Fa temps que volia fer una entrada del bloc del Centre de Documentació de Ca la dona parlant dels gats i de les gates i de la importància que tenen en la vida d’algunes escriptores, però també del seu paper protagonista en la literatura. El tema em supera perquè hi ha ja molta recerca feta al respecte o sigui que, com sempre, em limitaré a fer-ne unes pinzellades i unes recomanacions de lectura. A més, em consta que estadísticament hi ha persones que són de felins i persones que són de canins i persones que no són ni d’uns ni d’altres, o sigui que el que pugui dir per a unes serà poc i per a les altres serà massa.
Començo en general amb el conte popular d’ El Gat amb botes que és més positiu que el gat de La rateta que escombrava l’escaleta. Es tracta d’un conte tradicional adaptat per Charles Perrault on el gat és l’animal astut, humanitzat per anar calçat amb botes, que ajuda el seu amo que triomfa, gràcies a l’enginy del gat, sobre els seus germans.
Immediatament em ve també al cap el gat de Cheshire, interessant amb els seus jocs de paraules i de lògica i ambigu en les seves actuacions, que apareix i desapareix amb el seu somriure deixant en la perplexitat Alícia i altres personatges d’Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll.
De fet, no cal que continuï amb més exemples, perquè Jorge de Cascante va reunir en el llibre El Gran Libro de los Gatos: Los mejores relatos, ensayos y poemas de la literatura felina universal d’editorial Blackie books, més de quaranta documents literaris de novel·la, poesia, assaig i cançons que tenen els gats com a protagonistes. Però potser encara en diré un que és un relat paradigmàtic del terror psicològic, El gat negre d’Edgard Allan Poe.
Aquesta al·lusió al relat d’Edgard Allan Poe em porta a recordar un de Maria Aurèlia Capmany (1818-1991) que també es titula El gat negre mala bèstia i salvatge, publicat per Comanegra el 2018, però que és del 1962 i va aparèixer originàriament dins de Coses i noses. És curiós que la Capmany doni el protagonisme a un gat negre quan totes recordem una de les fotografies emblemàtiques de l’autora amb un gat blanc.
Així passo a parlar d’autores que és el que toca i la veritat és que el desencadenant de la motivació d’escriure aquesta entrada de bloc és el llibre d’Isabelle Aupy, L’home a qui ja no agradaven els gats, traduït per Mia Tarradas i editat enguany per l’editorial Raig Verd.
Aquest és un dels llibres fàcils de recomanar perquè té tot el que cal per a gaudir d’una bona lectura i no és ni llarg. Es diu que l’autora, Isabelle Aupy (1983), va aprendre literatura seguint l’ordre alfabètic de les lleixes de la biblioteca i segurament això la va convertir en una autora molt diversa de forma i fons en el conjunt de la seva producció.
Només us explicaré el plantejament de l’obra perquè espero que la llegiu aquestes vacances. Es tracta dels habitants d’una illa que viuen amb harmonia amb una colònia de gats i un dia veuen que els gats han desaparegut perquè uns homes d’amagat els han caçat i se’ls han endut i així comença i el que ve a continuació ja és el cos de la novel·la amb un contingut de faula a favor de la llibertat personal i contra les imposicions.
Vull acompanyar aquesta novetat d’autora i obra amb dues altres autores més que consagrades que també han dedicat als gats alguna part significativa de la seva obra.
A Ursula K. Le Guin (1929-2018), em sembla que no cal presentar-la perquè és ben coneguda, reconeguda i premiada per la seva magnífica obra polifacètica de ciència ficció i fantasia sobretot, però també de poesia, llibres infantils i assajos. Se sap que era amant dels gats i ara i aquí la recordem perquè va escriure un recull Catwings, considerat en el conjunt de la seva producció una obra menor, amb històries de lluita per la supervivència d’uns gats que tenen ales i que això els permet fer coses excepcionals i a la vegada permet a l’autora transmetre una filosofia de vida sobre les dificultats que suposa ser diferent. Va ser traduïda al català per Maria Cabrera i publicada l’any 1988 per Ed. Flamboyant.
I una altra autora amant dels gats era Doris Lessing (1919-2013) i evidentment tampoc no cal presentar-la perquè forma part de les grans figures de la literatura universal i un dels referents més valorats i estimats del feminisme per tota la seva obra, però especialment per El Quadern daurat. Té nombrosos premis internacionals com el Premi Internacional Catalunya (1999), Premi Príncep d’Astúries de les Lletres (2001) i Premi Nobel de Literatura (2007).
Lessing recull i comparteix les seves experiències vitals, més o menys literaturitzades en moltes de les seves obres i té una sèrie de Cat Tales/Contes de Gats que són especialment significatius perquè ens transmet la seva experiència de relació amb els gatsde tota la seva vida des de Zimbabue fins a Anglaterra: Particularly Cats (1967), Particularly Cats… and More Cats (1989) The Old Age of El Magnifico (2000) i On Cats (2002).
El primer llibre d’aquesta sèrie fou traduït per Helena Valentí, il·lustrat per Joana Santamans i publicat per Lumen l’any 2016 amb el títol de Gatos il·lustres. Es tracta d’un text escrit amb tendresa i producte d’una observació acurada i, malgrat que no deixa de ser autobiogràfic, els gats misteriosos i enigmàtics en són els veritables protagonistes.
I fins aquí aquesta tramesa com a una petita mostra de la relació dels gats amb la literatura en general i amb les escriptores concretament. Hem de tenir ben present que es diu amb raó que les persones amants dels gats són com una secta perquè l’aprenentatge i el benestar que la seva presència quotidiana aporta és molt especial.
I ara a punt d’acabar, per a les companyes “de ciències” voldria lligar el final amb el principi i relacionar, com ja s’ha fet ingeniosament, el gat Cheshire d’Alícia en terra de meravelles que apareix i desapareix amb el gat quàntic, el famós Gat de Schrödinger, tancat en una caixa i quementre no obrim la caixa, el gat és viu i alhora és mort. En el moment precís d’obrir la caixa, el mateix fet de l’observació modifica l’estat del gat, que passa a ser només viu o només mort.
No hi ha dubte que el gat de l’Alícia és molt més divertit.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
miauuuu! molt ben trobat!
La foto de capçalera de Colette és aportació de Camille que és qui edita el bloc… Moltes gràcies
Em diuen que Rosa Luxemburg tenia una gata que es deia Mimi