Què ens queda de la Setmana del Llibre en Català?

No cal dir que el temps passa de pressa i, de fet, ja fa gairebé un mes que es va acabar la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta (https://lasetmana.cat/). I si he contestar la pregunta del títol que m’he plantejat jo mateixa, el que em queda és un bon, podria dir un excel·lent, record acompanyat de la frustració de no haver pogut comprar tots els llibres que m’interessaven i agradaven. Però aquesta limitació és una sort perquè no puc augmentar la meva mala consciència de col·leccionar llibres a piles que no tinc temps de llegir.

Gràcies a l’esplèndid aparador de la Setmana, hi ha l’oportunitat de veure exposades les aportacions d’editorials més o menys petites i especialitzades d’arreu dels Països Catalans que no tenen fàcil la distribució i no són fàcils d’aconseguir.

Aquesta vegada confesso que anava directament a buscar els llibres d’Edicions Aïllades que com diu el seu nom és una editorial de l’illa d’Eivissa i concretament em feia especial il·lusió tenir els quatre llibres de poetes italianes en versió original i traduïdes per Nora Albert, publicades dins de la col·lecció Accent obert.

Nora Albert és una bona amiga de fa anys, Helena Alvarado Esteve, que ja fa temps va decidir mig amagar-se sota aquest pseudònim que és un donatge a la Nora, protagonista de Casa de nines d’Ibsen i del cognom de la gran escriptora Caterina Albert que també es va haver de protegir sota el nom de ploma de Victor Català.

No cal dir que per a traduir poesia cal ser poeta i aquest és el cas de Nora Albert que també té obra poètica pròpia i premiada (Calç i memòria, Des de l’illa, Món i brases, Punta Galera, Fràgils naufragis).

Maria Grazia Calandrone (Milà 1964) és la primera poeta de la col·lecció. Viu a Roma i la seva obra literària passa per la poesia, però també per la novel.la, el periodisme, el teatre, el documental, sempre compromesa amb la vida i la societat. El seu llibre Serie Fossile (2015) ha rebut diversos premis i formalment té una certa complexitat perquè introdueix, seguint coherentment el títol, una sèrie de símbols, logotips i topografies que reflecteixen la dimensió arcaica dels fòssils. Sens dubte el tema central és l’amor que s’embolcalla dins de la passió amb apunts d’ironia.

Nora Albert a la presentació diu que és un poemari, en definitiva complex i vibrant, d’una condensació colpidora i escrit sense concessions ni vassallatges, amb la independència artística d’un segell únic i memorable.

La segona autora traduïda per Nora Albert dins de la col·lecció és Antonella Anedda (1955) que és d’origen sard i viu a Roma. És una autora molt reconeguda com a poeta, assagista, traductora i professora universitària.

No tinc paraules punyents No prou punyents.
El pi s’enfonsa dins la nit
amb prou feines desxifro la memòria.
Al costat hi havia una mena de recinte
i allí perseveraven les coses.

La tercera traducció està dedicada a Buidor d’amor d’Alda Merini (1931-2009). La diferència amb les altres dues poetes és generacional, però sobretot són incomparables les fortes vivències personals de l’autora que condicionen el seu registre poètic. La seva poesia queda amarada de l’experiència d’haver estat tancada pel seu marit en un psiquiàtric de la postguerra. En sortir-ne, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats, escrits durant l’internament.

Alda Merini ha estat proposada diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura. La seva obra no es va publicar en català fins al 2012, en què aparegué la traducció de Nora Albert de Balades no pagades. És molt emocionant el record que comparteix la traductora al final de la seva presentació:

En una de les darreres converses “sempre vívides i torrencials” amb Alda Merini, tot parlant sobre què pensava del trillat tòpic Traduttore, traditore em digué:

“Ma no, tesoro, tradurre è un atto d’amore”. I és així com l’ànima desordenada i inquieta, la immensa Alda Merini, l’ombra d’una ment lúcida i visionària, lluminosament perifèrica, em deixà en herència una alliçonadora veritat inoblidable.

El quart volum és Massa vida a la sang d’Antonia Pozzi (1912-1938). Sembla com si en la selecció de l’ordre en la publicació d’aquestes poetes italianes s’hagi buscat una espècie de diàleg intergeneracional entre les dues primeres i les altres dues. Això es veu no tant sols en la cronologia sinó també en la diferència que hi ha en la consideració social de les dones i, per tant, de les experiències i vivències que inspiren la seva poesia.

Antonia Pozzi fou filla d’un advocat i d’una comtessa i va rebre una acurada formació acadèmica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Milà, En aquesta època va iniciar una relació amorosa amb el seu professor de Llatí i Grec, que va acabar el 1933, possiblement per imposició familiar. Antonia havia començat a escriure poesia d’adolescent i portava un diari on guardava cartes i fotografies de record dels seus viatges i hi deixava constància dels seus estudis i dels seus sentiments. L’ofegava l’angoixa existencial provocada per doloroses experiències amoroses, per l’opressió familiar i evidentment també per la situació a la Itàlia feixista. Va acabar la seva vida suïcidant-se, però la família no va voler admetre-ho. El seu testament va ser destruït i la seva obra inèdita va ser manipulada pel seu pare abans de la publicació.

Per sort s’ha produït la recuperació i la restitució de l’obra d’Antonia Pozzi com diu Nora Albert:

A partir dels anys seixanta, l’obra d’Antonia Pozzi fa una revifada i s’escapoleix de la consabuda damnatio memoriae, és a dir de l’oblit o menysteniment artístic i humà que han sofert tantes dones, obliterades i absents dels manuals de torn.

Fins i tot podem veure una pel·lícula del 2015 dedicada a la jove poeta Antonia Pozzi (disponible en Mubi)

Per acabar agraïm tota aquesta feina de traducció d’Helena Alvarado per a apropar-nos aquestes poetes italianes que cal tenir en compte i que ara ja formen part de la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Recomençar per a recordar què ha passat aquestes vacances.

Recomençar a escriure en el blog del Centre de Documentació de Ca la dona, després de les vacances, no és fàcil perquè sembla que fa com mandra i és com si el mecanisme s’hagués mig rovellat. Però en aquest cas no és perquè no hagin passat coses interessants i importants des del punt de vista dels feminismes. Justament els mitjans de comunicació de tota mena i les xarxes socials han anat plenes de Barbie i de les campiones del món de futbol i ha passat més desapercebut el comiat el 10 d’agost de Michela Murguia. És evident que en el context d’aquest blog cal començar per recordar l’autora sarda.

Michela Murgia (1972-2023) escriptora, dramaturga, crítica literària i tertuliana televisiva és sobretot coneguda per la seva obra L’accabadora guanyadora de nombrosos premis. Va ser una dona compromesa d’esquerres, feminista i partidària de l’independentisme sard.

Els seus pares tenien un restaurant però el fet de convertir-se en fill’e anima dels Sanna, un matrimoni sense fills, va fer que sortís de l’illa i pogués estudiar. La seva formació va ser de base catòlica i cursà estudis de teologia, va fer de mestra de religió i exercí de monitora i animadora de l’Acció Catòlica. Va fer de tot per a guanyar-se la vida i això li permeté reflectir en els seus escrits una varietat d’experiències laborals i de reivindicacions.

La seva novel·la L’acabadora (2009) ha estat un èxit arreu perquè reflecteix la vida de la Sardenya dels anys cinquanta i aporta elements etnològics de primera mà com l’acord d’adopció pel fet de ser ella mateixa fill’e anima i els seus avantatges. La protagonista té una mare d’adopció que encarna la tradició o potser el mite de l’accabadora que és qui té la capacitat de discernir quan arriba el moment d’actuar a favor d’una mort digna. Està ben explicat, de manera neta i senzilla, el dilema d’aquesta presa de decisió. Aprofitem per recordar que tenim companyes feministes que són activistes en el tema del dret a la mort digna i a l’eutanàsia i que, per sort, últimament s’ha legislat sobre aquesta qüestió.

Potser Michela Murguia aquesta última temporada és més coneguda pel seu assaig Instruccions per fer-se feixista que es tracta d’un text irònic sobre les trampes ideològiques de l’ultradreta i que s’ha convertit en un monòleg que interpreta l’actriu Mercè Arànega. De fet, és una provocació per a denunciar l’augment del feixisme actualment a Europa i arreu.

En parlar d’una autora sarda no puc deixar de recordar Grazia Deledda (1871-1936) novel.lista i poeta guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1926. Era de família petit burgesa de l’illa i va començar a escriure relats a revistes. Comença a ser coneguda per la seva obra Ànimes honestes,(1895) i la crítica comença a interessar-se per les seves obres que es basen en vivències poderoses d’amor, dolor, mort, culpa i fatalitat amb un fort vincle entre llocs i persones, entre els estats d’ànim i el paisatge.

No hi ha dubte que aquest tipus de literatura ressona a l’obra de Caterina Albert i precisament hi ha un paral·lelisme evident per època i per sensibilitat de tal manera que Josefa Contijoch i Neria De Giovani van estudiar de manera comparativa ambdues autores a Màscares sota la lluna: Víctor Català (1869-1966) Grazia Deledda (1871-1936).

(I des d’aquí un record de reconeixement a Josepa Contijoch que pateix una llarga malaltia)

Ja us haureu adonat que no tinc temps ni espai per a parlar de les altres dues notícies de l’estiu però segur que, de fet, no cal perquè en teniu molta informació ja que, com he dit al començament, els mitjans han fet la seva feina amb escreix

De tota manera crec que cal fer la recomanació que no us perdeu Barbie, pel·lícula dirigida Greta Gerwig i escrita por Gerwig y Noah Baumbach. Hi ha molt rosa xiclet i molt plàstic, però també hi ha un rerefons interessant que permet fer diverses lectures crítiques feministes. Les companyes del grups de Coeducació i Pedagogies feministes de Ca la dona hem anant recollint material per a fer un dossier i poder estudiar el fenomen Barbie tenint en compte la història que la nina ja portava al darrera i que ara ha pres altres dimensions gràcies a la pel·lícula “compromesa” de Greta Gerwig.

Sobre l’altre fenomen de masses que és el fet que hagi guanyat el Campionat del món de futbol femení l’equip de jugadores del país, fins aquí tot seria satisfacció i felicitacions, però… ja sabíem, i ara sembla que ja ho sap tothom, que l’esport no és un àmbit “amable” per a les dones i que la discriminació, la misogínia, l’homofòbia i l’abús estan a l’ordre del dia especialment en esports espectacle com és el futbol on domina el poder i els diners i altres interessos.

En aquest cas l’abús (o potser caldria qualificar-ho d’altra manera) que va patir la jugadora Jennifer Hermoso Fuentes per part de Luis Manuel Rubiales Béjar, president de la Reial Federació espanyola de Futbol, ha estat el detonant de la denúncia social a un acte de violència masclista que per sort està tenint la resposta de rebuig que mereix.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

De què em sona Ágreda?

Una trobada amb Sor María de Jesús de Ágreda acompanyada d’Emilia Pardo Bazán

Ja us vaig dir que l’anada a Sòria va ser molt agradable i profitosa i ara encara us voldria explicar una altra trobada literària que vàrem tenir en aquelles terres. L’autocar que ens va portar des de l’estació de l’AVE de Saragossa fins a Sòria va fer un trajecte de dues hores passant per les terres de l’“España vaciada” i una de les parades en què no va baixar ni pujar ningú va ser a Ágreda. De sobte se’m va disparar una neurona mig adormida del viatge i vaig pensar: “De què em sona Ágreda?”

Per aquells misteris de la memòria que recorda el que tu no saps recordar, vaig anar a parar a una prestatgeria de la meva biblioteca on hi descansa un llibre que ara farà camí cap al Centre de Documentació de Ca la Dona. Es tracta d’un llibre enquadernat en pell i daurats que és la Vida de la Virgen María según la Venerable Sor María de Jesús de Ágreda.

Però primer cal un apunt sobre el poble d’Ágreda perquè, un cop he buscat informació sobre aquest indret, em sap greu no haver-nos-hi aturat. Porta l’apel·latiu d’ “Ágreda, la villa de las tres culturas”, perquè fins l’any 1492 hi van conviure jueus, moriscos i cristians. El seu origen llegendari té com a protagonistes Hèrcules i Caco. Fou un castro celtiber i romà i a l’edat mitjana fou escenari del matrimoni de Jaume I el Conqueridor amb Leonor de Castella, filla d’Alfons VIII, i també fou on, l’any 1304, es van acordar els límits de la Corona d’Aragó i del Regne de Castella. Després la història continua fins que al segle XVII apareix María Coronel Arana (1602-1665) coneguda pel seu nom religiós María de Jesús, monja visionària i consellera reial.

María de Jesús de Ágreda, fou una monja de clausura de l’orde concepcionista que va esdevenir una dona influent i important a la seva època perquè durant més de vint anys va ser consellera del rei Felip IV mitjançant una interessant correspondència que fou publicada l’any 1885.

És curiós saber que no es va bellugar mai del seu poble i que, en canvi, se li atribueix l’evangelització de molts territoris de Nuevo México perquè es diu que tenia el do místic de la bilocació que li permetia estar a dos continents a la vegada.

La seva obra cabdal i més coneguda és La Mística Ciudad de Dios, milagro de su omnipotència y abismo de la gracia, historia divina y vida de la Virgen Madre de Dios, Reina y Señora nuestra, María Santísima, restauradora de la culpa de Eva y medianera de la gracia: manifestada en estos últimos siglos por la misma Señora a su esclava sor María de Jesús, para nueva luz del mundo , alegría de la Iglesia católica, y confianza de los mortales.

Un tastet de com sona el text de sor Maria de Jesús que em sembla especialment interessant de forma i fons és el retrat que fa de la Verge seguint el cànon de bellesa barroca.

La persona de esta divina Reina era dispuesta y de más altura que la común de aquella edad en otras mujeres; però muy elegante de cuerpo con suma proporción y perfección: el rostro más largo que redondo, però gracioso, y no flaco ni grueso; el color claro y tantico moreno, la frente espaciosa con proporción, las cejas en arco perfectísimas, los ojos grandes y graves, con increïble e indecible hermosura y columbino agrado, el color entre negro y verde obscuro; la nariz seguida y perfecta, la boca pequeña y los labios colorados y sin extremo delgados ni gruesos; y toda ella en estos dones de naturaleza era tan proporcionada y hermosa, que ninguna otra criatura humana lo fué tanto. El mirarla causava a un mismo tiempo alegría y reverencia, afición y temor reverencial; atraía el corazón y le detenia en una veneración suave…

No és sorprenent que aquesta autora i la seva obra cridessin l’atenció d’Emilia Pardo Bazán que va decidir, amb molt bon criteri, separar del conjunt aquesta vida de la Verge Maria. Fa sospitar com si li ressonés la Vita Christi d’Isabel de Villena, la veritat és que a mi sí que me la recorda en paral·lel.

El pròleg que li dedica Emilia Pardo Bazán dona molta informació sobre la censura i persecució que va patir per part de la jerarquia eclesiàstica i de la Inquisició. Posa de manifest la importància de la Mare de Déu com a mitjancera, cosa que dona un especial relleu a la figura femenina en el context teològic. I evidentment dedica una part de la presentació a comentar la correspondència de sor María de Jesús amb el rei Felip IV i aquí és on la qüestió política de la decadència de la monarquia, en la persona del rei, pren una perspectiva que mereixeria una lectura de la correspondència per allò dels aprenentatges que la història ens ofereix.

Em sap greu, però avui no parlarem d’Emilia Pardo Bazán perquè és una personalitat excepcional amb una obra també excepcional que requeriria uns quants blogs i llargs. Però sí que interessa destacar i cal saber que de 1892 a 1914 Emilia Pardo Bazán va finançar i dirigir un projecte editorial “Biblioteca de la Mujer” amb la intenció de fer arribar al públic femení les idees progressistes respecte als drets de les dones. Com veureu a la llista de títols de la col·lecció el primer és justament la Vida de la Virgen de sor María Jesús de Ágreda o sigui que hi ha un reconeixement a una genealogia d’escriptores que Pardo Bazán, com totes les autores·”òrfenes de mare literària”, necessita reivindicar.

  1. Vida de la Virgen María (1892) de María de Jesús de Ágreda;
  2. La esclavitud femenina (1892) de John Stuart Mill;
  3. Novelas (1892) María de Zayas;
  4. Reinar en secreto (La Maintenon) (1892) de Padre Mercier (SJ);
  5. Historia de Isabel la Católica (1892) de Gonzalve de Nervo;
  6. Instrucción de la mujer cristiana (1892) de Juan Luis Vives;
  7. La revolución y la novela en Rusia (1893) de Emilia Pardo Bazán;
  8. Mi romería (1893) de Emilia Pardo Bazán;
  9. La mujer ante el socialismo (1893) de August Bebel;
  10. La cocina española antigua (1913) de Emilia Pardo Bazán;
  11. La cocina española moderna (1914) de Emilia Pardo Bazán.

Atenció als dos últims llibres de cuina que entren perfectament en un context feminista. Al Centre de Documentació de Ca la dona hem decidit que els llibres de cuina poden quedar inclosos dins de la història de les dones i del moviment feminista. 

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Trobada amb Concha de Marco

Si no haguéssim anat a passar uns dies a Soria, no hauríem conegut Concha de Marco i no sabríem qui va ser aquesta important autora, assagista, narradora, traductora i sobretot poeta.

De fet, Soria està dedicada a Antonio Machado i a Leonor, des de l’institut on el poeta donava classes de francès, fins al cementiri d’El Espino on està enterrada la seva idolatrada esposa Leonor. Guarda el record d’un altre gran poeta que és Gerardo Diego que també va ser professor a l’institut. I al costat del Duero també s’ubica la memòria de Bécquer i de les seves narracions d’escenaris fantasmagòrics.

Potser és més subtil el record que guarda Soria de la figura de Juan Antonio Gaya Nuño (1913-1976) i de la seva esposa Concha de Marco (1916-1989). Va ser un matrimoni que va fer molta feina en col·laboració. Ell va ser empresonat pel franquisme en acabar la guerra i estigué en llibertat vigilada fins l’any 1954. Fou un gran especialista en història de l’art i va fer nombroses monografies sobre pintors, manuals i guies de museus, junt amb Concha de Marco que revisava i traduïa la seva obra.

Però centrem-nos en la figura de Concha de Marco que va néixer a Soria i va patir la pèrdua de la seva mare i de la seva germana petita per la grip del 1918. Quan el seu pare fou destinat a Figueres, la família s’hi va traslladar i allí és on Concha va començar a estudiar el batxillerat que va acabar a Madrid. Després, l’any 1932, es va matricular a la Universitat per a estudiar Ciències Naturals i es va llicenciar un cop acabada la guerra l’any 1939. S’havia casat amb Gaya Nuño l’any 1937 i tota la família va patir la depuració i la marginació social de la dura i injusta postguerra. Concha va sobreviure, mentre el marit era a la presó, fent classes particulars i en col·legis privats. Va seguir al seu marit a Bilbao on fou desterrat en sortir de la presó, després ja va aconseguir treball a Madrid i encara van estar una temporada a Barcelona on Gaya Nuño va dirigir les Galerías Layetanas fins que tornaren definitivament a Madrid.

Tal com ja s’ha dit, Concha va col·laborar estretament amb el seu marit, van viatjar i fer cursos a l’estranger i van editar molt llibres d’art, però ella en paral·lel seguia la seva carrera literària i va publicar contes en revistes com Insula, Cuadernos Hispanoamericanos i El Urogallo. La seva obra de més entitat és l’assaig en dos volums de La mujer española en el romanticismo (1969) i sobretot set llibres de poemes. La seva poesia va tenir una bona rebuda crítica com ho demostra el fet que Carmen Conde l’inclogués en la seva antologia, Poesía española femenina (1950-1960).

He revisat aquest llibre que tenim en el Centre de Documentació de Ca la dona per a veure quines són les poetes que acompanyen Concha de Marco en aquesta antologia: Aurora de Albornoz, Elena Andrés, María Victoria Atencia, María Nieves F. Baldovi, Gloria Calvo Nava, María Teresa Cervantes, Pilar Gómez Bedate, María de los Reyes Fuentes, Carmen González Mas, Cristina Lacasa, María Elvira Lacaci, Concha Lagos, Adelaida Las Santas Loureiro, Concha de Marco, Elena Martín Vivaldi, Marisa Medina, Concha Méndez Cuesta, Eduarda Moro, María Mulet, Carmen Ontiveros, María Eugenia Rincón, Amelia Romero, María José G. Sánchez Bendito, Felisa Sanz d Moreno, María Antonia Sanz Cuadrado, Mercedes Saori, Teresa Soubriet, Sagrario Torres, Julia Uceda i Acacia Uceta Malo. Aquesta llista de noms de poetes poc o gens conegudes són la mostra fefaent del que es queixava Concha de Marco quan deia que les dones havien estat excloses de la història de la literatura perquè «no tienen generación».

Concha de Marco, degut a les penalitats de la guerra tenia greus problemes de salut, però era una treballadora infatigable i l’interessava l’art, la música clàssica , especialment l’òpera i també va formar-se en artesania i dissenyava complements i vestits, sempre amb un transfons autodidacta. És un exemple de dona important dins del període històric que li va tocar viure, un cas d’exili interior en l’España franquista. La seva poesia és de compromís absolut i està molt arrelada a la terra castellana.

L’any 2016, en l’aniversari del seu naixement, l’ajuntament de Soria li va retre homenatge i l’any 2018 es van publicar les seves memòries que porten un títol ben significatiu: La patria de otros. Memorias de una mujer libre, edició preparada per José María Martínez Laiseca, patrocinada per l’Instituto Castellano y Leonés de la Lengua i per l’Ayuntamiento de Soria i editada per Cálamo. No cal dir que farem el possible per a aconseguir aquest llibre per a la nostra biblioteca.

L’exposició que vàrem poder veure a Soria és Con la absoluta belleza de lo mínimo. Concha de Marco en 20 objetos que agafa el títol d’un dels seus textos que reproduïm com a mostra de la seva profunda i sintètica poesia.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

De la Sardana al Coti-Coti

No sé si hagués escrit sobre la Sardana si no hagués trobat, entre els llibres i papers de la professora Dolores Juliano, un quadernet de Biblioteca Popular d’editorial Millà titulat Les millors Sardanes. Recull antològic amb Resum històric de la Sardana. Com s’ha de ballar la Sardana. No porta data, però fent una mica de cerca sembla que és del 1958. Des de l’antropologia, l’interès de Dolores Juliano per qüestions folklòriques i costums populars dels Països catalans és molt evident en veure el contingut de la seva biblioteca.

Per a mi parlar de les sardanes també és tenir presents en el record les salesianes d’Alella dels anys 60 que em van ensenyar a ballar-les, l’avi de la Carme que n’era compositor, el fill de la Gemma que és un fidel ballador de sardanes, i les companyes i companys del grup Enriqueta Gallinat que últimament acaben la seves reivindicatives concentracions diàries ballant una sardana. Aquesta és la meva dedicatòria.

Però el meu record especial feminista és per a Maria Concepció Ramió i Diumenge (1961), que és compositora, professora de música i directora de cobla. Després d’una carrera espectacular en formació musical, quan vàrem coincidir allà pels anys 90, estava entusiasmada per l’estudi de la tenora i, de fet, ja havia començat a compondre sardanes una dècada abans. Des del 1993, la Concepció viu a Igualada, on regenta amb la Isabel la llibreria Llegim…? compaginant-ho amb la feina de professora d’harmonia, contrapunt i anàlisi al Conservatori de Música d’Igualada. M’agradaria destacar que sota la seva direcció i producció va portar a terme la gravació del doble CD Oratori del Llibre de Sinera, de Mercè Torrents, sobre l’obra de Salvador Espriu (2013-2015). Aquest document sonor el tenim al Centre de documentació de Ca la Dona.

Ja que hem citat la tenora, cal saber que és un dels quatre instruments junt amb el tible, el flabiol i el tamborí, típicament catalans que formen part de la cobla que és la formació que habitualment interpreta la música de sardana amb 12 instruments: els quatre que hem dit i uns altres quatre més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana és per a ballar, però també pot ser escoltada en forma de concert i es pot afegir un acompanyament coral ja que la lletra de les sardanes és un element essencial.

Hauríem d’haver començat dient, per si de cas, que la sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya i que en paraules del poeta Joan Maragall és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

La sardana tal com es coneix actualment data de mitjans del segle xix i al llarg del temps s’han reunit més de trenta mil partitures de sardanes. Cal recordar que durant els períodes de les dictadures la sardana ha estat temporalment prohibida com a símbol nacional.

És una dansa col·lectiva que es balla agafant-se de les mans, formant una rotllana, i puntejant amb els peus els compassos de la música. La sardana és una dansa no excloent perquè qualsevol persona i en qualsevol moment pot afegir-s’hi. Una altra cosa és si es tracta d’una colla sardanista estable o en ocasió d’un concurs o exhibició.

El ball és més complex del que sembla perquè s’estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n’hi ha de dos tipus, curts i llargs i s’ha d’anar comptant.

L’origen de la sardana és desconegut, però es pot remuntar a l’antiga Grècia, on les danses circulars ja abundaven i posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. De tota manera, és a partir del segle xix que es considera que es crea la sardana actual. El musicòleg Lluís Albert, nebot de Caterina Albert/Víctor Català, va localitzar un manuscrit del segle xviii on hi ha quatre sardanes, que són les més antigues que s’han trobat.

Pep Ventura (1817-1875) reforma l’estructura musical i reestructura i amplia la cobla. D’aquesta manera la sardana es reafirma, es propaga i entra al segle xx que és quan, fins abans de la guerra, hi ha una intensa activitat sardanista als ateneus, casals i associacions que organitzen ballades de sardanes de manera que es va enfortint l’associació entre catalanisme i sardanisme.

Enric Morera (1865-1942) és un dels grans compositors de sardanes de factura refinada i popular a l’hora. Són seves L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques que són de les més conegudes i apreciades. A les sardanes hi ha lletres molt emotives i de protagonisme femení com la de La sardana de les monges.

Juli Garreta (1875-1922) és autor de sardanes que són autèntics poemes simfònics en miniatura.

A partir del 1945 i fins als inicis dels 60 el moviment sardanista es recupera de la repressió franquista i s’expandeix, però a finals dels anys 70 i inicis dels 80 té més problemes per a subsistir. El 1990 es funda la Federació Sardanista de Catalunya i el 1992 la sardana té representació en els Jocs Olímpics de Barcelona en l’acte inaugural. Més de 600 dansaires van formar cinc anelles olímpiques gegants i van ballar la sardana Benvinguts de Joan Lluís Moraleda, cantada per Josep Carreras i Montserrat Caballé i interpretada per la cobla La Principal de la Bisbal.

El 1993 Santi Arisa crea i presenta la sardanova que es tracta d’un tipus de música que segueix els elements melòdics i rítmics de la sardana però incorpora un grup de jazz com una experiència innovadora. En aquesta línia d’innovació podem situar el fenomen actual del Coti x Coti del grup mataroní The Tyets, fusió de sardana i reggaeton, que ha causat impacte en el món musical català apropant la sardana a un gran públic allunyat d’aquest gènere.

Per acabar podem recordar que El Dia Universal de la Sardana se celebra el diumenge previ a Sant Joan i que la Capital de la Sardana és una iniciativa que també s’atorga anualment a un municipi diferent. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

I no oblidem que, si repassem la llista d’autors de sardanes, trobarem quatre autores: Pepita Llunell Sanahuja (1926-2015), Dolors Viladrich Pascual (1936-2010), Montserrat Pujolar Giménez (1939-) i la ja citada Concepció Ramió Diumenge (1961-).

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista