Avui tenim moltes dades de les dones que estan a la Universitat: de les alumnes, de les professores, del personal no docent, de les categories i càrrecs que tenen. Al Centre de documentació tenim llibres que parlen dels biaixos, de les discriminacions i de les violències que pateixen les dones universitàries. Els anys 70 i 80 del segle passat, quan em vaig començar a preocupar per aquestes coses, perquè justament era PNN (professora no numerària) a la universitat, hi havia molts pocs estudis, per no dir cap, sobre aquesta realitat i a més els que hi havia venien de fora. Recordo l’impacte que em va causar llegir, Las cátedras de la lujuria. El acoso sexual en las universidades norteamericanas de Billie Wright Dziech i Linda Weiner, publicat per Fondo de Cultura Económica de México l’any 1988. De tota manera, encara falta molta informació de les dones dins d’una institució de tradició tan patriarcal com és l’acadèmica.
Aquesta introducció és prèvia per a començar a parlar de la sempre necessària recerca d’una genealogia, perquè tot just ara va sortint informació sobre les dones que, en èpoques passades i de manera excepcional, varen tenir opció de tenir uns estudis i una consideració universitària. Seguir la pista d’aquestes dones vol dir anar d’arxiu en arxiu i això és el que fa amb entusiasme Georgina Rabassó cercant i trobant qui va ser Juliana Morell.
Les feministes havíem descobert Juliana Morell al Paranimf de la Universitat de Barcelona perquè és una de les tres dones els noms de les quals apareixen en els medallons que decoren les parets del Paranimf, envoltades d’una majoria aclaparadora d’homes. Són Teresa de Jesús i Juliana Morell com a dones sàvies i, en un altre ordre de coses, la reina Isabel II que era la regnant quan es va inaugurar l’edifici de la Universitat. Les feministes tenim el Paranimf de la UB com a punt de referència important en les nostres celebracions ja que fou l’escenari on tingueren lloc les Jornades Catalanes de la dona, l’any 1976, que és una fita fundacional del feminisme després de la dictadura franquista. Per això ens interessa i és important per a nosaltres saber qui va ser Juliana Morell.
La vida de Juliana Morell (1594-1653) és prou emocionant i la seva obra resulta encara més sorprenent. Va néixer al barri del Raval de Barcelona, al carrer de la Cendra. El seu pare,en una carta, explica com va educar la seva filla. Des dels quatre anys es dedicava a estudiar vuit hores diàries, tots els dies de la setmana. Amb set anys parlava i escrivia en català, llatí, grec i hebreu. Quan la família s’ha de traslladar a Lió, als dotze anys, també dominava el castellà i el francès. Segueix la completa formació universitària de l’època estudiant els clàssics, retòrica, dialèctica i filosofia moral i també dret civil i canònic, matemàtiques, metafísica, astronomia i física. L’any 1608 en una cerimònia especial es doctorà en dialèctica i ètica.
Decidida a no casar-se, amb l’oposició del seu pare que li havia concertat matrimoni, va ingressar en un convent, el de les dominiques de Santa Pràxedes, a Avinyó, on podria gaudir de més tranquil·litat espiritual i on es va dedicar a escriure tractats religiosos, de filosofiai també d’història, biografies i poemes.
Fent cerca, a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona s’han trobat una trentena d’obres que van formar part de la biblioteca personal de Morell.
El cas de Juliana Morell és interessant com a mostra de l’educació en igualtat que podien rebre les filles dels humanistes que, tard o d’hora, entrava en contradicció amb la vida de convencions socials i morals i tasques familiars que són atribuïdes tradicionalment a les dones. Per això té sentit la seva decisió d’entrar a la vida monàstica.
Morell tampoc no té el poder econòmic d’altres dones que es poden dedicar al mecenatge cultural que pot permetre més llibertat de moviments. Aquesta altra oportunitat és la que potser va tenir, en un moment històric posterior, María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda (1767-1803), també anomenada María de Guzmán o Isidra Guzmán, més coneguda com a la doctora de Alcalá.
Fa quinze dies, la Universidad Complutense ens va convidar a anar a presentar el Centre de Documentació de Ca la dona dins d’una sessió titulada Del olvido a la memòria. Amb aquest títol tan significatiu està clar que el primer que vàrem veure en arribar a l’edifici renaixentista de la Universitat va ser la placa commemorativa de la seva il·lustre doctora del segle XVIII.
Isidra Guzmán (nom simplificat) fou filla de dos Grandes de España amb els títols de marquesat i comtat tant per part de pare com de mare. Cal destacar que una de les seves àvies, la Comtessa de Paredes, ja va ser educada per un bon preceptor i va ser l’autora dels sis volums de l’Año cristiano impresos a Madrid l’any 1654. Seguint aquest model, Isidra va rebre una bona instrucció i consta que fou la primera dona a Espanya que va assolir el grau universitari de doctor i la dignitat d’Acadèmica Honorària de la Llengua.
Amb l’autorització del rei Carles III l’any 1785, quan tenia disset anys, va rebre a la Universidad de Alcalá el grau de doctora i mestra a la Facultad de Artes y Letras humanas i a més fou investida amb els títols de Catedrática Honoraria de Filosofía conciliadora y Examinadora. Quan va entrar a la Real Academia Española, va pronunciar un magnífic discurs (Oración del género eucarístico), que es conserva als arxius de la institució.
El 1789 es va casar amb un altre Grande de España, també marqués i comte, i van anar a viure a Còrdova on va tenir quatre criatures i on va morir molt jove, als trenta-cinc anys.
En aquest cas, tan diferent del de Juliana Morell, malauradament ens queden molts dubtes sobre la personalitat i les aportacions d’Isidra de Guzmán. Segur que tenia grans capacitats, però no sembla que pogués aprofundir gaire en els estudis per una salut feble i per la dedicació a la família que tampoc no la van ajudar a progressar. De tota manera va fer alguna traducció del grec i destaca una versió parcial del tractat De re rustica de Columel·la que va fer per a la Sociedad Económica Matritense, on va aconseguir entrar l’any 1786 gràcies al suport de Jovellanos i malgrat l’oposició de Cabarrús.
Per a conèixer les dones estudioses que ens han precedit, la feina de recerca als arxius ha de continuar…
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista
Les companyes que van poder anar al Liceu a veure l’òpera Alexina B. van quedar fascinades perquè l’espectacle era molt excepcional per diferents motius: pel tema que tractava, per ser una partitura escrita per Raquel García-Tomás, dona i jove, i perquè l’escenografia i l’actuació estaven a l’alçada d’aquesta excepcionalitat igual que el llibret d’Irène Gayraud que dona forma i dinamisme a l’obra. A veure si hi ha sort i la reposen i podem gaudir-ne, perquè lamentablement aquesta vegada només es van representar quatre funcions.
He de confessar que la història sobre la qual es basa l’òpera no m’era estranya, perquè l’any 1982 vaig llegir el llibre publicat per editorial Hacer, Diario de un hermafrodita. A la portada posa que l’autor és Herculin Barbin, però un cop obert el llibre en els crèdits consta que el títol original és Herculine Barbin, l’autor/a és Alexina Barbin i la traducció és de Margarita Angel. Aquest llibre que explica en primera persona el cas que inspira l’òpera el podeu trobar al Centre de documentació de Ca la dona i també en tenim una altra versió d’editorial Talasa.
Cal subratllar que és molt interessant el pròleg de Michel Foucault que comença dient:
Verdaderamente ¿tenemos necesidad de un verdadero sexo? Con una constància que roza la tozudez, las sociedades del Occidente moderno han respondido de modo afirmativo. Han hecho entrar en juego obstinadamente esta cuestión del “verdadero sexo” en un orden de cosas en el cual se podría imaginar que sólo cuentan la realidad de los cuerpos y la intensidad de los placeres. Durante largo tiempo, sin mbargo, no se tuvieron tales exigencias. Lo prueba la historia del estatuto que la medicina i la justícia acordaron a los hermafroditas. Se tardó mucho tiempo en postular que un hermafrodita debía tenir un sexo, sólo uno, uno verdadero. Durante siglos, se había admitido muy sencillamente que poseía dos.
L’autobiografia d’Herculine Barbin/Alexine (1838-1868) és un document excepcional i cal tenir-lo present en la reconstrucció històrica de la intersexualitat. Va ser assignada com a dona en néixer, es va criar en un convent i es va formar com a mestra. Més tard va ser reclassificada com a home per un tribunal, després d’una aventura amorosa i d’un examen físic. No va superar el trauma, perquè es considerava una dona i va acabar suïcidant-se. El text autobiogràfic aporta també molta informació complementària sobre la societat francesa del segle XIX.
També podeu trobar a la Biblioteca de Ca la dona un altre llibre que forma part d’aquesta genealogia intersex i que encara va més enllà en el temps perquè parla de la realitat andrògina a la mitologia i a les societats de l’antiguitat clàssica. Es tracta del llibre de Marie Delcourt, Hermafrodita (Seix Barral, Barcelona, 1970). Han passat molts anys de la meva primera lectura d’aquest llibre i últimament l’he recordat perquè estem en un context social en què la realitat de la transsexualitat i la intersexualitat s’ha obert pas i es tracta de visibilitzar que la realitat de cossos i identitats és molt més diversa que la que ens han volgut transmetre.
En aquest cas també reivindico posar en valor una genealogia femenina dins dels estudis clàssics i per això cal saber qui va ser Marie Delcourt (1891-1979) i què i qui hi havia al seu voltant que va despertar el seu interès pel tema de la trans i de la intersexualitat a l’antiguitat. Va ser una dona valona, d’una rica personalitat i feminista, que va participar en els moviments intel·lectuals i socials de la primera meitat del segle XX. En el seu entorn estava present amb força la psicoanàlisi amb la sexualitat com a centre. I la sexualitat, avui dita dissident, era una realitat coneguda i reprimida i, per una altra banda, el món de l’espectacle tenia els transformistes i el circ exhibia dones barbudes.
L’aportació de Marie Delcourt en el seu llibre és recollir i analitzar els testimonis de les disfresses intersexuals en els rituals públics i privats del món clàssic. Les tradicions gregues mencionen alguns éssers que, al llarg de la seva existència terrestre, varen passar pels dos sexes com és el cas de Tirèsies. Per a la gent de l’antiguitat la conformació anormal dels òrgans genitals era una monstruositat i, quan naixia una criatura amb aquestes característiques d’hermafroditisme, el que calia era desfer-se’n per por a la còlera dels déus ja que aquesta “malformació” era un senyal d’alguna falta comesa, però, quan apareix el culte al déu Hermafrodita, és evident que serveix per a anar a poc a poc allunyant la por a l’androgínia malèfica.
Com es veu al segle XIX i principis del XX el terme “hermafrodita” és el que es feia servir per a referir-se a les persones que tenien els genitals propis dels dos sexes, l’un d’ells o ambdós gairebé sempre imperfectament desenvolupats. La mitologia havia encunyat el terme unint el déu Hermes i la deessa Afrodita. Actualment es parla d’“intersexualitat” en els casos de condicions associades a un desenvolupament atípic de les característiques físiques sexuals. Les persones intersex poden néixer amb cromosomes, genitals i gònades que no encaixen amb la típica presentació masculina o femenina. Un terme alternatiu a “intersexualitat” és “diferències en el desenvolupament sexual” (DSD).
Una altra de les lectures recomanades sobre intersexualitat és la novel·la de Jeffrey Eugenides amb el títol explícit de Middlesex publicada en 2002 que també podeu trobar a la nostra biblioteca. Sembla una autobiografia, però no ho és, encara que hi ha molta cosa de la realitat vital de l’autor marcada per la seva herència grega. És una novel·la d’aprenentatge i de saga d’una família que durant tres generacions presenta un gen mutat amb deficiència de 5-alfa-reductasa que provoca canvis vinculats a la intersexualitat. El conjunt de la novel·la està molt ben tramat amb altres aspectes interessants com, per exemple, la importància i força contrastada de la naturalesa en front de la criança i formació de les persones o la crítica al somni americà.
Per últim, recomano molt, per a saber quin és l’estat de la qüestió de la realitat de la població intersex, una publicació de l’Ajuntament de Barcelona dedicada a Diagnóstico de las diferentes realidades, posicionamientos y demandas de la población intersexual o con DSD (diferencias del desarrollo sexual) en Barcelona. L’estudi molt complet, publicat l’any 2016, fou portat a terme per l’antropòloga Núria Gregori Flor que confessa la dificultat de treure’n conclusions específiques degut a la diversitat del col·lectiu.
I acabo com he començat esperant poder veure l’òpera Alexina B que ha estat una magnífica manera de donar a conèixer la intersexualitat.
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista
