28 de febrer de 2022

Malgrat que sigui important i interessant no iniciaré aquí el debat de si el cinema s’aprofita de la literatura o la literatura s’aprofita del cinema, justament perquè mereix més espai i més saber del que ara compto. Aquesta qüestió sovinteja i , quan donava classes, sempre hi havia alumnat que no s’havia llegit Solitud ni La regenta perquè ja en tenien prou amb haver-ne vist la pel·lícula.

La realitat és que quan veig una pel·lícula que té alguna cosa especial, sempre miro d’on surt el guió i qui l’ha fet. Això és el que vaig fer en veure Passing/Claroscuro que es defineix com a pel·lícula dramàtica, escrita, produïda i dirigida per Rebecca Hall en el seu debut com a directora (2021). Ah, confesso que no l’he vista al cine, “com Déu mana”, sinó a la plataforma de Netflix.

La pel·lícula és molt recomanable perquè té aspectes interessants com el fet d’estar rodada en blanc i negre, que el fotògraf és un català, Eduard Grau , que les actrius i els actors (Tessa Thompson, Ruth Negga, André Holland, Bill Camp, Gbenga Akinnagbe, Antoinette Crowe-Legacy y Alexander Skarsgård) estan molt bé en el seus papers i que l’ambientació i la música són també molt acurades.

En resum la pel·lícula està molt bé i justament per això val la pena saber que està basada en la novel·la Passing que va publicar Nella Larsen l’any 1929 amb aquest títol ben explícit que fa referència a les persones afroamericanes que tenen la pell prou clara com per a fer-se passar per blanques. I aquest és ben bé l’argument de la pel·lícula que comença amb la trobada casual al Nova York dels anys 20 de dues dones negres que havien estat veïnes i amigues d’infantesa a Harlem i que han fet camins molt diferents perquè una s’ha fet passar per blanca. No cal ni dir que aquest retrobament acaba malament.

Val la pena conèixer l’autora, l’obra de la qual va inspirar la pel·lícula: Nella Larsen (1891-1964) fou una novel·lista estatunidenca que va treballar com a infermera i bibliotecària i la seva producció literària va tenir èxit en el seu moment i, després d’anys d’oblit, ara torna a ser molt llegida i estudiada justament per la seva obra Passing on planteja qüestions d’identitat racial i sexual i està centrada a Harlem.

Larsen va néixer a un barri pobre de Chicago i sembla que el seu pare era un immigrant mestís afro-caribeny i la seva mare una immigrant danesa. Quan el seu pare va desaparèixer, la seva mare es va casar amb un altre immigrant danès i van tenir una altra filla. Vivien en un barri de blancs, però per la discriminació que patia Nella van haver de canviar de domicili. Quan Nella va anar a estudiar infermeria a la Universitat Fisk (Nashville, Tennessee) va viure per primera vegada dins de la comunitat afroamericana, però continuava sense trobar el seu lloc perquè el seu origen i les seves experiències vitals com a mestissa eren diferents de les dels estudiants negres descendents d’esclaus. Nella mai no va poder ser blanca com la seva mare i germana, però tampoc no va poder ser negra. Aquest dolorós conflicte de pertinència va continuar tota la seva vida. D’una altra banda, també va viure contradiccions de classe social quan es va casar amb Elmer Imes, afroamericà doctor en física i van anar a viure a Harlem.

També va ser la primera dona negra en graduar-se a l’Escola de Biblioteconomia de la Universitat de Columbia. El 1928, Larsen va publicar Quicksand, una novel·la amb molts trets autobiogràfics i el 1929 surt Passing, la seva segona novel·la també amb les mateixes característiques i ambdues tingueren un èxit considerable.

Després del divorci va tornar a treballar d’infermera, va caure en una depressió, va desaparèixer de Harlem i va deixar d’escriure.

La pel·lícula Passing em va portar el record d’una altra més antiga, Imitació de la vida (doblada al català) que és també una pel·lícula estatunidenca, un remake, dirigida per Douglas Sirk, estrenada el 1959 i amb la presència de les actrius Lana Turner i Juanita Moore.

L’argument té a veure també amb el cas d’una filla que rebutja la seva mare negra i fa la vida com a blanca fins a la reconciliació al final, però és molt més complex i ara no us el puc explicar en l’espai controlat que dedico al blog, perquè us vull presentar la autora de la novel·la que dona lloc a la pel·lícula que és molt important, Fannie Hurst (1889–1968), escriptora, feminista i defensora dels drets civils.

Sembla mentida que avui ningú no la recordi quan va ser a la primera meitat del segle XX una celebritat als Estats Units per la seva prolífica producció literària, la seva fortuna i pel seu compromís feminista i social.

Les seves obres sí que són massa sentimentals i populars, molt estereotipades i potser escrites de manera descurada, però tenen detalls realistes perquè hi posava la seva experiència d’haver treballat de cambrera, mainadera, dependenta i en el tèxtil.

Va formar part d’Heterodoxy, un club de Greenwich Village fundat el 1912, un lloc de trobada de dones “no ortodoxes”, lesbianes i bisexuals on es discutia qüestions culturals, polítiques i sexuals. Es va casar, però va mantenir el seu matrimoni en secret més de trenta i es va unir a Lucy Stone League, un grup que lluitava pel dret de les dones casades a conservar el seu cognom de solteres.

Va ser molt coneguda per la seva dedicació a causes socials progressistes a favor de la justícia social i per aquesta raó va ser amiga d’Eleanor Roosevelt. Va ser presidenta de la Comissió Nacional de la Vivenda (1936-37), membra del Comitè Assessor Nacional per a l’ Administració del Progrés de les Obres (1940-41) i fou delegada a l’Organització Mundial de la Salut ( 1952).

El 1958, Hurst va presentar Showcase, un programa de televisió on va introduir els debats sobre homosexualitat, cosa que li provocà molts maldecaps però ella va insistir en el seu suport a la comunitat homosexual, onze anys abans de Stonewall.

A la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona podeu trobar el seu llibre Imitación a la vida en una edició de 1946.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

15 de febrer de 2022

Recordem amb tot el reconeixement que mereix Maria Antònia Oliver i Cabrer (1946-2022) que va morir el dijous passat, 10 de febrer. Les seus llibres ens acompanyaran sempre i podeu consultar en el catàleg en línia del Centre de Documentació de Ca la dona els que tenim d’aquesta autora i que us estan esperant.

Maria Antònia Oliver, mallorquina resident a Barcelona des del 1969 té una variada producció novel·lística i de narrativa breu, traduccions al català i castellà, assaig literari, literatura infantil, dramatúrgia i guionatge.

Cal destacar que el 2016 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i fou la quarta dona després de Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies (2001) i Montserrat Abelló (2008). I de passada aprofitem per recordar que després d’ella han rebut aquest premi Isabel Clara Simó (2017), Marta Pessarrodona (2019) i Maria Barbal (2021), en total només set dones en més de cinquanta convocatòries des de que Omnium Cultural el va convocar per primera vegada l’any 1969. Hem començat amb aquesta dada perquè, quan Maria Antònia Oliver va rebre el premi va dir unes paraules molt reivindicatives respecte a la presència de les dones en l’àmbit literari:

“Ara que m’han concedit aquest premi, també m’he sentit una mica florero perquè som dona, perquè només som la quarta dona de 48 premis que s’han donat en aquest món tan patriarcal, quan hi ha tantes dones que l’haurien pogut rebre, i no només escriptores, sinó científiques, filòlogues, bruixes valentes que lluiten per tenir un lloc igual que els companys homes”.

Maria Antonia Oliver pertanyia a la dita generació literària dels 70 i amb autors i autores contemporànies va formar part del col·lectiu Ofelia Dracs. L’empenta d’aquesta generació pel que fa a posar al dia i a l’abast la literatura en llengua catalana és molt important.

En aquest context dels anys 70 recordo la sorpresa en llegir les primeres obres de M. Antònia Oliver justament perquè l’actualitat dels temes tractats tenia una base popular i tradicional vinculada a les rondalles mallorquines, cosa que es veu clarament en les seves novel·les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972), i sobretot en El vaixell d’Iràs i no Tornaràs (1976) que tracten la problemàtica dels canvis socials de Mallorca.

De la seva variada narrativa és essencial destacar la presència de dones protagonistes en novel·les com les de la sèrie negra, Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, que narren les peripècies de la detectiva Lònia Guiu i que toquen temes de crítica social com, per exemple, en la primera que té per escenari la Barcelona dels anys vuitanta i tracta el cas d’una adolescent embarassada que desapareix.

Una altra figura poderosa és la protagonista de Joana E. on recrea la història real d’una dona que va conèixer i que transita pels canvis de la societat mallorquina en la postguerra, perquè des d’una bona infantesa i adolescència passa per una matrimoni de conveniència amb tot els maltractes de l’època fins arribar a la superació personal. Amb aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana que és un dels nombrosos premis que merescudament va rebre.

Pel que fa a la seva vida personal, íntimament vinculada a la literatura cal recordar el seu matrimoni amb l’escriptor Jaume Fuster (1945-1998) amb qui va compartir tot i molt. Junt amb Fuster va tenir un paper important en la realització del Congrés de Cultura Catalana (1977). També es va implicar i comprometre políticament als anys setanta en la creació i extensió del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). I evidentment va ser ben present en la lluita feminista.

Hi ha factors que forçosament marquen la vida i l’obra de l’autora i que fan que desgraciadament entri en l’oblit perquè l’obliguen a allunyar-se del focus dels mitjans i del públic. En el cas de Maria Antònia Oliver foren fets molt marcats com el seu transplantament de cor (1997) i la mort de Jaume Fuster (1998) i posteriorment el seu retorn a Mallorca. De tota manera la seva producció a un altre ritme continua i a més és nombrosa i variada tal com s’ha dit per les seves col·laboracions a la premsa, els guions de ficció, el teatre, els reportatges i les traduccions.

Potser val la pena acabar aquesta nota necrològica dient que les obres de Maria Antònia Oliver han estat traduïdes a l’alemany, anglès, castellà, francès, italià, neerlandès i portuguès. I, d’una altra banda, ella ha estat la traductora al català d’obres angleses, franceses i italianes com l’Orlando de Vírginia Woolf i Moby Dick d’Herman Melville que justament va obtenir el Premi Literatura Catalana de la Generalitat el 1985.

La recomanació clara i explícita és que llegiu i rellegiu Maria Antònia Oliver perquè s’ho mereix i perquè fruireu d’una bona literatura.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

2 de febrer de 2022

Em sembla que en una altra ocasió ja us vaig recomanar la visita al monestir de Pedralbes i ara ho torno a fer perquè és veritablement un monument viu d’una força i una bellesa excepcional. A més cada vegada està més ben museïtzat i no té res a veure en com estava fa ja més de cinquanta anys enrere quan vaig visitar-lo per primera vegada com a estudiant universitària. Però avui no parlaré d’Elisenda de Montcada, la reina fundadora, ni de la saga d’abadesses perquè això requereix un espai i un temps que sobrepassa de molt un article de blog.

Us vull parlar no de les monges clarisses que encara habiten el monestir sinó d’una monja budista japonesa Ötagaki Rengetsu (1791-1875). A l’escenari adient del monestir de Pedralbes s’exposa la seva obra antològica de poesia i ceràmica amb tota la dignitat i recolliment que mereix. L’exposició porta el títol de La lluna de lotus que és com es va autoanomenar l’autora. Ötagaki és el nom de la seva família adoptiva ja que era filla d’un noble samurai i d’una geisha. Va rebre una educació exquisida en tots els aspectes, sobresortint en arts marcials. Es va casar dues vegades, va tenir cinc fills i es va convertir en monja budista als trenta anys després de la mort de tota la seva família. Va viure en diferents monestirs budistes i després en petites cabanes fins al 1865, quan es va establir a Jinkō-in on va romandre la resta de la seva vida. La seva visió del món i en especial de la natura, queda reflectida en la seva obra i experiència artística amarada d’espiritualitat.

Potser el que més destaca de la seva obra és la poesia, waka, escrita en una personal cal·ligrafia, però també va practicar creativament la dansa, la costura, la cerimònia del te i sobretot la ceràmica. El seu treball de ceràmica integrant la poesia amb la seva personal cal·ligrafia es va fer tan popular que va anomenar-se després de la seva mort ceràmica Rengetsu.

Quan porto a vendre
les meves peces bastes,
que soles semblen
allà a la parada
dels encants de la vila!

En la visita a l’exposició em vaig aturar més en els poemes, waka, que segueixen la línia de la poesia clàssica japonesa, curta, concreta i sintètica, senzilla i suggestiva com els haikus i que es componen de versos de 7 i 5 síl·labes. Aquesta combinació estròfica sempre em recorda l’estrofa sàfica, però aquest és un altre tema que ens portaria massa lluny.

Enmig les prades
totes flors i rosada
jo m’endormisco:
qui és el qui somia
aquesta papallona?

Per últim, aquesta vegada també he de fer una confessió: Sóc una entusiasta de la nostra escriptura llatina, de les nostres lletres, i quan, per exotisme, veig com criden l’atenció i s’admiren altres escriptures, penso que hauríem de valorar la nostra i que també hauríem de reivindicar l’escriptura a mà, la cal·ligrafia i fer bona lletra. Vaig estudiar paleografia i em vaig enamorar de l’escriptura carolíngia , però això també és un altre tema. De tota manera, com que hi ha qui coneix les meves dèries, aquestes passades festes m’han regalat un kit perquè practiqui cal·ligrafia i recordi la quantitat de quadernets que vaig omplir a la meva infantesa amb plomí/plumilla, el tinter i el paper secant, quan no corrien els bolígrafs i les estilogràfiques eren un producte de luxe, per a persones adultes

Ah, justament prop de Pedralbes, a Sarrià, al convent de les benetes, a Sant Pere de les Puel·les, es fan cursos de cal·ligrafia i sempre penso que he de trobar la manera d’assistir-hi.

Fa uns anys sí que vaig apuntar-me a un curset de grafologia i ho vaig trobar, interessant i fascinant, sobretot la part de grafoteràpia que procura modificacions conscients en l’escriptura amb l’objectiu d’aconseguir canvis subconscients en la personalitat i resoldre dificultats.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

26 de gener de 2022

Mirant l’actualitat, em sembla que no ens podem escapar de dir alguna cosa sobre els jocs de paraules ara que el Paraulògic s’ha convertit en un entreteniment popular. Ja sé que ràpidament li ha sortit competència per part del Wordle, però em quedo amb el Paraulògic.

De fet, l’afició, podríem dir-ne popular, a aquest joc de paraules ha servit una mica de contrapès al necessari i dolorós debat sobre l’ús de la llengua catalana o sigui que, en parlar-ne, també procuro cridar l’atenció sobre l’ús social de la llengua. Ja se sap que el lèxic és el més fàcilment identificable d’una llengua, malgrat que siguin més importants aspectes estructurals com la sintaxi, l’ús dels pronoms o la conjugació verbal i també algunes característiques fonètiques. Però si el vocabulari serveix per motivar l’interès per la llengua, benvinguts siguin els jocs que, d’una manera o altra, la promouen.

La meva “relació” amb els jocs de paraules comença de petita quan veia el meu pare fent l’encreuat del diari i no sé com ni quan m’hi vaig enganxar i continuo fent-ne. De fet, els encreuats tenen autoria i com sempre passa m’agraden més uns o altres segons el dia i l’hora, perquè uns són més fàcils i altres més enginyosos.

Més endavant, després de dinar els diumenges a casa la mare una temporada vàrem jugar al Scrabble i la mare fins i tot hi jugava sola amb el diccionari al costat. Podeu consultar en què consisteix l’Scrabble i com si juga. Quan el confinament estricte de la primera fase de la pandèmia vàrem desempolsar l’Scrabble i va funcionar com a entreteniment i competició. També volta per casa un altre joc que per ara no ha tingut èxit que és el Boggle.

Tal com diu l’article a mig fer de la Viquipèdia aquests jocs de paraules, pensats com a jocs de competició es guanyen coneixent molt vocabulari i tenint habilitat per combinar lletres o pensar ràpidament. El Paraulògic no es pot dir que sigui ben bé un joc de competició, és més aviat un repte, que posa a prova el nostre coneixement lèxic i ofereix possibilitats de socialització com l’intercanvi i suma de llistes de diverses persones. També s’ha vist que provoca comentaris sobre la dificultat o sobre paraules curioses, de manera que potser ha estat pensat per a jugar en solitari, però no és ben bé així. Un valor afegit és que es juga on line i cada paraula encertada, si es vol, va acompanyada simultàniament del seu significat de manera que, si la paraula ha estat trobada fent una combinació de les lletres a l’atzar, es pot aprendre i, si interessa, es pot incorporar al vocabulari personal.

Dels intercanvis i converses entorn al Paraulògic agraeixo a les amistats que un dels dies no fa gaire varen trobar i varen compartir el mot “tuàutem”. El significat actual de “tuàutem” és “conjunt de coses en general” i no té res a veure amb el començament de la fórmula Tu autem, Domine, miserere nobis, literalment “Però vós, Senyor, tingueu pietat de nosaltres”, usada al final de les lectures del Breviari. Com a professora de llatí m’hagués anat molt bé saber-ho quan donava classes.

Mirant enrere o al costat , hauríem de recordar i fins i tot reivindicar passatemps publicats en paper a la premsa o revistes com els encreuats que ja he citat al principi, els autodefinits i les sopes de lletres i el primer que vaig conèixer a l’escola , el joc del Penjat que era totalment manual.

I acabo amb una confessió. Per a mi els jocs de paraules “de debò” són els que generen una ambigüitat, els que provenen de l’equívoc provocat per una homofonia i/o una homografia (riu de riure i riu d’aigua) o una polisèmia (ratolí animal i dispositiu de l’ordinador). Aquest era el tema d’estudi de la meva tesi doctoral que es va quedar en un calaix.

O sigui que “jocs de paraules” també és una polisèmia.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

18 de gener de 2022

L’any passat es va commemorar el 120 aniversari de l’Escola Moderna fundada per Ferrer i Guàrdia i vaig tenir l’oportunitat de tornar a llegir el document fundacional que és on surt el terme “coeducació” molt ben explicat en el seu context històric i social i que, sens dubte, és el punt de partida de la reivindicació que les mestres i professores feministes hem anat repetint sense descans al llarg dels anys i que ens ha portat a aprofundir en el seu significat i també en la seva posada en pràctica.

Malgrat que el protagonisme de Ferrer i Guàrdia en el món de l’educació és indiscutible, és important assenyalar, com sempre, que al seu voltant i fins i tot abans que ell hi va haver dones dedicades a l’educació, mestres que promogueren projectes d’igualtat i progrés i els feren créixer. Cal doncs recordar aquestes dones que són poc o gens conegudes i sostingueren, malgrat les circumstàncies adverses, amb la seva dedicació i amb la força entusiasta del convenciment l’educació de les nenes i de les dones sobretot de la classe obrera.

Si llegim el llibre de Dolors Marín, Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils, ens trobem algunes d’aquestes dones que van portar a terme el seu activisme social i polític com a mestres, ja que l’escola era la plataforma adient per a desenvolupar la tasca de compromís coeducatiu per la justícia i la llibertat. Es tracta d’un llibre de lectura obligatòria perquè permet recuperar una genealogia que no ens cansarem mai de dir que és necessària per a continuar avançant com a feministes en el reconeixement de les predecessores i perquè aquestes pioneres són models a contrastar amb la realitat actual. Són dones de vides excepcionals justament perquè eren conscients de les conseqüències i dificultats que la transgressió comportava. En alguns casos a més es tractava de sagues familiars de mares i filles o germanes mestres que es dedicaren a transmetre coneixement i que, en paral·lel buscaren formes d’associacionisme que apoderessin les dones.

De la quinzena de dones que Dolors Marín presenta, rescataré per a animar a la lectura els capítols dedicats a Júlia Aymà, mestra laica de l’Escola Gutenberg, Isabel Vilà: sindicalisme i ensenyament, María Marín: escriptora i mestra laica, Maria Solà: escrits pedagògics.

La vinculació d’aquestes mestres racionalistes a l’espiritisme i a la maçoneria també és un element comú interessant, per exemple, Júlia Aymà va ser la directora de l’Escola de la Societat Laica Gutenberg, creada el 1886 i lligada a la maçoneria.

Isabel Vilà ara és més coneguda perquè li deien Isabel cinc hores que és el títol del monòleg de Toni Strubell que representa amb perseverança i èxit Carme Sansa Albert. Aquest sobrenom de “cinc hores” era perquè lluitava per un horari de cinc hores per a les criatures que treballaven.

La vida de María Marín sembla que va començar a Cadis i després va passar per València per a acabar a Barcelona fent activisme i treballant de mestra a diferents escoles laiques. Va escriure força amb arguments feministes molt contundents en les revistes lliurepensadores de l’època.

És mot d’agrair que Dolors Marín ens ofereixi l’oportunitat d’apropar-nos a aquestes mestres, però la veritat és que ens quedem amb les ganes de saber-ne més. Per exemple, de la personalitat i trajectòria vital de Maria Mercè Solà Ferrer de Sellarès (1889-1998). Només subratllaré quatre notes d’un recorregut vital excepcional: durant la Segona República va dirigir la residència d’estudiants femenina a Pedralbes, junt amb la periodista María Luz Morales, a l’exili va tenir plaça a la UNAM, es conserva la seva correspondència amb l’erudit mallorquí especialista en sànscrit Joan Mascaró i als anys seixanta es va vincular a les escoles Waldorf.

Ens calen monografies sobre aquestes mestres com la que Cèlia Cañellas i Rosa Toran han fet sobre Hilda Agostini. Les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona. Aquesta biografia detallada i molt ben contextualitzada, de tretze capítols, amb la corresponent bibliografia i documentació de premsa i arxius, ha guanyat el primer Premi Bones Lletres d’assaig humanístic.

En el cas d’Hilda Agostini (1890-1976) per a fer la biografia s’ha pogut comptar amb tota la documentació que la família ha conservat i justament per això s’ha pogut seguir el periple familiar cosmopolita, liberal i republicà dels Agostini originaris d’Itàlia i que van passar per Gran Bretanya i Estat Units per a aterrar a Tarragona. En la seva formació destaca el fet d’haver estat educada en el protestantisme que tenia les seves pròpies escoles internacionals. De tota manera, Hilda es va emancipar de seguida i va anar a Barcelona on començà la seva vida professional i política.

El seu compromís polític fou amb el Partit Republicà Radical Socialista i sobretot amb la figura de Marcel·lí Domingo que va arribar a ser ministre d’Instrucció Pública en el primer govern republicà. Va ser una bona oradora i en temps de guerra va destacar com a propagandista antifeixista parlant a les dones i de les dones en la rereguarda.

Com a mestra va començar exercint a una escola renovadora del Districte sisè, després l’opció per l’escola pública fou La Farigola de Vallcarca i ja en guerra va estar a la Casa dels Nens i a l’ajuda als refugiats.

La seva vinculació amb la maçoneria li va servir per a rebre ajut quan va arribar exiliada a França i a París va començar una nova vida tristament allunyada del seu somni de mestra republicana.

Cal dir que a finals dels anys vuitanta Maria Malla Fàbregas va publicar una biografia novel·lada d’Hilda Agostini titulada Los cuadernos de Mara.

Urgeix recuperar i parlar d’aquestes mestres lliurepensadores, maçones, republicanes i feministes perquè, per desgràcia, jo les he conegudes quan ja estava jubilada i són els models necessaris per a engrescar al professorat i per a valorar críticament la situació actual pel que fa a la coeducació i a l’ensenyament.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

11 de gener de 2022

Refem el contacte mitjançant el bloc després de les Festes Nadalenques i amb els desitjos d’un any bo i millor. Una vegada més recordem que el blog està obert a la vostra participació i que el podeu aprofitar, per exemple, per a compartir records d’aquestes Festes Nadalenques com faig jo ara i aquí.

De les coses que passen en aquestes Festes, n’hi ha que ja hem comentat altres vegades com els dinars i la importància de les receptes tradicionals i dels banquets familiars i amicals que per desgràcia han tornat a estar condicionats per les mesures de control pandèmic. Un altre aspecte que es repeteix i va augmentant són l’enviament i la rebuda de les felicitacions dites nadales, que abans eren postals de paper i ara són missatges de mail i de whatsapp que es van repetint, però que igualment són d’agrair perquè en el fons hi ha un record. I cal reconèixer que moltes de les imatges tenen gràcia i són detalls d’originalitat que justament es reenvien perquè són curioses i agraden.

D’aquests missatges rebuts vull destacar-ne un que ha corregut entre la gent de Clàssiques (per entendre’ns vull dir “professorat de grec i de llatí”) que som un col·lectiu especial com podeu imaginar. Es tracta de la reproducció d’un mosaic d’Halicarnàs del segle IV on es veuen en grec, encerclades per la corona de llorer, les nocions dels conceptes més universals en el temps i en l’espai pel que fa als bons desitjos de felicitat i benestar: salut, vida, alegria, pau, bon ànim i esperança. Són tan actuals que fins i tot vaig arribar a pensar que no fos un muntatge, però realment el mosaic existeix tal qual i està al Museu Britànic.

La tècnica dels mosaics, dita musivària, amb tessel·les petites sempre em porta a pensar en les peces dels puzles i en la feina que suposa la composició de la imatge final. Des de la infantesa, segurament animada per la meva mare, m’he dedicat al joc o activitat lúdica de muntar puzles i ja espero que cada any com a regal de Tió i/o de Reis (Reines) d’Orient em toqui un trencaclosques que és com se’n deia abans.

El puzle d’enguany ha vingut dels EEUU i, un cop muntat, ha de ser un cercle de 60cms. de diàmetre format per 500 peces. La gràcia del puzle es que reprodueix la cara i les dates de naixement i mort de quaranta-quatre sufragistes. Confesso que només en conec quatre o cinc i sort que dins la caixa hi ha un pòster amb la fitxa de totes elles o sigui que ja puc començar a estudiar-me-les.

Aquí teniu els noms de les quaranta-quatre dones que van lluitar als Estats Units, en diferents moments i de diferent manera, pel sufragi femení: Angelina Grimké & Sarah Grimké, Jovita Idár, Tenesse Claflin & Victoria Woodhull, Katherine Martha Houghton Hepburn, Elizabeth Cady Stanton, Alice Stone Blackwell, Abigail Scott Duniway, Clara Shortridge Foltz, Frederick Douglass, Lucretia Mott, Susan B. Anthony, Ernestine Rose, Jennie Collins, Sojourner Truth, Mabel Lee, Margaret Foley, Frances Watkins Harper, Jane Addams, Lucy Burns, Doris Stevens, Nellie Griswold Francis, Gertrude Foster Brown, Helen Keller, Lucy Stone, Naomi Anderson, Crystal Eastman, Antoinette Brown Blackwell, Nina E. Alender, Matilda Joslyn Gage, Alice Paul, Mary Newbury Adams, Elizabeth Piper Ensley, Mary Church Terrell, Elisabeth Freeman, Ida B. Wells, Abbey Kelley Foster, Hester C. Jeffrey, Daisy Elizabeth Adams Lampkin, Nina Otero, Mary Ann Shadd Cary i Inez Milholland Boissevain.

Només destacaré que la dona a cavall vestida de blanc representada a l’emblema central és Inez Milholland Boissevain, advocada sufragista que l’any 1913 en un acte oficial va desfilar a cavall vestida de blanc i portant una corona. Aquesta feminista va morir de sobte en un míting a Los Angeles el 1916. Les seves últimes paraules en públic foren: “Sr. President, quant hauran d’esperar les dones per a assolir la llibertat?”

També rescato d’aquestes Festes una anada a la Plaça Catalunya a veure un espectacle programat per l’ajuntament que consistia en un muntatge de fotografies de la Barcelona nadalenca dels anys 1929-1989, recuperades de diversos arxius. El documental Tants Nadals és obra de Núria G. Lorang que ja coneixem per la seva interessant pel·lícula My Mexican Bretzel. La música i la interpretació que acompanyaven les imatges en directe, de manera molt encertada i contrastada entre el passat i el present, era del grup Seward.

Al Centre de Documentació tenim un especial interès per les “imatges en busca d’arxiu” com diuen les companyes de Drac Màgic i per això destaco aquest espectacle.

Per últim un record pel Pessebre tradicional del Museu Marès, de l’Associació de Pessebristes de Barcelona amb altres col·laboracions. És monumental i impressiona. De fet, acabo com he començat reivindicant la tradició clàssica perquè aquest Pessebre està presidit pel lema Omnia amor vincit de les Bucòliques de Virgili i és una reproducció del que podria haver estat la nostra ciutat Iulia Augusta Paterna Barcino amb el temple i fins i tot es pot veure l’aqüeducte de Ca la dona.

Si aquestes Festes Nadalenques mereixen ser recordades, he volgut compartir amb vosaltres alguns elements que hi ajudin. Gràcies.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista