Recomençar per a recordar què ha passat aquestes vacances.
Recomençar a escriure en el blog del Centre de Documentació de Ca la dona, després de les vacances, no és fàcil perquè sembla que fa com mandra i és com si el mecanisme s’hagués mig rovellat. Però en aquest cas no és perquè no hagin passat coses interessants i importants des del punt de vista dels feminismes. Justament els mitjans de comunicació de tota mena i les xarxes socials han anat plenes de Barbie i de les campiones del món de futbol i ha passat més desapercebut el comiat el 10 d’agost de Michela Murguia. És evident que en el context d’aquest blog cal començar per recordar l’autora sarda.
Michela Murgia (1972-2023) escriptora, dramaturga, crítica literària i tertuliana televisiva és sobretot coneguda per la seva obra L’accabadora guanyadora de nombrosos premis. Va ser una dona compromesa d’esquerres, feminista i partidària de l’independentisme sard.
Els seus pares tenien un restaurant però el fet de convertir-se en fill’e anima dels Sanna, un matrimoni sense fills, va fer que sortís de l’illa i pogués estudiar. La seva formació va ser de base catòlica i cursà estudis de teologia, va fer de mestra de religió i exercí de monitora i animadora de l’Acció Catòlica. Va fer de tot per a guanyar-se la vida i això li permeté reflectir en els seus escrits una varietat d’experiències laborals i de reivindicacions.
La seva novel·la L’acabadora (2009) ha estat un èxit arreu perquè reflecteix la vida de la Sardenya dels anys cinquanta i aporta elements etnològics de primera mà com l’acord d’adopció pel fet de ser ella mateixa fill’e anima i els seus avantatges. La protagonista té una mare d’adopció que encarna la tradició o potser el mite de l’accabadora que és qui té la capacitat de discernir quan arriba el moment d’actuar a favor d’una mort digna. Està ben explicat, de manera neta i senzilla, el dilema d’aquesta presa de decisió. Aprofitem per recordar que tenim companyes feministes que són activistes en el tema del dret a la mort digna i a l’eutanàsia i que, per sort, últimament s’ha legislat sobre aquesta qüestió.
Potser Michela Murguia aquesta última temporada és més coneguda pel seu assaig Instruccions per fer-se feixista que es tracta d’un text irònic sobre les trampes ideològiques de l’ultradreta i que s’ha convertit en un monòleg que interpreta l’actriu Mercè Arànega. De fet, és una provocació per a denunciar l’augment del feixisme actualment a Europa i arreu.
En parlar d’una autora sarda no puc deixar de recordar Grazia Deledda (1871-1936) novel.lista i poeta guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1926. Era de família petit burgesa de l’illa i va començar a escriure relats a revistes. Comença a ser coneguda per la seva obra Ànimes honestes,(1895) i la crítica comença a interessar-se per les seves obres que es basen en vivències poderoses d’amor, dolor, mort, culpa i fatalitat amb un fort vincle entre llocs i persones, entre els estats d’ànim i el paisatge.
No hi ha dubte que aquest tipus de literatura ressona a l’obra de Caterina Albert i precisament hi ha un paral·lelisme evident per època i per sensibilitat de tal manera que Josefa Contijoch i Neria De Giovani van estudiar de manera comparativa ambdues autores a Màscares sota la lluna: Víctor Català (1869-1966) Grazia Deledda (1871-1936).
(I des d’aquí un record de reconeixement a Josepa Contijoch que pateix una llarga malaltia)
Ja us haureu adonat que no tinc temps ni espai per a parlar de les altres dues notícies de l’estiu però segur que, de fet, no cal perquè en teniu molta informació ja que, com he dit al començament, els mitjans han fet la seva feina amb escreix
De tota manera crec que cal fer la recomanació que no us perdeu Barbie, pel·lícula dirigida Greta Gerwig i escrita por Gerwig y Noah Baumbach. Hi ha molt rosa xiclet i molt plàstic, però també hi ha un rerefons interessant que permet fer diverses lectures crítiques feministes. Les companyes del grups de Coeducació i Pedagogies feministes de Ca la dona hem anant recollint material per a fer un dossier i poder estudiar el fenomen Barbie tenint en compte la història que la nina ja portava al darrera i que ara ha pres altres dimensions gràcies a la pel·lícula “compromesa” de Greta Gerwig.
Sobre l’altre fenomen de masses que és el fet que hagi guanyat el Campionat del món de futbol femení l’equip de jugadores del país, fins aquí tot seria satisfacció i felicitacions, però… ja sabíem, i ara sembla que ja ho sap tothom, que l’esport no és un àmbit “amable” per a les dones i que la discriminació, la misogínia, l’homofòbia i l’abús estan a l’ordre del dia especialment en esports espectacle com és el futbol on domina el poder i els diners i altres interessos.
En aquest cas l’abús (o potser caldria qualificar-ho d’altra manera) que va patir la jugadora Jennifer Hermoso Fuentes per part de Luis Manuel Rubiales Béjar, president de la Reial Federació espanyola de Futbol, ha estat el detonant de la denúncia social a un acte de violència masclista que per sort està tenint la resposta de rebuig que mereix.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
