Ho sento, però quan escric aquest text ja s’ha acabat l’exposició del CCCB dedicada a Francesc Tosquelles o sigui que no té sentit recomanar-vos-la. En canvi, sí que us puc aconsellar la lectura del llibre Tosquelles. Curar les institucions (Arcadia, 2021) de Joana Masó on hi ha força fotos i documents complementaris al text, molts dels quals evidentment estaven a l’exposició. D’una o d’altra manera es tracta de fer justícia i fer conèixer i valorar la figura d’aquest gran psiquiatre que, com tants altres personatges cabdals de la nostra història, la guerra i la dictadura ens van escamotejar.
Joana Masó ha estat la comissària de l’exposició junt amb Carles Guerra i per aquest llibre que presentem ha rebut reconeixements com el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021.
El llibre no es presenta com seria d’esperar en forma d’una biografia tradicional i, malgrat que segueix un fil cronològic, és important com enfoca la dinàmica vital de Francesc Tosquelles (1912-1994) com si fos un contínuum de diferents vides que reflecteixen la riquesa de l’experiència personal i professional del psiquiatre català en els àmbits polític, cultural i terapèutic.
La força crítica i transformadora de Tosquelles en l’època de la Segona República espanyola i posteriorment en la Segona Guerra Mundial són un toc d’atenció i d’inspiració actualment quan la situació general és tan complicada i les alertes sobre la salut mental de la ciutadania són constants. El que sap greu i és vergonyós és la manca de continuïtat i transmissió de tot aquest llegat innovador i sorprenent que va forjar Tosquelles des del moment que es va proposar analitzar les causes socials que estan al fons de la malaltia mental i, a partir d’aquí, transformar la praxi i la institució psiquiàtrica.
Francesc Tosquelles, nascut a Reus, es va formar culturalment i políticament en temps de la Mancomunitat de Catalunya i la República i com a psiquiatre a l’Institut Pere Mata de Reus on ja va formar una comunitat terapèutica. La seva pràctica hospitalària anava vinculada a la seva militància política, a les seves relacions amb les avantguardes surrealistes i al moviment cultural llibertari de l’Ateneu Enciclopèdic.
L’exposició, per tal d’il·lustrar aquest compromís polític i social, recollia una col·lecció de cartells del BOC (Bloc Obrer i Camperol) que sorprenen per la senzillesa i força d’un discurs que, per desgràcia, continua ressonant molt proper i que interpel·la més enllà de la nostàlgia i malgrat el pas del temps.
Durant la República (1931) a Barcelona es situa a prop d’Emili Mira, primer catedràtic de psiquiatria de l’estat i freqüenta el grup de psicoanalistes centreeuropeus, jueus refugiats, del cercle de Freud. Fa servir la psicoanàlisi a partir del 1932, utilitzant la tesi de Lacan, de manera pràctica, per exemple, per a impartir un curs de formació als metges, infermeres i monges.
Tosquelles va fer un gran aprenentatge durant la guerra, lluitant al Front d’Aragó i a Extremadura. Després es va haver d’exiliar al sud de França i al sanatori de Saint Alban comença o, millor dit, continua, la seva revolució de la psiquiatria pel que fa al funcionament del centre psiquiàtric basat en una pràctica que vinculava la política, l’experimentació clínica i la cultura. Hi va estar trenta anys exercint la psicoteràpia institucional.
El sanatori de Saint-Alban, en aquella època tan conflictiva i dolorosa de la guerra mundial va esdevenir un refugi per a persones de la resistència com Georges Canguilhem, mestre de Foucault, i artistes d’avantguarda com Breton i Eluard.
Tosquelles promou la convivència dels interns amb la gent de la pagesia, les monges, el personal mèdic i d’infermeria i així crea un vincle social entre tota la comunitat. Va introduir l’autogestió de tasques, va posar en marxa comissions de les persones malaltes i va incentivar multitud de pràctiques artístiques (teatre, cinema, escriptura, periòdics murals i diaris) i tallers d’ergoteràpia per tal d’afavorir la relació de les persones malaltes i la seva qualitat de vida. Sempre tenia present la formació del personal cuidador. I cal destacar el seu tarannà pragmàtic perquè aprofitava totes les oportunitats que l’entorn li procurava.
L’exposició del CCCB era molt completa i hi havia una part amb una bona selecció de pel·lícules, materials documentals, obres d’avantguarda i objectes creats pels malalts de l’hospital de Saint-Alban. Les manifestacions artístiques portades a terme pels pacients de l’hospital psiquiàtric formen part de la Col·lecció d’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions. L’Art Brut també rep el nom d’Art Marginal perquè és la producció artística que no té contacte amb les institucions artístiques establertes, utilitza materials i tècniques inèdites i reflecteix estats mentals extrems.
Sens dubte són molt emocionants els vídeos amb el testimoni oral de Tosquelles pel que deia i sobretot per com ho deia amb una forta fonètica catalana, tant si parlava en castellà com si parlava en francès, i com teoritzava sobre l’ús de la llengua en la professió psiquiàtrica: “Sempre he tingut la teoria que un psiquiatre per ser bon psiquiatre, havia de ser estranger o fer veure que era estranger. Per exemple, és un coqueteria –no és una coqueteria- que jo parli malament el francès. Aleshores cal que el malalt, fins i tot l’individu normal, que no m’entén, faci un cert esforç per comprendre. Han de traduir.”
Tosquelles torna a Catalunya a la dècada dels anys 60 quan ja havia arribat l’antipsiquiatria que suposava acabar amb la institució de l’hospital psiquiàtric i ell era contrari a això perquè el que volia era transformar les institucions. També són els anys en què s’introdueixen les farmacèutiques als hospitals psiquiàtrics, cosa també contrària a les seves conviccions i experiències.
Per acabar cal dir que Joana Masó, en el llibre, vol destacar la feina coral de Tosquelles, perquè sense la gent que li va fer costat, era impossible portar a terme la seva tasca transformadora de la psiquiatria. Per això és important subratllar la feina i valor de les seves col·laboradores que van des de les monges fins a les prostitutes. Així consten noms com Agnès Masson o Germaine Balvet que van col·laborar estretament amb Tosquelles al sanatori de Saint-Alban i van rebre el seu reconeixement.
L’autora també recull esparses pel llibre, moltes vegades com a peu de fotografies, cites i frases que posen de manifest la genialitat de Tosquelles. Són dites creatives, xocants, suggestives com la que consta com a subtítol de l’exposició: “Com una màquina de cosir en un camp de blat” (inspirada en la foto de Man Ray) o una altra que us deixo aquí per a anar-hi pensant “L’inconscient no existeix. Insisteix, però no existeix”.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
