Ficar-se de peus a la galleda o parlar de la IA

“Ficar-se de peus a la galleda” és una frase feta que significa “dir o fer algun disbarat o alguna cosa inoportuna” i això és justament el que faré ara jo en gosar parlar de la intel·ligència artificial i del ChatGPT (acrònim del nom anglès Chat Generative Pre-trained Transformer, Transformador generatiu preensinistrat per a converses).

De fet, jo diria que el llançament de lliure accés del ChatGPT va ser el que va disparar l’interès generalitzat sobre la intel·ligència artificial, perquè era fàcil d’emprar i sorprenia per les seves respostes i el seu coneixement històric. Al cap d’una setmana de ser llançat al mercat, ChatGPT va aconseguir més d’un milió de persones usuàries registrades. I al cap de l’any, tenia una valoració de més de 89.000 milions de dòlars.

Va ser i és un fenomen popular que interessa i neguiteja en general. D’entrada i al meu voltant va ser sobretot el professorat qui va començar a veure que, amb l’ús que el jovent podia fer d’aquesta eina, perdia l’autoritat, per no dir el poder, de qualificar aprovar o suspendre, si no sabia qui havia fet realment l’exercici, si l’alumnat o la màquina.

Al mateix temps, si fa no fa, a finals del 2023, va tenir lloc el festival Kosmopolis al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i hi va ser convidada l’escriptora Jeanette Winterson i paral·lelament es va inaugurar l’exposició sobre la Intel·ligència Artificial. Aquesta exposició, encara no he pogut veure-la i segurament no la veuré, perquè té tant èxit que les vegades que he provat d’anar-hi, a diferents dies i diferents hores, ha resultat que l’aforament ja estava ple. En canvi sí que vaig poder assistir a la xerrada que va fer Jeanette Winterson (1959) que presentava el seu últim llibre Días de fantasmes (Ed. Lumen) que uneix les històries de fantasmes amb les noves tecnologies.

La veritat es que hi vaig anar perquè tenia una fixació en la Winterson dels seus començaments literaris, ja que les seves primeres obres m’havien agradat molt. Sabia que, com és lògic, havia anat evolucionant, però jo m’havia quedat en La Passió (1987)i Escrit en el cos (1992) i, encara que havia comprat altres llibres seus, confesso que no els havia llegit perquè jo ja tenia feta la meva idea de la Winterson. Després de sentir-la amb la seva força i energia al CCCB, vaig llegir la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011) i 12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro (2021), totalment dedicat al tema de la Intel·ligència Artificial.

Jeanette Winterson abans ja havia escrit en aquesta línia Frankissstein (2019) combinant elements d’intel·ligència artificial i transfeminisme en el monstre de Mary Shelley. El seu posicionament és optimista, però també diu: “La intel·ligència artificial és una nova religió dirigida per ignorants. Els que manen no tenen en compte ni la cultura ni la història, que són fonamentals. Pensar que aquesta gent està definint el nostre futur em deprimeix profundament”. I no cal dir les repercussions que té aquesta ignorància en el sistema educatiu que hauria de tenir ben presents aquestes opinions crítiques pel que fa a la importància dels estudis d’humanitats.

12 bytes. Cómo vivir y amar en el futuro és fruit de tres anys de reflexió i lectura sobre la IA i l’autora, en quatre parts que van del passat al futur, fa un recorregut per la mitologia, la literatura, la política i evidentment per la informàtica. D’aquesta manera passa revista als canvis que s’estan produint en la nostra manera de viure i d’estimar i, en aquest sentit, les dues últimes parts dedicades al sexe i al futur són les que més ens poden implicar. Com diu la crítica, aquests textos sorgeixen d’una curiositat compromesa i, tenint en compte la manera de fer i de ser de l’autora, s’allunyen dels escrits acadèmics i tenen els seus punts d’humor i empatia.

Al final ja veieu que he fet trampa i pràcticament no he parlar de la Intel·ligència Artificial. He decidit prescindir de totes les lectures que havia fet de Viquipèdia, però que consti que hi he après alguna cosa. Per exemple ara sé que un “bot” és l’abreviatura de “robot” i consisteix en un dispositiu dissenyat per a efectuar automàticament certes tasques repetitives. Ara també sé que l’animatrònica juntament amb la intel·ligència artificial és el que dona com a resultat els androides, com es sol conèixer als robots que imiten el comportament humà.

M’ha cridat molt més l’atenció l’storytelling que ja es veu que és l’art d’explicar històries, però és que existeix una branca de la intel·ligència artificial que engloba l’stortytelling i són sistemes que creen històries a diferents nivells: el guió, la narrativa i la presentació. Hi ha diversos tipus de sistemes que generen històries a partir de la IA però em quedo amb Brutus que és un sistema que genera històries de misteri, de traïció, fent referència al seu nom “Brutus” el fill adoptiu de Juli Cèsar que el va matar amb un punyal per l’esquena. Sort que la tradició clàssica encara no s’ha perdut!

I ara sí que acabo tot recordant el meu interès per la Intel·ligència Artificial quan encara no es deia així. Sabia que a les prestatgeries més altes de la meva biblioteca segurament encara hi havia el llibre d’Adrian Berry, La màquina inteligente que vaig comprar molt interessada l’any 1983 i que no vaig llegir… potser que m’hi posi ara que ja és història…

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Retrobament amb Teresa d’Àvila

No és el dia de l’onomàstica, però avui escric aquest text tot recordant les amigues i companyes que es diuen Teresa, Tere, Maite i altres variants del nom que portava Teresa d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada, més coneguda per santa Teresa de Jesús (1515-1582).

Durant tota la meva època d’estudiant de literatura castellana, santa Teresa de Jesús era l’única autora que sortia als manuals. Després amb una mica de sort apareixien Rosalía de Castro i Emilia Pardo Bazán i prou perquè, començant el programa pel Poema del Mio Cid, ja s’entén que al segle XX no s’hi arribava i això sospitosament era una clara estratègia per no haver de parlar de les autores republicanes que estaven a l’exili.

Com que santa Teresa de Jesús curiosament havia estat escollida per Pilar Primo de Rivera (1907-1991) com a patrona de la Sección Femenina de Falange Española, això tampoc no li feia cap favor a l’hora de valorar-la. I si a més encara afegim que el braç incorrupte (en realitat la mà esquerra) de la santa va acompanyar sobretot els últims dies al dictador Franco, aquesta apropiació acumula motius per a mirar amb mals ulls la figura de la santa en qüestió.

Per tot això va resultar gratament sorprenent que als anys 80 del segle passat aparegués una hispanista italiana Rosa Rossi (1928-2013) que es dediqués a escriure una biografia “laica” de Teresa d’Àvila. Rosa Rossi estava per sobre de tota sospita perquè el seu compromís com a feminista i dona d’esquerres estava ben provat.

No cal dir que els llibres de Teresa d’Àvila, sobretot el de Su Vida i el de Las fundaciones tenen el seu lloc a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona i evidentment també la biografia que va fer-li Rosa Rossi. Aquesta autora la va situar a la categoria d’una dona que excepcionalment escriu al segle XVI i que escandalitza amb els seus textos, rebel a les regles establertes pel poder, que té iniciativa i força social per a viatjar per tot arreu amb un missatge renovador de vida comunitària femenina més enllà del control de l’Església oficial representada per la Inquisició que la va perseguir sempre com a sospitosa i amb raó.

Aquí justament s’escau donar una notícia important per al Centre de Documentació i per Ca la Dona en general que consistirà en la presentació de la pàgina web dedicada a Giulia Adinolfi Sellitti (1930-1980) que va ser amiga i companya de Rosa Rossi des de que van coincidir a la Universitat de Nàpols i amb qui va compartir a Barcelona els estudis de literatura hispànica. Val la pena recordar les seves recerques sobre els processos de la Inquisició de María de Cazalla (1525-1534). La presentació d’aquesta pàgina web és altament recomanable per la importància i influència de Giulia Adinolfi en el feminisme català dels anys 70 del segle passat.

I acabarem amb una lectura actual del llibre de Cristina Morales Mis últimas tardes con Teresa de Jesús (Lumen 2015, Anagrama 2020)

Cristina Morales (1985) és autora de novel·les, contes i teatre, guardonada amb nombrosos premis. La seva obra Mis últimas tardes con Teresa de Jesús abans fou publicada amb el títol de Malas palabras.

No hi ha dubte que el títol és un record homenatge a l’obra de Juan Marsé. La portada de l’edició d’Anagrama és també interessant perquè es tracta d’un graffiti de Granada amb la paraula “Basura” repetida que sorprèn fins que queda ben justificada quan l’explica Juan Bonilla en el pròleg rescatant la cita de Teresa de Jesús que identifica el món amb les escombraries:

Cuando veo alguna cosa hermosa, rica, como agua, campos, olores, música, etc., paréceme no lo querría ver ni oír; tanta es la diferencia de ello a lo que yo suelo ver; y así se me quita la gana de ellas […] y esto me parece basura.

Cristina Morales fa un gran exercici de llengua per fer escriure a Teresa de Jesús un text alternatiu a la seva obra “oficial”, que serveixi per a explicar-se ella mateixa i els seus records més enllà de l’escriptura exigida pels seus superiors eclesiàstics per a complaure i defensar-se.

I acabo amb un record per a una companya d’universitat carmelita descalça, actualment a Tarragona.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Dona, doneta, donassa i un tip de riure

Quan la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, com cada any, dona a conèixer les paraules acceptades en el DIEC, diccionari usual de la llengua, sempre hi ha polèmiques: unes per qüestions en podríem dir més lingüístiques i altres per qüestions socials. El problema no és tant que una paraula es consideri que forma part del lèxic d’una llengua, en aquest cas de la catalana, sinó la definició, el significat amb el qual aquesta paraula entra en el diccionari.

Aquesta vegada la paraula que ha causat un malestar evident és “tarat, -da” amb la definició “dit d’una cosa afectada per una tara o d’algú que pateix algun trastorn mental”. Està clar que el moviment d’entitats Salut Mental de Catalunya s’ha queixat amb tota la raó, perquè una cosa és que la paraula es faci servir de mala manera i com a insult i una altra és que s’accepti amb aquest significat encara que sigui de manera figurada.

Però no era aquesta la paraula que m’ha portat a escriure aquest blog , sinó “donassa” que s’ha incorporat perquè encara no hi era amb dos significats: el literal, “dona corpulenta, exuberant” i el figurat, “dona, sobretot de l’època contemporània, significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica”. És l’equivalent en femení d’ “homenot”. L’exemple de donassa que apareix al diccionari és Aina Moll i efectivament és un bon model,  però a mi la donassa que em ve immediatament al cap és Maria Aurèlia Capmany i us explico per què.

Una mala passada de la memòria em va portar a buscar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany que recordava que es deia, Dona, doneta, donassa, quan en realitat es diu Dona, doneta, donota. I a més resulta que hi ha dos els llibres amb aquest mateix títol: un de l’editorial Dopesa de l’any, 1976 i l’altre del 1979 de l’editorial Edhasa fet conjuntament amb Avel·lí Artís Gener que aporta els seus dibuixos. El primer és una selecció de textos feministes de la Capmany sobre la història, l’amor, la llei, la feina i el treball, el plet de la petita burgesia, qüestions amoroses i cartes impertinents.

El segon llibre amb el mateix títol, fet amb col·laboració amb en Tísner, és molt diferent perquè el protagonisme és del dibuix i la Capmany és la guionista i és una altra forma de mostrar les discriminacions de les dones i les seves reivindicacions de manera incisiva i irònica. En aquest context s’imposa fer un reconeixement al mestratge de Núria Pompeia com la gran ninotaire feminista, que va excel·lir en aquest gènere.

La confusió de  “donota” per “donassa”” és ben significativa tenint en compte que, en el cas de dona el sufix –ot , -ota és clarament despectiu i no té entrada pròpia, malgrat que sempre es fa servir pensant en una dona de mala vida . En canvi el mateix sufix, aplicat a home, “homenot”, no és despectiu, ans al contrari i té entrada com a tal al diccionari.

A banda d’aquestes consideracions lèxiques i semàntiques que són prou importants, m’ha semblat molt interessant el que diu Maria Aurèlia Capmany a propòsit del llibre/còmic:

 Una de les més grans conquestes de la Humanitat, així amb majúscula, és la rialla. La rialla ens allibera de la por, del domini del fort, del dolor de la injustícia. Per això la comèdia, la burla, la paròdia neix en els camps conreats i suats pel poble. És sabut que els pobles oprimits, les classes oprimides, tot aquell que ha sentit el cop de tralla del poderós s’ha defensat amb la rialla. Les dones hem intervingut sovint en aquesta rialla que esberla les parets de l’opressió. Hem sabut riure del posat solemnial dels mascles investits amb la faramalla del poder i hem sabut riure de les actituds gemegaires del nostre propi sexe. Qui ens podria privar de la rialla? Riem doncs, que la història de la Humanitat és tan sorprenent, és tan injusta que ens dóna material abundant per a la burla i fins i tot la gresca més estripada.

El riure de les dones és important i revolucionari i recordo la força i les conseqüències que té en la història de la filosofia el riure de la noia tràcia segons l’anècdota que explica Plató al seu diàleg Teetet:

Aquí tens, Teodor, l’exemple de Tales, que també observava els astres i, en mirar el cel, va caure en un pou. I es diu que una jove tràcia, amb ironia, es burlava de la seva preocupació per conèixer les coses del cel, quan ni tan sols s’adonava del que tenia davant dels peus. Aquesta burla va molt bé a tots aquells que dediquen la vida a la filosofia.

Aquesta cita ha estat molt productiva per tal d’explicar críticament des dels feminismes la història de la filosofia occidental en què es posa en evidència la generalitzada distracció dels filòsofs de la realitat i l’experiència comú.

I parlant de la teoria que ha generat el riure de les dones també cal recordar el llibre d’ Hélène Cixous, Le rire de la Méduse , traduït com La risa de la medusa per Ana M. Moix amb revisió de Myriam Díaz-Diocaretz, publicat per Anthropos Editorial, el 2001, però, de fet, el llibre original  és de l’any 1975.

Hélène Cixous (1937) és una important i influent pensadora francesa en l’àmbit del postmodernisme i del feminisme. Té una extensa obra d’assaig, ficció i teatre i el llibre Le rire de la Méduse recull assajos sobre l’escriptura, concretament l’escriptura femenina que busca sortir de les regles convencionals dels sistemes patriarcals a la recerca de l’autoritat que permeti assolir la llibertat. Està considerat un llibre de referència del que es podria anomenar la segona onada del feminisme francès.

S’entén que parlo del llibre en aquest cas per a fixar-nos en el títol on apareix el riure d’un personatge mitològic molt curiós i interessant que és Medusa, una de les Gorgones que genera moltes interpretacions. No cal dir que la mitologia clàssica està en el rerefons de la nostra cultura, perviu i resisteix el pas del temps i ens forneix d’elements que ens permeten explicar realitats diverses.

Medusa era molt guapa i la deessa Atenea per gelosia va convertir els seus bonics cabells en serps i va esdevenir un monstre amb uns ulls que petrificaven els mortals que la miraven. La mitologia continua explicant i la psicoanàlisi, com fa amb nombrosos personatges mitològics, continua interpretant. Però el que ens interessa a nosaltres, les feministes,  és “qui riurà l’última”. En els textos de Cixous , la Medusa no se’n riu de ningú, riu senzillament pel plaer d’existir, de poder crear, de poder ser intel·lectual i autora i això és el que sempre ha fet por als homes i els deixa petrificats.

Com sempre hem anat lligant un fet d’actualitat amb llibres escrits per dones i, en aquest cas, amb un somriure reivindicatiu.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

Temes sobre la taula i llibres que cal llegir

Ha tornat a començar el curs i hem de reconèixer que els feminismes continuem tenint unes “assignatures pendents” sobre la taula que fa temps que hi són tot esperant un consens o una aliança que la pluralitat i la diversitat puguin assumir. Mentrestant, al Centre de Documentació de Ca la dona hem anat fent presentacions de llibres que aprofundeixen en aquestes realitats delicades. Així ens anem reforçant en positiu en els valors del respecte i de la llibertat i avancem en el reconeixement dels drets humans.

A continuació trobareu la presentació d’uns llibres, dels quals recomanem entusiàsticament la lectura perquè són documents importants de l’estat de la qüestió d’aquestes realitats complexes  sense oblidar la història que porten al darrere.

Començo pel que em sembla que és més generalista, pel llibre de Bellaterra edicions, Alianzas rebeldes i justament per aquesta visió panoràmica el considero de lectura obligatòria. Té l’encert que d’entrada, no amaga el conflicte i, per això, la primera part porta el títol significatiu de “Debate, pluralidad y disenso. Contra la censura y la imposición de la unidad“. Tant aquesta primera part com les quatre restants, recullen cadascuna tres o quatre aportacions de feministes estudioses i compromeses políticament que parlen de la “Transformación social y justicia versus castigo. Contra el punitivismo”, “Un feminismo de la libertad. Contra las normatividades sexuales, purezas y moralismos”, “Construir alianzas. Un feminismo más allà de la identidad”, “Redistribución y derechos para todas. Contra el capitalismo, las fronteras y la desigualdad estructural”.

Hauria d’haver començat dient que una de les característiques d’aquest llibre és la seva autoria col·lectiva i que, per tant, té la voluntat de buscar matisos qualitativament importants i significatius en l’apropament a les temàtiques tractades. Em disculparan les autores dels articles que no les citi personalment però el reconeixement és per a totes elles que apareixen en el volum coordinades per Clara Serra, Cristina Garaizábal i Laura Macaya.

La perspectiva d’aquest altre llibre, de Virus editorial, és històrica i resulta molt interessant perquè comença amb els antecedents al nostre país del treball sexual que ens porten a veure la situació i les mesures polítiques i legislatives que va articular al respecte la II República. Després segueix cronològicament explicant com la guerra civil impacta en el treball sexual. Revisa els nous perfils de la prostitució en el franquisme amb noves legislacions i noves institucions repressives. I per últim analitza l’evolució del patriarcat i dels feminismes pel que fa al treball sexual per acabar amb una reflexió sobre l’actualitat.

En aquest cas també ens trobem amb dues autores Marta Venceslao i Mar Trallero acompanyades per l’equip de Genera i amb Amalia Luna que fa el pròleg i Georgina Orellano, autora de l’epíleg. Una completa bibliografia i un índex onomàstic i temàtic enriqueixen encara més el valor del llibre.


vídeo de la presentació feta
al centre doc

Un altre llibre imprescindible sobre el treball sexual és Crítica de la razón puta. Cartografías del estigma de la prostitución (editorial La oveja roja) de Paula Sánchez Perera, professora de filosofia com queda ben reflectit en el títol que fa la competència a Kant. El llibre surt de la seva tesi doctoral i per tant de la seva recerca filosòfica i argumentativa sobre la prostitució que, de fet, és superada pel treball de camp que fa l’autora en les zones on té lloc la prostitució i per les entrevistes a les treballadores sexuals tant a Espanya com a l’Argentina. Paula Sánchez Perera en una entrevista diu: “Yo tenía una postura abolicionista cuando comencé a investigar la prostitución, entonces para un TFM (Trabajo Fin de Máster), en el que como buena titulada en filosofía me limité a la teoría. Ya para la tesis doctoral tomé la decisión de realizar trabajo de campo porque concedí que quizás la realidad social de la prostitución tenía algo que enseñarme; y así fue, lo cambió todo“.

Les aportacions del llibre tenen a veure amb el concepte d’estigma que està a l’origen dels judicis essencialistes i amb la importància de les aliances de les treballadores sexuals organitzades amb dones precàries d’altres moviments socials

Llegir Hinterhof. Vida de una dominatrix (Garbuix Books) és una manera podríem dir “amable” d’apropar-nos al BDSM (Bondage, Dominación, Sumisión y Masoquismo). La forma de novel·la gràfica triada per Anna Rakhmanko (text) i Mikkel Sommer (imatge), pot sorprendre, però està molt pensada i propicia la lectura. El títol és ben significatiu perquè “Hinterhof” significa en alemany “l’eixida, el pati del darrere” que és on la nostra societat col·loca el treball sexual.

Anna Rakhamanko en una entrevista explica la sorpresa quan saber a què es dedicava Dasa Hink, protagonista del llibre, ja que, quan es varen conèixerm li va dir senzillament que treballava de dominatrix. Després d’una amistat de deu anys, gosa demanar-li si voldria compartir la seva vida quotidiana, els seus pensaments, presentar els seus clients i tot això és el que es troba en el llibre d’una manera planera, sense estridències. Dasa pensa que el còmic pot servir per a desestigmatitzar el treball sexual i també els seus clients i trencar el tabú que els envolta.

Per a acabar i per a completar la lectura, potser caldria anar a veure l’exposició Sade. La llibertat o el mal al CCCB que, com diu el catàleg, explora la influència del marquès de Sade (1740-1814) en la cultura contemporània des de les avantguardes de principis del segle XX fins a l’actualitat. Ens mostra l’impacte dels seus polèmics textos, ens convida a revisar alguns estereotips, i a reflexionar sobre l’escàndol i la revolució.

L’exposició té de tot: performances, obres de literatura, cinema, còmic, vídeos, entrevistes. Del conjunt personalment em quedo amb la visió crítica de Pier Paolo Pasolini i les reflexions d’artistes contemporànies que parlen de la llibertat d’expressió, de la transmutació dels rols de gènere, del desig, de la violència, de la institucionalització del terror i de la tortura i del paper de la imaginació pornogràfica en la societat de consum.

De tot plegat diria que ens queda molta feina per a fer.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

De què em sona Ágreda?

Una trobada amb Sor María de Jesús de Ágreda acompanyada d’Emilia Pardo Bazán

Ja us vaig dir que l’anada a Sòria va ser molt agradable i profitosa i ara encara us voldria explicar una altra trobada literària que vàrem tenir en aquelles terres. L’autocar que ens va portar des de l’estació de l’AVE de Saragossa fins a Sòria va fer un trajecte de dues hores passant per les terres de l’“España vaciada” i una de les parades en què no va baixar ni pujar ningú va ser a Ágreda. De sobte se’m va disparar una neurona mig adormida del viatge i vaig pensar: “De què em sona Ágreda?”

Per aquells misteris de la memòria que recorda el que tu no saps recordar, vaig anar a parar a una prestatgeria de la meva biblioteca on hi descansa un llibre que ara farà camí cap al Centre de Documentació de Ca la Dona. Es tracta d’un llibre enquadernat en pell i daurats que és la Vida de la Virgen María según la Venerable Sor María de Jesús de Ágreda.

Però primer cal un apunt sobre el poble d’Ágreda perquè, un cop he buscat informació sobre aquest indret, em sap greu no haver-nos-hi aturat. Porta l’apel·latiu d’ “Ágreda, la villa de las tres culturas”, perquè fins l’any 1492 hi van conviure jueus, moriscos i cristians. El seu origen llegendari té com a protagonistes Hèrcules i Caco. Fou un castro celtiber i romà i a l’edat mitjana fou escenari del matrimoni de Jaume I el Conqueridor amb Leonor de Castella, filla d’Alfons VIII, i també fou on, l’any 1304, es van acordar els límits de la Corona d’Aragó i del Regne de Castella. Després la història continua fins que al segle XVII apareix María Coronel Arana (1602-1665) coneguda pel seu nom religiós María de Jesús, monja visionària i consellera reial.

María de Jesús de Ágreda, fou una monja de clausura de l’orde concepcionista que va esdevenir una dona influent i important a la seva època perquè durant més de vint anys va ser consellera del rei Felip IV mitjançant una interessant correspondència que fou publicada l’any 1885.

És curiós saber que no es va bellugar mai del seu poble i que, en canvi, se li atribueix l’evangelització de molts territoris de Nuevo México perquè es diu que tenia el do místic de la bilocació que li permetia estar a dos continents a la vegada.

La seva obra cabdal i més coneguda és La Mística Ciudad de Dios, milagro de su omnipotència y abismo de la gracia, historia divina y vida de la Virgen Madre de Dios, Reina y Señora nuestra, María Santísima, restauradora de la culpa de Eva y medianera de la gracia: manifestada en estos últimos siglos por la misma Señora a su esclava sor María de Jesús, para nueva luz del mundo , alegría de la Iglesia católica, y confianza de los mortales.

Un tastet de com sona el text de sor Maria de Jesús que em sembla especialment interessant de forma i fons és el retrat que fa de la Verge seguint el cànon de bellesa barroca.

La persona de esta divina Reina era dispuesta y de más altura que la común de aquella edad en otras mujeres; però muy elegante de cuerpo con suma proporción y perfección: el rostro más largo que redondo, però gracioso, y no flaco ni grueso; el color claro y tantico moreno, la frente espaciosa con proporción, las cejas en arco perfectísimas, los ojos grandes y graves, con increïble e indecible hermosura y columbino agrado, el color entre negro y verde obscuro; la nariz seguida y perfecta, la boca pequeña y los labios colorados y sin extremo delgados ni gruesos; y toda ella en estos dones de naturaleza era tan proporcionada y hermosa, que ninguna otra criatura humana lo fué tanto. El mirarla causava a un mismo tiempo alegría y reverencia, afición y temor reverencial; atraía el corazón y le detenia en una veneración suave…

No és sorprenent que aquesta autora i la seva obra cridessin l’atenció d’Emilia Pardo Bazán que va decidir, amb molt bon criteri, separar del conjunt aquesta vida de la Verge Maria. Fa sospitar com si li ressonés la Vita Christi d’Isabel de Villena, la veritat és que a mi sí que me la recorda en paral·lel.

El pròleg que li dedica Emilia Pardo Bazán dona molta informació sobre la censura i persecució que va patir per part de la jerarquia eclesiàstica i de la Inquisició. Posa de manifest la importància de la Mare de Déu com a mitjancera, cosa que dona un especial relleu a la figura femenina en el context teològic. I evidentment dedica una part de la presentació a comentar la correspondència de sor María de Jesús amb el rei Felip IV i aquí és on la qüestió política de la decadència de la monarquia, en la persona del rei, pren una perspectiva que mereixeria una lectura de la correspondència per allò dels aprenentatges que la història ens ofereix.

Em sap greu, però avui no parlarem d’Emilia Pardo Bazán perquè és una personalitat excepcional amb una obra també excepcional que requeriria uns quants blogs i llargs. Però sí que interessa destacar i cal saber que de 1892 a 1914 Emilia Pardo Bazán va finançar i dirigir un projecte editorial “Biblioteca de la Mujer” amb la intenció de fer arribar al públic femení les idees progressistes respecte als drets de les dones. Com veureu a la llista de títols de la col·lecció el primer és justament la Vida de la Virgen de sor María Jesús de Ágreda o sigui que hi ha un reconeixement a una genealogia d’escriptores que Pardo Bazán, com totes les autores·”òrfenes de mare literària”, necessita reivindicar.

  1. Vida de la Virgen María (1892) de María de Jesús de Ágreda;
  2. La esclavitud femenina (1892) de John Stuart Mill;
  3. Novelas (1892) María de Zayas;
  4. Reinar en secreto (La Maintenon) (1892) de Padre Mercier (SJ);
  5. Historia de Isabel la Católica (1892) de Gonzalve de Nervo;
  6. Instrucción de la mujer cristiana (1892) de Juan Luis Vives;
  7. La revolución y la novela en Rusia (1893) de Emilia Pardo Bazán;
  8. Mi romería (1893) de Emilia Pardo Bazán;
  9. La mujer ante el socialismo (1893) de August Bebel;
  10. La cocina española antigua (1913) de Emilia Pardo Bazán;
  11. La cocina española moderna (1914) de Emilia Pardo Bazán.

Atenció als dos últims llibres de cuina que entren perfectament en un context feminista. Al Centre de Documentació de Ca la dona hem decidit que els llibres de cuina poden quedar inclosos dins de la història de les dones i del moviment feminista. 

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista