Ho sento, però quan escric aquest text ja s’ha acabat l’exposició del CCCB dedicada a Francesc Tosquelles o sigui que no té sentit recomanar-vos-la. En canvi, sí que us puc aconsellar la lectura del llibre Tosquelles. Curar les institucions (Arcadia, 2021) de Joana Masó on hi ha força fotos i documents complementaris al text, molts dels quals evidentment estaven a l’exposició. D’una o d’altra manera es tracta de fer justícia i fer conèixer i valorar la figura d’aquest gran psiquiatre que, com tants altres personatges cabdals de la nostra història, la guerra i la dictadura ens van escamotejar.

Joana Masó ha estat la comissària de l’exposició junt amb Carles Guerra i per aquest llibre que presentem ha rebut reconeixements com el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021.

El llibre no es presenta com seria d’esperar en forma d’una biografia tradicional i, malgrat que segueix un fil cronològic, és important com enfoca la dinàmica vital de Francesc Tosquelles (1912-1994) com si fos un contínuum de diferents vides que reflecteixen la riquesa de l’experiència personal i professional del psiquiatre català en els àmbits polític, cultural i terapèutic.

La força crítica i transformadora de Tosquelles en l’època de la Segona República espanyola i posteriorment en la Segona Guerra Mundial són un toc d’atenció i d’inspiració actualment quan la situació general és tan complicada i les alertes sobre la salut mental de la ciutadania són constants. El que sap greu i és vergonyós és la manca de continuïtat i transmissió de tot aquest llegat innovador i sorprenent que va forjar Tosquelles des del moment que es va proposar analitzar les causes socials que estan al fons de la malaltia mental i, a partir d’aquí, transformar la praxi i la institució psiquiàtrica.

Francesc Tosquelles, nascut a Reus, es va formar culturalment i políticament en temps de la Mancomunitat de Catalunya i la República i com a psiquiatre a l’Institut Pere Mata de Reus on ja va formar una comunitat terapèutica. La seva pràctica hospitalària anava vinculada a la seva militància política, a les seves relacions amb les avantguardes surrealistes i al moviment cultural llibertari de l’Ateneu Enciclopèdic.

L’exposició, per tal d’il·lustrar aquest compromís polític i social, recollia una col·lecció de cartells del BOC (Bloc Obrer i Camperol) que sorprenen per la senzillesa i força d’un discurs que, per desgràcia, continua ressonant molt proper i que interpel·la més enllà de la nostàlgia i malgrat el pas del temps.

Durant la República (1931) a Barcelona es situa a prop d’Emili Mira, primer catedràtic de psiquiatria de l’estat i freqüenta el grup de psicoanalistes centreeuropeus, jueus refugiats, del cercle de Freud. Fa servir la psicoanàlisi a partir del 1932, utilitzant la tesi de Lacan, de manera pràctica, per exemple, per a impartir un curs de formació als metges, infermeres i monges.

Tosquelles va fer un gran aprenentatge durant la guerra, lluitant al Front d’Aragó i a Extremadura. Després es va haver d’exiliar al sud de França i al sanatori de Saint Alban comença o, millor dit, continua, la seva revolució de la psiquiatria pel que fa al funcionament del centre psiquiàtric basat en una pràctica que vinculava la política, l’experimentació clínica i la cultura. Hi va estar trenta anys exercint la psicoteràpia institucional.

El sanatori de Saint-Alban, en aquella època tan conflictiva i dolorosa de la guerra mundial va esdevenir un refugi per a persones de la resistència com Georges Canguilhem, mestre de Foucault, i artistes d’avantguarda com Breton i Eluard.

Tosquelles promou la convivència dels interns amb la gent de la pagesia, les monges, el personal mèdic i d’infermeria i així crea un vincle social entre tota la comunitat. Va introduir l’autogestió de tasques, va posar en marxa comissions de les persones malaltes i va incentivar multitud de pràctiques artístiques (teatre, cinema, escriptura, periòdics murals i diaris) i tallers d’ergoteràpia per tal d’afavorir la relació de les persones malaltes i la seva qualitat de vida. Sempre tenia present la formació del personal cuidador. I cal destacar el seu tarannà pragmàtic perquè aprofitava totes les oportunitats que l’entorn li procurava.

L’exposició del CCCB era molt completa i hi havia una part amb una bona selecció de pel·lícules, materials documentals, obres d’avantguarda i objectes creats pels malalts de l’hospital de Saint-Alban. Les manifestacions artístiques portades a terme pels pacients de l’hospital psiquiàtric formen part de la Col·lecció d’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions. L’Art Brut també rep el nom d’Art Marginal perquè és la producció artística que no té contacte amb les institucions artístiques establertes, utilitza materials i tècniques inèdites i reflecteix estats mentals extrems.

Sens dubte són molt emocionants els vídeos amb el testimoni oral de Tosquelles pel que deia i sobretot per com ho deia amb una forta fonètica catalana, tant si parlava en castellà com si parlava en francès, i com teoritzava sobre l’ús de la llengua en la professió psiquiàtrica: “Sempre he tingut la teoria que un psiquiatre per ser bon psiquiatre, havia de ser estranger o fer veure que era estranger. Per exemple, és un coqueteria –no és una coqueteria- que jo parli malament el francès. Aleshores cal que el malalt, fins i tot l’individu normal, que no m’entén, faci un cert esforç per comprendre. Han de traduir.”

Tosquelles torna a Catalunya a la dècada dels anys 60 quan ja havia arribat l’antipsiquiatria que suposava acabar amb la institució de l’hospital psiquiàtric i ell era contrari a això perquè el que volia era transformar les institucions. També són els anys en què s’introdueixen les farmacèutiques als hospitals psiquiàtrics, cosa també contrària a les seves conviccions i experiències.

Per acabar cal dir que Joana Masó, en el llibre, vol destacar la feina coral de Tosquelles, perquè sense la gent que li va fer costat, era impossible portar a terme la seva tasca transformadora de la psiquiatria. Per això és important subratllar la feina i valor de les seves col·laboradores que van des de les monges fins a les prostitutes. Així consten noms com Agnès Masson o Germaine Balvet que van col·laborar estretament amb Tosquelles al sanatori de Saint-Alban i van rebre el seu reconeixement.

L’autora també recull esparses pel llibre, moltes vegades com a peu de fotografies, cites i frases que posen de manifest la genialitat de Tosquelles. Són dites creatives, xocants, suggestives com la que consta com a subtítol de l’exposició: “Com una màquina de cosir en un camp de blat” (inspirada en la foto de Man Ray) o una altra que us deixo aquí per a anar-hi pensant “L’inconscient no existeix. Insisteix, però no existeix”.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Llegir llibres que foren escrits fa cent anys i que no ens han arribat fins ara és una experiència curiosa i encara més si resulta que tenen l’aura de ciència ficció o potser també podríem dir d’utopia. El que cal fer primer és donar les gràcies a la iniciativa editorial que ha fet possible que ara tinguem a l’abast aquest llibre en qüestió. Es tracta de l’obra de Rose Macauly, I tot això. Una comèdia profètica d’editorial Minúscula dirigida per Valèria Bergalli i traduïda per Marta Hernández Pibernat i Zahara Méndez Hernández.

La traducció de la primera part del títol What Not: A Prophetic Comedy planteja problemes i requereix una explicació, però la segona part és molt suggestiva perquè gairebé és un contrasentit pensar en una comèdia que tingui la pretensió de ser profètica i cal dir d’entrada, que fa plantejaments molts seriosos sota una forma volgudament desenfadada.

Emilie Rose Macaulay (1881-1958) fou una escriptora britànica d’una extensa producció de novel·les, biografies, llibres de viatges i assajos. Va començar a publicar l’any 1906 després d’haver acabat els estudis a la universitat d’Oxford. Durant la primera guerra mundial va treballar el departament de propaganda britànic, va ser infermera i funcionària de la War Office i va ser pacifista fins que va deixar de ser-ho a mesura que canviaven les circumstàncies. Tota aquesta experiència està a la base de la comèdia profètica que justament va dedicada als funcionaris.

La novel·la parteix de la feina que es fa al Ministeri de Cervells on els funcionaris tenen molta feina a classificar la ciutadania segons les seves capacitats intel·lectives, fan cursos de formació per a millorar i controlen les relacions entre persones dels diferents grups i posen sancions quan no es compleixen les normes, sobretot pel que fa a la descendència, perquè les criatures d’unions no permeses són abandonades quan les parelles no poden pagar les multes de càstig. Els personatges protagonistes són el ministre i una de les funcionàries d’alt rang que mantenen una relació clandestina amb totes les contradiccions hipòcrites dins del sistema. La situació es fa inaguantable i hi ha una revolta i el ministeri queda pràcticament desmantellat. Tot el conjunt és d’agradable lectura perquè empra un estil àgil i alhora concret en les descripcions i espurnejat en els diàlegs.

Aquí teniu una cita de mostra del que hi ha de seriós i compromès al fons de la “comèdia” que ens fa qüestionar valors i prioritats:

Amb la tesi que la intel·ligència hauria d’evitar la guerra, Macauly dona un visió irònica i satírica de la societat de postguerra. Cal tenir present que aquesta novel·la obre el camí a Aldous Huxley i després a George Orwell. Per una altra banda, no es pot oblidar la vinculació a l’autora amb el grup de Bloomsbury i es parla de la influència que va rebre de Virginia Woolf. I cal subratllar el seu feminisme que traspua constantment en els seus escrits.

Aquest llibre de la Macauly és un tast de la seva nombrosa obra, dins de la qual destaca Les torres de Trebisonda, que està considerada la seva novel·la definitiva i obra mestra pel que té d’autobiografia i d’humor melancòlic.

L’altra utopia, llegida fora de temps, quan ja han passat quaranta-cinc anys de la seva publicació és Las hijas de Egalia, escrita el 1977 i que fou traduïda al castellà per Laura i Raquel Hidalgo i ens va arribar l’any 1993 editada per Horas i HORAS dins de la col·lecció “Todas eran valientes”.

La seva autora és Gerd Mjøen Brantenberg (1941), professora i feminista noruega que va fer estudis d’anglès, història, sociologia i ciència política a Gran Bretanya i a Oslo. Va ser professora a escoles superiors de Noruega i Dinamarca i va tenir responsabilitats sindicals i a la Norvegian Authors’ Union. El 1978, va fundar un Fòrum de dones i literatura per tal d’incentivar que les dones escrivissin i publiquessin.

Gerd Bratenberg del 1972 al 1983 va ser activista feminista a la Women’s House d’Oslo. També va ser promotora de la primera associació d’homosexuals de Noruega, precursora de la Norwegian National Association for Lesbian and Gay Liberation on va continuar lluitant pels drets del col·lectiu LGTBI.

La seva obra comprèn sobretot novel·les, dues obres de teatre i destaca la seva famosa novel·la Egalias døtre / Les filles d’Egalia, que presenta una societat on les dones són el primer sexe i el homes el sexe subjugat. Tots els noms que tenen normalment forma masculina, agafen forma femenina i viceversa.

A Egalia les dones tenen el poder, controlen l’economia i tenen càrrecs al Parlament, mentre els homes es queden a casa, s’encarreguen de les criatures, fan les feines de la llar i pensen en l’amor i la moda.

Aquesta novel·la, de fet, està pensada per a un públic adolescent que quedi xocat per aquest plantejament del “món al revés” que reflecteix com en un mirall la paròdia de la nostra societat patriarcal. Pot semblar un estirabot, però també pot servir per a analitzar la situació dels homes i les dones i fer veure les opressions de les dones i els privilegis dels homes. La sàtira basada en el fet que un home no és res sense la seva dona fa reflexionar sobre la igualtat, la diferència i la injustícia.

El fill de la directora Brava, que té el poder a la família i a la societat, escriu una novel·la per a denunciar la situació discriminatòria que pateix. És interessant com s’incorpora aquesta novel·la del fill Petronio Brava a la novel·la que estem llegint. La novel·la del xicot no resolt evidentment la situació de la revolta masculinista, de la mateixa manera que la novel·la que estem llegint no resolt la revolta feminista dels anys setanta del segle passat.

Aquí teniu una mostra de com sona la paròdia de la novel·la que fa la crítica de la novel·la:

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

La presentació del llibre La gran diferència (amb “gran” escrit més petit) va ser l’última activitat d’aquesta temporada portada a terme conjuntament pel Grup de Coeducació i Pedagogies Feministes i el Centre de Documentació de Ca la dona. Es tracta d’un llibre de Pol·len Edicions en col·laboració amb l’Etnogràfica, amb textos d’Irene Cardona Curcó i il·lustracions de Gemma Zaragüeta Gómez.

Al llarg de la conversa va destacar la sintonia entre les editores, l’autora i la il·lustradora en el procés de gestació del llibre perquè és evident que no és fàcil fer un llibre com aquest, ni per la forma ni pel contingut, amb il·lustracions a tot color que vagin tant d’acord amb el text. Justament el text destaca en tot moment les múltiples diferències entre els lutunis, que és com es diuen els personatges d’aquest món de fantasia, i les il·lustracions han de ser molt creatives i originals per tal de reflectir aquesta diversitat. La gran diferència és un conte sobre l’origen del patriarcat, la desigualtat i les identitats i sobre moltes coses més perquè queda obert a totes les possibles aportacions sobretot de cara a un futur més enllà del patriarcat.

El llibre qüestiona la diferència entre literatura infantil i adulta perquè va dirigit a una franja d’edat tan àmplia, que podríem dir que és per a qualsevol edat. Les criatures miraran els dibuixos i preguntaran, quan siguin més grans en llegiran trossos i demanaran a les persones adultes que els expliquin per què passa el que passa, i ja més grans posaran en comú entre iguals la narració i compartiran les opinions. Aquesta és la previsió de l’autora que ens dirigeix unes paraules, al final del llibre, on planteja si la societat dels lutunis és igualitària i explica què es la diferència versus la desigualtat, què passa amb els dictàmens d’en Machiav que es fa amb el poder, com es construeixen les identitats, què passa amb els cossos diversos, també es fixa en el gènere i el repartiment social del treball. I finalment planteja la gran pregunta: “Fins quan?”

Ara permeteu-me que faci una mirada al passat i recordi un llibre dels anys setanta de molta anomenada en aquella època que té un títol molt semblant i diferent alhora: La “pequeña diferencia” y sus grandes consecuencias. Las mujeres hablan de si mismas. Comienzo de una liberación d’Alice Schwarzer, traduït per Mireia Bofill i publicat per LaSal, edicions de les dones, l’any 1979.

Alice Schwarzer (1942) periodista i escriptora que és considerada una figura històrica del feminisme alemany, l’any 1970 va ser una de les fundadores del Moviment d’Alliberament de les Dones (MLF) a París on alternava el periodisme amb els estudis de psicologia i sociologia. El 1971, Schwarzer es va unir al Manifest de la campanya per la defensa de la legalització de l’avortament a França en què les dones que signaven anunciaven públicament que havien avortat i s’exposaven a ingressar a la presó. Va traslladar aquesta campanya a favor del dret a l’avortament a Alemanya. En 1977 va fundar la revista feminista Emma que des de llavors dirigeix i on ha publicat articles molt polèmics sobre els temes més candents dels feminismes.

El llibre que hem citat es va publicar el 1975, va tenir un gran èxit i fou traduït a onze idiomes. Inclou les reivindicacions pioneres a partir de la vida quotidiana de les dones i del paper de la sexualitat en la lluita feminista.

Reconec que el llibre de La gran diferencia provoca records perquè se li endevina una bibliografia implícita al darrera i això ens porta a altres lectures importants. Per exemple, el fet que es tracti d’un relat que serveix per a explicar el patriarcat remet al llibre clau de Gerda Lerner, La creación del patriarcado.

Gerda Lerner (1920-2013) va néixer a Àustria d’una benestant família jueva que va poder emigrar quan l’annexió i la persecució nazi. L’any 1939 arriba a EEUU. És coneguda i reconeguda com a una gran historiadora amb nombroses publicacions acadèmiques, però també va escriure poesia, ficció, teatre, guions i una autobiografia. Va exercir en diverses universitats americanes i va ser la primera en introduir la branca i el màster de la Història de les Dones i el primer programa de doctorat sobre el tema .

De la seva producció, en aquest context, ens interessa destacar The Creation of Patriarchy (1986), que va ser traduïda per Mónica Tusell i editada per Crítica el 1990. Aquest llibre imprescindible, que li va costar vuit anys de feina, traça els orígens de la dominació patriarcal des de la prehistòria. Aporta evidència històrica, arqueològica, literària i artística per a sostenir la idea que el patriarcat no és un fet natural sinó que és una creació cultural.

Arribades a aquest punt, cal tenir present, molt a prop nostre, una aportació important que l’any 2009 va sorgir de l’associació GEA (Grup d’Estudis Antropològics) dedicada a analitzar teoria feminista i presidida per Victòria Sau que va idear el projecte RPA (Reconeixement, Perdó i Abolició) del Patriarcat.

Victòria Sau (1930-2013) escriptora, psicòloga i activista política feminista tenia el pensament que el Patriarcat és una institució inscrita però que no està escrita com ho està qualsevol Estatut o Constitució. I en aquesta línia, va sorgir la idea d’un projecte de fer un Procés al Patriarcat per a donar-li categoria pública. Per això es va dirigir la proposta a la institució política més global, l’ONU, perquè, en algun moment, es fes un acte on quedés constància del reconeixement dels greuges infligits a les dones en tots els temps i llocs fins al dia d’avui i d’aquesta manera quedés establerta, mitjançant una Declaració, l’existència del Patriarcat i la seva imminent Abolició. I a partir d’aquest punt, tots els actes que tinguessin connotació patriarcal haurien de ser considerats fora de la llei.

Per donar empenta al projecte primerament es va confeccionar una web explicativa del projecte, en diferents llengües i es va enviar arreu per a obtenir firmes. Gairebé 250.000 firmes de 61 països varen consensuar-lo.

En el marc del II Congrés de Dones de Barcelona del 2009, aprofitant la presència d’autoritats internacionals es va fer lliurament del projecte amb la llista.

I malauradament aquí va acabar el projecte, que no va tenir la mediació esperada i no va anar més enllà de la pedagogia que es va fer arreu quant a divulgació de conceptes explicatius.

La font de tota aquesta informació és Dolors Reguant que va ser la curadora fidel i entusiasta del projecte.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

20 de juliol de 2022

Enguany el curs s’ha acabat malament, no es pot dir d’una altra manera i, el que és pitjor, és que sembla que el proper ja està anunciat que començarà també malament. Els motius passats, presents i, pel que sembla, futurs s’han airejat del dret i del revés i les retallades heretades i acumulades, el COVID, la presa de decisions precipitades i la falta de comunicació han provocat un desgavell i garbuix, per ara, difícil d’aclarir.

Les companyes que formem el grup de Coeducació i Pedagogies Feministes de Ca la dona estem més que preocupades perquè, encara que algunes estem ja jubilades, unes altres estan en actiu a escoles i instituts i fem pinya de sororitat davant les dificultats que presenta a hores d’ara la tasca docent.

El grup ha acabat el curs fent l’autoavaluació corresponent i decidint demanar una entrevista amb la Consellera d’Igualtat i Feminismes. Entre totes nosaltres comptem amb molts anys d’experiència i coneixem bé quines circumstàncies impedeixen que es facin realitat les lleis, les normatives i els protocols que existeixen a favor de la coeducació, la igualtat d’oportunitats, la prevenció de la violència, la formació afectiva i sexual, l’orientació professional no estereotipada i la resta de qüestions vinculades interseccionalment al fet coeducatiu. Cal valorar críticament com va la formació del professorat, què passa amb les persones referents de coeducació als centres, quin és el paper que ha de tenir la inspecció, quins canvis curriculars serien pertinents i així anar revisant la resta d’aspectes. Per tot això hem demanat l’entrevista perquè la nostra esperança és que la Conselleria d’Igualtat i Feminismes vetlli per tal que s’avanci en Coeducació i proposi i impulsi iniciatives que ajudin a fer-la realitat, promovent així una veritable educació de qualitat.

Per una altra banda, ja que estem en un bloc del Centre de Documentació, cal dir que durant el curs, com a Feminari de Coeducació i Pedagogies feministes, vinculat a l’ICE-UB, hem llegit i comentat un parell de llibres de bell hooks més que recomanables.

Arran de la seva mort, bell hooks s’ha convertit en una autora de la qual tothom parla i a la qual s’han dedicat actes específics, quan, en realitat, abans no havia tingut aquest merescut ressò. De la seva obra el que destaca sobretot és el discurs en primera persona, escrit des de l’experiència i la pràctica quotidiana com a mestra feminista que reclama constantment la relació entre educació i justícia social que comença per vèncer les opressions de gènere i, de retruc, comporta també el rebuig de la resta de discriminacions socials. De la seva formació destaca la importància de l’esperit crític que és el que la va ajudar a sobreviure al racisme, al sexisme i al classisme, perquè amb l’esperit crític es pot arribar a l’autorealització i a l’autodeterminació. També és important recordar que no cal ser intel·lectual o acadèmica per a comprometre’s amb el pensament crític.

Les mestres i professores feministes tenim un llarg camí recorregut en aquest sentit de vincular pràctica i teoria sempre a favor de l’alumnat i de la societat en general. Per això la lectura de bell hooks ens és tan propera i ens compensa dels esforços i ens dona arguments i força per a continuar.

L’exercici que fa bell hooks de recordar l’educació que va rebre, ens portaria a les dones de la meva generació a rememorar experiències negatives de l’educació nacional-catòlica del franquisme i, en conseqüència a enyorar el record de les mares que van poder viure el goig de l’educació en llibertat, malgrat la guerra, en les escoles del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU).

Parlant dels records de les mares, he d’agrair profundament a Adelina Inglés Roca, psicopedagoga jubilada, que hagi volgut compartir un document excepcional degut a l’excel·lent memòria de la seva mare Adelina Roca Pons.

Adelina Roca Pons, nascuda a Barcelona l’any 1926, al carrer Progrés prop de la plaça del Diamant va anar l’any 1937 a una escola del CENU del carrer Provença, que abans havia estat un col·legi de monges, sembla que es deia “Lina Odena” i que tenia un hort.

Les vivències a l’escola d’aquella nena de deu anys foren tan positives i fortes que més de vuitanta anys més tard encara recorda i canta amb entusiasme l’himne del CENU.

El Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) fou una institució que va ser creada el 27 de juliol de 1936 a Barcelona, quan s’havia produït el cop d’estat franquista i justament va sorgir a partir de la revolució social que va seguir a l’ofegament de la rebel·lió militar. El seu objectiu era organitzar el nou règim docent i qui va impulsar el projecte va ser el seu primer president Joan Puig i Elias.

Es va crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat, per tal d’assegurar que es pogués arribar des de l’escola primària als estudis més superiors segons la capacitat. Va haver-hi canvis en la legislació perquè l’objectiu era un Pla General d’Ensenyament amb aspectes molt innovadors com el plantejament d’un cicle comú d’estudis obligatoris unificat des de l’escola bressol, la relació de l’ensenyament primari i secundari, una solida formació humanística en tots els estudis universitaris inclosos els tècnics, la integració de l’alumnat amb necessitats especials, la cura dels aspectes psicopedagògics i d’orientació professional… El criteri fonamental era evitar tot perill de segregació i de fractura social. Es promou generalitzar l’ensenyament renovat, inspirat en l’Institut Rousseau de Ginebra i aportacions de Montessori, Freinet i Decroly, ja que es tracta de reemplaçar l’ensenyament tradicional, autoritari per una pràctica docent activa, interactiva, social i més amena en aplicar els principis de la psicologia del desenvolupament. Es tractava de fer una revolució social basada en canvis pedagògics.

Quan es parla d’alternatives escolars, tinc la sensació que es parla prou de Ferrer i Guàrdia i l’ “Escola Moderna” i que, en canvi, resta oblidada la figura de Joan Puig Elias (1898-1972) que va ser promotor i president del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). De fet, el mestre Joan Puig Elies es pot considerar un continuador de Ferrer i Guàrdia perquè la seva pedagogia posava la criatura al centre de l’ensenyament, educava raó i sentiments i tenia sempre present el contacte amb la natura.

Afiliat a la CNT des de la seva joventut, va presidir a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d’intel·lectuals i Professionals Liberals de Barcelona. Va ocupar diversos càrrecs a l’ajuntament i al Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad i va col·laborar en revistes i llibres.

Dissolt del CENU per la victòria franquista, Joan Puig i Elias va haver d’exiliar-se a França on va ser internat en diversos camps de concentració. A França va col·laborar amb la Resistència. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tot el país. El 1952 s’embarcà cap a Amèrica i, després d’un temps a Venezuela, s’instal·là a Porto Alegre (Brasil) per continuar amb l’ensenyament.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

12 de juliol de 2022

Tinc una amiga que, quan les coses se li ajunten com per casualitat, diu “Todo me coincide” i això és el que em va passar quan al Centre de documentació vàrem rebre el llibre de Rosa-Elvira Presmanes Garcia, Dones i mitocondris. La força del llinatge matern. L’autora és molt generosa i sempre ens fa arribar els seus llibres, molt interessants i curiosos.

Amb el llibre a les mans, la meva germana va recordar que Encarna Sanahuja Yll, prehistoriadora feminista, ja feia anys li havia parlat de la importància dels mitocondris per a fer el seguiment de la genealogia femenina.

Uns dies després, una companya del Centre de documentació va assistir a una lectura de tesi que justament era sobre els mitocondris o sigui que ja eren massa coincidències i calia que escrigués, des de la ignorància, alguna cosa sobre els mitocondris.

El record de la meva àvia materna sempre m’acompanya i ara m’he assabentat que potser és pels mitocondris que em va traspassar i és per aquí per on vull començar, perquè el que em va impressionar del llibre d’Elvira-Rosa Presmanes és el que explica sobre les àvies argentines de la Plaza de Mayo que indirectament i directament varen impulsar l’estudi dels mitocondris. Elles pensaven que si es podia provar la paternitat també podria ser possible provar el lligam genètic amb les àvies i així buscar, trobar i reconèixer els fills i les filles de les seves filles.

Fou una excepcional genetista nord-americana, Mary Claire King (1946), qui va treballar fins assolir trobar l’ADN mitocondrial que s’hereta només per línia materna, de manera que cada fill o filla tenen la mateix seqüència mitocondrial que la seva mare i ,per tant, de la seva àvia materna. Així es pot oferir una evidència de la identitat d’algú. Els altres descobriments de Mary Claire King com la identificació dels gens del càncer de mama o com la demostració que els humans i els ximpanzés som genèticament idèntics en un 99%, sens dubte, són també molt importants i mereixen el nostre agraïment.

El llibre de Rosa-Elvira Presmanes Garcia es centra en la matrilinealitat i insisteix en la força indestructible de la vida i en la importància de la cooperació en forma de xarxa simbiòtica. Els seus plantejaments feministes donen protagonisme a les dones no tant sols pel que fa al manteniment de la vida sinó també als models civilitzadors alternatius als patriarcals. Dit amb les seves paraules (p. 161-162): Els mitocondris, des de les cèl·lules del nostre cos són el fil misteriós que uneix les generacions i que ens nodreix de força vital. Són la mateixa simbiosi que ens entrelliga en un mateix tapís, però alhora disposem d’una escletxa d’autoconsciència, d’un espai de lliure voluntat per repensar-nos i repensar el nostre model social de convivència, vers comportaments ètics més afins a la pròpia naturalesa, a la seva capacitat de cooperació i simbiosi, de la qual som part vivent.

El llibre va encapçalat per un pròleg de Francesca Molero Rodríguez, una professora universitària, especialitzada en sexologia i que pertany a diverses entitats d’aquest camp mèdic. A la seva presentació és molt clara quan diu que quan parlem de ciència, ho equiparem a veritat objectiva, neutralitat, etc., sense ser a vegades massa conscients del fet que el que entenem com a ciència està basat en la formulació i verificació d’una hipòtesi generada per una persona o un grup socialitzat i sexualitzat (p. 12).

En aquesta mateixa línia s’expressa a l’epíleg Glòria Garrabou Tornos, també professora de la Facultat de Medicina i investigadora del Laboratori de Recerca Muscular i Funció Mitocondrial. Diu que com a coneixedora de com n’és de necessari implementar la visió femenina en el nostre entorn immediat (social, cultural, polític, biomèdic) i com apassionada del món mitocondrial (en sóc tan fan que he dedicat la meva vida professional al seu estudi), no m’hauria d’estranyar que altres persones com la Rosa-Elvira se’n facin ressò i s’encomanin també d’aquesta passió (p. 169).

Bé, potser ara ja totes, si no ens som fans, sí que estem interessades pels mitocondris, però encara ens falta com a conclusió, una lliçó de divulgació. Justament Laura López Molina, autora de la tesi que hem citat al principi, biòloga dedicada a l’estudi dels mitocondris en les malalties neurodegeneratives va participar en un programa televisiu explicant de manera molt entenedora perquè els mitocondris són tan interessants.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

29 de juny de 2022

Quan em vaig assabentar, fa quinze dies, de la mort d’Aurora Altisent i Balmas (1928-2022), vaig anar a buscar entre els llibres preferits de la meva mare, una barcelonina entusiasta de la seva ciutat, perquè sabia que trobaria els que havia publicat l’editorial Lumen els anys 1975, 1979 i 1984 amb els dibuixos incomparables de l’Aurora Altisent.

Faré donació al Centre de documentació de Ca la dona dels llibres d’Aurora Altisent, Barcelona tendra i Botigues de Barcelona, amb textos d’Alexandre Cirici i Pellicer, i Salons de Barcelona amb textos de Josep Maria Carandell, tots ells dissenyats per Toni Miserachs, unes veritables joies que val la pena compartir.

Aurora Altisent Balmas va començar la seva formació artística amb la seva mare Carme Balmas (1884-1978). Com sempre passa, quan s’arriba a quest punt cal fer un salt enrere i seguir la pista de Carme Balmas que era filla d’una família benestant, va estudiar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja i va ampliar estudis amb mestres pintors de l’època i va col·laborar en exposicions col·lectives. Després individualment, l’any 1917, va exposar a les Galeries Laietanes amb la seva amiga també pintora, Lluïsa Altisent Ceardi (1895-1926) que seria la seva cunyada i per tant, la tia d’Aurora Altisent.

La foto de Carme Balmas i Lluïsa Altisent es va publicar a Feminal que les presentava, igual que altres publicacions de l’època, com dues pintores ben formades i amb un futur prometedor. No ens sorprèn que aquestes artistes hagin passat desapercebudes, ja sabem com ha estat la història de les dones creadores artistes en el nostre país, per això és important recuperar la genealogia i treure-les de l’oblit.

Aurora Altisent, seguint l’exemple de sa mare, continuà la seva formació amb altres pintors i des del 1948 participa en nombroses exposicions col·lectives fins que l’any 1956 fa la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes on ja hem vist que havien exposat també la seva mare i la seva tia. A més de la pintura també practica l’escultura però amb menys freqüència.

A partir del 1972 fa un tomb en la seva concepció estètica i comença a emprar el dibuix de línies molt depurades, gairebé de manera exclusiva. Els seus magnífics i detallats dibuixos dels espais més significatius de la ciutat de Barcelona la converteixen en un testimoni excepcional que il·lustra la crònica de la ciutat.

A part de Lumen, va il·lustrar llibres de l’editorial La Galera, Tusquets Editors, Edicions 62, Editorial Teide, Editorial Onda, Edicions Proa, Editorial Regàs, Sd Edicions, RqueR Editorial, Lunwerg. I podem veure obra d’Aurora Altisent al Museu Episcopal de Vic, al Museu de L’Hospitalet de Llobregat i al Museu d’Art de Sabadell.

Remirant els llibres il·lustrats pels dibuixos d’Aurora Altisent, he decidit destacar el que dedica a les botigues de Barcelona, perquè de tant en tant surt a la premsa que han tancat alguna botiga emblemàtica de la ciutat i que in extremis s’ha hagut de fer una llista per a protegir els comerços significatius que resten. Podem repassar la llista de botigues que surten al llibre i veure quines encara podríem visitar.

Aquests establiments són importants per la seva història i les anècdotes i curiositats que han succeït en el seu espai. A més són una mostra de la diversitat comercial de la vida de la ciutat en altres moments i de quina força té o no té el relleu generacional per a mantenir-ne la continuïtat.

Per a completar el llibre de l’Aurora Altisent podem revisar la programació de Betevé que, en col·laboració amb la Regidoria de Comerç, va fer una sèrie de deu reportatges sobre altres botigues especials: La Manual Alpargatera, Pastisseria Montserrat, Joieria Roé, Drogueria Rovira, Los Caracoles, Ganivetaria Roca, El tío Ché, Farmàcia Guinart, Gèneres de punt La Torre, Editorial Boileau.

Si pensem en botigues més quotidianes, per a dir-ho d’alguna manera, aleshores hem de llegir el llibre d’Inés Butrón, Colmados de Barcelona historia de una revolución comestible (SD Edicions, 2019).

De fet, la llista és llarga i la desaparició d’aquestes botigues o els canvis que pateixen en la seva forma i contingut van canviant la fesomia de la ciutat i els comentaris nostàlgics del veïnat són constants. Hem de recordar també la Cistelleria Castell, el colmado Quílez, els magatzems El Indio i tants altres que, malgrat la possible protecció, no poden subsistir en un entorn hostil, no poden vèncer els canvis dels temps, les pujades de lloguer i altres imponderables que comporta la globalització i que ens aboca a la uniformització dels espais comercials urbans que fa perdre la personalitat de les ciutats i dels seus barris.

I per acabar, quan passem pel passeig de Gràcia tinguem un record per a Vinçon, un comerç que té una història que comença el 1935, però que el 1967 enceta la seva etapa més creativa que el va portar a aconseguir un prestigi reconegut en el consum de disseny contemporani per a la llar. Va resistir fins el 2015. Per sort tenim el llibre d’Oriol Pibernat i de María José Balcells que dona testimoni de la seva realitat a partir de l’arxiu de la botiga que es troba en el Centre de Documentació del Museu del Disseny, una mostra del servei que fan els arxius.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista