El Japó està molt lluny

by | oct. 27, 2023 | Blog | 7 comments

Acabo d’escriure el títol i veig que queda bé, però que no és ben bé veritat perquè coneixem gent que ha anat al Japó i no està tan lluny. Tenim ben a prop restaurants japonesos, ens arriba el cinema japonès, tenim bones traduccions de literatura japonesa i enguany un autor japonès,  Haruki Marakami, ha rebut el premi Princesa d’Astúries de les Lletres. I també fa poc que va sortir la notícia que uns instituts catalans ofereixen el japonès com a llengua estrangera.

I fins i tot podríem dir que el Japó està a prop per l’origami i pel manga, que són molt populars i perquè fàcilment reconeixem la silueta del mont Fuji/ Fujiyama… I també perquè, quan es parla de desastres nuclears, desgraciadament tenim el record inoblidable del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i de l’accident de la central de Fukushima.

A la meva primera joventut vaig fer amistat per correu postal (ho dic així perquè es vegi el pas del temps) amb un estudiant japonès que va venir a visitar-nos. Em va regalar un diccionari de japonès i llibres infantils fàcils per si m’animava a aprendre la llengua. A classe quan explicava  els diferents alfabets m’agradava ensenyar aquests materials i reconec que el hiragana,  el katakana i els kanji japonesos interessaven sobretot per la seva estètica. També pels anys 70 vaig llegir Mishima i Marguerite Duras (a la biblioteca de Ca la dona podeu trobar molts dels seus llibres) i vaig veure Hiroshima mon amour al cine i Madame Butterfly al Liceu.

Una lectura molt generalitzada d’aquells anys 70 era Adolescencia, sexo y cultura en Samoa de l’antropòloga Margaret Mead, llibre que també tenim a la biblioteca. En canvi no trobo un altre llibre llegit aleshores, El crisantemo y la espada: los patrones de la cultura japonesa de la també antropòloga  Ruth Benedict que va tenir una important relació professional i sentimental amb Margaret Mead.  

Aquest llibre de Ruth Benedict (1887-1948) va ser escrit a petició de l’Oficina d’Informació de Guerra dels Estats Units per veure si es podia entendre i preveure el comportament dels japonesos a la segona guerra mundial i va tenir molta influència en les idees occidentals respecte de la cultura japonesa i, quan es va traduir al japonès l’any 1948,  també va afectar als propis japonesos, malgrat que es tractava d’una recerca de cultura a distància.  Les expressions encunyades aleshores de “cultura de culpa” i “cultura de vergonya” foren claus en les discussions més enllà de l’acadèmia.

Sembla que Benedict va ser qui va aconsellar que la continuació del regnat de l’emperador japonès fos part de l’eventual oferta de rendició al final de la guerra. De tota manera, es diu que hi ha hagut tants canvis al Japó des de la guerra que Ruth Benedict no reconeixeria la nació que va descriure l’any 1946.

Parlant del Japó hi ha una autora belga de llengua francesa que té una forta relació amb el Japó  que es pot dir que és la seva terra natal perquè el seu pare va ser-hi ambaixador. Es tracta de Amélie Nothomb (1966) que del seu període a Tòquio va escriure dues novel·les Estupor i tremolors i  Ni d’Eva ni d’Adam. Jo diria que si consulteu el catàleg de la biblioteca de Ca la dona pràcticament podeu trobar-hi tots els llibres d’aquesta autora.

Continuem amb llibres, però ara d’autores japoneses. Comencem per la clàssica Murasaki Shikibu  que fou escriptora, poeta i dama de companyia a la cort imperial i que va ser pionera de la literatura japonesa i mundial amb la novel·la Genji Monogatari El relat de Genji. La popularitat de la seva obra la va portar a la cort de l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. L’any següent, va morir i la seva tomba es conserva en l’antiga capital Kyoto. També de Murasaki se’n conserva un diari, Nikki.

Genji monogatari és una extensíssima narració que refereix la vida i aventures amoroses del fictici príncep Hikaru Genji i dels seus descendents intercalant tota mena de narracions testimonis de la societat de la seva època i curts poemes que s’intercanvien els personatges. El conjunt expressa la malenconia existencial motivada pel contrast entre el refinament aristocràtic i les belleses de la natura, i els patiments i misèries dels personatges femenins. També té el rerefons de la filosofia budista.

Veig que al Centre de documentació no tenim les obres de Murasaki Shikibu i faig donació d’una versió de Romance del Genji de l’editorial Juventud de 1941 i el Diari, publicat per Edicions de l’Eixample l’any 1990.

I fent un salt en el temps fins a l’actualitat acabo presentant Yōko Ogawa (1962) els llibres de la qual sí que els tenim a la biblioteca gràcies a la donació de les germanes Glòria i Esther Roig. És una escriptora japonesa en actiu de gran anomenada, que publica des de l’any 1988 amb gran èxit obres de ficció i no ficció, algunes de les quals han estat portades al cinema. Per a mi els títols d’alguns dels seus llibres són molt suggestius com La fórmula preferida del profesor, La residencia d’estudiantes, La niña que iba en hipopótamo a la escuela, totes elles d’editorial Funambulista.

Avui només faig una ràpida presentació d’aquesta autora que ha rebut nombrosos premis perquè confesso que només l’he llegida a trossos. Quan l’hagi llegit de debò ja us l’explicaré més detingudament… perquè el Japó està lluny, però no tant.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Què ens queda de la Setmana del Llibre en Català?

by | oct. 5, 2023 | Blog | 2 comments

No cal dir que el temps passa de pressa i, de fet, ja fa gairebé un mes que es va acabar la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta (https://lasetmana.cat/). I si he contestar la pregunta del títol que m’he plantejat jo mateixa, el que em queda és un bon, podria dir un excel·lent, record acompanyat de la frustració de no haver pogut comprar tots els llibres que m’interessaven i agradaven. Però aquesta limitació és una sort perquè no puc augmentar la meva mala consciència de col·leccionar llibres a piles que no tinc temps de llegir.

Gràcies a l’esplèndid aparador de la Setmana, hi ha l’oportunitat de veure exposades les aportacions d’editorials més o menys petites i especialitzades d’arreu dels Països Catalans que no tenen fàcil la distribució i no són fàcils d’aconseguir.

Aquesta vegada confesso que anava directament a buscar els llibres d’Edicions Aïllades que com diu el seu nom és una editorial de l’illa d’Eivissa i concretament em feia especial il·lusió tenir els quatre llibres de poetes italianes en versió original i traduïdes per Nora Albert, publicades dins de la col·lecció Accent obert.

Nora Albert és una bona amiga de fa anys, Helena Alvarado Esteve, que ja fa temps va decidir mig amagar-se sota aquest pseudònim que és un donatge a la Nora, protagonista de Casa de nines d’Ibsen i del cognom de la gran escriptora Caterina Albert que també es va haver de protegir sota el nom de ploma de Victor Català.

No cal dir que per a traduir poesia cal ser poeta i aquest és el cas de Nora Albert que també té obra poètica pròpia i premiada (Calç i memòria, Des de l’illa, Món i brases, Punta Galera, Fràgils naufragis).

Maria Grazia Calandrone (Milà 1964) és la primera poeta de la col·lecció. Viu a Roma i la seva obra literària passa per la poesia, però també per la novel.la, el periodisme, el teatre, el documental, sempre compromesa amb la vida i la societat. El seu llibre Serie Fossile (2015) ha rebut diversos premis i formalment té una certa complexitat perquè introdueix, seguint coherentment el títol, una sèrie de símbols, logotips i topografies que reflecteixen la dimensió arcaica dels fòssils. Sens dubte el tema central és l’amor que s’embolcalla dins de la passió amb apunts d’ironia.

Nora Albert a la presentació diu que és un poemari, en definitiva complex i vibrant, d’una condensació colpidora i escrit sense concessions ni vassallatges, amb la independència artística d’un segell únic i memorable.

La segona autora traduïda per Nora Albert dins de la col·lecció és Antonella Anedda (1955) que és d’origen sard i viu a Roma. És una autora molt reconeguda com a poeta, assagista, traductora i professora universitària.

No tinc paraules punyents No prou punyents.
El pi s’enfonsa dins la nit
amb prou feines desxifro la memòria.
Al costat hi havia una mena de recinte
i allí perseveraven les coses.

La tercera traducció està dedicada a Buidor d’amor d’Alda Merini (1931-2009). La diferència amb les altres dues poetes és generacional, però sobretot són incomparables les fortes vivències personals de l’autora que condicionen el seu registre poètic. La seva poesia queda amarada de l’experiència d’haver estat tancada pel seu marit en un psiquiàtric de la postguerra. En sortir-ne, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats, escrits durant l’internament.

Alda Merini ha estat proposada diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura. La seva obra no es va publicar en català fins al 2012, en què aparegué la traducció de Nora Albert de Balades no pagades. És molt emocionant el record que comparteix la traductora al final de la seva presentació:

En una de les darreres converses “sempre vívides i torrencials” amb Alda Merini, tot parlant sobre què pensava del trillat tòpic Traduttore, traditore em digué:

“Ma no, tesoro, tradurre è un atto d’amore”. I és així com l’ànima desordenada i inquieta, la immensa Alda Merini, l’ombra d’una ment lúcida i visionària, lluminosament perifèrica, em deixà en herència una alliçonadora veritat inoblidable.

El quart volum és Massa vida a la sang d’Antonia Pozzi (1912-1938). Sembla com si en la selecció de l’ordre en la publicació d’aquestes poetes italianes s’hagi buscat una espècie de diàleg intergeneracional entre les dues primeres i les altres dues. Això es veu no tant sols en la cronologia sinó també en la diferència que hi ha en la consideració social de les dones i, per tant, de les experiències i vivències que inspiren la seva poesia.

Antonia Pozzi fou filla d’un advocat i d’una comtessa i va rebre una acurada formació acadèmica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Milà, En aquesta època va iniciar una relació amorosa amb el seu professor de Llatí i Grec, que va acabar el 1933, possiblement per imposició familiar. Antonia havia començat a escriure poesia d’adolescent i portava un diari on guardava cartes i fotografies de record dels seus viatges i hi deixava constància dels seus estudis i dels seus sentiments. L’ofegava l’angoixa existencial provocada per doloroses experiències amoroses, per l’opressió familiar i evidentment també per la situació a la Itàlia feixista. Va acabar la seva vida suïcidant-se, però la família no va voler admetre-ho. El seu testament va ser destruït i la seva obra inèdita va ser manipulada pel seu pare abans de la publicació.

Per sort s’ha produït la recuperació i la restitució de l’obra d’Antonia Pozzi com diu Nora Albert:

A partir dels anys seixanta, l’obra d’Antonia Pozzi fa una revifada i s’escapoleix de la consabuda damnatio memoriae, és a dir de l’oblit o menysteniment artístic i humà que han sofert tantes dones, obliterades i absents dels manuals de torn.

Fins i tot podem veure una pel·lícula del 2015 dedicada a la jove poeta Antonia Pozzi (disponible en Mubi)

Per acabar agraïm tota aquesta feina de traducció d’Helena Alvarado per a apropar-nos aquestes poetes italianes que cal tenir en compte i que ara ja formen part de la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Temes sobre la taula i llibres que cal llegir

by | set. 21, 2023 | Blog

Ha tornat a començar el curs i hem de reconèixer que els feminismes continuem tenint unes “assignatures pendents” sobre la taula que fa temps que hi són tot esperant un consens o una aliança que la pluralitat i la diversitat puguin assumir. Mentrestant, al Centre de Documentació de Ca la dona hem anat fent presentacions de llibres que aprofundeixen en aquestes realitats delicades. Així ens anem reforçant en positiu en els valors del respecte i de la llibertat i avancem en el reconeixement dels drets humans.

A continuació trobareu la presentació d’uns llibres, dels quals recomanem entusiàsticament la lectura perquè són documents importants de l’estat de la qüestió d’aquestes realitats complexes  sense oblidar la història que porten al darrere.

Començo pel que em sembla que és més generalista, pel llibre de Bellaterra edicions, Alianzas rebeldes i justament per aquesta visió panoràmica el considero de lectura obligatòria. Té l’encert que d’entrada, no amaga el conflicte i, per això, la primera part porta el títol significatiu de “Debate, pluralidad y disenso. Contra la censura y la imposición de la unidad“. Tant aquesta primera part com les quatre restants, recullen cadascuna tres o quatre aportacions de feministes estudioses i compromeses políticament que parlen de la “Transformación social y justicia versus castigo. Contra el punitivismo”, “Un feminismo de la libertad. Contra las normatividades sexuales, purezas y moralismos”, “Construir alianzas. Un feminismo más allà de la identidad”, “Redistribución y derechos para todas. Contra el capitalismo, las fronteras y la desigualdad estructural”.

Hauria d’haver començat dient que una de les característiques d’aquest llibre és la seva autoria col·lectiva i que, per tant, té la voluntat de buscar matisos qualitativament importants i significatius en l’apropament a les temàtiques tractades. Em disculparan les autores dels articles que no les citi personalment però el reconeixement és per a totes elles que apareixen en el volum coordinades per Clara Serra, Cristina Garaizábal i Laura Macaya.

La perspectiva d’aquest altre llibre, de Virus editorial, és històrica i resulta molt interessant perquè comença amb els antecedents al nostre país del treball sexual que ens porten a veure la situació i les mesures polítiques i legislatives que va articular al respecte la II República. Després segueix cronològicament explicant com la guerra civil impacta en el treball sexual. Revisa els nous perfils de la prostitució en el franquisme amb noves legislacions i noves institucions repressives. I per últim analitza l’evolució del patriarcat i dels feminismes pel que fa al treball sexual per acabar amb una reflexió sobre l’actualitat.

En aquest cas també ens trobem amb dues autores Marta Venceslao i Mar Trallero acompanyades per l’equip de Genera i amb Amalia Luna que fa el pròleg i Georgina Orellano, autora de l’epíleg. Una completa bibliografia i un índex onomàstic i temàtic enriqueixen encara més el valor del llibre.


vídeo de la presentació feta al centre doc

Un altre llibre imprescindible sobre el treball sexual és Crítica de la razón puta. Cartografías del estigma de la prostitución (editorial La oveja roja) de Paula Sánchez Perera, professora de filosofia com queda ben reflectit en el títol que fa la competència a Kant. El llibre surt de la seva tesi doctoral i per tant de la seva recerca filosòfica i argumentativa sobre la prostitució que, de fet, és superada pel treball de camp que fa l’autora en les zones on té lloc la prostitució i per les entrevistes a les treballadores sexuals tant a Espanya com a l’Argentina. Paula Sánchez Perera en una entrevista diu: “Yo tenía una postura abolicionista cuando comencé a investigar la prostitución, entonces para un TFM (Trabajo Fin de Máster), en el que como buena titulada en filosofía me limité a la teoría. Ya para la tesis doctoral tomé la decisión de realizar trabajo de campo porque concedí que quizás la realidad social de la prostitución tenía algo que enseñarme; y así fue, lo cambió todo“.

Les aportacions del llibre tenen a veure amb el concepte d’estigma que està a l’origen dels judicis essencialistes i amb la importància de les aliances de les treballadores sexuals organitzades amb dones precàries d’altres moviments socials

Llegir Hinterhof. Vida de una dominatrix (Garbuix Books) és una manera podríem dir “amable” d’apropar-nos al BDSM (Bondage, Dominación, Sumisión y Masoquismo). La forma de novel·la gràfica triada per Anna Rakhmanko (text) i Mikkel Sommer (imatge), pot sorprendre, però està molt pensada i propicia la lectura. El títol és ben significatiu perquè “Hinterhof” significa en alemany “l’eixida, el pati del darrere” que és on la nostra societat col·loca el treball sexual.

Anna Rakhamanko en una entrevista explica la sorpresa quan saber a què es dedicava Dasa Hink, protagonista del llibre, ja que, quan es varen conèixerm li va dir senzillament que treballava de dominatrix. Després d’una amistat de deu anys, gosa demanar-li si voldria compartir la seva vida quotidiana, els seus pensaments, presentar els seus clients i tot això és el que es troba en el llibre d’una manera planera, sense estridències. Dasa pensa que el còmic pot servir per a desestigmatitzar el treball sexual i també els seus clients i trencar el tabú que els envolta.

Per a acabar i per a completar la lectura, potser caldria anar a veure l’exposició Sade. La llibertat o el mal al CCCB que, com diu el catàleg, explora la influència del marquès de Sade (1740-1814) en la cultura contemporània des de les avantguardes de principis del segle XX fins a l’actualitat. Ens mostra l’impacte dels seus polèmics textos, ens convida a revisar alguns estereotips, i a reflexionar sobre l’escàndol i la revolució.

L’exposició té de tot: performances, obres de literatura, cinema, còmic, vídeos, entrevistes. Del conjunt personalment em quedo amb la visió crítica de Pier Paolo Pasolini i les reflexions d’artistes contemporànies que parlen de la llibertat d’expressió, de la transmutació dels rols de gènere, del desig, de la violència, de la institucionalització del terror i de la tortura i del paper de la imaginació pornogràfica en la societat de consum.

De tot plegat diria que ens queda molta feina per a fer.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

De la Sardana al Coti-Coti

by | jul. 6, 2023 | Blog | 5 comments

No sé si hagués escrit sobre la Sardana si no hagués trobat, entre els llibres i papers de la professora Dolores Juliano, un quadernet de Biblioteca Popular d’editorial Millà titulat Les millors Sardanes. Recull antològic amb Resum històric de la Sardana. Com s’ha de ballar la Sardana. No porta data, però fent una mica de cerca sembla que és del 1958. Des de l’antropologia, l’interès de Dolores Juliano per qüestions folklòriques i costums populars dels Països catalans és molt evident en veure el contingut de la seva biblioteca.

Per a mi parlar de les sardanes també és tenir presents en el record les salesianes d’Alella dels anys 60 que em van ensenyar a ballar-les, l’avi de la Carme que n’era compositor, el fill de la Gemma que és un fidel ballador de sardanes, i les companyes i companys del grup Enriqueta Gallinat que últimament acaben la seves reivindicatives concentracions diàries ballant una sardana. Aquesta és la meva dedicatòria.

Però el meu record especial feminista és per a Maria Concepció Ramió i Diumenge (1961), que és compositora, professora de música i directora de cobla. Després d’una carrera espectacular en formació musical, quan vàrem coincidir allà pels anys 90, estava entusiasmada per l’estudi de la tenora i, de fet, ja havia començat a compondre sardanes una dècada abans. Des del 1993, la Concepció viu a Igualada, on regenta amb la Isabel la llibreria Llegim…? compaginant-ho amb la feina de professora d’harmonia, contrapunt i anàlisi al Conservatori de Música d’Igualada. M’agradaria destacar que sota la seva direcció i producció va portar a terme la gravació del doble CD Oratori del Llibre de Sinera, de Mercè Torrents, sobre l’obra de Salvador Espriu (2013-2015). Aquest document sonor el tenim al Centre de documentació de Ca la Dona.

Ja que hem citat la tenora, cal saber que és un dels quatre instruments junt amb el tible, el flabiol i el tamborí, típicament catalans que formen part de la cobla que és la formació que habitualment interpreta la música de sardana amb 12 instruments: els quatre que hem dit i uns altres quatre més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana és per a ballar, però també pot ser escoltada en forma de concert i es pot afegir un acompanyament coral ja que la lletra de les sardanes és un element essencial.

Hauríem d’haver començat dient, per si de cas, que la sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya i que en paraules del poeta Joan Maragall és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

La sardana tal com es coneix actualment data de mitjans del segle xix i al llarg del temps s’han reunit més de trenta mil partitures de sardanes. Cal recordar que durant els períodes de les dictadures la sardana ha estat temporalment prohibida com a símbol nacional.

És una dansa col·lectiva que es balla agafant-se de les mans, formant una rotllana, i puntejant amb els peus els compassos de la música. La sardana és una dansa no excloent perquè qualsevol persona i en qualsevol moment pot afegir-s’hi. Una altra cosa és si es tracta d’una colla sardanista estable o en ocasió d’un concurs o exhibició.

El ball és més complex del que sembla perquè s’estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n’hi ha de dos tipus, curts i llargs i s’ha d’anar comptant.

L’origen de la sardana és desconegut, però es pot remuntar a l’antiga Grècia, on les danses circulars ja abundaven i posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. De tota manera, és a partir del segle xix que es considera que es crea la sardana actual. El musicòleg Lluís Albert, nebot de Caterina Albert/Víctor Català, va localitzar un manuscrit del segle xviii on hi ha quatre sardanes, que són les més antigues que s’han trobat.

Pep Ventura (1817-1875) reforma l’estructura musical i reestructura i amplia la cobla. D’aquesta manera la sardana es reafirma, es propaga i entra al segle xx que és quan, fins abans de la guerra, hi ha una intensa activitat sardanista als ateneus, casals i associacions que organitzen ballades de sardanes de manera que es va enfortint l’associació entre catalanisme i sardanisme.

Enric Morera (1865-1942) és un dels grans compositors de sardanes de factura refinada i popular a l’hora. Són seves L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques que són de les més conegudes i apreciades. A les sardanes hi ha lletres molt emotives i de protagonisme femení com la de La sardana de les monges.

Juli Garreta (1875-1922) és autor de sardanes que són autèntics poemes simfònics en miniatura.

A partir del 1945 i fins als inicis dels 60 el moviment sardanista es recupera de la repressió franquista i s’expandeix, però a finals dels anys 70 i inicis dels 80 té més problemes per a subsistir. El 1990 es funda la Federació Sardanista de Catalunya i el 1992 la sardana té representació en els Jocs Olímpics de Barcelona en l’acte inaugural. Més de 600 dansaires van formar cinc anelles olímpiques gegants i van ballar la sardana Benvinguts de Joan Lluís Moraleda, cantada per Josep Carreras i Montserrat Caballé i interpretada per la cobla La Principal de la Bisbal.

El 1993 Santi Arisa crea i presenta la sardanova que es tracta d’un tipus de música que segueix els elements melòdics i rítmics de la sardana però incorpora un grup de jazz com una experiència innovadora. En aquesta línia d’innovació podem situar el fenomen actual del Coti x Coti del grup mataroní The Tyets, fusió de sardana i reggaeton, que ha causat impacte en el món musical català apropant la sardana a un gran públic allunyat d’aquest gènere.

Per acabar podem recordar que El Dia Universal de la Sardana se celebra el diumenge previ a Sant Joan i que la Capital de la Sardana és una iniciativa que també s’atorga anualment a un municipi diferent. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

I no oblidem que, si repassem la llista d’autors de sardanes, trobarem quatre autores: Pepita Llunell Sanahuja (1926-2015), Dolors Viladrich Pascual (1936-2010), Montserrat Pujolar Giménez (1939-) i la ja citada Concepció Ramió Diumenge (1961-).

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Llibres del Raval

by | juny 16, 2023 | Blog | 2 comments

Ca la dona està ubicada al barri Gòtic que és un dels quatre barris que formen el Districte de Ciutat Vella que es correspon geogràficament amb el centre històric de Barcelona: Al sud hi trobem la Barceloneta; a ponent, el Raval; al centre, el Gòtic, i a llevant, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Cada barri té una singularitat pròpia. Per exemple, la Rambla separa el Raval del Barri Gòtic i aquesta separació és prou significativa perquè les característiques de la població del Raval, en principi, no semblen tenir gaire a veure amb les dels habitants del Gòtic més institucional i turístic.

Però justament el dia de vàrem fer a Ca la Dona la presentació de la col·lecció d’Històries del Raval vaig recordar que nosaltres ubicades al carrer Ripoll érem també Raval, perquè la paraula “raval” és un arabisme que vol dir un suburbi o un barri extramurs. La definició continua dient que un raval era originàriament una agrupació de cases fora de muralles i que aquesta paraula dona el nom a molts barris històrics actuals com passa a Barcelona.

La història del barri del Raval és complexa i interessant des de quan eren camps per a abastir a Barcelona com indica la presència del monestir de Sant Pau del Camp. Després s’hi instal·laren molts convents i a partir del segle XVIII va començant la industrialització del barri fins arribar a l’any 1829 que, segons el padró de fabricants, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2.443 telers i 657 màquines de filar. Els treballadors de les fàbriques es van quedar a viure al Raval, a prop de la feina i el barri es va convertir en el més dens d’Europa. A més, per una altra banda, hi havia les Drassanes i Barcelona era ja una ciutat portuària. En aquest context el moviment obrer es va començar a organitzar i va arribar la immigració (exposicions universals del 1888 i 1929). Durant la Setmana Tràgica (juliol de 1909), el Raval va ser un dels escenaris principals de la crema de convents i de l’enfrontament amb l’exèrcit. Per una altra banda, la proximitat del port i la dedicació de molts immobles a bars, sales d’espectacles i cases de prostitució, van acabar configurant la zona coneguda com a Barri Xinès. Les destruccions de la guerra i la misèria de la postguerra van perjudicar molt la vida del barri fins que als anys vuitanta l’Ajuntament va impulsar una política de reformes i rehabilitació d’habitatges, d’obertura d’espais i creació d’equipaments per a la comunitat. Segons les últimes estadístiques el Raval té 47.274 habitants, 109,80 ha i una densitat de població de 438 habitants per ha.

Amb aquesta realitat i aquesta història, les companyes i companys d’El Lokal (https://ellokal.org/qui-som/) van tenir clar que calia fer un esforç per a recollir tota la informació i els testimonis significatius per tal de fer, a base de microhistòries, la Història del Raval i així sorgeix la col·lecció Històries del Raval que ja porta publicats uns quinze llibres que tenen la peculiaritat de ser, en podríem dir, d’edició “lliure i comunitària” i que es venen a preus més que assequibles perquè tenen la voluntat d’arribar justament al veïnat del barri i evidentment molt més enllà.

Com a Centre de Documentació de Ca la dona tenim tots els llibres de la col·lecció, però entendreu que com a feministes destaquem els que tracten més específicament de fets personals i col·lectius protagonitzats per dones.

El primer llibre que ens va arribar va ser el de Dolors Marín Silvestre, Escenarios de la memòria: Mujeres obreras en el Raval, de lectura obligatòria, de fet, com tots els altres. En aquest llibre es rescata la història de les dones que van organitzar la Sociedad Autónoma de mujeres, les periodistes, les espiritistes, les mestres laiques i racionalistes, les anarquistes, tot un món de dones que formen part de la nostra genealogia feminista més estimada.

Elsa Plaza, amiga feminista des dels anys setanta, aquí la trobem com a una de les animadores de l’editorial i gran recercadora d’arxius. Ha publicat La calle olvidada. Sant Antoni de Padua, en el distrito V i un volum que sobrepassa la mida dels altres sobre La vieja cárcel de la calle Amalia. Historia y vida cotidiana. Es tracta d’una aportació imprescindible sobre la història de les presons al nostre país i concretament de les dones empresonades que van passar per la vella presó.

És molt emocionant el contingut i la manera que fou escrit el llibre Lancaster, 24. Historia de una brecha abierta en una ciudad de hormigón. La historia de la mobilització del 15M, l’ocupació d’habitatges i la participació de les dones presents en tot moment queden documentades amb els testimonis de primera mà que commouen.

I encara hem de continuar recomanant la lectura de La revuelta de las mujeres. Barcelona, 1919 de Toni Alvaro, per a recuperar un altre tros d’història que ens han escamotejat. El mateix passa amb el llibre de Manuel Aisa Pàmpols, Ada Martí Vall. El sueño de la conciencia libre que ens apropa al compromís vital d’una dona oblidada i que cal ser reivindicada.

I continuem amb la lectura imprescindible, per exemple, també del llibre de Miquel Vallés, La Boqueria i el seu món de relacions socials 1840-1980, ara que l’onada del turisme està canviant el fons i la forma d’aquest tradicional mercat barceloní amb les seves compradores i venedores.

I per últim potser el que cal és recomanar-vos el llibre que han fet col·lectivament el Grup d’Estudis “Històries del Raval”, que ens invita a fer un recorregut pel barri, Caminando por el Raval. Seis recoridos libertarios. Llegir i caminar són dos activitats que ajuden a viure.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista