M’ha costat molt decidir-me escriure sobre el Dia de la mare, que es celebra encara en el món del comerç i del consum, el primer diumenge del mes de maig. Durant la meva infantesa sota la dictadura nacional-catòlica, es celebrava el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció segons l’Església. Als anys setanta, a la famosa Transició, es va decidir desvincular aquesta celebració de connotacions religioses, però no es va poder desvincular de les comercials i per això perdura, de la mateixa manera que el dia de sant Josep continua sent, per a la publicitat, el Dia del pare.

En el record he recuperat la foto del mural que la Coordinadora feminista va fer, segurament l’any 1977 al xamfrà dels carrers Urgell amb Diputació. El lema de “Reina per un dia” feia al·lusió a un programa de la televisió dels anys 1964-65. No crec que calgui cap comentari sobre la imatge perquè és ben eloqüent de la situació de les dones en època franquista i de les reivindicacions que són les bàsiques i essencials del moviment feminista d’aquells anys.

Passo a l’actualitat i parlant de programes de ràdio, que consti que he agafat una part del títol d’un podcast que es diu “Ai, mare!” on s’entrevista Maria Manyosa i Gala Pin.

També és veritat que anava rumiant si posar com a títol “Emmarades”, perquè confesso que jo sóc una emmarada, però vaig veure un article de Maria Climent a Catorze que ja m’havia passat al davant.

Ja sabeu que el tema de la maternitat o millor dit de les mares plurals i diverses està a l’ordre del dia. Com a mostra només cal veure que el llibre Les nostres mares de Gemma Ruiz Palà va ser enguany el més venut per Sant Jordi i que, malgrat que després ha estat desbancat, la veritat és que ha estat molt venut. Com diu la contraportada és un llibre que honora una generació de mares que varen viure sota el franquisme i que van fer el possible per resistir i superar la repressió a favor de les seves filles.

Quan m’he embolicat a parlar del Dia de la mare ja sabia que, en realitat, un cop feta la crítica fàcil al fenomen comercial, al darrera hi havia tot el que fa referència a la maternitat i això sí que és difícil, molt difícil d’entomar i de dir-ne res d’original i que no soni a trivial i ja sabut, per una banda, o que no resulti polèmic, per una altra. De fet, sospito que s’hauria de fer, sota la mirada feminista, una d’història de com ha estat viscuda i valorada la maternitat a casa nostra des del final de la dictadura fins ara perquè han canviat moltes coses en els fets i en les formes fins a arribar a les maternitats actuals.

Només repassant els llibres de la biblioteca t’adones que queden lluny en el temps, als anys setanta, el discurs crític i agre de Lidia Falcón proposant la maternitat in vitro o el de Victoria Sau analitzant el buit de la maternitat. Sens dubte són documents importants que reflecteixen les inquietuds de les dones en un període històric i que tenen també els seus referents més enllà de les nostres circumstàncies concretes com a país, com és, per exemple, el llibre d’Adrienne Rich Nacemos de mujer. La crisis de la maternidad como institución y como experiencia que l’editorial Noguer va publicar l’any 1978.

Des del punt de vista més clínic o tecnològic com diu el propi títol, ens trobem el petit manual d’Icaria de Leonor Taboada que va escriure als anys vuitanta La maternidad tecnològica: de la inseminación artificial a la fertilización in vitro. Tal com ha anat avançant el tema es pot seguir a la revista M&S Mujer y Salud on continua col·laborant Leonor Taboada.

I en l’àmbit mèdic últimament cada cop es parla més dels parts, del nombre de cesàries necessàries o no i de la violència obstètrica.

Si hi ha un tema transversal i interseccional, és el de la maternitat o sigui que en aquesta nota de blog només podem anar fent pinzellades d’aspectes tots ells importants i interessants a partir de materials que es poden trobar al Centre de Documentació.

Enguany Edicions 62 ha publicat el llibre de Marina Subirats, De mares a filles. La transmissió de la feminitat. És el llibre d’una sociòloga que comença explicant les seves vivències i experiències com a filla i que, a partir del que és personal va obrint la perspectiva i passa revista a la relació materno-filial al llarg de la història i de diverses cultures, per a encarar la nostra realitat actual i el futur. Reproduïm les paraules finals del llibre:

Si les criatures arriben a ser gestades per màquines, la relació mare-filla s’acabarà, es trencarà el cordó umbilical que ens lliga per sempre. Si les mares han d’abandonar filles i fills per anar a ocupar-se de criatures alienes, si els hàbits i models són transmesos per les xarxes socials. Si menyspreem tant el llegat de les mares que necessitem negar-les i deixar-les enrere, el lligam desapareixerà i ens deixarà encara més soles, més indefenses, més exposades a una masculinitat invasiva i cruel. És una possibilitat present ara en l’horitzó, i més real del que ens agrada creure. Tindrem la força suficient per fer-la retrocedir i fer prevaldre el valor de la construcció de la vida?

A la biblioteca podeu trobar, en la línia de la relació de mares i filles, el llibre de Nancy Fryday Mi madre/yo misma. Las relaciones madre-hija publicat per Argos Vergara a finals dels setanta que cal tenir present perquè ens porta a recuperar la genealogia feminista i ens recorda les visions de les mares víctimes i botxins alhora dins del patriarcat i críticament ens proposa la reconciliació amb les mares, cadascuna amb la seva pròpia mare.

Queda molt per dir de com s’ha obert el ventalls de la maternitat amb les mares soles, les famílies monomarentals i les mares lesbianes, les maternitats trans, les maternitats subrogades…

També queda pendent parlar de les mares de nens/nois. Jo, quan l’any 90 vaig traduir Duoda (segle IX), que justament era mare i actuava com a mestra del seu fill Guillem, em vaig plantejar què suposa ser mare d’un noi i per sort vaig aconseguir el llibre de Linda Rennie Forcey, Mothers of sons. Toward an Understanding of Responsability.

I encara més, hauríem de repassar les aportacions de les feministes italianes de la diferència sexual que tant han reflexionat sobre l’ordre simbòlic de la mare.

El tema queda obert i ja es dilluns i s’ha acabat el Dia de la mare, encara que em sembla que pràcticament de manera unànime estaríem d’acord que tots els dies són el Dia de la mare.

Acabo i no puc vèncer la temptació de citar la cançó que en la meva infantesa ressonava per la ràdio en la celebració del Dia de les mares. Era “Madrecita del alma querida”, però com que avui pot resultar kitsch, us passo la que Maria del Mar Bonet dedica enyorada a la seva mare Mercè i a la seva estimada Mallorca.

Ep, no m’oblido que Maria Mercè Marçal va ser qui va convertir de manera magistral la maternitat en matèria poètica. Com a mostra aquí teniu la primera estrofa del sonet que dedica a la seva llevadora (imprescindibles les llevadores) que diu:

El meu ventre és el món: de fora estant

vetllo el creixent d’amor que ara l’habita.

Cels sense orgull maduren la collita

-hort clos de fruita oberta al nou tombant-.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista