dels Països Catalans que no tenen fàcil la distribució i no són fàcils d’aconseguir.

Aquesta vegada confesso que anava directament a buscar els llibres d’Edicions Aïllades que com diu el seu nom és una editorial de l’illa d’Eivissa i concretament em feia especial il·lusió tenir els quatre llibres de poetes italianes en versió original i traduïdes per Nora Albert, publicades dins de la col·lecció Accent obert.

Nora Albert és una bona amiga de fa anys, Helena Alvarado Esteve, que ja fa temps va decidir mig amagar-se sota aquest pseudònim que és un donatge a la Nora, protagonista de Casa de nines d’Ibsen i del cognom de la gran escriptora Caterina Albert que també es va haver de protegir sota el nom de ploma de Victor Català.

No cal dir que per a traduir poesia cal ser poeta i aquest és el cas de Nora Albert que també té obra poètica pròpia i premiada (Calç i memòria, Des de l’illa, Món i brases, Punta Galera, Fràgils naufragis).

Maria Grazia Calandrone (Milà 1964) és la primera poeta de la col·lecció. Viu a Roma i la seva obra literària passa per la poesia, però també per la novel.la, el periodisme, el teatre, el documental, sempre compromesa amb la vida i la societat. El seu llibre Serie Fossile (2015) ha rebut diversos premis i formalment té una certa complexitat perquè introdueix, seguint coherentment el títol, una sèrie de símbols, logotips i topografies que reflecteixen la dimensió arcaica dels fòssils. Sens dubte el tema central és l’amor que s’embolcalla dins de la passió amb apunts d’ironia.

Nora Albert a la presentació diu que és un poemari, en definitiva complex i vibrant, d’una condensació colpidora i escrit sense concessions ni vassallatges, amb la independència artística d’un segell únic i memorable.

La segona autora traduïda per Nora Albert dins de la col·lecció és Antonella Anedda (1955) que és d’origen sard i viu a Roma. És una autora molt reconeguda com a poeta, assagista, traductora i professora universitària.

No tinc paraules punyents No prou punyents.
El pi s’enfonsa dins la nit
amb prou feines desxifro la memòria.
Al costat hi havia una mena de recinte
i allí perseveraven les coses.

La tercera traducció està dedicada a Buidor d’amor d’Alda Merini (1931-2009). La diferència amb les altres dues poetes és generacional, però sobretot són incomparables les fortes vivències personals de l’autora que condicionen el seu registre poètic. La seva poesia queda amarada de l’experiència d’haver estat tancada pel seu marit en un psiquiàtric de la postguerra. En sortir-ne, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats, escrits durant l’internament.

Alda Merini ha estat proposada diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura. La seva obra no es va publicar en català fins al 2012, en què aparegué la traducció de Nora Albert de Balades no pagades. És molt emocionant el record que comparteix la traductora al final de la seva presentació:

En una de les darreres converses “sempre vívides i torrencials” amb Alda Merini, tot parlant sobre què pensava del trillat tòpic Traduttore, traditore em digué:

“Ma no, tesoro, tradurre è un atto d’amore”. I és així com l’ànima desordenada i inquieta, la immensa Alda Merini, l’ombra d’una ment lúcida i visionària, lluminosament perifèrica, em deixà en herència una alliçonadora veritat inoblidable.

El quart volum és Massa vida a la sang d’Antonia Pozzi (1912-1938). Sembla com si en la selecció de l’ordre en la publicació d’aquestes poetes italianes s’hagi buscat una espècie de diàleg intergeneracional entre les dues primeres i les altres dues. Això es veu no tant sols en la cronologia sinó també en la diferència que hi ha en la consideració social de les dones i, per tant, de les experiències i vivències que inspiren la seva poesia.

Antonia Pozzi fou filla d’un advocat i d’una comtessa i va rebre una acurada formació acadèmica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Milà, En aquesta època va iniciar una relació amorosa amb el seu professor de Llatí i Grec, que va acabar el 1933, possiblement per imposició familiar. Antonia havia començat a escriure poesia d’adolescent i portava un diari on guardava cartes i fotografies de record dels seus viatges i hi deixava constància dels seus estudis i dels seus sentiments. L’ofegava l’angoixa existencial provocada per doloroses experiències amoroses, per l’opressió familiar i evidentment també per la situació a la Itàlia feixista. Va acabar la seva vida suïcidant-se, però la família no va voler admetre-ho. El seu testament va ser destruït i la seva obra inèdita va ser manipulada pel seu pare abans de la publicació.

Per sort s’ha produït la recuperació i la restitució de l’obra d’Antonia Pozzi com diu Nora Albert:

A partir dels anys seixanta, l’obra d’Antonia Pozzi fa una revifada i s’escapoleix de la consabuda damnatio memoriae, és a dir de l’oblit o menysteniment artístic i humà que han sofert tantes dones, obliterades i absents dels manuals de torn.

Fins i tot podem veure una pel·lícula del 2015 dedicada a la jove poeta Antonia Pozzi (disponible en Mubi)

Per acabar agraïm tota aquesta feina de traducció d’Helena Alvarado per a apropar-nos aquestes poetes italianes que cal tenir en compte i que ara ja formen part de la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista