16 de juny de 2022

“Planxa” és una paraula amb moltes accepcions, partint de la bàsica planxa de metall que és converteix amb la planxa de cuina. I dins de l’àmbit domèstic, té protagonisme la planxa de roba. Posteriorment van adquirint molta anomenada en el món de l’esport la planxa de natació, la planxa de neu i la planxa de surf. De tota manera potser és popularment més sentida l’expressió “fer una planxa” que encapçala aquest text, i que significa cometre una indiscreció o fer una cosa desencertada.

Altres vegades ja hem fet consideracions sobre la importància de les feines domèstiques i sobre la seva valoració, però ara cal insistir-hi perquè la sorpresa ha estat trobar-nos amb un llibre de més de cinc-centes pàgines titulat Història de l’art del planxat i els capricis de la moda. L’autora que, d’entrada, compta amb la nostra admiració és Adela Vives Belmonte que és llicenciada en Filosofia i Lletres i Psicologia i una gran col·leccionista de planxes que l’han portada a poder escriure aquesta història amb documentació de primera mà ja que parla de planxes que ha anat recollint al llarg dels anys i que s’han convertit en una col·lecció excepcional. L’edició del llibre per part de Ediconex és molt acurada amb gran quantitat d’il·lustracions que inviten a la lectura i que, per una altra banda, són imprescindibles per entendre alguns dels processos del planxat. Les fotografies dels diferents tipus de planxes van acompanyades amb la reproducció de quadres que donen testimoni de la realitat social de les planxadores tant si són domèstiques com professionals.

Evidentment l’art del planxat segueix les modes i els gustos en el vestir i, per tant, el llibre va introduint també la història de la moda a cada època i no s’oblida de la fase anterior al planxat que és la bugada, ja que en molts moments bugaderes i planxadores coincidien.

L’autora ha estat molt generosa en compartir tot el seu saber sobre les planxes, la moda i més. El llibre està dividit en vint-i-dos capítols que van seguir el fil històric des de l’antiguitat i també hi ha referències a altres cultures com les orientals. Al llarg del llibre ens assabentem que hi ha hagut planxes per a donar volum a les gorgeres, planxes de sastre, planxes de carbó, de lingot, planxes amb mànecs desmuntables, planxes per a ondular i prisar, planxes de fosa, d’emmidonar, de barrets i quan ja ens acostem a l’actualitat apareixen les planxes elèctriques, però abans les d’alcohol i gasolina. I no podia faltar un capítol sobre les planxes de joguina i un altre sobre els accessoris, les taules de planxar i els reposa-planxes.

Quan hem arribat a les taules de planxar, immediatament hem recordat l’obra de Karol Bergeret (1975), artista i creadora que sobre les taules de planxar als vols del 2006 va desenvolupar una obra que porta per títol Santes Mestresses de casa. Inoblidable per nosaltres per la seva vinculació i dedicació a Ca la dona col·laborant estretament amb FemArt. Conservem curosament la donació que ens va fer d’una de les seves artístiques i reivindicatives taules de planxar.

Però tornem al llibre d’Adela Vives Belmonte per acabar parlant de literatura que sempre és el que toca en aquest blog del Centre de documentació de Ca la dona. L’autora en aquest recorregut exhaustiu pel món del planxat acaba amb el poema de Pablo Neruda, “Oda para planchar”.

La vinculació del fet de planxar amb la literatura és important i requereix més recerca, per ara només podem recordar que justament tota la pintura de finals del XIX i principis del XX que posa el focus en dones planxant, que és prou nombrosa i significativa, es relaciona amb la gran novel·la realista, costumista, naturalista, que pretén retratar la societat de l’època i que sobretot en el cas de les dones completa i contrasta la presència de les senyores burgeses amb les dones que servien a les seves cases com les bugaderes i les planxadores.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

8 de juny de 2022

Nosaltres tenim un gran problema i preocupació perquè la llengua catalana és una llengua sense estat que en tingui cura i sempre hem d’estar defensant-la el poble, la gent que la té com a pròpia o que la sent i que se l’ha feta pròpia amb respecte i estimació, al costat de la seva originària. Per tota aquesta consciència ens estimem les llengües en general i tenim una sensibilitat especial per les llengües minoritàries i minoritzades arreu del món.

Així no és d’estranyar que tinguéssim molt present i valoréssim molt que a la trobada Barcelona Poesia tingués lloc a l’Ateneu Barcelonès, organitzat per l’ICUB, l’acte de presentació d’una autora frisona. De fet, hi havia el rerefons de la traducció, de la importància de la traducció de les petites grans llengües i per això va ser l’escriptor i traductor Yannick Garcia qui va introduir l’escriptora frisona Anne Goaitske Breteler (1996) amb qui va conversar sobre la llengua i la literatura frisones en general i sobre la seva obra en particular.

Frísia (en frisó occidental: Fryslân, en frisó septentrional: Fraschlönj, en frisó oriental: Fräislound, és una regió històrica costanera que s’estén des del nord-oest dels Països Baixos fins al sud-oest de Dinamarca a través del nord-oest d’Alemanya Antigament formava un territori homogeni, però el soterrament de terres al mar i la política n’han dividit el territori. Frísia és el país dels frisons, poble germànic que parla el frisó, una llengua germànica en diversos dialectes.

Anne-Goaitske Breteler (1996) és antropòloga cultural i historiadora per la Universitat d’Amsterdam. Va ser significatiu després dels estudis el retorn al seu poble natal i connectar amb la realitat frisona. El 2018 va publicar De traanjagers, una obra que tracta sobre els caçadors de balenes, i el 2020 va presentar In nuvere nacht, un llibre infantil. Continua el seu treball compromès amb el món rural, escriu columnes periodístiques, fa lectures infantils i per a adults i participa en exhibicions i podcasts. Va ser emocionant sentir-la recitar en frisó les seves proses poètiques que parlen de la complexitat del seu món rural.

Bromes a part, entre els comentaris que varen sortir a la conversa es va fer menció al nostre desconeixement de món frisó i que només sabíem el nom vinculat a la raça de vaques dominant a casa nostra. La vaca frisona destaca per la seva alta producció de llet, carn i la seva bona adaptabilitat.

I ara farem una relació d’aquelles agafades en pinces, però que en el fons serveixen. És evident que el terme “frisó” rima en inicial amb el terme “friülès” i el friülès és també una petita gran llengua en aquest cas molt més vinculada a la nostra, perquè es tracta d’una llengua romànica d’una zona mediterrània.

I Friül (Friûl en furlà) és una regió històrica i geogràfica del nord-est de l’Estat italià que correspon a les províncies d’Udin, Pordenon i Gurizei a un petit sector de la de Venècia. El nom prové del llatí Forum Iulii (l’actual Cividât). La llengua pròpia del Friül és el furlà, però hi ha zones administrativament furlanes que són de llengua vèneta, eslovena o alemanya i a tot arreu s’hi superposa l’Italià com a llengua oficial. El furlà o friülès és una llengua retoromànica clarament individualitzada.

Vaig conèixer l’existència del friülès per Pier Paolo Pasolini (1922-1975), escriptor i director de cinema italià. Enguany fa cent anys del seu naixement i algun recordatori se li ha fet, però, sens dubte, en caldrien més, perquè sembla mentida com el temps esborra la força de figures que foren importantíssimes en el seu moment i que tingueren una forta influència en la formació del jovent progressista dels anys seixanta i setanta, per la seva militància crítica amb el comunisme, pel seu compromís com a homosexual i per la seva excepcional vàlua com a escriptor i cineasta. De fet, dins justament del Festival de Barcelona Poesia es va fer una Marató Pasolini a la Fundació Joan Brossa-Centre d’Arts lliures on va tenir lloc una lectura participativa de poemes de l’autor.

Ara i aquí volem recordar Pasolini com a friülès i procatalà, com va fer Josep-Lluïs Carod Rovira en el seu article al PuntAvui.

Pasolini va néixer a Bolonya i començà a escriure poemes als set anys en furlà, la llengua de la seva mare, i els publicà per primer cop als 19 anys mentre estudiava a la Universitat de Bolonya. El 1945, fou un dels promotors de la Società Peética Antizorutiana impulsora de la literatura moderna en furlà i el 1947 va fundar el grup literari Risultive o Cortese di Furlan i va col·laborar en altres iniciatives fins que el 1961 ho va deixar per dedicar-se al cinema, però sempre amb la preocupació per les llengües i les seves variants dialectals en el rerefons de la seva obra.

Pasolini va veure el cas català com a paradigmàtic de la resistència de les llengües minoritzades i es va interessar vivament per la literatura catalana i va reivindicar-la. L’any 1947 publica l’antologia de poesia catalana, en italià, titulada Fiore di poeti catalani. Es tracta de nou poemes d’autors dels Països Catalans de totes les èpoques. Per a aquesta tasca va comptar amb l’ajuda de mossèn Carles Cardó, exiliat a Suïssa, i que a la Universitat de Friburg havia conegut el filòleg Gianfranco Contini que va ser qui el va posar en contacte amb Pier Paolo Pasolini.

Parlar de Pasolini és un no acabar per la potència creativa que tenia i pels seus ferms compromisos i ara i aquí només hem volgut destacar aquesta faceta de defensor de llengües, sobretot de la seva materna, el friülès.

La seva tràgica i violenta mort el 1975 encara té aspectes foscos i el crim no està aclarit perquè, apart de la seva homosexualitat, la seva figura pública, potent i compromesa segur que era intolerable per a un sector de la societat. Un petit homenatge és recordar-lo recitant un poema dedicat a la seva mare, encara que no sigui en friülès.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

26 de maig de 2022

Ja sabem que a l’origen de la literatura hi ha la poesia i, malgrat que, d’entrada, sembli difícil d’apropar-s’hi, no es així com es veu per l’assistència entusiasta a trobades populars importants que tenen la poesia com a centre d’interès. Una d’aquestes convocatòries és el Festival Barcelona Poesia, celebrat la setmana de l’11 a 18 de maig amb nombrosos actes per a tots els gustos.

Una de les sessions d’aquesta setmana de la poesia es va portar a terme al recinte de la domus romana del carrer sant Honorat. Ara no ens endinsarem en l’arqueologia de la Barcino romana, però la temptació és molta quan parlem des de Ca la dona que custodia les restes de l’aqüeducte romà en el mur exterior i que conserva les marques de les troballes arqueològiques fetes en el seu subsòl. La domus on va tenir lloc el recital de poesia és una mostra de com eren les cases de la gent benestant a la Barcelona dels primers segles. L’esquema general de domus ajuda a entendre les restes trobades i sempre la presència de mosaics ens indica quines eren les estances més importants de la casa.

Vincular casa i poesia és un encert molt suggeridor perquè l’espai de la llar convoca el dins i el fora i és un dels escenaris ideals per a compartir la intimitat de la poesia. La programació de la sessió presenta una tria de poetes amb poemes que donen protagonisme a la casa en diferents moments temporals de la seva experiència vital, sobretot amb nostàlgia del passat i també amb l’esperança present. Potser com indica el subtítol del recital “Habitar, crear, morir” es posa més l’èmfasi en la pèrdua i s’entén que sigui així justament pensant que el recital té lloc en unes ruïnes.

El títol Quatre parets fan una casa és un vers del conegut poema “Tot sembla ben senzill” de Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres catalanes. Es tracta d’un poema del seu llibre Paraules no dites (1981) que condensa amb força tota una vida en cinc versos d’una manera que ella mateixa diu que sembla senzilla, però que no ho és de cap manera ni a la realitat ni a la poesia.

Quatre parets fan una casa.
Un home i una dona, un fill.
Una taula , quatre cadires,
I un llit per a dormir, néixer , morir.
Tot sembla tan senzill, si fos així!
(Paraules no dites, 1981)

A l’hora de fer una tria de la tria dels poemes del recital, per a les feministes de Ca la dona era obligat començar amb Montserrat Abelló amb qui vàrem compartir tantes coses i a qui recordem sempre amb admiració i reconeixement.

A continuació no pot faltar Maria Mercè Marçal amb el seu compromís feminista que avui en diríem interseccional com a dona, de classe baixa i nació oprimida. Tenim la sort que el poema seleccionat “El meu amor sense casa” del seu llibre Llengua abolida (1973-1988) es conserva recitat per ella mateixa i us convidem a escoltar-lo. És un poema fort i dur, amb versos recurrents que accentuen la impotència i traspuen la violència que no para de ressonar en totes situacions de pèrdua i manca d’habitatge.

Per a obrir el ventall us oferim un altre poema, en aquest cas “La casa que vull” de Joan Salvat Papasseit musicat per Lluís Llach. L’oralitat i la música sempre han acompanyat la poesia des dels seus orígens i per això la lira és l’instrument musical que ha donat nom a la poesia de lírica. Aquest poema expressa l’esperança continguda, parla d’una casa de camp però que tingui a prop la ciutat i expressa, de manera contradictòria, la il·lusió d’un futur on el poeta vol ser-hi tant si és de guerra com de festa.

I per últim acabem aquest ràpid recorregut amb un poema de Gabriel Ferrater, “Cambra de la tardor” del seu llibre Les dones i els dies (1968), ja que enguany es commemora el centenari del seu naixement. La perspectiva del poeta és des de l’interior de la cambra i xoca la intimitat del record amb el brogit exterior del soroll dels paletes construint una casa aliena i justament el que destaca és el contrast, l’estranyesa de la situació com diu el final.

Una vegada més aquests apunts potser poden servir per a animar a la lectura , en aquest cas de poesia, i també per a fer una passejada per la Barcelona romana ja que es van fent contínuament troballes arqueològiques importants.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

19 de maig de 2022

D’entrada, vinculo Pegasus al relat mitològic de com Perseu, gràcies al cavall alat Pegàs, va salvar Andròmeda igual com sant Jordi va salvar la princesa. Trobar-la relació del cavall alat amb l’escàndol de les escoltes pot semblar més rebuscat, però suggereixo que potser el punt comú és la rapidesa de desplaçament de Pegàs igual a la rapidesa com s’escampen les notícies, fakes o no, i evidentment Pegàs no podia passar desapercebut i avui res no s’escapa al control de dades i missatges de les tecnologies de la comunicació. Potser quedaria la incògnita de no saber quina donzella calia salvar.

Totes les innovacions, ràpides i incontrolables, a partir del telèfon em porten a fer un petit recorregut pels telèfons de la meva vida. En primer lloc, el telèfon de paret al passadís de casa va aparèixer cap a l’any 60 i tinc la sensació que no va ser ben acollit per la família i que es feia servir poc.

A la meva adolescència vaig fer servir molt les cabines telefòniques i en tinc un bon record. Per a mi tenien una funció tranquil·litzadora i era sempre una agradable sorpresa sentir una veu amiga per l’auricular. Segons a quines hores i en segons quins llocs havies de fer cua per a fer la trucada i calia que portessis suficients monedes perquè no es tallés la comunicació en el moment més interessant. Sobre aquestes cabines que eren com casetes de vidre tancades se’n va fer l’any 1972 una pel·lícula molt inquietant, que va tenir molt èxit i que oferia interpretacions per a tots els gustos.

Segons notícia de premsa l’última cabina d’aquestes amb portes a Barcelona s’ha convertit en un punt d’intercanvi de llibres al barri de Sant Genís dels Agudells.

Aquesta cabina de la fotografia, ja d’un altre disseny, encara resisteix però enguany la Telefònica retirarà les 15.000 que queden perquè han deixat de ser un servei universal obligatori. Quan vaig fer la foto, no em va semblar prudent comprovar si funcionava sota el pes de tanta pintada i tant vandalisme.

Està clar que els mòbils han estat la causa del desús de les cabines i sembla lògic que també hagin caigut en desús els telèfons fixos a les cases. Dades del 2006 ja deien que el nombre de línies de mòbil havia superat el nombre d’habitants a Espanya. De tota manera m’ha sorprès veure en alguns carrers de Barcelona quantitat de fils telefònics formant un garbuix inexplicable i que diu molt a favor del personal que instal·la línies telefòniques i soluciona avaries perquè sembla impossible que puguin treballar amb aquests embolics de fils.

Fins aquí una espècie d’introducció per a arribar a parlar de dues dones que tenen una gran importància en aquest camp de la telefonia mòbil i del control de les comunicacions.

Cronològicament cal recordar primer Hedy Lamarr (1914–2000) nascuda Hedwig Eva Maria Kiesler a Àustria i que va ser inventora, actriu i productora als Estats Units. La bellesa de Hedy Lamarr com a actriu durant molt temps va eclipsar la seva importància com a inventora i ha estat últimament que s’ha reivindicat en aquest sentit. Hedy Lamarr no tenia una formació acadèmica i com a autodidacta treballava en el seu temps lliure en diverses aficions i invents.

L’any 1942, durant la Guerra Mundial Hedy Lamarr va registrar, juntament amb George Antheil, la patent d’un sistema secret de transmissions de ràdio que permetia guiar per radiofreqüència els torpedes de les forces navals aliades, fent impossible la detecció per l’enemic de l’atac submarí. Aquesta patent l’any 1985 la Comissió Federal de Comunicacions la va posar a disposició del públic. A partir d’aquest moment es va fer servir als sistemes de posicionament per satèl·lits com el GPS, els enllaços xifrats militars, les comunicacions de la llançadora espacial amb la Terra i per empreses que fabriquen des de telèfons mòbils fins a sistemes de xarxa sense fils (Wi-Fi).

Una altra gran inventora pràcticament desconeguda en l’àmbit de la ciència i de la tecnologia és Randice-Lisa Altschul (1960), una estatunidenca que va començar molt jove creant jocs i joguines, però que el seu gran invent fou un mòbil barat, d’un sol ús i reciclable que, de fet, es va convertir en el primer mòbil amb targeta de prepagament, Phone-Card-Phone i que va ser considerat el Producte de l’Any el 2002.

Randice-Lisa Altschul, des de que va crear la seva empresa Dieceland l’any 1985, té patentats més de 250 projectes a tot el món i de tot tipus, fins i tot proves per a la diabetis i fàrmacs per als càncers de mama i d’ovari.

I per acabar amb llibres, Alschul també és coautora amb Katheleen Sahputis de la novel·la Sorry, You Can’t Enter Heaven (2008).

I aquí acaba aquest ràpid recorregut pels telèfons que ha començat sota l’ombra de Pegasus.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

11 de maig de 2022

He hagut de despenjar un quadre que feia molt temps que estava a una paret de casa i el trobaré a faltar perquè és un puzle del mapa de la Lluna que és fosforescent i quan passaves pel davant a les fosques sempre il·luminava. A més recordo que quan el vaig muntar em va sorprendre que a la toponímia de la Lluna hi hagués tants noms en llatí i de personatges clàssics.

Ara he revisat tota aquesta nomenclatura i no puc vèncer la temptació de fer-ne la llista, no completa, però suficient perquè us feu una idea de com es diuen els diferents cràters i possibles mars i llacs.

Els noms dels cràters són Aristarcus, Herodotus, Seleucus, Posidonius, Plinius, Vitruvius, Apollonius, Pythagoras, Anaximander, Timaeus, Archytas, Plato, Diophantus, Archimedes, Julius Caesar, Hortensius, Ptolemaeus, Hesiodus, Pilatus, Epimenides. I els noms de mars i llacs: Mare Nubium, Mare Humorum, Oceanus Procellarum, Mare Fecunditatis, Mare Vaporum, Mare Serenatis, Mare Crisium, Mare Spumans, Mare Nectaris, Sinus Roris, Sinus, Iridum, Palus Putredinis, Lacus Somniorum…i segur que me n’he deixat.

Aquesta nomenclatura és del segle XVII, del jesuïta de Ferrara Giovanni Battista Riccioli i així va continuar fins que va arribar la fotografia i es va veure aleshores la necessitat de revisar-la i sistematitzar-la. Aquesta tasca tan dura fou encarregada a una dona, l’anglesa Mary A. Blagg (1858-1944), que havia estudiat alemany i àlgebra, però posteriorment es va interessar per l’astronomia. Pel seus mèrits va ser la primera dona que va formar part de la Royal Astronomical Society el 1916 i el 1920 fou membra de la Comissió Lunar creada per la Unió Astronòmica Internacional (IAU).

Mary A. Blagg ha estat una troballa tangencial, casual i molt interessant. Però, en realitat, jo volia parlar de dones, però de dones poetes que havien fet de la lluna l’objecte del seu art. He triat dues autores ben allunyades en el temps i, en part, alhora ben properes en la temàtica de la seva poesia: Safo i Maria Mercè Marçal.

De Safo se n’ha parlat tant que només penso dir que és una gran poeta del segle VII i VI abans de la nostra era, natural de l’illa de Lesbos i que dona origen a la poesia lírica. Alguna vegada enmig de les amigues lesbianes m’agrada recitar en grec un petit poema seu que compara la cara de la seva estimada amb la Lluna que amaga la lluentor de les estrelles de la mateixa manera que la presència de l’estimada oculta la resta de noies. Aquest poema també em serveix, parafrasejant, per a fer veure que el grec és una llengua clàssica que no ens queda tan allunyada.

Aquí teniu la versió catalana del poema 34 de Maria Rosa Llabrés:

Els estels, vora la formosa lluna,
enrere amaguen el rostre lluent
al temps que, plena,
més resplendeix (sobre) la terra…
argentada

Com sempre, com que sabem que totes les figures excepcionals van acompanyades d’altres que, per diversos motius, no han assolit la mateixa fama, però que són igualment importants en la història i genealogia que les feministes reclamem, recomano un parell de llibres que completen una visió de les aportacions de les poetes gregues clàssiques i hel·lenístiques. Són els llibres de dues grans filòlogues clàssiques i traductores, Maria Àngels Anglada i Margalida Capella i Soler.

Tampoc no requereix presentació Maria Mercè Marçal (1952-1998) una de les figures cabdals de la literatura catalana, que també era de formació en filologia clàssica. Va titular la seva primera obra Cau de llunes que va guanyar el Premi Carles Riba l’any 1976 i que fou publicada l’any següent. Aquest primer llibre va encapçalat per la Divisa “interseccional” per totes coneguda on expressa la seva rebel·lia com a dona, de classe baixa i nació oprimida.

D’aquest primer llibre que és una joia que apunta al que serà la seva obra posterior he triat també un petit poema on surten les llunes amb tot el que suggereix aquest plural que ens apropa l’astre de la nit a la quotidianitat.

No ens ha de sorprendre que quan es va fer una biografia per a apropar la figura de la Maria-Mercè Marçal a les criatures es va triar la lluna per a donar continuïtat a la narració. En la presentació l’editorial diu que la lluna és la seva gran amiga, que ens explica la història d’aquesta gran dona. Així doncs, veurem com les dues, fase rere fase, creixeran i guanyaran llum pròpia.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

4 de maig de 2022

Ja sabem que dins d’un llibre podem trobar tot un món, però ara no em refereixo a aquests mons que els llibres ens fan conèixer i a on podem viatjar amb la imaginació i el desig, sinó que es tracta d’una cosa més material. Evidentment es poden trobar punts de llibre i moltes altres coses que fan la mateixa funció de guardar la pàgina de la lectura com, per exemple, bitllets de metro, autobús o altres mitjans de transport, tiquets de compra i factures, llistes de la compra. Tot és prou interessant, però si hi ha alguna foto encara més i, si el llibre és més antic, fins i tot hi podem trobar estampes de la comunió o recordatoris de defunció.

Ara vull compartir amb vosaltres la troballa dins d’un llibre antic d’ un document que val la pena comentar perquè és de l’any 1889 i es tracta del Premi d’Aplicació en el 3r. curs de Religió, que va rebre Antònia Goula Plandiura quan tenia 14 anys i era alumna de l’“Establecimiento de las religiosas del Sagrado Corazón de Jesús de Sarriá”.

El delicat fullet del premi estava dins del llibre Rose et Joséphine. Nouvelle historique 1812-1815. dédiée aux jeunes persones par Mme. M.-G. E***, auteur de Laure ou la jeune émigrée. Sembla lògic pensar que el llibre era el premi. Aquest llibre, editat a Tours l’any 1885, forma part de la donació que les germanes Montserrat, Eulàlia i Marta Goula Goula, han fet al Centre de Documentació de Ca la dona de materials propis i de les dones de la seva família com és el cas dels d’Antònia Goula Plandiura (1875-1958).

La recerca sobre la misteriosa autora del llibre Mme. M.-G. E*** no ha donat resultats i, buscant relacions, el que em ve al cap és que la primera novel·la històrica catalana és L’orfeneta de Menargues d’Antoni de Bofarull de l’any 1862. I aleshores el que crida l’atenció és que el diploma del premi d’aplicació el signa Guadalupe de Bofarull que potser en aquell moment era la directora de les religioses del Sagrat Cor de Jesús de Sarrià.

Les religioses de la Societat del Sagrat Cor de Jesús van arribar a Catalunya i obriren el col·legi a la vila de Sarrià l’any 1846. Aquest institut de vida religiosa fou fundat per Magdalena Sofia Barat a Amiens. Si esteu interessades en les ordes, congregacions i instituts religiosos femenins a Catalunya, us recomano el llibre Hi som. Aportació de les dones creients a la societat i a l’Església catalanes.

I continuant amb el joc de relacions resulta que una de les biblioteques de la xarxa municipal de biblioteques de Barcelona a la dreta de l’Eixample porta el nom de Sofia Barat.

De la donació d’Antònia Goula Plandiura també hi ha uns altres materials interessants conservats per la seva família. Tenim una sèrie de dibuixos de flors i plantes, que porten data de 1912, acompanyats d’un herbari.

La presència d’aquest tipus de material requereix aprofundir en el context en què fou elaborat i mentrestant el relacionem amb llibres que tenim al Centre de documentació que fan referència a dones artistes especialitzades en el dibuix d’animals i plantes.

Els dibuixos de flors i plantes d’Elisabeth Blackwell (1707-1758), uns sis-cents, són admirables en el seu detall i perfecció ja que ella mateixa els gravava en coure i els colorava. I encara són més valuosos si pensem en quines circumstàncies foren realitzats i que els primers serviren per a treure els seu marit engarjolat per deutes.

Crida l’atenció el nombre de dones dels segles XVII i XVIII que es dedicaren a la il·lustració, podríem dir científica, especialment en el camp de la botànica. Recordo que va ser gràcies a Bea Porqueres que vaig sentir a parlar per primera vegada de Maria Sibylla Merian (1647-1717) que va il·lustrar la flora i fauna de Surinam amb una qualitat artística excepcional.

Caldria tractar amb deteniment l’obra d’aquestes artistes perquè el tema es vincula també amb els viatges dels descobriments de terres exòtiques.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista