16 de juny de 2022
“Planxa” és una paraula amb moltes accepcions, partint de la bàsica planxa de metall que és converteix amb la planxa de cuina. I dins de l’àmbit domèstic, té protagonisme la planxa de roba. Posteriorment van adquirint molta anomenada en el món de l’esport la planxa de natació, la planxa de neu i la planxa de surf. De tota manera potser és popularment més sentida l’expressió “fer una planxa” que encapçala aquest text, i que significa cometre una indiscreció o fer una cosa desencertada.
Altres vegades ja hem fet consideracions sobre la importància de les feines domèstiques i sobre la seva valoració, però ara cal insistir-hi perquè la sorpresa ha estat trobar-nos amb un llibre de més de cinc-centes pàgines titulat Història de l’art del planxat i els capricis de la moda. L’autora que, d’entrada, compta amb la nostra admiració és Adela Vives Belmonte que és llicenciada en Filosofia i Lletres i Psicologia i una gran col·leccionista de planxes que l’han portada a poder escriure aquesta història amb documentació de primera mà ja que parla de planxes que ha anat recollint al llarg dels anys i que s’han convertit en una col·lecció excepcional. L’edició del llibre per part de Ediconex és molt acurada amb gran quantitat d’il·lustracions que inviten a la lectura i que, per una altra banda, són imprescindibles per entendre alguns dels processos del planxat. Les fotografies dels diferents tipus de planxes van acompanyades amb la reproducció de quadres que donen testimoni de la realitat social de les planxadores tant si són domèstiques com professionals.
Evidentment l’art del planxat segueix les modes i els gustos en el vestir i, per tant, el llibre va introduint també la història de la moda a cada època i no s’oblida de la fase anterior al planxat que és la bugada, ja que en molts moments bugaderes i planxadores coincidien.
L’autora ha estat molt generosa en compartir tot el seu saber sobre les planxes, la moda i més. El llibre està dividit en vint-i-dos capítols que van seguir el fil històric des de l’antiguitat i també hi ha referències a altres cultures com les orientals. Al llarg del llibre ens assabentem que hi ha hagut planxes per a donar volum a les gorgeres, planxes de sastre, planxes de carbó, de lingot, planxes amb mànecs desmuntables, planxes per a ondular i prisar, planxes de fosa, d’emmidonar, de barrets i quan ja ens acostem a l’actualitat apareixen les planxes elèctriques, però abans les d’alcohol i gasolina. I no podia faltar un capítol sobre les planxes de joguina i un altre sobre els accessoris, les taules de planxar i els reposa-planxes.
Quan hem arribat a les taules de planxar, immediatament hem recordat l’obra de Karol Bergeret (1975), artista i creadora que sobre les taules de planxar als vols del 2006 va desenvolupar una obra que porta per títol Santes Mestresses de casa. Inoblidable per nosaltres per la seva vinculació i dedicació a Ca la dona col·laborant estretament amb FemArt. Conservem curosament la donació que ens va fer d’una de les seves artístiques i reivindicatives taules de planxar.
Però tornem al llibre d’Adela Vives Belmonte per acabar parlant de literatura que sempre és el que toca en aquest blog del Centre de documentació de Ca la dona. L’autora en aquest recorregut exhaustiu pel món del planxat acaba amb el poema de Pablo Neruda, “Oda para planchar”.
La vinculació del fet de planxar amb la literatura és important i requereix més recerca, per ara només podem recordar que justament tota la pintura de finals del XIX i principis del XX que posa el focus en dones planxant, que és prou nombrosa i significativa, es relaciona amb la gran novel·la realista, costumista, naturalista, que pretén retratar la societat de l’època i que sobretot en el cas de les dones completa i contrasta la presència de les senyores burgeses amb les dones que servien a les seves cases com les bugaderes i les planxadores.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
