26 de gener de 2022
Mirant l’actualitat, em sembla que no ens podem escapar de dir alguna cosa sobre els jocs de paraules ara que el Paraulògic s’ha convertit en un entreteniment popular. Ja sé que ràpidament li ha sortit competència per part del Wordle, però em quedo amb el Paraulògic.
De fet, l’afició, podríem dir-ne popular, a aquest joc de paraules ha servit una mica de contrapès al necessari i dolorós debat sobre l’ús de la llengua catalana o sigui que, en parlar-ne, també procuro cridar l’atenció sobre l’ús social de la llengua. Ja se sap que el lèxic és el més fàcilment identificable d’una llengua, malgrat que siguin més importants aspectes estructurals com la sintaxi, l’ús dels pronoms o la conjugació verbal i també algunes característiques fonètiques. Però si el vocabulari serveix per motivar l’interès per la llengua, benvinguts siguin els jocs que, d’una manera o altra, la promouen.
La meva “relació” amb els jocs de paraules comença de petita quan veia el meu pare fent l’encreuat del diari i no sé com ni quan m’hi vaig enganxar i continuo fent-ne. De fet, els encreuats tenen autoria i com sempre passa m’agraden més uns o altres segons el dia i l’hora, perquè uns són més fàcils i altres més enginyosos.
Més endavant, després de dinar els diumenges a casa la mare una temporada vàrem jugar al Scrabble i la mare fins i tot hi jugava sola amb el diccionari al costat. Podeu consultar en què consisteix l’Scrabble i com si juga. Quan el confinament estricte de la primera fase de la pandèmia vàrem desempolsar l’Scrabble i va funcionar com a entreteniment i competició. També volta per casa un altre joc que per ara no ha tingut èxit que és el Boggle.
Tal com diu l’article a mig fer de la Viquipèdia aquests jocs de paraules, pensats com a jocs de competició es guanyen coneixent molt vocabulari i tenint habilitat per combinar lletres o pensar ràpidament. El Paraulògic no es pot dir que sigui ben bé un joc de competició, és més aviat un repte, que posa a prova el nostre coneixement lèxic i ofereix possibilitats de socialització com l’intercanvi i suma de llistes de diverses persones. També s’ha vist que provoca comentaris sobre la dificultat o sobre paraules curioses, de manera que potser ha estat pensat per a jugar en solitari, però no és ben bé així. Un valor afegit és que es juga on line i cada paraula encertada, si es vol, va acompanyada simultàniament del seu significat de manera que, si la paraula ha estat trobada fent una combinació de les lletres a l’atzar, es pot aprendre i, si interessa, es pot incorporar al vocabulari personal.
Dels intercanvis i converses entorn al Paraulògic agraeixo a les amistats que un dels dies no fa gaire varen trobar i varen compartir el mot “tuàutem”. El significat actual de “tuàutem” és “conjunt de coses en general” i no té res a veure amb el començament de la fórmula Tu autem, Domine, miserere nobis, literalment “Però vós, Senyor, tingueu pietat de nosaltres”, usada al final de les lectures del Breviari. Com a professora de llatí m’hagués anat molt bé saber-ho quan donava classes.
Mirant enrere o al costat , hauríem de recordar i fins i tot reivindicar passatemps publicats en paper a la premsa o revistes com els encreuats que ja he citat al principi, els autodefinits i les sopes de lletres i el primer que vaig conèixer a l’escola , el joc del Penjat que era totalment manual.
I acabo amb una confessió. Per a mi els jocs de paraules “de debò” són els que generen una ambigüitat, els que provenen de l’equívoc provocat per una homofonia i/o una homografia (riu de riure i riu d’aigua) o una polisèmia (ratolí animal i dispositiu de l’ordinador). Aquest era el tema d’estudi de la meva tesi doctoral que es va quedar en un calaix.
O sigui que “jocs de paraules” també és una polisèmia.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
