Fa cosa d’un any enrere més o menys es va fer viral la qüestió sobre per què els homes pensen sovint en l’Imperi romà i va ser molt comentada a les xarxes per tot el que significava sobretot respecte a un tipus de masculinitat dominant en la nostra cultura d’home blanc occidental.

Sobre aquesta “curiositat sociològica” van sortir molts articles perquè la qüestió permetia comentaris de tot tipus, més o menys elaborats, pel que fa als coneixements que, en general, tenim de l’Imperi romà. Els més nombrosos sobretot criticaven les falses imatges de les pel·lícules de romans que ens han anat arribant amb pretensions de versemblança. Altres justificaven aquest interès masculí per l’Imperi romà argumentant que rau sobretot en el fet de destacar la força de l’exèrcit romà, les lluites de gladiadors, els aqüeductes, la idea del paterfamilias i la matrona romana i en ser l’origen de la civilització actual sobre les bases del sistema patriarcal i amb models masculins dominants.

Després d’haver fet aquesta introducció, m’adono que és una espècie de captatio benevolentiae crítica sobre l’actualitat per a justificar que us parli d’uns llibres de tema clàssic, escrits per autores dedicades a la història, pensament i filologia clàssica. Començo per dir que és una tria a l’atzar, significativa per a mi que sóc una professora de Clàssiques ja jubilada que no us puc assegurar que, si m’enyoro de la professió, un altre dia no torni a escriure sobre aquest tema de la tradició clàssica.

Recordo que, pels anys 80, de manera aleshores heterodoxa, jo vaig començar a introduir les novel·letes històriques de tema clàssic a les meves classes de llatí sota la dita que ens recorda que “tots els camins porten a Roma”. Considerava i considero que les novel·les històriques ambientades a l’antiguitat poden ajudar a motivar l’aprenentatge de les llengües clàssiques i a valorar la continuïtat de la tradició. A més és un gènere amb obres per a totes les edats i en el qual destaquen autores excel·lents.

Si ara estigués en actiu, segur que aprofitaria i proposaria al meu alumnat la lectura d’alguna obra de Lindsey Davis (1949), una escriptora anglesa, autora d’una fantàstica col·lecció de novel·les d’intriga ambientades a la Roma clàssica. És una autora a qui agrada molt fer recerca i documentar-se per a oferir una bona ambientació de l’època en les seves obres. El protagonista d’una vintena de les seves novel·les és un investigador privat Marc Didio Falco. Des del 2013, Davis va començar una altra sèrie de novel·les que tenen com a protagonista Flavia Albia, jove vídua que és la filla adoptiva de l’investigador i que segueix la professió del seu pare.

Les obres de Lindsey Davis són grans best sellers internacionals i entre els premis que ha rebut justament hi ha el Barcino de Novel·la històrica de la Ciutat de Barcelona de l’any 2013, atorgat pel conjunt de la seva obra.

A la biblioteca del Centre de documentació de Ca la dona, tenim quatre llibres de l’autora: A los leones, La carrera del honor, La plata de Britania i Una virgen de más.

Ara que estem en una època continuada d’eleccions potser el llibre més adient per a llegir seria Mater familias (Deadly Election títol originari en anglès) on Flavia Albia segueix les pistes del seu cas que és el d’un cadàver trobat en un bagul que anava a subhasta, però combinant-ho amb l’ajuda i el seguiment del seu amic Manli Faust que és el responsable de la campanya electoral d’un dels candidats a edil de la ciutat on la tensió és gran i els obstacles de la investigació nombrosos, com segurament era en època de l’emperador Domicià .

Canviem de registre i ens apropem a l’àmbit universitari i ara us presento Winifred Mary Beard, (1955), catedràtica d’estudis clàssics a la Universitat de Cambridge i que també ha estat professora al King’s College d’Oxford i professora visitant a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. És una gran especialista sobre l’antiguitat i una intel·lectual molt influent, autora d’obres de referència i també una destacada feminista.

Ha estat guanyadora del Premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials de 2016, i ha estat investida Doctora Honoris Causa a la Universitat Carlos III de Madrid, i a la Universitat Oberta de Catalunya el 2019.

Les obres seves que tenim a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona són SPQR. Una historia de la Antigua Roma i La veu i el poder de les dones en català i també l’original anglès Women and power.

Aquesta última obra en defensa de la veu pública de les dones és un manifest en forma de dues conferències. A partir de l’escena de l’Odissea homèrica en què Telèmac fa callar la seva mare Penèlope, Beard analitza l’exclusió de les dones de l’esfera pública en les societats occidentals des de l’antiguitat fins a l’actualitat i assenyala quins són els fonaments culturals d’aquesta discriminació de les dones en el món laboral i polític.

I per últim cal que confessi la meva admiració per Martha Nussbaum(1947) que és una filòsofa estatunidenca especialista en filosofia antiga, interessada per l’ensenyament de les humanitats i la seva relació amb l’ètica i la política. Va estudiar llengües clàssiques i es doctorà l’any 1975 a Harvard on ha estat professora i també a la Universitat de Xicago.

A la dècada del 1980, Nussbaum va col·laborar amb l’economista Amartya Sen en l’estudi sobre la problemàtica de la relació entre el desenvolupament econòmic i l’ètica. Va desenvolupar el concepte de capacitació (capability approach) que és la conseqüència del desenvolupament que permet fer créixer les “llibertats fonamentals”. Si llegiu la ressenya que vaig dedicar al seu llibre Mujeres y desarrollo humano a la revista Lectora, veureu el meu entusiasme pels seus plantejaments.

Nussbaum és una especialista en filosofia grega antiga i molts dels seus treballs es presenten des d’una perspectiva aristotèlica i sobretot socràtica perquè proposa fer servir l’esperit crític i la pregunta com a eines fonamentals de l’ensenyament.

Pel que fa al feminisme, defensa la igualtat de drets dins del feminisme clàssic i un aspecte més controvertit de la seva aportació és que va tenir una polèmica molt significativa amb Judith Butler sobre el significat del concepte de “gènere”.

Un altre punt significatiu del seu pensament radica en la importància de l’emoció en la formació de la personalitat. Si es fomenten els sentiments positius augmenta la cohesió social i també l’assumpció de la indefensió com a natural en l’ésser humà ajuda a fomentar els lligams intergrupals i la justícia, basada en l’empatia i en el reconeixement de la dignitat humana de tothom.

Ja veieu que, com molt sovint passa, no contesto la pregunta plantejada en el títol. De fet, ja he dit que era una excusa per presentar unes dones excepcionals, bones coneixedores del món clàssic i per tant de l’Imperi romà, que posen el seu saber a favor de les dones.

Ah, per a completar, podeu anar a veure l’exposició del Museu Arqueològic de Catalunya. Jo, malgrat la meva dèria, encara no hi he anat.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista