[Primera part]
Últimament sembla que van sortint molts llibres dedicats a donar a conèixer dones il·lustres, n’hi ha per a tots els gustos i són reculls fets per èpoques, per països, per especialitats i també se’n troben dirigits a públic infantil i juvenil.
Aquestes antologies o florilegis de dones excepcionals tenen una llarga tradició i sempre al darrera cal endevinar-hi algun interès més o menys confessable que tant pot ser temps enrere en negatiu, per a promoure un determinat model de dona o actualment, per sort, en positiu, per a fer veure la pluralitat i diversitat de dones que han fet aportacions importants a la societat.
Ja he dit que aquests catàlegs de dones venen de lluny, de fet, des de l’Antiguitat, però ara ens plantem al començament del segle XV, al pas de l’Edat Mitjana al Renaixement, per a presentar un llibre excepcional, El llibre de la Ciutat de les Dames de Christine de Pizan que ha publicat últimament l’editorial Cal Carré millorant la traducció que vaig fer, l’any 1990, per a les Edicions de l’Eixample. Ja sé que sembla que sigui allò de “vinc a parlar del meu llibre”, però és que el llibre s’ho mereix.
Christine de Pizan està considerada la primera autora professional en francès. Gràcies al seu pare Christine va rebre una bona educació que ella mateixa diu que hagués pogut ser més àmplia i profunda si no hagués comptat amb l’oposició de sa mare que desitjava per a ella una formació de dona tradicional i estereotipada. Es va casar als quinze anys amb Étienne Castel, un jove gentilhome notari i secretari del rei. Però la vida de Christine de Pizan va canviar amb la mort dels homes de la família, de tal manera que ella mateixa en el seu llibre Le Livre de la Mutation de Fortune diu “vaig experimentar que m’havia convertit en un home de debò”. La consciència d’aquesta metamorfosi és l’assumpció dels canvis que suposa haver-se d’encarregar de diversos negocis financers i jurídics sense comptar, com a dona, amb els recursos necessaris i subvertint el rol que esperava d’una òrfena i vídua.
A partir d’aquí comença la seva trajectòria literària que al llarg de vint anys d’activitat ininterrompuda va donar com a fruit una obra considerable i molt variada: tractats de filosofia, de política i de moral, obres històriques, alguns centenars de poemes i diverses epístoles.
Pel que fa al detonant que la porta a escriure l’any 1405, Le Livre de la Cité des dames que és el que ara ens interessa és la Querelle du Roman de la Rose del nom de l’obra causant de la polèmica. I el significatiu és el fet que Christine de Pizan entra en el debat perquè és una obra plena de maledicències contra les dones. Reacciona enfront de la literatura misògina que es repetia incansablement des de l’Antiguitat i que durant tota l’Edat Mitjana té una expressió generalitzada en les manifestacions de la literatura popular i culta. Aconsegueix derivar la polèmica i convertir-la en la Querelle de Femmes de tal manera que aquesta controvèrsia s’anirà allargant pràcticament fins arribar a la Revolució francesa.
A les escenes inicials de l’obra, l’autora es presenta ella mateixa i mostra el seu desànim davant de les lectures misògines que l’envolten. A continuació entren en escena les figures al·legòriques, protagonistes de l’obra: la Raó, la Rectitud i la Justícia. Aquestes tres dames se li apareixen, la consolen, desqualifiquen els textos misògins i l’autoritat dels seus autors i li fan una proposta engrescadora:
Aquesta ciutat en defensa de les dones, Christine de Pizan la presenta com una ginecotopia, una utopia feminista, que es construeix en tres etapes a partir de la conversa i la discussió amb les tres dames, de manera que el llibre té tres parts.
A la primera part amb ajuda de la dama Raó va contestant les crítiques misògines més esteses. Aquesta part, que és la que fonamenta la ciutat, està dedicada sobretot a presentar les dones poderoses, tant pel que fa a la seva capacitat de governar com a la seva força física i també passa revista a les dones amb dons naturals per les ciències i els invents.
El llibre segon, producte de la conversa entre l’autora i la dama Rectitud passa revista als casos de dones que demostraren el seu amor filial cap les seus pares i entra a refutar tots els arguments anti-matrimonials tan forts en aquells moments. Aporta exemples d’esposes fidels als seus marits, discretes excel·lents conselleres. Continua defensant amb proves la castedat de les dones, la seva força de caràcter, la seva generositat i el seu bon gust natural enfront de l’acusació de coqueteria. D’aquest conjunt, sens dubte destaquen els casos de Lucrècia, Galàcia i les sicàmbries per la contundència de l’exemple i de l’argument en contra de la violació. Desgraciadament és tan actual encara la misogínia al voltant de la violació que l’editorial va voler destacar-ho i, per això, acompanya el llibre amb una faixa que diu com a reclam: “El primer NO és NO de la història”.
A la tercera part del llibre La Ciutat de les Dames hi ha un canvi de sintonia, ja que la dama Justícia porta a la ciutat, ja construïda, les dones il·lustres que l’habitaran, encapçalades per la Verge Maria i així comença una sèrie de verges màrtirs, I el llibre acaba amb un capítol que és una espècie de recapitulació on l’autora ofereix la seva obra, la seva ciutat, com a refugi a totes les dones. S’imposa la realitat i consola les dones casades i les anima a perseverar en el seu estat i posa en guàrdia les verges i les vídues contra els enganys seductors dels homes.
Christine de Pizan per a fer el seu catàleg de dones il·lustres, en cita més de cent, utilitza fonts com el De claris mulieribus de Boccaccio, però les supera en escreix per la seva identitat de dona i per la tesi feminista de la seva obra, de manera que aconsegueix l’originalitat que venç l’androcentrisme vigent.
I pel que fa a la influència i la divulgació del Llibre de la Ciutat de les Dames al llarg dels segles, la figura de Christine de Pizan i la seva obra han seguit els alts i baixos del feminisme i en els moments més significatius sempre ha “ressuscitat” i ha servit per a reforçar el moviment mitjançant el coneixement d’una genealogia imprescindible per a avançar a favor de la dignitat i la llibertat de les dones.
I no oblidem la dedicatòria que ens ofereix Cristine de Pizan al final de la segona part del llibre:
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
