Diuen que ara tinc addicció al mòbil i és molt possible, però veritablement la meva addicció és la lectura, i em sembla que justament el que passa és que llegeixo pel mòbil de la mateixa manera que també, sense adonar-me llegeixo pel carrer tots el rètols i anuncis. Tants anys llegint a tot hora i no m’havia aturat mai a pensar com vaig aprendre a llegir. I ara ha arribat el moment de prendre’n consciència perquè, fent neteja del traster on tenia “conservada” tota la meva vida, he trobat el meu primer llibre de lectura de quan em van portar a l’escola amb tres anys, l’any 1950. No cal dir-vos que aquesta troballa no ha estat la magdalena de Proust, però gairebé.
El llibre en qüestió és Pequeñuelos de Josefina Álvarez de Cánovas (1898-1972) que es presenta com a inspectora d’ensenyament primari. Fou una mestra i pedagoga asturiana que significativament firmava amb el cognom del marit quan el seu cognom matern era Díaz. Primer fou mestra rural i després inspectora. L’any 1935 va tenir una beca de la Junta de Ampliación de Estudios per a aprofundir els mètodes de l’Escola Nova a França. Bèlgica i Suïssa. Té unes quantes publicacions professionals i va organitzar les Semanas Pedagógicas sempre des de posicionaments cristians i conservadors. Per una altra banda, destaca, per l’èxit que va tenir amb la sèrie de quatre llibres protagonitzats per Mari-Sol que va començar a escriure l’any 1942. Aquests llibres són una mostra dels arquetips infantils a la literatura de postguerra, però també tenen elements autobiogràfics com es veu clarament en els títols que segueixen la vida de la protagonista: Mari-Sol pequeñita, Mari-Sol colegiala, Mari-Sol maestra rural i Mari-Sol inspectora.
El llibre Pequeñuelos, amb el qual vaig aprendre a llegir, porta el subtítol La enseñanza de la lectura por el método global i encara a sota amb lletra més petita n’hi ha un altre: (El libro en que aprendió a leer Mari-Sol) i el va publicar l’Editorial Magisterio Español. El llibre és del 1943, com ens diu l’autora al final, encara que no sé per què porta un Nihil obstat de l’any 1933. A la sexta edició que és la que em va tocar a mi, no hi consta data, però comptant una edició per any, calculo que aquesta seria més o menys la de l’any 1950 que es correspon amb els meus tres anys.
No em puc entretenir a analitzar el llibre, però cal dir que m’ha sorprès gratament. Porta una bona introducció que explica el contingut i la metodologia ben explicada i aleshores he sabut que havia aprés a llegir “de manera global”, amb paraules senceres i no a partir de l’abecedari. Primer es comença amb lletra lligada gran que es va fent més petita i continua ja amb lletra d’impremta. No ens podem descuidar dels dibuixos molt nets i esquematitzats de Pedro Sarragúa, només a dos colors, blau i vermell. Josefina Álvarez ja sabia que no tot el professorat faria servir aquest mètode i per això diu que es pot fer servir de llibre de lectura seguint la temàtica esgraonada del contingut: el món de la llar, el món interior, el món de la fantasia, el món de l’amistat, el món de l’escola i el món exterior. Aquest llibre, d’alguna manera, seria un exemple de la contradicció entre el currículum explícit típic del nacionalcatolicisme i un currículum ocult, sobretot pel que fa a la metodologia i procediments molt més progressistes.
En el traster de la meva infantesa hi havia guardat un altre llibre de lectura de fora de l’escola que impressiona perquè la seva portada és la quinta essència de l’estereotip femení. Aquest és un llibre ja de més gran, de quan ja llegia d’oci. En conservo d’altres, però trio aquest per la seva autora que cal tenir en compte.
Josefina Bolinaga Ugarte (1880-1965), nascuda al País Basc, és una escriptora que pertany a la generació del 27. Es va dedicar primer a la poesia de temàtica rural i després sobretot a la literatura infantil amb una llarga trajectòria professional. Va assolir un èxit i reconeixement considerable entre els anys 30 i 60 del segle passat. L’any 1932 va rebre el tercer Premio Nacional de Literatura i l’any 1934 el Premio Nacional de Literatura. Publicava a la premsa periòdica i a revistes com Blanco y Negro, en el suplement infantil Gente Menuda on també publicaren Elena Fortún i Gloria de la Prada.
Un dels seus llibres Amanecer es va fer servir de lectura a l’escola els anys republicans i després de la guerra (1936-1939) va ser prohibit i retirat de les escoles i va haver de modificar-lo per la censura. Josefina Bolinaga va continuar escrivint, però va haver d’adaptar els continguts dels seus contes als permesos per la dictadura.
Com s’ha vist, sota el franquisme estava prohibit el català a l’escola o sigui que vaig aprendre a llegir en català una tarda de diumenge a la falda de la meva mare. La mare em va posar al davant el llibre Vols que et conti una rondalla? I jo que llegia en castellà a l’escola i no acabava d’entendre què volia dir allò que llegia, vaig començar a llegir amb la fonètica castellana i la mare va anar corregint les vocals neutres i les esses fins que me’n vaig adonar que el que llegia tenia sentit i eren les paraules que fèiem servir a casa.
També he conservat el llibre en qüestió on hi ha versions dels contes de Perrault, Grimm, Andersen: Ventafocs, Blancaneus, La princesa dormida, Ametlleta, L’ocell d’or i en Caganiu. El llibre no porta data ni autoria o sigui que només hi ha la pista de la Llibreria Bonavia.
No sé si podré o voldré continuar conservant aquests llibres, la veritat és que ara que us els he presentat, ja estic més conformada a “deixar-los anar”.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
