26 de maig de 2022
Ja sabem que a l’origen de la literatura hi ha la poesia i, malgrat que, d’entrada, sembli difícil d’apropar-s’hi, no es així com es veu per l’assistència entusiasta a trobades populars importants que tenen la poesia com a centre d’interès. Una d’aquestes convocatòries és el Festival Barcelona Poesia, celebrat la setmana de l’11 a 18 de maig amb nombrosos actes per a tots els gustos.
Una de les sessions d’aquesta setmana de la poesia es va portar a terme al recinte de la domus romana del carrer sant Honorat. Ara no ens endinsarem en l’arqueologia de la Barcino romana, però la temptació és molta quan parlem des de Ca la dona que custodia les restes de l’aqüeducte romà en el mur exterior i que conserva les marques de les troballes arqueològiques fetes en el seu subsòl. La domus on va tenir lloc el recital de poesia és una mostra de com eren les cases de la gent benestant a la Barcelona dels primers segles. L’esquema general de domus ajuda a entendre les restes trobades i sempre la presència de mosaics ens indica quines eren les estances més importants de la casa.
Vincular casa i poesia és un encert molt suggeridor perquè l’espai de la llar convoca el dins i el fora i és un dels escenaris ideals per a compartir la intimitat de la poesia. La programació de la sessió presenta una tria de poetes amb poemes que donen protagonisme a la casa en diferents moments temporals de la seva experiència vital, sobretot amb nostàlgia del passat i també amb l’esperança present. Potser com indica el subtítol del recital “Habitar, crear, morir” es posa més l’èmfasi en la pèrdua i s’entén que sigui així justament pensant que el recital té lloc en unes ruïnes.
El títol Quatre parets fan una casa és un vers del conegut poema “Tot sembla ben senzill” de Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres catalanes. Es tracta d’un poema del seu llibre Paraules no dites (1981) que condensa amb força tota una vida en cinc versos d’una manera que ella mateixa diu que sembla senzilla, però que no ho és de cap manera ni a la realitat ni a la poesia.
Quatre parets fan una casa.
Un home i una dona, un fill.
Una taula , quatre cadires,
I un llit per a dormir, néixer , morir.
Tot sembla tan senzill, si fos així!
(Paraules no dites, 1981)
A l’hora de fer una tria de la tria dels poemes del recital, per a les feministes de Ca la dona era obligat començar amb Montserrat Abelló amb qui vàrem compartir tantes coses i a qui recordem sempre amb admiració i reconeixement.
A continuació no pot faltar Maria Mercè Marçal amb el seu compromís feminista que avui en diríem interseccional com a dona, de classe baixa i nació oprimida. Tenim la sort que el poema seleccionat “El meu amor sense casa” del seu llibre Llengua abolida (1973-1988) es conserva recitat per ella mateixa i us convidem a escoltar-lo. És un poema fort i dur, amb versos recurrents que accentuen la impotència i traspuen la violència que no para de ressonar en totes situacions de pèrdua i manca d’habitatge.
Per a obrir el ventall us oferim un altre poema, en aquest cas “La casa que vull” de Joan Salvat Papasseit musicat per Lluís Llach. L’oralitat i la música sempre han acompanyat la poesia des dels seus orígens i per això la lira és l’instrument musical que ha donat nom a la poesia de lírica. Aquest poema expressa l’esperança continguda, parla d’una casa de camp però que tingui a prop la ciutat i expressa, de manera contradictòria, la il·lusió d’un futur on el poeta vol ser-hi tant si és de guerra com de festa.
I per últim acabem aquest ràpid recorregut amb un poema de Gabriel Ferrater, “Cambra de la tardor” del seu llibre Les dones i els dies (1968), ja que enguany es commemora el centenari del seu naixement. La perspectiva del poeta és des de l’interior de la cambra i xoca la intimitat del record amb el brogit exterior del soroll dels paletes construint una casa aliena i justament el que destaca és el contrast, l’estranyesa de la situació com diu el final.
Una vegada més aquests apunts potser poden servir per a animar a la lectura , en aquest cas de poesia, i també per a fer una passejada per la Barcelona romana ja que es van fent contínuament troballes arqueològiques importants.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
