Aquesta vegada arribem a temps a presentar-vos Maria Beneyto i Cuñat (1920-2011), una gran escriptora valenciana i així col·laborem a afavorir la seva divulgació quan enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per retre-li homenatge, celebra l’Any Maria Beneyto.
Violeta Tena, en el seu article de presentació de l’Any Maria Beneyto a la revista El Temps, comença dient que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser la primera institució de les lletres que va incorporar al seu diccionari el mot ‘criptogínia’ per a expressar l’ocultació dels referents femenins i que per a combatre la criptogínia, “aquesta institució ha iniciat un programa per a recuperar i potenciar les escriptores valencianes de postguerra, dones la producció de les quals, massa sovint, no ha estat prou valorada. La primera figura fou Carmelina Sánchez Cutillas (entre els anys 2020 i 2021); la segona (l’any 2024), Maria Ibars.
Aquest 2025, com s’ha dit, és el dedicat a Maria Beneyto i per a donar a conèixer la seva aportació literària, la comissió organitzadora ha preparat una exposició itinerant i una altra al MuVIM, l’edició de material inèdit de l’autora, junt amb reedicions i traduccions de les seves obres. També s’ha programat una jornada didàctica, l’elaboració d’un còmic, recitals, un documental, un curtmetratge i l’estrena d’una partitura que musica versos seus. No hi falta res, perquè també estan previstes Rutes Literàries i que les activitats es portin a terme a diverses poblacions com a Oliva, Alcoi i Sueca.
Ja sabeu que la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la Dona està ben assortida i, en aquest cas, de Maria Beneyto tenim el recull poètic Para desconocer la primavera de la Colección Torremozas (1994), amb pròleg de José Mas i M. Teresa Mateu. Cal dir d’entrada que Beneyto va començar escrivint en castellà, la llengua de la seva família i a la dècada dels cinquanta comença a escriure en valencià com a llengua literària i opció de resistència en uns temps hostils. L’any 1952 va publicar el poemari Altra veu i en 1967 destaca la novel·la La dona forta.
Per una altra banda, cal dir que les companyes del Comitè d’Escriptores del Pen també preparen, en ocasió d’aquesta celebració, una publicació dedicada a Maria Beneyto i aquest fet concret i més proper és el detonant que m’ha portat a recuperar de la prestatgeria més alta de la meva biblioteca la novel·la de Maria Beneyto, La dona forta, que portava més de trenta anys esperant aquesta oportunitat, perquè és un exemplar del 1990 d’ Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions i amb una important introducció de Josep Ballester. I des d’ara aquest llibre ja s’incorpora a la biblioteca de Ca la dona.
No recordo res de la lectura de La Dona forta que vaig fer quan la vaig comprar als anys 90, però la veritat és que la ràpida relectura actual confesso que m’ha afectat. La dona forta està considerada una novel·la important i interessant publicada al País Valencià quan el protagonisme i la llibertat de les dones no encaixava de cap manera amb la realitat social. El fet que els personatges femenins, protagonistes corals de la trama de la novel·la es trobin en un espai feminista, el Fèmina Club, em va portar a pensar que estava davant la baula perduda que unia els anys seixanta amb el moviment feminista de l’època republicana. De fet, no sé com se n’hauria de dir d’aquest tipus de ginecotopia, un lloc ocupat per dones que no ha tingut la possibilitat d’existir en un moment històric concret, però que es genera a partir de records d’espais que sí que han existit en altres temps. La novel·la comença així:
No cal dir que aquesta entrada és sorprenent i xoca perquè, per una banda, fa present el feminisme a la societat franquista dels anys cinquanta però, per l’altra, els adjectius “vulgar” i “caduc” que acompanyen el seu discurs, el desvirtuen i desprestigien. Aquesta contradicció per a mi seria un exemple de la subtilitat i fins i tot de l’ambivalència de la literatura quan la crítica a la situació de les dones sota el franquisme ha de conviure amb la repressió i la censura. La pròpia autora, molts anys després, confessa que la primera versió de l’obra era diferent de com es va publicar i fins i tot reconeix que pugui semblar masclista. La veritat és que en el context social d’aquella època les relacions, frustracions i conflictes interns de les dones no tenen una sortida i es resolen, tant si agrada com si no, renunciant a la seva emancipació, malgrat que la cerca inicial de la seva pròpia identitat i autonomia ha provocat tota la trama i segur que resta en el fons de les seves personalitats a l’espera d’altres oportunitats en circumstàncies més favorables. També cal dir que aquestes dones es belluguen en un entorn burgés i, tot i així, afronten qüestions socials, emocionals i econòmiques que reflecteixen la complexitat de l’experiència femenina en general i la dura i injusta situació de les dones en plena època franquistaquan difícilment els conflictes en els quals es troben immerses les protagonistes com la violència, l’avortament, la separació matrimonial, el lesbianisme podien acabar exitosament.
Enmig de la repressió de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, Maria Beneyto ens situa en l’oasi d’un clubexclusivament femení, una espècie de pensió, amb unes normes estrictes on dones soles, separades o sense relació estable amb un home, organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen amb diferents nivells de consciència i implicació feminista.
Renuncio a explicar què els passa a les protagonistes perquè recomano la lectura acurada i crítica de La dona forta. Aquesta obra de Maria Beneyto s’ho mereixi també pot donar peu, després de la lectura, a una trobada per a compartir opinions i valoracions. De fet, és el millor donatge que li podem retre a una autora que va ser capaç de donar forma literària a la situació de les dones en els temps foscos de la dictadura i de fer aparèixer l’esperança del feminisme i de les feministes com a alternativa, malgrat totes les forçades limitacions i claudicacions. Sens dubte a l‘horitzó s’albira la llibertat i la dignitat de la dona forta en temps difícils.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
