(Postil·la de les plagues: coloms i gavines)
Em sembla que ens falta parlar d’unes altres dues espècies que comparteixen amb nosaltres el cel i el terra de les places i carrers de Barcelona.
Parlar de coloms literàriament em porta sense dubtar-ho a La plaça del diamant de Mercè Rodoreda i parlar de gavines em porta el record de Marina Rossell, de Maria del Mar Bonet i de Carme Riera i més enllà encara de Cecilia Böhl de Faber. La veritat és que em transporten a temps enrere, al context de mitjans dels anys 70 quan, d’alguna manera, tot començava per a les dones de la meva generació, després de la mort del dictador i de la celebració de les Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona (1976).
Però primer parlem de les plagues. Els coloms s’han convertit en una plaga en segons quins llocs de la ciutat. El colom (Columba livia), també conegut com a colom asiàtic roquer, colom asiàtic domèstic o colom domèstic, és una espècie d’au originària del sud d’Euràsia i del nord d’Àfrica. Al continent americà es considera una au exòtica-invasora o sigui que el gènere Columba acull els denominats coloms del vell món. Quan els coloms esdevenen una plaga, poden arribar a provocar malalties i a malmetre elements arquitectònics pel poder corrosiu dels seus excrements. Degut a la seva mala alimentació en l’entorn urbà, excreten una proporció molt elevada d’àcid úric.
Una menció especial mereixen els coloms missatgers entrenats perquè tornin al seu colomar des de llargues distàncies portant columbogrames en un tub anul·lar lligat a una pota. Han fet molta i bona feina al llarg dels segles. Aquests coloms tenen uns peculiars sentits de l’orientació que, científicament, es diuen menotaxia i farotaxia.
El colom a la nostra cultura està present des de sempre perquè tenim a la Bíblia el colom amb la branca d’olivera de l’arca de Noè, després convertit, si és blanc, en colom de la pau. També cal recordar que és el símbol d’Afrodita, deessa de l’amor a la mitologia clàssica, sense oblidar que és la forma de representar l’Esperit Sant en el cristianisme.
No hi ha dubte que La Plaça del diamant (1962) de Mercè Rodoreda és una obra cabdal, imprescindible de la literatura catalana, traduïda a llengües d’arreu i portada al cinema i al teatre i més. És ben sabut que els coloms són “la plaga” de la novel·la fins al punt que la protagonista és rebatejada amb el nom de Colometa.
Dels coloms passem a les gavines que, malgrat que cada vegada les veiem més terra endins, són ocells marins excel·lents voladors, que migren vorejant les costes. Tenen un aspecte robust amb un bec massís i acabat en ganxo. No existeix dimorfisme sexual, malgrat que els mascles solen ser més grossos. Cal destacar-ne la gavina vulgar, la gavina capblanca, la gavina corsa o el gavià (Larus argentatus) que és una gavina grossa. La veritat és que encara potser no tenen categoria de plaga, però de tant en tant hi ha alguna notícia de la seva agressivitat a la cerca de menjar.
Com s’ha dit al principi, les gavines tingueren el seu protagonisme en els feminismes dels anys 70, quan la cançó La gavina (1978) de Marina Rossell era especialment apreciada per les lesbianes que sentien el record i nostàlgia de “la nina dels meus amors” com una manifestació dels seus sentiments reprimits.
Aquest record porta a un altre de la mateixa època també vinculat al lesbianisme. Es tracta del segon llibre de Carme Riera Jo pos testimoni les gavines (1977) que és un títol que, com molt bé diu Maria Aurèlia Capmany, és un vers que completa el del títol del seu primer recull de narracions, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) on l’ambigüitat de les protagonistes del relat inicial va servir perquè les lesbianes sentissin que, d’alguna manera, quedava expressada la seva manera d’estimar encara que fos només amb una subtil picada d’ullet al final de la narració.
Confesso que aquests llibres han descansat a les prestatgeries de casa molts i molts anys i ara, quan he anat a buscar-los, m’he trobat la grata sorpresa que dins d’un d’ells hi havia posat els retalls de premsa de l’època i per això aquí teniu el comentari de M. Aurèlia Capmany, publicat al diari Avui el diumenge 24 d juliol de 1977.
I per a sentir una gavina hem d’escoltar Maria del Mar Bonet cantant la magnífica Cançó de Na Ruixa Mantells (1981), poema de Miquel Costa i Llobera que parla d’un personatge verídic, segons sembla, d’una dona que voltava per la platja embogida d’amor perquè la fada Na Ruixa-Mantells li havia pres l’estimat.
De debò que això de la memòria és una realitat ben estranya perquè, de sobte, em porta a fer una salt encara més enrere en el temps i recordar la història de la literatura castellana que vaig estudiar, on no hi havia autores, però on de sobte sota un pseudònim masculí apareixia una dona. Aquest és el cas de Fernán Caballero que era, de fet, Cecilia Böhl de Faber y Larrea (Berna, Suiza, 1796-Sevilla, 1877).
Aquesta autora va escriure una novel·la que porta el títol de La Gaviota. Ho poso en castellà perquè així ho vaig estudiar, però ara resulta que he vist que la va escriure en francès i que va ser publicada entre maig i juny de 1849 com a fulletó a El heraldo de Madrid, traduïda per José Joaquín de la Mora i no va sortir en llibre fins el 1856. Segons la pròpia autora es tracta d’una novel·la de costums sense inventar ni crear res o sigui que es pot considerar una precursora del realisme i a l’obra queda retratada la societat rural i ciutadana del segle XIX. La Gaviota és el malnom de la protagonista, una jove cantant, que assoleix l’èxit, que s’enamora d’un torero i que acabarà malament.
Recomano ferventment llegir el llibres que he citat i, si ja ho vàreu fer en el passat, podeu rellegir-los, perquè el temps passa i ens canvia de tal manera que segur que els trobareu, si més no, diferents del record que en teníeu.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
