Ficar-se de peus a la galleda o parlar de la IA

by | març 11, 2024 | Blog | 2 comments

“Ficar-se de peus a la galleda” és una frase feta que significa “dir o fer algun disbarat o alguna cosa inoportuna” i això és justament el que faré ara jo en gosar parlar de la intel·ligència artificial i del ChatGPT (acrònim del nom anglès Chat Generative Pre-trained Transformer, Transformador generatiu preensinistrat per a converses).

De fet, jo diria que el llançament de lliure accés del ChatGPT va ser el que va disparar l’interès generalitzat sobre la intel·ligència artificial, perquè era fàcil d’emprar i sorprenia per les seves respostes i el seu coneixement històric. Al cap d’una setmana de ser llançat al mercat, ChatGPT va aconseguir més d’un milió de persones usuàries registrades. I al cap de l’any, tenia una valoració de més de 89.000 milions de dòlars.

Va ser i és un fenomen popular que interessa i neguiteja en general. D’entrada i al meu voltant va ser sobretot el professorat qui va començar a veure que, amb l’ús que el jovent podia fer d’aquesta eina, perdia l’autoritat, per no dir el poder, de qualificar aprovar o suspendre, si no sabia qui havia fet realment l’exercici, si l’alumnat o la màquina.

Al mateix temps, si fa no fa, a finals del 2023, va tenir lloc el festival Kosmopolis al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i hi va ser convidada l’escriptora Jeanette Winterson i paral·lelament es va inaugurar l’exposició sobre la Intel·ligència Artificial. Aquesta exposició, encara no he pogut veure-la i segurament no la veuré, perquè té tant èxit que les vegades que he provat d’anar-hi, a diferents dies i diferents hores, ha resultat que l’aforament ja estava ple. En canvi sí que vaig poder assistir a la xerrada que va fer Jeanette Winterson (1959) que presentava el seu últim llibre Días de fantasmes (Ed. Lumen) que uneix les històries de fantasmes amb les noves tecnologies.

La veritat es que hi vaig anar perquè tenia una fixació en la Winterson dels seus començaments literaris, ja que les seves primeres obres m’havien agradat molt. Sabia que, com és lògic, havia anat evolucionant, però jo m’havia quedat en La Passió (1987)i Escrit en el cos (1992) i, encara que havia comprat altres llibres seus, confesso que no els havia llegit perquè jo ja tenia feta la meva idea de la Winterson. Després de sentir-la amb la seva força i energia al CCCB, vaig llegir la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011) i 12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro (2021), totalment dedicat al tema de la Intel·ligència Artificial.

Jeanette Winterson abans ja havia escrit en aquesta línia Frankissstein (2019) combinant elements d’intel·ligència artificial i transfeminisme en el monstre de Mary Shelley. El seu posicionament és optimista, però també diu: “La intel·ligència artificial és una nova religió dirigida per ignorants. Els que manen no tenen en compte ni la cultura ni la història, que són fonamentals. Pensar que aquesta gent està definint el nostre futur em deprimeix profundament”. I no cal dir les repercussions que té aquesta ignorància en el sistema educatiu que hauria de tenir ben presents aquestes opinions crítiques pel que fa a la importància dels estudis d’humanitats.

12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro és fruit de tres anys de reflexió i lectura sobre la IA i l’autora, en quatre parts que van del passat al futur, fa un recorregut per la mitologia, la literatura, la política i evidentment per la informàtica. D’aquesta manera passa revista als canvis que s’estan produint en la nostra manera de viure i d’estimar i, en aquest sentit, les dues últimes parts dedicades al sexe i al futur són les que més ens poden implicar. Com diu la crítica, aquests textos sorgeixen d’una curiositat compromesa i, tenint en compte la manera de fer i de ser de l’autora, s’allunyen dels escrits acadèmics i tenen els seus punts d’humor i empatia.

Al final ja veieu que he fet trampa i pràcticament no he parlar de la Intel·ligència Artificial. He decidit prescindir de totes les lectures que havia fet de Viquipèdia, però que consti que hi he après alguna cosa. Per exemple ara sé que un “bot” és l’abreviatura de “robot” i consisteix en un dispositiu dissenyat per a efectuar automàticament certes tasques repetitives. Ara també sé que l’animatrònica juntament amb la intel·ligència artificial és el que dona com a resultat els androides, com es sol conèixer als robots que imiten el comportament humà.

M’ha cridat molt més l’atenció l’storytelling que ja es veu que és l’art d’explicar històries, però és que existeix una branca de la intel·ligència artificial que engloba l’stortytelling i són sistemes que creen històries a diferents nivells: el guió, la narrativa i la presentació. Hi ha diversos tipus de sistemes que generen històries a partir de la IA però em quedo amb Brutus que és un sistema que genera històries de misteri, de traïció, fent referència al seu nom “Brutus” el fill adoptiu de Juli Cèsar que el va matar amb un punyal per l’esquena. Sort que la tradició clàssica encara no s’ha perdut!

I ara sí que acabo tot recordant el meu interès per la Intel·ligència Artificial quan encara no es deia així. Sabia que a les prestatgeries més altes de la meva biblioteca segurament encara hi havia el llibre d’Adrian Berry, La màquina inteligente que vaig comprar molt interessada l’any 1983 i que no vaig llegir… potser que m’hi posi ara que ja és història…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

D’Egèria a Amantia

by | febr. 20, 2024 | Blog | 5 comments

Aquests últims dies es va parlant força de les eleccions gallegues i, clar com és lògic,  de Galícia, de la seva gent, de la seva cultura i de la seva llengua. Aleshores passa que se’m van entrellaçant  pensaments i records que tenen relació a diferents nivells amb la meva vivència de Galícia i acabo explicant-vos-ho, no tots, clar, sinó  només els que tenen sentit dins  del blog del Centre de documentació de Ca la dona .

Podria començar dient que, per part de pare, la meva família és originària d’un poblet de Lugo, però aquesta línia argumental ara no ve al cas i prefereixo parlar-vos d’una dona excepcional del segle IV que, segons sembla,  va sortir de Galícia cap a Terra Santa i va tornar per a explicar el seu viatge a les seves companyes de comunitat.

El nom d’aquesta dona és Egèria, però també apareix a vegades identificada com a Eteria, Ætheria o Etheria . És comprensible que hi hagi hagut molta recerca i estudis fins a fixar l’atribució d’autoria a Egèria del text Itinerarium, un manuscrit de treta-set pàgines trobat a finals del segle XIX i  que en català ha estat traduït per Pelegrinatge. Com sempre podeu trobar el llibre a la nostra biblioteca de Ca la dona en edició de Sebastià Janeras, publicat dins de la col·lecció Bernat Metge (1986). I ni que sigui de passada, cal destacar la importància d’aquest text com a document de llatí vulgar .

També hi ha hagut molta controvèrsia sobre les poques dades que es tenen de la biografia d’Egèria i, després de molt de debat, s’ha consensuat l’origen galaic d‘aquesta dona que sembla que era una religiosa ja que, en segons quins documents, se la tracta d’abadessa, però també podria haver estat una dama piadosa de l’alta societat. El que és sorprenent és que no va ser l’única dona que va fer aquest llarg viatge de pelegrinatge  a Jerusalem.  En citaré dues més que per a mi són molt significatives, Paula i la seva filla Eustoqui que l’any 385  segueixen sant Jeroni que es va retirar justament a Terra Santa per a traduir la Bíblia al llatí.

L’Itinerarium, també conegut com a Peregrinatio ad loca sancta , explica, tal com s’ha dit  un recorregut per terres d’Orient a finals del segle iv, acompanyat de comentaris relatius a la fe, a la disciplina religiosa i sempre amb una bona localització dels llocs bíblics per on anava passant Egèria, amb escorta,  fins arribar a Jerusalem i després cap al mont Sinaí.  Cal destacar els seus comentaris més personals sobre com la impressionaven els cels i els deserts per on passava.

Justament el fet que Egèria no fos l’única dona que al segle IV viatgés cap a Orient i a més escrivís sobre el seu viatge per a explicar-ho de tornada segurament a altres dones fou el que va inspirar a María Xosé Queizán l’obra Amantia.

La figura de Maria Xosé Queizan (Vigo, 1939) mereix el nostre record i  reconeixement perquè és una gran escriptora, catedràtica de llengua i literatura gallegues i figura capdavantera del moviment feminista peninsular. Va estudiar filologia a Vigo i a Santiago de Compostela i pertany a la primera promoció (1978) de la llicenciatura de Gallec-Portuguès. Va començar a escriure molt jove a la premsa local i de sempre va tenir una dedicació entusiasta pel teatre. Com a escriptora inquieta i compromesa  té obres en tots els gèneres: novel·la, contes, assaig, teatre, poesia i també ha estat traductora. A principis dels setanta va estar a París i els seus contactes amb  la novel·la francesa la van impulsar a escriure la seva primera novel·la A orella no buraco i en paral·lel l’any 1977 va publicar l’assaig  A muller na Galicia.

 El 1983 va posar en marxa la revista politico-cultural Festa da palabra silenciada, ​ formada només per dones del grup de Feministas Independentes Galegas i a partir d’aquí es va promoure el pensament i la crítica feminista alhora que es consolidava l’associacionisme feminista gallec .

El 2018 va publicar el llibre de memòries Vivir ao galope, on diu:

“Por que escribo sobre min? Ha ser polo mesmo motivo que actúo, que falo, que me dedico ao oficio de escribir, por unha conciencia de ser un elo na calceta universal e estar obrigada, si obrigada, a actuar para non interromper o labor”.

“¿Por qué escribo sobre mi? Ha de ser por el mismo motivo que actúo, que hablo, que me dedico al oficio de escribir, por una conciencia de ser un eslabón en el tejido universal y estar obligada, sí obligada a no interrumpir el trabajo”.

I acabarem parlant de la seva novel·la històrica Amantia (Edicións Xerais de Galicia, SA, Vigo, 1984) i on apareix la figura d’Egèria a la Gallaecia del segle IV . En aquest cas la protagonista és Amantia que convoca al seu voltant un grup de dones seguidores de Priscil·lià i entre elles s’hi troba Egèria. A la novel·la es parla obertament del lesbianisme entre les protagonistes. La recreació històrica és acurada i suggestiva amb bones descripcions i expressió de sensacions i sentiments de caire panteista. No sé si a hores d’ara, alguna editorial s’animaria a traduir-lo, jo el trobo prou  interessant.

Una nota curiosa del llibre és la declaració que fa M.Xosé Quezán al començament conforme se cenyeix a l’ortografia normativa del gallec i al final hi ha un apèndix amb informació històrica sobretot referida a Priscil·lià que contextualitza la novel·la.

Fins aquí un record de Galícia quan ja se saben els resultats de la votació…

No sé si us heu fixat en la imatge d’Egèria al principi del text. Es tracta de una ceràmica de Sargadelos, comprada a la botiga, galeria, llibreria,  que hi havia a Barcelona al carrer Provença tocant Rambla Catalunya i que va estar oberta fins el 2013.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Retrobament amb Teresa d’Àvila

by | gen. 30, 2024 | Blog | 2 comments

No és el dia de l’onomàstica, però avui escric aquest text tot recordant les amigues i companyes que es diuen Teresa, Tere, Maite i altres variants del nom que portava Teresa d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada, més coneguda per santa Teresa de Jesús (1515-1582).

Durant tota la meva època d’estudiant de literatura castellana, santa Teresa de Jesús era l’única autora que sortia als manuals. Després amb una mica de sort apareixien Rosalía de Castro i Emilia Pardo Bazán i prou perquè, començant el programa pel Poema del Mio Cid, ja s’entén que al segle XX no s’hi arribava i això sospitosament era una clara estratègia per no haver de parlar de les autores republicanes que estaven a l’exili.

Com que santa Teresa de Jesús curiosament havia estat escollida per Pilar Primo de Rivera (1907-1991) com a patrona de la Sección Femenina de Falange Española, això tampoc no li feia cap favor a l’hora de valorar-la. I si a més encara afegim que el braç incorrupte (en realitat la mà esquerra) de la santa va acompanyar sobretot els últims dies al dictador Franco, aquesta apropiació acumula motius per a mirar amb mals ulls la figura de la santa en qüestió.

Per tot això va resultar gratament sorprenent que als anys 80 del segle passat aparegués una hispanista italiana Rosa Rossi (1928-2013) que es dediqués a escriure una biografia “laica” de Teresa d’Àvila. Rosa Rossi estava per sobre de tota sospita perquè el seu compromís com a feminista i dona d’esquerres estava ben provat.

No cal dir que els llibres de Teresa d’Àvila, sobretot el de Su Vida i el de Las fundaciones tenen el seu lloc a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona i evidentment també la biografia que va fer-li Rosa Rossi. Aquesta autora la va situar a la categoria d’una dona que excepcionalment escriu al segle XVI i que escandalitza amb els seus textos, rebel a les regles establertes pel poder, que té iniciativa i força social per a viatjar per tot arreu amb un missatge renovador de vida comunitària femenina més enllà del control de l’Església oficial representada per la Inquisició que la va perseguir sempre com a sospitosa i amb raó.

Aquí justament s’escau donar una notícia important per al Centre de Documentació i per Ca la Dona en general que consistirà en la presentació de la pàgina web dedicada a Giulia Adinolfi Sellitti (1930-1980) que va ser amiga i companya de Rosa Rossi des de que van coincidir a la Universitat de Nàpols i amb qui va compartir a Barcelona els estudis de literatura hispànica. Val la pena recordar les seves recerques sobre els processos de la Inquisició de María de Cazalla (1525-1534). La presentació d’aquesta pàgina web és altament recomanable per la importància i influència de Giulia Adinolfi en el feminisme català dels anys 70 del segle passat.

I acabarem amb una lectura actual del llibre de Cristina Morales Mis últimas tardes con Teresa de Jesús (Lumen 2015, Anagrama 2020)

Cristina Morales (1985) és autora de novel·les, contes i teatre, guardonada amb nombrosos premis. La seva obra Mis últimas tardes con Teresa de Jesús abans fou publicada amb el títol de Malas palabras.

No hi ha dubte que el títol és un record homenatge a l’obra de Juan Marsé. La portada de l’edició d’Anagrama és també interessant perquè es tracta d’un graffiti de Granada amb la paraula “Basura” repetida que sorprèn fins que queda ben justificada quan l’explica Juan Bonilla en el pròleg rescatant la cita de Teresa de Jesús que identifica el món amb les escombraries:

Cuando veo alguna cosa hermosa, rica, como agua, campos, olores, música, etc., paréceme no lo querría ver ni oír; tanta es la diferencia de ello a lo que yo suelo ver; y así se me quita la gana de ellas […] y esto me parece basura.

Cristina Morales fa un gran exercici de llengua per fer escriure a Teresa de Jesús un text alternatiu a la seva obra “oficial”, que serveixi per a explicar-se ella mateixa i els seus records més enllà de l’escriptura exigida pels seus superiors eclesiàstics per a complaure i defensar-se.

I acabo amb un record per a una companya d’universitat carmelita descalça, actualment a Tarragona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Buidar pisos, buidar biblioteques

by | gen. 11, 2024 | Blog | 10 comments

Ara m’adono que m’han demanat diverses vegades a la vida que ajudés a buidar pisos i sobretot les biblioteques petites i grans que hi havia en aquests pisos de familiars i amistats estimades. Les persones més properes tenien dificultats en decidir què calia fer amb tots aquells llibres que havien estat tan importants per a qui havia viscut al pis. En aquest sentit, cal afegir que en el Centre de Documentació de Ca la dona també som receptores de donacions de llibres i altres materials, fruit dels pisos on han viscut companyes i que s’han hagut de buidar per diversos motius.

Ja es veu que estic parlant d’una activitat vinculada a la memòria, a la conservació del record i que comporta una gran responsabilitat personal i col·lectiva. Això ho dic perquè de tant en tant se sent alguna notícia dolorosa i sorprenent que als Encants, per terra i de qualsevol manera, s’han trobat llibres, papers i fotografies que tenen una importància històrica i que sembla mentida que hagin anat a parar allí. De fet, hi ha gent estudiosa que fa visites esporàdiques als Encants per a veure si hi ha sort i hi troben tresors d’aquests. I cal dir que aquests materials són importants no perquè pertanyessin a persones destacades sinó que en molts casos són mostres excepcionals de la quotidianitat i de la història popular.

De passada, també està bé recomanar una visita als Encants de Barcelona perquè és obligada com a turisme cultural i sociològic d’una gran ciutat. Es tracta d’un gran edifici de metall i vidre (2013, Fermín Vázquez arquitectes) que té la forma de plaça coberta amb diferents nivells de protecció, però que manté la sensació de carrer a l’aire lliure que era l’origen d’aquest mercat, uns dels més antics d’Europa ja que se’n té notícia des del segle XV.

La impressió que provoquen els pisos buidats té una gran força per això em vaig sentir emocionada quan vaig veure l’exposició de fotografies de Jordi Baron Domus Barcino, amb el títol en llatí que per a mi sempre és un plus. Era el juny del 2023 quan vaig anar a veure-la a la Sala Artur Ramon Art.

Al mig de la sala uns matalassos de llana a ratlles enrotllats i al voltant les fotografies d’habitacions de pisos de Barcelona amb la bellesa melancòlica i silenciosa de l’abandonament, de la memòria perduda, dels objectes personals desordenats, fora de lloc, i sobretot dels llibres amuntegats i tirats per terra. El conjunt d’espais i objectes invita a la reflexió sobre la gent anònima que hi vivia, sobre el pas del temps i les transformacions dels espais privats i també dels públics perquè la pressió urbanística també hi fa el seu paper en la renúncia de pisos. Les fotografies gairebé sempre documenten com canvien els espais de la ciutat, però en aquest cas es tracta d’espais i objectes personals, familiars, més humans, que en absència de la gent perden sentit o potser guanyen un altre sentit.

Com sempre, al blog del Centre de documentació de Ca la dona, cal posar-hi el toc literari i en aquest cas resulta força fàcil perquè l’experiència de buidar cases, pisos i biblioteques és força universal i resulta una vivència prou emocionant perquè prengui forma d’expressió literària.

Així trobem, per exemple, que Care Santos té una sèrie de textos publicats a la plataforma digital Catorze, que justament porten el títol Buidar la casa que tots són molt sentits i amb un molt discret to d’humor. Parlant de llibres, el que trobo més adient de mostrar aquí és el dedicat a la Gran Enciclopedia Espasa on també cita el llibre de Paul Auster, La invenció de la soledat, on parla de quan va buidar la casa del seu pare mort.

Una de les darreres coses que van endur-se els nois de l’Ajuntament —perquè fins al darrer segon vaig mirar de trobar algú que se la quedés— va ser la Gran Enciclopedia Espasa, l’orgull del menjador, 102 volums de lloms daurats, grandiloqüents, que pesaven com una muntanya. La mare l’havia comprada, ja vídua, i l’havia pagada a terminis durant anys i panys. Cada cop que n’arribava una nova actualització —eren altres temps— estava contenta. La nit que va marxar l’enciclopèdia vaig somiar en la mare. Es mirava les cambres buides de casa seva, molt enfadada.

—Vull que m’ho torneu tot! —em va dir.

 I tot seguit va veure les prestatgeries del menjador:

—On és l’Espasa?

No vaig gosar dir-l’hi ni en somnis.

També és molt explícit el llibre de poemes Buidar la casa dels pares de Josefina Maymó que parteix de l’evocació i els records del domicili familiar i segueix tots els estadis del procés de dol per a arribar a «un veritable cant a la vida o la continuïtat o la memoralització». Maymó utilitza quaranta objectes inventariats a la segona part del poemari, coses aparentment humils i insignificants per tal de reflectir la vida i la pèrdua.

De fet, el primer llibre que vaig llegir sobre el tema va ser Com vaig buidar la casa dels meus pares de Lydia Flem (Ed.Lleonard Muntaner, 2009). No l’he pogut trobar per casa perquè ara recordo que justament el vaig regalar a la meva psicòloga el segon dia que ens vàrem conèixer. No sé per què ho vaig fer, però segurament era una targeta de presentació per si de cas. Ara mirant la fitxa del llibre veig que és traduït del francès per Josefa Contijoch i sento que, una vegada més, he de fer-li un reconeixement amb un dolorós record per la llarga malaltia que pateix.

Lydia Flem, com altres autores, descriu la tristesa de la pèrdua dels pares amb una sèrie de sentiments contradictoris en aquest cas, perquè en ser filla única, li és molt dur assumir sobretot el silenci familiar sobre l’experiència dels seus progenitors en els camps de concentració nazis. El llibre li serveix de teràpia a aquesta ferida omnipresent.

Reconec que avui el tema tractat no és gens engrescador des del punt de vista de la realitat, però, si pensem en llegir i escriure, és una bona font d’inspiració.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Dona, doneta, donassa i un tip de riure

by | des. 14, 2023 | Blog | 3 comments

Quan la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, com cada any, dona a conèixer les paraules acceptades en el DIEC, diccionari usual de la llengua, sempre hi ha polèmiques: unes per qüestions en podríem dir més lingüístiques i altres per qüestions socials. El problema no és tant que una paraula es consideri que forma part del lèxic d’una llengua, en aquest cas de la catalana, sinó la definició, el significat amb el qual aquesta paraula entra en el diccionari.

Aquesta vegada la paraula que ha causat un malestar evident és “tarat, -da” amb la definició “dit d’una cosa afectada per una tara o d’algú que pateix algun trastorn mental”. Està clar que el moviment d’entitats Salut Mental de Catalunya s’ha queixat amb tota la raó, perquè una cosa és que la paraula es faci servir de mala manera i com a insult i una altra és que s’accepti amb aquest significat encara que sigui de manera figurada.

Però no era aquesta la paraula que m’ha portat a escriure aquest blog , sinó “donassa” que s’ha incorporat perquè encara no hi era amb dos significats: el literal, “dona corpulenta, exuberant” i el figurat, “dona, sobretot de l’època contemporània, significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica”. És l’equivalent en femení d’ “homenot”. L’exemple de donassa que apareix al diccionari és Aina Moll i efectivament és un bon model,  però a mi la donassa que em ve immediatament al cap és Maria Aurèlia Capmany i us explico per què.

Una mala passada de la memòria em va portar a buscar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany que recordava que es deia, Dona, doneta, donassa, quan en realitat es diu Dona, doneta, donota. I a més resulta que hi ha dos els llibres amb aquest mateix títol: un de l’editorial Dopesa de l’any, 1976 i l’altre del 1979 de l’editorial Edhasa fet conjuntament amb Avel·lí Artís Gener que aporta els seus dibuixos. El primer és una selecció de textos feministes de la Capmany sobre la història, l’amor, la llei, la feina i el treball, el plet de la petita burgesia, qüestions amoroses i cartes impertinents.

El segon llibre amb el mateix títol, fet amb col·laboració amb en Tísner, és molt diferent perquè el protagonisme és del dibuix i la Capmany és la guionista i és una altra forma de mostrar les discriminacions de les dones i les seves reivindicacions de manera incisiva i irònica. En aquest context s’imposa fer un reconeixement al mestratge de Núria Pompeia com la gran ninotaire feminista, que va excel·lir en aquest gènere.

La confusió de  “donota” per “donassa”” és ben significativa tenint en compte que, en el cas de dona el sufix –ot , -ota és clarament despectiu i no té entrada pròpia, malgrat que sempre es fa servir pensant en una dona de mala vida . En canvi el mateix sufix, aplicat a home, “homenot”, no és despectiu, ans al contrari i té entrada com a tal al diccionari.

A banda d’aquestes consideracions lèxiques i semàntiques que són prou importants, m’ha semblat molt interessant el que diu Maria Aurèlia Capmany a propòsit del llibre/còmic:

 Una de les més grans conquestes de la Humanitat, així amb majúscula, és la rialla. La rialla ens allibera de la por, del domini del fort, del dolor de la injustícia. Per això la comèdia, la burla, la paròdia neix en els camps conreats i suats pel poble. És sabut que els pobles oprimits, les classes oprimides, tot aquell que ha sentit el cop de tralla del poderós s’ha defensat amb la rialla. Les dones hem intervingut sovint en aquesta rialla que esberla les parets de l’opressió. Hem sabut riure del posat solemnial dels mascles investits amb la faramalla del poder i hem sabut riure de les actituds gemegaires del nostre propi sexe. Qui ens podria privar de la rialla? Riem doncs, que la història de la Humanitat és tan sorprenent, és tan injusta que ens dóna material abundant per a la burla i fins i tot la gresca més estripada.

El riure de les dones és important i revolucionari i recordo la força i les conseqüències que té en la història de la filosofia el riure de la noia tràcia segons l’anècdota que explica Plató al seu diàleg Teetet:

Aquí tens, Teodor, l’exemple de Tales, que també observava els astres i, en mirar el cel, va caure en un pou. I es diu que una jove tràcia, amb ironia, es burlava de la seva preocupació per conèixer les coses del cel, quan ni tan sols s’adonava del que tenia davant dels peus. Aquesta burla va molt bé a tots aquells que dediquen la vida a la filosofia.

Aquesta cita ha estat molt productiva per tal d’explicar críticament des dels feminismes la història de la filosofia occidental en què es posa en evidència la generalitzada distracció dels filòsofs de la realitat i l’experiència comú.

I parlant de la teoria que ha generat el riure de les dones també cal recordar el llibre d’ Hélène Cixous, Le rire de la Méduse , traduït com La risa de la medusa per Ana M. Moix amb revisió de Myriam Díaz-Diocaretz, publicat per Anthropos Editorial, el 2001, però, de fet, el llibre original  és de l’any 1975.

Hélène Cixous (1937) és una important i influent pensadora francesa en l’àmbit del postmodernisme i del feminisme. Té una extensa obra d’assaig, ficció i teatre i el llibre Le rire de la Méduse recull assajos sobre l’escriptura, concretament l’escriptura femenina que busca sortir de les regles convencionals dels sistemes patriarcals a la recerca de l’autoritat que permeti assolir la llibertat. Està considerat un llibre de referència del que es podria anomenar la segona onada del feminisme francès.

S’entén que parlo del llibre en aquest cas per a fixar-nos en el títol on apareix el riure d’un personatge mitològic molt curiós i interessant que és Medusa, una de les Gorgones que genera moltes interpretacions. No cal dir que la mitologia clàssica està en el rerefons de la nostra cultura, perviu i resisteix el pas del temps i ens forneix d’elements que ens permeten explicar realitats diverses.

Medusa era molt guapa i la deessa Atenea per gelosia va convertir els seus bonics cabells en serps i va esdevenir un monstre amb uns ulls que petrificaven els mortals que la miraven. La mitologia continua explicant i la psicoanàlisi, com fa amb nombrosos personatges mitològics, continua interpretant. Però el que ens interessa a nosaltres, les feministes,  és “qui riurà l’última”. En els textos de Cixous , la Medusa no se’n riu de ningú, riu senzillament pel plaer d’existir, de poder crear, de poder ser intel·lectual i autora i això és el que sempre ha fet por als homes i els deixa petrificats.

Com sempre hem anat lligant un fet d’actualitat amb llibres escrits per dones i, en aquest cas, amb un somriure reivindicatiu.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Corea està lluny?

by | nov. 22, 2023 | Blog | 2 comments

Sembla mentida com es van relacionant els temes: justament acabava d’escriure sobre el Japó quan vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure una pel·lícula que mig passa a Corea, Past Lives, i va sorgir la connexió entre Japó i Corea. De fet aquest lligam podríem dir que és lògic i obligat tenint en compte la proximitat geogràfica i les difícils, millor dit, les hostils relacions que han mantingut històricament ambdós països.

A principis del segle XX Japó havia envaït Corea després de vèncer una gran resistència que es va estendre també a Manxúria i a Sibèria. El domini japonès fou nefast per les pèrdues de vides, treballs forçats i desplaçaments de la població coreana. La llengua i la cultura coreanes també foren anorreades.

Un del fets més ignominiosos és que entre 50.000 i 200.000 noies i dones principalment de la Xina, Corea i provinents d’altres territoris de l’imperi japonès foren forçades a l’esclavitud sexual per als militars japonesos. Les violacions en les guerres és un fet recurrent que es va repetint i és un horror que esgarrifa ara i sempre. Les dones de confort, dones de conhort o dones de consol és l’eufemisme que es fa servir per designar les dones que van ser forçades a prostituir-se i a l’esclavitud sexual als bordells militars japonesos durant la Segona Guerra Mundial. El govern japonès no va demanar disculpes oficialment i pública per aquests fets fins l’any 2015. Aquest reconeixement, Corea l’estava esperant des de feia molt de temps.

Després de la Segona Guerra Mundial i de la desfeta del Japó, Corea queda dividida al llarg del paral·lel 38, amb el nord sota ocupació soviètica i el sud sota l’ocupació d’altres països aliats. L’any 1950 esclata la guerra entre el nord i el sud i, en plena Guerra Freda, encara que cap bàndol no guanyà, la península de Corea va quedar partida en dos estats separats per una zona desmilitaritzada. Corea del sud, occidentalitzada, amb els anys i sobretot últimament, ha augmentat l’estructura econòmica, s’ha transformat radicalment i, de fet, aquesta és la Corea que ens arriba mitjançant les seves marques de cotxes i electrodomèstics, els seus productes culturals sobretot de sèries i cinema, i com sempre el que no pot faltar que és la seva gastronomia.

També Corea del Sud és notícia quan es tracta de competència escolar perquè el seu alumnat surt molt ben qualificat en matemàtiques, literatura i solució de problemes. Tot i així, el seu sistema educatiu és criticat per l’aprenentatge passiu i memorístic i perquè és molt dur i estricte. No cal dir que també hi ha un domini de l’escola privada i que això suposa un gran problema per a les famílies.

Com sempre aquestes notes introductòries i generalistes, per desgràcia, porten a estereotips que cal llegir amb ulls crítics. Potser el cinema ens aporta altres registres o sigui que ara parlarem d’unes interessants pel·lícules que tenen l’escenari a Corea del Sud.

Una pel·lícula sudcoreana que va tenir molt ressò va ser Paràsits, l’any 2019, una espècie de thriller barrejat amb l’humor negre del director i coguionista Bong Joon-ho. Ens mostra l’estratègia que munta una família pobra i a l’atur per a arribar a treballar a casa d’una família molt rica tot amagant la seva condició. Aquesta interrelació entre les dues famílies, basada en la mentida i l’engany, acabarà malament per a les dues parts. La pel·lícula en qüestió va aconseguir molts premis i finalment quatre Oscars. I curiosament una cosa que va cridar molt l’atenció va ser que apareix en una escena del film una gran llauna d’una marca gallega de patates fregides.

Actualment està a la cartellera una altra pel·lícula de ressons coreans que també sembla que té opcions a aconseguir grans premis i que és d’un tarannà completament diferent a Paràsits. Es tracta de Past Lives de la directora Celine Song que ens explica la història d’un amor que perdura potser perquè mai es pot viure plenament per diferents motius, però, en principi, perquè els protagonistes viuen un a Corea del Sud i l’altra a Nova York. La pel·lícula comença en el present en una escena que ens transporta fins a vint-i-quatre anys enrere, quan a Corea un nen i una nena amb una gran amistat o precoç amor s’han de separar perquè la família de la nena emigra al Canadà, a Toronto.

Al cap de molts anys, gràcies a internet, la noia i el noi es retroben, però encara hauran de passar més anys perquè coincideixin físicament. Tot el film és una reflexió sobre el pas del temps i la nostàlgia o potser millor dit l’enyorament. El rerefons, podríem dir-ne espiritual, és el destí que en coreà es diu “In-Yun” i significa que no podem controlar qui entra a la nostra vida i qui es queda. Són dues ànimes que senten que eren l’una per l’altra en vides passades i que ara no saben què han de fer i per això es tracta d’un amor que li costa d’acceptar que no es pot tornar enrere i recuperar el temps perdut.

I ha arribat el moment de parlar de llibres com és d’esperar en el blog del Centre de Documentació de Ca la dona.

Presentem la gran autora sudcoreana Han Kang (1970) i tenim la sort que les seves obres han estat traduïdes al català.

La vegetariana (Ed. Rata, 2017) és la seva primera novel·la premiada i traduïda a diverses llengües, que narra la història d’una dona que, per la decisió de no tornar a menjar carn, converteix una vida normal en un acte subversiu perquè, en realitat, ha decidit deixar de ser allò que l’obliguen a ser. La seva altra novel·la Actes humans (Ed Rata, 2018), també premiada i molt traduïda, recorda la massacre de Gwangju, ciutat natal de Han Kang, l’aixecament popular que es va produir el 1980 contra la dictadura de Chun Doo-hwan. Aquesta obra és un record i homenatge que fa l’escriptora, que tenia aleshores nou anys i ja vivia a Seül, a les víctimes de la revolta popular encapçalada pels estudiants.

La seva darrera novel·la La classe de grec (La Magrana i Random House, 2023) va ser presentada per la pròpia Han Kang a Barcelona, el mes de setembre passat en ocasió de La Setmana del Llibre en Català.

La gent que em coneix ja es pot imaginar que vaig sortir disparada a comprar el llibre pel títol, ni més ni menys. Poquíssimes vegades les classes de grec antic són tema literari i és molt d’agrair i tenia curiositat de veure com una autora coreana hi havia arribat. El que cal dir, d’entrada, és que el llibre és molt i molt bo de fons i forma, pel seu ritme suau, per la complexitat i alhora fragilitat dels personatges, per la violència i el dolor que van lliscant… i evidentment no es pot llegir de pressa que és el que jo acostumo a fer.

Reprodueixo una nota de presentació de l’argument del llibre:

Tornat a Seül des de l’Alemanya on va emigrar de petit, un professor és a punt de perdre la vista i l’únic suport que li resta: les seves classes de grec antic. Una alumna desperta la seva atenció perquè és incapaç de pronunciar ni un sol mot. Ell dóna per fet que és sord-muda, però el que no sap és que ha perdut la parla d’ençà que va morir la seva mare i va perdre la custòdia del fill. De fet, la dona s’ha apuntat al curs amb l’esperança de recuperar la seva capacitat comunicativa amb una llengua que ja ni es parla.

Han Kang a les entrevistes que li van fer valorava la importància que té el silenci per a ella com a mitjà d’expressió. També va dir que va triar el grec antic per la presència d’una veu mitja (entre activa i passiva) plena de matisos que no existeix en coreà . Va destacar que li feia especial il·lusió la traducció al català tenint en compte el tema de la novel·la. També són sàvies paraules seves quan diu que el llenguatge és com “un arc que no aconsegueix fer diana”.

Com sempre, l’espai del blog mana i no cal allargar-se més perquè la fervent recomanació de la lectura del llibre em sembla que ja està feta… I reconec que la primera part sobre Corea m’ha quedat una mica llarga, però és que Corea potser sí que està lluny.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista