Introdueixo el text que la companya Beatriu Masià va escriure a raig la vigília de Pasqua. És un text molt curt però molt sentit i que té tota la força dels records d’infantesa. Ja veureu que té també la gràcia de mantenir la variable del català de les Terres de l’Ebre.
Torno a sentir l’auloreta que surt de les cases: fan mones de les de sempre. L’emoció me trasllada a quan era menuda i seguia sense perdre punt com ma iaia Lluïsa pastava, tocava, tastava, per a saber quan estava a punt de convertir la massa en mones. Eren d’un, de dos, de tres o de quatre ous, en funció de l’edat i la importància de la fillola o fillol. Hi havia los regandaixos, les cistelletes, caragolets, panets o tot allò que la imaginació i la destresa permetien fer.
Ara que ja estem en una altra època de l’any aquesta auloreta dels pastissos tradicionals de Pasqua encara és més suggestiva. no cal dir que el sentit de l’olfacte sembla que és el més bàsic en els éssers vius, que ens dona molta informació vital i ens garanteix la supervivència perquè identifica perills mediambientals i que evidentment es vincula al gust i permet avaluar l’estat dels aliments.
Parlant de pastissos i de gustos i olors, literàriament el primer que em ve al cap és el famós episodi de la magdalena de Marcel Proust que desencadena la seva gran obra À la recherche du temps perdu perquè el gust de la magdalena li recorda i fa present vivament el passat com en el cas de la Beatriu en sentir l’auloreta de les mones de la seva iaia.
I a continuació, sense perdre punt, com que la iaia Lluïsa es bellugava en un espai rural i tot parlant d’olors, se m’apareixen i sento la flaire de les plantes de les trementinaires, que eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d’herbes remeieres. Amb el seu coneixement de les plantes medicinals, elaboraven remeis i comercialitzaven aquests productes en masies i pobles de Catalunya al llarg d’unes rutes que recorrien a peu.
El nom deriva de la trementina que era el producte principal usat en el seu ofici i que és una substància que s’obté de la resina del pi roig després de purificar-la.
Últimament s’ha parlat molt de les trementinaires perquè amb raó finalment se les ha reconegut com a dones sàvies i valentes que passaven el seu saber de plantes medicinals per línia femenina sobretot dins de la mateixa família. Aquesta activitat va durar fins entrat el segle XX.
A Tuixent es pot visitar el Museu de les Trementinaires on es pot veure que aquestes dones anaven carregades amb farcells plens d’herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis d’avet i ginebró.
Seguint l’interès per l’olor protagonista d’aquest text i, de retruc, per les trementinaires, enguany per Sant Jordi vaig comprar el llibre de Neus Safont Puigvert (1959), Totes les olors del món (Ed. Brau) on l’autora d’Agullana presenta la història d’una nissaga familiar en què les dones posseeixen un do per les olors que utilitzen per sanar i per sobreviure en les pitjors situacions.
Confesso que encara no he llegit el llibre, però ja estic interessada per saber què li passa a la Guida que a finals del segle XIX acompanya la seva padrina trementinaira i què sent la Irina, que és la tercera generació, filla del Joan, quan a l’actualitat retorna a la casa pairal. Pel que sembla no hi ha dubte que al llarg d’aquesta història hi ha elements autobiogràfics de l’autora.
I acabaria dient que lluny de la natura, al Centre de documentació de Ca la dona estem envoltades d’olors de paper i de tinta barrejades amb la flaire de les històries del pas del temps.
Beatriu Masià Masià
Mercè Otero Vidal
