Parlem una mica de dones i d’història

by | des. 3, 2024 | Blog | 0 comments

En primer lloc cal celebrar que el 26 de novembre Mary Nash va rebre el Premi d’Honor de la Història 2024, promogut per la revista Sapiens, com a pionera en l’estudi i la docència de la història de les dones. Mary Nash (1947) va arribar d’Irlanda a casa nostra el 1968 i a partir dels anys 70, amb la seva recerca sobre les dones a la Guerra Civil, ja es va convertir en un referent per a les feministes i per al món acadèmic pel que fa a “qüestionar el cànon comú que havia projectat el masculí com a norma universal i havia exclòs el femení de la història”. Des d’aquí el nostre reconeixement i agraïment a Mary Nash.

A la mateixa convocatòria entre d’altres, també han estat premiades Mary Beard (1955) que és una reconeguda acadèmica anglesa especialista en estudis clàssics i Queralt Solé, professora universitària especialista en violència durant la guerra espanyola i el franquisme. És necessari parlar de les dones historiadores i dels importants canvis que es van consolidant en la historiografia gràcies a la superació de l’androcentrisme dominant a l’àmbit acadèmic. També és important, en tractar concretament de la història de les dones, plantejar la qüestió de si cal superar la visió d’una història de dones individuals i excepcionals i de si cal fer la història amb perspectiva i protagonisme de grups, de classes i de moviments socials. Evidentment aquí no és el lloc per a aquest debat, però queda sobre la taula perquè a continuació segueix la presentació d’uns llibres que potser entrarien en aquesta polèmica.

«Rafael Dalmau, Editor» és una empresa que va ser fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i Farreres, conjuntament amb la seva filla Maria Carme Dalmau i Dalmau, i que després d’una llarga trajectòria de vinculació al món del llibre continua com a empresa familiar en mans de la tercera generació. L’editorial s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular catalanes. L’any 1985 els fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Una de les col·leccions de l’editorial, la més veterana, és “Episodis de la història” que des del 1960 treu mensualment un volum breu i econòmic sobre història de Catalunya, de tal manera que compta al voltant de 350 títols. Es tracta majoritàriament de treballs de divulgació, però també se n’editen d’investigació i inclou estudis d’història, d’erudició local, història literària i treballs del jovent investigador.

A continuació hi ha la selecció de títols, que són molt pocs, que tenen les dones com a protagonistes seguint el número d’ordre dins de la col·lecció: 7. Margarida de Prades de E. Fort i Cogul, 28. Maria de Montpeller de R. Dalmau i Ferreres, 69. Les abadesses de Sant Joan d’Esteve Albert Corp, 77. Les dones en la nostra Història de Ferran Soldevila, 89. Mata d’Armanyac, duquessa de Girona de Aurea Javierre i Mur, 172. Violant Carroç, una comtessa dissortada de Maria Mercè Costa, 197. La reina Blanca d’Anjou de Francesc A. Miquel, 205. Berenguera Berenguer de Barcelona, emperadriu de les Espanyes d’A.Tona i Nadalmai, 218. Margarida de Montferrat, comtessa d’Urgell de J.B. Xuriguera, 236. Germana de València, segona muller de Ferran “el Catòlic” de Josep Faulí.

Aquests llibres, els podeu trobar a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona gràcies a la donació de la biblioteca familiar de Glòria Roig.

En aquesta llista veiem el que s’havia comentat, que les protagonistes de la història són dones individuals i excepcionals. En realitat, aquests llibrets són com biografies i resulten molt útils per a despertar l’interès sobre les dones que aconseguiren estar a prop del poder i la presència de les quals no va quedar invisibilitzada del tot. Són dones de la reialesa i la noblesa que són presentades com a esposes, mares o filles, però que d’alguna manera varen saber influir socialment i política des del seu paper secundari. La veritat és que estem parlant de dones dels segles XII al XVI i l’historiador Ferran Soldevila, en el seu llibret Les dones en la nostra Historia, parla de tres moments de plenitud o quasi de plenitud: “Crec que hi ha en la nostra història tres moments en què les dones estan a punt d’aixecar-se fins el nivell que els pertoca, i algunes ho aconsegueixen plenament: el primer és el trànsit del segle XII al segle XIII; el segon, en el primer terç del segle XV; l’altre, cap a la meitat del segle XVI”.

A continuació una pinzellada d’aquestes dones, ara per ordre cronològic i afegint-hi alguna més que no té llibret, però que cal citar perquè s’ho mereix. Per a mi ha estat un bon repàs de la història de Catalunya.

Emma de Barcelona (880-942) va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Era filla de Guifré el Pilós.

Ermessenda de Carcassona (ca.972-1058) va ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona casada amb el comte Ramon Borrell, amb qui governà fins que morí i li donà en escriptura testamentària el condomini dels tres comtats de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d’edat de son fill Berenguer Ramon I després encara va tornar a ser-ho del seu net.

Almodis de la Marca (c. 1020  1071) fou comtessa consort de Barcelona. Ramon Berenguer I va ser el seu tercer marit. Tots dos van abandonar els seus cònjuges respectius i així van fer un casament per decisió pròpia i no imposat, la qual cosa va suposar l’excomunió de Ramon Berenguer. Fou una dona sàvia que al llarg de la seva vida va manifestar interès pel dret i per això col·laborà de manera activa en la primera redacció dels Usatges de Barcelona.

Berenguera de Barcelona (1116-1149) fou reina consort de Lleó (1126-1149) i emperadriu de Castella i Lleó pel seu matrimoni amb Alfons VII de Lleó.

Peronella d’Aragó (1136-1174) era filla del rei d’Aragó Ramir II i, al cap d’un any de néixer, es va pactar el matrimoni de Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV que segons les disposicions matrimonials va posseir la sobirania d’Aragó i aquest es considera l’inici de la Corona d’Aragó.

Maria de Montpeller (1182- 1213) fou senyora baronessa de Montpeller, muller del rei Pere I i mare del rei Jaume I. Era filla de Guilhèm VIII de Montpeller i d’Eudòxia Comnena de Constantinoble.

Violant d’Hongria (1216-1251) com a cònjuge de Jaume I el Conqueridor fou reina d’Aragó, de Mallorca i de València i comtessa de Barcelona. Tingué un important paper en la política de la Corona d’Aragó. Està enterrada a  Vallbona de les monges.

Blanca d’Anjou o Blanca de Nàpols (1283-1310) fou princesa de Nàpols i reina consort de la Corona d’Aragó pel seu matrimoni amb Jaume el Just. L’enemistat entre els Anjou i la Corona d’Aragó pel domini de Sicília acaba amb el tractat segons el qual Jaume II es compromet a casar-se amb Blanca d’Anjou. El matrimoni es va avenir i varen tenir nombrosa descendència i és important destacar que Blanca preveient la seva fi quan anava a parir el seu novè fill, va fer testament on fa constar els perills que corrien les dones abans, durant i després del part

Elisenda de Montcada i de Pinós (c.1292-1364) fou reina de la Corona d’Aragó ja que fou la quarta i darrera muller de Jaume II el Just. Va fundar el monestir de clarisses a Pedralbes.

Sibil·la de Fortià, (vers 1350-1406) fou reina consort en casar-se amb Pere III, vidu d’Elionor de Sicília. Aviat començaren les tensions entre Sibil·la i el futur hereu Joan I i la seva esposa Violant de Bar. Fou reclosa durant un temps al castell de Montcada i finalment gràcies a Martí l’Humà va poder residir, sota vigilància, a Barcelona.

Mata d’Armanyac (1347-1378) fou duquessa consort de Girona i de Cervera per casament amb el futur Joan I. De bon tarannà fou apreciada a la cort i amb Sibil·la de Fortià hi mantingué una relació cordial, malgrat l’actitud de Joan envers la seva madrastra. Els seus dots diplomàtics foren essencials en els diferents conflictes que li van tocar viure.

Margarida de Montferrat (aprox. 1360-1420) Comtessa d’Urgell, segona muller de Pere II d’Urgell. Fou mare del comte Jaume II d’Urgell. Un cop vídua l’influí en el govern comtal i en la seva pretensió al tron reial, arran del compromís de Casp (1412). Sembla que fou la instigadora de la rebel·lió del seu fill contra Ferran d’Antequera que acabà amb l’empresonament de Jaume d’Urgell. Va conspirar per a alliberar el seu fill, fou descoberta i va patir diversos empresonaments fins a la seva mort.

Margarida de Prades (1387-1429) fou reina consort pel seu matrimoni amb el rei Martí l’Humà que durà menys d’un any i que, en no tenir descendència, s’extingeix així la dinastia del Casal de Barcelona i s’inicia l’interregne que desemboca en el Compromís de Casp. Margarida es tornà a casar, ara amb un noble valencià i no se saben les causes del caràcter secret d’aquest matrimoni. El seu interès per la cultura va ser el centre d’una important cort literària. Finalment es va retirar al monestir cistercenc de Valldonzella i va arribar a ser-ne abadessa.

Violant Carròs i de Centelles (1456-1511) fou Comtessa de Quirra (Sardenya), filla de Jaume Carròs, comte de Quirra, i de Violant de Centelles. Es va casar primer amb Dalmau Carròs i de Mur i, en segones núpcies, amb Felip de Castre i Carròs. Va tenir tota la seva vida problemes i plets amb les herències i reclamació dels seus béns. Fins i tot, fou detinguda i li fou arrabassat el comtat, a causa dels molts deutes que tenia. Violant aconseguí escapar i arribar fins a la cort i finalment pogué tornar a Sardenya on morí. Els plets i litigis pel seu patrimoni continuaren després de la seva mort.

Germana de Foix (1488-1536) fou virreina de València, reina consort d’Aragó com a segona esposa de Ferran el Catòlic. Després de la mort d’aquest, es casà amb Joan de Brandeburg-Ansbach; i finalment, després de quedar vídua novament, amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.

Reconec que el bloc aquesta vegada ha quedat més aviat excessiu d’informació i per això s’acaba aquí perquè, seguint el plantejament cronològic que feia Ferran Soldevila, ara ens quedaria pendent presentar algunes dones de la meitat del segle XVI com Juliana Morell, Isabel Josa i Estefania de Requesens, però les reservo per a un altre bloc perquè ja no es tracta de reines “consorts”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Les dones pensem en l’Imperi romà?

by | juny 4, 2024 | Blog | 9 comments

Fa cosa d’un any enrere més o menys es va fer viral la qüestió sobre per què els homes pensen sovint en l’Imperi romà i va ser molt comentada a les xarxes per tot el que significava sobretot respecte a un tipus de masculinitat dominant en la nostra cultura d’home blanc occidental.

Sobre aquesta “curiositat sociològica” van sortir molts articles perquè la qüestió permetia comentaris de tot tipus, més o menys elaborats, pel que fa als coneixements que, en general, tenim de l’Imperi romà. Els més nombrosos sobretot criticaven les falses imatges de les pel·lícules de romans que ens han anat arribant amb pretensions de versemblança. Altres justificaven aquest interès masculí per l’Imperi romà argumentant que rau sobretot en el fet de destacar la força de l’exèrcit romà, les lluites de gladiadors, els aqüeductes, la idea del paterfamilias i la matrona romana i en ser l’origen de la civilització actual sobre les bases del sistema patriarcal i amb models masculins dominants.

Després d’haver fet aquesta introducció, m’adono que és una espècie de captatio benevolentiae crítica sobre l’actualitat per a justificar que us parli d’uns llibres de tema clàssic, escrits per autores dedicades a la història, pensament i filologia clàssica. Començo per dir que és una tria a l’atzar, significativa per a mi que sóc una professora de Clàssiques ja jubilada que no us puc assegurar que, si m’enyoro de la professió, un altre dia no torni a escriure sobre aquest tema de la tradició clàssica.

Recordo que, pels anys 80, de manera aleshores heterodoxa, jo vaig començar a introduir les novel·letes històriques de tema clàssic a les meves classes de llatí sota la dita que ens recorda que “tots els camins porten a Roma”. Considerava i considero que les novel·les històriques ambientades a l’antiguitat poden ajudar a motivar l’aprenentatge de les llengües clàssiques i a valorar la continuïtat de la tradició. A més és un gènere amb obres per a totes les edats i en el qual destaquen autores excel·lents.

Si ara estigués en actiu, segur que aprofitaria i proposaria al meu alumnat la lectura d’alguna obra de Lindsey Davis (1949), una escriptora anglesa, autora d’una fantàstica col·lecció de novel·les d’intriga ambientades a la Roma clàssica. És una autora a qui agrada molt fer recerca i documentar-se per a oferir una bona ambientació de l’època en les seves obres. El protagonista d’una vintena de les seves novel·les és un investigador privat Marc Didio Falco. Des del 2013, Davis va començar una altra sèrie de novel·les que tenen com a protagonista Flavia Albia, jove vídua que és la filla adoptiva de l’investigador i que segueix la professió del seu pare.

Les obres de Lindsey Davis són grans best sellers internacionals i entre els premis que ha rebut justament hi ha el Barcino de Novel·la històrica de la Ciutat de Barcelona de l’any 2013, atorgat pel conjunt de la seva obra.

A la biblioteca del Centre de documentació de Ca la dona, tenim quatre llibres de l’autora: A los leones, La carrera del honor, La plata de Britania i Una virgen de más.

Ara que estem en una època continuada d’eleccions potser el llibre més adient per a llegir seria Mater familias (Deadly Election títol originari en anglès) on Flavia Albia segueix les pistes del seu cas que és el d’un cadàver trobat en un bagul que anava a subhasta, però combinant-ho amb l’ajuda i el seguiment del seu amic Manli Faust que és el responsable de la campanya electoral d’un dels candidats a edil de la ciutat on la tensió és gran i els obstacles de la investigació nombrosos, com segurament era en època de l’emperador Domicià .

Canviem de registre i ens apropem a l’àmbit universitari i ara us presento Winifred Mary Beard, (1955), catedràtica d’estudis clàssics a la Universitat de Cambridge i que també ha estat professora al King’s College d’Oxford i professora visitant a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. És una gran especialista sobre l’antiguitat i una intel·lectual molt influent, autora d’obres de referència i també una destacada feminista.

Ha estat guanyadora del Premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials de 2016, i ha estat investida Doctora Honoris Causa a la Universitat Carlos III de Madrid, i a la Universitat Oberta de Catalunya el 2019.

Les obres seves que tenim a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona són SPQR. Una historia de la Antigua Roma i La veu i el poder de les dones en català i també l’original anglès Women and power.

Aquesta última obra en defensa de la veu pública de les dones és un manifest en forma de dues conferències. A partir de l’escena de l’Odissea homèrica en què Telèmac fa callar la seva mare Penèlope, Beard analitza l’exclusió de les dones de l’esfera pública en les societats occidentals des de l’antiguitat fins a l’actualitat i assenyala quins són els fonaments culturals d’aquesta discriminació de les dones en el món laboral i polític.

I per últim cal que confessi la meva admiració per Martha Nussbaum(1947) que és una filòsofa estatunidenca especialista en filosofia antiga, interessada per l’ensenyament de les humanitats i la seva relació amb l’ètica i la política. Va estudiar llengües clàssiques i es doctorà l’any 1975 a Harvard on ha estat professora i també a la Universitat de Xicago.

A la dècada del 1980, Nussbaum va col·laborar amb l’economista Amartya Sen en l’estudi sobre la problemàtica de la relació entre el desenvolupament econòmic i l’ètica. Va desenvolupar el concepte de capacitació (capability approach) que és la conseqüència del desenvolupament que permet fer créixer les “llibertats fonamentals”. Si llegiu la ressenya que vaig dedicar al seu llibre Mujeres y desarrollo humano a la revista Lectora, veureu el meu entusiasme pels seus plantejaments.

Nussbaum és una especialista en filosofia grega antiga i molts dels seus treballs es presenten des d’una perspectiva aristotèlica i sobretot socràtica perquè proposa fer servir l’esperit crític i la pregunta com a eines fonamentals de l’ensenyament.

Pel que fa al feminisme, defensa la igualtat de drets dins del feminisme clàssic i un aspecte més controvertit de la seva aportació és que va tenir una polèmica molt significativa amb Judith Butler sobre el significat del concepte de “gènere”.

Un altre punt significatiu del seu pensament radica en la importància de l’emoció en la formació de la personalitat. Si es fomenten els sentiments positius augmenta la cohesió social i també l’assumpció de la indefensió com a natural en l’ésser humà ajuda a fomentar els lligams intergrupals i la justícia, basada en l’empatia i en el reconeixement de la dignitat humana de tothom.

Ja veieu que, com molt sovint passa, no contesto la pregunta plantejada en el títol. De fet, ja he dit que era una excusa per presentar unes dones excepcionals, bones coneixedores del món clàssic i per tant de l’Imperi romà, que posen el seu saber a favor de les dones.

Ah, per a completar, podeu anar a veure l’exposició del Museu Arqueològic de Catalunya. Jo, malgrat la meva dèria, encara no hi he anat.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Les Feministes i els Subúrbia

by | maig 9, 2024 | Blog | 2 comments

Les exposicions del CCCB resulten molt interessants i no cal dir que el públic les segueix amb entusiasme. Així va ser en el cas de l’anterior dedicada a la Intel·ligència Artificial i això és el que està passant ara amb Subúrbia. La construcció del somni americà. No és d’estranyar aquest interès generalitzat perquè ja fa molt i massa temps que estem, en molts sentits, en l’òrbita dels Estats Units.

L’exposició molt completa i ben documentada tracta com diu el títol de la forma que pren el somni americà sobretot al final de la segona guerra mundial quan tornen els veterans de la guerra, però comença buscant els antecedents en les formes dels barris residencials del segle XIX i amb la importància dels desplaçaments en ferrocarril i sobretot en cotxe.

Al llarg de l’exposició es fa un exhaustiu relat del context econòmic, polític i social que promou aquesta forma de vida idealitzada de la casa unifamiliar amb jardí i piscina a les afores de les ciutats arreu dels Estats Units per a viure idíl·licament i com es converteix en un malson sobretot per a les dones.

Nosaltres ens hem afartat de veure en els mitjans de comunicació sobretot de cinema i publicitat aquestes grans cases amb els seus garatges imprescindibles on les famílies tenen  més d’un cotxe per a desplaçar-se a comprar o entretenir-se. Es tracta de famílies tradicionals que a més es relacionen amb les del veïnat que són semblants per no dir igual que elles.

Aquest desig d’un lloc tranquil i segur, a prop de la natura comporta un model urbanístic amb importants aspectes contradictoris com és la segregació social, ètnica i de gènere  que deriven en la paranoia de la seguretat i en el consum insostenible d’energies.

Sobre la seguretat, crida molt l’atenció l’acumulació d’armes que arriben a tenir algunes de les famílies i els refugis que construeixen per por als desastres de tot tipus.  Per una altra banda també impressiona un vídeo fet de una selecció d’escenes de pel·lícules on surten dones soles esporuguides en aquestes cases aïllades.

No per vist i sabut deixa de causar menys impacte veure exposat tot el material  documental històric, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians que recullen tots els diversos aspectes d’aquest model urbanístic tan arrelat al món occidental i que, de retruc, ens porten a plantejar-nos com vivim i com volem viure.   

Malgrat que l’exposició sembla que mostra exclusivament el model estatunidenc també hi ha una part dedicada a les urbanitzacions al voltant de Barcelona i Madrid. A Catalunya és interessant recordar que “la caseta i l’hortet” va ser una expressió popularitzada per Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República, que formava part del seu projecte polític perquè tothom pogués gaudir d’una casa i un petit terreny en propietat, com a mostra del benestar i progrés. Avui les urbanitzacions no tenen res a veure amb aquell ideal i la seva deriva sociològica és objecte d’anàlisi i estudi.

I el que cal destacar des del punt de vista feminista és el reconeixement que a l’exposició, mitjançant la reproducció d’una entrevista, es fa a Betty Friedan (1921-2006), l’autora de Mística de la feminitat, obra de referència del moviment feminista, publicada l’any 1963.

Quan Betty Friedan es va quedar sense feina, va passar un qüestionari a les seves antigues companyes d’estudi i va descobrir que compartia amb la majoria de dones la insatisfacció per la vida que portava. Va realitzar més qüestionaris, va consultar experts i va trigar cinc anys a redactar La mística de la feminitat.  En aquesta obra analitzava el paper de les dones de classe mitjana, moltes vivint en urbanitzacions, convertides en mestresses de casa  i sense recursos propis,  depenent del marit. Exposava que” la mística femenina” és una manera de sotmetre les dones. La seva proposta evident és que les mestresses de casa han de treballar i aconseguir mitjans propis que les portin a la seva independència dels marits i dels fills, sense sentir-se culpables. El llibre va tenir una entusiàstica rebuda i va ser premiat amb el premi Pulitzer i Betty Friedan va continuar escrivint articles i llibres tota la seva vida. 

El 1966 va fundar la National Organization for Women (NOW), una organització on es van integrar diversos col·lectius feministes i, per una altra banda, en aspectes concrets, no va estar exempta de crítiques de sectors feministes.

A l’exposició hi ha una part dedicada a les novel·les que tenen una ambientació en les urbanitzacions o que plantegen arguments derivats de les problemàtiques que generen. Hauríem de repassar quins d’aquests llibres tenim a la Biblioteca de Ca la dona. Fent una ràpida ullada, em va semblar que molts no han estat traduïts. Jo, en canvi, recordava  Mujeres  (The Women’s Room) de Marilyn French (1929 –2009), una escriptora feminista estatunidenca.

Aquesta novel·la, que segur que està a la biblioteca de Ca la dona (Ed. Argos Vergara, Barcelona, 1978) , justament narra la vida d’un grup d’amigues dels anys 1950 i 1960 amb tots els detalls de la seva vida quotidiana a casa, a la universitat i dins del moviment feminista de l’època.

A continuació cito un parell de fragments (segons la traducció d’Iris Menéndez)  per veure com descriu Marilyn French les urbanitzacions i les dones que hi viuen.

Meyerville era una especie de gueto de diversas clases, en un mundo compuesto de pequeños enclaves destinos a aislar clases y colores, ancianos y enfermos, entre sí. Había gran cantidad de idénticas casitas, cada una con refrigerador, horno, lavadora y patio cercado (p. 77).

Con frecuencia se señala que las mujeres de los suburbios, como las de la antigua Grecia, están encerradas en el hogar y durante el día sólo ven niños. Las griegas veían a los esclavos, que podrían haber sido gente interesante. Pero las mujeres de los suburbios se tienen a sí mismas (p. 79).

Ho deixo aquí, perquè parlar d’urbanitzacions seria també parlar de la crisi de l’habitatge i de la construcció i això ja és una altra cosa més dramàtica  i que ens porta més enllà del comentari d’una exposició.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Què sabem dels àngels?

by | abr. 10, 2024 | Blog | 8 comments

Janette Winterson en el llibre que comentava en l’entrada anterior sobre la Intel·ligència Artificial, per tal de contrarestar tanta intel·ligència, acaba citant la Divina Comèdia de Dant (p. 331):

Al final del tercer llibre, el Paradís, Dant contempla la visió divina. Finalment veu “el que és”. La realitat fonamental. I no és “Déu és lògica”. No és “Déu és pensament”. No és la res cogitans (una cosa que pensa) cartesiana.

És això: “L’amore che move il sole e l’altre stelle”.

“L’amor que mou el sol i les altres estrelles”.

La curiositat m’ha portat a voler localitzar la cita de la Divina Comèdia i aquí ha començat el meu vagareig mental. Resulta que, fins on arriben els meus records de nena de tres anys, la meva àvia, en comptes d‘explicar-me un conte abans d’anar a dormir, agafava el llibre de La Divina Comedia de l’Editorial Maucci (1941) amb il·lustracions de Gustave Doré i me l’obria per les pàgines del Paradís on hi havia uns dibuixos plens d’àngels. Calculo que aquestes imatges em devien impactar i sempre més he conservat el llibre.

I a partir d’aquest record, els àngels han agafat el protagonisme d’aquest text que esteu llegint. A més a més l’altre dia en un aparador del passeig de Gràcia vaig veure una jaqueta amb unes grans ales de lluentons a l’esquena i aleshores també vaig recordar que a l’estiu a la platja havia vist que la jove d’una amiga meva portava dues ales tatuades a l’esquena. Els àngels ja se sap que són uns éssers (ho dic així, tenint en compte el misteri del sexe dels àngels) representats amb ales.

El nom d’Àngel, Àngela, Àngels és prou popular o sigui que parlar dels àngels em sembla que queda justificat.

Segons el catolicisme, si no hi ha hagut canvis d’última hora, els àngels són éssers espirituals, immortals, que tenen personalitat, acompanyen Déu i la seva existència és una veritat de fe. Tenen diferents categories segons les seves tasques o missions, de les quals la bàsica és el ser missatgers entre el cel i la terra (com l’etimologia del seu nom indica) i per això sembla que cada persona té un àngel de la guarda. Els Arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael són els prínceps dels àngels. Els Principats s’encarreguen de nacions senceres i d’inspirar l’art. Les Potestats s’encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals. Les Virtuts envien la gràcia. Les Dominacions manen sobre els altres àngels. Els Trons tenen l’aparença de rodes d’infinits colors. Els Querubins: són els encarregats dels astres i els Serafins tenen tres parells d’ales i són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.

També cal recordar que hi ha els àngels caiguts i condemnats amb Satanàs o Llúcifer

La veritat és que des del segle XIX pràcticament la teologia no parla dels àngels, malgrat que continuen decorant les esglésies i la tradició popular els té ben incorporats, només cal escoltar Antonio Machín reclamant justament la presència d’angelets negres.

També ha estat inspirador per a parlar dels àngels el fet que, a una amiga, li han regalat un penjoll que és un “reclam d’àngels”. Aquesta peça m’ha recordat el sonall que anys enrere es penjava al coll dels nadons. I si seguim la tradició clàssica, arribarem a la bulla que portaven els nens romans. Tots aquests amulets eren i són per a protegir i portar bona sort.

El reclam d’àngels actual m’ha portat a seguir la pista esotèrica dels àngels com a expressió d’experiències i creences que transcendeixen la realitat coneguda pels humans i aleshores se m’ha obert un món a investigar gràcies al treball final de carrera d’Estudis Culturals a la UOC d’Elisa Pons Guasch sobre Els àngels de la “New Age”, datat el gener del 2008. Es tracta d’una mirada des dels Estudis Culturals sobre la literatura didàctica i les cartes oracle que tracten d’ensenyar a comunicar-se amb els àngels.

La meva curiositat em diu que em caldrà fer una lectura acurada d’aquesta troballa en un àmbit sempre interessant i sorprenent.

No m’oblido de la literatura i, repassant els llibres de la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, trobo el recull de contes de Mercè Rodoreda, Semblava de seda i altres contes (Edicions 62, 1978). Precisament el títol del recull és el de l’últim conte que explica una visita al cementiri amb l’aparició d’un àngel que primer fa por i després resulta acollidor. El conte acaba així:

Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva… no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada…

Sempre em passa que tinc temptacions que no puc vèncer i, en aquest cas, derivades de la meva formació clàssica, o sigui que m’agrada incorporar la imatge dels àngels que custodien el sarcòfag dels Volumni, una obra etrusca (segona meitat del segle II a.C.) monumental i excepcional a l’hipogeu que es troba a Perusa. L’emoció de la visita que hi vàrem fer ja fa anys perdura i la força i seguretat de les figures són reconfortants.

Acabo tancant el cercle del que sé dels àngels tal com he començat amb un record d’infantesa de quan l’àvia ens resava una petita oració de bona nit que deia:

Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia. No em deixis sola que em perdria

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Ficar-se de peus a la galleda o parlar de la IA

by | març 11, 2024 | Blog | 2 comments

“Ficar-se de peus a la galleda” és una frase feta que significa “dir o fer algun disbarat o alguna cosa inoportuna” i això és justament el que faré ara jo en gosar parlar de la intel·ligència artificial i del ChatGPT (acrònim del nom anglès Chat Generative Pre-trained Transformer, Transformador generatiu preensinistrat per a converses).

De fet, jo diria que el llançament de lliure accés del ChatGPT va ser el que va disparar l’interès generalitzat sobre la intel·ligència artificial, perquè era fàcil d’emprar i sorprenia per les seves respostes i el seu coneixement històric. Al cap d’una setmana de ser llançat al mercat, ChatGPT va aconseguir més d’un milió de persones usuàries registrades. I al cap de l’any, tenia una valoració de més de 89.000 milions de dòlars.

Va ser i és un fenomen popular que interessa i neguiteja en general. D’entrada i al meu voltant va ser sobretot el professorat qui va començar a veure que, amb l’ús que el jovent podia fer d’aquesta eina, perdia l’autoritat, per no dir el poder, de qualificar aprovar o suspendre, si no sabia qui havia fet realment l’exercici, si l’alumnat o la màquina.

Al mateix temps, si fa no fa, a finals del 2023, va tenir lloc el festival Kosmopolis al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i hi va ser convidada l’escriptora Jeanette Winterson i paral·lelament es va inaugurar l’exposició sobre la Intel·ligència Artificial. Aquesta exposició, encara no he pogut veure-la i segurament no la veuré, perquè té tant èxit que les vegades que he provat d’anar-hi, a diferents dies i diferents hores, ha resultat que l’aforament ja estava ple. En canvi sí que vaig poder assistir a la xerrada que va fer Jeanette Winterson (1959) que presentava el seu últim llibre Días de fantasmes (Ed. Lumen) que uneix les històries de fantasmes amb les noves tecnologies.

La veritat es que hi vaig anar perquè tenia una fixació en la Winterson dels seus començaments literaris, ja que les seves primeres obres m’havien agradat molt. Sabia que, com és lògic, havia anat evolucionant, però jo m’havia quedat en La Passió (1987)i Escrit en el cos (1992) i, encara que havia comprat altres llibres seus, confesso que no els havia llegit perquè jo ja tenia feta la meva idea de la Winterson. Després de sentir-la amb la seva força i energia al CCCB, vaig llegir la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011) i 12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro (2021), totalment dedicat al tema de la Intel·ligència Artificial.

Jeanette Winterson abans ja havia escrit en aquesta línia Frankissstein (2019) combinant elements d’intel·ligència artificial i transfeminisme en el monstre de Mary Shelley. El seu posicionament és optimista, però també diu: “La intel·ligència artificial és una nova religió dirigida per ignorants. Els que manen no tenen en compte ni la cultura ni la història, que són fonamentals. Pensar que aquesta gent està definint el nostre futur em deprimeix profundament”. I no cal dir les repercussions que té aquesta ignorància en el sistema educatiu que hauria de tenir ben presents aquestes opinions crítiques pel que fa a la importància dels estudis d’humanitats.

12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro és fruit de tres anys de reflexió i lectura sobre la IA i l’autora, en quatre parts que van del passat al futur, fa un recorregut per la mitologia, la literatura, la política i evidentment per la informàtica. D’aquesta manera passa revista als canvis que s’estan produint en la nostra manera de viure i d’estimar i, en aquest sentit, les dues últimes parts dedicades al sexe i al futur són les que més ens poden implicar. Com diu la crítica, aquests textos sorgeixen d’una curiositat compromesa i, tenint en compte la manera de fer i de ser de l’autora, s’allunyen dels escrits acadèmics i tenen els seus punts d’humor i empatia.

Al final ja veieu que he fet trampa i pràcticament no he parlar de la Intel·ligència Artificial. He decidit prescindir de totes les lectures que havia fet de Viquipèdia, però que consti que hi he après alguna cosa. Per exemple ara sé que un “bot” és l’abreviatura de “robot” i consisteix en un dispositiu dissenyat per a efectuar automàticament certes tasques repetitives. Ara també sé que l’animatrònica juntament amb la intel·ligència artificial és el que dona com a resultat els androides, com es sol conèixer als robots que imiten el comportament humà.

M’ha cridat molt més l’atenció l’storytelling que ja es veu que és l’art d’explicar històries, però és que existeix una branca de la intel·ligència artificial que engloba l’stortytelling i són sistemes que creen històries a diferents nivells: el guió, la narrativa i la presentació. Hi ha diversos tipus de sistemes que generen històries a partir de la IA però em quedo amb Brutus que és un sistema que genera històries de misteri, de traïció, fent referència al seu nom “Brutus” el fill adoptiu de Juli Cèsar que el va matar amb un punyal per l’esquena. Sort que la tradició clàssica encara no s’ha perdut!

I ara sí que acabo tot recordant el meu interès per la Intel·ligència Artificial quan encara no es deia així. Sabia que a les prestatgeries més altes de la meva biblioteca segurament encara hi havia el llibre d’Adrian Berry, La màquina inteligente que vaig comprar molt interessada l’any 1983 i que no vaig llegir… potser que m’hi posi ara que ja és història…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista