(Sobre les plagues, segona part)
Tal com vàrem dir a l’anterior entrada del blog, aquest estiu les plagues han estat realitat i tema de conversa a la ciutat i per això, després de les formigues i les paneroles, toca tenir un record per a les rates, els conills i els porcs senglars que ens han visitat i d’alguna manera s’hi han quedat perquè, de fet, ja hi eren.
Les rates hi són de sempre, a les clavegueres de Barcelona, però aquesta vegada van sortir i es van fer presents al centre neuràlgic de la ciutat, a la Plaça Catalunya. Les de claveguera són rates grises que científicament són conegudes com a Rattus Norvegicus, rosegadors de mida considerable, agressius i forts, provinents del nord d’Europa, de Noruega, com el seu nom indica i que s’han estès per tot el món mitjançant el comerç marítim. No cal dir que poden portar problemes de salut pública com malalties i al·lèrgies diverses i que també poden causar desperfectes a estructures materials i elèctriques i a més tenen una gran capacitat d’adaptació o sigui que es poden trobar a tot arreu, neden bé, poden caure de considerable altura sense fer-se mal i passen per petites escletxes.
Literàriament les rates són bones protagonistes i només cal recordar el conte dels germans Grimm de La rateta que escombrava l’escaleta. Ara no tenim espai per a discutir si és un conte popular, si és apte per a criatures, i tampoc no podem fer l’anàlisi de l’estereotip ni de la violència o sigui que ho deixem aquí per a anar-hi pensant perquè segur que totes el coneixeu i la polèmica està servida.
I deixem de banda parlar del Flautista d’Hamelin que s’emporta les criatures del poble, perquè no li paguen després d’haver-ne tret les rates: un rapte en tota la regla. No insisteixo en la crítica als dits contes populars que avui en dia ja no es poden justificar de cap manera. En aquest cas torna a tractar-se d’una llegenda recreada i divulgada pels germans Grimm que ens ha arribat com a conte infantil.
Com a contrast podem tenir present el conte d’Adela Turin amb il·lustracions de Nelia Bosnia, Una catàstrofe afortunada, on una família de ratolins pateix una inundació en el seu cau i, en absència del pare amb la mare al davant, prenen iniciatives i canvien el tipus de vida estereotipat i reprimit que portaven sota el domini del pare.
Canviant de registre, és colpidor i inoblidable, amb tot el seu realisme i simbolisme, el començament de La Pesta d’Albert Camus quan el protagonista va veient les rates mortes i agonitzant pels carrers d’Oran. No cal dir que es tracta d’una obra ben coneguda i recomanada com totes les de Camus.
I si passem a parlar dels conills, resulta que potser són uns animals més simpàtics i propers perquè fins i tot poden ser animals de companyia. De tota manera els pagesos no estan gens contents quan els fan les destrosses al camp. I també va ser una sorpresa saber que aquest estiu havien arribat a envair el Turó Parc de Barcelona. En aquest cas, com pel que fa als porcs senglars, caldria parlar de la caça, perquè és una de les maneres d’eliminar plagues. No cal dir que la caça és una realitat controvertida que té crítiques i detractors i també resulta xocant que es parli de la caça com a activitat esportiva.
En el món dels llibres comencem parlant dels conillets de Beatrix Potter (1866-1943). Aquesta autora i il·lustradora, mundialment coneguda, explica les històries i aventures de Peter Rabbit, en català “el conillet Peret” o “Pere Conillet”, i els seus dibuixos de conillets es reprodueixen per tot arreu sobretot per Pasqua. El conill o la llebre de Pasqua és un personatge mític infantil de les cultures germàniques i vinculat als ritus de fertilitat de la terra després de l’hivern, per això també per Pasqua hi són presents els ous.
Després per fama cal citar el conill d’Alícia en terra de meravelles, obra de Charles Lutwidge Dodgson, que firmava amb el pseudònim de Lewis Carroll i que fou publicada en 1865. El conill blanc es presenta amb el rellotge de butxaca a la mà i dient que fa tard. Tampoc no ens podem aturar a analitzar la complexitat de l’obra en qüestió i el paper que fa el conill les diverses vegades que va sortint al llarg del llibre.
I a la llista de conills famosos ens trobem Tambor l’amic, conseller i company de Bambi a la pel·lícula de Walt Disney que va repicant els troncs amb les seves potes d’on li ve el nom. És un dels films de l’època daurada de Disney i fou estrenada el 1942.
I encara que surti del guió, pel que representa com a fenomen social que va tenir un significatiu ressò en el seu moment no podem deixar de citar les conilletes de Playboy (Playboy Bunny) que eren les cambreres altament qualificades dels Club Playboy. Aquests locals van funcionar des de 1960 fins a 1988. El «vestit de conilleta» s’inspirava en el conill mascota d’esmòquing de Playboy. De fet, Playboy és originàriament una revista d’entreteniment per a adults fundada el 1953 i coneguda sobretot per les dones importants que han aparegut a la seva portada. Només afegir que a la dècada de 1970, a l’època “del destape” després de la repressió franquista, va assolir una considerable difusió al país.
Ràpidament hem de fixar-nos en els porcs senglars que ara ja baixen de Collserola com si res perquè el seu espai natural ja no existeix com a tal. S’han deixat veure sobretot en el temps durs de la Covid quan la ciutat estava ben buida, però continuen fent el seus pelegrinatges per a aconseguir menjar. Van en colla, la truja amb les cries, encara que el nom del porc senglar prové del llatí porcus singularis, que vol dir ‘porc solitari’, ‘porc que va sol’ perquè no forma part de la comunitat humana, com el porc domèstic. De fet, el porc senglar ha estat l’avantpassat de la majoria de races de porcs domèstics i un animal de caça major durant mil·lennis.
El porc senglar dels boscos de la Mediterrània ha estat protagonista de llegendes mitològiques amb nom propi. El Senglar d’Erimant era una bèstia ferotge que devastava els boscos d’Erimant, a l’Arcàdia i Hèracles en un dels seus dotze famosos treballs va ser l’encarregat de capturar-lo. La cacera del Senglar de Calidó, una altra bèstia ferotge, a l’Etòlia va convocar els millors herois grecs del moment i amb ells hi anava Atalanta, vinguda d’Arcàdia, que justament va ser la primera en ferir el senglar i va rebre la seva pell i el cap com a trofeu.
Uf, ho deixem aquí però no sé si hauríem de continuar parlant de coloms i gavines…
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista
