Les exposicions del CCCB resulten molt interessants i no cal dir que el públic les segueix amb entusiasme. Així va ser en el cas de l’anterior dedicada a la Intel·ligència Artificial i això és el que està passant ara amb Subúrbia. La construcció del somni americà. No és d’estranyar aquest interès generalitzat perquè ja fa molt i massa temps que estem, en molts sentits, en l’òrbita dels Estats Units.

L’exposició molt completa i ben documentada tracta com diu el títol de la forma que pren el somni americà sobretot al final de la segona guerra mundial quan tornen els veterans de la guerra, però comença buscant els antecedents en les formes dels barris residencials del segle XIX i amb la importància dels desplaçaments en ferrocarril i sobretot en cotxe.

Al llarg de l’exposició es fa un exhaustiu relat del context econòmic, polític i social que promou aquesta forma de vida idealitzada de la casa unifamiliar amb jardí i piscina a les afores de les ciutats arreu dels Estats Units per a viure idíl·licament i com es converteix en un malson sobretot per a les dones.

Nosaltres ens hem afartat de veure en els mitjans de comunicació sobretot de cinema i publicitat aquestes grans cases amb els seus garatges imprescindibles on les famílies tenen  més d’un cotxe per a desplaçar-se a comprar o entretenir-se. Es tracta de famílies tradicionals que a més es relacionen amb les del veïnat que són semblants per no dir igual que elles.

Aquest desig d’un lloc tranquil i segur, a prop de la natura comporta un model urbanístic amb importants aspectes contradictoris com és la segregació social, ètnica i de gènere  que deriven en la paranoia de la seguretat i en el consum insostenible d’energies.

Sobre la seguretat, crida molt l’atenció l’acumulació d’armes que arriben a tenir algunes de les famílies i els refugis que construeixen per por als desastres de tot tipus.  Per una altra banda també impressiona un vídeo fet de una selecció d’escenes de pel·lícules on surten dones soles esporuguides en aquestes cases aïllades.

No per vist i sabut deixa de causar menys impacte veure exposat tot el material  documental històric, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians que recullen tots els diversos aspectes d’aquest model urbanístic tan arrelat al món occidental i que, de retruc, ens porten a plantejar-nos com vivim i com volem viure.   

Malgrat que l’exposició sembla que mostra exclusivament el model estatunidenc també hi ha una part dedicada a les urbanitzacions al voltant de Barcelona i Madrid. A Catalunya és interessant recordar que “la caseta i l’hortet” va ser una expressió popularitzada per Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República, que formava part del seu projecte polític perquè tothom pogués gaudir d’una casa i un petit terreny en propietat, com a mostra del benestar i progrés. Avui les urbanitzacions no tenen res a veure amb aquell ideal i la seva deriva sociològica és objecte d’anàlisi i estudi.

I el que cal destacar des del punt de vista feminista és el reconeixement que a l’exposició, mitjançant la reproducció d’una entrevista, es fa a Betty Friedan (1921-2006), l’autora de Mística de la feminitat, obra de referència del moviment feminista, publicada l’any 1963.

Quan Betty Friedan es va quedar sense feina, va passar un qüestionari a les seves antigues companyes d’estudi i va descobrir que compartia amb la majoria de dones la insatisfacció per la vida que portava. Va realitzar més qüestionaris, va consultar experts i va trigar cinc anys a redactar La mística de la feminitat.  En aquesta obra analitzava el paper de les dones de classe mitjana, moltes vivint en urbanitzacions, convertides en mestresses de casa  i sense recursos propis,  depenent del marit. Exposava que” la mística femenina” és una manera de sotmetre les dones. La seva proposta evident és que les mestresses de casa han de treballar i aconseguir mitjans propis que les portin a la seva independència dels marits i dels fills, sense sentir-se culpables. El llibre va tenir una entusiàstica rebuda i va ser premiat amb el premi Pulitzer i Betty Friedan va continuar escrivint articles i llibres tota la seva vida. 

El 1966 va fundar la National Organization for Women (NOW), una organització on es van integrar diversos col·lectius feministes i, per una altra banda, en aspectes concrets, no va estar exempta de crítiques de sectors feministes.

A l’exposició hi ha una part dedicada a les novel·les que tenen una ambientació en les urbanitzacions o que plantegen arguments derivats de les problemàtiques que generen. Hauríem de repassar quins d’aquests llibres tenim a la Biblioteca de Ca la dona. Fent una ràpida ullada, em va semblar que molts no han estat traduïts. Jo, en canvi, recordava  Mujeres  (The Women’s Room) de Marilyn French (1929 –2009), una escriptora feminista estatunidenca.

Aquesta novel·la, que segur que està a la biblioteca de Ca la dona (Ed. Argos Vergara, Barcelona, 1978) , justament narra la vida d’un grup d’amigues dels anys 1950 i 1960 amb tots els detalls de la seva vida quotidiana a casa, a la universitat i dins del moviment feminista de l’època.

A continuació cito un parell de fragments (segons la traducció d’Iris Menéndez)  per veure com descriu Marilyn French les urbanitzacions i les dones que hi viuen.

Meyerville era una especie de gueto de diversas clases, en un mundo compuesto de pequeños enclaves destinos a aislar clases y colores, ancianos y enfermos, entre sí. Había gran cantidad de idénticas casitas, cada una con refrigerador, horno, lavadora y patio cercado (p. 77).

Con frecuencia se señala que las mujeres de los suburbios, como las de la antigua Grecia, están encerradas en el hogar y durante el día sólo ven niños. Las griegas veían a los esclavos, que podrían haber sido gente interesante. Pero las mujeres de los suburbios se tienen a sí mismas (p. 79).

Ho deixo aquí, perquè parlar d’urbanitzacions seria també parlar de la crisi de l’habitatge i de la construcció i això ja és una altra cosa més dramàtica  i que ens porta més enllà del comentari d’una exposició.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Janette Winterson en el llibre que comentava en l’entrada anterior sobre la Intel·ligència Artificial, per tal de contrarestar tanta intel·ligència, acaba citant la Divina Comèdia de Dant (p. 331):

La curiositat m’ha portat a voler localitzar la cita de la Divina Comèdia i aquí ha començat el meu vagareig mental. Resulta que, fins on arriben els meus records de nena de tres anys, la meva àvia, en comptes d‘explicar-me un conte abans d’anar a dormir, agafava el llibre de La Divina Comedia de l’Editorial Maucci (1941) amb il·lustracions de Gustave Doré i me l’obria per les pàgines del Paradís on hi havia uns dibuixos plens d’àngels. Calculo que aquestes imatges em devien impactar i sempre més he conservat el llibre.

I a partir d’aquest record, els àngels han agafat el protagonisme d’aquest text que esteu llegint. A més a més l’altre dia en un aparador del passeig de Gràcia vaig veure una jaqueta amb unes grans ales de lluentons a l’esquena i aleshores també vaig recordar que a l’estiu a la platja havia vist que la jove d’una amiga meva portava dues ales tatuades a l’esquena. Els àngels ja se sap que són uns éssers (ho dic així, tenint en compte el misteri del sexe dels àngels) representats amb ales.

El nom d’Àngel, Àngela, Àngels és prou popular o sigui que parlar dels àngels em sembla que queda justificat.

Segons el catolicisme, si no hi ha hagut canvis d’última hora, els àngels són éssers espirituals, immortals, que tenen personalitat, acompanyen Déu i la seva existència és una veritat de fe. Tenen diferents categories segons les seves tasques o missions, de les quals la bàsica és el ser missatgers entre el cel i la terra (com l’etimologia del seu nom indica) i per això sembla que cada persona té un àngel de la guarda. Els Arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael són els prínceps dels àngels. Els Principats s’encarreguen de nacions senceres i d’inspirar l’art. Les Potestats s’encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals. Les Virtuts envien la gràcia. Les Dominacions manen sobre els altres àngels. Els Trons tenen l’aparença de rodes d’infinits colors. Els Querubins: són els encarregats dels astres i els Serafins tenen tres parells d’ales i són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.

També cal recordar que hi ha els àngels caiguts i condemnats amb Satanàs o Llúcifer

La veritat és que des del segle XIX pràcticament la teologia no parla dels àngels, malgrat que continuen decorant les esglésies i la tradició popular els té ben incorporats, només cal escoltar Antonio Machín reclamant justament la presència d’angelets negres.

També ha estat inspirador per a parlar dels àngels el fet que, a una amiga, li han regalat un penjoll que és un “reclam d’àngels”. Aquesta peça m’ha recordat el sonall que anys enrere es penjava al coll dels nadons. I si seguim la tradició clàssica, arribarem a la bulla que portaven els nens romans. Tots aquests amulets eren i són per a protegir i portar bona sort.

El reclam d’àngels actual m’ha portat a seguir la pista esotèrica dels àngels com a expressió d’experiències i creences que transcendeixen la realitat coneguda pels humans i aleshores se m’ha obert un món a investigar gràcies al treball final de carrera d’Estudis Culturals a la UOC d’Elisa Pons Guasch sobre Els àngels de la “New Age”, datat el gener del 2008. Es tracta d’una mirada des dels Estudis Culturals sobre la literatura didàctica i les cartes oracle que tracten d’ensenyar a comunicar-se amb els àngels.

La meva curiositat em diu que em caldrà fer una lectura acurada d’aquesta troballa en un àmbit sempre interessant i sorprenent.

No m’oblido de la literatura i, repassant els llibres de la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, trobo el recull de contes de Mercè Rodoreda, Semblava de seda i altres contes (Edicions 62, 1978). Precisament el títol del recull és el de l’últim conte que explica una visita al cementiri amb l’aparició d’un àngel que primer fa por i després resulta acollidor. El conte acaba així:

Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva… no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada…

Sempre em passa que tinc temptacions que no puc vèncer i, en aquest cas, derivades de la meva formació clàssica, o sigui que m’agrada incorporar la imatge dels àngels que custodien el sarcòfag dels Volumni, una obra etrusca (segona meitat del segle II a.C.) monumental i excepcional a l’hipogeu que es troba a Perusa. L’emoció de la visita que hi vàrem fer ja fa anys perdura i la força i seguretat de les figures són reconfortants.

Acabo tancant el cercle del que sé dels àngels tal com he començat amb un record d’infantesa de quan l’àvia ens resava una petita oració de bona nit que deia:

Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia. No em deixis sola que em perdria

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista