Carmen de Burgos “Colombine”

by | jul. 24, 2024 | Blog | 5 comments

Ja sabeu que m’agrada anar de tant en tant als mercats del llibres de vell, perquè sempre tinc sorpreses. Aquesta vegada vaig trobar una petita pila de llibrets de La Novela semanal una de les publicacions de la Prensa Gráfica que va ser una important empresa editorial que va existir el primer terç del segle XX.

Aquesta empresa dominava el mercat de les publicacions il·lustrades com Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, La Esfera o Elegancia i posteriorment Crónica, de gran èxit durant la Segona República. També va publicar una col·lecció literària de caràcter polític i una sèrie de novel·les de butxaca La Novela Semanal, molt popular. L’any 1934 també van treure la revista Cinegramas, dedicada al món del cinema. Va estar en actiu fins l’any 1938 i l’any 1939, al final de la guerra tot el patrimoni i capçaleres de Prensa Gráfica foren incautades per la Falange.

De la pila de novel·letes en qüestió vaig triar El extranjero de Carmen de Burgos “Colombine“.

Carmen de Burgos i Seguí  (1867 1932) fou una periodista, escriptora, traductora i activista dels drets de la dona. Se la considera la primera periodista professional a Espanya i en castellà per la seva condició de redactora del madrileny Diario Universal el 1906. Va signar amb diversos pseudònims com a Gabriel Luna, Perico el de los Palotes, Raquel, Honorine o Marianela, però el més conegut i el que més li esqueia és el de Colombine que és el personatge femení protagonista de la Commedia dell’Arte, que fa de companya, inspiradora, temptadora, confident i aliada de la resta de personatges.

La figura de Carmen de Burgos, per sort, ha esta prou estudiada i a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona comptem amb completes biografies seves.

La infantesa la va passar a Almeria on la família posseïa terres, mines i també un cortijo. Als setze anys es va casar amb un periodista més gran que ella que tenia en propietat la tipogràfica que imprimia el principal diari de la capital, i això va permetre Colombine de familiaritzar-se amb el món de la premsa des de jove. El matrimoni va durar poc i quan mor el seu fill decideix començar una nova vida independent amb la seva filla. L’any 1895 obté la titulació de mestra d’Ensenyament Elemental Primària i el 1898 la d’Ensenyament Superior. El 1901 obté plaça mitjançant oposició en l’Escola Normal de Mestres de Guadalajara.

Aleshores ja va poder desenvolupar la seva personalitat com a periodista, corresponsal de guerra, escriptora, assagista i traductora amb una extensíssima producció. Va ser parella del també escriptor Ramón Gómez de la Serna i es va relacionar amb Galdós, Blasco Ibáñez, Juan Ramón Jiménez, Julio Antonio, Julio Romero de Torres, Sorolla entre altres.

Malgrat sembla que no li agradava el qualificatiu de feminista va ser de les primeres defensores del paper social i cultural de les.dones (El divorcio en España, 1904; La mujer en España, 1906; Misión social de la mujer, 1911.

 Amb la seva independència va donar testimoni de llibertat, d’alegria de viure i de republicanisme a favor d’un altre món possible.

Aprofito una informació de la Viquipèdia que serveix per a exemplificar la xarxa entre dones: Carmen de Burgos va tenir una estreta amistat amb l’escriptora portuguesa Ana de Castro Osório. A veure si aquesta relació ens serveix per a saber alguna cosa més del feminisme portuguès.

Sóc conscient que no us dic res de la novel·leta El extranjero, però és que ara tindria feina en contextualitzar-la dins la nombrosa obra de Carmen de Burgos. Però, en canvi, acabo explicant-vos que el venedor de llibres de vell, veient el meu interès per les novel·letes en qüestió, me’n va regalar una altra de la pila, La manzana de Vicente Díez de Tejada. Quan vaig arribar a casa vaig consultar qui era aquest autor que va resultar ser molt interessant sobretot per la seva professió de telegrafista. Tenia una gran anomenada entre els seus companys de professió i el públic en general. Per exemple se sap que l’any 1929 llegia els seus contes per l’emissora Ràdio Barcelona que estava instal·lada al Tibidabo

I com que el fil del saber no té costures, seguint la pista dels telegrafistes m’he trobat amb Consuelo Álvarez Pool, coneguda amb el pseudònim de “Violeta” (1867-1959), que va ser una escriptora, periodista, política, sindicalista, sufragista i feminista espanyola i que va pertànyer a la primera promoció de dones telegrafistes d’Espanya

Del meu entusiasme per la telegrafia i pels telegrames us en parlaré un altre dia perquè heu de saber que formen part de la meva infantesa quan acompanyava la meva mare a la centraleta de Telégrafos de la Ronda Universitat a posar telegrames al meu pare que era viatjant de comerç per tota la península.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Les escriptores i les gates i els gats

by | jul. 4, 2024 | Blog | 3 comments

Fa temps que volia fer una entrada del bloc del Centre de Documentació de Ca la dona parlant dels gats i de les gates i de la importància que tenen en la vida d’algunes escriptores, però també del seu paper protagonista en la literatura. El tema em supera perquè hi ha ja molta recerca feta al respecte o sigui que, com sempre, em limitaré a fer-ne unes pinzellades i unes recomanacions de lectura. A més, em consta que estadísticament hi ha persones que són de felins i persones que són de canins i persones que no són ni d’uns ni d’altres, o sigui que el que pugui dir per a unes serà poc i per a les altres serà massa.

Començo en general amb el conte popular d’ El Gat amb botes que és més positiu que el gat de La rateta que escombrava l’escaleta. Es tracta d’un conte tradicional adaptat per Charles Perrault on el gat és l’animal astut, humanitzat per anar calçat amb botes, que ajuda el seu amo que triomfa, gràcies a l’enginy del gat, sobre els seus germans.

Immediatament em ve també al cap el gat de Cheshire, interessant amb els seus jocs de paraules i de lògica i ambigu en les seves actuacions, que apareix i desapareix amb el seu somriure deixant en la perplexitat Alícia i altres personatges d’Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll.

De fet, no cal que continuï amb més exemples, perquè Jorge de Cascante va reunir en el llibre El Gran Libro de los Gatos: Los mejores relatos, ensayos y poemas de la literatura felina universal d’editorial Blackie books, més de quaranta documents literaris de novel·la, poesia, assaig i cançons que tenen els gats com a protagonistes. Però potser encara en diré un que és un relat paradigmàtic del terror psicològic, El gat negre d’Edgard Allan Poe.

Aquesta al·lusió al relat d’Edgard Allan Poe em porta a recordar un de Maria Aurèlia Capmany (1818-1991) que també es titula El gat negre mala bèstia i salvatge, publicat per Comanegra el 2018, però que és del 1962 i va aparèixer originàriament dins de Coses i noses. És curiós que la Capmany doni el protagonisme a un gat negre quan totes recordem una de les fotografies emblemàtiques de l’autora amb un gat blanc.

Així passo a parlar d’autores que és el que toca i la veritat és que el desencadenant de la motivació d’escriure aquesta entrada de bloc és el llibre d’Isabelle Aupy, L’home a qui ja no agradaven els gats, traduït per Mia Tarradas i editat enguany per l’editorial Raig Verd.

Aquest és un dels llibres fàcils de recomanar perquè té tot el que cal per a gaudir d’una bona lectura i no és ni llarg. Es diu que l’autora, Isabelle Aupy (1983), va aprendre literatura seguint l’ordre alfabètic de les lleixes de la biblioteca i segurament això la va convertir en una autora molt diversa de forma i fons en el conjunt de la seva producció.

Només us explicaré el plantejament de l’obra perquè espero que la llegiu aquestes vacances. Es tracta dels habitants d’una illa que viuen amb harmonia amb una colònia de gats i un dia veuen que els gats han desaparegut perquè uns homes d’amagat els han caçat i se’ls han endut i així comença i el que ve a continuació ja és el cos de la novel·la amb un contingut de faula a favor de la llibertat personal i contra les imposicions.

Vull acompanyar aquesta novetat d’autora i obra amb dues altres autores més que consagrades que també han dedicat als gats alguna part significativa de la seva obra.

A Ursula K. Le Guin (1929-2018), em sembla que no cal presentar-la perquè és ben coneguda, reconeguda i premiada per la seva magnífica obra polifacètica de ciència ficció i fantasia sobretot, però també de poesia, llibres infantils i assajos. Se sap que era amant dels gats i ara i aquí la recordem perquè va escriure un recull Catwings, considerat en el conjunt de la seva producció una obra menor, amb històries de lluita per la supervivència d’uns gats que tenen ales i que això els permet fer coses excepcionals i a la vegada permet a l’autora transmetre una filosofia de vida sobre les dificultats que suposa ser diferent. Va ser traduïda al català per Maria Cabrera i publicada l’any 1988 per Ed. Flamboyant.

I una altra autora amant dels gats era Doris Lessing (1919-2013) i evidentment tampoc no cal presentar-la perquè forma part de les grans figures de la literatura universal i un dels referents més valorats i estimats del feminisme per tota la seva obra, però especialment per El Quadern daurat. Té nombrosos premis internacionals com el Premi Internacional Catalunya (1999), Premi Príncep d’Astúries de les Lletres (2001) i Premi Nobel de Literatura (2007).

Lessing recull i comparteix les seves experiències vitals, més o menys literaturitzades en moltes de les seves obres i té una sèrie de Cat Tales/Contes de Gats que són especialment significatius perquè ens transmet la seva experiència de relació amb els gatsde tota la seva vida des de Zimbabue fins a Anglaterra: Particularly Cats (1967), Particularly Cats… and More Cats (1989) The Old Age of El Magnifico (2000) i On Cats (2002).

El primer llibre d’aquesta sèrie fou traduït per Helena Valentí, il·lustrat per Joana Santamans i publicat per Lumen l’any 2016 amb el títol de Gatos il·lustres. Es tracta d’un text escrit amb tendresa i producte d’una observació acurada i, malgrat que no deixa de ser autobiogràfic, els gats misteriosos i enigmàtics en són els veritables protagonistes.

I fins aquí aquesta tramesa com a una petita mostra de la relació dels gats amb la literatura en general i amb les escriptores concretament. Hem de tenir ben present que es diu amb raó que les persones amants dels gats són com una secta perquè l’aprenentatge i el benestar que la seva presència quotidiana aporta és molt especial.

I ara a punt d’acabar, per a les companyes “de ciències” voldria lligar el final amb el principi i relacionar, com ja s’ha fet ingeniosament, el gat Cheshire d’Alícia en terra de meravelles que apareix i desapareix amb el gat quàntic, el famós Gat de Schrödinger, tancat en una caixa i quementre no obrim la caixa, el gat és viu i alhora és mort. En el moment precís d’obrir la caixa, el mateix fet de l’observació modifica l’estat del gat, que passa a ser només viu o només mort.

No hi ha dubte que el gat de l’Alícia és molt més divertit.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Les dones pensem en l’Imperi romà?

by | juny 4, 2024 | Blog | 9 comments

Fa cosa d’un any enrere més o menys es va fer viral la qüestió sobre per què els homes pensen sovint en l’Imperi romà i va ser molt comentada a les xarxes per tot el que significava sobretot respecte a un tipus de masculinitat dominant en la nostra cultura d’home blanc occidental.

Sobre aquesta “curiositat sociològica” van sortir molts articles perquè la qüestió permetia comentaris de tot tipus, més o menys elaborats, pel que fa als coneixements que, en general, tenim de l’Imperi romà. Els més nombrosos sobretot criticaven les falses imatges de les pel·lícules de romans que ens han anat arribant amb pretensions de versemblança. Altres justificaven aquest interès masculí per l’Imperi romà argumentant que rau sobretot en el fet de destacar la força de l’exèrcit romà, les lluites de gladiadors, els aqüeductes, la idea del paterfamilias i la matrona romana i en ser l’origen de la civilització actual sobre les bases del sistema patriarcal i amb models masculins dominants.

Després d’haver fet aquesta introducció, m’adono que és una espècie de captatio benevolentiae crítica sobre l’actualitat per a justificar que us parli d’uns llibres de tema clàssic, escrits per autores dedicades a la història, pensament i filologia clàssica. Començo per dir que és una tria a l’atzar, significativa per a mi que sóc una professora de Clàssiques ja jubilada que no us puc assegurar que, si m’enyoro de la professió, un altre dia no torni a escriure sobre aquest tema de la tradició clàssica.

Recordo que, pels anys 80, de manera aleshores heterodoxa, jo vaig començar a introduir les novel·letes històriques de tema clàssic a les meves classes de llatí sota la dita que ens recorda que “tots els camins porten a Roma”. Considerava i considero que les novel·les històriques ambientades a l’antiguitat poden ajudar a motivar l’aprenentatge de les llengües clàssiques i a valorar la continuïtat de la tradició. A més és un gènere amb obres per a totes les edats i en el qual destaquen autores excel·lents.

Si ara estigués en actiu, segur que aprofitaria i proposaria al meu alumnat la lectura d’alguna obra de Lindsey Davis (1949), una escriptora anglesa, autora d’una fantàstica col·lecció de novel·les d’intriga ambientades a la Roma clàssica. És una autora a qui agrada molt fer recerca i documentar-se per a oferir una bona ambientació de l’època en les seves obres. El protagonista d’una vintena de les seves novel·les és un investigador privat Marc Didio Falco. Des del 2013, Davis va començar una altra sèrie de novel·les que tenen com a protagonista Flavia Albia, jove vídua que és la filla adoptiva de l’investigador i que segueix la professió del seu pare.

Les obres de Lindsey Davis són grans best sellers internacionals i entre els premis que ha rebut justament hi ha el Barcino de Novel·la històrica de la Ciutat de Barcelona de l’any 2013, atorgat pel conjunt de la seva obra.

A la biblioteca del Centre de documentació de Ca la dona, tenim quatre llibres de l’autora: A los leones, La carrera del honor, La plata de Britania i Una virgen de más.

Ara que estem en una època continuada d’eleccions potser el llibre més adient per a llegir seria Mater familias (Deadly Election títol originari en anglès) on Flavia Albia segueix les pistes del seu cas que és el d’un cadàver trobat en un bagul que anava a subhasta, però combinant-ho amb l’ajuda i el seguiment del seu amic Manli Faust que és el responsable de la campanya electoral d’un dels candidats a edil de la ciutat on la tensió és gran i els obstacles de la investigació nombrosos, com segurament era en època de l’emperador Domicià .

Canviem de registre i ens apropem a l’àmbit universitari i ara us presento Winifred Mary Beard, (1955), catedràtica d’estudis clàssics a la Universitat de Cambridge i que també ha estat professora al King’s College d’Oxford i professora visitant a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. És una gran especialista sobre l’antiguitat i una intel·lectual molt influent, autora d’obres de referència i també una destacada feminista.

Ha estat guanyadora del Premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials de 2016, i ha estat investida Doctora Honoris Causa a la Universitat Carlos III de Madrid, i a la Universitat Oberta de Catalunya el 2019.

Les obres seves que tenim a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona són SPQR. Una historia de la Antigua Roma i La veu i el poder de les dones en català i també l’original anglès Women and power.

Aquesta última obra en defensa de la veu pública de les dones és un manifest en forma de dues conferències. A partir de l’escena de l’Odissea homèrica en què Telèmac fa callar la seva mare Penèlope, Beard analitza l’exclusió de les dones de l’esfera pública en les societats occidentals des de l’antiguitat fins a l’actualitat i assenyala quins són els fonaments culturals d’aquesta discriminació de les dones en el món laboral i polític.

I per últim cal que confessi la meva admiració per Martha Nussbaum(1947) que és una filòsofa estatunidenca especialista en filosofia antiga, interessada per l’ensenyament de les humanitats i la seva relació amb l’ètica i la política. Va estudiar llengües clàssiques i es doctorà l’any 1975 a Harvard on ha estat professora i també a la Universitat de Xicago.

A la dècada del 1980, Nussbaum va col·laborar amb l’economista Amartya Sen en l’estudi sobre la problemàtica de la relació entre el desenvolupament econòmic i l’ètica. Va desenvolupar el concepte de capacitació (capability approach) que és la conseqüència del desenvolupament que permet fer créixer les “llibertats fonamentals”. Si llegiu la ressenya que vaig dedicar al seu llibre Mujeres y desarrollo humano a la revista Lectora, veureu el meu entusiasme pels seus plantejaments.

Nussbaum és una especialista en filosofia grega antiga i molts dels seus treballs es presenten des d’una perspectiva aristotèlica i sobretot socràtica perquè proposa fer servir l’esperit crític i la pregunta com a eines fonamentals de l’ensenyament.

Pel que fa al feminisme, defensa la igualtat de drets dins del feminisme clàssic i un aspecte més controvertit de la seva aportació és que va tenir una polèmica molt significativa amb Judith Butler sobre el significat del concepte de “gènere”.

Un altre punt significatiu del seu pensament radica en la importància de l’emoció en la formació de la personalitat. Si es fomenten els sentiments positius augmenta la cohesió social i també l’assumpció de la indefensió com a natural en l’ésser humà ajuda a fomentar els lligams intergrupals i la justícia, basada en l’empatia i en el reconeixement de la dignitat humana de tothom.

Ja veieu que, com molt sovint passa, no contesto la pregunta plantejada en el títol. De fet, ja he dit que era una excusa per presentar unes dones excepcionals, bones coneixedores del món clàssic i per tant de l’Imperi romà, que posen el seu saber a favor de les dones.

Ah, per a completar, podeu anar a veure l’exposició del Museu Arqueològic de Catalunya. Jo, malgrat la meva dèria, encara no hi he anat.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Les Feministes i els Subúrbia

by | maig 9, 2024 | Blog | 2 comments

Les exposicions del CCCB resulten molt interessants i no cal dir que el públic les segueix amb entusiasme. Així va ser en el cas de l’anterior dedicada a la Intel·ligència Artificial i això és el que està passant ara amb Subúrbia. La construcció del somni americà. No és d’estranyar aquest interès generalitzat perquè ja fa molt i massa temps que estem, en molts sentits, en l’òrbita dels Estats Units.

L’exposició molt completa i ben documentada tracta com diu el títol de la forma que pren el somni americà sobretot al final de la segona guerra mundial quan tornen els veterans de la guerra, però comença buscant els antecedents en les formes dels barris residencials del segle XIX i amb la importància dels desplaçaments en ferrocarril i sobretot en cotxe.

Al llarg de l’exposició es fa un exhaustiu relat del context econòmic, polític i social que promou aquesta forma de vida idealitzada de la casa unifamiliar amb jardí i piscina a les afores de les ciutats arreu dels Estats Units per a viure idíl·licament i com es converteix en un malson sobretot per a les dones.

Nosaltres ens hem afartat de veure en els mitjans de comunicació sobretot de cinema i publicitat aquestes grans cases amb els seus garatges imprescindibles on les famílies tenen  més d’un cotxe per a desplaçar-se a comprar o entretenir-se. Es tracta de famílies tradicionals que a més es relacionen amb les del veïnat que són semblants per no dir igual que elles.

Aquest desig d’un lloc tranquil i segur, a prop de la natura comporta un model urbanístic amb importants aspectes contradictoris com és la segregació social, ètnica i de gènere  que deriven en la paranoia de la seguretat i en el consum insostenible d’energies.

Sobre la seguretat, crida molt l’atenció l’acumulació d’armes que arriben a tenir algunes de les famílies i els refugis que construeixen per por als desastres de tot tipus.  Per una altra banda també impressiona un vídeo fet de una selecció d’escenes de pel·lícules on surten dones soles esporuguides en aquestes cases aïllades.

No per vist i sabut deixa de causar menys impacte veure exposat tot el material  documental històric, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians que recullen tots els diversos aspectes d’aquest model urbanístic tan arrelat al món occidental i que, de retruc, ens porten a plantejar-nos com vivim i com volem viure.   

Malgrat que l’exposició sembla que mostra exclusivament el model estatunidenc també hi ha una part dedicada a les urbanitzacions al voltant de Barcelona i Madrid. A Catalunya és interessant recordar que “la caseta i l’hortet” va ser una expressió popularitzada per Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República, que formava part del seu projecte polític perquè tothom pogués gaudir d’una casa i un petit terreny en propietat, com a mostra del benestar i progrés. Avui les urbanitzacions no tenen res a veure amb aquell ideal i la seva deriva sociològica és objecte d’anàlisi i estudi.

I el que cal destacar des del punt de vista feminista és el reconeixement que a l’exposició, mitjançant la reproducció d’una entrevista, es fa a Betty Friedan (1921-2006), l’autora de Mística de la feminitat, obra de referència del moviment feminista, publicada l’any 1963.

Quan Betty Friedan es va quedar sense feina, va passar un qüestionari a les seves antigues companyes d’estudi i va descobrir que compartia amb la majoria de dones la insatisfacció per la vida que portava. Va realitzar més qüestionaris, va consultar experts i va trigar cinc anys a redactar La mística de la feminitat.  En aquesta obra analitzava el paper de les dones de classe mitjana, moltes vivint en urbanitzacions, convertides en mestresses de casa  i sense recursos propis,  depenent del marit. Exposava que” la mística femenina” és una manera de sotmetre les dones. La seva proposta evident és que les mestresses de casa han de treballar i aconseguir mitjans propis que les portin a la seva independència dels marits i dels fills, sense sentir-se culpables. El llibre va tenir una entusiàstica rebuda i va ser premiat amb el premi Pulitzer i Betty Friedan va continuar escrivint articles i llibres tota la seva vida. 

El 1966 va fundar la National Organization for Women (NOW), una organització on es van integrar diversos col·lectius feministes i, per una altra banda, en aspectes concrets, no va estar exempta de crítiques de sectors feministes.

A l’exposició hi ha una part dedicada a les novel·les que tenen una ambientació en les urbanitzacions o que plantegen arguments derivats de les problemàtiques que generen. Hauríem de repassar quins d’aquests llibres tenim a la Biblioteca de Ca la dona. Fent una ràpida ullada, em va semblar que molts no han estat traduïts. Jo, en canvi, recordava  Mujeres  (The Women’s Room) de Marilyn French (1929 –2009), una escriptora feminista estatunidenca.

Aquesta novel·la, que segur que està a la biblioteca de Ca la dona (Ed. Argos Vergara, Barcelona, 1978) , justament narra la vida d’un grup d’amigues dels anys 1950 i 1960 amb tots els detalls de la seva vida quotidiana a casa, a la universitat i dins del moviment feminista de l’època.

A continuació cito un parell de fragments (segons la traducció d’Iris Menéndez)  per veure com descriu Marilyn French les urbanitzacions i les dones que hi viuen.

Meyerville era una especie de gueto de diversas clases, en un mundo compuesto de pequeños enclaves destinos a aislar clases y colores, ancianos y enfermos, entre sí. Había gran cantidad de idénticas casitas, cada una con refrigerador, horno, lavadora y patio cercado (p. 77).

Con frecuencia se señala que las mujeres de los suburbios, como las de la antigua Grecia, están encerradas en el hogar y durante el día sólo ven niños. Las griegas veían a los esclavos, que podrían haber sido gente interesante. Pero las mujeres de los suburbios se tienen a sí mismas (p. 79).

Ho deixo aquí, perquè parlar d’urbanitzacions seria també parlar de la crisi de l’habitatge i de la construcció i això ja és una altra cosa més dramàtica  i que ens porta més enllà del comentari d’una exposició.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Què sabem dels àngels?

by | abr. 10, 2024 | Blog | 8 comments

Janette Winterson en el llibre que comentava en l’entrada anterior sobre la Intel·ligència Artificial, per tal de contrarestar tanta intel·ligència, acaba citant la Divina Comèdia de Dant (p. 331):

Al final del tercer llibre, el Paradís, Dant contempla la visió divina. Finalment veu “el que és”. La realitat fonamental. I no és “Déu és lògica”. No és “Déu és pensament”. No és la res cogitans (una cosa que pensa) cartesiana.

És això: “L’amore che move il sole e l’altre stelle”.

“L’amor que mou el sol i les altres estrelles”.

La curiositat m’ha portat a voler localitzar la cita de la Divina Comèdia i aquí ha començat el meu vagareig mental. Resulta que, fins on arriben els meus records de nena de tres anys, la meva àvia, en comptes d‘explicar-me un conte abans d’anar a dormir, agafava el llibre de La Divina Comedia de l’Editorial Maucci (1941) amb il·lustracions de Gustave Doré i me l’obria per les pàgines del Paradís on hi havia uns dibuixos plens d’àngels. Calculo que aquestes imatges em devien impactar i sempre més he conservat el llibre.

I a partir d’aquest record, els àngels han agafat el protagonisme d’aquest text que esteu llegint. A més a més l’altre dia en un aparador del passeig de Gràcia vaig veure una jaqueta amb unes grans ales de lluentons a l’esquena i aleshores també vaig recordar que a l’estiu a la platja havia vist que la jove d’una amiga meva portava dues ales tatuades a l’esquena. Els àngels ja se sap que són uns éssers (ho dic així, tenint en compte el misteri del sexe dels àngels) representats amb ales.

El nom d’Àngel, Àngela, Àngels és prou popular o sigui que parlar dels àngels em sembla que queda justificat.

Segons el catolicisme, si no hi ha hagut canvis d’última hora, els àngels són éssers espirituals, immortals, que tenen personalitat, acompanyen Déu i la seva existència és una veritat de fe. Tenen diferents categories segons les seves tasques o missions, de les quals la bàsica és el ser missatgers entre el cel i la terra (com l’etimologia del seu nom indica) i per això sembla que cada persona té un àngel de la guarda. Els Arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael són els prínceps dels àngels. Els Principats s’encarreguen de nacions senceres i d’inspirar l’art. Les Potestats s’encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals. Les Virtuts envien la gràcia. Les Dominacions manen sobre els altres àngels. Els Trons tenen l’aparença de rodes d’infinits colors. Els Querubins: són els encarregats dels astres i els Serafins tenen tres parells d’ales i són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.

També cal recordar que hi ha els àngels caiguts i condemnats amb Satanàs o Llúcifer

La veritat és que des del segle XIX pràcticament la teologia no parla dels àngels, malgrat que continuen decorant les esglésies i la tradició popular els té ben incorporats, només cal escoltar Antonio Machín reclamant justament la presència d’angelets negres.

També ha estat inspirador per a parlar dels àngels el fet que, a una amiga, li han regalat un penjoll que és un “reclam d’àngels”. Aquesta peça m’ha recordat el sonall que anys enrere es penjava al coll dels nadons. I si seguim la tradició clàssica, arribarem a la bulla que portaven els nens romans. Tots aquests amulets eren i són per a protegir i portar bona sort.

El reclam d’àngels actual m’ha portat a seguir la pista esotèrica dels àngels com a expressió d’experiències i creences que transcendeixen la realitat coneguda pels humans i aleshores se m’ha obert un món a investigar gràcies al treball final de carrera d’Estudis Culturals a la UOC d’Elisa Pons Guasch sobre Els àngels de la “New Age”, datat el gener del 2008. Es tracta d’una mirada des dels Estudis Culturals sobre la literatura didàctica i les cartes oracle que tracten d’ensenyar a comunicar-se amb els àngels.

La meva curiositat em diu que em caldrà fer una lectura acurada d’aquesta troballa en un àmbit sempre interessant i sorprenent.

No m’oblido de la literatura i, repassant els llibres de la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, trobo el recull de contes de Mercè Rodoreda, Semblava de seda i altres contes (Edicions 62, 1978). Precisament el títol del recull és el de l’últim conte que explica una visita al cementiri amb l’aparició d’un àngel que primer fa por i després resulta acollidor. El conte acaba així:

Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva… no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada…

Sempre em passa que tinc temptacions que no puc vèncer i, en aquest cas, derivades de la meva formació clàssica, o sigui que m’agrada incorporar la imatge dels àngels que custodien el sarcòfag dels Volumni, una obra etrusca (segona meitat del segle II a.C.) monumental i excepcional a l’hipogeu que es troba a Perusa. L’emoció de la visita que hi vàrem fer ja fa anys perdura i la força i seguretat de les figures són reconfortants.

Acabo tancant el cercle del que sé dels àngels tal com he començat amb un record d’infantesa de quan l’àvia ens resava una petita oració de bona nit que deia:

Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia. No em deixis sola que em perdria

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Ficar-se de peus a la galleda o parlar de la IA

by | març 11, 2024 | Blog | 2 comments

“Ficar-se de peus a la galleda” és una frase feta que significa “dir o fer algun disbarat o alguna cosa inoportuna” i això és justament el que faré ara jo en gosar parlar de la intel·ligència artificial i del ChatGPT (acrònim del nom anglès Chat Generative Pre-trained Transformer, Transformador generatiu preensinistrat per a converses).

De fet, jo diria que el llançament de lliure accés del ChatGPT va ser el que va disparar l’interès generalitzat sobre la intel·ligència artificial, perquè era fàcil d’emprar i sorprenia per les seves respostes i el seu coneixement històric. Al cap d’una setmana de ser llançat al mercat, ChatGPT va aconseguir més d’un milió de persones usuàries registrades. I al cap de l’any, tenia una valoració de més de 89.000 milions de dòlars.

Va ser i és un fenomen popular que interessa i neguiteja en general. D’entrada i al meu voltant va ser sobretot el professorat qui va començar a veure que, amb l’ús que el jovent podia fer d’aquesta eina, perdia l’autoritat, per no dir el poder, de qualificar aprovar o suspendre, si no sabia qui havia fet realment l’exercici, si l’alumnat o la màquina.

Al mateix temps, si fa no fa, a finals del 2023, va tenir lloc el festival Kosmopolis al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i hi va ser convidada l’escriptora Jeanette Winterson i paral·lelament es va inaugurar l’exposició sobre la Intel·ligència Artificial. Aquesta exposició, encara no he pogut veure-la i segurament no la veuré, perquè té tant èxit que les vegades que he provat d’anar-hi, a diferents dies i diferents hores, ha resultat que l’aforament ja estava ple. En canvi sí que vaig poder assistir a la xerrada que va fer Jeanette Winterson (1959) que presentava el seu últim llibre Días de fantasmes (Ed. Lumen) que uneix les històries de fantasmes amb les noves tecnologies.

La veritat es que hi vaig anar perquè tenia una fixació en la Winterson dels seus començaments literaris, ja que les seves primeres obres m’havien agradat molt. Sabia que, com és lògic, havia anat evolucionant, però jo m’havia quedat en La Passió (1987)i Escrit en el cos (1992) i, encara que havia comprat altres llibres seus, confesso que no els havia llegit perquè jo ja tenia feta la meva idea de la Winterson. Després de sentir-la amb la seva força i energia al CCCB, vaig llegir la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011) i 12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro (2021), totalment dedicat al tema de la Intel·ligència Artificial.

Jeanette Winterson abans ja havia escrit en aquesta línia Frankissstein (2019) combinant elements d’intel·ligència artificial i transfeminisme en el monstre de Mary Shelley. El seu posicionament és optimista, però també diu: “La intel·ligència artificial és una nova religió dirigida per ignorants. Els que manen no tenen en compte ni la cultura ni la història, que són fonamentals. Pensar que aquesta gent està definint el nostre futur em deprimeix profundament”. I no cal dir les repercussions que té aquesta ignorància en el sistema educatiu que hauria de tenir ben presents aquestes opinions crítiques pel que fa a la importància dels estudis d’humanitats.

12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro és fruit de tres anys de reflexió i lectura sobre la IA i l’autora, en quatre parts que van del passat al futur, fa un recorregut per la mitologia, la literatura, la política i evidentment per la informàtica. D’aquesta manera passa revista als canvis que s’estan produint en la nostra manera de viure i d’estimar i, en aquest sentit, les dues últimes parts dedicades al sexe i al futur són les que més ens poden implicar. Com diu la crítica, aquests textos sorgeixen d’una curiositat compromesa i, tenint en compte la manera de fer i de ser de l’autora, s’allunyen dels escrits acadèmics i tenen els seus punts d’humor i empatia.

Al final ja veieu que he fet trampa i pràcticament no he parlar de la Intel·ligència Artificial. He decidit prescindir de totes les lectures que havia fet de Viquipèdia, però que consti que hi he après alguna cosa. Per exemple ara sé que un “bot” és l’abreviatura de “robot” i consisteix en un dispositiu dissenyat per a efectuar automàticament certes tasques repetitives. Ara també sé que l’animatrònica juntament amb la intel·ligència artificial és el que dona com a resultat els androides, com es sol conèixer als robots que imiten el comportament humà.

M’ha cridat molt més l’atenció l’storytelling que ja es veu que és l’art d’explicar històries, però és que existeix una branca de la intel·ligència artificial que engloba l’stortytelling i són sistemes que creen històries a diferents nivells: el guió, la narrativa i la presentació. Hi ha diversos tipus de sistemes que generen històries a partir de la IA però em quedo amb Brutus que és un sistema que genera històries de misteri, de traïció, fent referència al seu nom “Brutus” el fill adoptiu de Juli Cèsar que el va matar amb un punyal per l’esquena. Sort que la tradició clàssica encara no s’ha perdut!

I ara sí que acabo tot recordant el meu interès per la Intel·ligència Artificial quan encara no es deia així. Sabia que a les prestatgeries més altes de la meva biblioteca segurament encara hi havia el llibre d’Adrian Berry, La màquina inteligente que vaig comprar molt interessada l’any 1983 i que no vaig llegir… potser que m’hi posi ara que ja és història…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista