No sé què passarà amb els llibres. Umberto Eco aconsella que no els llencem perquè si hi ha una apagada general encara ens faran servei. Quan veig piles de llibres al costat dels contenidors, he de vèncer la temptació d’aturar-me i reconec que alguna vegada n’he salvat algun. Dic “salvar” perquè el record de Farenheit 451 sempre està present així com el de realitats històriques que són massa semblants a la distòpia.

Parlant de piles de llibres, a casa, com que ja estan plenes les prestatgeries, els vaig deixant fent munts i n’hi ha per tot arreu des del rebedor a l’habitació passant pel despatx, el menjador i el distribuïdor i també n’hi ha al traster. No tots són meus, molts són herència de pisos que he buidat, de gent estimada que ha anat desapareixent i, per una altra banda, he de vetllar els de préstec que he de tornar i a vegades se m’eternitzen abans no els llegeixo.

Confesso que tinc llibres repetits, perquè no recordo que els he comprat i els torno a comprar. Això vol dir que no els he llegit o que els he perdut de vista perquè s’han quedat amagats entremig dels altres, però també vol dir que m’interessen molt i que, quan els torno a veure a la botiga, per si de cas els torno a comprar. També tinc llibres repetits perquè me’ls han regalat i no he gosat dir que ja els tenia i els guardo per si tinc l’oportunitat de tornar-los a regalar vigilant que no sigui a la mateixa persona i s’entén que, si estant dedicats, aleshores ja no hi ha res a fer.

Ara us mostro alguna de les piles de llibres que us deia. M’adono que tenen un tipus d’ordre. Se n’ha parlar molt de la manera d’ordenar i classificar els llibres: hi ha els sistemes professionals de biblioteca, però també s’han fet altres propostes i per això em va agradar molt les alternatives que dóna el llibre de Roberto Calasso, Com ordenar una Biblioteca, publicat per Anagrama.

Miro la primera pila de llibres i, tal com he dit, m’adono que són llibres que esperen ser llegits amb urgència perquè me n’han demanat l’opinió, per exemple, el llibre d’Amia Srinivasan, El derecho al sexo. Feminismo en el siglo XXI (Anagrama) que requereix una lectura acurada pel seu contingut ideològic i que està just a sobre del de Margaret Atwood, L’assassí cec (Quaderns Crema) que segur que és inquietant com diu la contraportada i tampoc no se’n pot fer una lectura ràpida.

Si em miro una altra pila trobo que són llibres vells, potser seria millor qualificar-los d’antics, dels quals m’agradaria dir-ne alguna cosa, perquè mereixen formar part d’una genealogia de lectures de dones, ara oblidada. Bé no és veritat això que acabo de dir de genealogia oblidada, perquè justament a dalt de tot de la pila hi ha L’etern femení de Llucieta Canyà que és una autora ben coneguda per les companyes de La Bisbal que és el lloc on va néixer l’any 1901. En una trobada recent amb les feministes de La Bisbal em vaig mig comprometre’m a fer una lectura actual d’aquesta controvertida escriptora. Afegeixo que el llibre està dedicat a Francesca Bonnemaison i justament s’acaba de celebrar l’any Francesca Bonnemaison en el 150 aniversari del seu naixement .

En aquesta pila també treu el nas un llibre que és una veritable joia, Las escritoras españolas (Labor, 1930) de Margarita Nelken. És un llibre que he consultat, però no he llegit mai sencer com un tot i això cal fer-ho. Potser s’ha parlat més de la intervenció política de la Nelken i no s’ha tingut en compte tota la seva producció cultural.

Passo a una altra pila que, si me la miro bé, en podria dir la de les dèries, perquè hi ha llibres dels temes que m’enganxen sempre com és la educació/coeducació, els mateixos llibres, les llibreries i les biblioteques i la història i recreació de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. A sobre de tot hi ha el llibre Matrix de Lauren Groof que és sens dubte un llibre excel·lent que recrea la potent figura reivindicativa de Marie de France (1160-1215). El que em sap greu és que el títol que li és molt escaient de “mare” i “matriu” hagi quedat vinculat a la pel·lícula (1999) d’acció i ciència ficció i evidentment no té res a veure. Cal vigilar això dels títols.

ncara trobo un altre munt que veig que està encapçalat per un llibre rar que hem tingut sort que l’hagi traduït Ce Santiago i l’hagi posat a l’abast una editorial de nom molt suggeridor “La navaja suiza”. Es tracta de Tierra virgen y otros relatos d’una autora Mary Chavelita Dunne (1839-1945), que s’amaga sota el pseudònim de George Egerton. La casualitat fa que estigui a la mateixa pila que Entre els actes de Virginia Woolf (1882-1941) i, d’entrada, mirant la cronologia, penso si les dues autores podien haver coincidit. De fet, el llibre de Virginia Woolf és l´últim que va escriure segurament sense saber que seria l’últim. La traducció de Marta Pera i l’edició acurada de Cal Carré fan que pensi que potser s’haurà d’esperar poc per a ser llegit.

I sobre la tauleta de nit, al costat del paquet de kleenex, del vas d’aigua i del pastiller setmanal un llibre de Victoria Lomasko, Altres Rússies, el primer, traduït per Marta Nin i d’edicions Godall. Està on està perquè sembla un llibre fàcil per a quan ja te’n vas a descansar. Et sembla que serà fàcil de llegir i de seguir amb totes les il·lustracions que hi ha, però la veritat és que és un llibre reivindicatiu de les realitats plurals i diferents que hi ha a la dita Rússia i fa pensar i fins i tot fa patir molt si es té en compte la situació de guerra que estan vivint ara el poble rus i el poble ucraïnès. Hi ha una perspectiva d’uns quinze anys perquè els seus reportatges són del 2008 al 2016, però justament el pas el temps ha jugat a la contra a Rússia i moltes coses ja estaven anunciades. El premi “Veu lliure” que el PEN Català va concedir a Victoria Lomasko reconeixia la seva vàlua i compromís.

Ja veieu que m’esperen molts llibres interessants… a veure si me’n surto de llegir-los tots…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

El títol fa referència a la dita de no perdre oportunitats, però realment qui perd oportunitats és la gent que cada dia ha de viatjar amb tren en les línies de Rodalies per a anar i tornar de la feina. Si ens posem a parlar d’això serà molt trist, però també és trista i injusta la xarxa radial de trens a la península que fa que les comunicacions entre ciutats siguin tant i tant complicades i que el famós corredor del Mediterrani sigui com un fantasma que apareix de tant en tant a les negociacions institucionals i després continuï desaparegut.

I ara el veïnat de l’Esquerra de l’Eixample, concretament la gent que viu al voltant del Clínic està preocupada per a saber com aniran les obres per a fer l’ampliació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Però, al marge d’aquestes desgràcies i novetats de la xarxa ferroviària del país, a mi els trens i les estacions de ferrocarrils m’agraden i sospito que m’han agradat sempre perquè ara que s’apropa la festa dels Reis d’Orient, recordo a la meva infantesa haver demanat i aconseguit un tren com a regal. No era un tren elèctric, era un tren que tenia una petita clau per a donar-li corda a la locomotora i aleshores corria arrossegant els vagons per una via de forma el·líptica que es muntava a trams.

Però, al marge d’aquestes desgràcies i novetats de la xarxa ferroviària del país, a mi els trens i les estacions de ferrocarrils m’agraden i Els records de les estacions ferroviàries estan vinculats a l’anar a acomiadar o a buscar el meu pare que era viatjant de comerç i anava amb unes grans maletes de mostres i necessitava una carretilla o l’ajuda d’un maletero que li traginés l’equipatge (ara en diríem carretó i camàlic). De més gran anava a acompanyar una amiga que era de fora i estudiava a Barcelona. Sobretot l’estructura de l’Estació de França (https://www.barcelonina.com/ca/blog/lestacio-de-franca-o-a-les-portes-de-barcelona/) sempre l’he trobada imponent i atractiva i per a mi conserva el seu encant malgrat els canvis que ha sofert. També recordo com era l’Apeadero del Passeig de Gràcia (http://www.paseodegracia.com/ca/historia/baixador-al-passeig-de-gracia/) quan tot el carrer Aragó estava obert i es veia passar el tren per sota.

La vinculació del tren amb el moviment feminista també té els seus grans moments com l’anada amb tren a Tortosa contra les instal·lacions militars (1985), a Santiago de Compostela contra la violència masclista (1988) o les anades a les Jornades estatals a Còrdova (2000) i a Granada (2009). Recordo que aleshores era un repte aconseguir que el tren tingués tripulació femenina des de la maquinista a la revisora. Avui segur que ja seria més fàcil, per exemple, ara a Ca la dona tenim una companya que és conductora de trens dels FGC.

ambé podem recordar la socialista Mercè Sala Schnorkowski que fou presidenta de Renfe del 1992 al 1996 i que va fer vessar molta tinta perquè conduïa trens. Després de les notes d’actualitat i històriques sobre els “nostres” trens, cal parlar de la presència dels trens a la literatura. La veritat és que ja se n’ha dit moltes coses perquè els trens i les estacions són escenaris especialment indicats per a les trames literàries. Hi ha trens i estacions que ja són clàssics. Per a començar l’Anna Karenina de Tolstoi amb les seves escenes d’estació i viatges amb tren és el primer exemple que es cita normalment. També ocupa en el record un dels primers llocs L’assassinat a l’Orient Express d’Agatha Christie que té la seva versió cinematogràfica i com a pel·lícula encara es va reposant perquè és un bon entreteniment. També tenen les seves pel·lícules les obres de Patricia Highsmith, Estranys en un tren, i de Paula Hawkins, La noia del tren.

Parlant de pel·lícules cal tenir en compte que hi ha un tren molt divertit a la història del cinema que, com tot a l’obra dels germans Marx té lectures suggeridores que van més enllà de la comicitat. És el tren d’Els germans Marx a l’Oest on els personatges segueixen una consigna engrescadora que alhora fa pensar: “Més fusta, és la guerra!”. ().

Es poden trobar trens molt més seriosos, dramàtics, com els de la vaga de ferroviaris al Mèxic de 1950 d’El tren pasa primero d’Elena Poniatowska i els trens de tornada dels camps de concentració nazis com el d’El largo viaje de Jorge Semprun i La tregua de Primo Levi i també el dels nens desplaçats per les desgràcies i mancances de la postguerra, El tren de los niños de Viola Ardone.

Des del punt de vista de la crítica literària formal, rememoro la lectura, en els meus anys d’estudi a l’Institut Français, de La modification de Michel Butor, paradigma del Nouveau Roman. Fou una novel·la de gran èxit en el seu moment (1957), però no sé si ha superat el pas del temps perquè reflecteix ben bé la lentitud en el viatge en tren que fa el protagonista de París a Roma.

Les companyes de Ca la dona segurament recordaran que vàrem fer la lectura col·lectiva d’un conte pertorbador dins del seu simbolisme: Mary Ventura i el Novè Regne de Sylvia Plath. El fil conductor és el viatge forçat de Mary Ventura cap al Novè Regne, en un tren especial i en companyia de personatges també especials.

I certament el tema dels trens i de les seves “manifestacions” artístiques no acaba en la literatura o sigui que queda obert…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Escric això després que hagi tingut lloc la final del mundial de futbol i hagi guanyat Argentina. No patiu que no entraré en la polèmica de la necessitat d’aquestes trobades esportives i menys encara en l’oportunitat de celebrar-les en segons quin país i ens quedarien pendents moltes altres qüestions de fons i forma.

En realitat volia parlar d’un altre esport vinculat al futbol que també va celebrar una competició internacional a casa nostra fa unes setmanes i va tenir el seu espai a la premsa. Es tracta del futbol botons del qual en vaig tenir notícies ja f a uns quants anys pel meu nebot que hi jugava amb els seus companys a l’escola. Han passat molts anys, però el Daniel continua guardant una part de la seva col·lecció de botons que havia anat a comprar amb la seva àvia.

Segons sembla ara el futbol botons es juga amb unes normes que no eren les que feien servir els alumnes de l’escola Heura molt temps enrere. És curiós que sigui una iniciativa catalana donar categoria oficial a aquest joc tan proper i, per la notícia es veu que, malgrat sigui molt nostrat, no va haver-hi sort i no es va guanyar la competició.

En veure la col·lecció de botons, me’n vaig adonar de la importància d’aquest minúscul objecte, potser millor dir-li estri, i del que ha suposat i encara suposa en el fet civilitzador de vestir-nos i subjectar la roba, malgrat que la competència de les cremalleres i ara molt més del velcro/veta adherent sembla que el vagin retirant de circulació.

Podríem dir que potser des de la prehistòria ens acompanyen els botons i des del segle XIII són els estris pràctics que coneixem. No us podeu imaginar la quantitat de formes i colors que poden tenir els botons, però els rodons són els més esperables. Quant als materials, els més habituals actualment són metall i plàstic, però encara n’hi ha de nacre i els més antics són els de banya. Sobre els tipus tenim el botó de forats i el botó d’argolla i des del segle XIX hi ha el botó de pressió o clec, que sobretot s’empra en peces esportives o informals.

Comparteixo unes curiositats que he trobat buscant informació sobre els botons. Per exemple, li he dir al meu nebot que el col·leccionisme de botons es diu filobanomisme i que també hi ha una fòbia als botons anomenada koumpounofòbia que és molt minoritària, però hi ha qui diu que Steve Jobs la patia i que per això va promoure el toc de pantalla per a substituir els botons de polsar.

Parlant de Steve Jobs, he recordat que també ja fa uns quants anys va haver-hi un grup a Ca la dona que es deien Les Botones perquè eren les que tenien cura dels ordinadors i altres eines digitals.

Sembla mentida tot el que es pot dir dels botons perquè ara falta recordar a quin cantó es corden les peces superiors com les camises. La tradició marca que els botons se situïn per a home a l’esquerra i per a dona a la dreta perquè es diu que, per motius pràctics, facilitava als homes d’empunyar l’espasa i a les dones de donar el pit.

Ah, i aprendre a cordar botons és un exercici emblemàtic del mètode Montessori.

Doncs continuem perquè encara no hem acabat ja que són especialment importants els botons dels uniformes militars. Bé, ho eren més abans i ara ho són en els uniformes de passeig o de gala. I eren tan importants que en els càstigs de degradació s’arrencaven els galons i també els botons.

I ara hem arribat al punt en què podem lligar els botons amb el cinema i la literatura, perquè La guerra dels botons és un títol clàssic del cinema. L’any 1962 es va estrenar la pel·lícula francesa La guerre des boutons, referent del cinema per a infants, dirigida per Yves Robert i basada en una novel·la original de Louis Pergaud (1882-1915). Es tracta d’un llibre autobiogràfic com indica el subtítol: Novel·la dels meus dotze anys. L’obra traspua humor, dignitat, tendresa i també una critica de la societat miserable, ignorant i autoritària, des dels ulls dels infants de dues bandes de pobles rivals que s’enfronten. Aquesta obra va ser traduïda al català per Albert Jané.

Posteriorment trobem un altre llibre amb el mateix títol i que també tracta d’un grup d’infants relacionats amb els botons. És obra d’Avi que és el pseudònim de Edward Irving Morris (1937), un escriptor estatunidenc de literatura infantil i juvenil molt reconegut. L’acció passa a una petita localitat de Polònia durant la Primera Guerra Mundial, situada al mig dels dos fronts de batalla. En aquest escenari cruel i violent de la guerra una colla de nens juguen a veure qui pot aconseguir més botons de soldats lluents i brillants. Avi aconsegueix amb aquest contrast de joc i violència posar en evidència la incomprensió de la guerra.

Per acabar i canviar una mica, proposo un botó musical. Aprofito per fer-vos escoltar una cançó que em varen ensenyar a l’institut, fa més de seixanta anys, quan l’assignatura de Música formava part de les dites “maries” que eren donades per membres de la Sección Femenina de Falange española. La sorpresa ha estat trobar-me ara aquesta cançoneta recollida en el cançoner popular infantil i cantada en versió de Rosa León.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

El tema d’aquesta entrada del bloc ve forçada, perquè fa un any enrere, per aquestes dates estàvem esperant el resultat d’una mamografia sospitosa que, per sort, es va resoldre prou bé, però que ens va tenir en alerta de si s’hauria d’operar el pit i potser extirpar-lo. De fet, és una situació i uns pensaments que arriben pràcticament a totes les dones i en les més diverses circumstàncies. A més és del tot evident que els pits de les dones no passen mai desapercebuts, perquè estan sempre presents per un motiu o altre a la medicina i encara més al món de l’estètica i a les xarxes on hi ha una curiosa censura. I no oblidem que el dia 19 d’octubre és el dia mundial del càncer de mama i arreu s’omple de llacets roses.

En començar a parlar de pits, per deformació professional, no puc vèncer la temptació de citar les amazones que, segons la mitologia clàssica, formaven una societat de dones independents i guerreres que per a poder disparar l’arc més còmodament, prescindien d’un pit, d’on els ve el nom que en grec vol dir “sense pit” d’α (sense) i μαζών (pit).

Com que al bloc del Centre de Documentació de Ca la dona cal posar-hi sempre el toc literari, en aquest cas, sens dubte, recordem les autores més properes que varen morir de càncer de mama: Helena Valentí, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, M. Mercè Marçal i, per desgràcia, la llista continua dins l’àmbit literari i més enllà.

També ens ve a la memòria la dinàmica vital de l’escriptora i periodista estatunidenca Susan Sontag (1933-2004) que l’any 1975 va rebre el diagnòstic de càncer de mama i va començar un llarg pelegrinatge amb la malaltia que la va portar a escriure, l’any 1978, un magnífic assaig Illness as Metaphor /La malaltia com a metàfora. En aquesta obra Sontag es situa davant de les malalties terminals, com la tuberculosi i el càncer i més tard també ho farà amb la SIDA, amb una perspectiva més enllà de les metàfores, dels misticismes i dels romanticismes. La seva proposta és actuar amb honestedat i racionalitat sense disfressar la realitat.

Una altra aportació literària a destacar per la seva fresca actualitat és l’obra de teatre de Clara Moraleda i Torrodellas (1994), actriu, cantant, escriptora i youtuber. Malgrat la seva joventut té ja una carrera consolidada i molt polifacètica. Una mostra d’aquesta diversa creativitat tan personal és Adéu, Jane!, una peça teatral, ella en diu “espectacle”, que porta un avant-títol prou transparent: Tu ets moltes més coses que un pit que no hi és. Clara Moraleda, a partir de la seva experiència, elabora el relat d’una adolescent a qui han d’extirpar un pit malalt. La protagonista, la pròpia autora, acompanyada de Laura Dorca i Joana Roselló que li donen la rèplica, explica els seus dubtes, les seves pors i les seves il·lusions. Hi ha tensió i emoció, però acompanyades de reivindicació i empatia que ajuden a reflexionar sobre la importància dels pits. Curiosament parla de possibles cerimònies de comiat en cas de mastectomia, d’aquí surt el títol de Adéu, Jane!

Ara m’adono que potser hagués estat més “optimista” canviar l’ordre i començar a parlar de les dides i no del càncer i de les mastectomies.

La meva àvia paterna va venir de Galícia per a anar a fer de dida a casa d’una família benestant de Barcelona. Això és el que recordo de les nebuloses converses de les persones adultes quan era una nena i no acabava d’entendre-les. Amb el temps i les lectures m’he adonat de la importància que han tingut les dides i encara tenen en segons quines cultures del món.

Per exemple, a la revista Anuario de Hojas de Warmi, núm 8 de l’any 1996 he trobat un article que planteja molt clarament què suposava per a les mares poder alliberar-se de la lactància, i què en deien els metges i com pretenien controlar la lactància dels nadons i quina era la resposta de les dides.

El magnífic quadre que podeu veure més amunt és obra de la pintora mallorquina Pilar Montaner (1878-1961) i ara forma part de l’exposició al Museu d’Art de Girona on hi ja l’exposició Feresa de silenci. Les artistes de la revista Feminal, comissariada per Elina Morandi.

Pilar Montaner fou una pintora impressionista formada amb Sorolla i també fou una dona avançada al seu temps dins de la burgesia intel·lectual mallorquina. Malgrat que va ser mare de catorze criatures sempre es va dedicar a la pintura i va fer nombroses exposicions a Madrid i Barcelona amb premis i reconeixements. El quadre de les dides té un gran valor artístic, però també social pel que fa a donar protagonisme a aquestes dones que d’alguna manera formaven part de la família, especialment en el cas de família nombrosa com va ser la de Pilar Montaner.

Literàriament les dides també estan presents en obres interessants. La primera que té un protagonisme important és la dida de Medea, tragèdia clàssica en versió grega d’Eurípides i en versió llatina de Sèneca. És essencial l’acompanyament que la dida fa a Medea en els moments més dramàtics de la seva desesperació i decisió.

Al segle XIX, en l’ambit de la literatura catalana, trobem La dida un drama en tres actes i en vers de Frederich Soler y Hubert (1839-1895), dramaturg, poeta i empresari teatral, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra. Aquesta obra fou estrenada l’any 1872 i la protagonista és la dida d’una jove pubilla òrfena i que ocupa el lloc de la mare difunta de manera lleial i emotiva. Curiosament aquesta obra fou reposada al teatre Romea, els anys 1960, 1964 i l’última vegada fou el 1974 representada per la Companyia de Maria Matilde Almendros.

L’èxit d’aquesta obra teatral va portar a Josep Feliu i Codina (1845-1897) a convertir-la en novel·la.

També Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951), narrador, erudit i lul·lista mallorquí, va escriure una contarella, narració breu, amb el títol de La Dida que l’any 1923 li va valer el Premi Extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona. En aquest cas, la dida és la Tonina, una jove de poble que és contractada per uns senyors de Palma per alletar la seva filla. Per això, haurà d’abandonar un entorn a pur i idíl·lic per a viure a una ciutat en la que es sent presonera.

Es repeteix el fet a la inversa i l’escriptora manacorina Maria-Antònia Oliver (1946-2022), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2016) feu una adaptació teatral de l’obra de Galmés, mantenint un llenguatge molt genuí. L’obra traspua una crítica social a la societat mallorquina de l’època, però també altres qüestions més profundes, com la seva presa de consciència social o l’idea de maternitat.

Ho deixem aquí, sabent que sobre la lactància materna queden moltes coses a dir…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

[Segona part]

Continuo parlant dels catàlegs de dones importants perquè actualment estan molt presents a les llibreries i biblioteques i també pels records que em desperten de les meves lectures infantils. Si penso en la meva infantesa, he d’agrair una vegada més a la meva mare que em proporcionés, dins de les limitacions de la repressió franquista, unes lectures molt “aprofitables”. Encara guardo un parell de llibres d’aquests, Ramillete de mujeres universales i Florilegio de mujeres españolas d’Antonio J. Onieva publicats a Burgos per Hijos de Santiago Rodríguez, els anys 1953 i 1957. Aquests llibres tenien uns pròlegs propis del franquisme, però jo els pròlegs, no els llegia i anava directa al contingut dels llibres. Ara és quan els he llegit i quina sort que no vaig fer-ho de petita, encara que de tota manera no els hagués entès. Us en poso una mostra:

De intento han sido eliminadas aquellas (mujeres) que alcanzaron la celebridad por no rectos caminos, si bien en España han sido las menos de las que legaron su nombre a la posteridad. Hemos tenido algunas que sufrieron esa desviación, si bien luego sintieron en su alma la llamada divina, y todo lo que antes fué desvarío, fué luego piedad y edificación. A éstas no las rechazamos, como no las rechazó Jesucristo, porque vió en ellas la vena riquísima de su arrepentimiento y rehabilitación. En este caso hemos tenido en cuenta la índole de nuestras pequeñas lectoras cuya alma purísima sólo debe conocer lo bueno de la naturaleza humana.

Y nada más. Un nuevo libro que lanzamos a la benevolencia de nuestras compañeras, las Maestras de España.

Com he dit aquests llibres, en el meu cas, no foren lectures d’escola o sigui que no devien arribar a les meves “Maestras de España”. Me´ls vaig llegir moltes vegades, triant les biografies que m’agradaven més i segur que vaig aprendre moltes coses. Ambdós llibres recullen unes breus biografies de setanta-cinc dones, de dues pàgines cadascuna amb una petita il·lustració, un retrat que encapçala el text.

He continuat revisant els prestatges de la meva biblioteca i he recuperat dos llibres/catàlegs encara més antics, ben conservats, que vaig comprar ja fa molts anys en alguna llibreria de vell.

El llibre de Concepción Gimeno de Flaquer (1850-1919) segueix la línia clàssica de les Vides paral·leles de Plutarc. Aquesta autora fou defensora activa dels drets de les dones i el seu feminisme conservador, però insistent, va tenir molt ressò en els ambient burgesos de l’època. La seva producció literària és prou extensa. I aquí teniu una mostra d’un discurs seu pronunciat a El Ateneo de Madrid, el juny de 1890.

Cristóbal de Castro (1874-1953) també resulta ser d’aquells autors que tingueren èxit en el seu moment, però desprès foren pràcticament oblidats. Es va dedicar sobretot al periodisme i també va escriure assajos sobre teatre, política, feminisme i biografies. Socialment fou un defensor dels drets de la dona i en els seus escrits sovint es veu la crítica contra la desigualtat i la discriminació de les dones.

L’obra Mujeres extraordinarias recull les biografies de més de seixanta dones dividides en un primer bloc de dones històriques i un altre de dones contemporànies. Tant en la primera part com en la segona apareixen noms de dones que no són els típics que es van repetint i que confesso que no em sonen gens o sigui que ja m’he proposat llegir-me el llibre per a conèixer aquestes dones més desconegudes: Mariana Dolci o el mostrador, Margarita Cogni o el arroyo, Teresa Guiccioli o el palacio, Pepita Tudó o el equívoco, Gabriela Reuter o el rencor, Ana Rogstad o el pacifisme i altres.

Per acabar, un salt en el temps i un canvi de registre per a presentar-vos un llibre de Montse Barderi publicat per Columna l’any 2018 que segueix sent un catàleg de dones, però en aquest cas com diu el títol es tracta de Dones úniques. Relats de dones d’aquí que no podràs oblidar. Montse Barderi és un autora entusiasta que va provant diferents gèneres literaris i en aquest cas ens ofereix també un catàleg de petites biografies de dones importants, però escrites des de la perspectiva de nenes i per a la lectura del públic infantil. Cal dir que els textos van acompanyats d’unes il·lustracions, de fet, uns retrats caricatures molt simpàtics i suggeridors.

I quan ja em semblava que acabava, em giro i veig a la prestatgeria de darrera meu la capsa d’un joc de cartes de Dones que han canviat el món .És un regal que encara no he pogut estrenar com a joc, perquè totes tenim molta feina i som pobres de temps (un dia us parlaré del temps), però li vaig donar una ullada i promet ser molt entretingut perquè es tracta de formar una línia de temps amb 101 cartes de dones importants. Una cara de la carta explica qui és la dona en qüestió i què va fer i a l’altra cara hi ha la data per a saber si ha estat ben col·locada.

Em sembla que finalment també us he donat alguna idea de regal ara que s’acosten les festes.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

[Primera part]

Últimament sembla que van sortint molts llibres dedicats a donar a conèixer dones il·lustres, n’hi ha per a tots els gustos i són reculls fets per èpoques, per països, per especialitats i també se’n troben dirigits a públic infantil i juvenil.

Aquestes antologies o florilegis de dones excepcionals tenen una llarga tradició i sempre al darrera cal endevinar-hi algun interès més o menys confessable que tant pot ser temps enrere en negatiu, per a promoure un determinat model de dona o actualment, per sort, en positiu, per a fer veure la pluralitat i diversitat de dones que han fet aportacions importants a la societat.

Ja he dit que aquests catàlegs de dones venen de lluny, de fet, des de l’Antiguitat, però ara ens plantem al començament del segle XV, al pas de l’Edat Mitjana al Renaixement, per a presentar un llibre excepcional, El llibre de la Ciutat de les Dames de Christine de Pizan que ha publicat últimament l’editorial Cal Carré millorant la traducció que vaig fer, l’any 1990, per a les Edicions de l’Eixample. Ja sé que sembla que sigui allò de “vinc a parlar del meu llibre”, però és que el llibre s’ho mereix.

Christine de Pizan està considerada la primera autora professional en francès. Gràcies al seu pare Christine va rebre una bona educació que ella mateixa diu que hagués pogut ser més àmplia i profunda si no hagués comptat amb l’oposició de sa mare que desitjava per a ella una formació de dona tradicional i estereotipada. Es va casar als quinze anys amb Étienne Castel, un jove gentilhome notari i secretari del rei. Però la vida de Christine de Pizan va canviar amb la mort dels homes de la família, de tal manera que ella mateixa en el seu llibre Le Livre de la Mutation de Fortune diu “vaig experimentar que m’havia convertit en un home de debò”. La consciència d’aquesta metamorfosi és l’assumpció dels canvis que suposa haver-se d’encarregar de diversos negocis financers i jurídics sense comptar, com a dona, amb els recursos necessaris i subvertint el rol que esperava d’una òrfena i vídua.

A partir d’aquí comença la seva trajectòria literària que al llarg de vint anys d’activitat ininterrompuda va donar com a fruit una obra considerable i molt variada: tractats de filosofia, de política i de moral, obres històriques, alguns centenars de poemes i diverses epístoles.

Pel que fa al detonant que la porta a escriure l’any 1405, Le Livre de la Cité des dames que és el que ara ens interessa és la Querelle du Roman de la Rose del nom de l’obra causant de la polèmica. I el significatiu és el fet que Christine de Pizan entra en el debat perquè és una obra plena de maledicències contra les dones. Reacciona enfront de la literatura misògina que es repetia incansablement des de l’Antiguitat i que durant tota l’Edat Mitjana té una expressió generalitzada en les manifestacions de la literatura popular i culta. Aconsegueix derivar la polèmica i convertir-la en la Querelle de Femmes de tal manera que aquesta controvèrsia s’anirà allargant pràcticament fins arribar a la Revolució francesa.

A les escenes inicials de l’obra, l’autora es presenta ella mateixa i mostra el seu desànim davant de les lectures misògines que l’envolten. A continuació entren en escena les figures al·legòriques, protagonistes de l’obra: la Raó, la Rectitud i la Justícia. Aquestes tres dames se li apareixen, la consolen, desqualifiquen els textos misògins i l’autoritat dels seus autors i li fan una proposta engrescadora:

Aquesta ciutat en defensa de les dones, Christine de Pizan la presenta com una ginecotopia, una utopia feminista, que es construeix en tres etapes a partir de la conversa i la discussió amb les tres dames, de manera que el llibre té tres parts.

A la primera part amb ajuda de la dama Raó va contestant les crítiques misògines més esteses. Aquesta part, que és la que fonamenta la ciutat, està dedicada sobretot a presentar les dones poderoses, tant pel que fa a la seva capacitat de governar com a la seva força física i també passa revista a les dones amb dons naturals per les ciències i els invents.

El llibre segon, producte de la conversa entre l’autora i la dama Rectitud passa revista als casos de dones que demostraren el seu amor filial cap les seus pares i entra a refutar tots els arguments anti-matrimonials tan forts en aquells moments. Aporta exemples d’esposes fidels als seus marits, discretes excel·lents conselleres. Continua defensant amb proves la castedat de les dones, la seva força de caràcter, la seva generositat i el seu bon gust natural enfront de l’acusació de coqueteria. D’aquest conjunt, sens dubte destaquen els casos de Lucrècia, Galàcia i les sicàmbries per la contundència de l’exemple i de l’argument en contra de la violació. Desgraciadament és tan actual encara la misogínia al voltant de la violació que l’editorial va voler destacar-ho i, per això, acompanya el llibre amb una faixa que diu com a reclam: “El primer NO és NO de la història”.

A la tercera part del llibre La Ciutat de les Dames hi ha un canvi de sintonia, ja que la dama Justícia porta a la ciutat, ja construïda, les dones il·lustres que l’habitaran, encapçalades per la Verge Maria i així comença una sèrie de verges màrtirs, I el llibre acaba amb un capítol que és una espècie de recapitulació on l’autora ofereix la seva obra, la seva ciutat, com a refugi a totes les dones. S’imposa la realitat i consola les dones casades i les anima a perseverar en el seu estat i posa en guàrdia les verges i les vídues contra els enganys seductors dels homes.

Christine de Pizan per a fer el seu catàleg de dones il·lustres, en cita més de cent, utilitza fonts com el De claris mulieribus de Boccaccio, però les supera en escreix per la seva identitat de dona i per la tesi feminista de la seva obra, de manera que aconsegueix l’originalitat que venç l’androcentrisme vigent.

I pel que fa a la influència i la divulgació del Llibre de la Ciutat de les Dames al llarg dels segles, la figura de Christine de Pizan i la seva obra han seguit els alts i baixos del feminisme i en els moments més significatius sempre ha “ressuscitat” i ha servit per a reforçar el moviment mitjançant el coneixement d’una genealogia imprescindible per a avançar a favor de la dignitat i la llibertat de les dones.

I no oblidem la dedicatòria que ens ofereix Cristine de Pizan al final de la segona part del llibre:

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista