Silencis i destrucció de l’escriptura de les dones

by | oct. 29, 2024 | Blog | 5 comments

A la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, la part dedicada a la narrativa sobretot, però també a la poesia i teatre, obres de creació escrites per dones, fa goig per la quantitat i la qualitat de la producció de les escriptores. A més a més el degoteig constant de donacions de llibres en aquest sentit també vol dir que la quantitat, qualitat i fidelitat de les lectores és excel·lent.

Aquesta percepció positiva i optimista de la realitat actual respecte a les dones escriptores cal matisar-la i contrastar-la. Per això ens és molt necessari tenir present  un parell de llibres claus, escrits i editats per dones que són molt bones coneixedores de com ha estat silenciada i destruïda l’escriptura de les dones i que, per això mateix, ens posen en guàrdia i ens fan pensar en com han anat canviant les coses en els últims temps i com hem de valorar-ho i alhora estar vigilants.

El primer llibre, escrit l’any 1965, és Silencis de Tillie Olsen, publicat enguany per Eumo editorial, traduït per Anna Listerri i amb un pròleg esplèndid de Pilar Godayol que porta el significatiu títol de “Supervivents”.

Pilar Godayol ens explica molt bé la vida i obra de Tillie Lerner Olsen (1912-2007) que fou una escriptora estatunidenca amb un doble compromís feminista amb les dones i amb la classe obrera que li venia de família i que va marcar tota la seva vida com a activista. Als anys 60 va treballar a diverses universitats i finalment va rebre beques, premis literaris i altres reconeixements. És significatiu que Tillie Olsen va començar una novel·la als 19 anys sobre el seu entorn social i personal que no va ser publicada inacabada fins l’any 1974. El seu primer llibre Tell me a Riddle/Digue’m una endivinalla, publicat l’any 1961, és un recull de quatre històries curtes unides pels personatges d’una família i fou un gran èxit.

Al seu pròleg, Pilar Godayol fa una cosa molt d’agrair que és contextualitzar els textos de Tiilie Olsen que, de fet, es tracta de dues conferències: “Els silencis en la literatura” pronunciada l’any 1962 i “Una de cada dotze: escriptores que són dones al nostre segle” de l’any 1971. El que va dir en el seu moment sobre la producció literària femenina i la seva invisibilització i valoració encara ressona avui en dia. La contextualització que ens ofereix Pilar Godayol és molt important i interessant perquè passa revista a l’edició feminista dels setanta, les “llistes de lectura” i també recorda les feministes coetànies de Tillie Olsen. Com a conclusió són molt adients les seves paraules, quan diu: “Una amiga de la poeta Anne Sexton, un referent per a Margaret Atwood, una influència per al discurs feminista de Maria-Mercè Marçal: Olsen ha deixat empremta en generacions d’escriptores perquè va advertir de les dificultats que té la humanitat, i sobretot les dones, per trobar un espai mental i físic per crear, per tenir veu.”

L’altre llibre, complementari de l’anterior és How to Suppress Women’s Writing/Com destruir l’escriptura de les dones de Joanna Russ. És un assaig de l’any 1983 publicat per l’editorial Raig verd (2020), traduït per Miriam Cano i amb un pròleg de Jessa Crispin, un epíleg de Mariló Àlvarez i unes bones notes al final.

Joanna Russ (1937-2011) va ser una escriptora també estatunidenca, autora d’obres de ciència-ficció i crítica feminista. Va ser professora de llengua i literatura anglesa en diverses universitats mentre seguia la seva carrera literària. Va ser una de les primeres autores a publicar obres de ciència-ficció i va guanyar nombrosos premis d’aquest gènere. The Female Man/L’home femella(1975) és la seva obra més coneguda per aplicar la temàtica feminista a la ciència-ficció. El seu activisme feminista, la defensa dels drets civils i de la comunitat LGTBI es reflecteixen en la seves obres.

L’assaig que ens ocupa és un clàssic de la crítica feminista que analitza com la història de la literatura ha tractat d’ometre la presència de les autores. Això ho fa al llarg dels capítols que tenen títols ben explícits: Prohibicions, Mala fe, Negació de l’autoria, Contaminació de l’autoria, La doble mesura del contingut, Falsa classificació, Aïllament, Anomalia, Manca de models, Reaccions, Estètica i Conclusió. De la Conclusió, reprodueixo el començament perquè em sembla prou clarificador:

“Mentre escrivia aquest llibre de mida i forma estranyes, anava creixent dins meu una convicció. Hi ha molta, molta més literatura escrita per dones de la que ningú s’imagina. N’hi ha més de la que jo em pensava quan vaig començar a escriure això. Les dones han irromput dins del cànon oficial una vegada i una altra, com si no vinguessin d’enlloc: excèntriques, peculiars, amb tècniques aparentment estranyes i temes que no es consideren ‘adequats’.”

I per a acabar una curiositat de contrast que ens ha arribat per donació de Mari Chordà: un petit quadern publicat a Mèxic l’any 1924 amb el discurs que va pronunciar Juan B. Delgado Altamirano (1868-1929) per a entrar a ser membre de l’Academia Mejicana de la Lengua, Correspondiente de la Real Española.

Juan B. Delgado és un personatge mexicà d’una personalitat ben especial per la seva formació, aficions literàries i diversitat de feines que va desenvolupar al llarg de la vida fins a ser diplomàtic. Mentrestant anava escrivint poesia i publicant.

El tema que va escollir per al seu discurs d’entrada a l’Acadèmia fou Nuevas orientaciones de la Poesía Femenina. El discurs evidentment no supera el pas del temps, però en el seu moment segur que pretenia ser, com diu ell, “una clarinada a fin de que críticos eruditos consagren a este tema sus estudios”. D’una manera molt curiosa parla de Juana Ibarbourou, Delmira Agustini, Alfonsina Storni, Gabriela Mistral i altres dins del plantejament general que fa, quan diu: “Hoy, debido a que ya se ha emancipado de los prejuicios y preocupacionees que la ataban al oscurantismo, la literatura femenina ha adquirido su verdadera esencia, ganando en vigor y enriqueciéndose en inspiración”.

A un segle de distància continuem vigilants perquè les escriptores siguin visibles i valorades.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

D’Egèria a Amantia

by | febr. 20, 2024 | Blog | 5 comments

Aquests últims dies es va parlant força de les eleccions gallegues i, clar com és lògic,  de Galícia, de la seva gent, de la seva cultura i de la seva llengua. Aleshores passa que se’m van entrellaçant  pensaments i records que tenen relació a diferents nivells amb la meva vivència de Galícia i acabo explicant-vos-ho, no tots, clar, sinó  només els que tenen sentit dins  del blog del Centre de documentació de Ca la dona .

Podria començar dient que, per part de pare, la meva família és originària d’un poblet de Lugo, però aquesta línia argumental ara no ve al cas i prefereixo parlar-vos d’una dona excepcional del segle IV que, segons sembla,  va sortir de Galícia cap a Terra Santa i va tornar per a explicar el seu viatge a les seves companyes de comunitat.

El nom d’aquesta dona és Egèria, però també apareix a vegades identificada com a Eteria, Ætheria o Etheria . És comprensible que hi hagi hagut molta recerca i estudis fins a fixar l’atribució d’autoria a Egèria del text Itinerarium, un manuscrit de treta-set pàgines trobat a finals del segle XIX i  que en català ha estat traduït per Pelegrinatge. Com sempre podeu trobar el llibre a la nostra biblioteca de Ca la dona en edició de Sebastià Janeras, publicat dins de la col·lecció Bernat Metge (1986). I ni que sigui de passada, cal destacar la importància d’aquest text com a document de llatí vulgar .

També hi ha hagut molta controvèrsia sobre les poques dades que es tenen de la biografia d’Egèria i, després de molt de debat, s’ha consensuat l’origen galaic d‘aquesta dona que sembla que era una religiosa ja que, en segons quins documents, se la tracta d’abadessa, però també podria haver estat una dama piadosa de l’alta societat. El que és sorprenent és que no va ser l’única dona que va fer aquest llarg viatge de pelegrinatge  a Jerusalem.  En citaré dues més que per a mi són molt significatives, Paula i la seva filla Eustoqui que l’any 385  segueixen sant Jeroni que es va retirar justament a Terra Santa per a traduir la Bíblia al llatí.

L’Itinerarium, també conegut com a Peregrinatio ad loca sancta , explica, tal com s’ha dit  un recorregut per terres d’Orient a finals del segle iv, acompanyat de comentaris relatius a la fe, a la disciplina religiosa i sempre amb una bona localització dels llocs bíblics per on anava passant Egèria, amb escorta,  fins arribar a Jerusalem i després cap al mont Sinaí.  Cal destacar els seus comentaris més personals sobre com la impressionaven els cels i els deserts per on passava.

Justament el fet que Egèria no fos l’única dona que al segle IV viatgés cap a Orient i a més escrivís sobre el seu viatge per a explicar-ho de tornada segurament a altres dones fou el que va inspirar a María Xosé Queizán l’obra Amantia.

La figura de Maria Xosé Queizan (Vigo, 1939) mereix el nostre record i  reconeixement perquè és una gran escriptora, catedràtica de llengua i literatura gallegues i figura capdavantera del moviment feminista peninsular. Va estudiar filologia a Vigo i a Santiago de Compostela i pertany a la primera promoció (1978) de la llicenciatura de Gallec-Portuguès. Va començar a escriure molt jove a la premsa local i de sempre va tenir una dedicació entusiasta pel teatre. Com a escriptora inquieta i compromesa  té obres en tots els gèneres: novel·la, contes, assaig, teatre, poesia i també ha estat traductora. A principis dels setanta va estar a París i els seus contactes amb  la novel·la francesa la van impulsar a escriure la seva primera novel·la A orella no buraco i en paral·lel l’any 1977 va publicar l’assaig  A muller na Galicia.

 El 1983 va posar en marxa la revista politico-cultural Festa da palabra silenciada, ​ formada només per dones del grup de Feministas Independentes Galegas i a partir d’aquí es va promoure el pensament i la crítica feminista alhora que es consolidava l’associacionisme feminista gallec .

El 2018 va publicar el llibre de memòries Vivir ao galope, on diu:

“Por que escribo sobre min? Ha ser polo mesmo motivo que actúo, que falo, que me dedico ao oficio de escribir, por unha conciencia de ser un elo na calceta universal e estar obrigada, si obrigada, a actuar para non interromper o labor”.

“¿Por qué escribo sobre mi? Ha de ser por el mismo motivo que actúo, que hablo, que me dedico al oficio de escribir, por una conciencia de ser un eslabón en el tejido universal y estar obligada, sí obligada a no interrumpir el trabajo”.

I acabarem parlant de la seva novel·la històrica Amantia (Edicións Xerais de Galicia, SA, Vigo, 1984) i on apareix la figura d’Egèria a la Gallaecia del segle IV . En aquest cas la protagonista és Amantia que convoca al seu voltant un grup de dones seguidores de Priscil·lià i entre elles s’hi troba Egèria. A la novel·la es parla obertament del lesbianisme entre les protagonistes. La recreació històrica és acurada i suggestiva amb bones descripcions i expressió de sensacions i sentiments de caire panteista. No sé si a hores d’ara, alguna editorial s’animaria a traduir-lo, jo el trobo prou  interessant.

Una nota curiosa del llibre és la declaració que fa M.Xosé Quezán al començament conforme se cenyeix a l’ortografia normativa del gallec i al final hi ha un apèndix amb informació històrica sobretot referida a Priscil·lià que contextualitza la novel·la.

Fins aquí un record de Galícia quan ja se saben els resultats de la votació…

No sé si us heu fixat en la imatge d’Egèria al principi del text. Es tracta de una ceràmica de Sargadelos, comprada a la botiga, galeria, llibreria,  que hi havia a Barcelona al carrer Provença tocant Rambla Catalunya i que va estar oberta fins el 2013.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Què ens queda de la Setmana del Llibre en Català?

by | oct. 5, 2023 | Blog | 2 comments

No cal dir que el temps passa de pressa i, de fet, ja fa gairebé un mes que es va acabar la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta (https://lasetmana.cat/). I si he contestar la pregunta del títol que m’he plantejat jo mateixa, el que em queda és un bon, podria dir un excel·lent, record acompanyat de la frustració de no haver pogut comprar tots els llibres que m’interessaven i agradaven. Però aquesta limitació és una sort perquè no puc augmentar la meva mala consciència de col·leccionar llibres a piles que no tinc temps de llegir.

Gràcies a l’esplèndid aparador de la Setmana, hi ha l’oportunitat de veure exposades les aportacions d’editorials més o menys petites i especialitzades d’arreu dels Països Catalans que no tenen fàcil la distribució i no són fàcils d’aconseguir.

Aquesta vegada confesso que anava directament a buscar els llibres d’Edicions Aïllades que com diu el seu nom és una editorial de l’illa d’Eivissa i concretament em feia especial il·lusió tenir els quatre llibres de poetes italianes en versió original i traduïdes per Nora Albert, publicades dins de la col·lecció Accent obert.

Nora Albert és una bona amiga de fa anys, Helena Alvarado Esteve, que ja fa temps va decidir mig amagar-se sota aquest pseudònim que és un donatge a la Nora, protagonista de Casa de nines d’Ibsen i del cognom de la gran escriptora Caterina Albert que també es va haver de protegir sota el nom de ploma de Victor Català.

No cal dir que per a traduir poesia cal ser poeta i aquest és el cas de Nora Albert que també té obra poètica pròpia i premiada (Calç i memòria, Des de l’illa, Món i brases, Punta Galera, Fràgils naufragis).

Maria Grazia Calandrone (Milà 1964) és la primera poeta de la col·lecció. Viu a Roma i la seva obra literària passa per la poesia, però també per la novel.la, el periodisme, el teatre, el documental, sempre compromesa amb la vida i la societat. El seu llibre Serie Fossile (2015) ha rebut diversos premis i formalment té una certa complexitat perquè introdueix, seguint coherentment el títol, una sèrie de símbols, logotips i topografies que reflecteixen la dimensió arcaica dels fòssils. Sens dubte el tema central és l’amor que s’embolcalla dins de la passió amb apunts d’ironia.

Nora Albert a la presentació diu que és un poemari, en definitiva complex i vibrant, d’una condensació colpidora i escrit sense concessions ni vassallatges, amb la independència artística d’un segell únic i memorable.

La segona autora traduïda per Nora Albert dins de la col·lecció és Antonella Anedda (1955) que és d’origen sard i viu a Roma. És una autora molt reconeguda com a poeta, assagista, traductora i professora universitària.

No tinc paraules punyents No prou punyents.
El pi s’enfonsa dins la nit
amb prou feines desxifro la memòria.
Al costat hi havia una mena de recinte
i allí perseveraven les coses.

La tercera traducció està dedicada a Buidor d’amor d’Alda Merini (1931-2009). La diferència amb les altres dues poetes és generacional, però sobretot són incomparables les fortes vivències personals de l’autora que condicionen el seu registre poètic. La seva poesia queda amarada de l’experiència d’haver estat tancada pel seu marit en un psiquiàtric de la postguerra. En sortir-ne, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats, escrits durant l’internament.

Alda Merini ha estat proposada diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura. La seva obra no es va publicar en català fins al 2012, en què aparegué la traducció de Nora Albert de Balades no pagades. És molt emocionant el record que comparteix la traductora al final de la seva presentació:

En una de les darreres converses “sempre vívides i torrencials” amb Alda Merini, tot parlant sobre què pensava del trillat tòpic Traduttore, traditore em digué:

“Ma no, tesoro, tradurre è un atto d’amore”. I és així com l’ànima desordenada i inquieta, la immensa Alda Merini, l’ombra d’una ment lúcida i visionària, lluminosament perifèrica, em deixà en herència una alliçonadora veritat inoblidable.

El quart volum és Massa vida a la sang d’Antonia Pozzi (1912-1938). Sembla com si en la selecció de l’ordre en la publicació d’aquestes poetes italianes s’hagi buscat una espècie de diàleg intergeneracional entre les dues primeres i les altres dues. Això es veu no tant sols en la cronologia sinó també en la diferència que hi ha en la consideració social de les dones i, per tant, de les experiències i vivències que inspiren la seva poesia.

Antonia Pozzi fou filla d’un advocat i d’una comtessa i va rebre una acurada formació acadèmica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Milà, En aquesta època va iniciar una relació amorosa amb el seu professor de Llatí i Grec, que va acabar el 1933, possiblement per imposició familiar. Antonia havia començat a escriure poesia d’adolescent i portava un diari on guardava cartes i fotografies de record dels seus viatges i hi deixava constància dels seus estudis i dels seus sentiments. L’ofegava l’angoixa existencial provocada per doloroses experiències amoroses, per l’opressió familiar i evidentment també per la situació a la Itàlia feixista. Va acabar la seva vida suïcidant-se, però la família no va voler admetre-ho. El seu testament va ser destruït i la seva obra inèdita va ser manipulada pel seu pare abans de la publicació.

Per sort s’ha produït la recuperació i la restitució de l’obra d’Antonia Pozzi com diu Nora Albert:

A partir dels anys seixanta, l’obra d’Antonia Pozzi fa una revifada i s’escapoleix de la consabuda damnatio memoriae, és a dir de l’oblit o menysteniment artístic i humà que han sofert tantes dones, obliterades i absents dels manuals de torn.

Fins i tot podem veure una pel·lícula del 2015 dedicada a la jove poeta Antonia Pozzi (disponible en Mubi)

Per acabar agraïm tota aquesta feina de traducció d’Helena Alvarado per a apropar-nos aquestes poetes italianes que cal tenir en compte i que ara ja formen part de la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Trobada amb Concha de Marco

by | jul. 27, 2023 | Blog

Si no haguéssim anat a passar uns dies a Soria, no hauríem conegut Concha de Marco i no sabríem qui va ser aquesta important autora, assagista, narradora, traductora i sobretot poeta.

De fet, Soria està dedicada a Antonio Machado i a Leonor, des de l’institut on el poeta donava classes de francès, fins al cementiri d’El Espino on està enterrada la seva idolatrada esposa Leonor. Guarda el record d’un altre gran poeta que és Gerardo Diego que també va ser professor a l’institut. I al costat del Duero també s’ubica la memòria de Bécquer i de les seves narracions d’escenaris fantasmagòrics.

Potser és més subtil el record que guarda Soria de la figura de Juan Antonio Gaya Nuño (1913-1976) i de la seva esposa Concha de Marco (1916-1989). Va ser un matrimoni que va fer molta feina en col·laboració. Ell va ser empresonat pel franquisme en acabar la guerra i estigué en llibertat vigilada fins l’any 1954. Fou un gran especialista en història de l’art i va fer nombroses monografies sobre pintors, manuals i guies de museus, junt amb Concha de Marco que revisava i traduïa la seva obra.

Però centrem-nos en la figura de Concha de Marco que va néixer a Soria i va patir la pèrdua de la seva mare i de la seva germana petita per la grip del 1918. Quan el seu pare fou destinat a Figueres, la família s’hi va traslladar i allí és on Concha va començar a estudiar el batxillerat que va acabar a Madrid. Després, l’any 1932, es va matricular a la Universitat per a estudiar Ciències Naturals i es va llicenciar un cop acabada la guerra l’any 1939. S’havia casat amb Gaya Nuño l’any 1937 i tota la família va patir la depuració i la marginació social de la dura i injusta postguerra. Concha va sobreviure, mentre el marit era a la presó, fent classes particulars i en col·legis privats. Va seguir al seu marit a Bilbao on fou desterrat en sortir de la presó, després ja va aconseguir treball a Madrid i encara van estar una temporada a Barcelona on Gaya Nuño va dirigir les Galerías Layetanas fins que tornaren definitivament a Madrid.

Tal com ja s’ha dit, Concha va col·laborar estretament amb el seu marit, van viatjar i fer cursos a l’estranger i van editar molt llibres d’art, però ella en paral·lel seguia la seva carrera literària i va publicar contes en revistes com Insula, Cuadernos Hispanoamericanos i El Urogallo. La seva obra de més entitat és l’assaig en dos volums de La mujer española en el romanticismo (1969) i sobretot set llibres de poemes. La seva poesia va tenir una bona rebuda crítica com ho demostra el fet que Carmen Conde l’inclogués en la seva antologia, Poesía española femenina (1950-1960).

He revisat aquest llibre que tenim en el Centre de Documentació de Ca la dona per a veure quines són les poetes que acompanyen Concha de Marco en aquesta antologia: Aurora de Albornoz, Elena Andrés, María Victoria Atencia, María Nieves F. Baldovi, Gloria Calvo Nava, María Teresa Cervantes, Pilar Gómez Bedate, María de los Reyes Fuentes, Carmen González Mas, Cristina Lacasa, María Elvira Lacaci, Concha Lagos, Adelaida Las Santas Loureiro, Concha de Marco, Elena Martín Vivaldi, Marisa Medina, Concha Méndez Cuesta, Eduarda Moro, María Mulet, Carmen Ontiveros, María Eugenia Rincón, Amelia Romero, María José G. Sánchez Bendito, Felisa Sanz d Moreno, María Antonia Sanz Cuadrado, Mercedes Saori, Teresa Soubriet, Sagrario Torres, Julia Uceda i Acacia Uceta Malo. Aquesta llista de noms de poetes poc o gens conegudes són la mostra fefaent del que es queixava Concha de Marco quan deia que les dones havien estat excloses de la història de la literatura perquè «no tienen generación».

Concha de Marco, degut a les penalitats de la guerra tenia greus problemes de salut, però era una treballadora infatigable i l’interessava l’art, la música clàssica , especialment l’òpera i també va formar-se en artesania i dissenyava complements i vestits, sempre amb un transfons autodidacta. És un exemple de dona important dins del període històric que li va tocar viure, un cas d’exili interior en l’España franquista. La seva poesia és de compromís absolut i està molt arrelada a la terra castellana.

L’any 2016, en l’aniversari del seu naixement, l’ajuntament de Soria li va retre homenatge i l’any 2018 es van publicar les seves memòries que porten un títol ben significatiu: La patria de otros. Memorias de una mujer libre, edició preparada per José María Martínez Laiseca, patrocinada per l’Instituto Castellano y Leonés de la Lengua i per l’Ayuntamiento de Soria i editada per Cálamo. No cal dir que farem el possible per a aconseguir aquest llibre per a la nostra biblioteca.

L’exposició que vàrem poder veure a Soria és Con la absoluta belleza de lo mínimo. Concha de Marco en 20 objetos que agafa el títol d’un dels seus textos que reproduïm com a mostra de la seva profunda i sintètica poesia.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista