El tema d’aquesta entrada del bloc ve forçada, perquè fa un any enrere, per aquestes dates estàvem esperant el resultat d’una mamografia sospitosa que, per sort, es va resoldre prou bé, però que ens va tenir en alerta de si s’hauria d’operar el pit i potser extirpar-lo. De fet, és una situació i uns pensaments que arriben pràcticament a totes les dones i en les més diverses circumstàncies. A més és del tot evident que els pits de les dones no passen mai desapercebuts, perquè estan sempre presents per un motiu o altre a la medicina i encara més al món de l’estètica i a les xarxes on hi ha una curiosa censura. I no oblidem que el dia 19 d’octubre és el dia mundial del càncer de mama i arreu s’omple de llacets roses.
En començar a parlar de pits, per deformació professional, no puc vèncer la temptació de citar les amazones que, segons la mitologia clàssica, formaven una societat de dones independents i guerreres que per a poder disparar l’arc més còmodament, prescindien d’un pit, d’on els ve el nom que en grec vol dir “sense pit” d’α (sense) i μαζών (pit).
Com que al bloc del Centre de Documentació de Ca la dona cal posar-hi sempre el toc literari, en aquest cas, sens dubte, recordem les autores més properes que varen morir de càncer de mama: Helena Valentí, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, M. Mercè Marçal i, per desgràcia, la llista continua dins l’àmbit literari i més enllà.
També ens ve a la memòria la dinàmica vital de l’escriptora i periodista estatunidenca Susan Sontag (1933-2004) que l’any 1975 va rebre el diagnòstic de càncer de mama i va començar un llarg pelegrinatge amb la malaltia que la va portar a escriure, l’any 1978, un magnífic assaig Illness as Metaphor /La malaltia com a metàfora. En aquesta obra Sontag es situa davant de les malalties terminals, com la tuberculosi i el càncer i més tard també ho farà amb la SIDA, amb una perspectiva més enllà de les metàfores, dels misticismes i dels romanticismes. La seva proposta és actuar amb honestedat i racionalitat sense disfressar la realitat.
Una altra aportació literària a destacar per la seva fresca actualitat és l’obra de teatre de Clara Moraleda i Torrodellas (1994), actriu, cantant, escriptora i youtuber. Malgrat la seva joventut té ja una carrera consolidada i molt polifacètica. Una mostra d’aquesta diversa creativitat tan personal és Adéu, Jane!, una peça teatral, ella en diu “espectacle”, que porta un avant-títol prou transparent: Tu ets moltes més coses que un pit que no hi és. Clara Moraleda, a partir de la seva experiència, elabora el relat d’una adolescent a qui han d’extirpar un pit malalt. La protagonista, la pròpia autora, acompanyada de Laura Dorca i Joana Roselló que li donen la rèplica, explica els seus dubtes, les seves pors i les seves il·lusions. Hi ha tensió i emoció, però acompanyades de reivindicació i empatia que ajuden a reflexionar sobre la importància dels pits. Curiosament parla de possibles cerimònies de comiat en cas de mastectomia, d’aquí surt el títol de Adéu, Jane!
Ara m’adono que potser hagués estat més “optimista” canviar l’ordre i començar a parlar de les dides i no del càncer i de les mastectomies.
La meva àvia paterna va venir de Galícia per a anar a fer de dida a casa d’una família benestant de Barcelona. Això és el que recordo de les nebuloses converses de les persones adultes quan era una nena i no acabava d’entendre-les. Amb el temps i les lectures m’he adonat de la importància que han tingut les dides i encara tenen en segons quines cultures del món.
Per exemple, a la revista Anuario de Hojas de Warmi, núm 8 de l’any 1996 he trobat un article que planteja molt clarament què suposava per a les mares poder alliberar-se de la lactància, i què en deien els metges i com pretenien controlar la lactància dels nadons i quina era la resposta de les dides.
El magnífic quadre que podeu veure més amunt és obra de la pintora mallorquina Pilar Montaner (1878-1961) i ara forma part de l’exposició al Museu d’Art de Girona on hi ja l’exposició Feresa de silenci. Les artistes de la revista Feminal, comissariada per Elina Morandi.
Pilar Montaner fou una pintora impressionista formada amb Sorolla i també fou una dona avançada al seu temps dins de la burgesia intel·lectual mallorquina. Malgrat que va ser mare de catorze criatures sempre es va dedicar a la pintura i va fer nombroses exposicions a Madrid i Barcelona amb premis i reconeixements. El quadre de les dides té un gran valor artístic, però també social pel que fa a donar protagonisme a aquestes dones que d’alguna manera formaven part de la família, especialment en el cas de família nombrosa com va ser la de Pilar Montaner.
Literàriament les dides també estan presents en obres interessants. La primera que té un protagonisme important és la dida de Medea, tragèdia clàssica en versió grega d’Eurípides i en versió llatina de Sèneca. És essencial l’acompanyament que la dida fa a Medea en els moments més dramàtics de la seva desesperació i decisió.
Al segle XIX, en l’ambit de la literatura catalana, trobem La dida un drama en tres actes i en vers de Frederich Soler y Hubert (1839-1895), dramaturg, poeta i empresari teatral, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra. Aquesta obra fou estrenada l’any 1872 i la protagonista és la dida d’una jove pubilla òrfena i que ocupa el lloc de la mare difunta de manera lleial i emotiva. Curiosament aquesta obra fou reposada al teatre Romea, els anys 1960, 1964 i l’última vegada fou el 1974 representada per la Companyia de Maria Matilde Almendros.
L’èxit d’aquesta obra teatral va portar a Josep Feliu i Codina (1845-1897) a convertir-la en novel·la.
També Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951), narrador, erudit i lul·lista mallorquí, va escriure una contarella, narració breu, amb el títol de La Dida que l’any 1923 li va valer el Premi Extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona. En aquest cas, la dida és la Tonina, una jove de poble que és contractada per uns senyors de Palma per alletar la seva filla. Per això, haurà d’abandonar un entorn a pur i idíl·lic per a viure a una ciutat en la que es sent presonera.
Es repeteix el fet a la inversa i l’escriptora manacorina Maria-Antònia Oliver (1946-2022), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2016) feu una adaptació teatral de l’obra de Galmés, mantenint un llenguatge molt genuí. L’obra traspua una crítica social a la societat mallorquina de l’època, però també altres qüestions més profundes, com la seva presa de consciència social o l’idea de maternitat.
Ho deixem aquí, sabent que sobre la lactància materna queden moltes coses a dir…
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
