11 de maig de 2022
He hagut de despenjar un quadre que feia molt temps que estava a una paret de casa i el trobaré a faltar perquè és un puzle del mapa de la Lluna que és fosforescent i quan passaves pel davant a les fosques sempre il·luminava. A més recordo que quan el vaig muntar em va sorprendre que a la toponímia de la Lluna hi hagués tants noms en llatí i de personatges clàssics.
Ara he revisat tota aquesta nomenclatura i no puc vèncer la temptació de fer-ne la llista, no completa, però suficient perquè us feu una idea de com es diuen els diferents cràters i possibles mars i llacs.
Els noms dels cràters són Aristarcus, Herodotus, Seleucus, Posidonius, Plinius, Vitruvius, Apollonius, Pythagoras, Anaximander, Timaeus, Archytas, Plato, Diophantus, Archimedes, Julius Caesar, Hortensius, Ptolemaeus, Hesiodus, Pilatus, Epimenides. I els noms de mars i llacs: Mare Nubium, Mare Humorum, Oceanus Procellarum, Mare Fecunditatis, Mare Vaporum, Mare Serenatis, Mare Crisium, Mare Spumans, Mare Nectaris, Sinus Roris, Sinus, Iridum, Palus Putredinis, Lacus Somniorum…i segur que me n’he deixat.
Aquesta nomenclatura és del segle XVII, del jesuïta de Ferrara Giovanni Battista Riccioli i així va continuar fins que va arribar la fotografia i es va veure aleshores la necessitat de revisar-la i sistematitzar-la. Aquesta tasca tan dura fou encarregada a una dona, l’anglesa Mary A. Blagg (1858-1944), que havia estudiat alemany i àlgebra, però posteriorment es va interessar per l’astronomia. Pel seus mèrits va ser la primera dona que va formar part de la Royal Astronomical Society el 1916 i el 1920 fou membra de la Comissió Lunar creada per la Unió Astronòmica Internacional (IAU).
Mary A. Blagg ha estat una troballa tangencial, casual i molt interessant. Però, en realitat, jo volia parlar de dones, però de dones poetes que havien fet de la lluna l’objecte del seu art. He triat dues autores ben allunyades en el temps i, en part, alhora ben properes en la temàtica de la seva poesia: Safo i Maria Mercè Marçal.
De Safo se n’ha parlat tant que només penso dir que és una gran poeta del segle VII i VI abans de la nostra era, natural de l’illa de Lesbos i que dona origen a la poesia lírica. Alguna vegada enmig de les amigues lesbianes m’agrada recitar en grec un petit poema seu que compara la cara de la seva estimada amb la Lluna que amaga la lluentor de les estrelles de la mateixa manera que la presència de l’estimada oculta la resta de noies. Aquest poema també em serveix, parafrasejant, per a fer veure que el grec és una llengua clàssica que no ens queda tan allunyada.
Aquí teniu la versió catalana del poema 34 de Maria Rosa Llabrés:
Els estels, vora la formosa lluna,
enrere amaguen el rostre lluent
al temps que, plena,
més resplendeix (sobre) la terra…
argentada
Com sempre, com que sabem que totes les figures excepcionals van acompanyades d’altres que, per diversos motius, no han assolit la mateixa fama, però que són igualment importants en la història i genealogia que les feministes reclamem, recomano un parell de llibres que completen una visió de les aportacions de les poetes gregues clàssiques i hel·lenístiques. Són els llibres de dues grans filòlogues clàssiques i traductores, Maria Àngels Anglada i Margalida Capella i Soler.
Tampoc no requereix presentació Maria Mercè Marçal (1952-1998) una de les figures cabdals de la literatura catalana, que també era de formació en filologia clàssica. Va titular la seva primera obra Cau de llunes que va guanyar el Premi Carles Riba l’any 1976 i que fou publicada l’any següent. Aquest primer llibre va encapçalat per la Divisa “interseccional” per totes coneguda on expressa la seva rebel·lia com a dona, de classe baixa i nació oprimida.
D’aquest primer llibre que és una joia que apunta al que serà la seva obra posterior he triat també un petit poema on surten les llunes amb tot el que suggereix aquest plural que ens apropa l’astre de la nit a la quotidianitat.
No ens ha de sorprendre que quan es va fer una biografia per a apropar la figura de la Maria-Mercè Marçal a les criatures es va triar la lluna per a donar continuïtat a la narració. En la presentació l’editorial diu que la lluna és la seva gran amiga, que ens explica la història d’aquesta gran dona. Així doncs, veurem com les dues, fase rere fase, creixeran i guanyaran llum pròpia.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
