Vàrem sortir molt emocionades de veure l’obra de Marta Barceló, Zona inundable, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. En el rerefons del teatre de debò, del bon teatre, sempre hi ha la catarsi de la tragèdia grega i aquesta obra té aquesta funció: veure la tragèdia i sentir empatia pel que passa als personatges i esperar al final un deus ex machina que posi les coses al seu lloc.

La base de l’obra es pot dir que és teatre documental perquè hi apareixen testimonis i dades reals més o menys disfressades: un fet autèntic, unes notícies de ràdio i televisió, unes dades científiques i estadístiques que il·lustren i expliquen per què passa el que passa.

Aquesta realitat dramàtica és la inundació que va patir el poble de Sant Llorenç de Cardassar a Mallorca, l’octubre del 2018, malgrat a l’obra no surti el nom del poble. La trama té el protagonisme dels personatges que pateixen la desgràcia: una mare perruquera amb un fill adolescent enamorat d’un altre xicot del poble, un mestre d’obres amb una furgoneta fantàstica acabada de comprar amb els estalvis de tota la vida de treball i la figura principal que cohesiona tot el conjunt, una dona sola que ha perdut la filla en un accident.

No em sap greu explicar-vos per sobre l’argument de l’obra perquè tothom sap de què va Hamlet i igualment va a veure-la o sigui que no és una filtració (en anglès “spoiler” que ja s’ha catalanitzar com a “espòiler”) i que consti que queda en peu la recomanació entusiàstica que aneu a veure l’obra i la magnífica actuació d’actrius i actors.

Aquesta dona sola, protagonista, és la Magdalena, una arxivera, que no exerceix, sempre obsessionada amb la pèrdua de la filla. Tot el poble sap que té tota la casa plena de fotos i fins i tot un quadre de la filla i, a més, que la depressió la porta a desitjar la mort. La gran tempesta i la torrentada li desperten l’instint de supervivència, per una banda i, per una altra, es queda pràcticament sense res, perquè la casa queda destrossada i perd tots els records de la seva filla.

I en aquest punt és on hi ha la part més emocionant de l’obra des de la perspectiva de la gent que treballem en els arxius, perquè, entre el personal de servei, d’emergència, voluntari que va al poble a ajudar, apareix un grup de cinc arxiveres i arxivers decidit a salvar la memòria del poble. Clàssicament diríem que és el deus ex machina que resol la situació perquè una cosa són les pèrdues humanes i materials i una altra, la pèrdua espiritual de la identitat col·lectiva. Aquest equip, amb les seves bates blanques i els seus guants ben posats i amb el material adient, comencen a recuperar la documentació de l’arxiu del poble i la Magdalena decideix participar-hi. La importància de conservar la memòria és indiscutible amb tot el que significa per a la identitat de persones i de col·lectius. L’obra acaba quan la Magdalena, fent la feina de neteja dels documents de l’arxiu, troba, en el llibre de registre de naixements, el de la seva filla.

M’he centrat interessadament en el protagonisme de l’arxiu, perquè realment el té, ja que el decorat de l’escenari ens mostra totes les parets plenes d’arxivadors i les taules grans al mig. Cal dir, però, que hi ha altres trames també importants dins de l’obra com l’estimació entre els dos adolescents, la relació mare-fill, la importància de les eines dels oficis com la furgoneta del mestre d’obres que té nom i tot “Fortuna” (un joc amb el nom de la marca Ford) i la funció dels mitjans de comunicació.

I per acabar, l’obra ens recorda que aquest tipus d’inundacions que va patir el poble mallorquí són comuns a la Mediterrània i que a hores d’ara caldria tenir una política clara de prevenció i sobretot de control de construccions en “zones inundables”. Per edat la primera gran inundació que recordo va ser la que va patir València l’octubre de l’any 1957. Ara no fa gaire es recordava l’altra gran inundació al Vallès Occidental al setembre del l’any 1962 i per desgràcia periòdicament es van repetint.

I pel que fa a la inundacions concretes d’arxius justament fa un parell de dies sortia a la premsa la que ha patit l’Arxiu Històric de Girona. Confiem que no hi hagi hagut pèrdues significatives.

Tot plegat fa pensar en la gran responsabilitat que suposa fer-se càrrec d’un arxiu. En el nostre cas, les companyes que tenim cura del Centre de Documentació de Ca la dona en som molt conscients.

Nota:
Si voleu continuar llegint sobre inundacions, aquí teniu un text històric que ha estat recuperat pel periodisme actual.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Viure a l’Esquerra de l’Eixample és tenir present una geografia urbana amb el Clínic, la presó Model i també els bombers i l’Escorxador que queden una mica més lluny. De fet, són serveis importants que, segons sembla, van anar a parar a l’Esquerra de l’Eixample per a estalviar mal d’ulls a la gent de la dreta més burgesa.

Fixem-nos en la presó Model que, des de que es va buidar, ha esdevingut un espai d’ús públic, llargament reivindicat, però encara sense un projecte clar. Evidentment és difícil concretar, tenint en compte la pesada càrrega de dolor que sostenen les seves parets. Dins i fora del recinte han passat massa coses. Encara em sembla veure les cues de dones esperant per a deixar paquets o fer la visita, encara l’ombra de Xirinacs fa guàrdia a la vorera del davant. Des de la terrassa de casa encara veig les siluetes dels membres de la COPEL enfilats a la teulada i sobretot, quan m’hi apropo, encara recordo el glaçat silenci del dia que van matar Puig Antich.

Parlem de presons a propòsit del llibre d’Angela Y. Davis, Podem abolir les presons? (Ed. Tigre de paper, 2020). Sempre anem amb retard, perquè es tracta d’un llibre publicat l’any 2003 i que en anglès porta un títol diferent, Are prisons obsolete? igualment vàlid i entenedor.

Angela Yvonne Davis (1944) és una política activista afroamericana que va començar a tenir un gran ressò quan l’any 1969 va ser expulsada de la Universitat de Califòrnia per comunista i perquè se la va involucrar en el cas dels germans Soledad, pel qual va ser acusada d’assassinat i segrest el 1972 i va entrar a la presó quan ja abans Davis havia participat en campanyes per a millorar les condicions a les presons Aquest cas del qual finalment va ser absolta va remoure l’opinió internacional.

El 1976, va publicar la seva autobiografia que ens va arribar, gràcies a l’editorial Grijalbo, just al final de la dictadura i la seva imatge es va convertir en pòster a les parets dels espais més progressistes. També per aquells temps, Maria-Aurèlia Capmany va escriure un suggestiu relat de ficció, Àngela i els vuit mil policies (Ed. Laia) inspirat en ella.

La vida compromesa d’Angela Davis va continuar i continua. Posteriorment ens va arribar el seu llibre Dones, Raça i Classe (Ed. Tigre de paper), llibre bàsic dels feminismes contemporanis, on fa aportacions clau en la línia de la perspectiva interseccional posant en evidència l’origen de les desigualtats i fent propostes emancipadores. Encara que parteix de la història de les dones negres als Estats Units, el seu plantejament és útil arreu.

Per tota la seva trajectòria, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) la va nomenar Doctora Honoris Causa el 9 de març del 2021.

I ara recuperem el llibre del qual us recomanem la lectura, Podem abolir les presons? A l’edició en català per a apropar-nos més a la realitat de les nostres presons, acompanyen el text d’Angela Davis amb un pròleg de Jordi Cuixart i un epíleg de David Fernàndez.

En el context afroamericà dels EEUU les presons són la continuació de l’esclavatge que pren la forma de les presons fora de la llei en la pretesa lluita contra el terrorisme i dels complexos industrials penitenciaris, imatges dels quals, com a lamentable escenari d’espectacle, ens han arribat mitjançant el cinema. En el negoci d’aquestes presons hi intervé la mà d’obra de la població reclusa pobre i racialitzada. Per a Davis classe i raça van sempre juntes i afirma categòricament que les presons no fan desaparèixer els problemes socials, sinó que fan desaparèixer les persones. Es van acumulant al llarg del text els arguments per a demostrar que les presons no fan la funció pretesa en pro de la seguretat ni a favor de la recuperació personal. En conseqüència, es reforça l’afirmació que el que cal és construir societats més justes on no calguin presons. Sembla mentida com tenim les presons com a quelcom inherent a les nostres societats a partir del concepte de càstig de la tradició judeo-cristina i que costi tant pensar en una societat justa més enllà del sistema judicial i penitenciari.

Dins d’aquest sistema penitenciari, com s‘ha dit, Angela Davis va passar setze mesos el 1972 per haver defensat un grup de presos polítics. Amb el seu coneixement i experiència personal, parla en el llibre de la situació de les dones a la presó. En especial les dones racialitzades a la presó s’enfronten a formes de violència masclista que ja havien patit fora en tots els àmbits i en les seves relacions íntimes. L’estigma i criminalització de les dones negres i llatinoamericanes serveixen per a justificar les agressions sexuals en contra d’elles tant dins com fora de la presó.

Angela Davis, a l´últim capítol, apunta sistemes alternatius a la presó en el ben entès que no es tracta de pensar en un sol sistema de càstig que ocupi el mateix espai que el sistema penitenciari, més aviat s’hauria d’imaginar el procés de descarceració com un contínuum d’alternatives a partir d’un “sistema judicial basat en la reparació i la reconciliació en comptes de la retribució i la venjança”. En aquest procés caldria fer una anàlisi exhaustiva de la realitat i fixar-se en qüestions diverses com la cura de la salut física i mental dels reus, el replantejament de l’arquitectura penitenciària i els sistemes de reintegració o la priorització del compliment de penes a través de règims que evitin la privació de llibertat. També proposa començar a reduir els delictes com les drogues i la prostitució que afecten la població més pobra o migrant perquè això permetria reduir les persones dins del sistema penitenciari, evidentment amb un imprescindible acompanyament de programes de tractament i suport públics.

Es tracta d’un llibre que planteja qüestions i reptes que no podem deixar de banda, perquè com diu el poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951) ens hi va la llibertat:

La llibertat existeix,
l’he vista,
és a la presó.

Una companya “de les joves” ja ha vist la pel·lícula Model 1977, dirigida per Alberto Rodríguez i ha fet uns comentaris molt pertinents sobre l’impacte de veure en imatges coses que sabem però que, en veure-les, resulten més commovedores. La pel·lícula explica un drama basat en fets reals sobre el que va ser i el que van fer els membres de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL) que fou un moviment creat a la fi del 1976 per un grup de presos amb suport d’un grup d’advocats i que tenia l’objectiu d’aconseguir l’amnistia o l’indult general i canviar les normes de vida a l’interior de les presons.

A més de la pel·lícula, en el nostre cas, una vegada més estem revisant la “famosa” Transició i no cal dir que han passat ja molt anys i que els problemes de les presons continuen vigents, malgrat les denúncies i els plantejaments abolicionistes com els que fa Angela Davis.

Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista

(Postil·la de les plagues: coloms i gavines)

Em sembla que ens falta parlar d’unes altres dues espècies que comparteixen amb nosaltres el cel i el terra de les places i carrers de Barcelona.

Parlar de coloms literàriament em porta sense dubtar-ho a La plaça del diamant de Mercè Rodoreda i parlar de gavines em porta el record de Marina Rossell, de Maria del Mar Bonet i de Carme Riera i més enllà encara de Cecilia Böhl de Faber. La veritat és que em transporten a temps enrere, al context de mitjans dels anys 70 quan, d’alguna manera, tot començava per a les dones de la meva generació, després de la mort del dictador i de la celebració de les Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona (1976).

Però primer parlem de les plagues. Els coloms s’han convertit en una plaga en segons quins llocs de la ciutat. El colom (Columba livia), també conegut com a colom asiàtic roquer, colom asiàtic domèstic o colom domèstic, és una espècie d’au originària del sud d’Euràsia i del nord d’Àfrica. Al continent americà es considera una au exòtica-invasora o sigui que el gènere Columba acull els denominats coloms del vell món. Quan els coloms esdevenen una plaga, poden arribar a provocar malalties i a malmetre elements arquitectònics pel poder corrosiu dels seus excrements. Degut a la seva mala alimentació en l’entorn urbà, excreten una proporció molt elevada d’àcid úric.

Una menció especial mereixen els coloms missatgers entrenats perquè tornin al seu colomar des de llargues distàncies portant columbogrames en un tub anul·lar lligat a una pota. Han fet molta i bona feina al llarg dels segles. Aquests coloms tenen uns peculiars sentits de l’orientació que, científicament, es diuen menotaxia i farotaxia.

El colom a la nostra cultura està present des de sempre perquè tenim a la Bíblia el colom amb la branca d’olivera de l’arca de Noè, després convertit, si és blanc, en colom de la pau. També cal recordar que és el símbol d’Afrodita, deessa de l’amor a la mitologia clàssica, sense oblidar que és la forma de representar l’Esperit Sant en el cristianisme.

No hi ha dubte que La Plaça del diamant (1962) de Mercè Rodoreda és una obra cabdal, imprescindible de la literatura catalana, traduïda a llengües d’arreu i portada al cinema i al teatre i més. És ben sabut que els coloms són “la plaga” de la novel·la fins al punt que la protagonista és rebatejada amb el nom de Colometa.

Dels coloms passem a les gavines que, malgrat que cada vegada les veiem més terra endins, són ocells marins excel·lents voladors, que migren vorejant les costes. Tenen un aspecte robust amb un bec massís i acabat en ganxo. No existeix dimorfisme sexual, malgrat que els mascles solen ser més grossos. Cal destacar-ne la gavina vulgar, la gavina capblanca, la gavina corsa o el gavià (Larus argentatus) que és una gavina grossa. La veritat és que encara potser no tenen categoria de plaga, però de tant en tant hi ha alguna notícia de la seva agressivitat a la cerca de menjar.

Com s’ha dit al principi, les gavines tingueren el seu protagonisme en els feminismes dels anys 70, quan la cançó La gavina (1978) de Marina Rossell era especialment apreciada per les lesbianes que sentien el record i nostàlgia de “la nina dels meus amors” com una manifestació dels seus sentiments reprimits.

Aquest record porta a un altre de la mateixa època també vinculat al lesbianisme. Es tracta del segon llibre de Carme Riera Jo pos testimoni les gavines (1977) que és un títol que, com molt bé diu Maria Aurèlia Capmany, és un vers que completa el del títol del seu primer recull de narracions, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) on l’ambigüitat de les protagonistes del relat inicial va servir perquè les lesbianes sentissin que, d’alguna manera, quedava expressada la seva manera d’estimar encara que fos només amb una subtil picada d’ullet al final de la narració.

Confesso que aquests llibres han descansat a les prestatgeries de casa molts i molts anys i ara, quan he anat a buscar-los, m’he trobat la grata sorpresa que dins d’un d’ells hi havia posat els retalls de premsa de l’època i per això aquí teniu el comentari de M. Aurèlia Capmany, publicat al diari Avui el diumenge 24 d juliol de 1977.

I per a sentir una gavina hem d’escoltar Maria del Mar Bonet cantant la magnífica Cançó de Na Ruixa Mantells (1981), poema de Miquel Costa i Llobera que parla d’un personatge verídic, segons sembla, d’una dona que voltava per la platja embogida d’amor perquè la fada Na Ruixa-Mantells li havia pres l’estimat.

De debò que això de la memòria és una realitat ben estranya perquè, de sobte, em porta a fer una salt encara més enrere en el temps i recordar la història de la literatura castellana que vaig estudiar, on no hi havia autores, però on de sobte sota un pseudònim masculí apareixia una dona. Aquest és el cas de Fernán Caballero que era, de fet, Cecilia Böhl de Faber y Larrea (Berna, Suiza, 1796-Sevilla, 1877).

Aquesta autora va escriure una novel·la que porta el títol de La Gaviota. Ho poso en castellà perquè així ho vaig estudiar, però ara resulta que he vist que la va escriure en francès i que va ser publicada entre maig i juny de 1849 com a fulletó a El heraldo de Madrid, traduïda per José Joaquín de la Mora i no va sortir en llibre fins el 1856. Segons la pròpia autora es tracta d’una novel·la de costums sense inventar ni crear res o sigui que es pot considerar una precursora del realisme i a l’obra queda retratada la societat rural i ciutadana del segle XIX. La Gaviota és el malnom de la protagonista, una jove cantant, que assoleix l’èxit, que s’enamora d’un torero i que acabarà malament.

Recomano ferventment llegir el llibres que he citat i, si ja ho vàreu fer en el passat, podeu rellegir-los, perquè el temps passa i ens canvia de tal manera que segur que els trobareu, si més no, diferents del record que en teníeu.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

(Sobre les plagues, segona part)

Tal com vàrem dir a l’anterior entrada del blog, aquest estiu les plagues han estat realitat i tema de conversa a la ciutat i per això, després de les formigues i les paneroles, toca tenir un record per a les rates, els conills i els porcs senglars que ens han visitat i d’alguna manera s’hi han quedat perquè, de fet, ja hi eren.

Les rates hi són de sempre, a les clavegueres de Barcelona, però aquesta vegada van sortir i es van fer presents al centre neuràlgic de la ciutat, a la Plaça Catalunya. Les de claveguera són rates grises que científicament són conegudes com a Rattus Norvegicus, rosegadors de mida considerable, agressius i forts, provinents del nord d’Europa, de Noruega, com el seu nom indica i que s’han estès per tot el món mitjançant el comerç marítim. No cal dir que poden portar problemes de salut pública com malalties i al·lèrgies diverses i que també poden causar desperfectes a estructures materials i elèctriques i a més tenen una gran capacitat d’adaptació o sigui que es poden trobar a tot arreu, neden bé, poden caure de considerable altura sense fer-se mal i passen per petites escletxes.

Literàriament les rates són bones protagonistes i només cal recordar el conte dels germans Grimm de La rateta que escombrava l’escaleta. Ara no tenim espai per a discutir si és un conte popular, si és apte per a criatures, i tampoc no podem fer l’anàlisi de l’estereotip ni de la violència o sigui que ho deixem aquí per a anar-hi pensant perquè segur que totes el coneixeu i la polèmica està servida.

I deixem de banda parlar del Flautista d’Hamelin que s’emporta les criatures del poble, perquè no li paguen després d’haver-ne tret les rates: un rapte en tota la regla. No insisteixo en la crítica als dits contes populars que avui en dia ja no es poden justificar de cap manera. En aquest cas torna a tractar-se d’una llegenda recreada i divulgada pels germans Grimm que ens ha arribat com a conte infantil.

Com a contrast podem tenir present el conte d’Adela Turin amb il·lustracions de Nelia Bosnia, Una catàstrofe afortunada, on una família de ratolins pateix una inundació en el seu cau i, en absència del pare amb la mare al davant, prenen iniciatives i canvien el tipus de vida estereotipat i reprimit que portaven sota el domini del pare.

Canviant de registre, és colpidor i inoblidable, amb tot el seu realisme i simbolisme, el començament de La Pesta d’Albert Camus quan el protagonista va veient les rates mortes i agonitzant pels carrers d’Oran. No cal dir que es tracta d’una obra ben coneguda i recomanada com totes les de Camus.

I si passem a parlar dels conills, resulta que potser són uns animals més simpàtics i propers perquè fins i tot poden ser animals de companyia. De tota manera els pagesos no estan gens contents quan els fan les destrosses al camp. I també va ser una sorpresa saber que aquest estiu havien arribat a envair el Turó Parc de Barcelona. En aquest cas, com pel que fa als porcs senglars, caldria parlar de la caça, perquè és una de les maneres d’eliminar plagues. No cal dir que la caça és una realitat controvertida que té crítiques i detractors i també resulta xocant que es parli de la caça com a activitat esportiva.

En el món dels llibres comencem parlant dels conillets de Beatrix Potter (1866-1943). Aquesta autora i il·lustradora, mundialment coneguda, explica les històries i aventures de Peter Rabbit, en català “el conillet Peret” o “Pere Conillet”, i els seus dibuixos de conillets es reprodueixen per tot arreu sobretot per Pasqua. El conill o la llebre de Pasqua és un personatge mític infantil de les cultures germàniques i vinculat als ritus de fertilitat de la terra després de l’hivern, per això també per Pasqua hi són presents els ous.

Després per fama cal citar el conill d’Alícia en terra de meravelles, obra de Charles Lutwidge Dodgson, que firmava amb el pseudònim de Lewis Carroll i que fou publicada en 1865. El conill blanc es presenta amb el rellotge de butxaca a la mà i dient que fa tard. Tampoc no ens podem aturar a analitzar la complexitat de l’obra en qüestió i el paper que fa el conill les diverses vegades que va sortint al llarg del llibre.

I a la llista de conills famosos ens trobem Tambor l’amic, conseller i company de Bambi a la pel·lícula de Walt Disney que va repicant els troncs amb les seves potes d’on li ve el nom. És un dels films de l’època daurada de Disney i fou estrenada el 1942.

I encara que surti del guió, pel que representa com a fenomen social que va tenir un significatiu ressò en el seu moment no podem deixar de citar les conilletes de Playboy (Playboy Bunny) que eren les cambreres altament qualificades dels Club Playboy. Aquests locals van funcionar des de 1960 fins a 1988. El «vestit de conilleta» s’inspirava en el conill mascota d’esmòquing de Playboy. De fet, Playboy és originàriament una revista d’entreteniment per a adults fundada el 1953 i coneguda sobretot per les dones importants que han aparegut a la seva portada. Només afegir que a la dècada de 1970, a l’època “del destape” després de la repressió franquista, va assolir una considerable difusió al país.

Ràpidament hem de fixar-nos en els porcs senglars que ara ja baixen de Collserola com si res perquè el seu espai natural ja no existeix com a tal. S’han deixat veure sobretot en el temps durs de la Covid quan la ciutat estava ben buida, però continuen fent el seus pelegrinatges per a aconseguir menjar. Van en colla, la truja amb les cries, encara que el nom del porc senglar prové del llatí porcus singularis, que vol dir ‘porc solitari’, ‘porc que va sol’ perquè no forma part de la comunitat humana, com el porc domèstic. De fet, el porc senglar ha estat l’avantpassat de la majoria de races de porcs domèstics i un animal de caça major durant mil·lennis.

El porc senglar dels boscos de la Mediterrània ha estat protagonista de llegendes mitològiques amb nom propi. El Senglar d’Erimant era una bèstia ferotge que devastava els boscos d’Erimant, a l’Arcàdia i Hèracles en un dels seus dotze famosos treballs va ser l’encarregat de capturar-lo. La cacera del Senglar de Calidó, una altra bèstia ferotge, a l’Etòlia va convocar els millors herois grecs del moment i amb ells hi anava Atalanta, vinguda d’Arcàdia, que justament va ser la primera en ferir el senglar i va rebre la seva pell i el cap com a trofeu.

Uf, ho deixem aquí però no sé si hauríem de continuar parlant de coloms i gavines…

Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista

(Primera part)

Aquest estiu, Barcelona ha rebut altra vegada milers i milers de visitants i combinades amb les notícies que parlaven del turisme, hi ha hagut també les que donaven el protagonisme a altres visites no desitjades com són les plagues de formigues, paneroles, rates, conills i porcs senglars que han ocupat els mitjans de comunicació i que han estat tema de conversa. Veig clar que haurem de dedicar un parell d’entrades del bloc si volem parlar de totes les bèsties.

Els tema dels animals és un gran tema que dona per moltes entrades de bloc, perquè podríem parlar dels drets dels animals, de les curses de bous, de la funció dels parcs zoològics, de les proves de laboratori amb animals i podríem continuar i serien uns continguts entre complicats, conflictius i fins i tot dramàtics. Aleshores he pensat fer-un breu apropament parlant dels animals de les plagues amb notes més disteses, més literàries, però que suggereixin, de manera soterrada, tot el transfons seriós i compromès que les persones tenim amb els altres éssers vius.

Començo pels animals més petits que semblen que passen desapercebuts, però que en la seva petitesa estan presents per tot arreu i també a la literatura. Potser la formiga de més anomenada literària és la de la faula de LaFontaine (1621-1695) “La cigale et la fourmi”. No puc entrar ara en la discussió de la moralitat d’aquesta faula, però recordo que el meu professor de francès, molt bo i crític, ens va fer veure, quan teníem quinze anys, que la formiga no era gens generosa i que era menystingut el valor de les aportacions artístiques com el cant de la cigala.

També enrere en el temps recupero el record de la cançó de la meva infantesa “Les petites formiguetes a l’estiu” que és un petita joia de Llongueres.

Diguem de passada que Joan Llongueras i Badia (1880 -1953) és molt important com a educador musical ja que va introduir el mètode Dalcroze com a l’ensenyament musical infantil i amb aplicació a les teràpies per a gent discapacitada.

En el camp de la literatura infantil catalana hi ha una formiga protagonista de moltes aventures que és la formiga Piga personatge creat per Emili Teixidor (1932-2912). Recordem que Emili Teixidor és autor de Pa negre, novel·la que fou portada al cinema amb gran èxit, però va dedicar una gran part de la seva obra a la literatura infantil.

I no puc deixar de compartir amb vosaltres el poema visual de Salvat Papasseit (1894-1924) que tan bona acollida té també entre les criatures que s’apropen a la poesia.

Fins aquí la cara amable de les formigues, però també hi ha l’aspecte fosc i perillós que és el que queda reflectit de manera genial i exagerada a la pel·lícula The Naked Jungle amb el títol a Espanya de Cuando ruge la marabunta (1954) de Byron Haskin, amb Charlton Heston i Eleanor Parker, encara avui recomanable pel seu ritme i l’ambientació amb els efectes especials pertinents. El guió està basat en un relat de Carl Stephenson, Leiningen Versus the Ants.

Ara passem a les paneroles. Parlar de les paneroles és parlar popularment d’escarabats de cuina. Però no es poden confondre amb els autèntics escarabats. Va ser molt alliçonador quan va venir al Centre de Documentació de Ca la dona la catedràtica jubilada de Biologia, Marina Blas, a fer donació de la seva obra i altres materials i ens va quedar molt clar que dins dels anomenats escarabats hi ha classes i que la seva especialitat eren els coleòpters. L’ordre dels coleòpters reuneix al voltant de 386.500 espècies i representen un 30% de les espècies animals i són 70 vegades més espècies que els mamífers.

Marina Blas té un article en col·laboració amb J Del Hoyo titulat “Entomología cultural y conservación de la biodiversidad, Los insectos en las Artes Mayores” (Cuadernos de Biodiversidad 42 (2013), 1-22). El text fa un recorregut destacant la presència dels insectes a les arts espacials i visuals com l’arquitectura, l’escultura, la pintura i també música, teatre, dansa i cinema.

Dins de la literatura tenim dos “escarabats” importantíssims que segurament els teniu ben presents. Es tracta del de La Metamorfosi o La Transformació de Kafka i el de La passió segons GH de Clarice Lispector.

L’obra de Kafka (1883-1924) és una novel·la curta publicada l’any 1915 que explica la història de Gregori Samsa que un matí es lleva convertit en un gran insecte i les conseqüències d’incomunicació i intolerància del seu entorn familiar fins que mor. Aquesta obra ha tingut múltiples interpretacions i n’he trobat una del 1989 de Nina Pelikan Straus que proposa una lectura feminista perquè diu que la critica no ha tingut en compte el pes que té la família i especialment la metamorfosi de Grete, la germana petita de qui depenen les ressonàncies socials i psicoanalítiques del text.

L’obra emblemàtica de Clarice Lispector (1925-1977), La passió segons GH, no és de lectura fàcil perquè presenta una gran complexitat per la introspecció i la precisió de llenguatge i evidentment pel profund contingut argumental molt pertorbador. Tracta d’una dona sola que de sobte, descobreix que té un enorme escarabat a dins de l’habitació on es troba. El dilema de vèncer l’escarabat o fugir la porta a fer un repàs de la seva vida i acaba identificant-se amb l’escarabat i prenent així la determinació de vèncer les seves pors.

Potser el proper bloc on parlarem de les plagues de mamífers resultarà més amable, perquè al cap i a la fi nosaltres som mamífers i els insectes ens queden més lluny, encara que els tinguem tan a prop.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilidad i activista feminista

Ho sento, però quan escric aquest text ja s’ha acabat l’exposició del CCCB dedicada a Francesc Tosquelles o sigui que no té sentit recomanar-vos-la. En canvi, sí que us puc aconsellar la lectura del llibre Tosquelles. Curar les institucions (Arcadia, 2021) de Joana Masó on hi ha força fotos i documents complementaris al text, molts dels quals evidentment estaven a l’exposició. D’una o d’altra manera es tracta de fer justícia i fer conèixer i valorar la figura d’aquest gran psiquiatre que, com tants altres personatges cabdals de la nostra història, la guerra i la dictadura ens van escamotejar.

Joana Masó ha estat la comissària de l’exposició junt amb Carles Guerra i per aquest llibre que presentem ha rebut reconeixements com el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021.

El llibre no es presenta com seria d’esperar en forma d’una biografia tradicional i, malgrat que segueix un fil cronològic, és important com enfoca la dinàmica vital de Francesc Tosquelles (1912-1994) com si fos un contínuum de diferents vides que reflecteixen la riquesa de l’experiència personal i professional del psiquiatre català en els àmbits polític, cultural i terapèutic.

La força crítica i transformadora de Tosquelles en l’època de la Segona República espanyola i posteriorment en la Segona Guerra Mundial són un toc d’atenció i d’inspiració actualment quan la situació general és tan complicada i les alertes sobre la salut mental de la ciutadania són constants. El que sap greu i és vergonyós és la manca de continuïtat i transmissió de tot aquest llegat innovador i sorprenent que va forjar Tosquelles des del moment que es va proposar analitzar les causes socials que estan al fons de la malaltia mental i, a partir d’aquí, transformar la praxi i la institució psiquiàtrica.

Francesc Tosquelles, nascut a Reus, es va formar culturalment i políticament en temps de la Mancomunitat de Catalunya i la República i com a psiquiatre a l’Institut Pere Mata de Reus on ja va formar una comunitat terapèutica. La seva pràctica hospitalària anava vinculada a la seva militància política, a les seves relacions amb les avantguardes surrealistes i al moviment cultural llibertari de l’Ateneu Enciclopèdic.

L’exposició, per tal d’il·lustrar aquest compromís polític i social, recollia una col·lecció de cartells del BOC (Bloc Obrer i Camperol) que sorprenen per la senzillesa i força d’un discurs que, per desgràcia, continua ressonant molt proper i que interpel·la més enllà de la nostàlgia i malgrat el pas del temps.

Durant la República (1931) a Barcelona es situa a prop d’Emili Mira, primer catedràtic de psiquiatria de l’estat i freqüenta el grup de psicoanalistes centreeuropeus, jueus refugiats, del cercle de Freud. Fa servir la psicoanàlisi a partir del 1932, utilitzant la tesi de Lacan, de manera pràctica, per exemple, per a impartir un curs de formació als metges, infermeres i monges.

Tosquelles va fer un gran aprenentatge durant la guerra, lluitant al Front d’Aragó i a Extremadura. Després es va haver d’exiliar al sud de França i al sanatori de Saint Alban comença o, millor dit, continua, la seva revolució de la psiquiatria pel que fa al funcionament del centre psiquiàtric basat en una pràctica que vinculava la política, l’experimentació clínica i la cultura. Hi va estar trenta anys exercint la psicoteràpia institucional.

El sanatori de Saint-Alban, en aquella època tan conflictiva i dolorosa de la guerra mundial va esdevenir un refugi per a persones de la resistència com Georges Canguilhem, mestre de Foucault, i artistes d’avantguarda com Breton i Eluard.

Tosquelles promou la convivència dels interns amb la gent de la pagesia, les monges, el personal mèdic i d’infermeria i així crea un vincle social entre tota la comunitat. Va introduir l’autogestió de tasques, va posar en marxa comissions de les persones malaltes i va incentivar multitud de pràctiques artístiques (teatre, cinema, escriptura, periòdics murals i diaris) i tallers d’ergoteràpia per tal d’afavorir la relació de les persones malaltes i la seva qualitat de vida. Sempre tenia present la formació del personal cuidador. I cal destacar el seu tarannà pragmàtic perquè aprofitava totes les oportunitats que l’entorn li procurava.

L’exposició del CCCB era molt completa i hi havia una part amb una bona selecció de pel·lícules, materials documentals, obres d’avantguarda i objectes creats pels malalts de l’hospital de Saint-Alban. Les manifestacions artístiques portades a terme pels pacients de l’hospital psiquiàtric formen part de la Col·lecció d’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions. L’Art Brut també rep el nom d’Art Marginal perquè és la producció artística que no té contacte amb les institucions artístiques establertes, utilitza materials i tècniques inèdites i reflecteix estats mentals extrems.

Sens dubte són molt emocionants els vídeos amb el testimoni oral de Tosquelles pel que deia i sobretot per com ho deia amb una forta fonètica catalana, tant si parlava en castellà com si parlava en francès, i com teoritzava sobre l’ús de la llengua en la professió psiquiàtrica: “Sempre he tingut la teoria que un psiquiatre per ser bon psiquiatre, havia de ser estranger o fer veure que era estranger. Per exemple, és un coqueteria –no és una coqueteria- que jo parli malament el francès. Aleshores cal que el malalt, fins i tot l’individu normal, que no m’entén, faci un cert esforç per comprendre. Han de traduir.”

Tosquelles torna a Catalunya a la dècada dels anys 60 quan ja havia arribat l’antipsiquiatria que suposava acabar amb la institució de l’hospital psiquiàtric i ell era contrari a això perquè el que volia era transformar les institucions. També són els anys en què s’introdueixen les farmacèutiques als hospitals psiquiàtrics, cosa també contrària a les seves conviccions i experiències.

Per acabar cal dir que Joana Masó, en el llibre, vol destacar la feina coral de Tosquelles, perquè sense la gent que li va fer costat, era impossible portar a terme la seva tasca transformadora de la psiquiatria. Per això és important subratllar la feina i valor de les seves col·laboradores que van des de les monges fins a les prostitutes. Així consten noms com Agnès Masson o Germaine Balvet que van col·laborar estretament amb Tosquelles al sanatori de Saint-Alban i van rebre el seu reconeixement.

L’autora també recull esparses pel llibre, moltes vegades com a peu de fotografies, cites i frases que posen de manifest la genialitat de Tosquelles. Són dites creatives, xocants, suggestives com la que consta com a subtítol de l’exposició: “Com una màquina de cosir en un camp de blat” (inspirada en la foto de Man Ray) o una altra que us deixo aquí per a anar-hi pensant “L’inconscient no existeix. Insisteix, però no existeix”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista