Dia de la mare. Ai, mare!

by | maig 11, 2023 | Blog | 4 comments

M’ha costat molt decidir-me escriure sobre el Dia de la mare, que es celebra encara en el món del comerç i del consum, el primer diumenge del mes de maig. Durant la meva infantesa sota la dictadura nacional-catòlica, es celebrava el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció segons l’Església. Als anys setanta, a la famosa Transició, es va decidir desvincular aquesta celebració de connotacions religioses, però no es va poder desvincular de les comercials i per això perdura, de la mateixa manera que el dia de sant Josep continua sent, per a la publicitat, el Dia del pare.

En el record he recuperat la foto del mural que la Coordinadora feminista va fer, segurament l’any 1977 al xamfrà dels carrers Urgell amb Diputació. El lema de “Reina per un dia” feia al·lusió a un programa de la televisió dels anys 1964-65. No crec que calgui cap comentari sobre la imatge perquè és ben eloqüent de la situació de les dones en època franquista i de les reivindicacions que són les bàsiques i essencials del moviment feminista d’aquells anys.

Passo a l’actualitat i parlant de programes de ràdio, que consti que he agafat una part del títol d’un podcast que es diu “Ai, mare!” on s’entrevista Maria Manyosa i Gala Pin.

També és veritat que anava rumiant si posar com a títol “Emmarades”, perquè confesso que jo sóc una emmarada, però vaig veure un article de Maria Climent a Catorze que ja m’havia passat al davant.

Ja sabeu que el tema de la maternitat o millor dit de les mares plurals i diverses està a l’ordre del dia. Com a mostra només cal veure que el llibre Les nostres mares de Gemma Ruiz Palà va ser enguany el més venut per Sant Jordi i que, malgrat que després ha estat desbancat, la veritat és que ha estat molt venut. Com diu la contraportada és un llibre que honora una generació de mares que varen viure sota el franquisme i que van fer el possible per resistir i superar la repressió a favor de les seves filles.

Quan m’he embolicat a parlar del Dia de la mare ja sabia que, en realitat, un cop feta la crítica fàcil al fenomen comercial, al darrera hi havia tot el que fa referència a la maternitat i això sí que és difícil, molt difícil d’entomar i de dir-ne res d’original i que no soni a trivial i ja sabut, per una banda, o que no resulti polèmic, per una altra. De fet, sospito que s’hauria de fer, sota la mirada feminista, una d’història de com ha estat viscuda i valorada la maternitat a casa nostra des del final de la dictadura fins ara perquè han canviat moltes coses en els fets i en les formes fins a arribar a les maternitats actuals.

Només repassant els llibres de la biblioteca t’adones que queden lluny en el temps, als anys setanta, el discurs crític i agre de Lidia Falcón proposant la maternitat in vitro o el de Victoria Sau analitzant el buit de la maternitat. Sens dubte són documents importants que reflecteixen les inquietuds de les dones en un període històric i que tenen també els seus referents més enllà de les nostres circumstàncies concretes com a país, com és, per exemple, el llibre d’Adrienne Rich Nacemos de mujer. La crisis de la maternidad como institución y como experiencia que l’editorial Noguer va publicar l’any 1978.

Des del punt de vista més clínic o tecnològic com diu el propi títol, ens trobem el petit manual d’Icaria de Leonor Taboada que va escriure als anys vuitanta La maternidad tecnològica: de la inseminación artificial a la fertilización in vitro. Tal com ha anat avançant el tema es pot seguir a la revista M&S Mujer y Salud on continua col·laborant Leonor Taboada.

I en l’àmbit mèdic últimament cada cop es parla més dels parts, del nombre de cesàries necessàries o no i de la violència obstètrica.

Si hi ha un tema transversal i interseccional, és el de la maternitat o sigui que en aquesta nota de blog només podem anar fent pinzellades d’aspectes tots ells importants i interessants a partir de materials que es poden trobar al Centre de Documentació.

Enguany Edicions 62 ha publicat el llibre de Marina Subirats, De mares a filles. La transmissió de la feminitat. És el llibre d’una sociòloga que comença explicant les seves vivències i experiències com a filla i que, a partir del que és personal va obrint la perspectiva i passa revista a la relació materno-filial al llarg de la història i de diverses cultures, per a encarar la nostra realitat actual i el futur. Reproduïm les paraules finals del llibre:

Si les criatures arriben a ser gestades per màquines, la relació mare-filla s’acabarà, es trencarà el cordó umbilical que ens lliga per sempre. Si les mares han d’abandonar filles i fills per anar a ocupar-se de criatures alienes, si els hàbits i models són transmesos per les xarxes socials. Si menyspreem tant el llegat de les mares que necessitem negar-les i deixar-les enrere, el lligam desapareixerà i ens deixarà encara més soles, més indefenses, més exposades a una masculinitat invasiva i cruel. És una possibilitat present ara en l’horitzó, i més real del que ens agrada creure. Tindrem la força suficient per fer-la retrocedir i fer prevaldre el valor de la construcció de la vida?

A la biblioteca podeu trobar, en la línia de la relació de mares i filles, el llibre de Nancy Fryday Mi madre/yo misma. Las relaciones madre-hija publicat per Argos Vergara a finals dels setanta que cal tenir present perquè ens porta a recuperar la genealogia feminista i ens recorda les visions de les mares víctimes i botxins alhora dins del patriarcat i críticament ens proposa la reconciliació amb les mares, cadascuna amb la seva pròpia mare.

Queda molt per dir de com s’ha obert el ventalls de la maternitat amb les mares soles, les famílies monomarentals i les mares lesbianes, les maternitats trans, les maternitats subrogades…

També queda pendent parlar de les mares de nens/nois. Jo, quan l’any 90 vaig traduir Duoda (segle IX), que justament era mare i actuava com a mestra del seu fill Guillem, em vaig plantejar què suposa ser mare d’un noi i per sort vaig aconseguir el llibre de Linda Rennie Forcey, Mothers of sons. Toward an Understanding of Responsability.

I encara més, hauríem de repassar les aportacions de les feministes italianes de la diferència sexual que tant han reflexionat sobre l’ordre simbòlic de la mare.

El tema queda obert i ja es dilluns i s’ha acabat el Dia de la mare, encara que em sembla que pràcticament de manera unànime estaríem d’acord que tots els dies són el Dia de la mare.

Acabo i no puc vèncer la temptació de citar la cançó que en la meva infantesa ressonava per la ràdio en la celebració del Dia de les mares. Era “Madrecita del alma querida”, però com que avui pot resultar kitsch, us passo la que Maria del Mar Bonet dedica enyorada a la seva mare Mercè i a la seva estimada Mallorca.

Ep, no m’oblido que Maria Mercè Marçal va ser qui va convertir de manera magistral la maternitat en matèria poètica. Com a mostra aquí teniu la primera estrofa del sonet que dedica a la seva llevadora (imprescindibles les llevadores) que diu:

El meu ventre és el món: de fora estant

vetllo el creixent d’amor que ara l’habita.

Cels sense orgull maduren la collita

-hort clos de fruita oberta al nou tombant-.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

D’hermafrodita a intersex

by | abr. 14, 2023 | Blog | 2 comments

Les companyes que van poder anar al Liceu a veure l’òpera Alexina B. van quedar fascinades perquè l’espectacle era molt excepcional per diferents motius: pel tema que tractava, per ser una partitura escrita per Raquel García-Tomás, dona i jove, i perquè l’escenografia i l’actuació estaven a l’alçada d’aquesta excepcionalitat igual que el llibret d’Irène Gayraud que dona forma i dinamisme a l’obra. A veure si hi ha sort i la reposen i podem gaudir-ne, perquè lamentablement aquesta vegada només es van representar quatre funcions.

He de confessar que la història sobre la qual es basa l’òpera no m’era estranya, perquè l’any 1982 vaig llegir el llibre publicat per editorial Hacer, Diario de un hermafrodita. A la portada posa que l’autor és Herculin Barbin, però un cop obert el llibre en els crèdits consta que el títol original és Herculine Barbin, l’autor/a és Alexina Barbin i la traducció és de Margarita Angel. Aquest llibre que explica en primera persona el cas que inspira l’òpera el podeu trobar al Centre de documentació de Ca la dona i també en tenim una altra versió d’editorial Talasa.

Cal subratllar que és molt interessant el pròleg de Michel Foucault que comença dient:

Verdaderamente ¿tenemos necesidad de un verdadero sexo? Con una constància que roza la tozudez, las sociedades del Occidente moderno han respondido de modo afirmativo. Han hecho entrar en juego obstinadamente esta cuestión del “verdadero sexo” en un orden de cosas en el cual se podría imaginar que sólo cuentan la realidad de los cuerpos y la intensidad de los placeres. Durante largo tiempo, sin mbargo, no se tuvieron tales exigencias. Lo prueba la historia del estatuto que la medicina i la justícia acordaron a los hermafroditas. Se tardó mucho tiempo en postular que un hermafrodita debía tenir un sexo, sólo uno, uno verdadero. Durante siglos, se había admitido muy sencillamente que poseía dos.

L’autobiografia d’Herculine Barbin/Alexine (1838-1868) és un document excepcional i cal tenir-lo present en la reconstrucció històrica de la intersexualitat. Va ser assignada com a dona en néixer, es va criar en un convent i es va formar com a mestra. Més tard va ser reclassificada com a home per un tribunal, després d’una aventura amorosa i d’un examen físic. No va superar el trauma, perquè es considerava una dona i va acabar suïcidant-se. El text autobiogràfic aporta també molta informació complementària sobre la societat francesa del segle XIX.

També podeu trobar a la Biblioteca de Ca la dona un altre llibre que forma part d’aquesta genealogia intersex i que encara va més enllà en el temps perquè parla de la realitat andrògina a la mitologia i a les societats de l’antiguitat clàssica. Es tracta del llibre de Marie Delcourt, Hermafrodita (Seix Barral, Barcelona, 1970). Han passat molts anys de la meva primera lectura d’aquest llibre i últimament l’he recordat perquè estem en un context social en què la realitat de la transsexualitat i la intersexualitat s’ha obert pas i es tracta de visibilitzar que la realitat de cossos i identitats és molt més diversa que la que ens han volgut transmetre.

En aquest cas també reivindico posar en valor una genealogia femenina dins dels estudis clàssics i per això cal saber qui va ser Marie Delcourt (1891-1979) i què i qui hi havia al seu voltant que va despertar el seu interès pel tema de la trans i de la intersexualitat a l’antiguitat. Va ser una dona valona, d’una rica personalitat i feminista, que va participar en els moviments intel·lectuals i socials de la primera meitat del segle XX. En el seu entorn estava present amb força la psicoanàlisi amb la sexualitat com a centre. I la sexualitat, avui dita dissident, era una realitat coneguda i reprimida i, per una altra banda, el món de l’espectacle tenia els transformistes i el circ exhibia dones barbudes.

L’aportació de Marie Delcourt en el seu llibre és recollir i analitzar els testimonis de les disfresses intersexuals en els rituals públics i privats del món clàssic. Les tradicions gregues mencionen alguns éssers que, al llarg de la seva existència terrestre, varen passar pels dos sexes com és el cas de Tirèsies. Per a la gent de l’antiguitat la conformació anormal dels òrgans genitals era una monstruositat i, quan naixia una criatura amb aquestes característiques d’hermafroditisme, el que calia era desfer-se’n per por a la còlera dels déus ja que aquesta “malformació” era un senyal d’alguna falta comesa, però, quan apareix el culte al déu Hermafrodita, és evident que serveix per a anar a poc a poc allunyant la por a l’androgínia malèfica.

Com es veu al segle XIX i principis del XX el terme “hermafrodita” és el que es feia servir per a referir-se a les persones que tenien els genitals propis dels dos sexes, l’un d’ells o ambdós gairebé sempre imperfectament desenvolupats. La mitologia havia encunyat el terme unint el déu Hermes i la deessa Afrodita. Actualment es parla d’“intersexualitat” en els casos de condicions associades a un desenvolupament atípic de les característiques físiques sexuals. Les persones intersex poden néixer amb cromosomes, genitals i gònades que no encaixen amb la típica presentació masculina o femenina. Un terme alternatiu a “intersexualitat” és “diferències en el desenvolupament sexual” (DSD).

Una altra de les lectures recomanades sobre intersexualitat és la novel·la de Jeffrey Eugenides amb el títol explícit de Middlesex publicada en 2002 que també podeu trobar a la nostra biblioteca. Sembla una autobiografia, però no ho és, encara que hi ha molta cosa de la realitat vital de l’autor marcada per la seva herència grega. És una novel·la d’aprenentatge i de saga d’una família que durant tres generacions presenta un gen mutat amb deficiència de 5-alfa-reductasa que provoca canvis vinculats a la intersexualitat. El conjunt de la novel·la està molt ben tramat amb altres aspectes interessants com, per exemple, la importància i força contrastada de la naturalesa en front de la criança i formació de les persones o la crítica al somni americà.

Per últim, recomano molt, per a saber quin és l’estat de la qüestió de la realitat de la població intersex, una publicació de l’Ajuntament de Barcelona dedicada a Diagnóstico de las diferentes realidades, posicionamientos y demandas de la población intersexual o con DSD (diferencias del desarrollo sexual) en Barcelona. L’estudi molt complet, publicat l’any 2016, fou portat a terme per l’antropòloga Núria Gregori Flor que confessa la dificultat de treure’n conclusions específiques degut a la diversitat del col·lectiu.

I acabo com he començat esperant poder veure l’òpera Alexina B que ha estat una magnífica manera de donar a conèixer la intersexualitat.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Col·leccions i jocs de cromos

by | març 28, 2023 | Blog | 1 comment

M’imagino que us heu assabentat que BTV amb els Mercats de Barcelona ha endegat una campanya de promoció al voltant del 8 de Març que consisteix en un àlbum de cromos de dones importants de la ciutat i que cada setmana als mercats reparteixen un sobre amb 5 cromos fins a completar la col·lecció.

Sempre he estat una entusiasta de les col·leccions i les de cromos van ser les primeres que vaig fer a la meva vida animada per la meva mare que conservava quantitat de cromos de xocolata d’abans de la guerra. Quan, després als anys cinquanta la Nestlé va treure l’àlbum de Las maravillas el mundo, el vàrem omplir amb dificultats després d’haver de canviar molt cromos. Aquest àlbum actualment està al Centre de documentació de Ca la dona amb altres “peces” que il·lustren com va ser la infantesa d’algunes feministes.

Com que se’m noten molt les dèries, ara m’han regalat un llibre fantàstic de Josep Grabuleda i Sitjà, Cent anys de cromos de la xocolata (1888-1985). Història de les fàbriques de xocolata a Banyoles, de Rigau editors, 2022. La primera part del llibre és una “petita història” de l’origen de la xocolata i de la seva implantació econòmica i comercial a Banyoles, tal com diu el títol, i la resta és un passeig ple de magnífiques il·lustracions dels cromos de les diferents marques de xocolata banyolines: Torrent, Torras, El lago, Capellera, Mas i Ametller.

Ha estat un goig anar comparant els cromos heretats de la mare, la majoria de xocolata Ametller, amb els que estan recollits i explicats en el llibre. Hi ha una classificació per marques, però també per temes, per les impremtes i pels il·lustradors. Els temes tractats són història, geografia, esport, cinema, homes il·lustres, narracions infantils, entreteniments, ciència i cuina. Quan me’ls mirava de petita, els que més m’agradaven eren els de cuina perquè trobava els dibuixos molt simpàtics i algunes receptes les feia la meva àvia. M’interessaven els de màgia blanca perquè donaven pistes sobre coses curioses com escriure amb tinta simpàtica que no es veia i també m’impressionava alguna narració que tenia unes il·lustracions especialment suggeridores com Juanito Valiente, el niño que jamás creció amb uns dibuixos excel·lents de Junceda.

Sempre he valorat molt el col·leccionisme des del punt de vista cultural i també d’entreteniment. Per això, quan als centres educatius s’experimentava la Reforma de la LOGSE i el professorat havia de programar tenint en compte tres nivells de concreció i seqüenciant els continguts, se’m va ocórrer que a Primària, dins de les actituds, valors i normes, per a seqüenciar el respecte i la valoració del patrimoni, es podia començar promovent les col·leccions de cromos.

Un altre aspecte potser més lúdic són els jocs de cromos retallats i empremtats que també formen part dels meus records d’infantesa en una escola de nenes. N’hi havia de dos categories segons el relleu i també valien punts diferents segons la mida o la qualitat del dibuix. O sigui que abans de començar a jugar calia posar-se d’acord en aquestes valoracions.

Es jugava picant sobre els cromos i guanyaves els que es giraven. Calia posar la mà d’una determinada manera còncava perquè hi hagués aire i els cromos saltessin i es giressin. Era més fàcil jugar a cara i creu posant els cromos entre els mans juntes i girant-les segons es decidia quin costat era cara o creu. Els cromos es guardaven en una capseta i hi havia dies que tenies sort i tornaves amb la capsa plena de cromos a casa i altres que els havies perdut. De petita no sóc conscient d’haver-ne comprat, ja de gran sí, perquè hi ha algunes papereries, molt poques, que en tenen i acostumen a ser anglesos o alemanys amb unes imatges molt maques i formant un conjunt temàtic: àngels, flors, animals, parelles… i s’han d’anar separant.

D’aquests cromos de picar no en tenim al Centre de documentació de Ca la dona o sigui que si en conserveu en podeu fer donació. Gràcies.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

8 de març. Feminisme i Sindicalisme

by | març 13, 2023 | Blog | 1 comment

Les companyes sindicalistes, en motiu del 8 de març, em van demanar fer una xerrada que vinculés el moviment obrer amb el moviment feminista, perquè sembla que a vegades ens oblidem que pràcticament van néixer junts. Aleshores he decidit recordar alguna fita important d’aquest caminar junts d’ambdós moviments, mirant cap enrere la història que els agermana. Ja sabem que la memòria és també una forma d’apoderament de les dones quan ens adonem que no som ni les primeres ni les úniques, sinó que han estat moltes les dones que amb la seva lluita han fet possible que ara nosaltres siguem aquí.

D’entrada, sempre cal recordar que fou Clara Zetkin (1857-1933) qui va proposar commemorar el 8 de març com a Dia de la dona treballadora a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes reunida a Copenhague l’any 1910 en record de la gran manifestació de dones a Nova York en homenatge a les víctimes de la vaga de treballadores tèxtils que hi havia hagut l’any abans, tot reivindicant millorar les condicions de vida de les dones en general i de les dones obreres especialment.

Això lliga amb la nostra història propera perquè els primers 8 de març que es van poder celebrar després de la dictadura franquista estigueren dedicats a la dona treballadora i així es pot veure en els cartells que conservem al Centre de Documentació de Ca la dona. Eren els temps de posar en evidència les discriminacions de les dones en el món del treball assalariat, reclamant coses bàsiques com “a igual treball, igual salari”. Però les feministes immediatament ens vàrem adonar que hi havia una discriminació de fons que era el no reconeixement del treball domèstic (aleshores ho dèiem així) de les mestresses de casa. Per això es parlava de la doble jornada de les dones que treballaven fora de casa i continuaven treballant quan arribaven a casa “en las labores propias de su sexo” com constava fins i tot en el carnet d’identitat. Ara ja fa temps que el 8 de març és “el dia de les dones” entenent que totes les dones són treballadores fora i dins de casa. I aquesta és la línia argumental que avui ens porta a parlar i reivindicar els treballs de cura i a buscar les formes de coresponsabilitat en les tasques de la vida quotidiana i mirar què es pot fer al voltant de la reforma horària.

Però tornem a la història per a recuperar tres figures excepcionals de sindicalistes feministes del segle XIX i principis del XX.

En primer lloc Célestine Thérèse Henriette Tristán i Moscoso, coneguda com a Flora Tristán (1803-1844) que fou una escriptora, activista social francesa d’origen peruà i que és considerada com una de les fundadores del feminisme modern.

Cal començar per dir que la consigna que es va fer famosa en el Manifest comunista de Marx: “Proletaris del món, uniu-vos” de fet és de Flora Tristan.

La seva vida és una odissea i si voleu aprofundir en el seu pensament us recomano el llibre Flora Tristan, una filósofa social de Conxa Llinás Carmona editat per la Universitat de Barcelona.

Ràpidament unes pinzellades d’aquesta vida excepcional.

El seu pare, peruà, i la seva mare, francesa, es van casar clandestinament, però el matrimoni no va tenir valor legal i la seva filla no fou reconeguda. Flora Tristán va tenir una bona primera infància, però això es va acabar quan va morir el seu pare i va deixar en la misèria a tota la família per la manca de reconeixement legal de la mare i dels fills. En aquesta situació de pobresa es traslladen a un dels barris més pobres de París. Treballa com a obrera en un taller de litografia i als 17 anys es casa amb el propietari. Aquest matrimoni de conveniència i de maltractes s’acaba quan Flora fuig de casa amb els seus fills. La seva doble condició de filla natural i esposa separada la va reduir a la marginal condició de «pària», perseguida incansablement pel seu marit Flora comença la seva vida errant. Va escriure un diari de viatges Pérégrinations d’une paria sobre les seves experiències al Perú i a Anglaterra. De retorn a França, emprèn una campanya a favor de l’alliberament de la dona, dels drets dels treballadors i en contra de la pena de mort. La persecució del seu marit continua i intenta assassinar-la, disparant-la al carrer i deixant-la malferida i amb seqüeles posteriors. Flora continua i publica el 1840 un programa socialista a L’Union ouvrière, on crida als treballadors a organitzar-se i unir-se

El feminisme de Flora Tristán enllaça amb la Il·lustració, a partir de la idea d’ igualtat i de llibertat de tots els éssers humans i manté la continuïtat amb el pensament d’autores anteriors com Mary Wollstonecraft, però Flora Tristán imprimeix al seu feminisme el segell de la classe social quan assenyala com la negació de l’educació a les dones està relacionada amb la seva explotació econòmica.

Per acabar aquest ràpid retrat de Flora Tristan m’agradaria recomanar-vos la lectura d’un llibret publicat per l’editorial Cal Carré que és especialment significatiu per la seva actualitat, i sorprenent després de dos segles que fou escrit. El títol ja ho diu tot, Hem d’acollir les dones estrangeres.

A continuació passem a reivindicar una figura del sindicalisme i feminisme catalans, Isabel Vila Pujol (1843-1896) molt desconeguda, però que ara comença a divulgar-se la seva persona i obra gràcies al teatre. Per una banda, hi ha un musical sobre Isabel Vila titulat IsaVel, basat en l’obra Isabel Cinc Hores de Toni Strubell Trueta i la biografia feta per Francesc Ferrer i Gironès. Per una altra banda, va fent un bon recorregut per terres catalanes el monòleg d’igual títol i autor, interpretat per l’actriu Carme Sansa.

Isabel Vila i Pujol fou una mestra i sindicalista republicana, considerada la primera lluitadora pels drets de la classe obrera a Catalunya que va tenir una vida heroica i exemplar i que, per desgràcia, és poc coneguda actualment.

El seu pare treballava al ram del suro, era taper a Llagostera en uns anys en què l’activitat laboral del ram del suro era en constant moviment i això va endinsar la jove Isabel en el món de l’activisme social revolucionari, del sindicalisme i dels drets humans i laborals. Se sap que als anys 1860 no sabia llegir ni escriure i que es va dedicar a treballar, tenir cura dels malalts i instruir-se, amb la idea de ser mestra d’escola.

En esclatar la revolució de 1868 Isabel Vila tenia 25 anys i, quan els republicans van voler aixecar-se en armes, ella s’hi va oposar, però va donar suport a l’aixecament armat amb la preparació de tot l’equip de cura dels ferits. El fet més important fou la concentració de tots els federals a la Bisbal per anar plegats a Girona. Allà es va produir el Foc de la Bisbal, en què Isabel Vila amb una bona colla de dones va tenir cura dels ferits. En els documents de l’època és qualificada d’«activista valenta i decidida i d’autèntic caràcter lluitador». La premsa francesa va recollir en diversos articles i dibuixos les barricades i enfrontaments del Foc de la Bisbal, la premsa espanyola, no.

Isabel Vila va ser coneguda com a Isabel Cinc Hores per la seva reivindicació de la jornada de cinc hores a les fàbriques per als menors de 13 anys. Va participar en la campanya Fora quintes, (1870) una revolta popular quan el govern espanyol volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l’exèrcit i que fou durament reprimida. I en el món de la cultura va sol·licitar una biblioteca per als obrers a Llagostera. Aquestes actuacions la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps.

En l’àmbit sindical Isabel Vila va ser la primera dirigent sindical d’Europa en ser nomenada Secretaria del Sindicat La Internacional fundat el 1840 a Anglaterra per Karl Marx i Frederich Engels. El 1874, amb el cop d’estat del general Pavia i la il·legalització de La Internacional, es va emetre una ordre de detenció contra Isabel Vila i va haver d’exiliar-se a Carcassona. Allà va ser acollida per una família de maçons il·lustrats i va poder cursar estudis de magisteri mentre impartia classes de castellà i francès.

El 1880, va tornar a Barcelona per dedicar-se a l’ensenyament, va treballar de mestra primer a Barcelona i després a Sabadell, on va ser contractada en una escola laica per a nenes de la Institució Lliure d’Ensenyament i al cap de pocs anys va fundar la seva pròpia escola. Va morir a Sabadell.

I per l’últim recordem i reivindiquem Teresa Claramunt i Creus (1862-1931) figura cabdal del feminisme obrerista a Catalunya que serà de les primeres a plantejar la necessitat de l’organització autònoma de dones anarquistes.

Teresa Claramunt neix en una família obrera de Sabadell. Era una treballadora del ram tèxtil i sembla que va participar en la Vaga de les Set Setmanes de 1883, en què es reclamava la jornada de 10 hores. El 1884 fou una de les fundadores de la Secció Vària de Treballadores Anarcocol·lectivistes a l’Ateneu Obrer de Sabadell. Per a Claramunt, l’educació de les dones era condició indispensable per a la seva emancipació.

Amb la lliurepensadora Ángeles López de Ayala i l’espiritista Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista a l’Estat espanyol, la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, que després es va dir Sociedad Progresiva de Mujeres, una organització articulada al voltant del lliure pensament anarquista, anticlerical i republicà que va organitzar l’any 1910 una manifestació de dones impressionant, una fotografia de la qual encapçala aquest text.

El 1893 van tenir lloc els fets del míting del Teatre Calvo-Vico, pels quals Teresa Claramunt i el seu marit van ser detinguts, acusats d’uns disturbis contra la Guàrdia Civil i posteriorment van ser sotmesos a un consell de guerra. Fou pitjor la detenció que va patir en la repressió del Procés de Montjuïc (1896) que fou el procés militar que seguí l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona contra la processó del Corpus. Va ser torturada i colpejada brutalment, cosa que li provocarà seqüeles per a la resta de la vida. Tot i que no fou condemnada per cap delicte, després del judici fou confinada a Anglaterra fins al 1898.

Va ser novament detinguda després dels fets de la Setmana Tràgica (1909) i confinada a Saragossa, on el 1911 impulsarà l’adhesió dels sindicats locals a la Confederació Nacional del Treball i continuarà la seva activitat revolucionaria i també tornarà a entrar a la presó.

Va participar en la divulgació d’idees proletàries i feministes i va fundar la revista El Productor i col·laborà en La Tramontana i en La Revista Blanca i dirigí el diari El Rebelde.

El 1924 tornà a Barcelona, però la paràlisi progressiva l’allunyà de l’activitat pública. Passarà els últims anys de la seva vida a casa de la seva germana on la visitaran personatges de la talla d’Emma Goldman. Va morir el mateix dia de les eleccions municipals espanyoles de 1931, que portarien la proclamació de la Segona República.

El nom de Teresa Claramunt internacionalment està a la mateixa alçada que el de Louise Michel, heroïna de la Comuna de París, i de Rosa Luxemburg, militant i teòrica, socialista, comunista i revolucionària alemanya.

Repeteixo per a acabar que aquestes dones són models que ens han d’ajudar a avançar com a sindicalistes i com a feministes. I val la pena llegir les seves biografies i obres perquè són apassionants i excepcionals. En aquest cas potser podríem citar Ciceró quan diu: Historia magistra vitae/La història és mestra de vida.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

De la deessa mare a les deesses patriarcals

by | març 2, 2023 | Blog

Ja fa una setmana que vaig anar a fer una xerrada a Lleida. Les companyes del Grup de dones de Lleida em van convidar a parlar sobre la Mitologia en visió feminista. Primer de tot cal dir que em va fer molta il·lusió trobar-me amb feministes amb les quals feia molt temps que no coincidia i que continuaven l’activisme amb força i entusiasme.

Malgrat que com a professora de Clàssiques he explicat molta mitologia, la veritat és que aquesta demanda em va provocar una certa inquietud perquè sabia que hi havia molt a dir de la mitologia i que valia la pena fer una revisió dels diferents aspectes que podien interessar des de la perspectiva feminista. A més també vaig tenir curiositat per a veure quins llibres sobre el tema ens havien arribat al Centre de Documentació de Ca la dona.

L’entrada més fàcil, després de fer unes consideracions prèvies sobre mitologia, literatura i religió, era parlar de quina manera la psicoanàlisi, Freud concretament, havia utilitzat les figures mitològiques per a expressar les diferents conductes com el complex d’Èdip, el d’Electra o el narcisisme. No hi ha dubte que aquest aprofitament de la mitologia fou una bona troballa perquè aquestes figures il·lustren molt bé de què es tracten els complexos. Posteriorment la mitologia encara ha anat oferint més possibilitats a la psicologia i ara es parla del complex de Telèmac i sobretot de la síndrome d’Ulisses pel que fa a les conseqüències personals de l’emigració.

Continuant amb la psicoanàlisi el plantejament de Jung amb els arquetips i l’inconscient col·lectiu ha estat molt ben aprofitat amb visió feminista per Jean Shinoda Bolen en un parell de llibres, Las diosas de cada mujer. Una nueva psicologia femenina i Las diosas de la mujer madura. Arquetipos femeninos a partir de los cincuenta, ambdós de l’editorial Kairós. Semblen llibres d’autoajuda i, de fet, ho són perquè estimulen a reflexionar sobre la manera de ser i d’actuar. La veritat és que els llibres d’autoajuda proliferen i n’hi ha, com tot, de bons i de dolents. Però en aquest cas estem davant uns llibres prou interessants que utilitzen els mites com a eines de comprensió interna a partir dels arquetips de Demèter, la mare; Persèfone, la filla; Hera, l’esposa; Afrodita, l’amant; Artemisa, la germana rival; Atenea, l’estratega, Hèstia , la llar.

En el pròleg Gloria Steinem diu: “Me gustaria invitarte a leer este libro, especialmente si eres una de esas lectoras, tal vez como yo misma, reacia a este tema. A fin de cuentas, ¿cómo pueden las diosas mitológicas de un pasado patriarcal ayudarnos a analitzar nuestra realidad actual o a alcanzar un futuro igualitario?” Gloria Steinem coneixia bé Jean Shinoda Bolen, doctora en medicina, analista junguiana, professora de psiquiatria i activista feminista i li mereixia tota la confiança per a recomanar la seva obra.

Ara deixem la psicoanàlisi i retrocedim en el temps fins arribar al segle XV perquè no recordo si quan vàrem parlar de Christine de Pizan i del seu llibre La Ciutat de les dames vaig subratllar un fet curiós que és com són tractades les deesses en aquesta obra. Christine de Pizan segueix un evemerisme estricte i presenta les deesses com a dones reals que han estat divinitzades pel poble justament per les seves grans aportacions al progrés de la humanitat. Queda clar quan diu: “En la més remota antiguitat hi va haver al regne de Sicília una reina anomenada Ceres. La seva intel·ligència superior li va valer el privilegi de ser la primera a descobrir la ciència i les tècniques de l’agricultura, per a la qual va inventar els estris necessaris […] Però l’eminència del seu propi saber i tots els beneficis amb que havia sadollat la humanitat la feren ser adorada pels seus contemporanis, que li van concedir el títol de deessa dels blats.”

Anem encara més enrere… Ceres o Demèter és l’arquetip de la deessa mare en la mitologia patriarcal, la mitologia que arriba amb les onades dels pobles anomenats indoeuropeus, però si ens endinsem en l’arqueomitologia podem arribar a trobar els rastres de les cultures matrilineals i del seu trànsit cap a les patriarcals i recuperar la Gran Deessa. Aquestes són les importants aportacions de Marija Gimbutas (1921-1994), lingüista i arqueòloga lituana, que, gràcies als seus coneixements interdisciplinaris, va poder donar a conèixer l’existència de la cultura prehistòrica de la Dea Mare que hauria perdurat vint-i-cinc segles abans de l’arribada dels indoeuropeus. Per a establir aquest postulat va incorporar als mètodes arqueològics, els estudis de les llengües i el que aportaven a nivell de significat de toponímia, parentiu i representacions mitològiques. Així l’arqueologia no era només una descripció d’objectes sinó que involucrava la religió i l’estructura social.

De la nombrosa obra de Marija Gimbutas al Centre de documentació de Ca la dona, tenim la sort de conservar el magnífic llibre El llenguatge de la Dea que formava part del fons de la professora de prehistòria i arqueologia, Encarma Sanahuja Yll i que era un dels seus llibres de capçalera. Es tracta d’un llibre ple d’il·lustracions perquè recull i interpreta les estatuetes, els vasos de ceràmica del Paleolític i Neolític i ressegueix tots els dibuixos i símbols de la vulva, els triangles, els cercles tal com si fos un llenguatge, un sistema de signes que s’ha arribat a comparar a la pedra Rosseta.

Aquí he sistematitzat i resumit el que vaig dir a Lleida i repeteixo que agraeixo la invitació a participar en el feminari perquè em va servir per a repassar, però sobretot em va portar a conèixer la personalitat i obra excepcional de Marija Gimbutas.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Què fem amb els superlatius? Cine i teatre

by | febr. 10, 2023 | Blog

La idea de parlar dels superlatius se’m va ocórrer quan vaig veure al diari el titular de la necrològica de l’actriu Gina Lollobrigida que posava “La més guapa del món”. Pel cap em va passar si seria veritat o si era una exageració de la redacció periodística.

Per una altra banda, vaig recordar que, en una sortida a Tossa de Mar, vaig veure l’escultura d’Ava Gardner (1922-1990) que també havia estat qualificada de “l’animal més bell del món” (això de “l’animal” fa angúnia). La vinculació d’Ava Gardner amb Tossa és ben conegut perquè part del rodatge del film Pandora and the flying dutchman (1951) es va fer al nostre país i d’aquest fet va sorgir la relació d’Ava Gardner amb els toreros Mario Cabré i Luis Miguel Dominguín. La premsa de l’època en va anar plena.

En el cas de Gina Lollobrigida (1927-2023), va ser la primera sex symbol sorgida a l’Europa de la postguerra en l’època del neorealisme italià i durant les dècades del 1950 i del 1960 fou una de les actrius italianes més famoses. Va tenir problemes quan es va traslladar a Hollywood. Cap al final de la dècada del 1970 es va anar retirant-com a actriu i es va dedicar a la seva empresa de cosmètics, a la fotografia i a l’escultura. També va escriure, dirigir i produir un documental sobre Fidel Castro (1975). I cal recordar que Lollobrigida es va presentar sense èxit a les eleccions al Parlament Europeu l’any 1999.

Sobre dones i cinema trobareu material al Centre de Documentació de Ca la dona, però sobretot penseu que les especialistes en el tema són les companyes de Drac Màgic.

Tornem a la qüestió dels superlatius i fem una mica de repàs de morfosintaxi per a recordar que hi ha un ús del superlatiu absolut del tipus “aquesta dona és guapíssima” o “aquesta dona és molt guapa”. Per una altra banda, hi ha un ús relatiu del superlatiu perquè sembla que s’hi posa un límit com quan es diu “aquella nena era la més guapa de la classe”. De tota manera l’expressió que ens ha porta fins aquí, “la dona més guapa del món”, no té res de relativa perquè no hi ha límit, és més aviat una exageració.

Si penso en l’exageració, em ve al cap aquella expressió de “fer teatre”, per exemple, “no em crec el que diu, sembla que faci teatre”. La definició de “fer teatre” és ben bé aquesta: “fer una acció de caràcter exagerat o espectacular per a impressionar”. Podríem dir, doncs, que, quan es fa ús de superlatius en segons quins titulars i contextos, s’està fent teatre?

D’aquesta manera faig el pas al teatre per a poder recordar “la gran dama del Teatre Lliure”, Anna Lizaran (1944-2013), perquè justament l’11 de gener va fer 10 anys de la seva mort.

Anna Lizaran i Merlos va fer teatre, cinema i televisió catalana. Es va formar en art dramàtic al Centre d’Estudis Experimentals de Barcelona, va formar part dels Comediants, va anar a París a estudiar mim i, quan torna l’any 1976, va ser de les fundadores del Teatre Lliure on va començar i continuar la seva carrera d’èxits, participant en la majoria de muntatges.

El llibre que podeu trobar a la biblioteca és el que es va presentar quan se li va retre homenatge l’any 2014. És un llibre de gran format amb una col·lecció de fotografies magnífiques que donen testimoni de la pluralitat i diversitat de registres de l’actriu. El va publicar Viena Edicions amb ajut institucional i la responsable del projecte gràfic i de la supervisió de l’edició fou Irene Bordoy, companya sentimental d’Anna Lizaran. És un bon document per a rememorar les actuacions estel·lars de l’actriu.

Anna Lizaran va rebre nombrosos premis i reconeixements al llarg de la seva carrera teatral, però justament el primer fou el Premi Memorial Margarida Xirgu l’any 1982. Aquest premi s’atorga anualment des de 1973 a la interpretació femenina més destacada de la temporada teatral.

No té res d’estrany que el guardó que premia les actrius de teatre porti el nom de Margarida Xirgu i Subirà (1888-1969) que fou una excepcional actriu catalana que va acabar la seva vida a Uruguai.

Va començar com a actriu en grups de teatre d’aficionats fins que el 1906 debuta com a professional al Teatre Romea amb l’obra Mar i Cel d’Àngel Guimerà i a partir d’aquí comença a destacar a l’escena catalana. L’any 1914 marxa a Madrid on coneix Federico García Lorca amb qui va establir una amistosa col·laboració de tal manera que va estrenar gairebé totes les obres del poeta, Mariana Pineda, La zapatera prodigiosa, Yerma, Doña Rosita la soltera o el Lenguaje de lasa flores…

Poc abans de la guerra es trasllada a Sud-amèrica, acompanyada per Irene Polo i ja no tornarà mai més. Resideix alternativament a Xile, l’Argentina i a l’Uruguai, on obté el càrrec de directora de l’Escuela Dramática Municipal de Montevideo.

Un altre dia haurem de parlar d’Irene Polo que només he citat de passada i evidentment de les dones de teatre més vinculades a Ca la Dona com, per exemple, les companyes del Projecte Vaca i Lluïsa Oliveda que han deixat documentació al Centre i també de les que participen en els grups de “teatre de les oprimides”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista