Dijous, 7 de novembre de 2024, a les 18:30 h, a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la Dona
Presentació de La filla de la bòbila, a càrrec de la seva autora, Ascen Capel, i de Roser Pineda i Mercè Otero-Vidal.
Una novel·la inspirada en la primera dona que va conduir un camió a les comarques de Lleida. Una història ambientada en una bòbila durant uns anys en què ser pionera significava enderrocar els murs d’un món d’homes.
Ca la dona està ubicada al barri Gòtic que és un dels quatre barris que formen el Districte de Ciutat Vella que es correspon geogràficament amb el centre històric de Barcelona: Al sud hi trobem la Barceloneta; a ponent, el Raval; al centre, el Gòtic, i a llevant, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Cada barri té una singularitat pròpia. Per exemple, la Rambla separa el Raval del Barri Gòtic i aquesta separació és prou significativa perquè les característiques de la població del Raval, en principi, no semblen tenir gaire a veure amb les dels habitants del Gòtic més institucional i turístic.
Però justament el dia de vàrem fer a Ca la Dona la presentació de la col·lecció d’Històries del Raval vaig recordar que nosaltres ubicades al carrer Ripoll érem també Raval, perquè la paraula “raval” és un arabisme que vol dir un suburbi o un barri extramurs. La definició continua dient que un raval era originàriament una agrupació de cases fora de muralles i que aquesta paraula dona el nom a molts barris històrics actuals com passa a Barcelona.
La història del barri del Raval és complexa i interessant des de quan eren camps per a abastir a Barcelona com indica la presència del monestir de Sant Pau del Camp. Després s’hi instal·laren molts convents i a partir del segle XVIII va començant la industrialització del barri fins arribar a l’any 1829 que, segons el padró de fabricants, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2.443 telers i 657 màquines de filar. Els treballadors de les fàbriques es van quedar a viure al Raval, a prop de la feina i el barri es va convertir en el més dens d’Europa. A més, per una altra banda, hi havia les Drassanes i Barcelona era ja una ciutat portuària. En aquest context el moviment obrer es va començar a organitzar i va arribar la immigració (exposicions universals del 1888 i 1929). Durant la Setmana Tràgica (juliol de 1909), el Raval va ser un dels escenaris principals de la crema de convents i de l’enfrontament amb l’exèrcit. Per una altra banda, la proximitat del port i la dedicació de molts immobles a bars, sales d’espectacles i cases de prostitució, van acabar configurant la zona coneguda com a Barri Xinès. Les destruccions de la guerra i la misèria de la postguerra van perjudicar molt la vida del barri fins que als anys vuitanta l’Ajuntament va impulsar una política de reformes i rehabilitació d’habitatges, d’obertura d’espais i creació d’equipaments per a la comunitat. Segons les últimes estadístiques el Raval té 47.274 habitants, 109,80 ha i una densitat de població de 438 habitants per ha.
Amb aquesta realitat i aquesta història, les companyes i companys d’El Lokal (https://ellokal.org/qui-som/) van tenir clar que calia fer un esforç per a recollir tota la informació i els testimonis significatius per tal de fer, a base de microhistòries, la Història del Raval i així sorgeix la col·lecció Històries del Raval que ja porta publicats uns quinze llibres que tenen la peculiaritat de ser, en podríem dir, d’edició “lliure i comunitària” i que es venen a preus més que assequibles perquè tenen la voluntat d’arribar justament al veïnat del barri i evidentment molt més enllà.
Com a Centre de Documentació de Ca la dona tenim tots els llibres de la col·lecció, però entendreu que com a feministes destaquem els que tracten més específicament de fets personals i col·lectius protagonitzats per dones.
El primer llibre que ens va arribar va ser el de Dolors Marín Silvestre, Escenarios de la memòria: Mujeres obreras en el Raval, de lectura obligatòria, de fet, com tots els altres. En aquest llibre es rescata la història de les dones que van organitzar la Sociedad Autónoma de mujeres, les periodistes, les espiritistes, les mestres laiques i racionalistes, les anarquistes, tot un món de dones que formen part de la nostra genealogia feminista més estimada.
Elsa Plaza, amiga feminista des dels anys setanta, aquí la trobem com a una de les animadores de l’editorial i gran recercadora d’arxius. Ha publicat La calle olvidada. Sant Antoni de Padua, en el distrito V i un volum que sobrepassa la mida dels altres sobre La vieja cárcel de la calle Amalia. Historia y vida cotidiana. Es tracta d’una aportació imprescindible sobre la història de les presons al nostre país i concretament de les dones empresonades que van passar per la vella presó.
És molt emocionant el contingut i la manera que fou escrit el llibre Lancaster, 24. Historia de una brecha abierta en una ciudad de hormigón. La historia de la mobilització del 15M, l’ocupació d’habitatges i la participació de les dones presents en tot moment queden documentades amb els testimonis de primera mà que commouen.
I encara hem de continuar recomanant la lectura de La revuelta de las mujeres. Barcelona, 1919 de Toni Alvaro, per a recuperar un altre tros d’història que ens han escamotejat. El mateix passa amb el llibre de Manuel Aisa Pàmpols, Ada Martí Vall. El sueño de la conciencia libre que ens apropa al compromís vital d’una dona oblidada i que cal ser reivindicada.
I continuem amb la lectura imprescindible, per exemple, també del llibre de Miquel Vallés, La Boqueria i el seu món de relacions socials 1840-1980, ara que l’onada del turisme està canviant el fons i la forma d’aquest tradicional mercat barceloní amb les seves compradores i venedores.
I per últim potser el que cal és recomanar-vos el llibre que han fet col·lectivament el Grup d’Estudis “Històries del Raval”, que ens invita a fer un recorregut pel barri, Caminando por el Raval. Seis recoridos libertarios. Llegir i caminar són dos activitats que ajuden a viure.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
Avui tenim moltes dades de les dones que estan a la Universitat: de les alumnes, de les professores, del personal no docent, de les categories i càrrecs que tenen. Al Centre de documentació tenim llibres que parlen dels biaixos, de les discriminacions i de les violències que pateixen les dones universitàries. Els anys 70 i 80 del segle passat, quan em vaig començar a preocupar per aquestes coses, perquè justament era PNN (professora no numerària) a la universitat, hi havia molts pocs estudis, per no dir cap, sobre aquesta realitat i a més els que hi havia venien de fora. Recordo l’impacte que em va causar llegir, Las cátedras de la lujuria. El acoso sexual en las universidades norteamericanas de Billie Wright Dziech i Linda Weiner, publicat per Fondo de Cultura Económica de México l’any 1988. De tota manera, encara falta molta informació de les dones dins d’una institució de tradició tan patriarcal com és l’acadèmica.
Aquesta introducció és prèvia per a començar a parlar de la sempre necessària recerca d’una genealogia, perquè tot just ara va sortint informació sobre les dones que, en èpoques passades i de manera excepcional, varen tenir opció de tenir uns estudis i una consideració universitària. Seguir la pista d’aquestes dones vol dir anar d’arxiu en arxiu i això és el que fa amb entusiasme Georgina Rabassó cercant i trobant qui va ser Juliana Morell.
Vàrem tenir la sort que, en ocasió del Dia dels Museus, les companyes del grup Carta Ripoll 25 varen convidar la filòsofa i investigadora Georgina Rabassó a Ca la dona per a explicar-nos la seva recerca sobre qui va ser i què va fer Juliana Morell.
Les feministes havíem descobert Juliana Morell al Paranimf de la Universitat de Barcelona perquè és una de les tres dones els noms de les quals apareixen en els medallons que decoren les parets del Paranimf, envoltades d’una majoria aclaparadora d’homes. Són Teresa de Jesús i Juliana Morell com a dones sàvies i, en un altre ordre de coses, la reina Isabel II que era la regnant quan es va inaugurar l’edifici de la Universitat. Les feministes tenim el Paranimf de la UB com a punt de referència important en les nostres celebracions ja que fou l’escenari on tingueren lloc les Jornades Catalanes de la dona, l’any 1976, que és una fita fundacional del feminisme després de la dictadura franquista. Per això ens interessa i és important per a nosaltres saber qui va ser Juliana Morell.
La vida de Juliana Morell (1594-1653) és prou emocionant i la seva obra resulta encara més sorprenent. Va néixer al barri del Raval de Barcelona, al carrer de la Cendra. El seu pare, en una carta, explica com va educar la seva filla. Des dels quatre anys es dedicava a estudiar vuit hores diàries, tots els dies de la setmana. Amb set anys parlava i escrivia en català, llatí, grec i hebreu. Quan la família s’ha de traslladar a Lió, als dotze anys, també dominava el castellà i el francès. Segueix la completa formació universitària de l’època estudiant els clàssics, retòrica, dialèctica i filosofia moral i també dret civil i canònic, matemàtiques, metafísica, astronomia i física. L’any 1608 en una cerimònia especial es doctorà en dialèctica i ètica.
Decidida a no casar-se, amb l’oposició del seu pare que li havia concertat matrimoni, va ingressar en un convent, el de les dominiques de Santa Pràxedes, a Avinyó, on podria gaudir de més tranquil·litat espiritual i on es va dedicar a escriure tractats religiosos, de filosofiai també d’història, biografies i poemes.
Fent cerca, a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona s’han trobat una trentena d’obres que van formar part de la biblioteca personal de Morell.
El cas de Juliana Morell és interessant com a mostra de l’educació en igualtat que podien rebre les filles dels humanistes que, tard o d’hora, entrava en contradicció amb la vida de convencions socials i morals i tasques familiars que són atribuïdes tradicionalment a les dones. Per això té sentit la seva decisió d’entrar a la vida monàstica.
Morell tampoc no té el poder econòmic d’altres dones que es poden dedicar al mecenatge cultural que pot permetre més llibertat de moviments. Aquesta altra oportunitat és la que potser va tenir, en un moment històric posterior, María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda (1767-1803), també anomenada María de Guzmán o Isidra Guzmán, més coneguda com a la doctora de Alcalá.
Fa quinze dies, la Universidad Complutense ens va convidar a anar a presentar el Centre de Documentació de Ca la dona dins d’una sessió titulada Del olvido a la memòria. Amb aquest títol tan significatiu està clar que el primer que vàrem veure en arribar a l’edifici renaixentista de la Universitat va ser la placa commemorativa de la seva il·lustre doctora del segle XVIII.
Isidra Guzmán (nom simplificat) fou filla de dos Grandes de España amb els títols de marquesat i comtat tant per part de pare com de mare. Cal destacar que una de les seves àvies, la Comtessa de Paredes, ja va ser educada per un bon preceptor i va ser l’autora dels sis volums de l’Año cristiano impresos a Madrid l’any 1654. Seguint aquest model, Isidra va rebre una bona instrucció i consta que fou la primera dona a Espanya que va assolir el grau universitari de doctor i la dignitat d’Acadèmica Honorària de la Llengua.
Amb l’autorització del rei Carles III l’any 1785, quan tenia disset anys, va rebre a la Universidad de Alcalá el grau de doctora i mestra a la Facultad de Artes y Letras humanas i a més fou investida amb els títols de Catedrática Honoraria de Filosofía conciliadora y Examinadora. Quan va entrar a la Real Academia Española, va pronunciar un magnífic discurs (Oración del género eucarístico), que es conserva als arxius de la institució.
El 1789 es va casar amb un altre Grande de España, també marqués i comte, i van anar a viure a Còrdova on va tenir quatre criatures i on va morir molt jove, als trenta-cinc anys.
En aquest cas, tan diferent del de Juliana Morell, malauradament ens queden molts dubtes sobre la personalitat i les aportacions d’Isidra de Guzmán. Segur que tenia grans capacitats, però no sembla que pogués aprofundir gaire en els estudis per una salut feble i per la dedicació a la família que tampoc no la van ajudar a progressar. De tota manera va fer alguna traducció del grec i destaca una versió parcial del tractat De re rustica de Columel·la que va fer per a la Sociedad Económica Matritense, on va aconseguir entrar l’any 1786 gràcies al suport de Jovellanos i malgrat l’oposició de Cabarrús.
Per a conèixer les dones estudioses que ens han precedit, la feina de recerca als arxius ha de continuar…
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
Dijous 23 de març, a les 18h30, a Ca la Dona
Conversa sobre una obra que aborda les violències de l’estat i les resistències des de narratives d’activistes i acadèmiques feministes.
Amb la participació de Marta Cabezas i Ana Martínez (editores del llibre), Pamela Palenciano (actriu, activista feminista, co-autora del llibre) i Laia Serra (advocada penalista, activista, co-autora del llibre).
Últimes entrades
