Què ens queda de la Setmana del Llibre en Català?

by | oct. 5, 2023 | Blog | 2 comments

No cal dir que el temps passa de pressa i, de fet, ja fa gairebé un mes que es va acabar la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta (https://lasetmana.cat/). I si he contestar la pregunta del títol que m’he plantejat jo mateixa, el que em queda és un bon, podria dir un excel·lent, record acompanyat de la frustració de no haver pogut comprar tots els llibres que m’interessaven i agradaven. Però aquesta limitació és una sort perquè no puc augmentar la meva mala consciència de col·leccionar llibres a piles que no tinc temps de llegir.

Gràcies a l’esplèndid aparador de la Setmana, hi ha l’oportunitat de veure exposades les aportacions d’editorials més o menys petites i especialitzades d’arreu dels Països Catalans que no tenen fàcil la distribució i no són fàcils d’aconseguir.

Aquesta vegada confesso que anava directament a buscar els llibres d’Edicions Aïllades que com diu el seu nom és una editorial de l’illa d’Eivissa i concretament em feia especial il·lusió tenir els quatre llibres de poetes italianes en versió original i traduïdes per Nora Albert, publicades dins de la col·lecció Accent obert.

Nora Albert és una bona amiga de fa anys, Helena Alvarado Esteve, que ja fa temps va decidir mig amagar-se sota aquest pseudònim que és un donatge a la Nora, protagonista de Casa de nines d’Ibsen i del cognom de la gran escriptora Caterina Albert que també es va haver de protegir sota el nom de ploma de Victor Català.

No cal dir que per a traduir poesia cal ser poeta i aquest és el cas de Nora Albert que també té obra poètica pròpia i premiada (Calç i memòria, Des de l’illa, Món i brases, Punta Galera, Fràgils naufragis).

Maria Grazia Calandrone (Milà 1964) és la primera poeta de la col·lecció. Viu a Roma i la seva obra literària passa per la poesia, però també per la novel.la, el periodisme, el teatre, el documental, sempre compromesa amb la vida i la societat. El seu llibre Serie Fossile (2015) ha rebut diversos premis i formalment té una certa complexitat perquè introdueix, seguint coherentment el títol, una sèrie de símbols, logotips i topografies que reflecteixen la dimensió arcaica dels fòssils. Sens dubte el tema central és l’amor que s’embolcalla dins de la passió amb apunts d’ironia.

Nora Albert a la presentació diu que és un poemari, en definitiva complex i vibrant, d’una condensació colpidora i escrit sense concessions ni vassallatges, amb la independència artística d’un segell únic i memorable.

La segona autora traduïda per Nora Albert dins de la col·lecció és Antonella Anedda (1955) que és d’origen sard i viu a Roma. És una autora molt reconeguda com a poeta, assagista, traductora i professora universitària.

No tinc paraules punyents No prou punyents.
El pi s’enfonsa dins la nit
amb prou feines desxifro la memòria.
Al costat hi havia una mena de recinte
i allí perseveraven les coses.

La tercera traducció està dedicada a Buidor d’amor d’Alda Merini (1931-2009). La diferència amb les altres dues poetes és generacional, però sobretot són incomparables les fortes vivències personals de l’autora que condicionen el seu registre poètic. La seva poesia queda amarada de l’experiència d’haver estat tancada pel seu marit en un psiquiàtric de la postguerra. En sortir-ne, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats, escrits durant l’internament.

Alda Merini ha estat proposada diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura. La seva obra no es va publicar en català fins al 2012, en què aparegué la traducció de Nora Albert de Balades no pagades. És molt emocionant el record que comparteix la traductora al final de la seva presentació:

En una de les darreres converses “sempre vívides i torrencials” amb Alda Merini, tot parlant sobre què pensava del trillat tòpic Traduttore, traditore em digué:

“Ma no, tesoro, tradurre è un atto d’amore”. I és així com l’ànima desordenada i inquieta, la immensa Alda Merini, l’ombra d’una ment lúcida i visionària, lluminosament perifèrica, em deixà en herència una alliçonadora veritat inoblidable.

El quart volum és Massa vida a la sang d’Antonia Pozzi (1912-1938). Sembla com si en la selecció de l’ordre en la publicació d’aquestes poetes italianes s’hagi buscat una espècie de diàleg intergeneracional entre les dues primeres i les altres dues. Això es veu no tant sols en la cronologia sinó també en la diferència que hi ha en la consideració social de les dones i, per tant, de les experiències i vivències que inspiren la seva poesia.

Antonia Pozzi fou filla d’un advocat i d’una comtessa i va rebre una acurada formació acadèmica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Milà, En aquesta època va iniciar una relació amorosa amb el seu professor de Llatí i Grec, que va acabar el 1933, possiblement per imposició familiar. Antonia havia començat a escriure poesia d’adolescent i portava un diari on guardava cartes i fotografies de record dels seus viatges i hi deixava constància dels seus estudis i dels seus sentiments. L’ofegava l’angoixa existencial provocada per doloroses experiències amoroses, per l’opressió familiar i evidentment també per la situació a la Itàlia feixista. Va acabar la seva vida suïcidant-se, però la família no va voler admetre-ho. El seu testament va ser destruït i la seva obra inèdita va ser manipulada pel seu pare abans de la publicació.

Per sort s’ha produït la recuperació i la restitució de l’obra d’Antonia Pozzi com diu Nora Albert:

A partir dels anys seixanta, l’obra d’Antonia Pozzi fa una revifada i s’escapoleix de la consabuda damnatio memoriae, és a dir de l’oblit o menysteniment artístic i humà que han sofert tantes dones, obliterades i absents dels manuals de torn.

Fins i tot podem veure una pel·lícula del 2015 dedicada a la jove poeta Antonia Pozzi (disponible en Mubi)

Per acabar agraïm tota aquesta feina de traducció d’Helena Alvarado per a apropar-nos aquestes poetes italianes que cal tenir en compte i que ara ja formen part de la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Temes sobre la taula i llibres que cal llegir

by | set. 21, 2023 | Blog

Ha tornat a començar el curs i hem de reconèixer que els feminismes continuem tenint unes “assignatures pendents” sobre la taula que fa temps que hi són tot esperant un consens o una aliança que la pluralitat i la diversitat puguin assumir. Mentrestant, al Centre de Documentació de Ca la dona hem anat fent presentacions de llibres que aprofundeixen en aquestes realitats delicades. Així ens anem reforçant en positiu en els valors del respecte i de la llibertat i avancem en el reconeixement dels drets humans.

A continuació trobareu la presentació d’uns llibres, dels quals recomanem entusiàsticament la lectura perquè són documents importants de l’estat de la qüestió d’aquestes realitats complexes  sense oblidar la història que porten al darrere.

Començo pel que em sembla que és més generalista, pel llibre de Bellaterra edicions, Alianzas rebeldes i justament per aquesta visió panoràmica el considero de lectura obligatòria. Té l’encert que d’entrada, no amaga el conflicte i, per això, la primera part porta el títol significatiu de “Debate, pluralidad y disenso. Contra la censura y la imposición de la unidad“. Tant aquesta primera part com les quatre restants, recullen cadascuna tres o quatre aportacions de feministes estudioses i compromeses políticament que parlen de la “Transformación social y justicia versus castigo. Contra el punitivismo”, “Un feminismo de la libertad. Contra las normatividades sexuales, purezas y moralismos”, “Construir alianzas. Un feminismo más allà de la identidad”, “Redistribución y derechos para todas. Contra el capitalismo, las fronteras y la desigualdad estructural”.

Hauria d’haver començat dient que una de les característiques d’aquest llibre és la seva autoria col·lectiva i que, per tant, té la voluntat de buscar matisos qualitativament importants i significatius en l’apropament a les temàtiques tractades. Em disculparan les autores dels articles que no les citi personalment però el reconeixement és per a totes elles que apareixen en el volum coordinades per Clara Serra, Cristina Garaizábal i Laura Macaya.

La perspectiva d’aquest altre llibre, de Virus editorial, és històrica i resulta molt interessant perquè comença amb els antecedents al nostre país del treball sexual que ens porten a veure la situació i les mesures polítiques i legislatives que va articular al respecte la II República. Després segueix cronològicament explicant com la guerra civil impacta en el treball sexual. Revisa els nous perfils de la prostitució en el franquisme amb noves legislacions i noves institucions repressives. I per últim analitza l’evolució del patriarcat i dels feminismes pel que fa al treball sexual per acabar amb una reflexió sobre l’actualitat.

En aquest cas també ens trobem amb dues autores Marta Venceslao i Mar Trallero acompanyades per l’equip de Genera i amb Amalia Luna que fa el pròleg i Georgina Orellano, autora de l’epíleg. Una completa bibliografia i un índex onomàstic i temàtic enriqueixen encara més el valor del llibre.


vídeo de la presentació feta al centre doc

Un altre llibre imprescindible sobre el treball sexual és Crítica de la razón puta. Cartografías del estigma de la prostitución (editorial La oveja roja) de Paula Sánchez Perera, professora de filosofia com queda ben reflectit en el títol que fa la competència a Kant. El llibre surt de la seva tesi doctoral i per tant de la seva recerca filosòfica i argumentativa sobre la prostitució que, de fet, és superada pel treball de camp que fa l’autora en les zones on té lloc la prostitució i per les entrevistes a les treballadores sexuals tant a Espanya com a l’Argentina. Paula Sánchez Perera en una entrevista diu: “Yo tenía una postura abolicionista cuando comencé a investigar la prostitución, entonces para un TFM (Trabajo Fin de Máster), en el que como buena titulada en filosofía me limité a la teoría. Ya para la tesis doctoral tomé la decisión de realizar trabajo de campo porque concedí que quizás la realidad social de la prostitución tenía algo que enseñarme; y así fue, lo cambió todo“.

Les aportacions del llibre tenen a veure amb el concepte d’estigma que està a l’origen dels judicis essencialistes i amb la importància de les aliances de les treballadores sexuals organitzades amb dones precàries d’altres moviments socials

Llegir Hinterhof. Vida de una dominatrix (Garbuix Books) és una manera podríem dir “amable” d’apropar-nos al BDSM (Bondage, Dominación, Sumisión y Masoquismo). La forma de novel·la gràfica triada per Anna Rakhmanko (text) i Mikkel Sommer (imatge), pot sorprendre, però està molt pensada i propicia la lectura. El títol és ben significatiu perquè “Hinterhof” significa en alemany “l’eixida, el pati del darrere” que és on la nostra societat col·loca el treball sexual.

Anna Rakhamanko en una entrevista explica la sorpresa quan saber a què es dedicava Dasa Hink, protagonista del llibre, ja que, quan es varen conèixerm li va dir senzillament que treballava de dominatrix. Després d’una amistat de deu anys, gosa demanar-li si voldria compartir la seva vida quotidiana, els seus pensaments, presentar els seus clients i tot això és el que es troba en el llibre d’una manera planera, sense estridències. Dasa pensa que el còmic pot servir per a desestigmatitzar el treball sexual i també els seus clients i trencar el tabú que els envolta.

Per a acabar i per a completar la lectura, potser caldria anar a veure l’exposició Sade. La llibertat o el mal al CCCB que, com diu el catàleg, explora la influència del marquès de Sade (1740-1814) en la cultura contemporània des de les avantguardes de principis del segle XX fins a l’actualitat. Ens mostra l’impacte dels seus polèmics textos, ens convida a revisar alguns estereotips, i a reflexionar sobre l’escàndol i la revolució.

L’exposició té de tot: performances, obres de literatura, cinema, còmic, vídeos, entrevistes. Del conjunt personalment em quedo amb la visió crítica de Pier Paolo Pasolini i les reflexions d’artistes contemporànies que parlen de la llibertat d’expressió, de la transmutació dels rols de gènere, del desig, de la violència, de la institucionalització del terror i de la tortura i del paper de la imaginació pornogràfica en la societat de consum.

De tot plegat diria que ens queda molta feina per a fer.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

De la Sardana al Coti-Coti

by | jul. 6, 2023 | Blog | 5 comments

No sé si hagués escrit sobre la Sardana si no hagués trobat, entre els llibres i papers de la professora Dolores Juliano, un quadernet de Biblioteca Popular d’editorial Millà titulat Les millors Sardanes. Recull antològic amb Resum històric de la Sardana. Com s’ha de ballar la Sardana. No porta data, però fent una mica de cerca sembla que és del 1958. Des de l’antropologia, l’interès de Dolores Juliano per qüestions folklòriques i costums populars dels Països catalans és molt evident en veure el contingut de la seva biblioteca.

Per a mi parlar de les sardanes també és tenir presents en el record les salesianes d’Alella dels anys 60 que em van ensenyar a ballar-les, l’avi de la Carme que n’era compositor, el fill de la Gemma que és un fidel ballador de sardanes, i les companyes i companys del grup Enriqueta Gallinat que últimament acaben la seves reivindicatives concentracions diàries ballant una sardana. Aquesta és la meva dedicatòria.

Però el meu record especial feminista és per a Maria Concepció Ramió i Diumenge (1961), que és compositora, professora de música i directora de cobla. Després d’una carrera espectacular en formació musical, quan vàrem coincidir allà pels anys 90, estava entusiasmada per l’estudi de la tenora i, de fet, ja havia començat a compondre sardanes una dècada abans. Des del 1993, la Concepció viu a Igualada, on regenta amb la Isabel la llibreria Llegim…? compaginant-ho amb la feina de professora d’harmonia, contrapunt i anàlisi al Conservatori de Música d’Igualada. M’agradaria destacar que sota la seva direcció i producció va portar a terme la gravació del doble CD Oratori del Llibre de Sinera, de Mercè Torrents, sobre l’obra de Salvador Espriu (2013-2015). Aquest document sonor el tenim al Centre de documentació de Ca la Dona.

Ja que hem citat la tenora, cal saber que és un dels quatre instruments junt amb el tible, el flabiol i el tamborí, típicament catalans que formen part de la cobla que és la formació que habitualment interpreta la música de sardana amb 12 instruments: els quatre que hem dit i uns altres quatre més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana és per a ballar, però també pot ser escoltada en forma de concert i es pot afegir un acompanyament coral ja que la lletra de les sardanes és un element essencial.

Hauríem d’haver començat dient, per si de cas, que la sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya i que en paraules del poeta Joan Maragall és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

La sardana tal com es coneix actualment data de mitjans del segle xix i al llarg del temps s’han reunit més de trenta mil partitures de sardanes. Cal recordar que durant els períodes de les dictadures la sardana ha estat temporalment prohibida com a símbol nacional.

És una dansa col·lectiva que es balla agafant-se de les mans, formant una rotllana, i puntejant amb els peus els compassos de la música. La sardana és una dansa no excloent perquè qualsevol persona i en qualsevol moment pot afegir-s’hi. Una altra cosa és si es tracta d’una colla sardanista estable o en ocasió d’un concurs o exhibició.

El ball és més complex del que sembla perquè s’estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n’hi ha de dos tipus, curts i llargs i s’ha d’anar comptant.

L’origen de la sardana és desconegut, però es pot remuntar a l’antiga Grècia, on les danses circulars ja abundaven i posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. De tota manera, és a partir del segle xix que es considera que es crea la sardana actual. El musicòleg Lluís Albert, nebot de Caterina Albert/Víctor Català, va localitzar un manuscrit del segle xviii on hi ha quatre sardanes, que són les més antigues que s’han trobat.

Pep Ventura (1817-1875) reforma l’estructura musical i reestructura i amplia la cobla. D’aquesta manera la sardana es reafirma, es propaga i entra al segle xx que és quan, fins abans de la guerra, hi ha una intensa activitat sardanista als ateneus, casals i associacions que organitzen ballades de sardanes de manera que es va enfortint l’associació entre catalanisme i sardanisme.

Enric Morera (1865-1942) és un dels grans compositors de sardanes de factura refinada i popular a l’hora. Són seves L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques que són de les més conegudes i apreciades. A les sardanes hi ha lletres molt emotives i de protagonisme femení com la de La sardana de les monges.

Juli Garreta (1875-1922) és autor de sardanes que són autèntics poemes simfònics en miniatura.

A partir del 1945 i fins als inicis dels 60 el moviment sardanista es recupera de la repressió franquista i s’expandeix, però a finals dels anys 70 i inicis dels 80 té més problemes per a subsistir. El 1990 es funda la Federació Sardanista de Catalunya i el 1992 la sardana té representació en els Jocs Olímpics de Barcelona en l’acte inaugural. Més de 600 dansaires van formar cinc anelles olímpiques gegants i van ballar la sardana Benvinguts de Joan Lluís Moraleda, cantada per Josep Carreras i Montserrat Caballé i interpretada per la cobla La Principal de la Bisbal.

El 1993 Santi Arisa crea i presenta la sardanova que es tracta d’un tipus de música que segueix els elements melòdics i rítmics de la sardana però incorpora un grup de jazz com una experiència innovadora. En aquesta línia d’innovació podem situar el fenomen actual del Coti x Coti del grup mataroní The Tyets, fusió de sardana i reggaeton, que ha causat impacte en el món musical català apropant la sardana a un gran públic allunyat d’aquest gènere.

Per acabar podem recordar que El Dia Universal de la Sardana se celebra el diumenge previ a Sant Joan i que la Capital de la Sardana és una iniciativa que també s’atorga anualment a un municipi diferent. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

I no oblidem que, si repassem la llista d’autors de sardanes, trobarem quatre autores: Pepita Llunell Sanahuja (1926-2015), Dolors Viladrich Pascual (1936-2010), Montserrat Pujolar Giménez (1939-) i la ja citada Concepció Ramió Diumenge (1961-).

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Llibres del Raval

by | juny 16, 2023 | Blog | 2 comments

Ca la dona està ubicada al barri Gòtic que és un dels quatre barris que formen el Districte de Ciutat Vella que es correspon geogràficament amb el centre històric de Barcelona: Al sud hi trobem la Barceloneta; a ponent, el Raval; al centre, el Gòtic, i a llevant, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Cada barri té una singularitat pròpia. Per exemple, la Rambla separa el Raval del Barri Gòtic i aquesta separació és prou significativa perquè les característiques de la població del Raval, en principi, no semblen tenir gaire a veure amb les dels habitants del Gòtic més institucional i turístic.

Però justament el dia de vàrem fer a Ca la Dona la presentació de la col·lecció d’Històries del Raval vaig recordar que nosaltres ubicades al carrer Ripoll érem també Raval, perquè la paraula “raval” és un arabisme que vol dir un suburbi o un barri extramurs. La definició continua dient que un raval era originàriament una agrupació de cases fora de muralles i que aquesta paraula dona el nom a molts barris històrics actuals com passa a Barcelona.

La història del barri del Raval és complexa i interessant des de quan eren camps per a abastir a Barcelona com indica la presència del monestir de Sant Pau del Camp. Després s’hi instal·laren molts convents i a partir del segle XVIII va començant la industrialització del barri fins arribar a l’any 1829 que, segons el padró de fabricants, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2.443 telers i 657 màquines de filar. Els treballadors de les fàbriques es van quedar a viure al Raval, a prop de la feina i el barri es va convertir en el més dens d’Europa. A més, per una altra banda, hi havia les Drassanes i Barcelona era ja una ciutat portuària. En aquest context el moviment obrer es va començar a organitzar i va arribar la immigració (exposicions universals del 1888 i 1929). Durant la Setmana Tràgica (juliol de 1909), el Raval va ser un dels escenaris principals de la crema de convents i de l’enfrontament amb l’exèrcit. Per una altra banda, la proximitat del port i la dedicació de molts immobles a bars, sales d’espectacles i cases de prostitució, van acabar configurant la zona coneguda com a Barri Xinès. Les destruccions de la guerra i la misèria de la postguerra van perjudicar molt la vida del barri fins que als anys vuitanta l’Ajuntament va impulsar una política de reformes i rehabilitació d’habitatges, d’obertura d’espais i creació d’equipaments per a la comunitat. Segons les últimes estadístiques el Raval té 47.274 habitants, 109,80 ha i una densitat de població de 438 habitants per ha.

Amb aquesta realitat i aquesta història, les companyes i companys d’El Lokal (https://ellokal.org/qui-som/) van tenir clar que calia fer un esforç per a recollir tota la informació i els testimonis significatius per tal de fer, a base de microhistòries, la Història del Raval i així sorgeix la col·lecció Històries del Raval que ja porta publicats uns quinze llibres que tenen la peculiaritat de ser, en podríem dir, d’edició “lliure i comunitària” i que es venen a preus més que assequibles perquè tenen la voluntat d’arribar justament al veïnat del barri i evidentment molt més enllà.

Com a Centre de Documentació de Ca la dona tenim tots els llibres de la col·lecció, però entendreu que com a feministes destaquem els que tracten més específicament de fets personals i col·lectius protagonitzats per dones.

El primer llibre que ens va arribar va ser el de Dolors Marín Silvestre, Escenarios de la memòria: Mujeres obreras en el Raval, de lectura obligatòria, de fet, com tots els altres. En aquest llibre es rescata la història de les dones que van organitzar la Sociedad Autónoma de mujeres, les periodistes, les espiritistes, les mestres laiques i racionalistes, les anarquistes, tot un món de dones que formen part de la nostra genealogia feminista més estimada.

Elsa Plaza, amiga feminista des dels anys setanta, aquí la trobem com a una de les animadores de l’editorial i gran recercadora d’arxius. Ha publicat La calle olvidada. Sant Antoni de Padua, en el distrito V i un volum que sobrepassa la mida dels altres sobre La vieja cárcel de la calle Amalia. Historia y vida cotidiana. Es tracta d’una aportació imprescindible sobre la història de les presons al nostre país i concretament de les dones empresonades que van passar per la vella presó.

És molt emocionant el contingut i la manera que fou escrit el llibre Lancaster, 24. Historia de una brecha abierta en una ciudad de hormigón. La historia de la mobilització del 15M, l’ocupació d’habitatges i la participació de les dones presents en tot moment queden documentades amb els testimonis de primera mà que commouen.

I encara hem de continuar recomanant la lectura de La revuelta de las mujeres. Barcelona, 1919 de Toni Alvaro, per a recuperar un altre tros d’història que ens han escamotejat. El mateix passa amb el llibre de Manuel Aisa Pàmpols, Ada Martí Vall. El sueño de la conciencia libre que ens apropa al compromís vital d’una dona oblidada i que cal ser reivindicada.

I continuem amb la lectura imprescindible, per exemple, també del llibre de Miquel Vallés, La Boqueria i el seu món de relacions socials 1840-1980, ara que l’onada del turisme està canviant el fons i la forma d’aquest tradicional mercat barceloní amb les seves compradores i venedores.

I per últim potser el que cal és recomanar-vos el llibre que han fet col·lectivament el Grup d’Estudis “Històries del Raval”, que ens invita a fer un recorregut pel barri, Caminando por el Raval. Seis recoridos libertarios. Llegir i caminar són dos activitats que ajuden a viure.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Dones de la Universitat a l’arxiu: Juliana Morell i Isidra de Guzmán

by | juny 1, 2023 | Blog | 6 comments

Avui tenim moltes dades de les dones que estan a la Universitat: de les alumnes, de les professores, del personal no docent, de les categories i càrrecs que tenen. Al Centre de documentació tenim llibres que parlen dels biaixos, de les discriminacions i de les violències que pateixen les dones universitàries. Els anys 70 i 80 del segle passat, quan em vaig començar a preocupar per aquestes coses, perquè justament era PNN (professora no numerària) a la universitat, hi havia molts pocs estudis, per no dir cap, sobre aquesta realitat i a més els que hi havia venien de fora. Recordo l’impacte que em va causar llegir, Las cátedras de la lujuria. El acoso sexual en las universidades norteamericanas de Billie Wright Dziech i Linda Weiner, publicat per Fondo de Cultura Económica de México l’any 1988. De tota manera, encara falta molta informació de les dones dins d’una institució de tradició tan patriarcal com és l’acadèmica.

Aquesta introducció és prèvia per a començar a parlar de la sempre necessària recerca d’una genealogia, perquè tot just ara va sortint informació sobre les dones que, en èpoques passades i de manera excepcional, varen tenir opció de tenir uns estudis i una consideració universitària. Seguir la pista d’aquestes dones vol dir anar d’arxiu en arxiu i això és el que fa amb entusiasme Georgina Rabassó cercant i trobant qui va ser Juliana Morell.

Vàrem tenir la sort que, en ocasió del Dia dels Museus, les companyes del grup Carta Ripoll 25 varen convidar la filòsofa i investigadora Georgina Rabassó a Ca la dona per a explicar-nos la seva recerca sobre qui va ser i què va fer Juliana Morell.

Les feministes havíem descobert Juliana Morell al Paranimf de la Universitat de Barcelona perquè és una de les tres dones els noms de les quals apareixen en els medallons que decoren les parets del Paranimf, envoltades d’una majoria aclaparadora d’homes. Són Teresa de Jesús i Juliana Morell com a dones sàvies i, en un altre ordre de coses, la reina Isabel II que era la regnant quan es va inaugurar l’edifici de la Universitat. Les feministes tenim el Paranimf de la UB com a punt de referència important en les nostres celebracions ja que fou l’escenari on tingueren lloc les Jornades Catalanes de la dona, l’any 1976, que és una fita fundacional del feminisme després de la dictadura franquista. Per això ens interessa i és important per a nosaltres saber qui va ser Juliana Morell.

La vida de Juliana Morell (1594-1653) és prou emocionant i la seva obra resulta encara més sorprenent. Va néixer al barri del Raval de Barcelona, al carrer de la Cendra. El seu pare, en una carta, explica com va educar la seva filla. Des dels quatre anys es dedicava a estudiar vuit hores diàries, tots els dies de la setmana. Amb set anys parlava i escrivia en català, llatí, grec i hebreu. Quan la família s’ha de traslladar a Lió, als dotze anys, també dominava el castellà i el francès. Segueix la completa formació universitària de l’època estudiant els clàssics, retòrica, dialèctica i filosofia moral i també dret civil i canònic, matemàtiques, metafísica, astronomia i física. L’any 1608 en una cerimònia especial es doctorà en dialèctica i ètica.

Decidida a no casar-se, amb l’oposició del seu pare que li havia concertat matrimoni, va ingressar en un convent, el de les dominiques de Santa Pràxedes, a Avinyó, on podria gaudir de més tranquil·litat espiritual i on es va dedicar a escriure tractats religiosos, de filosofiai també d’història, biografies i poemes.

Fent cerca, a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona s’han trobat una trentena d’obres que van formar part de la biblioteca personal de Morell.

El cas de Juliana Morell és interessant com a mostra de l’educació en igualtat que podien rebre les filles dels humanistes que, tard o d’hora, entrava en contradicció amb la vida de convencions socials i morals i tasques familiars que són atribuïdes tradicionalment a les dones. Per això té sentit la seva decisió d’entrar a la vida monàstica.

Morell tampoc no té el poder econòmic d’altres dones que es poden dedicar al mecenatge cultural que pot permetre més llibertat de moviments. Aquesta altra oportunitat és la que potser va tenir, en un moment històric posterior, María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda (1767-1803), també anomenada María de Guzmán o Isidra Guzmán, més coneguda com a la doctora de Alcalá.

Fa quinze dies, la Universidad Complutense ens va convidar a anar a presentar el Centre de Documentació de Ca la dona dins d’una sessió titulada Del olvido a la memòria. Amb aquest títol tan significatiu està clar que el primer que vàrem veure en arribar a l’edifici renaixentista de la Universitat va ser la placa commemorativa de la seva il·lustre doctora del segle XVIII.

Isidra Guzmán (nom simplificat) fou filla de dos Grandes de España amb els títols de marquesat i comtat tant per part de pare com de mare. Cal destacar que una de les seves àvies, la Comtessa de Paredes, ja va ser educada per un bon preceptor i va ser l’autora dels sis volums de l’Año cristiano impresos a Madrid l’any 1654. Seguint aquest model, Isidra va rebre una bona instrucció i consta que fou la primera dona a Espanya que va assolir el grau universitari de doctor i la dignitat d’Acadèmica Honorària de la Llengua.

Amb l’autorització del rei Carles III l’any 1785, quan tenia disset anys, va rebre a la Universidad de Alcalá el grau de doctora i mestra a la Facultad de Artes y Letras humanas i a més fou investida amb els títols de Catedrática Honoraria de Filosofía conciliadora y Examinadora. Quan va entrar a la Real Academia Española, va pronunciar un magnífic discurs (Oración del género eucarístico), que es conserva als arxius de la institució.

El 1789 es va casar amb un altre Grande de España, també marqués i comte, i van anar a viure a Còrdova on va tenir quatre criatures i on va morir molt jove, als trenta-cinc anys.

En aquest cas, tan diferent del de Juliana Morell, malauradament ens queden molts dubtes sobre la personalitat i les aportacions d’Isidra de Guzmán. Segur que tenia grans capacitats, però no sembla que pogués aprofundir gaire en els estudis per una salut feble i per la dedicació a la família que tampoc no la van ajudar a progressar. De tota manera va fer alguna traducció del grec i destaca una versió parcial del tractat De re rustica de Columel·la que va fer per a la Sociedad Económica Matritense, on va aconseguir entrar l’any 1786 gràcies al suport de Jovellanos i malgrat l’oposició de Cabarrús.

Per a conèixer les dones estudioses que ens han precedit, la feina de recerca als arxius ha de continuar…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista