“Ficar-se de peus a la galleda” és una frase feta que significa “dir o fer algun disbarat o alguna cosa inoportuna” i això és justament el que faré ara jo en gosar parlar de la intel·ligència artificial i del ChatGPT (acrònim del nom anglès Chat Generative Pre-trained Transformer, Transformador generatiu preensinistrat per a converses).

De fet, jo diria que el llançament de lliure accés del ChatGPT va ser el que va disparar l’interès generalitzat sobre la intel·ligència artificial, perquè era fàcil d’emprar i sorprenia per les seves respostes i el seu coneixement històric. Al cap d’una setmana de ser llançat al mercat, ChatGPT va aconseguir més d’un milió de persones usuàries registrades. I al cap de l’any, tenia una valoració de més de 89.000 milions de dòlars.

Va ser i és un fenomen popular que interessa i neguiteja en general. D’entrada i al meu voltant va ser sobretot el professorat qui va començar a veure que, amb l’ús que el jovent podia fer d’aquesta eina, perdia l’autoritat, per no dir el poder, de qualificar aprovar o suspendre, si no sabia qui havia fet realment l’exercici, si l’alumnat o la màquina.

Al mateix temps, si fa no fa, a finals del 2023, va tenir lloc el festival Kosmopolis al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i hi va ser convidada l’escriptora Jeanette Winterson i paral·lelament es va inaugurar l’exposició sobre la Intel·ligència Artificial. Aquesta exposició, encara no he pogut veure-la i segurament no la veuré, perquè té tant èxit que les vegades que he provat d’anar-hi, a diferents dies i diferents hores, ha resultat que l’aforament ja estava ple. En canvi sí que vaig poder assistir a la xerrada que va fer Jeanette Winterson (1959) que presentava el seu últim llibre Días de fantasmes (Ed. Lumen) que uneix les històries de fantasmes amb les noves tecnologies.

La veritat es que hi vaig anar perquè tenia una fixació en la Winterson dels seus començaments literaris, ja que les seves primeres obres m’havien agradat molt. Sabia que, com és lògic, havia anat evolucionant, però jo m’havia quedat en La Passió (1987)i Escrit en el cos (1992) i, encara que havia comprat altres llibres seus, confesso que no els havia llegit perquè jo ja tenia feta la meva idea de la Winterson. Després de sentir-la amb la seva força i energia al CCCB, vaig llegir la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011) i 12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro (2021), totalment dedicat al tema de la Intel·ligència Artificial.

Jeanette Winterson abans ja havia escrit en aquesta línia Frankissstein (2019) combinant elements d’intel·ligència artificial i transfeminisme en el monstre de Mary Shelley. El seu posicionament és optimista, però també diu: “La intel·ligència artificial és una nova religió dirigida per ignorants. Els que manen no tenen en compte ni la cultura ni la història, que són fonamentals. Pensar que aquesta gent està definint el nostre futur em deprimeix profundament”. I no cal dir les repercussions que té aquesta ignorància en el sistema educatiu que hauria de tenir ben presents aquestes opinions crítiques pel que fa a la importància dels estudis d’humanitats.

12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro és fruit de tres anys de reflexió i lectura sobre la IA i l’autora, en quatre parts que van del passat al futur, fa un recorregut per la mitologia, la literatura, la política i evidentment per la informàtica. D’aquesta manera passa revista als canvis que s’estan produint en la nostra manera de viure i d’estimar i, en aquest sentit, les dues últimes parts dedicades al sexe i al futur són les que més ens poden implicar. Com diu la crítica, aquests textos sorgeixen d’una curiositat compromesa i, tenint en compte la manera de fer i de ser de l’autora, s’allunyen dels escrits acadèmics i tenen els seus punts d’humor i empatia.

Al final ja veieu que he fet trampa i pràcticament no he parlar de la Intel·ligència Artificial. He decidit prescindir de totes les lectures que havia fet de Viquipèdia, però que consti que hi he après alguna cosa. Per exemple ara sé que un “bot” és l’abreviatura de “robot” i consisteix en un dispositiu dissenyat per a efectuar automàticament certes tasques repetitives. Ara també sé que l’animatrònica juntament amb la intel·ligència artificial és el que dona com a resultat els androides, com es sol conèixer als robots que imiten el comportament humà.

M’ha cridat molt més l’atenció l’storytelling que ja es veu que és l’art d’explicar històries, però és que existeix una branca de la intel·ligència artificial que engloba l’stortytelling i són sistemes que creen històries a diferents nivells: el guió, la narrativa i la presentació. Hi ha diversos tipus de sistemes que generen històries a partir de la IA però em quedo amb Brutus que és un sistema que genera històries de misteri, de traïció, fent referència al seu nom “Brutus” el fill adoptiu de Juli Cèsar que el va matar amb un punyal per l’esquena. Sort que la tradició clàssica encara no s’ha perdut!

I ara sí que acabo tot recordant el meu interès per la Intel·ligència Artificial quan encara no es deia així. Sabia que a les prestatgeries més altes de la meva biblioteca segurament encara hi havia el llibre d’Adrian Berry, La màquina inteligente que vaig comprar molt interessada l’any 1983 i que no vaig llegir… potser que m’hi posi ara que ja és història…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista