Sempre cal fer cas de les recomanacions de les amigues i així és com m’he espavilat a anar veure un parell d’exposicions, curiosament molt a prop una de l’altra pel que fa a la ubicació i al tema, però prou allunyades de fons i forma. El que tenen en comú és posar en relleu la paraula i les veus de les dones i es diferencien pel plantejament més creatiu i suggestiu, per una banda, i més documental per l’altra, de manera que no cal fer comparacions perquè la sensibilitat i fins i tot la finalitat d’ambdues a l’hora de concebre-les són ben diferents.
Al Museu Frederic Marès fins el mes de maig podeu veure l’exposició Dones de paraula (comissariada per Maria Garganté) que com diu el títol tracta de reivindicar l’ús de la paraula per part de les dones. En aquest cas una exquisida selecció d’obres del segle XVI al XVIII posen en contacte i en contrast amb l’actualitat unes dones que “van prendre la paraula”. Històricament sota control masculí la paraula de les dones ha estat negada i ocultada tant a la quotidianitat com a la literatura de manera que el biaix androcèntric domina en la comunicació i en la interpretació de la realitat. El conjunt reflecteix una genealogia per tal de superar el silenci que ha patit la paraula de les dones al llarg de la història.
Per a il·lustrar aquesta situació de les dones respecte de la paraula, l’exposició consta de tres àmbits amb una selecció de poques obres molt ben triades en cada apartat. Potser destaca, amb tot el seu protagonisme, la escriptura de santa Teresa d’Àvila amb el que representa d’autoritat indiscutible. Pel que fa a la transmissió, centrada en la llengua materna, està molt ben representada mitjançant la imatge de santa Anna amb un llibre a les mans ensenyant a Maria. Com a símbol indiscutible de la saviesa es troba la Immaculada i Maria Magdalena exemplifica l’ocultació i negació de la paraula, mentre que apareixen com a mediadores les figures mitològiques i bíbliques de les sibil·les.
L’altra exposició amb el títol de Veus femenines. 900 anys als documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó està ubicada a la seu originària de l’arxiu i reuneix gairebé seixanta documents dels fons de l’arxiu històric que tenen com a protagonistes dones del segle XI al segle XIX. Hi apareixen dones religioses, treballadores, bruixes, professionals i propietàries. Els documents donen fe de les veus de les dones en diverses circumstàncies com processos, empresonaments, malalties i testaments entre altres. En el conjunt potser fins i tot pot semblar que hi ha massa informació i la tria té un cert biaix de victimisme perquè la situació de les dones al llarg de la història veritablement ha estat desgraciada.
L’última part de l’exposició està dedicada a recordar que l’any 2022 es va complir el centenari de la incorporació a la plantilla de l’Arxiu de la Corona d’Aragó d’Áurea Javierre, la seva primera arxivera facultativa. Aquest recordatori i tota l’exposició és una mostra que els Arxius oficials estan començant a preocupar-se per la presència de les dones en el patrimoni documental i en la recerca científica.
Ja que el tema d’aquest blog és la paraula i les veus de les dones, em sembla molt adient recordar que ja en una altra ocasió he recomanat el llibre La veu i el poder de les dones (editorial Arcadia, 2017) de Mary Beard (1955), especialista en estudis clàssics i feminista. En les dues conferències que formen el seu llibre explica molt clarament des dels orígens de la nostra cultura la misogínia dominant i com les dones hem estat excloses de la paraula en l’esfera pública.
I ara afegiré una altra recomanació de lectura sobre el tema que és el llibre de Rebecca Solnit (1961), Els homes m’expliquen coses (Angle editorial, 2016). Solnit, historiadora, escriptora, periodista i activista feminista explica a partir d’una anècdota pròpia com costa que les dones siguem escoltades pels homes que moltes vegades repeteixen el que ja han dit abans les dones i ha estat ignorat.
De tota manera acabo com he començat parlant d’exposicions de protagonisme femení, recordo que al final del curs passat, la Universitat de Barcelona al vestíbul de l’edifici històric va muntar una exposició de títol Dones medievals: realitat i ficció que tractava concretament de les dones veïnes de la ciutat comtal i, en aquest cas, era molt enriquidora la visió crítica que contrastava la realitat de les dones medievals amb les ficcions literàries i la nostra visió actual sovint esbiaixada.
Vàrem poder gaudir-la també a Ca la dona en format físic i amb visita comentada i per sort la pàgina web amb l’exposició analògica pot visitar-se de manera permanent: https://www.ub.edu/donesmedievals/sobre-el-projecte/
Enguany al mateix vestíbul la Universitat de Barcelona es pot visitar l’exposició Dones de la nostra història que és un molt bon recull de dones importants al llarg de la història dels Països Catalans. La mostra és fruit d’un projecte que forma part del moviment Past Women i ofereix una bona col·lecció de dones diverses que, malgrat han estat oblidades o menys tingudes, van tenir un paper important en àmbits com la política, la cultura, el pensament o la ciència. L’exposició anirà acompanyada de la publicació per part d’Angle Editorial del llibre Dones de la nostra història. 55 imatges per recrear i entendre el passat (2025) per tal d’ampliar-ne la divulgació.
L’anècdota final és que l’amiga, historiadora feminista, Beatriu Porqueres que és qui em fa les recomanacions aquesta vegada directament no m’ha parlat de l’exposició, però m’ha enviat el plafó d’una dona de l’antiguitat, Viria Acte, que hi està representada i m’ha fet la pregunta de si la coneixia… i no, no la coneixia així que moltes gràcies.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
