14 d’abril de 2022

De tant en tant recordo que sóc professora de llatí i em surt una dita llatina relacionada amb el tema que vull tractar. En aquest cas la frase és Casta fuit, domum servavit, lanam fecit, que és una fórmula estereotipada que apareix a les làpides dels enterraments de les matrones romanes i que fa referència a l’ideal de la mestressa de casa. Deixo de banda el fet de la castedat i de les feines de la llar i em fixo en el fet de filar i teixir la llana. Passar d’aquesta tasca quotidiana de filar, teixir i cosir a la valoració de l’artesania i a fer que aquesta activitat esdevingui art és el que hem fet i fem les feministes per tal de superar l’estretor del cànon androcèntric patriarcal.

No fa gaire una gran artista feminista, amiga de Ca la dona, Mari Chordà em va recomanar que anés a veure l’exposició de Magda Bolumar, Xarpelleres 1960-1980 a la Galeria Marc Domènech.

És evident que vaig fer cas de la recomanació i em vaig trobar davant d’una obra sorprenent i magnífica.

Magda Bolumà Chertó (1936) és una artista plàstica vinculada a les avantguardes artístiques de mitjans del segle xx. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró, va contactar amb alguns membres del grup Dau al Set i amb l’escultor Moisés Villelia, amb qui es va casar. Va mantenir amistat i relació artística amb Joan Brossa i amb el crític Cirici Pellicer, entre d’altres.

El seu treball amb materials primaris és característic i es va donar a conèixer l’any 1960 amb Xarpelleres, construccions fetes amb teixit de sac, calades, cosides, lligades, estirades i tenyides. La matèria i la textura tenen una especial importància que queda ressaltada per la tensió dels fils que són els protagonistes. Aquesta és la manera, amb la trama de fils, com l’artista s’apropa a la vida i reordena el món.

L’exposició de Magda Bolumar ja es va acabar o sigui que haureu d’esperar una altra oportunitat per a veure-la, però la sí que podreu visitar al MACBA és la de Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert que hi serà fins el setembre de 2022.

A la presentació de l’exposició és pot llegir: L’acte de teixir és per a Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) una activació crítica de la imaginació que va més enllà dels límits materials. Per a ella, teixir es formula com un codi obert de ruptura i repetició des del qual es pot llegir, transformar i transmetre un coneixement sempre complex i plural.

Teixir és una tekhné, amb un codi universal que produeix diferents formes, que traspassa fronteres culturals i que assumeix errades i encerts imprevistos. Això es veu clarament en l’exposició que recull una àmplia selecció de tapissos i teles que són protagonistes al costat de dibuixos , escrits i vídeos, tots ells productes que van dels anys setanta fins ara.

Teresa Lanceta es va doctorar en Història de l’Art i ha viscut i passat temporades a Alacant , Granada, Madrid, Sevilla i Marràqueix. Ha estat docent a l’escola d’Arquitectura d’Alacant i a l’Escola Massana de Barcelona. En la seva obra transmet aquesta diversitat de contextos geogràfics i culturals on ha viscut i les experiències d’haver estat en contacte amb dones marroquines i gitanes. És un conjunt ric de colors i formes que beu de diferents tradicions.

Per acabar aquest recorregut de fils i teixits, vull recordar un dels tallers que van fer les companyes de Femart dins de les activitats de l’exposició Las Migras de Abya Yala. Justament va ser una trobada de fotobrodat que portava per títol Honrando a mis ancestras. Segur que al web de Femart podeu trobar més informació sobre aquesta activitat que ajuntava el present de la foto amb el passat del brodat.

Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista

7 d’abril de 2022

Porto retard perquè el dia 11 de febrer, dia de les nenes i dones i la ciència hagués volgut dir alguna cosa i no hi vaig ser a temps i ara em decideixo a fer-ho relacionant-lo amb el dia del teatre que va ser el 27 de març. La idea ve d’haver llegit el llibre de Robert Marc Friedman, Projecte Meitner. Una història de ciència i traició.

Tal com suggereix el títol del llibre es tracta d’explicar què va passar amb el premi Nobel que no va rebre Lise Meitner (1878–1968) pel descobriment de la fissió nuclear i que sí que va rebre el seu col·laborador Otto Hahn (1879-1968). La forma teatral ens apropa al conflicte de manera molt àgil i amb tota la força emocional de la tensió de la conversa entre aquests dos personatges. També se suma un tercer personatge, Manne Siegbahn (1886-1978) que fou el professor suec que va acollir Lise quan va haver de fugir del nazisme, però que tampoc no la va ajudar, perquè la seva ambició xoca amb els principis ètics de Lise Meitner.

Lise Meitner fou una física austríaca especialitzada en el camp de la radioactivitat i de la física nuclear. Era de família jueva intel·lectual i convertida al luteranisme. Va aconseguir entrar a la universitat de Viena i l’any 1900 va començar a estudiar medicina i després física. Amb el doctorat obtingut l’any 1905, va anar a Berlin a estudiar amb Max Planck i Otto Hahn. El 1926, esdevingué professora titular a la Universitat de Berlín, i fou la primera dona que assolia aquest grau a Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder, s’inicià la persecució de molts científics jueus o d’esquerres i Meitner, aleshores directora de l’Institut de Química, va poder lliurar-se’n inicialment per la seva nacionalitat austríaca, però l’assetjament i el poc suport rebut dels seus col·legues, inclòs Otto Hahn, precipitaren la seva marxa a Suècia.

A l’exili continuà el contacte amb Hahn i, malgrat la creixent desconfiança que hi havia entre ells, planificaren un seguit d’experiments que es van fer a Berlin al laboratori de Hahn, però fou Meitner qui va poder explicar i demostrar els resultats segons els quals l’àtom d’urani s’havia trencat per formar bari i criptó, expulsant gran quantitat de neutrons i energia. Hahn publicà el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner i l’any 1944 va rebre el Premi Nobel de química pel descobriment de la fissió nuclear mentre que Lise Meitner es quedà sense el reconeixement que mereixia.

No he dit que el llibre ha estat traduït per Natalia Prío Platz i porta un epíleg d’Anabel Morales que explica l’experiència de les membres de l’Institut de Física Corpuscular de la Universitat de València que van engegar el Projecte Meitner i la posada en escena de l’obra per la companyia teatral CRIT amb gran èxit. Amb les seves paraules: “Espectacle molt necessari des del punt de vista social, tant per la necessitat de facilitat l’accés a la ciència com per a proporcionar models professionals de dones brillants. El tema de la fissió nuclear pot ser difícil d’entendre, es tracta també el tema de la responsabilitat moral de la recerca en física pràctica. La física és la ciència del present i del futur. Tant de bo que continuï pujant a l’escenari!“

I com sempre passa, resulta que tenim una experiència més propera de vincular teatre i dones científiques. Es tracta de les representacions teatrals que es van fer els anys 2011 i 2012 de Conversa sobre química. Adaptació de l’obra de Jane Marcet, iniciativa de les professores Mercè Izquierdo i Núria Solsona amb el grup GCEC (Gènere, Ciència i Ensenyament de les Ciències) de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

Consta que molts personatges importants en el camp de la ciència hi arribaren de forma directa o indirecta perquè havien llegit Conversations on Chemistry de Jane Haldimand Marcet (1769-1858), una excel·lent escriptora i il·lustradora de llibres populars d’introducció a la ciència i de divulgació en altres camps que tingueren un gran èxit.

Jane Marcet era filla d’una família que va proporcionar a ella i als seus germans una formació molt completa sense discriminacions. De pare suís i mare anglesa va rebre el millor de les dues línies, va ser educada a casa i va estudiar llatí essencial per a les ciències. Quan tenia quinze any va morir la seva mare i es va fer càrrec de la casa i de l’educació dels seus germans. Es va interessar per l’art a conseqüència d’un viatge a Itàlia i va estudiar-ne i així posteriorment va poder il·lustrar els seus llibres.

Es va casar amb un metge també molt interessat per la cultura en general i a casa seva hi havia trobades amb gent intel·lectual i científics de l’època. Justament recordant les dificultats que ella havia tingut de més jove per a seguir els temes de les discussions i converses, va començar a escriure els llibres de divulgació.

El seu text sobre la Química va tenir més de vint edicions a Anglaterra i als EEUU i va ser traduït a l’alemany, francès i italià i cal destacar que les primeres edicions (1805) van sortir com a anònimes. La gràcia és que el text estava escrit en forma de diàleg i per això s’entén que sigui fàcil dramatitzar-lo. La conversa és entre la senyora B i les seves dues deixebles: Emily que és aplicada i obedient i Caroline que és més espontània i desinteressada en aprendre química. Al llarg de la conversa es presenten de forma rigorosa i contrastada els descobriments tècnics i científics de Galvani, Volta, Franklin, Priestley, Berzelius, Lavoisier i altres.

L’adaptació catalana per a teatre d’aquesta conversa té el mateix objectiu de divulgar coneixement científic i alhora donar protagonisme a les dones en aquest àmbit.

Acabo dient que tinc ganes de saber més coses de l’altra obra d’èxit de Jane Marcet Conversations on Political Economy (1824), tenint en compte que l’economia cada vegada té més espai en el currículum escolar. I potser també podria ser útil en l’actual context ecològic Conversations on Vegetable Physiologyː Comprehending the Elements of Botany, with Their Application to Agriculture.

Com diem sempre, les feministes hem de recuperar la nostra genealogia.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

1 d’abril de 2022

Al Taller de pintura del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet la professora, Imma Monserrat, va proposar de visitar i comentar l’exposició de l’artista Kima Guitart per commemorar el 8 de març d’enguany.

Diumenge passat vam anar al Museu tèxtil de Terrassa, on s’exposa l’obra de l’artista fins al proper 12 d’abril. Kima Guitart en persona ens va guiar a través de les diferents peces i ens va donar tota mena d’explicacions, tant sobre el procés tècnic com per l’elaboració intel·lectual i creativa prèvia.

Vaig prendre’n uns quants apunts.

Kima Guitart va començar la seva obra de pintura sobre seda fa prop de 50 anys, amb tècniques provinents del Japó apreses a una escola de Paris. La producció inicial es basava en la confecció sobre seda, pintada per ella mateixa, de complements per a la indumentària femenina: fulards, ventalls i altres objectes propers a la confecció, ofici heretat de la seva mare, que era modista.

L’obra presentada en aquesta exposició neix d’unes proves de color com a treball purament tècnic. Va fer les proves en blau, en verd i en vermell. La pintura sobre seda té molts punts de contacte amb l’aquarel·la: el control de l’aigua, la difusió del color i l’atzar en el resultat final de la pintura. Va decidir penjar al seu estudi la tela de seda pintada en vermell.

De mica en mica la va anar omplint de significat. El color vermell era color de sang. La sang familiar a la dona, la de la menstruació, la del part. La lectura de Cassandra de Christa Wolf va acabar de motivar-la: la dona que forma part de les visionàries anònimes i silenciades. Silenciada perquè no se sotmet a la voluntat masculina d’Apol·lo. A més, és posseïdora de la veritat. Cassandra sap que el personatge d’Helena és senzillament un fantasma, un pretext per a una guerra. Alhora és el símbol de totes les sangs com a conseqüència de la violència generalitzada a la guerra, contra homes i dones.

Als anys 80 la novel·la de Christa Wolf i la pròpia autora es van convertir en un senyal d’identitat del feminisme.

Al 2020 Kima Guitart va quedar col·lapsada com a conseqüència de l’efecte mortal de la pandèmia en membres de la seva família. Havia mort el seu germà. Quan va tornar a la feina, necessitava arrelar-se. D’aquest sentiment va néixer la necessitat de completar la túnica de Cassandra, elaborada un parell d’anys abans. De bon principi es tractava de vestir un personatge de dimensions mitològiques, més enllà d’una dona real. Ara allargava les dimensions del seu cos amb uns godets, com si fossin arrels que s’endinsen a la terra.

A més de la peça central de la túnica de Cassandra hi veiem exposada una instal·lació d’una gran tela formada per dues peces, una de llana, pesant, i una de seda, lleugera. Les dues peces estan unides en un punt àlgid al que va a parar la de llana, com si arribés al seu punt culminant, i del que davalla la de seda, volàtil. La primera és la vida visible de Cassandra sobre la terra. La segona, la seva vida invisible, un cop ha estat assassinada.

Altres peces tancades en petits cubs de 20×20, encabits a la vegada en cubs de 40×40, van representant els sentiments de Cassandra en aquest seu camí cap a la mort. Prenen el títol de Fragments. Representen el dolor, la felicitat o l’amor.

En aquesta ocasió Kima Guitart fa realitat l’expressió de tots aquests sentiments a través de la pintura, sempre amb el color vermell en infinitat de tonalitats, sobre teles de seda clavades en un bastidor de fusta mentre hi treballava. Això li permetia pintar horitzontalment.

Tot visitant l’exposició trobem a la nostra disposició un full explicatiu sobre la tasca creativa de l’artista. L’ha elaborat la professora Pilar Bonet de la Universitat de Barcelona, investigadora de la creativitat visionaria de dones artistes. En un article excel·lent, ens endinsa en els motius particulars que han causat aquest treball sobre seda i ens proposa continuar analitzant les relacions entre llenguatge, discurs, ideologia, art i gènere en un temps agitat i de crisi que cal transformar, tot seguint les pautes de Griselda Pollock (1).

En el mateix article la professora universitària considera l’escenari de les sales com un relat coral d’imatges tèxtils i veus ocultes. És aquesta valoració la que estableix el lligam entre la visita a l’exposició de pintures sobre tela i el nostre entorn més immediat, l’Hospitalet de Llobregat, redós de tantes veus femenines emmudides pel soroll eixordador dels telers i pel poder patriarcal, a les fàbriques tèxtils. N’havíem parlat uns dies abans en una xerrada amb la historiadora Natàlia Piernas.

La gent que ens trobem periòdicament al Taller de Santa Eulàlia hem tingut ocasió d’ emocionar-nos, gràcies a la iniciativa de l’Imma Monserrat, pel contacte amb aquesta obra. Ens mostra un domini de la tècnica i una profunditat de pensament que reclamen el nostre agraïment.

Gràcies, Imma!

Gràcies, Kima!

Carme Llitjós Pascual
Professora jubilada

---

(1) Griselda Pollock, Rozsica Parker. Maestras antiguas. Mujeres, Arte e Ideología (1981). Barcelona. Akal 2021.

Nota: Ha estat publicat fa poc Cassandra, llibre visual amb obra de Kima Guitart i poesia de Laia Llobera. Ed.Pagès. Col. Diàlegs. Lleida, 2022.

22 de març de 2022

No sé si espontàniament hagués escrit res sobre la situació que està vivint la comunitat educativa aquests últims temps, ja que és una conjuntura complexa, difícil i arriscada de comentar sobretot perquè porta darrera molts anys de pèrdues, confusions i contradiccions. El detonant que em fa decidir a fer-me ressò dels moments conflictius que viu el món de l’educació a hores d’ara és que vaig anar a la manifestació el dijous passat i m’ho van demanar les companyes ja jubilades que em vaig trobar i que també hi havien anat, perquè com jo senten que ser mestra o professora imprimeix caràcter i ho ets per sempre i que, per tant, per dir-ho d’alguna manera, no podem deixar la nostra gent a l’estacada. De fet, escric per aquest sentiment de preocupació i solidaritat que porta implícit un compromís responsable amb el fet educatiu.

Malgrat les dificultats comunicatives, sembla que ja està clar que el conflicte actual no es tracta d’una qüestió concreta de fer uns dies més de vacances a principis de setembre, que ja se sap que, de fet, són de feina per a preparar el curs. Està clar, doncs, que no es tracta de vacances i sort que la rima i els rodolins ens recorden que són les mancances acumulades les que estan presents en el conflicte que es ressent de fa temps de les retallades que amb el pas del temps van provocant més desequilibris i injustícies, mentre es va allunyant cada vegada més el famós 6 % del PIB que és la xifra desitjada i esperada per un servei públic universal com és l’educació.

També és evident que hi ha una mancança que el col·lectiu d’ensenyants sent de manera més punyent, que és la falta de reconeixement i de diàleg per part de qui hauria de tenir-ne cura en les relacions personals i col·lectives. En aquest sentit cal dir que en això de les relacions no hi ha res fàcil, tenint en compte la pluralitat i diversitat del personal, però justament per això mateix s’ha d’anar amb peus de plom i explicar molt bé i dialogar tant com faci falta abans de prendre cap decisió, per urgent que pugui semblar o per bona que pugui ser.

Ja veieu que no tinc intenció d’entrar en qüestions més concretes (el mural a la façana de l’institut Poeta Maragall en fa una llista) perquè les mestres i professores feministes sabem que, en perspectiva àmplia, són les Pedagogies Feministes les que han d’il·luminar tot el conjunt de factors que han de portar a una educació de qualitat: la formació inicial i contínua del professorat, el currículum, la producció de materials didàctics, l’organització i funcionament de centres, la comunicació i la convivència. Les Pedagogies Feministes han recorregut ja un llarg camí d’alliberament i emancipació qüestionant l’androcentrisme i l’autoritarisme amb una crítica responsable de tot el que no funciona en el sistema amb l’objectiu de la transformació social mitjançant l’educació. Els elements característics d’aquesta manera d’educar i ensenyar no són una novetat i tenen una història al darrera sovint oblidada i que ressona quan es planteja el reconeixement de l’experiència com a font de saber, el desenvolupament de l’esperit crític, la deconstrucció de les relacions de poder, la lluita contra les desigualtats, les pràctiques participatives i emancipadores, el lligam entre afectivitat i aprenentatge, la interseccionalitat com a fonament de la identitat i… sobretot la voluntat de transformació social. La feina no ens l’acabarem, però les feministes sabem quina societat i quina humanitat volem i aquesta perspectiva marca una política educativa engrescadora, però si aquest ideal més o menys utòpic falta, aleshores… passa el que passa…

Ara pensava quantes Conselleries d’Ensenyament /Educació (15) i quants Plans d’Educació (5) he vist passar al llarg de la meva vida professional i d’aquí venen les recances personals i col·lectives. Recordo per si de cas la definició del diccionari de “recança”: Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o haver deixat de fer, alguna cosa. Crec que puc dir com a professora jubilada que, veient la situació actual, algú hauria de tenir recança d’haver fet o d’haver deixat de fer en el passat i de fer o no fer en el present.

Canvio de registre i per a acabar us recomano una exposició que en part ens recorda el passat i un llibre que ens invita a encarar el futur amb esperança.

L’exposició Portes obertes a l’escola pública es pot veure al Palau Robert fins el 14 d’abril. No sé si és per nostàlgia, però em vaig aturar en la part històrica dels anys 70 i 80 del segle passat quan, al final del franquisme, s’acabava una època fosca i hi havia la il·lusió de fer coses noves i diferents a l’escola. Sense fer comparacions, ni donar consells, val la pena fer una ullada a aquest període passat per si inspira especialment pel que fa a la normalització lingüística del català com a llengua vehicular de l’escola. El que no m’agrada de l’exposició és que es tituli “portes obertes”, perquè és fer una picada d’ullet a les jornades de portes obertes que fan els centres i no em sembla bé que els centres públics hagin de fer jornades de portes obertes, com si haguessin de vendre el producte en competència amb altres centres veïns o no. L’escola pública de qualitat hauria d’estar garantida per a tota la ciutadania amb igualtat de condicions i a tot arreu.

El llibre Educació Feminista (que podeu trobar al Centre de documentació de Ca la dona) va ser presentat a l’agrupació de mestres Rosa Sensat que n’és l’editorial i ha estat fruit de l’interès i de l’esforç de Mirta Lojo Suàrez que ha recollit articles de més d’una dotzena d’autores sobre l’evolució de l’educació feminista a Catalunya, els seus eixos vertebradors, les experiències, els recursos, la relació amb les famílies i la projecció cap al futur perquè el llibre pot tenir una continuació. És una publicació que recull les esperances del professorat que treballa diàriament amb il·lusió donant testimoni que una altra educació és possible.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

15 de març de 2022

Jo no ho sabia fins que al Centre de Documentació de Ca la Dona ens ha arribat la donació, per part de Montserrat Alsina Donadeu, d’un Eucológico Romano, editat a Barcelona l’any 1883, enquadernat en pell, que té encastades a la portada, en plata, les lletres inicials entrellaçades del nom de la seva propietària Consol Prat. Es tracta del regal de casament que li va fer Dolors Monserdà de Macià tal com consta a la dedicatòria.

El llibre de gairebé mil pàgines com diu el subtítol és un devocionari complet que recull les funcions religioses de tots els diumenges i de les principals festes de l’any i per això porta el nom d’origen grec bizantí que significa més o menys “catàleg d’oracions”. De fet, l’Eucologia estudia el repertori d’oracions i fórmules litúrgiques provinents de la tradició segons el seu origen, la seva importància en la litúrgia i les seves diverses formes literàries. Cal reconèixer que l’edició del llibre responsabilitat de Llorens Hermanos, del carrer Xuclà de Barcelona, és digna de tenir en compte perquè els editors fan constar en una nota que han fet un gran esforç per a satisfer la demanda que tenien: Habiéndonos manifestado muchas personas que, no obstante sus buenos deseos, no adquirían nuestro Eucologico Romano porque no les alcanzaba la vista á leer tan diminutos caractéres, instándonos al propio tiempo para que hiciéramos una edición con tipos grandes y claros…

De tota manera, el que és veritablement important i significatiu per a nosaltres és la dedicatòria manuscrita en vers que Dolors Monserdà de Macià dedica a Consol Prat Casanovas i que reproduim tal qual, escrita en català pre-fabrià.

A nostre bona amiga, la bella y simpática
Senyoreta Da Consol Prat y Casanovas
Al motiu de ses esposalles
En eix jorn de ventura benehida
Que el foch sagrat de un cast y ver amor,
A transformarse va ta jove vida,
De poncella passant a fresca flor;
Humil recort, ab sem igual tendresa,
T’ofereix gayamanet nostre amistat,
Recort, qui en mitj su estrema sensillesa,
Dins sos fulls, un tresor, hi té guardat.
Com rica perla, en éll, está reclosa,
La paraula del Deu que‘t va crear;
Que va ferte tan bona com hermosa,
Que en ab modestia y virtut te féu brillar.
Al Deu que prego perque eterna sia,
L’aubada hermosa de ton cast amor,
Perque florits contemplis en ta via,
Los somnis dolsos de ton verge cor.

Es tracta d’un text de Dolors Monserdà fins ara inèdit i que, malgrat sigui mostra de literatura de circumstàncies, en aquest cas un regal de casament, és un document important perquè té la qualitat d’expressar de forma personalitzada els tòpics ideals del matrimoni de l’època dins de la societat benestant catalana. No sembla que es tracti d’una fórmula que Dolors Monserdà repetís, si més no, perquè dins d’un cercle establert d’amistats, no seria elegant fer-ho.

Gentilment Montserrat Alsina va acompanyar la donació del llibre amb l’arbre genealògic familiar per tal de localitzar la seva besàvia Consol Prat Casanovas (1865-1925) casada l’any 1884 amb Ricard Alsina Parellada (1857-1932), propietari d’una fàbrica de teixits al Poble Nou i, per tant, cunyada de Ferran Alsina Parellada, personatge important per la seva relació amb la família Güell i sobretot per ser el creador del Gabinet de Física Mentora Alsina. Sap greu no saber-ne més coses que no siguin els records familiars.

Considerem aquest llibre una joia dins de la nostra biblioteca per tot el que aporta de saber indirecte sobre les dones de la burgesia catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista

28 de febrer de 2022

Malgrat que sigui important i interessant no iniciaré aquí el debat de si el cinema s’aprofita de la literatura o la literatura s’aprofita del cinema, justament perquè mereix més espai i més saber del que ara compto. Aquesta qüestió sovinteja i , quan donava classes, sempre hi havia alumnat que no s’havia llegit Solitud ni La regenta perquè ja en tenien prou amb haver-ne vist la pel·lícula.

La realitat és que quan veig una pel·lícula que té alguna cosa especial, sempre miro d’on surt el guió i qui l’ha fet. Això és el que vaig fer en veure Passing/Claroscuro que es defineix com a pel·lícula dramàtica, escrita, produïda i dirigida per Rebecca Hall en el seu debut com a directora (2021). Ah, confesso que no l’he vista al cine, “com Déu mana”, sinó a la plataforma de Netflix.

La pel·lícula és molt recomanable perquè té aspectes interessants com el fet d’estar rodada en blanc i negre, que el fotògraf és un català, Eduard Grau , que les actrius i els actors (Tessa Thompson, Ruth Negga, André Holland, Bill Camp, Gbenga Akinnagbe, Antoinette Crowe-Legacy y Alexander Skarsgård) estan molt bé en el seus papers i que l’ambientació i la música són també molt acurades.

En resum la pel·lícula està molt bé i justament per això val la pena saber que està basada en la novel·la Passing que va publicar Nella Larsen l’any 1929 amb aquest títol ben explícit que fa referència a les persones afroamericanes que tenen la pell prou clara com per a fer-se passar per blanques. I aquest és ben bé l’argument de la pel·lícula que comença amb la trobada casual al Nova York dels anys 20 de dues dones negres que havien estat veïnes i amigues d’infantesa a Harlem i que han fet camins molt diferents perquè una s’ha fet passar per blanca. No cal ni dir que aquest retrobament acaba malament.

Val la pena conèixer l’autora, l’obra de la qual va inspirar la pel·lícula: Nella Larsen (1891-1964) fou una novel·lista estatunidenca que va treballar com a infermera i bibliotecària i la seva producció literària va tenir èxit en el seu moment i, després d’anys d’oblit, ara torna a ser molt llegida i estudiada justament per la seva obra Passing on planteja qüestions d’identitat racial i sexual i està centrada a Harlem.

Larsen va néixer a un barri pobre de Chicago i sembla que el seu pare era un immigrant mestís afro-caribeny i la seva mare una immigrant danesa. Quan el seu pare va desaparèixer, la seva mare es va casar amb un altre immigrant danès i van tenir una altra filla. Vivien en un barri de blancs, però per la discriminació que patia Nella van haver de canviar de domicili. Quan Nella va anar a estudiar infermeria a la Universitat Fisk (Nashville, Tennessee) va viure per primera vegada dins de la comunitat afroamericana, però continuava sense trobar el seu lloc perquè el seu origen i les seves experiències vitals com a mestissa eren diferents de les dels estudiants negres descendents d’esclaus. Nella mai no va poder ser blanca com la seva mare i germana, però tampoc no va poder ser negra. Aquest dolorós conflicte de pertinència va continuar tota la seva vida. D’una altra banda, també va viure contradiccions de classe social quan es va casar amb Elmer Imes, afroamericà doctor en física i van anar a viure a Harlem.

També va ser la primera dona negra en graduar-se a l’Escola de Biblioteconomia de la Universitat de Columbia. El 1928, Larsen va publicar Quicksand, una novel·la amb molts trets autobiogràfics i el 1929 surt Passing, la seva segona novel·la també amb les mateixes característiques i ambdues tingueren un èxit considerable.

Després del divorci va tornar a treballar d’infermera, va caure en una depressió, va desaparèixer de Harlem i va deixar d’escriure.

La pel·lícula Passing em va portar el record d’una altra més antiga, Imitació de la vida (doblada al català) que és també una pel·lícula estatunidenca, un remake, dirigida per Douglas Sirk, estrenada el 1959 i amb la presència de les actrius Lana Turner i Juanita Moore.

L’argument té a veure també amb el cas d’una filla que rebutja la seva mare negra i fa la vida com a blanca fins a la reconciliació al final, però és molt més complex i ara no us el puc explicar en l’espai controlat que dedico al blog, perquè us vull presentar la autora de la novel·la que dona lloc a la pel·lícula que és molt important, Fannie Hurst (1889–1968), escriptora, feminista i defensora dels drets civils.

Sembla mentida que avui ningú no la recordi quan va ser a la primera meitat del segle XX una celebritat als Estats Units per la seva prolífica producció literària, la seva fortuna i pel seu compromís feminista i social.

Les seves obres sí que són massa sentimentals i populars, molt estereotipades i potser escrites de manera descurada, però tenen detalls realistes perquè hi posava la seva experiència d’haver treballat de cambrera, mainadera, dependenta i en el tèxtil.

Va formar part d’Heterodoxy, un club de Greenwich Village fundat el 1912, un lloc de trobada de dones “no ortodoxes”, lesbianes i bisexuals on es discutia qüestions culturals, polítiques i sexuals. Es va casar, però va mantenir el seu matrimoni en secret més de trenta i es va unir a Lucy Stone League, un grup que lluitava pel dret de les dones casades a conservar el seu cognom de solteres.

Va ser molt coneguda per la seva dedicació a causes socials progressistes a favor de la justícia social i per aquesta raó va ser amiga d’Eleanor Roosevelt. Va ser presidenta de la Comissió Nacional de la Vivenda (1936-37), membra del Comitè Assessor Nacional per a l’ Administració del Progrés de les Obres (1940-41) i fou delegada a l’Organització Mundial de la Salut ( 1952).

El 1958, Hurst va presentar Showcase, un programa de televisió on va introduir els debats sobre homosexualitat, cosa que li provocà molts maldecaps però ella va insistir en el seu suport a la comunitat homosexual, onze anys abans de Stonewall.

A la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona podeu trobar el seu llibre Imitación a la vida en una edició de 1946.

Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista