En primer lloc cal celebrar que el 26 de novembre Mary Nash va rebre el Premi d’Honor de la Història 2024, promogut per la revista Sapiens, com a pionera en l’estudi i la docència de la història de les dones. Mary Nash (1947) va arribar d’Irlanda a casa nostra el 1968 i a partir dels anys 70, amb la seva recerca sobre les dones a la Guerra Civil, ja es va convertir en un referent per a les feministes i per al món acadèmic pel que fa a “qüestionar el cànon comú que havia projectat el masculí com a norma universal i havia exclòs el femení de la història”. Des d’aquí el nostre reconeixement i agraïment a Mary Nash.
A la mateixa convocatòria entre d’altres, també han estat premiades Mary Beard (1955) que és una reconeguda acadèmica anglesa especialista en estudis clàssics i Queralt Solé, professora universitària especialista en violència durant la guerra espanyola i el franquisme. És necessari parlar de les dones historiadores i dels importants canvis que es van consolidant en la historiografia gràcies a la superació de l’androcentrisme dominant a l’àmbit acadèmic. També és important, en tractar concretament de la història de les dones, plantejar la qüestió de si cal superar la visió d’una història de dones individuals i excepcionals i de si cal fer la història amb perspectiva i protagonisme de grups, de classes i de moviments socials. Evidentment aquí no és el lloc per a aquest debat, però queda sobre la taula perquè a continuació segueix la presentació d’uns llibres que potser entrarien en aquesta polèmica.
«Rafael Dalmau, Editor» és una empresa que va ser fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i Farreres, conjuntament amb la seva filla Maria Carme Dalmau i Dalmau, i que després d’una llarga trajectòria de vinculació al món del llibre continua com a empresa familiar en mans de la tercera generació. L’editorial s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular catalanes. L’any 1985 els fou concedida la Creu de Sant Jordi.
Una de les col·leccions de l’editorial, la més veterana, és “Episodis de la història” que des del 1960 treu mensualment un volum breu i econòmic sobre història de Catalunya, de tal manera que compta al voltant de 350 títols. Es tracta majoritàriament de treballs de divulgació, però també se n’editen d’investigació i inclou estudis d’història, d’erudició local, història literària i treballs del jovent investigador.
A continuació hi ha la selecció de títols, que són molt pocs, que tenen les dones com a protagonistes seguint el número d’ordre dins de la col·lecció: 7. Margarida de Prades de E. Fort i Cogul, 28. Maria de Montpeller de R. Dalmau i Ferreres, 69. Les abadesses de Sant Joan d’Esteve Albert Corp, 77. Les dones en la nostra Història de Ferran Soldevila, 89. Mata d’Armanyac, duquessa de Girona de Aurea Javierre i Mur, 172. Violant Carroç, una comtessa dissortada de Maria Mercè Costa, 197. La reina Blanca d’Anjou de Francesc A. Miquel, 205. Berenguera Berenguer de Barcelona, emperadriu de les Espanyes d’A.Tona i Nadalmai, 218. Margarida de Montferrat, comtessa d’Urgell de J.B. Xuriguera, 236. Germana de València, segona muller de Ferran “el Catòlic” de Josep Faulí.
Aquests llibres, els podeu trobar a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona gràcies a la donació de la biblioteca familiar de Glòria Roig.
En aquesta llista veiem el que s’havia comentat, que les protagonistes de la història són dones individuals i excepcionals. En realitat, aquests llibrets són com biografies i resulten molt útils per a despertar l’interès sobre les dones que aconseguiren estar a prop del poder i la presència de les quals no va quedar invisibilitzada del tot. Són dones de la reialesa i la noblesa que són presentades com a esposes, mares o filles, però que d’alguna manera varen saber influir socialment i política des del seu paper secundari. La veritat és que estem parlant de dones dels segles XII al XVI i l’historiador Ferran Soldevila, en el seu llibret Les dones en la nostra Historia, parla de tres moments de plenitud o quasi de plenitud: “Crec que hi ha en la nostra història tres moments en què les dones estan a punt d’aixecar-se fins el nivell que els pertoca, i algunes ho aconsegueixen plenament: el primer és el trànsit del segle XII al segle XIII; el segon, en el primer terç del segle XV; l’altre, cap a la meitat del segle XVI”.
A continuació una pinzellada d’aquestes dones, ara per ordre cronològic i afegint-hi alguna més que no té llibret, però que cal citar perquè s’ho mereix. Per a mi ha estat un bon repàs de la història de Catalunya.
Emma de Barcelona (880-942) va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Era filla de Guifré el Pilós.
Ermessenda de Carcassona (ca.972-1058) va ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona casada amb el comte Ramon Borrell, amb qui governà fins que morí i li donà en escriptura testamentària el condomini dels tres comtats de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d’edat de son fill Berenguer Ramon I després encara va tornar a ser-ho del seu net.
Almodis de la Marca (c. 1020 1071) fou comtessa consort de Barcelona. Ramon Berenguer I va ser el seu tercer marit. Tots dos van abandonar els seus cònjuges respectius i així van fer un casament per decisió pròpia i no imposat, la qual cosa va suposar l’excomunió de Ramon Berenguer. Fou una dona sàvia que al llarg de la seva vida va manifestar interès pel dret i per això col·laborà de manera activa en la primera redacció dels Usatges de Barcelona.
Berenguera de Barcelona (1116-1149) fou reina consort de Lleó (1126-1149) i emperadriu de Castella i Lleó pel seu matrimoni amb Alfons VII de Lleó.
Peronella d’Aragó (1136-1174) era filla del rei d’Aragó Ramir II i, al cap d’un any de néixer, es va pactar el matrimoni de Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV que segons les disposicions matrimonials va posseir la sobirania d’Aragó i aquest es considera l’inici de la Corona d’Aragó.
Maria de Montpeller (1182- 1213) fou senyora baronessa de Montpeller, muller del rei Pere I i mare del rei Jaume I. Era filla de Guilhèm VIII de Montpeller i d’Eudòxia Comnena de Constantinoble.
Violant d’Hongria (1216-1251) com a cònjuge de Jaume I el Conqueridor fou reina d’Aragó, de Mallorca i de València i comtessa de Barcelona. Tingué un important paper en la política de la Corona d’Aragó. Està enterrada a Vallbona de les monges.
Blanca d’Anjou o Blanca de Nàpols (1283-1310) fou princesa de Nàpols i reina consort de la Corona d’Aragó pel seu matrimoni amb Jaume el Just. L’enemistat entre els Anjou i la Corona d’Aragó pel domini de Sicília acaba amb el tractat segons el qual Jaume II es compromet a casar-se amb Blanca d’Anjou. El matrimoni es va avenir i varen tenir nombrosa descendència i és important destacar que Blanca preveient la seva fi quan anava a parir el seu novè fill, va fer testament on fa constar els perills que corrien les dones abans, durant i després del part
Elisenda de Montcada i de Pinós (c.1292-1364) fou reina de la Corona d’Aragó ja que fou la quarta i darrera muller de Jaume II el Just. Va fundar el monestir de clarisses a Pedralbes.
Sibil·la de Fortià, (vers 1350-1406) fou reina consort en casar-se amb Pere III, vidu d’Elionor de Sicília. Aviat començaren les tensions entre Sibil·la i el futur hereu Joan I i la seva esposa Violant de Bar. Fou reclosa durant un temps al castell de Montcada i finalment gràcies a Martí l’Humà va poder residir, sota vigilància, a Barcelona.
Mata d’Armanyac (1347-1378) fou duquessa consort de Girona i de Cervera per casament amb el futur Joan I. De bon tarannà fou apreciada a la cort i amb Sibil·la de Fortià hi mantingué una relació cordial, malgrat l’actitud de Joan envers la seva madrastra. Els seus dots diplomàtics foren essencials en els diferents conflictes que li van tocar viure.
Margarida de Montferrat (aprox. 1360-1420) Comtessa d’Urgell, segona muller de Pere II d’Urgell. Fou mare del comte Jaume II d’Urgell. Un cop vídua l’influí en el govern comtal i en la seva pretensió al tron reial, arran del compromís de Casp (1412). Sembla que fou la instigadora de la rebel·lió del seu fill contra Ferran d’Antequera que acabà amb l’empresonament de Jaume d’Urgell. Va conspirar per a alliberar el seu fill, fou descoberta i va patir diversos empresonaments fins a la seva mort.
Margarida de Prades (1387-1429) fou reina consort pel seu matrimoni amb el rei Martí l’Humà que durà menys d’un any i que, en no tenir descendència, s’extingeix així la dinastia del Casal de Barcelona i s’inicia l’interregne que desemboca en el Compromís de Casp. Margarida es tornà a casar, ara amb un noble valencià i no se saben les causes del caràcter secret d’aquest matrimoni. El seu interès per la cultura va ser el centre d’una important cort literària. Finalment es va retirar al monestir cistercenc de Valldonzella i va arribar a ser-ne abadessa.
Violant Carròs i de Centelles (1456-1511) fou Comtessa de Quirra (Sardenya), filla de Jaume Carròs, comte de Quirra, i de Violant de Centelles. Es va casar primer amb Dalmau Carròs i de Mur i, en segones núpcies, amb Felip de Castre i Carròs. Va tenir tota la seva vida problemes i plets amb les herències i reclamació dels seus béns. Fins i tot, fou detinguda i li fou arrabassat el comtat, a causa dels molts deutes que tenia. Violant aconseguí escapar i arribar fins a la cort i finalment pogué tornar a Sardenya on morí. Els plets i litigis pel seu patrimoni continuaren després de la seva mort.
Germana de Foix (1488-1536) fou virreina de València, reina consort d’Aragó com a segona esposa de Ferran el Catòlic. Després de la mort d’aquest, es casà amb Joan de Brandeburg-Ansbach; i finalment, després de quedar vídua novament, amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.
Reconec que el bloc aquesta vegada ha quedat més aviat excessiu d’informació i per això s’acaba aquí perquè, seguint el plantejament cronològic que feia Ferran Soldevila, ara ens quedaria pendent presentar algunes dones de la meitat del segle XVI com Juliana Morell, Isabel Josa i Estefania de Requesens, però les reservo per a un altre bloc perquè ja no es tracta de reines “consorts”.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
