Parlem una mica de dones i d’història

by | des. 3, 2024 | Blog | 0 comments

En primer lloc cal celebrar que el 26 de novembre Mary Nash va rebre el Premi d’Honor de la Història 2024, promogut per la revista Sapiens, com a pionera en l’estudi i la docència de la història de les dones. Mary Nash (1947) va arribar d’Irlanda a casa nostra el 1968 i a partir dels anys 70, amb la seva recerca sobre les dones a la Guerra Civil, ja es va convertir en un referent per a les feministes i per al món acadèmic pel que fa a “qüestionar el cànon comú que havia projectat el masculí com a norma universal i havia exclòs el femení de la història”. Des d’aquí el nostre reconeixement i agraïment a Mary Nash.

A la mateixa convocatòria entre d’altres, també han estat premiades Mary Beard (1955) que és una reconeguda acadèmica anglesa especialista en estudis clàssics i Queralt Solé, professora universitària especialista en violència durant la guerra espanyola i el franquisme. És necessari parlar de les dones historiadores i dels importants canvis que es van consolidant en la historiografia gràcies a la superació de l’androcentrisme dominant a l’àmbit acadèmic. També és important, en tractar concretament de la història de les dones, plantejar la qüestió de si cal superar la visió d’una història de dones individuals i excepcionals i de si cal fer la història amb perspectiva i protagonisme de grups, de classes i de moviments socials. Evidentment aquí no és el lloc per a aquest debat, però queda sobre la taula perquè a continuació segueix la presentació d’uns llibres que potser entrarien en aquesta polèmica.

«Rafael Dalmau, Editor» és una empresa que va ser fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i Farreres, conjuntament amb la seva filla Maria Carme Dalmau i Dalmau, i que després d’una llarga trajectòria de vinculació al món del llibre continua com a empresa familiar en mans de la tercera generació. L’editorial s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular catalanes. L’any 1985 els fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Una de les col·leccions de l’editorial, la més veterana, és “Episodis de la història” que des del 1960 treu mensualment un volum breu i econòmic sobre història de Catalunya, de tal manera que compta al voltant de 350 títols. Es tracta majoritàriament de treballs de divulgació, però també se n’editen d’investigació i inclou estudis d’història, d’erudició local, història literària i treballs del jovent investigador.

A continuació hi ha la selecció de títols, que són molt pocs, que tenen les dones com a protagonistes seguint el número d’ordre dins de la col·lecció: 7. Margarida de Prades de E. Fort i Cogul, 28. Maria de Montpeller de R. Dalmau i Ferreres, 69. Les abadesses de Sant Joan d’Esteve Albert Corp, 77. Les dones en la nostra Història de Ferran Soldevila, 89. Mata d’Armanyac, duquessa de Girona de Aurea Javierre i Mur, 172. Violant Carroç, una comtessa dissortada de Maria Mercè Costa, 197. La reina Blanca d’Anjou de Francesc A. Miquel, 205. Berenguera Berenguer de Barcelona, emperadriu de les Espanyes d’A.Tona i Nadalmai, 218. Margarida de Montferrat, comtessa d’Urgell de J.B. Xuriguera, 236. Germana de València, segona muller de Ferran “el Catòlic” de Josep Faulí.

Aquests llibres, els podeu trobar a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona gràcies a la donació de la biblioteca familiar de Glòria Roig.

En aquesta llista veiem el que s’havia comentat, que les protagonistes de la història són dones individuals i excepcionals. En realitat, aquests llibrets són com biografies i resulten molt útils per a despertar l’interès sobre les dones que aconseguiren estar a prop del poder i la presència de les quals no va quedar invisibilitzada del tot. Són dones de la reialesa i la noblesa que són presentades com a esposes, mares o filles, però que d’alguna manera varen saber influir socialment i política des del seu paper secundari. La veritat és que estem parlant de dones dels segles XII al XVI i l’historiador Ferran Soldevila, en el seu llibret Les dones en la nostra Historia, parla de tres moments de plenitud o quasi de plenitud: “Crec que hi ha en la nostra història tres moments en què les dones estan a punt d’aixecar-se fins el nivell que els pertoca, i algunes ho aconsegueixen plenament: el primer és el trànsit del segle XII al segle XIII; el segon, en el primer terç del segle XV; l’altre, cap a la meitat del segle XVI”.

A continuació una pinzellada d’aquestes dones, ara per ordre cronològic i afegint-hi alguna més que no té llibret, però que cal citar perquè s’ho mereix. Per a mi ha estat un bon repàs de la història de Catalunya.

Emma de Barcelona (880-942) va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Era filla de Guifré el Pilós.

Ermessenda de Carcassona (ca.972-1058) va ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona casada amb el comte Ramon Borrell, amb qui governà fins que morí i li donà en escriptura testamentària el condomini dels tres comtats de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d’edat de son fill Berenguer Ramon I després encara va tornar a ser-ho del seu net.

Almodis de la Marca (c. 1020  1071) fou comtessa consort de Barcelona. Ramon Berenguer I va ser el seu tercer marit. Tots dos van abandonar els seus cònjuges respectius i així van fer un casament per decisió pròpia i no imposat, la qual cosa va suposar l’excomunió de Ramon Berenguer. Fou una dona sàvia que al llarg de la seva vida va manifestar interès pel dret i per això col·laborà de manera activa en la primera redacció dels Usatges de Barcelona.

Berenguera de Barcelona (1116-1149) fou reina consort de Lleó (1126-1149) i emperadriu de Castella i Lleó pel seu matrimoni amb Alfons VII de Lleó.

Peronella d’Aragó (1136-1174) era filla del rei d’Aragó Ramir II i, al cap d’un any de néixer, es va pactar el matrimoni de Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV que segons les disposicions matrimonials va posseir la sobirania d’Aragó i aquest es considera l’inici de la Corona d’Aragó.

Maria de Montpeller (1182- 1213) fou senyora baronessa de Montpeller, muller del rei Pere I i mare del rei Jaume I. Era filla de Guilhèm VIII de Montpeller i d’Eudòxia Comnena de Constantinoble.

Violant d’Hongria (1216-1251) com a cònjuge de Jaume I el Conqueridor fou reina d’Aragó, de Mallorca i de València i comtessa de Barcelona. Tingué un important paper en la política de la Corona d’Aragó. Està enterrada a  Vallbona de les monges.

Blanca d’Anjou o Blanca de Nàpols (1283-1310) fou princesa de Nàpols i reina consort de la Corona d’Aragó pel seu matrimoni amb Jaume el Just. L’enemistat entre els Anjou i la Corona d’Aragó pel domini de Sicília acaba amb el tractat segons el qual Jaume II es compromet a casar-se amb Blanca d’Anjou. El matrimoni es va avenir i varen tenir nombrosa descendència i és important destacar que Blanca preveient la seva fi quan anava a parir el seu novè fill, va fer testament on fa constar els perills que corrien les dones abans, durant i després del part

Elisenda de Montcada i de Pinós (c.1292-1364) fou reina de la Corona d’Aragó ja que fou la quarta i darrera muller de Jaume II el Just. Va fundar el monestir de clarisses a Pedralbes.

Sibil·la de Fortià, (vers 1350-1406) fou reina consort en casar-se amb Pere III, vidu d’Elionor de Sicília. Aviat començaren les tensions entre Sibil·la i el futur hereu Joan I i la seva esposa Violant de Bar. Fou reclosa durant un temps al castell de Montcada i finalment gràcies a Martí l’Humà va poder residir, sota vigilància, a Barcelona.

Mata d’Armanyac (1347-1378) fou duquessa consort de Girona i de Cervera per casament amb el futur Joan I. De bon tarannà fou apreciada a la cort i amb Sibil·la de Fortià hi mantingué una relació cordial, malgrat l’actitud de Joan envers la seva madrastra. Els seus dots diplomàtics foren essencials en els diferents conflictes que li van tocar viure.

Margarida de Montferrat (aprox. 1360-1420) Comtessa d’Urgell, segona muller de Pere II d’Urgell. Fou mare del comte Jaume II d’Urgell. Un cop vídua l’influí en el govern comtal i en la seva pretensió al tron reial, arran del compromís de Casp (1412). Sembla que fou la instigadora de la rebel·lió del seu fill contra Ferran d’Antequera que acabà amb l’empresonament de Jaume d’Urgell. Va conspirar per a alliberar el seu fill, fou descoberta i va patir diversos empresonaments fins a la seva mort.

Margarida de Prades (1387-1429) fou reina consort pel seu matrimoni amb el rei Martí l’Humà que durà menys d’un any i que, en no tenir descendència, s’extingeix així la dinastia del Casal de Barcelona i s’inicia l’interregne que desemboca en el Compromís de Casp. Margarida es tornà a casar, ara amb un noble valencià i no se saben les causes del caràcter secret d’aquest matrimoni. El seu interès per la cultura va ser el centre d’una important cort literària. Finalment es va retirar al monestir cistercenc de Valldonzella i va arribar a ser-ne abadessa.

Violant Carròs i de Centelles (1456-1511) fou Comtessa de Quirra (Sardenya), filla de Jaume Carròs, comte de Quirra, i de Violant de Centelles. Es va casar primer amb Dalmau Carròs i de Mur i, en segones núpcies, amb Felip de Castre i Carròs. Va tenir tota la seva vida problemes i plets amb les herències i reclamació dels seus béns. Fins i tot, fou detinguda i li fou arrabassat el comtat, a causa dels molts deutes que tenia. Violant aconseguí escapar i arribar fins a la cort i finalment pogué tornar a Sardenya on morí. Els plets i litigis pel seu patrimoni continuaren després de la seva mort.

Germana de Foix (1488-1536) fou virreina de València, reina consort d’Aragó com a segona esposa de Ferran el Catòlic. Després de la mort d’aquest, es casà amb Joan de Brandeburg-Ansbach; i finalment, després de quedar vídua novament, amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.

Reconec que el bloc aquesta vegada ha quedat més aviat excessiu d’informació i per això s’acaba aquí perquè, seguint el plantejament cronològic que feia Ferran Soldevila, ara ens quedaria pendent presentar algunes dones de la meitat del segle XVI com Juliana Morell, Isabel Josa i Estefania de Requesens, però les reservo per a un altre bloc perquè ja no es tracta de reines “consorts”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Silencis i destrucció de l’escriptura de les dones

by | oct. 29, 2024 | Blog | 5 comments

A la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, la part dedicada a la narrativa sobretot, però també a la poesia i teatre, obres de creació escrites per dones, fa goig per la quantitat i la qualitat de la producció de les escriptores. A més a més el degoteig constant de donacions de llibres en aquest sentit també vol dir que la quantitat, qualitat i fidelitat de les lectores és excel·lent.

Aquesta percepció positiva i optimista de la realitat actual respecte a les dones escriptores cal matisar-la i contrastar-la. Per això ens és molt necessari tenir present  un parell de llibres claus, escrits i editats per dones que són molt bones coneixedores de com ha estat silenciada i destruïda l’escriptura de les dones i que, per això mateix, ens posen en guàrdia i ens fan pensar en com han anat canviant les coses en els últims temps i com hem de valorar-ho i alhora estar vigilants.

El primer llibre, escrit l’any 1965, és Silencis de Tillie Olsen, publicat enguany per Eumo editorial, traduït per Anna Listerri i amb un pròleg esplèndid de Pilar Godayol que porta el significatiu títol de “Supervivents”.

Pilar Godayol ens explica molt bé la vida i obra de Tillie Lerner Olsen (1912-2007) que fou una escriptora estatunidenca amb un doble compromís feminista amb les dones i amb la classe obrera que li venia de família i que va marcar tota la seva vida com a activista. Als anys 60 va treballar a diverses universitats i finalment va rebre beques, premis literaris i altres reconeixements. És significatiu que Tillie Olsen va començar una novel·la als 19 anys sobre el seu entorn social i personal que no va ser publicada inacabada fins l’any 1974. El seu primer llibre Tell me a Riddle/Digue’m una endivinalla, publicat l’any 1961, és un recull de quatre històries curtes unides pels personatges d’una família i fou un gran èxit.

Al seu pròleg, Pilar Godayol fa una cosa molt d’agrair que és contextualitzar els textos de Tiilie Olsen que, de fet, es tracta de dues conferències: “Els silencis en la literatura” pronunciada l’any 1962 i “Una de cada dotze: escriptores que són dones al nostre segle” de l’any 1971. El que va dir en el seu moment sobre la producció literària femenina i la seva invisibilització i valoració encara ressona avui en dia. La contextualització que ens ofereix Pilar Godayol és molt important i interessant perquè passa revista a l’edició feminista dels setanta, les “llistes de lectura” i també recorda les feministes coetànies de Tillie Olsen. Com a conclusió són molt adients les seves paraules, quan diu: “Una amiga de la poeta Anne Sexton, un referent per a Margaret Atwood, una influència per al discurs feminista de Maria-Mercè Marçal: Olsen ha deixat empremta en generacions d’escriptores perquè va advertir de les dificultats que té la humanitat, i sobretot les dones, per trobar un espai mental i físic per crear, per tenir veu.”

L’altre llibre, complementari de l’anterior és How to Suppress Women’s Writing/Com destruir l’escriptura de les dones de Joanna Russ. És un assaig de l’any 1983 publicat per l’editorial Raig verd (2020), traduït per Miriam Cano i amb un pròleg de Jessa Crispin, un epíleg de Mariló Àlvarez i unes bones notes al final.

Joanna Russ (1937-2011) va ser una escriptora també estatunidenca, autora d’obres de ciència-ficció i crítica feminista. Va ser professora de llengua i literatura anglesa en diverses universitats mentre seguia la seva carrera literària. Va ser una de les primeres autores a publicar obres de ciència-ficció i va guanyar nombrosos premis d’aquest gènere. The Female Man/L’home femella(1975) és la seva obra més coneguda per aplicar la temàtica feminista a la ciència-ficció. El seu activisme feminista, la defensa dels drets civils i de la comunitat LGTBI es reflecteixen en la seves obres.

L’assaig que ens ocupa és un clàssic de la crítica feminista que analitza com la història de la literatura ha tractat d’ometre la presència de les autores. Això ho fa al llarg dels capítols que tenen títols ben explícits: Prohibicions, Mala fe, Negació de l’autoria, Contaminació de l’autoria, La doble mesura del contingut, Falsa classificació, Aïllament, Anomalia, Manca de models, Reaccions, Estètica i Conclusió. De la Conclusió, reprodueixo el començament perquè em sembla prou clarificador:

“Mentre escrivia aquest llibre de mida i forma estranyes, anava creixent dins meu una convicció. Hi ha molta, molta més literatura escrita per dones de la que ningú s’imagina. N’hi ha més de la que jo em pensava quan vaig començar a escriure això. Les dones han irromput dins del cànon oficial una vegada i una altra, com si no vinguessin d’enlloc: excèntriques, peculiars, amb tècniques aparentment estranyes i temes que no es consideren ‘adequats’.”

I per a acabar una curiositat de contrast que ens ha arribat per donació de Mari Chordà: un petit quadern publicat a Mèxic l’any 1924 amb el discurs que va pronunciar Juan B. Delgado Altamirano (1868-1929) per a entrar a ser membre de l’Academia Mejicana de la Lengua, Correspondiente de la Real Española.

Juan B. Delgado és un personatge mexicà d’una personalitat ben especial per la seva formació, aficions literàries i diversitat de feines que va desenvolupar al llarg de la vida fins a ser diplomàtic. Mentrestant anava escrivint poesia i publicant.

El tema que va escollir per al seu discurs d’entrada a l’Acadèmia fou Nuevas orientaciones de la Poesía Femenina. El discurs evidentment no supera el pas del temps, però en el seu moment segur que pretenia ser, com diu ell, “una clarinada a fin de que críticos eruditos consagren a este tema sus estudios”. D’una manera molt curiosa parla de Juana Ibarbourou, Delmira Agustini, Alfonsina Storni, Gabriela Mistral i altres dins del plantejament general que fa, quan diu: “Hoy, debido a que ya se ha emancipado de los prejuicios y preocupacionees que la ataban al oscurantismo, la literatura femenina ha adquirido su verdadera esencia, ganando en vigor y enriqueciéndose en inspiración”.

A un segle de distància continuem vigilants perquè les escriptores siguin visibles i valorades.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Selma Lagerlöf i la “noble amistat”

by | set. 26, 2024 | Blog | 5 comments

Quan tenia uns tretze anys i em van recomanar de llegir El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia, no sabia res de Selma Lagerlöf, només que era important perquè qui me l’havia recomanat era una persona amb autoritat per a fer-ho. El llibre en qüestió està actualment a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona. El vaig llegir en aquells anys en castellà perquè no hi havia la traducció catalana que hi ha ara (Adesiara, 2020) i em sembla que aquesta serà l’oportunitat per a tornar-lo a llegir.

Malgrat la gran qualitat literària de totes les seves obres, sens dubte, la més coneguda de Lagerlöf és Nils Holgerssons underbara resa genom Sverige (El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia) encarregat pel Consell d’Educació suec per a ensenyar a les criatures la geografia del país. Amb una clara finalitat moral, la novel·la ensenya l’amor per la natura, alhora que per la geografia, la cultura, la mitologia i els costums del país escandinau.

M’ha agafat ganes de parlar-vos de Selma Lagerlöf perquè últimament Mari Chordà ens ha fet donació d’una obreta seva, El huésped de Nochebuena, de la revista La Novela Breve. que no porta data ni nom de la persona traductora i només tenim la pista que es va publicar junt amb altres escriptors nòrdics com Strindberg i Ibsen. L’altre llibre de la mateixa donant és una biografia de Selma Lagerlöf també curta de Dolores Medio (EPESA, Madrid 1971).

Casualment, no fa gaire, la cineasta Marta Balletbó-Coll, parlant de possibles iniciatives audiovisuals, em va enviar un vídeo, The “Noble Friendships” of the First Gay Nobel Laureate. que és una biografia de Selma Lagerlöf que posa l’èmfasi en les seves relacions amb Sophie Elkan i Valborg Olander.

Repassem breument qui va ser Selma Lagerlöf (1858-1940). Fou una escriptora sueca , primera dona guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1909. Formava part d’una família benestant de comerciants que es va arruïnar i sembla que Selma no va rebre tractament d’una malformació al maluc i per això va passar la infantesa retreta, llegint molt, i va anar tota la vida amb bastó. Malgrat la situació familiar va poder estudiar de mestra i el 1881 va sortir de la finca familiar per a estudiar a Estocolm i, acabats els estudis, va obtenir una plaça de mestra de noies a una escola secundària. A partir d’aquí es va desenvolupar la seva personalitat introvertida però afable i va començar a tenir amistats “especials” que acabaran sent qualificades de “amistats nobles”. La primera fou una companya també mestra, Anna Oom i després una treballadora de banca, Elise Malmros, que la va introduir en qüestions socials i feministes.

Per a tenir una idea del moviment feminista suec de l’època, al Centre de Documentació tenim el llibre À travers le feminisme suédois de Marc Hélys, pseudònim de Hortense Marie Héliard (1864-1958) publicat per Plon, Paris, 1906. (Com ha arribat aquest llibre a Ca la dona és una altra història).

L’any 1886 la principal figura del moviment feminista suec, Sophie Adlersparre, es va interessar pels sonets de Lagerlöf publicats a la revista literària femenina Dagnyi. Posteriorment, amb la seva obra Gösta Berlings (1891) va guanyar el premi del periòdic cultural Idun i a partir d’aquí comença la seva exitosa carrera literària.

El 1894, Selma va conèixer Sophie Elkan, que es convertiria en la seva amiga íntima per sempre. Sophie Elkan (1853 –1921) fou una escriptora sueca, molt popular a principis del segle xx, i segurament la seva relació amb Selma Lagerlöf la va eclipsar. Provenia d’una família acomodada, jueva i va perdre prematurament el seu marit i la seva filla de tuberculosi. Comença a publicar tard l’any 1889, sobretot contes i la seva primera novel·la Rika flickor (Noies afortunades) és del 1893. La seva obra literària, en principi, va ser considerada per la crítica d’estudi psicològic femení.

Ambdues escriptores compartien també el compromís amb el moviment d’emancipació femenina a Suècia i Europa. En viure en ciutats diferents, es conserva una nombrosa, important i interessant correspondència entre elles que va durar 28 anys i que no ha estat accessible fins l’any 1990, als 50 anys de la mort de Selma Lagerlöf.

Sophie patia períodes de depressió i no podia escriure. Era una dona molt sensible, socialment i cultural molt refinada i entre les seves amistats estava la polemista sueca Ellen Key, (1849-1926) que va ser una feminista i sufragista que va escriure sobre varietat de temes, especialment sobre vida familiar i educació.

L’any 1895, Selma i Sophie van realitzar un viatge a Itàlia, Sicília i a Europa Central i posteriorment van fer una altre gran viatge de sis mesos a l’Orient Mitjà que va inspirar a ambdues escriptores obres importants: Jerusalem de Selma Lagerlöf i Drömmen om österlandet (El Somni d’Orient) de Sophie Elken, que van esperonar la competència entre elles dues.

En un moment de la vida de Selma Lagerlöf va aparèixer la “noble amistat” sentimental deValborg Olander (1861-1943), mestra, molt compromesa com a sufragette i amb responsabilitats polítiques. Va escriure sobre els seus activismes i també sobre la llengua sueca. Sembla evident que va influir en l’obra de Selma Lagerlöf en la seva qualitat d’assessora literària.

És important destacar que, quan la terrible persecució nazi contra els intel·lectuals, Selma Lagerlöf, als últims anys de la seva vida, va ajudar els escriptors i pensadors jueus a refugiar-se a Suècia. Aquest va ser el cas de Nelly Sachs, poeta alemanya, i la seva mare que es van salvar dels camps d’extermini gràcies al visat oficial suec que va negociar Selma Lagerlöf.

Fins al final de la seva vida, Selma Lagerlöf va ser un exemple de treball i esforç. L’autobiografia o memòries de l’autora ocupen uns quants volums molt llegits i celebrats que porten el títol de Mårbacka que era el nom de la finca de la seva infantesa que la família va haver de vendre per necessitat i ella va poder recuperar.

Ja he començat dient que em proposo la relectura de l’obra emblemàtica de Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia, a veure si resisteix el pas del temps.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Carmen de Burgos “Colombine”

by | jul. 24, 2024 | Blog | 5 comments

Ja sabeu que m’agrada anar de tant en tant als mercats del llibres de vell, perquè sempre tinc sorpreses. Aquesta vegada vaig trobar una petita pila de llibrets de La Novela semanal una de les publicacions de la Prensa Gráfica que va ser una important empresa editorial que va existir el primer terç del segle XX.

Aquesta empresa dominava el mercat de les publicacions il·lustrades com Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, La Esfera o Elegancia i posteriorment Crónica, de gran èxit durant la Segona República. També va publicar una col·lecció literària de caràcter polític i una sèrie de novel·les de butxaca La Novela Semanal, molt popular. L’any 1934 també van treure la revista Cinegramas, dedicada al món del cinema. Va estar en actiu fins l’any 1938 i l’any 1939, al final de la guerra tot el patrimoni i capçaleres de Prensa Gráfica foren incautades per la Falange.

De la pila de novel·letes en qüestió vaig triar El extranjero de Carmen de Burgos “Colombine“.

Carmen de Burgos i Seguí  (1867 1932) fou una periodista, escriptora, traductora i activista dels drets de la dona. Se la considera la primera periodista professional a Espanya i en castellà per la seva condició de redactora del madrileny Diario Universal el 1906. Va signar amb diversos pseudònims com a Gabriel Luna, Perico el de los Palotes, Raquel, Honorine o Marianela, però el més conegut i el que més li esqueia és el de Colombine que és el personatge femení protagonista de la Commedia dell’Arte, que fa de companya, inspiradora, temptadora, confident i aliada de la resta de personatges.

La figura de Carmen de Burgos, per sort, ha esta prou estudiada i a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona comptem amb completes biografies seves.

La infantesa la va passar a Almeria on la família posseïa terres, mines i també un cortijo. Als setze anys es va casar amb un periodista més gran que ella que tenia en propietat la tipogràfica que imprimia el principal diari de la capital, i això va permetre Colombine de familiaritzar-se amb el món de la premsa des de jove. El matrimoni va durar poc i quan mor el seu fill decideix començar una nova vida independent amb la seva filla. L’any 1895 obté la titulació de mestra d’Ensenyament Elemental Primària i el 1898 la d’Ensenyament Superior. El 1901 obté plaça mitjançant oposició en l’Escola Normal de Mestres de Guadalajara.

Aleshores ja va poder desenvolupar la seva personalitat com a periodista, corresponsal de guerra, escriptora, assagista i traductora amb una extensíssima producció. Va ser parella del també escriptor Ramón Gómez de la Serna i es va relacionar amb Galdós, Blasco Ibáñez, Juan Ramón Jiménez, Julio Antonio, Julio Romero de Torres, Sorolla entre altres.

Malgrat sembla que no li agradava el qualificatiu de feminista va ser de les primeres defensores del paper social i cultural de les.dones (El divorcio en España, 1904; La mujer en España, 1906; Misión social de la mujer, 1911.

 Amb la seva independència va donar testimoni de llibertat, d’alegria de viure i de republicanisme a favor d’un altre món possible.

Aprofito una informació de la Viquipèdia que serveix per a exemplificar la xarxa entre dones: Carmen de Burgos va tenir una estreta amistat amb l’escriptora portuguesa Ana de Castro Osório. A veure si aquesta relació ens serveix per a saber alguna cosa més del feminisme portuguès.

Sóc conscient que no us dic res de la novel·leta El extranjero, però és que ara tindria feina en contextualitzar-la dins la nombrosa obra de Carmen de Burgos. Però, en canvi, acabo explicant-vos que el venedor de llibres de vell, veient el meu interès per les novel·letes en qüestió, me’n va regalar una altra de la pila, La manzana de Vicente Díez de Tejada. Quan vaig arribar a casa vaig consultar qui era aquest autor que va resultar ser molt interessant sobretot per la seva professió de telegrafista. Tenia una gran anomenada entre els seus companys de professió i el públic en general. Per exemple se sap que l’any 1929 llegia els seus contes per l’emissora Ràdio Barcelona que estava instal·lada al Tibidabo

I com que el fil del saber no té costures, seguint la pista dels telegrafistes m’he trobat amb Consuelo Álvarez Pool, coneguda amb el pseudònim de “Violeta” (1867-1959), que va ser una escriptora, periodista, política, sindicalista, sufragista i feminista espanyola i que va pertànyer a la primera promoció de dones telegrafistes d’Espanya

Del meu entusiasme per la telegrafia i pels telegrames us en parlaré un altre dia perquè heu de saber que formen part de la meva infantesa quan acompanyava la meva mare a la centraleta de Telégrafos de la Ronda Universitat a posar telegrames al meu pare que era viatjant de comerç per tota la península.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Les escriptores i les gates i els gats

by | jul. 4, 2024 | Blog | 3 comments

Fa temps que volia fer una entrada del bloc del Centre de Documentació de Ca la dona parlant dels gats i de les gates i de la importància que tenen en la vida d’algunes escriptores, però també del seu paper protagonista en la literatura. El tema em supera perquè hi ha ja molta recerca feta al respecte o sigui que, com sempre, em limitaré a fer-ne unes pinzellades i unes recomanacions de lectura. A més, em consta que estadísticament hi ha persones que són de felins i persones que són de canins i persones que no són ni d’uns ni d’altres, o sigui que el que pugui dir per a unes serà poc i per a les altres serà massa.

Començo en general amb el conte popular d’ El Gat amb botes que és més positiu que el gat de La rateta que escombrava l’escaleta. Es tracta d’un conte tradicional adaptat per Charles Perrault on el gat és l’animal astut, humanitzat per anar calçat amb botes, que ajuda el seu amo que triomfa, gràcies a l’enginy del gat, sobre els seus germans.

Immediatament em ve també al cap el gat de Cheshire, interessant amb els seus jocs de paraules i de lògica i ambigu en les seves actuacions, que apareix i desapareix amb el seu somriure deixant en la perplexitat Alícia i altres personatges d’Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll.

De fet, no cal que continuï amb més exemples, perquè Jorge de Cascante va reunir en el llibre El Gran Libro de los Gatos: Los mejores relatos, ensayos y poemas de la literatura felina universal d’editorial Blackie books, més de quaranta documents literaris de novel·la, poesia, assaig i cançons que tenen els gats com a protagonistes. Però potser encara en diré un que és un relat paradigmàtic del terror psicològic, El gat negre d’Edgard Allan Poe.

Aquesta al·lusió al relat d’Edgard Allan Poe em porta a recordar un de Maria Aurèlia Capmany (1818-1991) que també es titula El gat negre mala bèstia i salvatge, publicat per Comanegra el 2018, però que és del 1962 i va aparèixer originàriament dins de Coses i noses. És curiós que la Capmany doni el protagonisme a un gat negre quan totes recordem una de les fotografies emblemàtiques de l’autora amb un gat blanc.

Així passo a parlar d’autores que és el que toca i la veritat és que el desencadenant de la motivació d’escriure aquesta entrada de bloc és el llibre d’Isabelle Aupy, L’home a qui ja no agradaven els gats, traduït per Mia Tarradas i editat enguany per l’editorial Raig Verd.

Aquest és un dels llibres fàcils de recomanar perquè té tot el que cal per a gaudir d’una bona lectura i no és ni llarg. Es diu que l’autora, Isabelle Aupy (1983), va aprendre literatura seguint l’ordre alfabètic de les lleixes de la biblioteca i segurament això la va convertir en una autora molt diversa de forma i fons en el conjunt de la seva producció.

Només us explicaré el plantejament de l’obra perquè espero que la llegiu aquestes vacances. Es tracta dels habitants d’una illa que viuen amb harmonia amb una colònia de gats i un dia veuen que els gats han desaparegut perquè uns homes d’amagat els han caçat i se’ls han endut i així comença i el que ve a continuació ja és el cos de la novel·la amb un contingut de faula a favor de la llibertat personal i contra les imposicions.

Vull acompanyar aquesta novetat d’autora i obra amb dues altres autores més que consagrades que també han dedicat als gats alguna part significativa de la seva obra.

A Ursula K. Le Guin (1929-2018), em sembla que no cal presentar-la perquè és ben coneguda, reconeguda i premiada per la seva magnífica obra polifacètica de ciència ficció i fantasia sobretot, però també de poesia, llibres infantils i assajos. Se sap que era amant dels gats i ara i aquí la recordem perquè va escriure un recull Catwings, considerat en el conjunt de la seva producció una obra menor, amb històries de lluita per la supervivència d’uns gats que tenen ales i que això els permet fer coses excepcionals i a la vegada permet a l’autora transmetre una filosofia de vida sobre les dificultats que suposa ser diferent. Va ser traduïda al català per Maria Cabrera i publicada l’any 1988 per Ed. Flamboyant.

I una altra autora amant dels gats era Doris Lessing (1919-2013) i evidentment tampoc no cal presentar-la perquè forma part de les grans figures de la literatura universal i un dels referents més valorats i estimats del feminisme per tota la seva obra, però especialment per El Quadern daurat. Té nombrosos premis internacionals com el Premi Internacional Catalunya (1999), Premi Príncep d’Astúries de les Lletres (2001) i Premi Nobel de Literatura (2007).

Lessing recull i comparteix les seves experiències vitals, més o menys literaturitzades en moltes de les seves obres i té una sèrie de Cat Tales/Contes de Gats que són especialment significatius perquè ens transmet la seva experiència de relació amb els gatsde tota la seva vida des de Zimbabue fins a Anglaterra: Particularly Cats (1967), Particularly Cats… and More Cats (1989) The Old Age of El Magnifico (2000) i On Cats (2002).

El primer llibre d’aquesta sèrie fou traduït per Helena Valentí, il·lustrat per Joana Santamans i publicat per Lumen l’any 2016 amb el títol de Gatos il·lustres. Es tracta d’un text escrit amb tendresa i producte d’una observació acurada i, malgrat que no deixa de ser autobiogràfic, els gats misteriosos i enigmàtics en són els veritables protagonistes.

I fins aquí aquesta tramesa com a una petita mostra de la relació dels gats amb la literatura en general i amb les escriptores concretament. Hem de tenir ben present que es diu amb raó que les persones amants dels gats són com una secta perquè l’aprenentatge i el benestar que la seva presència quotidiana aporta és molt especial.

I ara a punt d’acabar, per a les companyes “de ciències” voldria lligar el final amb el principi i relacionar, com ja s’ha fet ingeniosament, el gat Cheshire d’Alícia en terra de meravelles que apareix i desapareix amb el gat quàntic, el famós Gat de Schrödinger, tancat en una caixa i quementre no obrim la caixa, el gat és viu i alhora és mort. En el moment precís d’obrir la caixa, el mateix fet de l’observació modifica l’estat del gat, que passa a ser només viu o només mort.

No hi ha dubte que el gat de l’Alícia és molt més divertit.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista