Si no haguéssim anat a passar uns dies a Soria, no hauríem conegut Concha de Marco i no sabríem qui va ser aquesta important autora, assagista, narradora, traductora i sobretot poeta.
De fet, Soria està dedicada a Antonio Machado i a Leonor, des de l’institut on el poeta donava classes de francès, fins al cementiri d’El Espino on està enterrada la seva idolatrada esposa Leonor. Guarda el record d’un altre gran poeta que és Gerardo Diego que també va ser professor a l’institut. I al costat del Duero també s’ubica la memòria de Bécquer i de les seves narracions d’escenaris fantasmagòrics.
Potser és més subtil el record que guarda Soria de la figura de Juan Antonio Gaya Nuño (1913-1976) i de la seva esposa Concha de Marco (1916-1989). Va ser un matrimoni que va fer molta feina en col·laboració. Ell va ser empresonat pel franquisme en acabar la guerra i estigué en llibertat vigilada fins l’any 1954. Fou un gran especialista en història de l’art i va fer nombroses monografies sobre pintors, manuals i guies de museus, junt amb Concha de Marco que revisava i traduïa la seva obra.
Però centrem-nos en la figura de Concha de Marco que va néixer a Soria i va patir la pèrdua de la seva mare i de la seva germana petita per la grip del 1918. Quan el seu pare fou destinat a Figueres, la família s’hi va traslladar i allí és on Concha va començar a estudiar el batxillerat que va acabar a Madrid. Després, l’any 1932, es va matricular a la Universitat per a estudiar Ciències Naturals i es va llicenciar un cop acabada la guerra l’any 1939. S’havia casat amb Gaya Nuño l’any 1937 i tota la família va patir la depuració i la marginació social de la dura i injusta postguerra. Concha va sobreviure, mentre el marit era a la presó, fent classes particulars i en col·legis privats. Va seguir al seu marit a Bilbao on fou desterrat en sortir de la presó, després ja va aconseguir treball a Madrid i encara van estar una temporada a Barcelona on Gaya Nuño va dirigir les Galerías Layetanas fins que tornaren definitivament a Madrid.
Tal com ja s’ha dit, Concha va col·laborar estretament amb el seu marit, van viatjar i fer cursos a l’estranger i van editar molt llibres d’art, però ella en paral·lel seguia la seva carrera literària i va publicar contes en revistes com Insula, Cuadernos Hispanoamericanos i El Urogallo. La seva obra de més entitat és l’assaig en dos volums de Lamujer española en el romanticismo (1969) i sobretot set llibres de poemes. La seva poesia va tenir una bona rebuda crítica com ho demostra el fet que Carmen Conde l’inclogués en la seva antologia, Poesía española femenina (1950-1960).
He revisat aquest llibre que tenim en el Centre de Documentació de Ca la dona per a veure quines són les poetes que acompanyen Concha de Marco en aquesta antologia: Aurora de Albornoz, Elena Andrés, María Victoria Atencia, María Nieves F. Baldovi, Gloria Calvo Nava, María Teresa Cervantes, Pilar Gómez Bedate, María de los Reyes Fuentes, Carmen González Mas, Cristina Lacasa, María Elvira Lacaci, Concha Lagos, Adelaida Las Santas Loureiro, Concha de Marco, Elena Martín Vivaldi, Marisa Medina, Concha Méndez Cuesta, Eduarda Moro, María Mulet, Carmen Ontiveros, María Eugenia Rincón, Amelia Romero, María José G. Sánchez Bendito, Felisa Sanz d Moreno, María Antonia Sanz Cuadrado, Mercedes Saori, Teresa Soubriet, Sagrario Torres, Julia Uceda i Acacia Uceta Malo. Aquesta llista de noms de poetes poc o gens conegudes són la mostra fefaent del que es queixava Concha de Marco quan deia que les dones havien estat excloses de la història de la literatura perquè «no tienen generación».
Concha de Marco, degut a les penalitats de la guerra tenia greus problemes de salut, però era una treballadora infatigable i l’interessava l’art, la música clàssica , especialment l’òpera i també va formar-se en artesania i dissenyava complements i vestits, sempre amb un transfons autodidacta. És un exemple de dona important dins del període històric que li va tocar viure, un cas d’exili interior en l’España franquista. La seva poesia és de compromís absolut i està molt arrelada a la terra castellana.
L’any 2016, en l’aniversari del seu naixement, l’ajuntament de Soria li va retre homenatge i l’any 2018 es van publicar les seves memòries que porten un títol ben significatiu: La patria de otros. Memorias de una mujer libre, edició preparada per José María Martínez Laiseca, patrocinada per l’Instituto Castellano y Leonés de la Lengua i per l’Ayuntamiento de Soria i editada per Cálamo. No cal dir que farem el possible per a aconseguir aquest llibre per a la nostra biblioteca.
L’exposició que vàrem poder veure a Soria és Con la absoluta belleza de lo mínimo. Concha de Marco en 20 objetos que agafa el títol d’un dels seus textos que reproduïm com a mostra de la seva profunda i sintètica poesia.
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista
No sé si hagués escrit sobre la Sardana si no hagués trobat, entre els llibres i papers de la professora Dolores Juliano, un quadernet de Biblioteca Popular d’editorial Millà titulat Les millors Sardanes. Recull antològic amb Resum històric de la Sardana. Com s’ha de ballar la Sardana. No porta data, però fent una mica de cerca sembla que és del 1958. Des de l’antropologia, l’interès de Dolores Juliano per qüestions folklòriques i costums populars dels Països catalans és molt evident en veure el contingut de la seva biblioteca.
Per a mi parlar de les sardanes també és tenir presents en el record les salesianes d’Alella dels anys 60 que em van ensenyar a ballar-les, l’avi de la Carme que n’era compositor, el fill de la Gemma que és un fidel ballador de sardanes, i les companyes i companys del grup Enriqueta Gallinat que últimament acaben la seves reivindicatives concentracions diàries ballant una sardana. Aquesta és la meva dedicatòria.
Però el meu record especial feminista és per a Maria Concepció Ramió i Diumenge (1961), que és compositora, professora de música i directora de cobla. Després d’una carrera espectacular en formació musical, quan vàrem coincidir allà pels anys 90, estava entusiasmada per l’estudi de la tenora i, de fet, ja havia començat a compondre sardanes una dècada abans. Des del 1993, la Concepció viu a Igualada, on regenta amb la Isabel la llibreria Llegim…? compaginant-ho amb la feina de professora d’harmonia, contrapunt i anàlisi al Conservatori de Música d’Igualada. M’agradaria destacar que sota la seva direcció i producció va portar a terme la gravació del doble CD Oratori del Llibre de Sinera, de Mercè Torrents, sobre l’obra de Salvador Espriu (2013-2015). Aquest document sonor el tenim al Centre de documentació de Ca la Dona.
Ja que hem citat la tenora, cal saber que és un dels quatre instruments junt amb el tible, el flabiol i el tamborí, típicament catalans que formen part de la cobla que és la formació que habitualment interpreta la música de sardana amb 12 instruments: els quatre que hem dit i uns altres quatre més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana és per a ballar, però també pot ser escoltada en forma de concert i es pot afegir un acompanyament coral ja que la lletra de les sardanes és un element essencial.
Hauríem d’haver començat dient, per si de cas, que la sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya i que en paraules del poeta Joan Maragall és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
La sardana tal com es coneix actualment data de mitjans del segle xix i al llarg del temps s’han reunit més de trenta mil partitures de sardanes.Cal recordar que durant els períodes de les dictadures la sardana ha estat temporalment prohibida com a símbol nacional.
És una dansa col·lectiva que es balla agafant-se de les mans, formant una rotllana, i puntejant amb els peus els compassos de la música. La sardana és una dansa no excloent perquè qualsevol persona i en qualsevol moment pot afegir-s’hi. Una altra cosa és si es tracta d’una colla sardanista estable o en ocasió d’un concurs o exhibició.
El ball és més complex del que sembla perquè s’estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n’hi ha de dos tipus, curts i llargs i s’ha d’anar comptant.
L’origen de la sardana és desconegut, però es pot remuntar a l’antiga Grècia, on les danses circulars ja abundaven i posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. De tota manera, és a partir del segle xix que es considera que es crea la sardana actual. El musicòleg Lluís Albert, nebot de Caterina Albert/Víctor Català, va localitzar un manuscrit del segle xviii on hi ha quatre sardanes, que són les més antigues que s’han trobat.
Pep Ventura (1817-1875) reforma l’estructura musical i reestructura i amplia la cobla. D’aquesta manera la sardana es reafirma, es propaga i entra al segle xx que és quan, fins abans de la guerra, hi ha una intensa activitat sardanista als ateneus, casals i associacions que organitzen ballades de sardanes de manera que es va enfortint l’associació entre catalanisme i sardanisme.
Enric Morera (1865-1942) és un dels grans compositors de sardanes de factura refinada i popular a l’hora. Són seves L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques que són de les més conegudes i apreciades. A les sardanes hi ha lletres molt emotives i de protagonisme femení com la de La sardana de les monges.
Juli Garreta (1875-1922) és autor de sardanes que són autèntics poemes simfònics en miniatura.
A partir del 1945 i fins als inicis dels 60 el moviment sardanista es recupera de la repressió franquista i s’expandeix, però a finals dels anys 70 i inicis dels 80 té més problemes per a subsistir. El 1990 es funda la Federació Sardanista de Catalunya i el 1992 la sardana té representació en els Jocs Olímpics de Barcelona en l’acte inaugural. Més de 600 dansaires van formar cinc anelles olímpiques gegants i van ballar la sardana Benvinguts de Joan Lluís Moraleda, cantada per Josep Carreras i Montserrat Caballé i interpretada per la cobla La Principal de la Bisbal.
El 1993 Santi Arisa crea i presenta la sardanova que es tracta d’un tipus de música que segueix els elements melòdics i rítmics de la sardana però incorpora un grup de jazz com una experiència innovadora. En aquesta línia d’innovació podem situar el fenomen actual del Coti x Coti del grup mataroní The Tyets, fusió de sardana i reggaeton, que ha causat impacte en el món musical català apropant la sardana a un gran públic allunyat d’aquest gènere.
Per acabar podem recordar que El Dia Universal de la Sardana se celebra el diumenge previ a Sant Joan i que la Capital de la Sardana és una iniciativa que també s’atorga anualment a un municipi diferent. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.
I no oblidem que, si repassem la llista d’autors de sardanes, trobarem quatre autores: Pepita Llunell Sanahuja (1926-2015), Dolors Viladrich Pascual (1936-2010), Montserrat Pujolar Giménez (1939-) i la ja citada Concepció Ramió Diumenge (1961-).
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista
Ca la dona està ubicada al barri Gòtic que és un dels quatre barris que formen el Districte de Ciutat Vella que es correspon geogràficament amb el centre històric de Barcelona: Al sud hi trobem la Barceloneta; a ponent, el Raval; al centre, el Gòtic, i a llevant, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Cada barri té una singularitat pròpia. Per exemple, la Rambla separa el Raval del Barri Gòtic i aquesta separació és prou significativa perquè les característiques de la població del Raval, en principi, no semblen tenir gaire a veure amb les dels habitants del Gòtic més institucional i turístic.
Però justament el dia de vàrem fer a Ca la Dona la presentació de la col·lecció d’Històries del Ravalvaig recordar que nosaltres ubicades al carrer Ripoll érem també Raval, perquè la paraula “raval” és un arabisme que vol dir un suburbi o un barri extramurs. La definició continua dient que un raval era originàriament una agrupació de cases fora de muralles i que aquesta paraula dona el nom a molts barris històrics actuals com passa a Barcelona.
La història del barri del Raval és complexa i interessant des de quan eren camps per a abastir a Barcelona com indica la presència del monestir de Sant Pau del Camp. Després s’hi instal·laren molts convents i a partir del segle XVIII va començant la industrialització del barri fins arribar a l’any 1829 que, segons el padró de fabricants, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2.443 telers i 657 màquines de filar. Els treballadors de les fàbriques es van quedar a viure al Raval, a prop de la feina i el barri es va convertir en el més dens d’Europa. A més, per una altra banda, hi havia les Drassanes i Barcelona era ja una ciutat portuària. En aquest context el moviment obrer es va començar a organitzar i va arribar la immigració (exposicions universals del 1888 i 1929). Durant la Setmana Tràgica (juliol de 1909), el Raval va ser un dels escenaris principals de la crema de convents i de l’enfrontament amb l’exèrcit. Per una altra banda, la proximitat del port i la dedicació de molts immobles a bars, sales d’espectacles i cases de prostitució, van acabar configurant la zona coneguda com a Barri Xinès. Les destruccions de la guerra i la misèria de la postguerra van perjudicar molt la vida del barri fins que als anys vuitanta l’Ajuntament va impulsar una política de reformes i rehabilitació d’habitatges, d’obertura d’espais i creació d’equipaments per a la comunitat. Segons les últimes estadístiques el Raval té 47.274 habitants, 109,80 ha i una densitat de població de 438 habitants per ha.
Amb aquesta realitat i aquesta història, les companyes i companys d’El Lokal (https://ellokal.org/qui-som/) van tenir clar que calia fer un esforç per a recollir tota la informació i els testimonis significatius per tal de fer, a base de microhistòries, la Història del Raval i així sorgeix la col·lecció Històries del Raval que ja porta publicats uns quinze llibres que tenen la peculiaritat de ser, en podríem dir, d’edició “lliure i comunitària” i que es venen a preus més que assequibles perquè tenen la voluntat d’arribar justament al veïnat del barri i evidentment molt més enllà.
Com a Centre de Documentació de Ca la dona tenim tots els llibres de la col·lecció, però entendreu que com a feministes destaquem els que tracten més específicament de fets personals i col·lectius protagonitzats per dones.
El primer llibre que ens va arribar va ser el de Dolors Marín Silvestre, Escenarios de la memòria: Mujeres obreras en el Raval, de lectura obligatòria, de fet, com tots els altres. En aquest llibre es rescata la història de les dones que van organitzar la Sociedad Autónoma de mujeres, les periodistes, les espiritistes, les mestres laiques i racionalistes, les anarquistes, tot un món de dones que formen part de la nostra genealogia feminista més estimada.
Elsa Plaza, amiga feminista des dels anys setanta, aquí la trobem com a una de les animadores de l’editorial i gran recercadora d’arxius. Ha publicat La calle olvidada. Sant Antoni de Padua, en el distrito V i un volum que sobrepassa la mida dels altres sobre La vieja cárcel de la calle Amalia. Historia y vida cotidiana. Es tracta d’una aportació imprescindible sobre la història de les presons al nostre país i concretament de les dones empresonades que van passar per la vella presó.
És molt emocionant el contingut i la manera que fou escrit el llibreLancaster, 24. Historia de una brecha abierta en una ciudad de hormigón. La historia de la mobilització del 15M, l’ocupació d’habitatges i la participació de les dones presents en tot moment queden documentades amb els testimonis de primera mà que commouen.
I encara hem de continuar recomanant la lectura de La revuelta de las mujeres. Barcelona, 1919 de Toni Alvaro, per a recuperar un altre tros d’història que ens han escamotejat. El mateix passa amb el llibre de Manuel Aisa Pàmpols, Ada Martí Vall. El sueño de la conciencia libre que ens apropa al compromís vital d’una dona oblidada i que cal ser reivindicada.
I continuem amb la lectura imprescindible, per exemple, també del llibre de Miquel Vallés, La Boqueria i el seu món de relacions socials 1840-1980, ara que l’onada del turisme està canviant el fons i la forma d’aquest tradicional mercat barceloní amb les seves compradores i venedores.
I per últim potser el que cal és recomanar-vos el llibre que han fet col·lectivament el Grup d’Estudis “Històries del Raval”, que ens invita a fer un recorregut pel barri, Caminando por el Raval. Seis recoridos libertarios. Llegir i caminar són dos activitats que ajuden a viure.
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista
Avui tenim moltes dades de les dones que estan a la Universitat: de les alumnes, de les professores, del personal no docent, de les categories i càrrecs que tenen. Al Centre de documentació tenim llibres que parlen dels biaixos, de les discriminacions i de les violències que pateixen les dones universitàries. Els anys 70 i 80 del segle passat, quan em vaig començar a preocupar per aquestes coses, perquè justament era PNN (professora no numerària) a la universitat, hi havia molts pocs estudis, per no dir cap, sobre aquesta realitat i a més els que hi havia venien de fora. Recordo l’impacte que em va causar llegir, Las cátedras de la lujuria. El acoso sexual en las universidades norteamericanas de Billie Wright Dziech i Linda Weiner, publicat per Fondo de Cultura Económica de México l’any 1988. De tota manera, encara falta molta informació de les dones dins d’una institució de tradició tan patriarcal com és l’acadèmica.
Aquesta introducció és prèvia per a començar a parlar de la sempre necessària recerca d’una genealogia, perquè tot just ara va sortint informació sobre les dones que, en èpoques passades i de manera excepcional, varen tenir opció de tenir uns estudis i una consideració universitària. Seguir la pista d’aquestes dones vol dir anar d’arxiu en arxiu i això és el que fa amb entusiasme Georgina Rabassó cercant i trobant qui va ser Juliana Morell.
Les feministes havíem descobert Juliana Morell al Paranimf de la Universitat de Barcelona perquè és una de les tres dones els noms de les quals apareixen en els medallons que decoren les parets del Paranimf, envoltades d’una majoria aclaparadora d’homes. Són Teresa de Jesús i Juliana Morell com a dones sàvies i, en un altre ordre de coses, la reina Isabel II que era la regnant quan es va inaugurar l’edifici de la Universitat. Les feministes tenim el Paranimf de la UB com a punt de referència important en les nostres celebracions ja que fou l’escenari on tingueren lloc les Jornades Catalanes de la dona, l’any 1976, que és una fita fundacional del feminisme després de la dictadura franquista. Per això ens interessa i és important per a nosaltres saber qui va ser Juliana Morell.
La vida de Juliana Morell (1594-1653) és prou emocionant i la seva obra resulta encara més sorprenent. Va néixer al barri del Raval de Barcelona, al carrer de la Cendra. El seu pare,en una carta, explica com va educar la seva filla. Des dels quatre anys es dedicava a estudiar vuit hores diàries, tots els dies de la setmana. Amb set anys parlava i escrivia en català, llatí, grec i hebreu. Quan la família s’ha de traslladar a Lió, als dotze anys, també dominava el castellà i el francès. Segueix la completa formació universitària de l’època estudiant els clàssics, retòrica, dialèctica i filosofia moral i també dret civil i canònic, matemàtiques, metafísica, astronomia i física. L’any 1608 en una cerimònia especial es doctorà en dialèctica i ètica.
Decidida a no casar-se, amb l’oposició del seu pare que li havia concertat matrimoni, va ingressar en un convent, el de les dominiques de Santa Pràxedes, a Avinyó, on podria gaudir de més tranquil·litat espiritual i on es va dedicar a escriure tractats religiosos, de filosofiai també d’història, biografies i poemes.
Fent cerca, a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona s’han trobat una trentena d’obres que van formar part de la biblioteca personal de Morell.
El cas de Juliana Morell és interessant com a mostra de l’educació en igualtat que podien rebre les filles dels humanistes que, tard o d’hora, entrava en contradicció amb la vida de convencions socials i morals i tasques familiars que són atribuïdes tradicionalment a les dones. Per això té sentit la seva decisió d’entrar a la vida monàstica.
Morell tampoc no té el poder econòmic d’altres dones que es poden dedicar al mecenatge cultural que pot permetre més llibertat de moviments. Aquesta altra oportunitat és la que potser va tenir, en un moment històric posterior, María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda (1767-1803), també anomenada María de Guzmán o Isidra Guzmán, més coneguda com a la doctora de Alcalá.
Fa quinze dies, la Universidad Complutense ens va convidar a anar a presentar el Centre de Documentació de Ca la dona dins d’una sessió titulada Del olvido a la memòria. Amb aquest títol tan significatiu està clar que el primer que vàrem veure en arribar a l’edifici renaixentista de la Universitat va ser la placa commemorativa de la seva il·lustre doctora del segle XVIII.
Isidra Guzmán (nom simplificat) fou filla de dos Grandes de España amb els títols de marquesat i comtat tant per part de pare com de mare. Cal destacar que una de les seves àvies, la Comtessa de Paredes, ja va ser educada per un bon preceptor i va ser l’autora dels sis volums de l’Año cristiano impresos a Madrid l’any 1654. Seguint aquest model, Isidra va rebre una bona instrucció i consta que fou la primera dona a Espanya que va assolir el grau universitari de doctor i la dignitat d’Acadèmica Honorària de la Llengua.
Amb l’autorització del rei Carles III l’any 1785, quan tenia disset anys, va rebre a la Universidad de Alcalá el grau de doctora i mestra a la Facultad de Artes y Letras humanas i a més fou investida amb els títols de Catedrática Honoraria de Filosofía conciliadora y Examinadora. Quan va entrar a la Real Academia Española, va pronunciar un magnífic discurs (Oración del género eucarístico), que es conserva als arxius de la institució.
El 1789 es va casar amb un altre Grande de España, també marqués i comte, i van anar a viure a Còrdova on va tenir quatre criatures i on va morir molt jove, als trenta-cinc anys.
En aquest cas, tan diferent del de Juliana Morell, malauradament ens queden molts dubtes sobre la personalitat i les aportacions d’Isidra de Guzmán. Segur que tenia grans capacitats, però no sembla que pogués aprofundir gaire en els estudis per una salut feble i per la dedicació a la família que tampoc no la van ajudar a progressar. De tota manera va fer alguna traducció del grec i destaca una versió parcial del tractat De re rustica de Columel·la que va fer per a la Sociedad Económica Matritense, on va aconseguir entrar l’any 1786 gràcies al suport de Jovellanos i malgrat l’oposició de Cabarrús.
Per a conèixer les dones estudioses que ens han precedit, la feina de recerca als arxius ha de continuar…
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista
SOBRE LA MOSTRA FEMART 2023 // Publicació en dues partes. Trobareu la primera part aquí
5.L’univers de Lynn, de Lau López arts, és un tendre donatge a Lyn Margulis, la científica que va investigar els cianobacteris que es troben en l’origen de la vida. En el Delta de l’Ebre, va descobrir la Spirosymplokos deltaiberi (“l’espiroqueta catalana”, en deia ella) que va reforçar la seva teoria de l’evolució basada en la simbiosis i cooperació entre diversos elements (“simbiogenesi”) i no en el triomf dels individus més forts de l’espècie com defensen els Neodarwinistes… La imatge tendre i somrient de la Margulis, s’il·lumina en l’obscuritat amb llum ultravioleta i es poden veure projectades sobre el seu cos un munt de espiroquetes blaves que es mouen vitalment. Aquesta es la deliciosa manera de mostrar artísticament el que no es veu, la vida microscòpica i la resistència científica d’una dona a les teories instaurades de caire patriarcal.
6. La resistència a les farmacèutiques, a la incapacitat de poder viure com tothom, la resistència a la mort i al tabú de no poder parlar de la malaltia crònica que moltis pateixen, alimenta la resistència creativa d’Anna Fando: en la seva obra El debut (nom mèdic de la Diabetis1) ens ofereix la participació en un joc semblant a tarot, construït a partir de diverses figures incloses en un círcol que roda i s’atura en una figura a l’atzar. Cada figura remet a un relat que ha desenvolupat l’autora a partir de recerques científiques, literàries i històriques relacionades amb la diabetis. Normalitzar el tema, sortir de la foscor, parlar-ne sense victimisme, amb humor, curiositat, critica , cultura… El joc és infinit i es pot practicar a internet.
7. Una obra col·lectiva, Resistències:i am, i am not, de Daniela Valdez, Daniela Callejas Aristizabal i Lucia Pinzan, visibilitza com tres artistes de diferents àmbits realitzen una obra completament compacta. Combinen les invisibles ones sonores i les lluminoses amb la poesia recitada i la música. Uns plats de diferent amplada plens d’aigua il·luminats per uns focus, projecten sobre una paret blanca, dins la absoluta obscuritat, l’ombra i la llum de les ones provocades pel la intensitat dels tons de veu i de la música sobre l’aigua. Un espectacle emocionant i trencador de codis i de suports artístics, una interdisciplinarietat que t’atrapa mentre escoltem el poema i la música mirant la preciosa oscil·lació imparable que produeixen les ones que no es veuen però que estan materialment presents construint emoció i possibilitats noves d’expressió i de gaudi pot ser infinites.
Una de les resistències fantasmes més emblemàtiques de la història és la que s’oposa a la lesbofòbia. El feminisme deu molta força i profunditat a la resistència lesbiana. Totis estimem les dones i això ha constituït la por més gran del patriarcat. La por a veure´s prescindible en el domini del món i de la vida; la lesbofòbia es aquesta por. Les tres obres que trobem a continuació, Il·luminen les resistències lesbianes en forma de metàfores actives d’acció desobedient, rebel i concreta. Azahara Fuentes, Lara M. Pascual, e Irene C. Matamala (del col·lectiu Creación Positiva), ens presenten respectivament:
8. Les línies del desig, un plafó ple de fotografies que mostren aquest concepte arquitectònic que senyala els caminois i dreceres que, en els parcs o jardins, rompen amb desobediència col·lectiva i persistent, l’ordre establert pel disseny urbà. Hi ha una paraula escrita sobre el plafó amb neó de llum intensa: desig. Metàfora preciosa, representació magnífica i clara de les desobediències a la norma heteropatriarcal.
9. El nuvi fantasma, ens mostra una fotografia de l’autora quan jugava amb un noiet veí, a l’edat de 8 anys. Llavors va ser quan la gent va començar a fer broma, senyalant-los com a “noviets”. En les 4 pròximes fotografies idèntiques, la figura de la noia comença a desaparèixer esborrada progressivament amb un espàtula fins que la seva “no-figura” en blanc ocupa l’interior de tot el marc que ocupava la fotografia. L’impacte visual ens conta el primer moment que aquell cos va sentir que no encaixava en aquella norma clara de futur imposat i com va anar desobeint-la fins subvertir-la.
10.El no-diccionari, és una petita instal·lació amb dues màquines d’escriure clàssiques i un munt de papers on la gent va escrivint lliurement allò que no està en els diccionaris, allò que voldries que hi fos i allò que està però que calla coses o no ho diu tot. Se’ns proposa participar en una re-significació revolucionaria i contínua del llenguatge.
La triple experiència visual i participativa és molt clara, crítica i potenciadora de qualsevol desig de llibertat. La veritat és que la expo, en aquestes altures ens ha provocat un “subidón” molt excitant de complicitat insurrecta amb totes les artistes i amb nosaltres mateixes… Sols queden tres obres i un passadís estret i més obscur encara.
11. Ens crida l’atenció una estranya màscara bastant lletja, rara i uns guants com a mans inflades com la màscara; tot està fet amb un material encoixinat, dolç i suau com el de les primeres nines que abracen les criatures en néixer i amb les que sovint dormen. El color és daurat i lluminós com d’un vellut assolellat. És l’obra de Charlotte Nordgren Sewell, Llengua rebel. Ella promou la literatura feminista escrivint i contant contes a les criatures més petites i, entre d’altres temàtiques, vol re-significar la concepció imaginària de les nostres ancestres bruixes. A més de les bones accions que aquestes realitzen en els seus relats, l’artista es posa la màscara i els guants i quan les criatures se li acosten ella es deixa acaronar i abraçar reforçant el sentit de les paraules amb el tacte dolç de la màscara i els guants, per tal que la infantesa no tingui por de les bruixes, ni d’allò diferent/estrany/desconcertant que les caracteritza i, en esmentar-les, recordin el tacte dolç i la visió lluminosa d’aquesta altra figura aparentment abjecte.
12. Andie Puentes Fernández, és una artista feminista hacker, molt hàbil i radicalment anticapitalista. La seva obra, Xeno paràsit, és fascinant i difícil d’explicar i descriure. Ella ha aïllat les ones sonores de la veu, una de les senyes més pròpies d’identitat personal i una de les fonts de riquesa de sistemes que s’encarreguen de classificar-nos i etiquetar-nos d’acord amb uns estereotips arquetípics. Aquests sistemes detecten en la nostra veu, quan parlem per mòbil o ordenador, les ones sonores que expressen tristesa, alegria, desànim, etc… i, en funció d’aquesta informació, rebem publicitat de determinats productes. L’Andi ha aconseguit destarotar aquestes ones i enganyar a l’usurpador d’informació íntima. Amb un senzill aparell i unes peces il·luminades de diferents colors podem comprovar la distorsió de les nostres veus. Ella està preparant un paràsit per incorporar als mòbils i “agafant les eines que s’utilitzen contra la nostra llibertat les resignificarem , hackejant-les, i agafarem el control”. Una mescla de creació artística, subversió política i possibilitat de control tecnològic. Quin gust de promesa alliberadora!
13. I arribem al passadís obscur i final. En una paret molt gran, d’uns 5 m. de llargada per 2’5m. d’altura, es desplega un mural enorme on les parts més significatives estan fetes amb pintura luminescent que brilla molt en l’obscuritat gràcies, de nou, a una llum ultravioleta. El relat impressiona i emociona perquè al centre de la paret es veuen unes mans molt grans i diferents, joves, grans, blanques, negres…, treballant al voltant de unes màquines de cosir. Apareixen allà al mig unes paraules que juguen amb la seva polisèmia en català, com “ZARNA”, i “ROBA”, i d’aquest centre visual i poderós, surten uns fils que a la dreta entren a la butxaca d’un “senyoro” ben vestit. I per la part esquerra els fils cauen sobre una noia hipster i el seu vestuari de moda. El contingut de denuncia és obvi i molt impactant per la grandesa d’allò il·luminat. Aquelles mans que treballen tornen a posar l’emoció a flor de pell… Shetza Chicacausa dedica aquesta obra, Adquieralá 2, a la seva estimada mare, treballadora tèxtil explotada tota la vida en una maquila centroamericana.
La visita verbal ha acabat, no la vostra visita imaginada que haurà creat imatges noves que crearan altres imatges i que recreareu en molts moments de resistència. Imatges que viuran en la memòria com a instruments que se us oferiran i oferireu per resistir, obrir món i canviar les coses.
Teresa Sanz Coll Professora jubilada i activista feminista
[1] Ècfrasi,n. f. Pràctica literària que consisteix en la representació verbal d’una figura visual, p.e. la descripció d’una obra d’art.
SOBRE LA MOSTRA FEMART 2023 // Publicació en dues partes.
Què ens diuen de més les imatges d’obres artístiques feministes?
Desvelar, descobrir, contradir la memòria històrica, crear nou imaginari…
M’agradaria contar-vos, així com si fos la crònica d’un curt viatge, el relat expositiu que han construït les artistes participants en aquesta última Mostra de FemArt. Us ho vull contar perquè l’experiència ha estat molt rica i no hi ha hagut possibilitat de fer-ne un catàleg. Les exposicions com aquesta son vertaderament performatives: intenses i efímeres; cap artista presenta la seva obra amb afany comercial i, possiblement, després de la cloenda, sols haurà deixat petjada en les persones que hem visitat la sala, que ens hem sentit interpel·lades i hem incorporat elements nous, sobre tot noves imatges, en el nostre sentir i/o pensar, es a dir en el nostre cos, en la nostra memòria. Les visites individuals i de grups han estan nombroses i han sortit molt impactades. I sap greu que molta gent, inclús activistes de la casa, ens comentaren “Ja s’ha acabat la expo? Oh, no hem tingut ni temps de veure-la!”
Per tot això, he decidit provar de fer una bona pràctica d’ècfrasi, es a dir, un exercici literari de descripció verbal d’unes obres d’art visuals i plàstiques per intentar allargar en un text el record d’aquesta exposició. I vosaltres si llegiu aquest escrit, fareu el contrari, un exercici “d’imagin/acció” i posareu imatges vostres a lo que intento descriure; serà com si, d’alguna manera, féssiu la vostra visita a l’exposició. D’acord?
La convocatòria de la Mostra 2023 recollia la temàtica central que ha ocupat les activitats, residències i formacions de FemArt aquests últims anys : “Les resistències a l’ordre simbòlic dominant i al sistema patriarcal/capitalista“. Però, en aquesta convocatòria, al concepte “resistències” li afegirem l’adjectiu “fantasmes”, demanant a les artistes que treballessin allò que no es veu i que cada una i totis portam, individual i col·lectivament, al nostre costat, com una ombra amagada o reprimida, sovint guardada en el inconscient, sovint camuflada sota un sofriment, un malestar, una ràbia, una malaltia, però que apareix i es mostra resistent i persistent front les pressions, opressions i rutines del ordre patriarcal que ens vol sotmetre. Són les resistències fantasmes
A FemArt, fa temps que estem considerant el valor d’aquestes resistències invisibles (no estan en el imaginari col·lectiu) com a senyals del nostre cos que ens reclamen atenció. Per això hem promogut la seva materialització amb la creació de representacions visuals i “lluminoses”[2]: una revolució dintre del imaginari hegemònic, tan esbiaixat, pobre i gastat, tan violent com avorrit! I hem vist com els nostres fantasmes poden esdevenir els nostres còmplices en aquesta revolta.
La Mostra va succeir així: un cop reunit el jurat (Nora Ancarola, Lorena Àvarez, Bàrbara Ramajo i Femart), seleccionàrem 13 obres entre les 36 presentades i, després d’un treball titànic d’instal·lació i muntatge per part de la nostra artista i mestra del disseny expositiu Karol Bergeret i el seu equip concret (l’Ester!), llavors, doncs, vàrem poder recórrer, entre llums i ombres, el curiós itinerari d’una original “Mostra artística” desvetlladora i potenciadora de diverses resistències fantasmes.
Sé que és una traïció a les obres d’art traduir-les en paraules (paraules que contenen ja imatges pròpies i significats induïts). Així és que, per transportar-vos per escrit a un mena de visita virtual a la mostra de FemArt 2023, intentaré descriure sense massa subjectivitat l’experiència que he viscut mentre tenia cura, alguns dies, de l’exposició i de la gent que la visitava. Intentaré relatar la potència visual i reflexiva que tenen les imatges, com si elles poguessin projectar, vagament, una ombra verbal.
Pintures luminescents que s’activen amb llums ultravioletes…
La sala es presenta obscura i la visita proposa establir una relació íntima i concreta de cadascuna amb cada obra il·luminada amb petits focus directes i/o pintura luminescent que s’activa amb llum ultravioleta (casualitat simbòlica, no?). Entrem doncs, en un ambient de recolliment que prepara el cos per reconèixer la màgia i acceptar la sorpresa i l’impacte d’allò que hi és amagat. Com si entréssim en un “túnel de la por” d’una fira, els ulls i la memòria s’entreguen voluntàriament a l’experiència.
1. Just entrant a l’esquerra de la sala, ens trobem amb la reproducció, a escala petita (com de caseta de nines) i amb ferro negre, d’una casa clàssica de doble teulada sense portes ni finestres, és una imatge anguniosa i espectral. Per un petit i únic forat d’una de les parets surt una llum…, hi acostem un ull hi veiem dintre la casa una llunyana fotografia d’una dona i uns infants arraulits al seu voltant com si fos una pietat. L’obra, de Mònica Porta, es diu Una casa per a Florence Owen Thompson.
He vist, a la sala, com el públic recorria als mòbils buscant aquest nom a internet o al codi QR explicatiu que proporcionava la expo, perquè algunis reconeixíem la fotografia internacionalment famosa, però no la seva història ni context:
La mare migrant” (1936) de Dorothea Lange és una de les fotografies més famoses de la història, com a icona de la Gran Depressió Americana, però també un exemple per qüestionar-se quines són les fronteres ètiques del fotoperiodisme i de la representació de les persones que pateixen. La protagonista de la foto, Florence Owens Thomson, es va queixar, molts anys després, d’haver quedat estigmatitzada per la imatge i de que mai no va rebre cap ajuda com era d’esperar de la mediació de la persona que li va fer la foto… Mentre la seva fotografia recorria el món – fins i tot figurava en un segell de correus dels EEUU-, la Dorothea Lange esdevenia una fotògrafa famosa…
Després d’haver llegit uns minuts en els seus mòbils, lis visitants tornaven a posar els ulls sobre aquella casa fantasma. En aquesta segona mirada, les cares havien canviat de gest: s’havia mobilitzat l’emoció i la ràbia i aquella imatge artística, dura i minimalista, remetia la nostra memòria, la (contra)memòria, a visibilitzar de manera simultània en aquella obra, tota la injustícia històrica de la desigualtat social, una desigualtat extrema, tràgica en molts sentits, “naturalitzada” amb l’ajut del imaginari promogut pel periodisme sense escrúpols, el periodisme del espectacle, “naturalitzador” de la pobresa radical, de la manca d’habitatge, de la falta d’aliment i de l’obscenitat dels pocs i sempre rics, també “naturalitzats” per les imatges mainstream. Una visitant em diu que se li ha posat la pell de gallina…
Penso que l’imaginari que portem incorporat “sense voler o sense adonar-nos” és discriminador, jeràrquic, classista, masclista, excloent…, perquè sols il·lustra el Simbòlic dominant, la qual cosa inevitablement ens genera resistències concretes conscients o inconscients, que xocan amb la realitat de la nostra experiència. Són respostes antisistèmiques, resistències que van despertant i creixent en la mesura que creix la visibilització d’allò que les activa en forma d’imatges imprevistes, desconcertants, crítiques i disposades a obrir món. Són imatges insubmises que desborden els límits del llenguatge i ens obren els ulls de l’enteniment… Les respostes de qui mira i admira les imatges insubmises, sempre són actes de (contra)memòria que es fixen en el nostre inconscient i tornen i tornen i reclamen la cura i l’atenció que no tingueren en el seu primer moment: són resistències fantasmes.
La trobada amb aquesta primera obra de la expo té la virtut de despertar de cop la nostra percepció corporal a contra/corrent (dic corporal per no caure en dicotomies artificials entre raons i sensacions, pensaments i emocions). Penso que el cos nostre respon amb la seva totalitat quan és capaç de abandonar inèrcies i prejudicis i d’entregar-se a una experiència artística com la que oferia aquesta Mostra.
2. Seguim l’itinerari, ja amb els ulls disposats a rebre allò que té llum dintre l’obscuritat. Ens trobem una casa de cartró plegable i portàtil que sembla poder aixoplugar a una persona i que també conté un llibre: Una cambra pròpia de Virgínia Woolf. Noelia Maeso, ens diu ja amb el titòl Welcome to the netroom, que reformula la proposta woolfiana. La nostra memòria recorda la imatge que ens hem fet sempre d’una habitació per cada dona en una casa (imatge, per força, burgesa, ara més que mai on hi ha tanta gent amb falta d’habitatge!). Llavors entenem la ironia de la proposta propositiva de que “hacketjant amb un mòbil una wifi veïnal” i amb la caseta portàtil tenim, en qualsevol lloc i moment, el nostre racó de pensar i comunicar-nos amb el món. La nostra memòria recorda llavors la frase de la mateixa Virgínia: “No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment”. I reflexionem amb velocitat d’imaginari el recorregut que hem fet ja pel tema de la pobresa, de l’habitatge, de la llibertat, … i de la insurrecció de les nostres resistències. A més, entrem en el domini de les noves tecnologies i el seu poder artístic i polític en la revolució que volem.
3. “M’agrada treballar amb allò que viu en allò ocult”, ens diu Francisca Burgos amb l’obra Com si estic o no estic. I ens proposa construir un veritable àlbum de fotos autobiogràfic on, a partir d’un intel·ligent muntatge auto-il·luminat, mostra fotografiada una sèrie de realitats viscudes i visibles sense jerarquies entre allò “real” i les ficcions pròpies. Una realitat total que reconeixem i ens deixa de fer por veure-la i mostrar-la. El muntatge trenca l’ordre temporal i la distinció establerta entre allò que passa i veus i allò que imagines!
4. Seguim caminant i en un racó de paret veiem, primer de tot, una gran ombra d’uns dos metres d’alçada, impressionant. Descobrim que és l’efecte d’un petit focus que il·lumina en contrapicat un bust humà d’uns 40 centímetres fet amb fang. Sembla la figura d’una dona, el coll de la qual està ple d’agulles ornamentals incrustades en la carn i la pell. Deu pertànyer a un cos abjecte, estrany, aliè. Resulta que, segons l’autora, Daianna Sierra Camacho, és la reproducció exacta de la descripció d’una nativa del boscos amazònics (una “salvatge“) feta per un cronista del s. XVI, un cronista de la colonització espanyola. L’ombra enorme, llavors, ens suggereix tot allò que no es sap d’aquestes figures femenines, tot allò que va quedar esborrat de aquella cultura en un cos femení…, va quedar esborrat per la superposició de la descripció colonial feta des de un imaginari excloent i dominant, sense respecte ni tan sols curiositat per allò que s’envaeix i conquista sense escrúpols… La memòria, tanmateix , es l’ombra que resisteix, no oblida i reclama atenció. Cossos apareguts, es diu l’obra. He vist a gent del públic commoguda i, de nou, amb pell de gallina.
CONTINUARÀ…
Teresa Sanz Coll Professora jubilada i activista feminista
[1] Ècfrasi,n. f. Pràctica literària que consisteix en la representació verbal d’una figura visual, p.e. la descripció d’una obra d’art.
[2] Per insistir en la recerca i localització de les resistències i en la seva sortida a la llum, afegírem a la convocatòria temàtica un repte de tipus tècnic per a les artistes: les obres presentades havien de comportar un projecte de auto-il·luminació, es a dir havien de jugar amb les llums i les ombres que les podrien definir.
