Aquests últims dies es va parlant força de les eleccions gallegues i, clar com és lògic,  de Galícia, de la seva gent, de la seva cultura i de la seva llengua. Aleshores passa que se’m van entrellaçant  pensaments i records que tenen relació a diferents nivells amb la meva vivència de Galícia i acabo explicant-vos-ho, no tots, clar, sinó  només els que tenen sentit dins  del blog del Centre de documentació de Ca la dona .

Podria començar dient que, per part de pare, la meva família és originària d’un poblet de Lugo, però aquesta línia argumental ara no ve al cas i prefereixo parlar-vos d’una dona excepcional del segle IV que, segons sembla,  va sortir de Galícia cap a Terra Santa i va tornar per a explicar el seu viatge a les seves companyes de comunitat.

El nom d’aquesta dona és Egèria, però també apareix a vegades identificada com a Eteria, Ætheria o Etheria . És comprensible que hi hagi hagut molta recerca i estudis fins a fixar l’atribució d’autoria a Egèria del text Itinerarium, un manuscrit de treta-set pàgines trobat a finals del segle XIX i  que en català ha estat traduït per Pelegrinatge. Com sempre podeu trobar el llibre a la nostra biblioteca de Ca la dona en edició de Sebastià Janeras, publicat dins de la col·lecció Bernat Metge (1986). I ni que sigui de passada, cal destacar la importància d’aquest text com a document de llatí vulgar .

També hi ha hagut molta controvèrsia sobre les poques dades que es tenen de la biografia d’Egèria i, després de molt de debat, s’ha consensuat l’origen galaic d‘aquesta dona que sembla que era una religiosa ja que, en segons quins documents, se la tracta d’abadessa, però també podria haver estat una dama piadosa de l’alta societat. El que és sorprenent és que no va ser l’única dona que va fer aquest llarg viatge de pelegrinatge  a Jerusalem.  En citaré dues més que per a mi són molt significatives, Paula i la seva filla Eustoqui que l’any 385  segueixen sant Jeroni que es va retirar justament a Terra Santa per a traduir la Bíblia al llatí.

L’Itinerarium, també conegut com a Peregrinatio ad loca sancta , explica, tal com s’ha dit  un recorregut per terres d’Orient a finals del segle iv, acompanyat de comentaris relatius a la fe, a la disciplina religiosa i sempre amb una bona localització dels llocs bíblics per on anava passant Egèria, amb escorta,  fins arribar a Jerusalem i després cap al mont Sinaí.  Cal destacar els seus comentaris més personals sobre com la impressionaven els cels i els deserts per on passava.

Justament el fet que Egèria no fos l’única dona que al segle IV viatgés cap a Orient i a més escrivís sobre el seu viatge per a explicar-ho de tornada segurament a altres dones fou el que va inspirar a María Xosé Queizán l’obra Amantia.

La figura de Maria Xosé Queizan (Vigo, 1939) mereix el nostre record i  reconeixement perquè és una gran escriptora, catedràtica de llengua i literatura gallegues i figura capdavantera del moviment feminista peninsular. Va estudiar filologia a Vigo i a Santiago de Compostela i pertany a la primera promoció (1978) de la llicenciatura de Gallec-Portuguès. Va començar a escriure molt jove a la premsa local i de sempre va tenir una dedicació entusiasta pel teatre. Com a escriptora inquieta i compromesa  té obres en tots els gèneres: novel·la, contes, assaig, teatre, poesia i també ha estat traductora. A principis dels setanta va estar a París i els seus contactes amb  la novel·la francesa la van impulsar a escriure la seva primera novel·la A orella no buraco i en paral·lel l’any 1977 va publicar l’assaig  A muller na Galicia.

 El 1983 va posar en marxa la revista politico-cultural Festa da palabra silenciada, ​ formada només per dones del grup de Feministas Independentes Galegas i a partir d’aquí es va promoure el pensament i la crítica feminista alhora que es consolidava l’associacionisme feminista gallec .

El 2018 va publicar el llibre de memòries Vivir ao galope, on diu:

“Por que escribo sobre min? Ha ser polo mesmo motivo que actúo, que falo, que me dedico ao oficio de escribir, por unha conciencia de ser un elo na calceta universal e estar obrigada, si obrigada, a actuar para non interromper o labor”.

“¿Por qué escribo sobre mi? Ha de ser por el mismo motivo que actúo, que hablo, que me dedico al oficio de escribir, por una conciencia de ser un eslabón en el tejido universal y estar obligada, sí obligada a no interrumpir el trabajo”.

I acabarem parlant de la seva novel·la històrica Amantia (Edicións Xerais de Galicia, SA, Vigo, 1984) i on apareix la figura d’Egèria a la Gallaecia del segle IV . En aquest cas la protagonista és Amantia que convoca al seu voltant un grup de dones seguidores de Priscil·lià i entre elles s’hi troba Egèria. A la novel·la es parla obertament del lesbianisme entre les protagonistes. La recreació històrica és acurada i suggestiva amb bones descripcions i expressió de sensacions i sentiments de caire panteista. No sé si a hores d’ara, alguna editorial s’animaria a traduir-lo, jo el trobo prou  interessant.

Una nota curiosa del llibre és la declaració que fa M.Xosé Quezán al començament conforme se cenyeix a l’ortografia normativa del gallec i al final hi ha un apèndix amb informació històrica sobretot referida a Priscil·lià que contextualitza la novel·la.

Fins aquí un record de Galícia quan ja se saben els resultats de la votació…

No sé si us heu fixat en la imatge d’Egèria al principi del text. Es tracta de una ceràmica de Sargadelos, comprada a la botiga, galeria, llibreria,  que hi havia a Barcelona al carrer Provença tocant Rambla Catalunya i que va estar oberta fins el 2013.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista