Dona, doneta, donassa i un tip de riure

by | des. 14, 2023 | Blog | 3 comments

Quan la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, com cada any, dona a conèixer les paraules acceptades en el DIEC, diccionari usual de la llengua, sempre hi ha polèmiques: unes per qüestions en podríem dir més lingüístiques i altres per qüestions socials. El problema no és tant que una paraula es consideri que forma part del lèxic d’una llengua, en aquest cas de la catalana, sinó la definició, el significat amb el qual aquesta paraula entra en el diccionari.

Aquesta vegada la paraula que ha causat un malestar evident és “tarat, -da” amb la definició “dit d’una cosa afectada per una tara o d’algú que pateix algun trastorn mental”. Està clar que el moviment d’entitats Salut Mental de Catalunya s’ha queixat amb tota la raó, perquè una cosa és que la paraula es faci servir de mala manera i com a insult i una altra és que s’accepti amb aquest significat encara que sigui de manera figurada.

Però no era aquesta la paraula que m’ha portat a escriure aquest blog , sinó “donassa” que s’ha incorporat perquè encara no hi era amb dos significats: el literal, “dona corpulenta, exuberant” i el figurat, “dona, sobretot de l’època contemporània, significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica”. És l’equivalent en femení d’ “homenot”. L’exemple de donassa que apareix al diccionari és Aina Moll i efectivament és un bon model,  però a mi la donassa que em ve immediatament al cap és Maria Aurèlia Capmany i us explico per què.

Una mala passada de la memòria em va portar a buscar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany que recordava que es deia, Dona, doneta, donassa, quan en realitat es diu Dona, doneta, donota. I a més resulta que hi ha dos els llibres amb aquest mateix títol: un de l’editorial Dopesa de l’any, 1976 i l’altre del 1979 de l’editorial Edhasa fet conjuntament amb Avel·lí Artís Gener que aporta els seus dibuixos. El primer és una selecció de textos feministes de la Capmany sobre la història, l’amor, la llei, la feina i el treball, el plet de la petita burgesia, qüestions amoroses i cartes impertinents.

El segon llibre amb el mateix títol, fet amb col·laboració amb en Tísner, és molt diferent perquè el protagonisme és del dibuix i la Capmany és la guionista i és una altra forma de mostrar les discriminacions de les dones i les seves reivindicacions de manera incisiva i irònica. En aquest context s’imposa fer un reconeixement al mestratge de Núria Pompeia com la gran ninotaire feminista, que va excel·lir en aquest gènere.

La confusió de  “donota” per “donassa”” és ben significativa tenint en compte que, en el cas de dona el sufix –ot , -ota és clarament despectiu i no té entrada pròpia, malgrat que sempre es fa servir pensant en una dona de mala vida . En canvi el mateix sufix, aplicat a home, “homenot”, no és despectiu, ans al contrari i té entrada com a tal al diccionari.

A banda d’aquestes consideracions lèxiques i semàntiques que són prou importants, m’ha semblat molt interessant el que diu Maria Aurèlia Capmany a propòsit del llibre/còmic:

 Una de les més grans conquestes de la Humanitat, així amb majúscula, és la rialla. La rialla ens allibera de la por, del domini del fort, del dolor de la injustícia. Per això la comèdia, la burla, la paròdia neix en els camps conreats i suats pel poble. És sabut que els pobles oprimits, les classes oprimides, tot aquell que ha sentit el cop de tralla del poderós s’ha defensat amb la rialla. Les dones hem intervingut sovint en aquesta rialla que esberla les parets de l’opressió. Hem sabut riure del posat solemnial dels mascles investits amb la faramalla del poder i hem sabut riure de les actituds gemegaires del nostre propi sexe. Qui ens podria privar de la rialla? Riem doncs, que la història de la Humanitat és tan sorprenent, és tan injusta que ens dóna material abundant per a la burla i fins i tot la gresca més estripada.

El riure de les dones és important i revolucionari i recordo la força i les conseqüències que té en la història de la filosofia el riure de la noia tràcia segons l’anècdota que explica Plató al seu diàleg Teetet:

Aquí tens, Teodor, l’exemple de Tales, que també observava els astres i, en mirar el cel, va caure en un pou. I es diu que una jove tràcia, amb ironia, es burlava de la seva preocupació per conèixer les coses del cel, quan ni tan sols s’adonava del que tenia davant dels peus. Aquesta burla va molt bé a tots aquells que dediquen la vida a la filosofia.

Aquesta cita ha estat molt productiva per tal d’explicar críticament des dels feminismes la història de la filosofia occidental en què es posa en evidència la generalitzada distracció dels filòsofs de la realitat i l’experiència comú.

I parlant de la teoria que ha generat el riure de les dones també cal recordar el llibre d’ Hélène Cixous, Le rire de la Méduse , traduït com La risa de la medusa per Ana M. Moix amb revisió de Myriam Díaz-Diocaretz, publicat per Anthropos Editorial, el 2001, però, de fet, el llibre original  és de l’any 1975.

Hélène Cixous (1937) és una important i influent pensadora francesa en l’àmbit del postmodernisme i del feminisme. Té una extensa obra d’assaig, ficció i teatre i el llibre Le rire de la Méduse recull assajos sobre l’escriptura, concretament l’escriptura femenina que busca sortir de les regles convencionals dels sistemes patriarcals a la recerca de l’autoritat que permeti assolir la llibertat. Està considerat un llibre de referència del que es podria anomenar la segona onada del feminisme francès.

S’entén que parlo del llibre en aquest cas per a fixar-nos en el títol on apareix el riure d’un personatge mitològic molt curiós i interessant que és Medusa, una de les Gorgones que genera moltes interpretacions. No cal dir que la mitologia clàssica està en el rerefons de la nostra cultura, perviu i resisteix el pas del temps i ens forneix d’elements que ens permeten explicar realitats diverses.

Medusa era molt guapa i la deessa Atenea per gelosia va convertir els seus bonics cabells en serps i va esdevenir un monstre amb uns ulls que petrificaven els mortals que la miraven. La mitologia continua explicant i la psicoanàlisi, com fa amb nombrosos personatges mitològics, continua interpretant. Però el que ens interessa a nosaltres, les feministes,  és “qui riurà l’última”. En els textos de Cixous , la Medusa no se’n riu de ningú, riu senzillament pel plaer d’existir, de poder crear, de poder ser intel·lectual i autora i això és el que sempre ha fet por als homes i els deixa petrificats.

Com sempre hem anat lligant un fet d’actualitat amb llibres escrits per dones i, en aquest cas, amb un somriure reivindicatiu.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Corea està lluny?

by | nov. 22, 2023 | Blog | 2 comments

Sembla mentida com es van relacionant els temes: justament acabava d’escriure sobre el Japó quan vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure una pel·lícula que mig passa a Corea, Past Lives, i va sorgir la connexió entre Japó i Corea. De fet aquest lligam podríem dir que és lògic i obligat tenint en compte la proximitat geogràfica i les difícils, millor dit, les hostils relacions que han mantingut històricament ambdós països.

A principis del segle XX Japó havia envaït Corea després de vèncer una gran resistència que es va estendre també a Manxúria i a Sibèria. El domini japonès fou nefast per les pèrdues de vides, treballs forçats i desplaçaments de la població coreana. La llengua i la cultura coreanes també foren anorreades.

Un del fets més ignominiosos és que entre 50.000 i 200.000 noies i dones principalment de la Xina, Corea i provinents d’altres territoris de l’imperi japonès foren forçades a l’esclavitud sexual per als militars japonesos. Les violacions en les guerres és un fet recurrent que es va repetint i és un horror que esgarrifa ara i sempre. Les dones de confort, dones de conhort o dones de consol és l’eufemisme que es fa servir per designar les dones que van ser forçades a prostituir-se i a l’esclavitud sexual als bordells militars japonesos durant la Segona Guerra Mundial. El govern japonès no va demanar disculpes oficialment i pública per aquests fets fins l’any 2015. Aquest reconeixement, Corea l’estava esperant des de feia molt de temps.

Després de la Segona Guerra Mundial i de la desfeta del Japó, Corea queda dividida al llarg del paral·lel 38, amb el nord sota ocupació soviètica i el sud sota l’ocupació d’altres països aliats. L’any 1950 esclata la guerra entre el nord i el sud i, en plena Guerra Freda, encara que cap bàndol no guanyà, la península de Corea va quedar partida en dos estats separats per una zona desmilitaritzada. Corea del sud, occidentalitzada, amb els anys i sobretot últimament, ha augmentat l’estructura econòmica, s’ha transformat radicalment i, de fet, aquesta és la Corea que ens arriba mitjançant les seves marques de cotxes i electrodomèstics, els seus productes culturals sobretot de sèries i cinema, i com sempre el que no pot faltar que és la seva gastronomia.

També Corea del Sud és notícia quan es tracta de competència escolar perquè el seu alumnat surt molt ben qualificat en matemàtiques, literatura i solució de problemes. Tot i així, el seu sistema educatiu és criticat per l’aprenentatge passiu i memorístic i perquè és molt dur i estricte. No cal dir que també hi ha un domini de l’escola privada i que això suposa un gran problema per a les famílies.

Com sempre aquestes notes introductòries i generalistes, per desgràcia, porten a estereotips que cal llegir amb ulls crítics. Potser el cinema ens aporta altres registres o sigui que ara parlarem d’unes interessants pel·lícules que tenen l’escenari a Corea del Sud.

Una pel·lícula sudcoreana que va tenir molt ressò va ser Paràsits, l’any 2019, una espècie de thriller barrejat amb l’humor negre del director i coguionista Bong Joon-ho. Ens mostra l’estratègia que munta una família pobra i a l’atur per a arribar a treballar a casa d’una família molt rica tot amagant la seva condició. Aquesta interrelació entre les dues famílies, basada en la mentida i l’engany, acabarà malament per a les dues parts. La pel·lícula en qüestió va aconseguir molts premis i finalment quatre Oscars. I curiosament una cosa que va cridar molt l’atenció va ser que apareix en una escena del film una gran llauna d’una marca gallega de patates fregides.

Actualment està a la cartellera una altra pel·lícula de ressons coreans que també sembla que té opcions a aconseguir grans premis i que és d’un tarannà completament diferent a Paràsits. Es tracta de Past Lives de la directora Celine Song que ens explica la història d’un amor que perdura potser perquè mai es pot viure plenament per diferents motius, però, en principi, perquè els protagonistes viuen un a Corea del Sud i l’altra a Nova York. La pel·lícula comença en el present en una escena que ens transporta fins a vint-i-quatre anys enrere, quan a Corea un nen i una nena amb una gran amistat o precoç amor s’han de separar perquè la família de la nena emigra al Canadà, a Toronto.

Al cap de molts anys, gràcies a internet, la noia i el noi es retroben, però encara hauran de passar més anys perquè coincideixin físicament. Tot el film és una reflexió sobre el pas del temps i la nostàlgia o potser millor dit l’enyorament. El rerefons, podríem dir-ne espiritual, és el destí que en coreà es diu “In-Yun” i significa que no podem controlar qui entra a la nostra vida i qui es queda. Són dues ànimes que senten que eren l’una per l’altra en vides passades i que ara no saben què han de fer i per això es tracta d’un amor que li costa d’acceptar que no es pot tornar enrere i recuperar el temps perdut.

I ha arribat el moment de parlar de llibres com és d’esperar en el blog del Centre de Documentació de Ca la dona.

Presentem la gran autora sudcoreana Han Kang (1970) i tenim la sort que les seves obres han estat traduïdes al català.

La vegetariana (Ed. Rata, 2017) és la seva primera novel·la premiada i traduïda a diverses llengües, que narra la història d’una dona que, per la decisió de no tornar a menjar carn, converteix una vida normal en un acte subversiu perquè, en realitat, ha decidit deixar de ser allò que l’obliguen a ser. La seva altra novel·la Actes humans (Ed Rata, 2018), també premiada i molt traduïda, recorda la massacre de Gwangju, ciutat natal de Han Kang, l’aixecament popular que es va produir el 1980 contra la dictadura de Chun Doo-hwan. Aquesta obra és un record i homenatge que fa l’escriptora, que tenia aleshores nou anys i ja vivia a Seül, a les víctimes de la revolta popular encapçalada pels estudiants.

La seva darrera novel·la La classe de grec (La Magrana i Random House, 2023) va ser presentada per la pròpia Han Kang a Barcelona, el mes de setembre passat en ocasió de La Setmana del Llibre en Català.

La gent que em coneix ja es pot imaginar que vaig sortir disparada a comprar el llibre pel títol, ni més ni menys. Poquíssimes vegades les classes de grec antic són tema literari i és molt d’agrair i tenia curiositat de veure com una autora coreana hi havia arribat. El que cal dir, d’entrada, és que el llibre és molt i molt bo de fons i forma, pel seu ritme suau, per la complexitat i alhora fragilitat dels personatges, per la violència i el dolor que van lliscant… i evidentment no es pot llegir de pressa que és el que jo acostumo a fer.

Reprodueixo una nota de presentació de l’argument del llibre:

Tornat a Seül des de l’Alemanya on va emigrar de petit, un professor és a punt de perdre la vista i l’únic suport que li resta: les seves classes de grec antic. Una alumna desperta la seva atenció perquè és incapaç de pronunciar ni un sol mot. Ell dóna per fet que és sord-muda, però el que no sap és que ha perdut la parla d’ençà que va morir la seva mare i va perdre la custòdia del fill. De fet, la dona s’ha apuntat al curs amb l’esperança de recuperar la seva capacitat comunicativa amb una llengua que ja ni es parla.

Han Kang a les entrevistes que li van fer valorava la importància que té el silenci per a ella com a mitjà d’expressió. També va dir que va triar el grec antic per la presència d’una veu mitja (entre activa i passiva) plena de matisos que no existeix en coreà . Va destacar que li feia especial il·lusió la traducció al català tenint en compte el tema de la novel·la. També són sàvies paraules seves quan diu que el llenguatge és com “un arc que no aconsegueix fer diana”.

Com sempre, l’espai del blog mana i no cal allargar-se més perquè la fervent recomanació de la lectura del llibre em sembla que ja està feta… I reconec que la primera part sobre Corea m’ha quedat una mica llarga, però és que Corea potser sí que està lluny.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

El Japó està molt lluny

by | oct. 27, 2023 | Blog | 7 comments

Acabo d’escriure el títol i veig que queda bé, però que no és ben bé veritat perquè coneixem gent que ha anat al Japó i no està tan lluny. Tenim ben a prop restaurants japonesos, ens arriba el cinema japonès, tenim bones traduccions de literatura japonesa i enguany un autor japonès,  Haruki Marakami, ha rebut el premi Princesa d’Astúries de les Lletres. I també fa poc que va sortir la notícia que uns instituts catalans ofereixen el japonès com a llengua estrangera.

I fins i tot podríem dir que el Japó està a prop per l’origami i pel manga, que són molt populars i perquè fàcilment reconeixem la silueta del mont Fuji/ Fujiyama… I també perquè, quan es parla de desastres nuclears, desgraciadament tenim el record inoblidable del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i de l’accident de la central de Fukushima.

A la meva primera joventut vaig fer amistat per correu postal (ho dic així perquè es vegi el pas del temps) amb un estudiant japonès que va venir a visitar-nos. Em va regalar un diccionari de japonès i llibres infantils fàcils per si m’animava a aprendre la llengua. A classe quan explicava  els diferents alfabets m’agradava ensenyar aquests materials i reconec que el hiragana,  el katakana i els kanji japonesos interessaven sobretot per la seva estètica. També pels anys 70 vaig llegir Mishima i Marguerite Duras (a la biblioteca de Ca la dona podeu trobar molts dels seus llibres) i vaig veure Hiroshima mon amour al cine i Madame Butterfly al Liceu.

Una lectura molt generalitzada d’aquells anys 70 era Adolescencia, sexo y cultura en Samoa de l’antropòloga Margaret Mead, llibre que també tenim a la biblioteca. En canvi no trobo un altre llibre llegit aleshores, El crisantemo y la espada: los patrones de la cultura japonesa de la també antropòloga  Ruth Benedict que va tenir una important relació professional i sentimental amb Margaret Mead.  

Aquest llibre de Ruth Benedict (1887-1948) va ser escrit a petició de l’Oficina d’Informació de Guerra dels Estats Units per veure si es podia entendre i preveure el comportament dels japonesos a la segona guerra mundial i va tenir molta influència en les idees occidentals respecte de la cultura japonesa i, quan es va traduir al japonès l’any 1948,  també va afectar als propis japonesos, malgrat que es tractava d’una recerca de cultura a distància.  Les expressions encunyades aleshores de “cultura de culpa” i “cultura de vergonya” foren claus en les discussions més enllà de l’acadèmia.

Sembla que Benedict va ser qui va aconsellar que la continuació del regnat de l’emperador japonès fos part de l’eventual oferta de rendició al final de la guerra. De tota manera, es diu que hi ha hagut tants canvis al Japó des de la guerra que Ruth Benedict no reconeixeria la nació que va descriure l’any 1946.

Parlant del Japó hi ha una autora belga de llengua francesa que té una forta relació amb el Japó  que es pot dir que és la seva terra natal perquè el seu pare va ser-hi ambaixador. Es tracta de Amélie Nothomb (1966) que del seu període a Tòquio va escriure dues novel·les Estupor i tremolors i  Ni d’Eva ni d’Adam. Jo diria que si consulteu el catàleg de la biblioteca de Ca la dona pràcticament podeu trobar-hi tots els llibres d’aquesta autora.

Continuem amb llibres, però ara d’autores japoneses. Comencem per la clàssica Murasaki Shikibu  que fou escriptora, poeta i dama de companyia a la cort imperial i que va ser pionera de la literatura japonesa i mundial amb la novel·la Genji Monogatari El relat de Genji. La popularitat de la seva obra la va portar a la cort de l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. L’any següent, va morir i la seva tomba es conserva en l’antiga capital Kyoto. També de Murasaki se’n conserva un diari, Nikki.

Genji monogatari és una extensíssima narració que refereix la vida i aventures amoroses del fictici príncep Hikaru Genji i dels seus descendents intercalant tota mena de narracions testimonis de la societat de la seva època i curts poemes que s’intercanvien els personatges. El conjunt expressa la malenconia existencial motivada pel contrast entre el refinament aristocràtic i les belleses de la natura, i els patiments i misèries dels personatges femenins. També té el rerefons de la filosofia budista.

Veig que al Centre de documentació no tenim les obres de Murasaki Shikibu i faig donació d’una versió de Romance del Genji de l’editorial Juventud de 1941 i el Diari, publicat per Edicions de l’Eixample l’any 1990.

I fent un salt en el temps fins a l’actualitat acabo presentant Yōko Ogawa (1962) els llibres de la qual sí que els tenim a la biblioteca gràcies a la donació de les germanes Glòria i Esther Roig. És una escriptora japonesa en actiu de gran anomenada, que publica des de l’any 1988 amb gran èxit obres de ficció i no ficció, algunes de les quals han estat portades al cinema. Per a mi els títols d’alguns dels seus llibres són molt suggestius com La fórmula preferida del profesor, La residencia d’estudiantes, La niña que iba en hipopótamo a la escuela, totes elles d’editorial Funambulista.

Avui només faig una ràpida presentació d’aquesta autora que ha rebut nombrosos premis perquè confesso que només l’he llegida a trossos. Quan l’hagi llegit de debò ja us l’explicaré més detingudament… perquè el Japó està lluny, però no tant.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Què ens queda de la Setmana del Llibre en Català?

by | oct. 5, 2023 | Blog | 2 comments

No cal dir que el temps passa de pressa i, de fet, ja fa gairebé un mes que es va acabar la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta (https://lasetmana.cat/). I si he contestar la pregunta del títol que m’he plantejat jo mateixa, el que em queda és un bon, podria dir un excel·lent, record acompanyat de la frustració de no haver pogut comprar tots els llibres que m’interessaven i agradaven. Però aquesta limitació és una sort perquè no puc augmentar la meva mala consciència de col·leccionar llibres a piles que no tinc temps de llegir.

Gràcies a l’esplèndid aparador de la Setmana, hi ha l’oportunitat de veure exposades les aportacions d’editorials més o menys petites i especialitzades d’arreu dels Països Catalans que no tenen fàcil la distribució i no són fàcils d’aconseguir.

Aquesta vegada confesso que anava directament a buscar els llibres d’Edicions Aïllades que com diu el seu nom és una editorial de l’illa d’Eivissa i concretament em feia especial il·lusió tenir els quatre llibres de poetes italianes en versió original i traduïdes per Nora Albert, publicades dins de la col·lecció Accent obert.

Nora Albert és una bona amiga de fa anys, Helena Alvarado Esteve, que ja fa temps va decidir mig amagar-se sota aquest pseudònim que és un donatge a la Nora, protagonista de Casa de nines d’Ibsen i del cognom de la gran escriptora Caterina Albert que també es va haver de protegir sota el nom de ploma de Victor Català.

No cal dir que per a traduir poesia cal ser poeta i aquest és el cas de Nora Albert que també té obra poètica pròpia i premiada (Calç i memòria, Des de l’illa, Món i brases, Punta Galera, Fràgils naufragis).

Maria Grazia Calandrone (Milà 1964) és la primera poeta de la col·lecció. Viu a Roma i la seva obra literària passa per la poesia, però també per la novel.la, el periodisme, el teatre, el documental, sempre compromesa amb la vida i la societat. El seu llibre Serie Fossile (2015) ha rebut diversos premis i formalment té una certa complexitat perquè introdueix, seguint coherentment el títol, una sèrie de símbols, logotips i topografies que reflecteixen la dimensió arcaica dels fòssils. Sens dubte el tema central és l’amor que s’embolcalla dins de la passió amb apunts d’ironia.

Nora Albert a la presentació diu que és un poemari, en definitiva complex i vibrant, d’una condensació colpidora i escrit sense concessions ni vassallatges, amb la independència artística d’un segell únic i memorable.

La segona autora traduïda per Nora Albert dins de la col·lecció és Antonella Anedda (1955) que és d’origen sard i viu a Roma. És una autora molt reconeguda com a poeta, assagista, traductora i professora universitària.

No tinc paraules punyents No prou punyents.
El pi s’enfonsa dins la nit
amb prou feines desxifro la memòria.
Al costat hi havia una mena de recinte
i allí perseveraven les coses.

La tercera traducció està dedicada a Buidor d’amor d’Alda Merini (1931-2009). La diferència amb les altres dues poetes és generacional, però sobretot són incomparables les fortes vivències personals de l’autora que condicionen el seu registre poètic. La seva poesia queda amarada de l’experiència d’haver estat tancada pel seu marit en un psiquiàtric de la postguerra. En sortir-ne, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats, escrits durant l’internament.

Alda Merini ha estat proposada diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura. La seva obra no es va publicar en català fins al 2012, en què aparegué la traducció de Nora Albert de Balades no pagades. És molt emocionant el record que comparteix la traductora al final de la seva presentació:

En una de les darreres converses “sempre vívides i torrencials” amb Alda Merini, tot parlant sobre què pensava del trillat tòpic Traduttore, traditore em digué:

“Ma no, tesoro, tradurre è un atto d’amore”. I és així com l’ànima desordenada i inquieta, la immensa Alda Merini, l’ombra d’una ment lúcida i visionària, lluminosament perifèrica, em deixà en herència una alliçonadora veritat inoblidable.

El quart volum és Massa vida a la sang d’Antonia Pozzi (1912-1938). Sembla com si en la selecció de l’ordre en la publicació d’aquestes poetes italianes s’hagi buscat una espècie de diàleg intergeneracional entre les dues primeres i les altres dues. Això es veu no tant sols en la cronologia sinó també en la diferència que hi ha en la consideració social de les dones i, per tant, de les experiències i vivències que inspiren la seva poesia.

Antonia Pozzi fou filla d’un advocat i d’una comtessa i va rebre una acurada formació acadèmica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Milà, En aquesta època va iniciar una relació amorosa amb el seu professor de Llatí i Grec, que va acabar el 1933, possiblement per imposició familiar. Antonia havia començat a escriure poesia d’adolescent i portava un diari on guardava cartes i fotografies de record dels seus viatges i hi deixava constància dels seus estudis i dels seus sentiments. L’ofegava l’angoixa existencial provocada per doloroses experiències amoroses, per l’opressió familiar i evidentment també per la situació a la Itàlia feixista. Va acabar la seva vida suïcidant-se, però la família no va voler admetre-ho. El seu testament va ser destruït i la seva obra inèdita va ser manipulada pel seu pare abans de la publicació.

Per sort s’ha produït la recuperació i la restitució de l’obra d’Antonia Pozzi com diu Nora Albert:

A partir dels anys seixanta, l’obra d’Antonia Pozzi fa una revifada i s’escapoleix de la consabuda damnatio memoriae, és a dir de l’oblit o menysteniment artístic i humà que han sofert tantes dones, obliterades i absents dels manuals de torn.

Fins i tot podem veure una pel·lícula del 2015 dedicada a la jove poeta Antonia Pozzi (disponible en Mubi)

Per acabar agraïm tota aquesta feina de traducció d’Helena Alvarado per a apropar-nos aquestes poetes italianes que cal tenir en compte i que ara ja formen part de la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Recomençar per a recordar què ha passat aquestes vacances.

by | set. 4, 2023 | Blog | 3 comments

Recomençar a escriure en el blog del Centre de Documentació de Ca la dona, després de les vacances, no és fàcil perquè sembla que fa com mandra i és com si el mecanisme s’hagués mig rovellat. Però en aquest cas no és perquè no hagin passat coses interessants i importants des del punt de vista dels feminismes. Justament els mitjans de comunicació de tota mena i les xarxes socials han anat plenes de Barbie i de les campiones del món de futbol i ha passat més desapercebut el comiat el 10 d’agost de Michela Murguia. És evident que en el context d’aquest blog cal començar per recordar l’autora sarda.

Michela Murgia (1972-2023) escriptora, dramaturga, crítica literària i tertuliana televisiva és sobretot coneguda per la seva obra L’accabadora guanyadora de nombrosos premis. Va ser una dona compromesa d’esquerres, feminista i partidària de l’independentisme sard.

Els seus pares tenien un restaurant però el fet de convertir-se en fill’e anima dels Sanna, un matrimoni sense fills, va fer que sortís de l’illa i pogués estudiar. La seva formació va ser de base catòlica i cursà estudis de teologia, va fer de mestra de religió i exercí de monitora i animadora de l’Acció Catòlica. Va fer de tot per a guanyar-se la vida i això li permeté reflectir en els seus escrits una varietat d’experiències laborals i de reivindicacions.

La seva novel·la L’acabadora (2009) ha estat un èxit arreu perquè reflecteix la vida de la Sardenya dels anys cinquanta i aporta elements etnològics de primera mà com l’acord d’adopció pel fet de ser ella mateixa fill’e anima i els seus avantatges. La protagonista té una mare d’adopció que encarna la tradició o potser el mite de l’accabadora que és qui té la capacitat de discernir quan arriba el moment d’actuar a favor d’una mort digna. Està ben explicat, de manera neta i senzilla, el dilema d’aquesta presa de decisió. Aprofitem per recordar que tenim companyes feministes que són activistes en el tema del dret a la mort digna i a l’eutanàsia i que, per sort, últimament s’ha legislat sobre aquesta qüestió.

Potser Michela Murguia aquesta última temporada és més coneguda pel seu assaig Instruccions per fer-se feixista que es tracta d’un text irònic sobre les trampes ideològiques de l’ultradreta i que s’ha convertit en un monòleg que interpreta l’actriu Mercè Arànega. De fet, és una provocació per a denunciar l’augment del feixisme actualment a Europa i arreu.

En parlar d’una autora sarda no puc deixar de recordar Grazia Deledda (1871-1936) novel.lista i poeta guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1926. Era de família petit burgesa de l’illa i va començar a escriure relats a revistes. Comença a ser coneguda per la seva obra Ànimes honestes,(1895) i la crítica comença a interessar-se per les seves obres que es basen en vivències poderoses d’amor, dolor, mort, culpa i fatalitat amb un fort vincle entre llocs i persones, entre els estats d’ànim i el paisatge.

No hi ha dubte que aquest tipus de literatura ressona a l’obra de Caterina Albert i precisament hi ha un paral·lelisme evident per època i per sensibilitat de tal manera que Josefa Contijoch i Neria De Giovani van estudiar de manera comparativa ambdues autores a Màscares sota la lluna: Víctor Català (1869-1966) Grazia Deledda (1871-1936).

(I des d’aquí un record de reconeixement a Josepa Contijoch que pateix una llarga malaltia)

Ja us haureu adonat que no tinc temps ni espai per a parlar de les altres dues notícies de l’estiu però segur que, de fet, no cal perquè en teniu molta informació ja que, com he dit al començament, els mitjans han fet la seva feina amb escreix

De tota manera crec que cal fer la recomanació que no us perdeu Barbie, pel·lícula dirigida Greta Gerwig i escrita por Gerwig y Noah Baumbach. Hi ha molt rosa xiclet i molt plàstic, però també hi ha un rerefons interessant que permet fer diverses lectures crítiques feministes. Les companyes del grups de Coeducació i Pedagogies feministes de Ca la dona hem anant recollint material per a fer un dossier i poder estudiar el fenomen Barbie tenint en compte la història que la nina ja portava al darrera i que ara ha pres altres dimensions gràcies a la pel·lícula “compromesa” de Greta Gerwig.

Sobre l’altre fenomen de masses que és el fet que hagi guanyat el Campionat del món de futbol femení l’equip de jugadores del país, fins aquí tot seria satisfacció i felicitacions, però… ja sabíem, i ara sembla que ja ho sap tothom, que l’esport no és un àmbit “amable” per a les dones i que la discriminació, la misogínia, l’homofòbia i l’abús estan a l’ordre del dia especialment en esports espectacle com és el futbol on domina el poder i els diners i altres interessos.

En aquest cas l’abús (o potser caldria qualificar-ho d’altra manera) que va patir la jugadora Jennifer Hermoso Fuentes per part de Luis Manuel Rubiales Béjar, president de la Reial Federació espanyola de Futbol, ha estat el detonant de la denúncia social a un acte de violència masclista que per sort està tenint la resposta de rebuig que mereix.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista