20 d’abril de 2022

Aquesta setmana ja podem anar sense mascaretes i només caldrà portar-les als centres de salut i al transport públic. Recordeu, al principi, quan no n’hi havia i vàrem aprendre a fer-ne? Després van aparèixer les quirúrgiques i després les FFP2. I tot el que va passar a les escoles?… No sé si tot això ja és història, però per si de cas, més cal no amagar-les gaire.

La veritat és que les mascaretes o millor dit les seves germanes grans, les màscares, tenien ja abans de la pandèmia una llarga i interessantíssima història que es pot resseguir de manera exhaustiva visitant l’exposició del CCCB, La màscara no menteix mai. És sorprenent la quantitat d’informació que hi ha al voltat de les màscares i l’exposició fa un recorregut per la història “subterrània del darrer segle i mig”. Va explicant en quines èpoques i en quins àmbits s’han emprat i amb quines finalitats. És una exposició tan àmplia i completa que potser recomanaria, si és possible, veure-la en dues vegades.

Dona la benvinguda a l’exposició una màscara prehistòrica. Després hi ha una part dedicada als encaputxats del Ku-Klux-Klan amb tot el que representen a la història dels EEUU, però curiosament l’exposició no contempla els encaputxats de les processons de Setmana Santa que acabem de veure pels pobles i ciutats de la península.

Continua amb les figures de Phantomas i altres emmascarats de ficció del cinema i de les historietes gràfiques i en aquest àmbit hi ha una aportació interessant de Julio Cortàzar. Més endavant fa un lligam molt curiós entre el Klan i la màscara de Rorschach d’un dels personatges de ficció que ens fa veure la popularitat que va tenir, en el seu moment, el test projectiu de psico-diagnòstic de Rorschach. També hi ha dades dels baixos fondos de París vinculant les cares/carotes dels delinqüents amb l’antropometria i teories de Lombroso. Una altra part està curiosament dedicada al món dels mags i dels estafadors.

La narrativa de l’exposició segueix l’eix temporal i també el temàtic. Una part important i molt impressionant i espectacular és la dedicada a l’anti-maçoneria i al satanisme de finals del XIX amb noms com Léo Taxil i Diana Vaughan i que a la península dura fins l’època franquista.

M’agradaria aturar-me en el període de la Primera Guerra Mundial perquè hi ha una secció dedicada a Ann Coleman Ladd (1878-1939) una artista i escultora estatunidenca que és un personatge interessantíssim perquè es va dedicar a millorar l’aparença de les cares del soldats desfigurats a la guerra. Va anar a França el 1917 i allí va conèixer Francis Derwent Wood en el Departament de Màscares per a la Desfiguració Facial a París i va començar a treballar en màscares cosmètiques. Els soldats desfigurats anaven al seu estudi i ella els esculpia la cara amb fang o plastilina i feia la pròtesi de coure galvanitzat molt fi que pintava amb esmalt. Va ser molt reconeguda la seva feina i actualment d’aquesta especialitat se’n diu anaplastologia.

Com era d’esperar la part dedicada al surrealisme és important i té continuïtat amb els moviments artístics avantguardistes com el dadaisme, on les dones tenen un evident protagonisme. Hi apareix Mary Wigman (1886-1973) ballarina expressionista que emprava màscares en les seves actuacions per a accentuar la gesticulació. També té el seu espai Emmy Hennings (1885-1948), una artista completa, cofundadora de Cabaret Voltaire que va iniciar el moviment dadaista a Zuric. Dins del mateix grup es troba Sophie Taeuber (1889-1943) que desenvolupa les seves “danses abstractes” i dissenya vestits inspirats en els indis hopi i els irònics caps Dadà. Lavinia Schulz (1896-1924) feia servir habitualment en els seus espectacles i danses vestuaris màscares inspirats en robots. Hannah Höch (1889-1978) també del moviment dada va ser pionera en el fotomuntatge. Entre els temes que va abordar hi ha l’androgínia i l’amor lèsbic, que els va tractar des de la seva experiència personal. Subratllo aquest dada perquè encara ens falten moltes peces per a reconstruir la història dels lesbianisme.

Un capítol especial és el que l’exposició dedica a Carrington, Horna i Varo, qualificades de “les tres magues” per l’excepcionalitat de les seves aportacions artístiques en el surrealisme i més enllà i que tenen en comú haver-se refugiat a Mèxic on van morir. Mereixen elles soles que els dediquem un blog o sigui que per ara queda pendent.

A partir d’aquest punt l’exposició entra en una altra dimensió, pel fet d’estar ja en la més estricta contemporaneïtat. Crida molt l’atenció la gran i diversa quantitat de màscares dels lluitadors mexicans que es pot relacionar amb el passamuntanyes del comandant Marcos i a partir d’aquí pren protagonisme tota la lluita reivindicativa d’Anonymous i altres grups.com a Rússia les Pussy Riot un grup punk rock feminista format l’agost de 2011 que ha organitzat espectacles no autoritzats, amb molta ressonància.

I finalment a l’exposició s’arriba al tema de les malalties i de les mascaretes vinculades a la salut i a la sanitat que és el que hem viscut i vivim encara.

Recuperem el títol de l’exposició, La màscara no menteix mai, perquè efectivament és una afirmació certa ja que sempre, quan es vol amagar una informació, se n’està donant una altra de complementària i així ho experimentareu si visiteu la recomanable exposició del CCCB aquest final de mes… són els últims dies.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

14 d’abril de 2022

De tant en tant recordo que sóc professora de llatí i em surt una dita llatina relacionada amb el tema que vull tractar. En aquest cas la frase és Casta fuit, domum servavit, lanam fecit, que és una fórmula estereotipada que apareix a les làpides dels enterraments de les matrones romanes i que fa referència a l’ideal de la mestressa de casa. Deixo de banda el fet de la castedat i de les feines de la llar i em fixo en el fet de filar i teixir la llana. Passar d’aquesta tasca quotidiana de filar, teixir i cosir a la valoració de l’artesania i a fer que aquesta activitat esdevingui art és el que hem fet i fem les feministes per tal de superar l’estretor del cànon androcèntric patriarcal.

No fa gaire una gran artista feminista, amiga de Ca la dona, Mari Chordà em va recomanar que anés a veure l’exposició de Magda Bolumar, Xarpelleres 1960-1980 a la Galeria Marc Domènech.

És evident que vaig fer cas de la recomanació i em vaig trobar davant d’una obra sorprenent i magnífica.

Magda Bolumà Chertó (1936) és una artista plàstica vinculada a les avantguardes artístiques de mitjans del segle xx. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró, va contactar amb alguns membres del grup Dau al Set i amb l’escultor Moisés Villelia, amb qui es va casar. Va mantenir amistat i relació artística amb Joan Brossa i amb el crític Cirici Pellicer, entre d’altres.

El seu treball amb materials primaris és característic i es va donar a conèixer l’any 1960 amb Xarpelleres, construccions fetes amb teixit de sac, calades, cosides, lligades, estirades i tenyides. La matèria i la textura tenen una especial importància que queda ressaltada per la tensió dels fils que són els protagonistes. Aquesta és la manera, amb la trama de fils, com l’artista s’apropa a la vida i reordena el món.

L’exposició de Magda Bolumar ja es va acabar o sigui que haureu d’esperar una altra oportunitat per a veure-la, però la sí que podreu visitar al MACBA és la de Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert que hi serà fins el setembre de 2022.

A la presentació de l’exposició és pot llegir: L’acte de teixir és per a Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) una activació crítica de la imaginació que va més enllà dels límits materials. Per a ella, teixir es formula com un codi obert de ruptura i repetició des del qual es pot llegir, transformar i transmetre un coneixement sempre complex i plural.

Teixir és una tekhné, amb un codi universal que produeix diferents formes, que traspassa fronteres culturals i que assumeix errades i encerts imprevistos. Això es veu clarament en l’exposició que recull una àmplia selecció de tapissos i teles que són protagonistes al costat de dibuixos , escrits i vídeos, tots ells productes que van dels anys setanta fins ara.

Teresa Lanceta es va doctorar en Història de l’Art i ha viscut i passat temporades a Alacant , Granada, Madrid, Sevilla i Marràqueix. Ha estat docent a l’escola d’Arquitectura d’Alacant i a l’Escola Massana de Barcelona. En la seva obra transmet aquesta diversitat de contextos geogràfics i culturals on ha viscut i les experiències d’haver estat en contacte amb dones marroquines i gitanes. És un conjunt ric de colors i formes que beu de diferents tradicions.

Per acabar aquest recorregut de fils i teixits, vull recordar un dels tallers que van fer les companyes de Femart dins de les activitats de l’exposició Las Migras de Abya Yala. Justament va ser una trobada de fotobrodat que portava per títol Honrando a mis ancestras. Segur que al web de Femart podeu trobar més informació sobre aquesta activitat que ajuntava el present de la foto amb el passat del brodat.

Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista

7 d’abril de 2022

Porto retard perquè el dia 11 de febrer, dia de les nenes i dones i la ciència hagués volgut dir alguna cosa i no hi vaig ser a temps i ara em decideixo a fer-ho relacionant-lo amb el dia del teatre que va ser el 27 de març. La idea ve d’haver llegit el llibre de Robert Marc Friedman, Projecte Meitner. Una història de ciència i traició.

Tal com suggereix el títol del llibre es tracta d’explicar què va passar amb el premi Nobel que no va rebre Lise Meitner (1878–1968) pel descobriment de la fissió nuclear i que sí que va rebre el seu col·laborador Otto Hahn (1879-1968). La forma teatral ens apropa al conflicte de manera molt àgil i amb tota la força emocional de la tensió de la conversa entre aquests dos personatges. També se suma un tercer personatge, Manne Siegbahn (1886-1978) que fou el professor suec que va acollir Lise quan va haver de fugir del nazisme, però que tampoc no la va ajudar, perquè la seva ambició xoca amb els principis ètics de Lise Meitner.

Lise Meitner fou una física austríaca especialitzada en el camp de la radioactivitat i de la física nuclear. Era de família jueva intel·lectual i convertida al luteranisme. Va aconseguir entrar a la universitat de Viena i l’any 1900 va començar a estudiar medicina i després física. Amb el doctorat obtingut l’any 1905, va anar a Berlin a estudiar amb Max Planck i Otto Hahn. El 1926, esdevingué professora titular a la Universitat de Berlín, i fou la primera dona que assolia aquest grau a Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder, s’inicià la persecució de molts científics jueus o d’esquerres i Meitner, aleshores directora de l’Institut de Química, va poder lliurar-se’n inicialment per la seva nacionalitat austríaca, però l’assetjament i el poc suport rebut dels seus col·legues, inclòs Otto Hahn, precipitaren la seva marxa a Suècia.

A l’exili continuà el contacte amb Hahn i, malgrat la creixent desconfiança que hi havia entre ells, planificaren un seguit d’experiments que es van fer a Berlin al laboratori de Hahn, però fou Meitner qui va poder explicar i demostrar els resultats segons els quals l’àtom d’urani s’havia trencat per formar bari i criptó, expulsant gran quantitat de neutrons i energia. Hahn publicà el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner i l’any 1944 va rebre el Premi Nobel de química pel descobriment de la fissió nuclear mentre que Lise Meitner es quedà sense el reconeixement que mereixia.

No he dit que el llibre ha estat traduït per Natalia Prío Platz i porta un epíleg d’Anabel Morales que explica l’experiència de les membres de l’Institut de Física Corpuscular de la Universitat de València que van engegar el Projecte Meitner i la posada en escena de l’obra per la companyia teatral CRIT amb gran èxit. Amb les seves paraules: “Espectacle molt necessari des del punt de vista social, tant per la necessitat de facilitat l’accés a la ciència com per a proporcionar models professionals de dones brillants. El tema de la fissió nuclear pot ser difícil d’entendre, es tracta també el tema de la responsabilitat moral de la recerca en física pràctica. La física és la ciència del present i del futur. Tant de bo que continuï pujant a l’escenari!“

I com sempre passa, resulta que tenim una experiència més propera de vincular teatre i dones científiques. Es tracta de les representacions teatrals que es van fer els anys 2011 i 2012 de Conversa sobre química. Adaptació de l’obra de Jane Marcet, iniciativa de les professores Mercè Izquierdo i Núria Solsona amb el grup GCEC (Gènere, Ciència i Ensenyament de les Ciències) de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

Consta que molts personatges importants en el camp de la ciència hi arribaren de forma directa o indirecta perquè havien llegit Conversations on Chemistry de Jane Haldimand Marcet (1769-1858), una excel·lent escriptora i il·lustradora de llibres populars d’introducció a la ciència i de divulgació en altres camps que tingueren un gran èxit.

Jane Marcet era filla d’una família que va proporcionar a ella i als seus germans una formació molt completa sense discriminacions. De pare suís i mare anglesa va rebre el millor de les dues línies, va ser educada a casa i va estudiar llatí essencial per a les ciències. Quan tenia quinze any va morir la seva mare i es va fer càrrec de la casa i de l’educació dels seus germans. Es va interessar per l’art a conseqüència d’un viatge a Itàlia i va estudiar-ne i així posteriorment va poder il·lustrar els seus llibres.

Es va casar amb un metge també molt interessat per la cultura en general i a casa seva hi havia trobades amb gent intel·lectual i científics de l’època. Justament recordant les dificultats que ella havia tingut de més jove per a seguir els temes de les discussions i converses, va començar a escriure els llibres de divulgació.

El seu text sobre la Química va tenir més de vint edicions a Anglaterra i als EEUU i va ser traduït a l’alemany, francès i italià i cal destacar que les primeres edicions (1805) van sortir com a anònimes. La gràcia és que el text estava escrit en forma de diàleg i per això s’entén que sigui fàcil dramatitzar-lo. La conversa és entre la senyora B i les seves dues deixebles: Emily que és aplicada i obedient i Caroline que és més espontània i desinteressada en aprendre química. Al llarg de la conversa es presenten de forma rigorosa i contrastada els descobriments tècnics i científics de Galvani, Volta, Franklin, Priestley, Berzelius, Lavoisier i altres.

L’adaptació catalana per a teatre d’aquesta conversa té el mateix objectiu de divulgar coneixement científic i alhora donar protagonisme a les dones en aquest àmbit.

Acabo dient que tinc ganes de saber més coses de l’altra obra d’èxit de Jane Marcet Conversations on Political Economy (1824), tenint en compte que l’economia cada vegada té més espai en el currículum escolar. I potser també podria ser útil en l’actual context ecològic Conversations on Vegetable Physiologyː Comprehending the Elements of Botany, with Their Application to Agriculture.

Com diem sempre, les feministes hem de recuperar la nostra genealogia.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

1 d’abril de 2022

Al Taller de pintura del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet la professora, Imma Monserrat, va proposar de visitar i comentar l’exposició de l’artista Kima Guitart per commemorar el 8 de març d’enguany.

Diumenge passat vam anar al Museu tèxtil de Terrassa, on s’exposa l’obra de l’artista fins al proper 12 d’abril. Kima Guitart en persona ens va guiar a través de les diferents peces i ens va donar tota mena d’explicacions, tant sobre el procés tècnic com per l’elaboració intel·lectual i creativa prèvia.

Vaig prendre’n uns quants apunts.

Kima Guitart va començar la seva obra de pintura sobre seda fa prop de 50 anys, amb tècniques provinents del Japó apreses a una escola de Paris. La producció inicial es basava en la confecció sobre seda, pintada per ella mateixa, de complements per a la indumentària femenina: fulards, ventalls i altres objectes propers a la confecció, ofici heretat de la seva mare, que era modista.

L’obra presentada en aquesta exposició neix d’unes proves de color com a treball purament tècnic. Va fer les proves en blau, en verd i en vermell. La pintura sobre seda té molts punts de contacte amb l’aquarel·la: el control de l’aigua, la difusió del color i l’atzar en el resultat final de la pintura. Va decidir penjar al seu estudi la tela de seda pintada en vermell.

De mica en mica la va anar omplint de significat. El color vermell era color de sang. La sang familiar a la dona, la de la menstruació, la del part. La lectura de Cassandra de Christa Wolf va acabar de motivar-la: la dona que forma part de les visionàries anònimes i silenciades. Silenciada perquè no se sotmet a la voluntat masculina d’Apol·lo. A més, és posseïdora de la veritat. Cassandra sap que el personatge d’Helena és senzillament un fantasma, un pretext per a una guerra. Alhora és el símbol de totes les sangs com a conseqüència de la violència generalitzada a la guerra, contra homes i dones.

Als anys 80 la novel·la de Christa Wolf i la pròpia autora es van convertir en un senyal d’identitat del feminisme.

Al 2020 Kima Guitart va quedar col·lapsada com a conseqüència de l’efecte mortal de la pandèmia en membres de la seva família. Havia mort el seu germà. Quan va tornar a la feina, necessitava arrelar-se. D’aquest sentiment va néixer la necessitat de completar la túnica de Cassandra, elaborada un parell d’anys abans. De bon principi es tractava de vestir un personatge de dimensions mitològiques, més enllà d’una dona real. Ara allargava les dimensions del seu cos amb uns godets, com si fossin arrels que s’endinsen a la terra.

A més de la peça central de la túnica de Cassandra hi veiem exposada una instal·lació d’una gran tela formada per dues peces, una de llana, pesant, i una de seda, lleugera. Les dues peces estan unides en un punt àlgid al que va a parar la de llana, com si arribés al seu punt culminant, i del que davalla la de seda, volàtil. La primera és la vida visible de Cassandra sobre la terra. La segona, la seva vida invisible, un cop ha estat assassinada.

Altres peces tancades en petits cubs de 20×20, encabits a la vegada en cubs de 40×40, van representant els sentiments de Cassandra en aquest seu camí cap a la mort. Prenen el títol de Fragments. Representen el dolor, la felicitat o l’amor.

En aquesta ocasió Kima Guitart fa realitat l’expressió de tots aquests sentiments a través de la pintura, sempre amb el color vermell en infinitat de tonalitats, sobre teles de seda clavades en un bastidor de fusta mentre hi treballava. Això li permetia pintar horitzontalment.

Tot visitant l’exposició trobem a la nostra disposició un full explicatiu sobre la tasca creativa de l’artista. L’ha elaborat la professora Pilar Bonet de la Universitat de Barcelona, investigadora de la creativitat visionaria de dones artistes. En un article excel·lent, ens endinsa en els motius particulars que han causat aquest treball sobre seda i ens proposa continuar analitzant les relacions entre llenguatge, discurs, ideologia, art i gènere en un temps agitat i de crisi que cal transformar, tot seguint les pautes de Griselda Pollock (1).

En el mateix article la professora universitària considera l’escenari de les sales com un relat coral d’imatges tèxtils i veus ocultes. És aquesta valoració la que estableix el lligam entre la visita a l’exposició de pintures sobre tela i el nostre entorn més immediat, l’Hospitalet de Llobregat, redós de tantes veus femenines emmudides pel soroll eixordador dels telers i pel poder patriarcal, a les fàbriques tèxtils. N’havíem parlat uns dies abans en una xerrada amb la historiadora Natàlia Piernas.

La gent que ens trobem periòdicament al Taller de Santa Eulàlia hem tingut ocasió d’ emocionar-nos, gràcies a la iniciativa de l’Imma Monserrat, pel contacte amb aquesta obra. Ens mostra un domini de la tècnica i una profunditat de pensament que reclamen el nostre agraïment.

Gràcies, Imma!

Gràcies, Kima!

Carme Llitjós Pascual
Professora jubilada

---

(1) Griselda Pollock, Rozsica Parker. Maestras antiguas. Mujeres, Arte e Ideología (1981). Barcelona. Akal 2021.

Nota: Ha estat publicat fa poc Cassandra, llibre visual amb obra de Kima Guitart i poesia de Laia Llobera. Ed.Pagès. Col. Diàlegs. Lleida, 2022.

22 de març de 2022

No sé si espontàniament hagués escrit res sobre la situació que està vivint la comunitat educativa aquests últims temps, ja que és una conjuntura complexa, difícil i arriscada de comentar sobretot perquè porta darrera molts anys de pèrdues, confusions i contradiccions. El detonant que em fa decidir a fer-me ressò dels moments conflictius que viu el món de l’educació a hores d’ara és que vaig anar a la manifestació el dijous passat i m’ho van demanar les companyes ja jubilades que em vaig trobar i que també hi havien anat, perquè com jo senten que ser mestra o professora imprimeix caràcter i ho ets per sempre i que, per tant, per dir-ho d’alguna manera, no podem deixar la nostra gent a l’estacada. De fet, escric per aquest sentiment de preocupació i solidaritat que porta implícit un compromís responsable amb el fet educatiu.

Malgrat les dificultats comunicatives, sembla que ja està clar que el conflicte actual no es tracta d’una qüestió concreta de fer uns dies més de vacances a principis de setembre, que ja se sap que, de fet, són de feina per a preparar el curs. Està clar, doncs, que no es tracta de vacances i sort que la rima i els rodolins ens recorden que són les mancances acumulades les que estan presents en el conflicte que es ressent de fa temps de les retallades que amb el pas del temps van provocant més desequilibris i injustícies, mentre es va allunyant cada vegada més el famós 6 % del PIB que és la xifra desitjada i esperada per un servei públic universal com és l’educació.

També és evident que hi ha una mancança que el col·lectiu d’ensenyants sent de manera més punyent, que és la falta de reconeixement i de diàleg per part de qui hauria de tenir-ne cura en les relacions personals i col·lectives. En aquest sentit cal dir que en això de les relacions no hi ha res fàcil, tenint en compte la pluralitat i diversitat del personal, però justament per això mateix s’ha d’anar amb peus de plom i explicar molt bé i dialogar tant com faci falta abans de prendre cap decisió, per urgent que pugui semblar o per bona que pugui ser.

Ja veieu que no tinc intenció d’entrar en qüestions més concretes (el mural a la façana de l’institut Poeta Maragall en fa una llista) perquè les mestres i professores feministes sabem que, en perspectiva àmplia, són les Pedagogies Feministes les que han d’il·luminar tot el conjunt de factors que han de portar a una educació de qualitat: la formació inicial i contínua del professorat, el currículum, la producció de materials didàctics, l’organització i funcionament de centres, la comunicació i la convivència. Les Pedagogies Feministes han recorregut ja un llarg camí d’alliberament i emancipació qüestionant l’androcentrisme i l’autoritarisme amb una crítica responsable de tot el que no funciona en el sistema amb l’objectiu de la transformació social mitjançant l’educació. Els elements característics d’aquesta manera d’educar i ensenyar no són una novetat i tenen una història al darrera sovint oblidada i que ressona quan es planteja el reconeixement de l’experiència com a font de saber, el desenvolupament de l’esperit crític, la deconstrucció de les relacions de poder, la lluita contra les desigualtats, les pràctiques participatives i emancipadores, el lligam entre afectivitat i aprenentatge, la interseccionalitat com a fonament de la identitat i… sobretot la voluntat de transformació social. La feina no ens l’acabarem, però les feministes sabem quina societat i quina humanitat volem i aquesta perspectiva marca una política educativa engrescadora, però si aquest ideal més o menys utòpic falta, aleshores… passa el que passa…

Ara pensava quantes Conselleries d’Ensenyament /Educació (15) i quants Plans d’Educació (5) he vist passar al llarg de la meva vida professional i d’aquí venen les recances personals i col·lectives. Recordo per si de cas la definició del diccionari de “recança”: Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o haver deixat de fer, alguna cosa. Crec que puc dir com a professora jubilada que, veient la situació actual, algú hauria de tenir recança d’haver fet o d’haver deixat de fer en el passat i de fer o no fer en el present.

Canvio de registre i per a acabar us recomano una exposició que en part ens recorda el passat i un llibre que ens invita a encarar el futur amb esperança.

L’exposició Portes obertes a l’escola pública es pot veure al Palau Robert fins el 14 d’abril. No sé si és per nostàlgia, però em vaig aturar en la part històrica dels anys 70 i 80 del segle passat quan, al final del franquisme, s’acabava una època fosca i hi havia la il·lusió de fer coses noves i diferents a l’escola. Sense fer comparacions, ni donar consells, val la pena fer una ullada a aquest període passat per si inspira especialment pel que fa a la normalització lingüística del català com a llengua vehicular de l’escola. El que no m’agrada de l’exposició és que es tituli “portes obertes”, perquè és fer una picada d’ullet a les jornades de portes obertes que fan els centres i no em sembla bé que els centres públics hagin de fer jornades de portes obertes, com si haguessin de vendre el producte en competència amb altres centres veïns o no. L’escola pública de qualitat hauria d’estar garantida per a tota la ciutadania amb igualtat de condicions i a tot arreu.

El llibre Educació Feminista (que podeu trobar al Centre de documentació de Ca la dona) va ser presentat a l’agrupació de mestres Rosa Sensat que n’és l’editorial i ha estat fruit de l’interès i de l’esforç de Mirta Lojo Suàrez que ha recollit articles de més d’una dotzena d’autores sobre l’evolució de l’educació feminista a Catalunya, els seus eixos vertebradors, les experiències, els recursos, la relació amb les famílies i la projecció cap al futur perquè el llibre pot tenir una continuació. És una publicació que recull les esperances del professorat que treballa diàriament amb il·lusió donant testimoni que una altra educació és possible.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

15 de març de 2022

Jo no ho sabia fins que al Centre de Documentació de Ca la Dona ens ha arribat la donació, per part de Montserrat Alsina Donadeu, d’un Eucológico Romano, editat a Barcelona l’any 1883, enquadernat en pell, que té encastades a la portada, en plata, les lletres inicials entrellaçades del nom de la seva propietària Consol Prat. Es tracta del regal de casament que li va fer Dolors Monserdà de Macià tal com consta a la dedicatòria.

El llibre de gairebé mil pàgines com diu el subtítol és un devocionari complet que recull les funcions religioses de tots els diumenges i de les principals festes de l’any i per això porta el nom d’origen grec bizantí que significa més o menys “catàleg d’oracions”. De fet, l’Eucologia estudia el repertori d’oracions i fórmules litúrgiques provinents de la tradició segons el seu origen, la seva importància en la litúrgia i les seves diverses formes literàries. Cal reconèixer que l’edició del llibre responsabilitat de Llorens Hermanos, del carrer Xuclà de Barcelona, és digna de tenir en compte perquè els editors fan constar en una nota que han fet un gran esforç per a satisfer la demanda que tenien: Habiéndonos manifestado muchas personas que, no obstante sus buenos deseos, no adquirían nuestro Eucologico Romano porque no les alcanzaba la vista á leer tan diminutos caractéres, instándonos al propio tiempo para que hiciéramos una edición con tipos grandes y claros…

De tota manera, el que és veritablement important i significatiu per a nosaltres és la dedicatòria manuscrita en vers que Dolors Monserdà de Macià dedica a Consol Prat Casanovas i que reproduim tal qual, escrita en català pre-fabrià.

A nostre bona amiga, la bella y simpática
Senyoreta Da Consol Prat y Casanovas
Al motiu de ses esposalles
En eix jorn de ventura benehida
Que el foch sagrat de un cast y ver amor,
A transformarse va ta jove vida,
De poncella passant a fresca flor;
Humil recort, ab sem igual tendresa,
T’ofereix gayamanet nostre amistat,
Recort, qui en mitj su estrema sensillesa,
Dins sos fulls, un tresor, hi té guardat.
Com rica perla, en éll, está reclosa,
La paraula del Deu que‘t va crear;
Que va ferte tan bona com hermosa,
Que en ab modestia y virtut te féu brillar.
Al Deu que prego perque eterna sia,
L’aubada hermosa de ton cast amor,
Perque florits contemplis en ta via,
Los somnis dolsos de ton verge cor.

Es tracta d’un text de Dolors Monserdà fins ara inèdit i que, malgrat sigui mostra de literatura de circumstàncies, en aquest cas un regal de casament, és un document important perquè té la qualitat d’expressar de forma personalitzada els tòpics ideals del matrimoni de l’època dins de la societat benestant catalana. No sembla que es tracti d’una fórmula que Dolors Monserdà repetís, si més no, perquè dins d’un cercle establert d’amistats, no seria elegant fer-ho.

Gentilment Montserrat Alsina va acompanyar la donació del llibre amb l’arbre genealògic familiar per tal de localitzar la seva besàvia Consol Prat Casanovas (1865-1925) casada l’any 1884 amb Ricard Alsina Parellada (1857-1932), propietari d’una fàbrica de teixits al Poble Nou i, per tant, cunyada de Ferran Alsina Parellada, personatge important per la seva relació amb la família Güell i sobretot per ser el creador del Gabinet de Física Mentora Alsina. Sap greu no saber-ne més coses que no siguin els records familiars.

Considerem aquest llibre una joia dins de la nostra biblioteca per tot el que aporta de saber indirecte sobre les dones de la burgesia catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista