8 de juny de 2022
Nosaltres tenim un gran problema i preocupació perquè la llengua catalana és una llengua sense estat que en tingui cura i sempre hem d’estar defensant-la el poble, la gent que la té com a pròpia o que la sent i que se l’ha feta pròpia amb respecte i estimació, al costat de la seva originària. Per tota aquesta consciència ens estimem les llengües en general i tenim una sensibilitat especial per les llengües minoritàries i minoritzades arreu del món.
Així no és d’estranyar que tinguéssim molt present i valoréssim molt que a la trobada Barcelona Poesia tingués lloc a l’Ateneu Barcelonès, organitzat per l’ICUB, l’acte de presentació d’una autora frisona. De fet, hi havia el rerefons de la traducció, de la importància de la traducció de les petites grans llengües i per això va ser l’escriptor i traductor Yannick Garcia qui va introduir l’escriptora frisona Anne Goaitske Breteler (1996) amb qui va conversar sobre la llengua i la literatura frisones en general i sobre la seva obra en particular.
Frísia (en frisó occidental: Fryslân, en frisó septentrional: Fraschlönj, en frisó oriental: Fräislound, és una regió històrica costanera que s’estén des del nord-oest dels Països Baixos fins al sud-oest de Dinamarca a través del nord-oest d’Alemanya Antigament formava un territori homogeni, però el soterrament de terres al mar i la política n’han dividit el territori. Frísia és el país dels frisons, poble germànic que parla el frisó, una llengua germànica en diversos dialectes.
Anne-Goaitske Breteler (1996) és antropòloga cultural i historiadora per la Universitat d’Amsterdam. Va ser significatiu després dels estudis el retorn al seu poble natal i connectar amb la realitat frisona. El 2018 va publicar De traanjagers, una obra que tracta sobre els caçadors de balenes, i el 2020 va presentar In nuvere nacht, un llibre infantil. Continua el seu treball compromès amb el món rural, escriu columnes periodístiques, fa lectures infantils i per a adults i participa en exhibicions i podcasts. Va ser emocionant sentir-la recitar en frisó les seves proses poètiques que parlen de la complexitat del seu món rural.
Bromes a part, entre els comentaris que varen sortir a la conversa es va fer menció al nostre desconeixement de món frisó i que només sabíem el nom vinculat a la raça de vaques dominant a casa nostra. La vaca frisona destaca per la seva alta producció de llet, carn i la seva bona adaptabilitat.
I ara farem una relació d’aquelles agafades en pinces, però que en el fons serveixen. És evident que el terme “frisó” rima en inicial amb el terme “friülès” i el friülès és també una petita gran llengua en aquest cas molt més vinculada a la nostra, perquè es tracta d’una llengua romànica d’una zona mediterrània.
I Friül (Friûl en furlà) és una regió històrica i geogràfica del nord-est de l’Estat italià que correspon a les províncies d’Udin, Pordenon i Gurizei a un petit sector de la de Venècia. El nom prové del llatí Forum Iulii (l’actual Cividât). La llengua pròpia del Friül és el furlà, però hi ha zones administrativament furlanes que són de llengua vèneta, eslovena o alemanya i a tot arreu s’hi superposa l’Italià com a llengua oficial. El furlà o friülès és una llengua retoromànica clarament individualitzada.
Vaig conèixer l’existència del friülès per Pier Paolo Pasolini (1922-1975), escriptor i director de cinema italià. Enguany fa cent anys del seu naixement i algun recordatori se li ha fet, però, sens dubte, en caldrien més, perquè sembla mentida com el temps esborra la força de figures que foren importantíssimes en el seu moment i que tingueren una forta influència en la formació del jovent progressista dels anys seixanta i setanta, per la seva militància crítica amb el comunisme, pel seu compromís com a homosexual i per la seva excepcional vàlua com a escriptor i cineasta. De fet, dins justament del Festival de Barcelona Poesia es va fer una Marató Pasolini a la Fundació Joan Brossa-Centre d’Arts lliures on va tenir lloc una lectura participativa de poemes de l’autor.
Ara i aquí volem recordar Pasolini com a friülès i procatalà, com va fer Josep-Lluïs Carod Rovira en el seu article al PuntAvui.
Pasolini va néixer a Bolonya i començà a escriure poemes als set anys en furlà, la llengua de la seva mare, i els publicà per primer cop als 19 anys mentre estudiava a la Universitat de Bolonya. El 1945, fou un dels promotors de la Società Peética Antizorutiana impulsora de la literatura moderna en furlà i el 1947 va fundar el grup literari Risultive o Cortese di Furlan i va col·laborar en altres iniciatives fins que el 1961 ho va deixar per dedicar-se al cinema, però sempre amb la preocupació per les llengües i les seves variants dialectals en el rerefons de la seva obra.
Pasolini va veure el cas català com a paradigmàtic de la resistència de les llengües minoritzades i es va interessar vivament per la literatura catalana i va reivindicar-la. L’any 1947 publica l’antologia de poesia catalana, en italià, titulada Fiore di poeti catalani. Es tracta de nou poemes d’autors dels Països Catalans de totes les èpoques. Per a aquesta tasca va comptar amb l’ajuda de mossèn Carles Cardó, exiliat a Suïssa, i que a la Universitat de Friburg havia conegut el filòleg Gianfranco Contini que va ser qui el va posar en contacte amb Pier Paolo Pasolini.
Parlar de Pasolini és un no acabar per la potència creativa que tenia i pels seus ferms compromisos i ara i aquí només hem volgut destacar aquesta faceta de defensor de llengües, sobretot de la seva materna, el friülès.
La seva tràgica i violenta mort el 1975 encara té aspectes foscos i el crim no està aclarit perquè, apart de la seva homosexualitat, la seva figura pública, potent i compromesa segur que era intolerable per a un sector de la societat. Un petit homenatge és recordar-lo recitant un poema dedicat a la seva mare, encara que no sigui en friülès.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
