Viure a l’Esquerra de l’Eixample és tenir present una geografia urbana amb el Clínic, la presó Model i també els bombers i l’Escorxador que queden una mica més lluny. De fet, són serveis importants que, segons sembla, van anar a parar a l’Esquerra de l’Eixample per a estalviar mal d’ulls a la gent de la dreta més burgesa.
Fixem-nos en la presó Model que, des de que es va buidar, ha esdevingut un espai d’ús públic, llargament reivindicat, però encara sense un projecte clar. Evidentment és difícil concretar, tenint en compte la pesada càrrega de dolor que sostenen les seves parets. Dins i fora del recinte han passat massa coses. Encara em sembla veure les cues de dones esperant per a deixar paquets o fer la visita, encara l’ombra de Xirinacs fa guàrdia a la vorera del davant. Des de la terrassa de casa encara veig les siluetes dels membres de la COPEL enfilats a la teulada i sobretot, quan m’hi apropo, encara recordo el glaçat silenci del dia que van matar Puig Antich.
Parlem de presons a propòsit del llibre d’Angela Y. Davis, Podem abolir les presons? (Ed. Tigre de paper, 2020). Sempre anem amb retard, perquè es tracta d’un llibre publicat l’any 2003 i que en anglès porta un títol diferent, Are prisons obsolete? igualment vàlid i entenedor.
Angela Yvonne Davis (1944) és una política activista afroamericana que va començar a tenir un gran ressò quan l’any 1969 va ser expulsada de la Universitat de Califòrnia per comunista i perquè se la va involucrar en el cas dels germans Soledad, pel qual va ser acusada d’assassinat i segrest el 1972 i va entrar a la presó quan ja abans Davis havia participat en campanyes per a millorar les condicions a les presons Aquest cas del qual finalment va ser absolta va remoure l’opinió internacional.
El 1976, va publicar la seva autobiografia que ens va arribar, gràcies a l’editorial Grijalbo, just al final de la dictadura i la seva imatge es va convertir en pòster a les parets dels espais més progressistes. També per aquells temps, Maria-Aurèlia Capmany va escriure un suggestiu relat de ficció, Àngela i els vuit mil policies (Ed. Laia) inspirat en ella.
La vida compromesa d’Angela Davis va continuar i continua. Posteriorment ens va arribar el seu llibre Dones, Raça i Classe (Ed. Tigre de paper), llibre bàsic dels feminismes contemporanis, on fa aportacions clau en la línia de la perspectiva interseccional posant en evidència l’origen de les desigualtats i fent propostes emancipadores. Encara que parteix de la història de les dones negres als Estats Units, el seu plantejament és útil arreu.
Per tota la seva trajectòria, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) la va nomenar Doctora Honoris Causa el 9 de març del 2021.
I ara recuperem el llibre del qual us recomanem la lectura, Podem abolir les presons? A l’edició en català per a apropar-nos més a la realitat de les nostres presons, acompanyen el text d’Angela Davis amb un pròleg de Jordi Cuixart i un epíleg de David Fernàndez.
En el context afroamericà dels EEUU les presons són la continuació de l’esclavatge que pren la forma de les presons fora de la llei en la pretesa lluita contra el terrorisme i dels complexos industrials penitenciaris, imatges dels quals, com a lamentable escenari d’espectacle, ens han arribat mitjançant el cinema. En el negoci d’aquestes presons hi intervé la mà d’obra de la població reclusa pobre i racialitzada. Per a Davis classe i raça van sempre juntes i afirma categòricament que les presons no fan desaparèixer els problemes socials, sinó que fan desaparèixer les persones. Es van acumulant al llarg del text els arguments per a demostrar que les presons no fan la funció pretesa en pro de la seguretat ni a favor de la recuperació personal. En conseqüència, es reforça l’afirmació que el que cal és construir societats més justes on no calguin presons. Sembla mentida com tenim les presons com a quelcom inherent a les nostres societats a partir del concepte de càstig de la tradició judeo-cristina i que costi tant pensar en una societat justa més enllà del sistema judicial i penitenciari.
Dins d’aquest sistema penitenciari, com s‘ha dit, Angela Davis va passar setze mesos el 1972 per haver defensat un grup de presos polítics. Amb el seu coneixement i experiència personal, parla en el llibre de la situació de les dones a la presó. En especial les dones racialitzades a la presó s’enfronten a formes de violència masclista que ja havien patit fora en tots els àmbits i en les seves relacions íntimes. L’estigma i criminalització de les dones negres i llatinoamericanes serveixen per a justificar les agressions sexuals en contra d’elles tant dins com fora de la presó.
Angela Davis, a l´últim capítol, apunta sistemes alternatius a la presó en el ben entès que no es tracta de pensar en un sol sistema de càstig que ocupi el mateix espai que el sistema penitenciari, més aviat s’hauria d’imaginar el procés de descarceració com un contínuum d’alternatives a partir d’un “sistema judicial basat en la reparació i la reconciliació en comptes de la retribució i la venjança”. En aquest procés caldria fer una anàlisi exhaustiva de la realitat i fixar-se en qüestions diverses com la cura de la salut física i mental dels reus, el replantejament de l’arquitectura penitenciària i els sistemes de reintegració o la priorització del compliment de penes a través de règims que evitin la privació de llibertat. També proposa començar a reduir els delictes com les drogues i la prostitució que afecten la població més pobra o migrant perquè això permetria reduir les persones dins del sistema penitenciari, evidentment amb un imprescindible acompanyament de programes de tractament i suport públics.
Es tracta d’un llibre que planteja qüestions i reptes que no podem deixar de banda, perquè com diu el poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951) ens hi va la llibertat:
La llibertat existeix,
l’he vista,
és a la presó.
Una companya “de les joves” ja ha vist la pel·lícula Model 1977, dirigida per Alberto Rodríguez i ha fet uns comentaris molt pertinents sobre l’impacte de veure en imatges coses que sabem però que, en veure-les, resulten més commovedores. La pel·lícula explica un drama basat en fets reals sobre el que va ser i el que van fer els membres de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL) que fou un moviment creat a la fi del 1976 per un grup de presos amb suport d’un grup d’advocats i que tenia l’objectiu d’aconseguir l’amnistia o l’indult general i canviar les normes de vida a l’interior de les presons.
A més de la pel·lícula, en el nostre cas, una vegada més estem revisant la “famosa” Transició i no cal dir que han passat ja molt anys i que els problemes de les presons continuen vigents, malgrat les denúncies i els plantejaments abolicionistes com els que fa Angela Davis.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista
